Madame de Treymes, Edith Wharton
En el pot petit…
Una de les frases més habituals que podem sentir sovint tots els que ens dediquem, d’una manera o altra, al món del llibre és: «A mi llegir m’agrada molt, el problema és que no tinc temps per fer-ho…». normalment, qui ens ho diu mostra una coherència incontestable, atès que, mentre ho ens ho deia, ha mirat i respost una vintena de missatges de Whatsapp, almenys.
Per a tots els que se serveixen d’aquesta excusa, els donaré una molt bona notícia, que els permetrà sortir del tan engavanyador destret on es troben: en el món de la literatura, tan catalana com internacional —aquella que s’acostuma a definir com a universal, talment com si fossin moltes les obres venusianes traduïdes— hi ha una munió de llibres breus de primera categoria.
Narracions i novel·les breus
De narracions o novel·les curtes que ofereixen un gran plaer de lectura i que no t’ocupen gaire temps. D’obres que, si t’ho saps fer venir una mica bé, pots llegir seguides, d’una sola, tot i que llarga, glopada.
Madame de Treymes, (Íd.), d’Edith Wharton, Viena Edicions, 2022, en traducció de Marta Pera Cucurell, és una d’aquestes obres.
Creada per una autora que, com Henry James, no tan sols sabia escriure molt bé —“Era una beutat, si beutat, en comptes de ser una expressió restringida a la cara, era un atribut extensible a les mans, la veu, els gestos, a la manera de moure’s i a la inclinació d’una ploma[1]”, (p. 38)— sinó que, també, sabia bastir un argument molt ben lligat.
Molt ben lligat i, el que és més important, que, més enllà de la pròpia intriga, exposés o plantegés qüestions que impliquen un dels elements que converteixen una obra d’art en una obra d’art: la condició humana.
Tot té dues cares
No se m’acudirà pas desvetllar res de l’argument, atès que és un de les raons de força de la narració, i li faria un flac favor —convé que siguin els lectors els que s’hi acarin i el descobreixin—, però sí diré que, com acostuma a succeir amb les coses importants d’aquest món, d’aquesta vida nostra, mai res no és el que sembla.
O potser és al contrari? Potser sí que tot és el que sembla? Potser el quid de la qüestió és, precisament, que tot és el que sembla?
Perquè és la mateixa autora, qui ens diu, no pas per casualitat o per caprici, que “al capdavall, les possibilitats tenien dues cares[2]”, (p. 10).
Una doble cara que no ho és, tan sols, de les possibilitats sinó, com anirem veient, de les persones. De els persones que, per més que ens ho creguem —més aviat, que ens ho vulguem o preferim creure— no acabem mai de conèixer: “La senyora de Malrive […] va fer una pausa, i el va mirar amb una altra cara, una cara en què el passat que ell encara ignorava es va mostrar com una ombra que de cop enfosquís un vidre clar[3]”, (p. 20); “En Durham […] cada vegada [estava] més meravellat de la duplicitat creixent […] [de] la senyora Boykin[4]”, (p. 65).
Enigmàtica
Què no pot ser més enigmàtic, tot això que escric, em dieu? Teniu la raó, tota la raó. Ho és, i volgudament, perquè també l’obra o és, d’enigmàtica i, probablement, molt més que no deixo entreveure: “això, més que emocionar-lo, encara li va fer sentir més estranyesa davant d’aquella manera d’actuar[5]”, (p. 85); “li agullonava, sens dubte, la sospita que allà hi havia gat amagat[6]”, (p. 86, el subratllat és meu).
Per la qual cosa entenc que qualsevol convit a la lectura que se’n faci —i què és (què hauria de ser, més aviat), qualsevol anàlisi o crítica literària sinó, per damunt de tot, un convit a llegir?— ha de ser-ho, també.
Sent com és una obra literària, una obra artística, a l’autora li correspon fer la meitat del camí, encetar-lo, marcar-lo, dotar-lo de regles i de realitat, crear-lo; a l’analista, d’assenyalar els camins que creu que són recomanables i, als lector, de fer la segona part del camí, de convertir-lo en realitat en fer-lo amb els seus peus, de recrear-lo —re-crear-lo, de fet.
Madame de Treymes us espera, doncs. Us espera, com qualsevol creació artística de mèrit, tot convidant-vos a fer —refer (re-fer) més aviat— el seu camí amb ella. I en fer-lo / refer-lo, trobar o reconèixer el vostre.
dimecres, 15 de juny del mmxxii
***
[1] “She was a beauty, if beauty, instead of being restricted to the cast of the face, is a pervasive attribute informing the hands, the voice, the gestures, the very fall of a flounce and tilt of a feather”.
[2] “after all, the possibilities were double-faced”.
[3] “Madame de Malrive […] turned on him a new face, a face in which the past of which he was still so ignorant showed itself like a shadow suddenly darkening a clear pane”.
[4] “Durham […] “was marvelling at […] growth in duplicity in Mrs. Boykin”.
[5] “but this increased rather his sense of the strangeness than of the pathos of her action”.
[6] “was no doubt stirring his own suspicions to unnatural activity”.
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
