El temps retrobat I, Marcel Proust, Edicions Viena, 2022

El temps retrobat I, Marcel Proust, Viena Edicions, 2022

Si t'agrada, comparteix-ho!

El temps retrobat I, Marcel Proust

(Començant a) Posar-ho tot a lloc

Malgrat la bona feina que s’està fent en els darrers anys, em temo que encara són majoria els lectors que senten una certa prevenció —per no dir-ne, directament, por— a acostar-se a la colossal A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Prevenció o por de no estar-hi a l’alçada, de no entendre-hi res. De ser una obra, una literatura, que no és per a ells. Una literatura on hi tenen més a perdre que no pas a guanyar. Una literatura que, com l’Ulisses de James Joyce, quasi cal entrar-hi amb una guia de viatge (o acompanyament) a la mà.

Si senten aquesta mena de prevenció o temor, que tan sols una versió elitista de la literatura podria justificar, probablement el millor que poden fer és, simplement, intentar-ho. Intentar-ho endinsant-s’hi de la mateixa manera que convé endinsar-se en la lectura de poesia: amb temps i calma suficient, amb els ulls —de l’esperit, sobretot— ben oberts i sabent que l’obra no està escrita pas en clau. I, encara menys, en una sola clau, que cal desxifrar. Sinó que la clau (sempre en cursiva; sempre metafòrica), la tenim, i només la podem tenir, dins nostre. Que el que hi veiem o hi trobem és el que hi havíem de veure o de trobar.

Llegir Proust
Perquè, llegir Proust és tan senzill —més exactament, hauria de ser tan senzill; atès que en aquest món modern nostre ens capfiquem cada dia més en complicar-nos-ho tot, en negar-nos el temps per fer el que voldríem fer— com obrir qualsevol dels volums de La recherche per qualsevol pàgina, a l’atzar, i posar-nos a llegir. Disposar-nos a deixar-nos seduir per la lectura. Pel gaudi, sublim, de la lectura.

Sense preocupar-nos, d’entrada, pel que estem llegint, pel que ens vol dir allò que llegim. Limitant-nos —més que no pas limitant-nos, que dóna una connotació negativa, concentrant-nos en— a assaborir la lectura. A fruir del goig inimitable que la lectura de la prosa proustiana ens forneix. Del gaudi emocional, immediat, embriagador que la música —i la musicalitat— de les seves paraules ens produeix o transmet.

Situant-nos, doncs, en la mateixa situació preceptiva o sensitiva en què ens situem quan assistim a una simfonia o a un concerto, on ens deixem transportar pel que sentim i no se’ns passa pel cal que ens calgui cercar-hi algun significat o sentit.

Si ho fem així, si som capaços de tenir present un principi que hauria de ser (del tot) essencial però que massa sovint, per no dir, quasi sempre, oblidem —que qualsevol obra d’art no s’adreça a la (nostra) raó, sinó als (nostres) sentiments, que les creacions artístiques es des del cor que es creen i, per tant, també és des del(s) cor(s) que s’han de llegir, que Proust no tan sols no ens fa cap por, sinó que ens captiva; que la seva prosa harmoniosa o simfònica, ens transporta allí on ben ben ben ben pocs escriptors ens han transportat mai: al país on la paraula esdevé màgia; i, la lectura, gaudi —el plaer de la lectura esdevindrà inoblidable.

El temps retrobat I
Amb El temps retrobat I (Le temps retrouvé), Viena Edicions, 2022, traducció de Josep M. Pinto, ens acostem al final de la magna obra de l’escriptor francès. I ens hi acostem trobant-nos amb un narrador que comença a ser conscient d’estar acostant-se a aquest final. D’acostar-s’hi i, per tant, de reflexionar-hi. De reflexionar no tan sols sobre la seva vida i la de tots el que l’envolten, de tots aquells que han tingut importància en la seva vida, sinó, també en la seva mateixa funció o condició de narrador.

I, encara més, de narrador en el temps. D’aquest narrador que troba, en el temps, en l’intent de recobrar el(s) temps passat(s) mitjançant la literatura, mitjançant l’evocació, sentimental i sensitiva, dels records. Dels temps, dels records, de les vivències que l’han fet qui és, que l’han dut a ser qui és i com és, que l’han conformat (con-format).

D’aquells temps, d’aquell d’on vinc, d’aquell(s) passat(s) que l’han convertit en el que és ara que, des “[d’]aquella casa una mica massa de pagès que semblava només un lloc de parada entre dues passejades[1], […] en el vast quadre verdejant vaig reconèixer […] el campanar de l’església de Combray. […] el campanar […] que, situant d’aquesta manera davant dels meus ulls la distància de les llegües i dels anys, havia vingut, enmig de la lluminosa vegetació i amb un to del tot diferent, tan fosc que quasi semblava només dibuixat, a inscriure’s en el vidre de la finestra[2]”, (p. 7, el subratllat és meu).

Distància dels anys
La distància de les llegües i dels anys perquè el viatge narratiu de Proust és en el temps —en realitat, dins o entre els diversos temps— que el du a terme. Que el seu narrador, que mai no cal confondre amb ell mateix, es desplaça. Que s’ha anat desplaçant en els sis —12, en la tan acurada edició de Viena— volums anteriors. Un desplaçament en —i mitjançant— els records.

De tots aquells desplaçaments temporals que, en veure com han anat evolucionant o canviant els altres (“E[n Robert e]ra ben diferent d’aquell a qui havia conegut[3]”, p. 8), l’han anat canviant a ell. L’han anat duent on és ara.

Un ara des del qual rememora o recupera —i, literàriament, crea— prenent com a base no tan els records pròpiament dits, aquells records que cal fer un esforç conscient perquè aflorin, sinó la “memòria involuntària[4]”, però no pas de la “memòria involuntària dels membres, pàl·lida i estèril[5]”, sinó “de l’altra, que viu més temps, com certs animals o vegetals no intel·ligents viuen més temps que l’home[6]”. Que prové, doncs, de les “reminiscènci[es] desclos[es][7]”, (p. 9), de l’inconscient.

Reminiscències que tan sols l’excitació casual o involuntària dels sentits poden fer descloure (des-cloure) o desvetllar (des-vetllar): “[En Robert] vaig tenir ocasió […] a Tonsonville, de veure-l’hi un cop en societat, de lluny, des d’on la seva paraula, malgrat tot viva i encisadora, em permetia retrobar el passat[8]”, (p. 14, el subratllat és meu).

Retrobament del passat
Retrobament o, per expressar-ho amb major precisió, recuperació del passat, que es basa no pas en la memòria més immediata, i, per això, menys madura, menys cultivada pel pas del temps, sinó en la de llarga durada, en aquella que, amb els anys, ha anat produint els seus fruits: “Pot ser, tanmateix, que aquest costat mentider, aquesta falsa llum no existeixi en les memòries quan són massa recents, quan les reputacions s’anihilen tan de pressa, tant les intel·lectuals com les mundanes (perquè si l’erudició mira de reaccionar a continuació contra aquests soterraments, ¿aconsegueix destruir un sobre mil d’aquests oblits que es van amuntegant?)[9]”, (p. 37).

Recuperació o reconstrucció —reconstrucció literària, artística però, també, psicològica i existencial— del passat a través dels mecanismes desencadenants de la memòria involuntària. Aquesta memòria que, sense que en tinguem consciència —si més no, prou consciència— va arrelant-se en nosaltres i confegint relacions i lligams: “les llançadores àgils dels anys teixeixen fils entre els nostres records que semblaven d’entrada més independents[10]”, (p. 186).

Reconstrucció
Records, memòries, que es creuen i es creuen, que es van entrecreuant. I que, en entrecreuar-se, van configurant el teixit de la vida, del que ens ha portat a ser el que som. Que fan possible la reconstrucció, sempre hipotètica, sempre provisional —“Ja fos perquè hi veiés una mena d’excusa indirecta per a en Robert, ja fos perquè aquest, dividit com el seu oncle entre un silenci sever respecte d’aquests temes i una necessitat de desfogar-se i de malparlar-ne, l’hagués instruïda a bastament[11]”, (p. 17); “Ja fos que la nostra [carnisseria] temés perdre la nostra clientela, ja fos que anés de bona fe[12]”, (p. 79)— d’una existència.

Reconstrucció d’una vida que li permet aprofundir en ella, analitzar-la i, en la (limitada) mesura que això sigui possible, entendre-la i, també en la (encara més limitada) mesura que sigui possible, entendre’s: “Si hagués entès antany que no és el més espiritual, el més instruït, el més ben relacionat dels homes, sinó el que sap esdevenir mirall i pot reflectir d’aquesta manera la seva vida, per mediocre que sigui aquesta, qui es converteix en un Bergotte[13]”, (p. 36, el subratllat és meu).

Un entendre (i entendre’s) que li permet, arribat a aquest volum final, mirar-ho tot amb major perspectiva i anar-ho posant tot a lloc. Posant-ho a lloc amb l’ajuda de la memòria i de la imaginació; del que, mercès al pòsit de la memòria, permet a la imaginació (i a la reflexió) es pot anar traient en clar de la vida passada: “sentint aquella dona que, passant per tants d’ambients veritablement distingits, ha conservat tanmateix en la seva paraula una mica de la verdor de la paraula d’una dona de poble, un paraula que us mostra les coses amb el color que la vostra imaginació hi veu, se’m fa la boca aigua amb la vida que ha portat allà baix[14]”, (p. 26, el subratllat és meu).

Corrents transversals
Un entendre què —i qui— som. Un entendre qui és, que té molt i molt a veure amb l’experiència que va viure amb l’Albertine: “vaig establir un corrent transversal entre dues sèries de records, que vaig pensar que era el mateix que havia provocat la marxa d’Albertine de casa meva. I encara, aquest corrent transversal desembocava, pel que feia a aquelles relíquies de records d’Albertine, en un camí que s’aturava en ple erm, a uns quants anys de distància. Perquè jo ja no pensava mai en ella. Era una via de records, una línia que ja no agafava mai[15]”, (p. 47, el subratllat és meu).

Una Albertine que va ser el principi de tantes i tantes coses. I que, per tant, ha d’estar present en el final: “una vegada vaig pensar en aquell nom de Juliette que havia pujat des del fons del record d’Albertine com una flor misteriosa. Misteriosa aleshores, però que avui ja no excitava res[16]”, (p. 49, el subratllat és meu); “hi havia una altra forma viva que jo havia vist per primera vegada a la platja de Balbec i que ara tampoc existia, si no en l’estat de record, l’Albertine, trepitjant la sorra aquell primer vespre, indiferent a tothom, i marina, com una gavina[17]”, (p. 185, el subratllat és meu).

dilluns 7 i dimarts 8 de març del mmxxii

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

****
[1] « cette demeure un peu trop campagne qui n’avait l’air que d’un lieu de sieste entre deux promenades », (p. 3).
[2] « dans le tebleau verdoyant je reconnus […] le clocher de l’église de Combray. […] ce clocher […] qui, mettant ainsi sous mes yeux la distance des lieues et des années, était venu, au milieu de la lumineuse verdure et d’un tout autre ton, si sombre qu’il paraissait presque seulement dessiné, s’inscrire dans le carreau de ma fenêtre. », (Íd., c’est moi qui souligne).
[3] « [Robert i]l était bien différent de ce que je l’avais connu », (p. 4).
[4] « mémoire involontaire », (p. 5).
[5] « mémoire involontaire des membres, pâle et stérile », (Íd.).[6] « l’autre, qui vive plus longtemps,
comme certains animaux ou végétaux inintelligents vivent plus longtemps que l’homme
», (Íd.).
[7] « réminiscence[s] éclose[s] », (Íd.)
[8] « [Robert j]’eus […] du reste l’occasion […] à Tansonville, de l’y apercevoir une fois dans le monde, et de loin, où sa parole malgré tout vivante et charmante me permettait de retrouver le passé », (p. 9, c’est moi qui souligne).
[9] « Peut-être pourtant ce côté mensonger, ce faux-jour n’existe-t-il dans les mémoires que quand ils sont trop récents, quand les réputations s’anéantissent si vite, aussi bien intellectuelles que mondaines (car si l’érudition essaye ensuite de réagir contre cet ensevelissement, parvient-elle à détruire un sur mille de ces oublis qui vont s’entassant?) », (p. 29).
[10] « les navettes agiles des années tissent des fils entre ceux de nos souvenirs qui semblaient d’abord les plus indépendants », p. 155.
[11] « soit qu’elle y vît une sorte d’excuse indirecte pour Robert, soit que celui ci, partagé comme son oncle entre un silence sévère à l’égard de ces sujets et un besoin de s’épancher et de médire, l’eût instruite pour beaucoup », (p. 11).
[12] « soit que la nôtre [boucherie] craignît de perdre notre clientèle, soit qu’elle fût de bonne foi », (p. 64).
[13] « Si j’avais compris jadis que ce n’est pas le plus spirituel, le plus instruit, le mieux relationné des hommes, mais celui qui sait devenir miroir et peut refléter ainsi sa vie, fût-elle médiocre qui devient un Bergotte », (p. 28, c’est moi qui soluligne).
[14] « en entendant cette femme qui, en passant par tant de milieux vraiment distingués, a gardé pourtant dans sa parole un peu de la verdeur de la parole d’une femme du peuple, une parole qui vous montre les choses avec la couleur que votre imagination y voit, l’eau me vient à la bouche de la vie qu’elle me confesse avoir menée là-bas », (p. 19, c’est moi qui souligne).
[15] « j’établissais un courant transversal entre deux séries de souvenirs, que je songeais qu’il était le même qui avait amené le départ d’Albertine de chez moi. Et encore ce courant transversal aboutissait, en ce qui concernait ces reliques de souvenirs d’Albertine, à une voie s’arrêtant en pleine friche, à plusieurs années de distance. Car je ne pensais plus jamais à elle. C’était une voie de souvenirs, une ligne que je n’empruntais plus jamais », (p. 37, c’est moi qui souligne).
[16] « une fois je pensai à ce nom de Juliette qui était monté du fond du souvenir d’Albertine comme une fleur mystérieuse. Mystérieuse alors, mais qui aujourd’hui n’excitait plus rien », (p. 38, c’est moi qui souligne).
[17] « il y avait une autre forme vivante que j’avais vue pour la première fois sur la plage de Balbec et qui maintenant n’existait, non plus, qu’à l’état de souvenir, c’était Albertine, foulant le sable ce premier soir, indifférente à tous, et marine, comme une mouette », (p. 154, c’est moi qui souligne).

Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *