Des formes utiles, Martine Audet, Éditions du Noroît, Montréal, 2023

Si t'agrada, comparteix-ho!

Des formes utiles, Martine Audet

Fer i dir

Si volem llegir poesia comme il faut (o sigui, volem treure’n el seu major aprofitament; si volem que ens enriqueixi; si volem que ens arribi) el primer que convindria que tinguéssim en compte és que la poesia no diu, que la poesia és. Que la poesia és una obra d’art. I que, com a tal, cal rebre-la, afrontar-la, llegir-la.

Des formes utiles, Martine Audet, Éditions du Noroît, Montréal, 2023Si volem, doncs, assaborir Des formes utiles, de Martine Audet, publicat per Le Noroît Éditions, hem de tenir clar, claríssim que no es tracta pas d’un poemari que digui, sinó que és. Un poemari que existeix. I que existeix necessàriament.

Que s’ha convertit en realitat, que ha arribat al món, que ha nascut, perquè havia de néixer. O, si ho volem expressar d’una altra manera, més precisa: perquè no podia no néixer, perquè no podia no existir.

Perquè l’autora quebequesa sentia la necessitat d’escriure’l. D’escriure’l no pas per dir, sinó per intentar dir. Per intentar dir —i, sobretot, per intentar dir-se, a ella mateixa— el que no podria intentar dir sense la poesia.

Sense aquesta poesia. Sense aquesta poesia, aquest poemari que és, probablement, l’única forma útil d’acarar-se al món. De tractar d’entendre el món que l’envolta. El món que la deixa a la intempèrie.

Intempèrie existencial
Que la deixa a la intempèrie existencial —gairebé en podríem dir ontològica— però, sobretot, real, directa, a flor de pell. Perquè la seva intempèrie, la seva solitud, la seva buidor, i el dolor que la suma de tot plegat suposa, no és intel·lectual, no és producte de la reflexió, sinó sensorial o corporal. És un dolor que sent, immediatament, quotidianament, a través dels sentits. De tots els sentits.

O, per provar d’expressar-ho amb major precisió, no és només reflexiva, sinó, sobretot sentida. Sentida o, si ho preferim, viscuda. És, doncs, reflexiva perquè ha estat, abans, sentida i viscuda. Perquè l’impacte directe que li produeix, cada dia, cada hora, cada segon, la du a la reflexió, al pensament. A la interrogació.

Interrogació perquè, com succeeix amb l’obra d’altres grans poetesses del Quebec —penso, d’entrada, en Louise Dupré, en Nicole Brossard i en Denise Desautels—, la seva obra literària és, per damunt de tot, interrogativa. La seva poesia és un camí o un mitjà de descoberta. Potser, fins i tot, no pas un camí o mitjà, sinó el camí o mitjà. L’únic possible. L’única forma útil de descoberta.

Unes formes útils
Una forma útil, unes formes útils que si ho són és, precisament, perquè no ho són. Perquè d’entrada no ho són. Perquè, la poesia, com tot l’art, en general, és inútil. Perquè la poesia i l’art no tenen —ni poden tenir—cap utilitat immediata. No serveixen, en aquest món pragmàtic i utilitarista, finalista, nostre. O, almenys, serveixen tan poc que en podríem prescindir.

I és precisament per això, per aquesta magnífica, insuperable contradicció, que són formes útils: perquè no tan sols no intenten ser útils, sinó que defugen aquesta utilitat immediata. Perquè rebutgen caure en la temptació del pragmatisme. Perquè no intenten dir sinó ser. Perquè no busquen respostes sinó seguir interrogant-se.

Perquè, com Sòcrates, saben que no saben res. Perquè, com ell, són conscients que tan sols amb el diàleg, amb la interrogació —amb la interrogació constant i pregona— es pot avançar en el coneixement. En algun coneixement. En el coneixement possible. En aquest coneixement que, en una mena de roda de la fortuna infinita, no és sinó una nova font de preguntes, de dubtes, d’interrogacions.

Martine Audet

(Res) no és el que sembla
És per això que Des formes utiles sembla un poemari difícil. Un poemari poc accessible. Un poemari que es tanca en ell mateix. Un poemari en clau. Un poemari gairebé inabordable. Un poemari per als happy few d’Stendhal.

Dic, i remarco, ara, sembla, perquè no ho és. Perquè no ho és en absolut. O, més exactament —i disculpeu-me la teòrica contradicció—, perquè, només sent-ho o semblant-ho, assoleix la seva vàlua poètica o artística. Perquè només fent com les grans obres d’art, perquè només mig dient, suggerint o a través d’imatges o de metàfores, la poesia pot arribar-nos. Només semblant no dir, diu. Només posant-nos-ho teòricament difícil, la podem fer nostra; la podrem apprivoiser.

Invitació
Perquè, com tota la poesia de debò, la d’Audet no ens parla, no ens diu, no ens ofereix respostes. Si ho volem, no ens consola davant del dolor i dels dolors del món. Malgrat el seu títol, no ens dóna formes útils. Més exactament, no ens dóna unes formes útils universals, per a tothom i per a qualsevol moment o situació; sinó que, amb la seva art simbòlica o metafòrica, suggerent, amb el seu dir intuïtiu, que brolla directament i immediatament del seu jo més fons o íntim, ens convida a trobar les nostres formes útils.

A través de la seva poesia, doncs, ens mostra un camí i ens convida a trobar-lo. Ens mostra el camí o les formes útils que ha trobat ella i ens convida a trobar el nostre.

O el que, segons el meu modest criteri, és el mateix, l’única manera de convertir allò que és, teòricament, inútil —una obra d’art— en, veritablement, útil: convertir-la en un mitjà d’interpel·lació — d’autointerpel·lació. En un mitjà de lluita contra el dolor, contra la intempèrie existencial a què ens aboca aqte món nostre tan pragmàtic i utilitarista. I, com a conseqüència, tan destructivament egoista.

Lectura prospectiva
És per això, perquè la lectura d’aquesta mena de poesia ha de ser individual, dialogant, creativa (re-creativa, de fet), prospectiva, que resulta tan complicat dur a terme un compte rendu d’obres tan riques i plenes com la de Des formes utiles.

Perquè, en dur a terme un compte rendu estem obligats a dir, a orientar els futurs lectors. A oferir-los, almenys, una porta d’entrada a l’obra que analitzem. A oferir-los algunes claus de lectura. Si ho volem expressar d’una altra manera, un xic de llum.

Tanmateix, en fer-ho —i, heus ací la paradoxa,  no podem no fer-ho— correm el risc de dir massa. Correm el risc de condicionar l’acollida, la interpretació, l’aprovisioment que en puguin fer els futurs lectors. Un condicionar que, en realitat, esdevindrà un rebaixar, un balafiar.

És per això, doncs, que aquest meu compte rendu serà aproximatiu, que serà tangencial. Que procurarà, com el mateix llibre de poemes, més anotar, suggerir o fer entreveure que no pas indicar. I, encara menys, establir.

O el que és el mateix: procurarà ser útil per a una lectura útil i profitosa, i per tant, pròpia, personal, individual de Des formes utiles.

Consolació (necessària)
El primer que crec que cal dir és que la citació de Louise Dupré que encapçala el llibre és essencial: “Obrim els braços, sí, poema, llibertat minúscula consolació[1]”. Com ja he avançat, el llibre és, per damunt de tot, una consolació. O, més exactament, un intent de consolació. Un intent d’entendre el món i d’entendre’s.

Això sí, un intent que, de minuscule, no en té res. res de res. Perquè, per més que tot sigui dir, suggerit, insinuat, apuntat, d’una manera molt humil, simple i discreta, per més que sembli no dir gaire, és precisament aquesta modèstia, aquesta consciència de la pròpia inseguretat, de la seva incertesa —d’allò que he gosat anomenar la seva intempèrie existencial— el que dóna tanta vàlua, tanta alçada, tanta grandesa a la seva poesia.

A aquesta poesia que, per dir-ho en paraules de l’altra citació, pertanyent a Franz Kafka, és “pols[2]”, però “pols formidable[3]”. Que és un no-res, gairebé un no-res però que per això mateix és molt, moltíssim: ho és tot.

És així que “Fonava a les paraules el poder d’ésser/ abans d’ésser; de creure/ abans de creure-hi[4]”. És així que dóna a les paraules un poder, una potència molt superior a la que pot semblar que tenen d’entrada. És així que converteix el minúscul en gran, en molt gran.

És per això que: “La pols que alço/ és el meu davantal de fe[5]”. O el que és el mateix: és perquè crec —més exactament, perquè em cal creure; per vull seguir creient; perquè tan sols creient puc seguir endavant— que escric; i, alhora i també, també i alhora, és perquè escric que crec.

Que fer? Que dir?
És per això que ja d’entrada, “En aquest instant/ [on] la mort és plena de morts/ i no puc pas plorar”[6] », es demana: “Què fer? Què dir?[7]”.

Una pregunta que només obté resposta, que només pot obtenir resposta mitjançant l’escriptura: “Enfonso al meu pit/ el que les paraules/ em fan veure[8]”. Mitjançant aquesta escriptura poètica que és un diàleg amb ella mateixa. Un diàleg interpel·lador amb ella mateixa.

El què ha de fer és escriure; el que ha de dir és el que senti necessitat de dir: “Arrenco als murs/ alguna cosa del dia/ que tremola[9]”. Perquè: “És, allí, flama/ sentit del vent,/ potser un remei[10]”.

No pas “un remei” sinó, probablement, l’únic remei.

Un remei que li duran o li aportaran les petites coses. Aquestes petites, minúscules, coses que, en dir-se, en convertir-se en poesia, en el dir poètic, esdevenen grans, grandioses, gegants: el “vent”, el “cos lleuger”, els “ocells”, els “nius”, les “papallones”, “les estrelles[11]”,…

Perquè, en escriure, en escriure des de més endins, en constant i pregon diàleg amb ella mateixa, amb la seva ànima, amb “el front contra el vidre [interior],/ fixo el que/ des de fora/ reprèn el seu lloc[12]”.

El que li cal que, en la mesura que sigui possible, reprengui el seu lloc. Aquell lloc, aquell “lloc primer[13]”, seu i només seu, que mai no haurien d’haver perdut.

I que, per recuperar, li cal fer, li cal dir, li cal plantar cara a la vida actual, li cal “passa[r] a l’altre costat de l’atzar[14]”.

Perquè, malgrat tot, perquè, per més que de vegades no ho sembli, “Hi ha rols per a cada desgràcia[15]”; perquè hi ha “una escala per a l’arribada de les tempestes[16]”.

Necessitat d’entendre
Fer, dir, escriure per entendre. Per intentar entendre. Per satisfer la seva necessitat, imperiosa, d’entendre: “Entro pels ulls/ del que no comprenc[17]”.

Aquest intent d’entendre, necessari, gairebé imprescindible —per no dir, desesperat: Des formes utiles és, també, un crit; potser en veu baixa, en un to (volgudament) baix, però un crit—que doni un sentit a l’existència, que li permeti seguir creient, malgrat tots els obstacles, malgrat totes les tempestes: “He cregut que no existia?/Tanmateix hi ha moltes paraules/ per arribar al jardí/ i, a l’herba,/ encara em puc desmaiar[18]”.

I, per intentar entendre, cal tornar a les petites coses, a les coses minuscules. Cal aprendre —re-aprendre, en realitat— amb ulls d’infant. Amb aquella mirada ingènua, sempre nova, sempre esperançada: “Desvetllo els meus sis anys./ Tinc, a la mà, petites dents de llet[19]”.

Per entendre: “M’enfonso en [la meva infància][20]”.

O —per provar de concloure aquesta anàlisi literària que podria no concloure mai— el que és el mateix:

Recullo, de les llums,
els nombrosos esquinçaments.
Els lligo als meus canells
com papallones de pena.
Contra el vent, sovint, contra el vent,
tinc cossos on tot s’inflama[21].

dijous, 20 i divendres 21 de juliol del mmxxiii

© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499

***

[1]  « On ouvre les bras, oui, poème, liberté, minuscule consolation », (totes les propostes de traducció són meves).
[2] « poussière ».
[3] « formidable poussière ».
[4] « Je donnais aux mots la puissance d’être/ avant d’être,/ de croire/ avant d’y croire ».
[5] « La poussière que je soulève/ est mon tablier de foi ».
[6] «À cet instant,/ [où] la mort est pleine de morts/ et je ne peux pleurer »; on “el meu crani/ és un cel amenaçador” (« mon crâne/ est un ciel menaçant »; on “les penes/ tenen altres ulls/ de pena” (« les peines/ ont d’autres yeux/ de peine »).
[7] « Que faire ? Que dire ? ».
[8] « J’enfonce, dans ma poitrine,/ ce que les mots/me donnent à voir ».
[9] « J’arrache aux murs/ quelque chose du jour/ qui tremble ».
[10] « C’est, là, flamme,/ sens du vent,/ peut-être un remède ».
[11] « corps léger », « oiseaux », « nids », « papillons », « des étoiles ».
[12] « Le front contre la vitre [intérieure],/ je fixe ce qui,/ du dehors,/ reprend sa place ».
[13] « premier lieu ».
[14] « passe[r] de l’autre côté du hasard ».
[15] « Il y a des rôles pour chaque malheur ».
[16] « un escalier pour l’arrivée des orages ».
[17] « J’entre par les yeux/ de ce que je ne comprends pas ».
[18] « Ai-je cru que je n’existais pas ?/ J’ai pourtant beaucoup de mots/ pour atteindre le jardin/ et, dans l’herbe,/ je peux encore m’évanouir ».
[19] « Je réveille mes six ans./ J’ai, sous la main,/ de petites dents d’abandon ».
[20] « J[e m]’enfonce, dans [ma enfance] ».
[21] « Je recueille, des lumières,
les nombreuses déchirures.
Je les attache à mes poignets
comme des papillons de peine.
Contre le vent, soudain, contre le vent,
j’ai des corps où tout s’enflamme ».

Si vous souhaitez lire cette analyse littéraire en français, cliquez sur ce lien

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

***

[1] On “mon crâne/ est un ciel menaçant.”; on “les peines/ ont d’autres yeux/ de peine”.

Loading

 
       
   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *