El derecho a disentir, Mauricio Wiesenthal
Pàgines intempestives
En aquest món tan pobre nostre, on els blancs i negres s’han imposat, on si no estàs d’acord amb mi vol dir que estàs en contra meu, on el pensament crític és tan excepcional que cal anar-lo a buscar sota una pedra al capdamunt de la muntanya més alta, que hi hagi qui s’atreveixi a dir el que pensa és una benedicció. Una benedicció que mereixeria no tan sols totes les lloances, sinó que d’altres seguissin el seu exemple. Que s’alcin altres veus que no temin anar contra el corrent dominant; contra el corrent que acalla tots els altres corrents .
I que, en encadenar-lo, en sotmetre’l a condicionants que li tallen les ales, converteixen el que hauria d’ésser el vol més elevat, pregon i majestuós de tots, el de la intel·ligència —“Aprender a pensar críticamente, tanto con la razón como con el corazón, es el único método de sabiduría que permite progresar en el saber humanista” (p. 53)—, en un vol gallinaci —per dir-ho en paraules de Josep Pla.
Llibertat de pensament
Aquesta idea, aquesta defensa de la (més) absoluta llibertat de pensament —dos conceptes germans, bessons de fet, que van (i han d’anar, per força) de la mà: sense llibertat no hi ha pensament; sense pensament, no hi ha llibertat— la posa d’evidència des d’un d’aquells primers paràgrafs que et confirmen que has escollit bé, que has de seguir llegint el llibre, que encara té molt per dir-te: “Ser libre consiste precisamente en saber escapar de la cárcel de nuestras circunstancias para organizar nuestras ideas y nuestra vida desde una perspectiva más distante, y en ser capaz de recorrer nuestra época a contracorriente de muchas tendencias y modas”, (p. 9).
O el que és el mateix: que no és un llibre més. Que no és un altre llibre que ve a repetir el que d’altres ja han dit i repetit. Que és un llibre lliure, un llibre que ve a dir el que ha de dir(-nos) el seu autor: “La independencia es la mejor compañía del hombre, si bien a algunos les gusta hoy viajar en mesnadas, con un plan rutinario y aburrido” (p. 154).
Un llibre lliure escrit per un home “disidente, extranjero, exiliado y libre” (p. 100), per un home fonamentat en el seu “pensamiento antimoderno” (p. 15), en un “instinto independiente me ha valido muchas desagradables sorpresas” (p. 309), que sent la necessitat de convertir en escriptura, en advertencia o crit d’alerta “el desdén que siento por mi tiempo” (p. 396).
La vida de l’esperit
Que ens parla des del cor i per al cor. O, si ho preferim, des de l’esperit i per a l’esperit: “Obrar y pensar con el espíritu significa elegir la «vía ardua» ascendiendo la arista de la montaña sin perder altura” (p. 79); “falta […] el espíritu, el empaque, la personalidad individual” (p. 336).
D’un cor i d’un esperit que si parla és perquè no vol callar. Perquè creu, amb fermesa, amb convenciment, que no pot callar: “uno de los tormentos más terribles del tiempo en que me tocó vivir es el miedo cobarde que siente la cultura del «entretenimiento» ante la soledad, la libertad y la nostalgia” (p. 46).
Que no pot callar perquè ja són massa els que callen. El que callen, quan seria bo que parlessin o, encara més greu o pitjor, els que parlen per no dir més que el que ha estat dit (i repetit) mil-i-una vegades: : “generaciones de pedantes y eruditos […] escribían tesis indigestas sobre temas que sólo interesaban a sus propios colegas” (p. 71).
Els que parlen, en realitat, per no dir res; per malbaratar el silenci. Per refermar la crisi més important que ha patir la humanitat des de la seva naixença: la del pensament propi; la del gregarisme dels anyells.
La que ha convertit el món —només cal viatjar una mica per adonar-se’n— en una fotocòpia d’una fotocòpia. La que ha determinat —i ho fa fet interessadament: pensar sempre és revolucionari; fer-ho per tu mateix, el més temut dels perills, aquell contra el que combaten denonadament tots els poder— no únicament que totes les ciutats siguin iguals, que la macdonalització uniformitzadora hagi acabat amb les particularitat dels llocs, sinó, el que és mil vegades més greu, que els pensaments també ho siguin.
De fet, que els pensaments encara ho siguin més, molt més, d’uniformes, d’uniformitzats: “Todo se ha llenado de clones anónimos, reproducidos en serie y multiplicados en masa” (p. 334).
Molt (i molt, molt, però molt, molt, molt) més perquè quan els pensaments són precuinats, quan tant els mitjans de comunicació, públics i privats, com la majoria dels llibres que es publiquen com a assaig l’únic que fan és posar a la nostra disposició idees prefabricades, escalfades una mica al microones per donar la sensació que acaben de sortir del forn, quan hem convertit el pensament propi no ja en un luxe, sinó en la més arriscada de les aventures, la igualtat de pensament, el pensament únic —únic, uniforme, monolític, malgrat les diverses màscares que el vesteixen— esdevé l’amenaça més brutal que mai ens hagi assetjat.
A la vora de l’abisme
Aquella que, simplement, situa la humanitat a la vora de l’abisme. A la vora de l’abisme de no adonar-nos que, com succeeix amb el canvi climàtic, que està acabant en menys de cent anys amb un bell planeta que ha anat creant-se a ell mateix al llarg de mil·lennis, també nosaltres, amb la nostra incapacitat de rebel·lar-nos, d’alçar la veu i de dir, sempre i arreu, la nostra, estem llançant miserablement per la borda tota —o gairebé tota— la secular herència humanística que, amb tant d’esforç, ens havien llegat els nostres predecessors: “El racionalismo, si no se somete al dictamen de la «razón crítica», está condenado a caer en el dogmatismo” (p. 52).
És per això que no té gaire importància —que no en té cap, en realitat— si estem o no d’acord amb alguna de les consideracions, en general, del tot categòriques, que (ens) presenta Wiesenthal al llarg del llibre —“algunas veces […] ciertos bárbaros nos abren las costuras para que enseñemos las vergüenzas de un costumbrismo aldeano y nacionalista” (p. 15); “¿Pueden entenderse [los] fundamentos de la cultura europea, si las criaturas se han divorciado de sus dioses […]?” (p. 51); “La adoración del exceso y del superhombre nos ha ido apartando progresivamente de la realidad y de la vida” (p. 211)— o si, en algunes ocasions presumeix, més del que seria raonable, “de haber conocido” (p. 101) i tractat un munt de persones famoses: Pío Baroja, Paul Morand, Nikos Kazantzakis, Roger Moore, Coco Chanel, …
El que compta, el que hauria de comptar en qualsevol mena d’assaig que tingui la pretensió de presentar-se com a tal, de complir la seva funció, és que ens convida —més que convidar-nos, ens hi incita, la qual cosa és encara (molt) més necessària— a pensar i a parlar per nosaltres mateixos, a afrontar-nos (i confrontar-nos) als “filisteos del racionalismo” (p. 188), a recuperar el que és propi de la humanitat, el que dóna, o almenys, hauria de donar sentit, a la nostra existència: “Se nos mueren el espíritu y la cultura, agónicamente, desesperadamente, igual que las fuerzas abandonan al naufrago” (p. 218).
dilluns 27 i dimarts 28 de setembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
