Albertine desapareguda II, Marcel Proust, Viena Edicions, 2021

Si t'agrada, comparteix-ho!

Albertine desapareguda II, Marcel Proust

(re)Fent el trencaclosques

Segurament el més raonable —si és que hi pot haver cap mena de raonabilitat en la creació artística—, després de llegir, entusiasmat, meravellat, captivat (gairebé diria que bocabadat) Albertine desapareguda II (Albertine disparue), de Marcel Proust, Viena Edicions, maig del 2021, en la tan recomanable traducció habitual de Josep Maria Pinto, seria renunciar a qualsevol (ínfima) possibilitat de dur a terme cap mena d’anàlisi literària que li pugui fer la justícia que mereixeria. I, per tant, limitar-me dir-vos: “Llegiu-la i gaudiu-la!”.

Tanmateix, com que això podria ésser molt raonable però (ben) poc útil per als que cerquen un xic d’orientació en les crítiques o anàlisis literàries, potser serà millor —si més no, més profitós— que comparteixi amb vosaltres, amics lectors, amigues lectores, algunes de les meves impressions.

Algunes, tan sols algunes, atès que totes seria impossible, car, ja us ho avanço, han estat molt fortes, molt impactants, irresistibles. Tan irresistibles que, un cop començat a llegir, no he pogut deixar el llibre ni per (re)prendre alè.

Com succeeix només en les grans obres d’art, en les més grans entre les més grans, sentia que l’immortal Marcel l’havia escrita per a mi, que se m’adreçava, directament, que em reclamava que el llegís, que l’escoltés amb atenció. Que no el deixés de petja, perquè em calia llegir-lo. Perquè no podia no llegir-lo.

Perquè, parlant-me a mi —el que és el mateix: parlant-nos a tots i a cadascun de nosaltres— m’obria les portes d’un món que, sense ell, mai no se m’haurien obert; que mai no se m’haurien pogut obrir. Les portes d’unes vides que no podrien ésser més autèntiques, més plenes, pregones i enriquidores. D’unes vides que, d’altra manera, haurien restat no tan sols desconegudes sinó, el que és (molt) més important, closes per a mi.

Unes vides que, a més a més, començaven a donar sentir a la gran simfonia d’A la recerca del temps perdut. Que començaven a situar-se —en realitat, a re-situar-se— al lloc exacte que els corresponia. On tot el món del narrador es relaciona i interelaciona tot ell amb ell. On el munt de referències que s’havien anat apuntant al llarg de totes les obres anteriors començaven a prendre el relleu que estaven destinades a prendre.

Perquè, en aquesta segona part d’Albertine desapareguda, de la mateixa manera que el narrador i protagonista de l’obra li cal ““travessar en sentit invers tots els sentiments pels quals havia passat abans d’arribar al meu gran amor” (p. 7)[1]”, a nosaltres també ens caldrà començar a travessar en sentit invers tots (o, almenys, una gran part) dels sentiments i de les vivències que hem passat —que la màgia literària de l’autor francès ens ha fet passar— abans d’arribar a aquesta segona part del penúltim volum de l’obra.

A mesura que anem avançant, acompanyant al narrador en el seu record dels temps passats ens caldrà, com a ell, submergir-nos en el record, en l’oceà de la memòria. D’una memòria que no és la nostra, sinó la seva. Que ens ha anat relatant al llarg dels volums anteriors.

Volums als quals ens caldrà tornar per poder trobar-hi algunes de les ressonàncies, els acords o les frases­ —per dir-ho en els seus termes: “Taral·lejava frases de la sonata de Vinteuil[2]” (p. 8); “Jo havia estat sensible sobretot a l’elaboració, als assaigs, a les repeticions, a l’«esdevenir » d’una frase qui es formava durant la sonata com aquest amor havia pres forma durant la meva vida[3]” (p. 9)— que de nou tornem a escoltar.

D’aquestes frases, musicals i literàries (literàries, per musicals; musicals, per literàries) que si ja tenien sentit en els volums anteriors, encara en tenen (molt) més en aquest. Que van agafant cos i relleu. Que creen la simfonia —i el monument— completa i final  d’aquesta oda als temps passats.

Aquests temps passats que tan sols la lluita —personal, però, sobretot, literària, artística— contra la desmemòria pot (assajar) de preservar. Aquests temps passats que eren i ja no són.

Que ho eren tot, quan constituïen el nostre present, però que si no lluitem contra l’oblit, si no maldem per fixar el que és infixable, si no maldem per convertir en inèfímer el que és, per essència, efímer, desapareixerà sense deixar (cap mena de) rastre

De la mateixa, idèntica manera que Albertine ho era tot per al narrador, quan constituïa el seu present; quan era el centre del seu univers, de la seva vida, i es va acabar per esvair, com si mai no hagués existit: “Havia deixat d’estimar l’Albertine definitivament. De manera que aquell amor, després d’haver-se apartat tant del que jo havia previst, en relació amb el meu amor per la Gilberte; després d’haver-me fet fer una marrada tan llarga i tan dolorosa, després d’haver estat una excepció, acabava entrant també, com el meu amor per la Gilberte, en la llei general de l’oblit[4]” (p. 113).

Aquests temps passats que, per al narrador, únicament comencen a ésser-ho de veritat a partir del moment en que Albertine deixa de protagonitzar el seu present; del moment, en que la seva vida arriba a un tornant crucial. A aquell tornant que assenyala un abans i un després, que la parteix per la meitat, que deixa, d’una vegada per totes la infància i tots els seus somnis enrere. Un abans i un després que li caldrà recórrer, en sentit invers, per intentar entendre’l, per intentar treure’n l’aigua clara.

Intentar-ho, perquè, com tot en aquesta vida, mai no existeix una sola visió, mai no existeix una sola resposta possible, sinó una diversitat, una pluralitat gairebé infinita de visions o de respostes alternatives.

Totes elles igualment possibles, versemblants o creïbles: “El nostre error és presentar les coses tal com són, els noms tals com estan escrits, la gent tal com la fotografia i la psicologia ens en donen una noció immòbil. Però en realitat tot plegat no és el que percebem habitualment. Veiem, sentim, concebem el món ben a l’inrevés. Repetim un nom tal com l’hem sentit fins que l’experiència rectifica el nostre error, cosa que no passa sempre[5]”, (p. 25).

O el que és el mateix, “Aquest error perpetu que és precisament la «vida», no solament dóna les seves mil formes a l’univers visible i a l’univers audible, sinó també a l’univers social, a l’univers sentimental, a l’univers històric, etc.[6]”, (p. 26); “Només tenim visions informes de l’univers, fragmentades, i que completem mitjançant associacions d’idees arbitràries, creadores de suggestions perilloses[7]”, (Íd.).

Per la qual cosa, el gran art, la gran literatura, des de l’inici del segle XX en endavant, també ha d’ésser fragmentada. I, sobretot, hem d’ésser nosaltres els que la completem. Els que la recreem. Els la fem reviure. Els que convertim la literatura en un diàleg (permanentment obert) amb els autors.

diumenge, 18 de juliol del mmxxi

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

***
[1] « traverser en sens inverse tous les sentiments par lesquels j’avais passé avant d’arriver a mon grand amour. », (p. 139)
[2] « je fredonnais des phrases de la sonate de Vinteuil », (p. 140).
[3] « J’avais été surtout sensible à l’élaboration, aux essais, aux reprises, au « devenir » d’une phrase qui se faisait durant la sonate comme cet amour s’était fait durant ma vie », (p. 141).
[4] « J’avais définitivement cessé d’aimer Albertine. De sorte que cet amour, après s’être tellement écarté de ce que j’avais prévu d’après mon amour pour Gilberte; après m’avoir fait faire un détour si long et si douloureux, finissait lui aussi, après y avoir fait exception, par rentrer, tout comme mon amour pour Gilberte, dans la loi générale de l’oubli », (p. 224).
[5] « Notre tort est de croire que les choses se présentent habituellement telles qu’elles sont en réalité, les noms tels qu’ils sont écrits, les gens tels que la photographie et la psychologie donnent d’eux une notion immobile. En fait ce n’est pas du tout cela que nous percevons d’habitude. Nous voyons, nous entendons, nous concevons le monde tout de travers. Nous répétons un nom tel que nous l’avons entendu jusqu’à ce que l’expérience ait rectifié notre erreur, ce qui n’arrive pas toujours. », (p. 154).
[6] « Cette perpétuelle erreur, qui est précisément la « vie », ne donne pas ses mille formes seulement à l’univers visible et à l’univers audible, mais à l’univers social, à l’univers sentimental, à l’univers historique, etc. », (p. 155)
[7] « Nous n’avons de l’univers que des visions informes, fragmentées et que nous complétons par des associations d’idées arbitraires, créatrice de dangereuses suggestions », (Íd.).

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *