Categories
Sobre literatura

Premis literaris (i III): els lectors

Premis literaris: els lectors

Tal i com em vaig comprometre ahir, acabaré aquests tres meus articles dedicats als premis literaris parlant dels lectors literaris.

© Quentin Blake

Suposo que, abans de res, em cal intentar aclarir a què —i a qui— em refereixo, quan parlo de lectors  de premis literaris, atès que és molt probable que la majoria dels lectors convencionals no sàpiguen ni que existeixen. En feia cinc cèntims en Sebastià Bennsar al seu escrit: “Si en un premi es presenten moltes obres cal que es faci un filtratge previ a canvi de lectors professionals”.

Es tracta, doncs, d’aquelles persones que, quan el nombre d’obres que es presenten a un premi literari és tan elevat que seria materialment impossible que totes elles poguessin ser llegides pels membres del jurat, s’encarreguen de fer una selecció prèvia entre elles, per decidir quines els arribaran, quines són les que jutjaran.

No cal dir, doncs, que el seu paper és del tot fonamental, atès que d’ells depèn, en exclusiva, que l’obra que qualsevol autor o autora presenti a un premi sigui o no valorada pel jurat que, en principi, està destinat, en exclusiva, a valorar-la, a jutjar-la.

Podem, doncs, presentar una obra a un premi literari i que aquesta no superi una primera fase ben poc coneguda, que no arribi a mans dels membres del jurat. La qual cosa, en realitat, significa que pot quedar menyscabada —per no dir, convertida poc més que en paper mullat— una de les raons que ens ha fet decidir a quin premi la presentem o la deixem de presentar: la confiança que ens mereix el jurat encarregat de valorar-la.

I, cal dir-ho, no sempre pel criteri, prou raonable, que esmentava: que el nombre d’obres hagi estat excessiu. Sé, de primera mà, que en un premi de poesia, on tan sols s’hi havia presentat una vintena d’originals, el meu poemari mai no va arribar als membres del jurat. Amb l’agreujant que les bases del premi no indicaven, com hauria d’ésser prescriptiu, la possibilitat que es dugés a terme cap filtratge o selecció prèvia.

És per això que, de la mateixa manera que considerava, en el meu article d’ahir, que hauria d’ésser obligatori fer públiques les successives votacions que han determinat la concessió de cada premi, entenc que, en el cas dels lectors literaris, seria del tot imprescindible que, en les bases de tots els premis, s’hi indiqui, explícitament:

  1. Si es durà o no a terme alguna selecció o filtratge previ a la tasca dels membres del jurat.
  2. Qui en serà el responsable: l’entitat que el convoca o es derivarà a algun lector[1].
  3. Els noms i cognoms d’aquests lectors.
  4. Que les obres que hagin estat descartades per ells seran donades a conèixer en el moment de fer-se públic el veredicte.

És possible que hi hagi que consideri que aquestes exigències meves són un xic excessives, però crec que són del tot ineludibles si volem atansar-nos, tan com sigui factible, a la transparència total.

Entenc, perfectament, que els premis on s’hi presenti una quantitat inassumible d’obres, esdevingui gairebé obligatori que es produeixi aquesta selecció prèvia. Sobretot, en els de narrativa (on els originals poden superar les 300 pàgines), i no tant en poesia (on no acostumen a superar la seixantena, i on el text és més breu). Sempre i quan, però, això no suposi indefensió per als que s’hi presenten.

D’aquesta manera, a banda de garantir la transparència de tot el procediment, i d’oferir als candidats i candidates al guardó la informació que tan útil els pot ésser, contribuiria a atorgar el prestigi degut a un element tan important del sistema literari com són els lectors i les lectores.

Important, quasi essencial, perquè aquesta tasca de selecció prèvia la duen a terme no tan sols en els premis literaris, sinó en les editorials. Són normalment ells i elles a qui els editors i editores adrecen els originals que reben perquè els donin el seu parer.

A donar-los prestigi i, encara més, a treure’ls a la llum. A fer visibles els noms i cognoms —alguns prou coneguts; no seré jo, però, qui els descobrirà; ja ho faran ells mateixos, si ho creueu convenient— que s’oculten sota aquesta figura injustament invisibilitzada dels lectors i lectores literaris.

Fer-los visibles i, per tant, atribuir-los els mèrits —i, també, els demèrits, per descomptat— que els corresponen.

Uns mèrits (i demèrits) que, en el cas dels premis literaris, són decisius, que els converteixen, de facto, en mig-jurats —o, almenys, pre-jurats—, atès que han estat en ells i només en ells en qui ha recaigut l’enorme responsabilitat de l’elecció de les obres que arribaven o no a mans dels membres dels jurat.

Una decisió crucial que, hi insisteixo, seria del tot imprescindible fer pública quan es dóna a conèixer el veredicte final[2].

Imprescindible perquè, quan el jurat ofereix el seu parer sobre les obres presentades, en realitat no l’ofereix —no el pot oferir— sobre totes les obres presentades sinó només sobre algunes de les obres presentades. I això no tan sols s’ha de saber, molt ben sabut, sinó que s’ha de dir, ben alt i clar.

dijous, 17 de desembre del mmxx

***
[1] Així, el Premi Sant Jordi estableix: “Els membres del jurat tindran a la seva disposició totes les obres presentades i un informe d’un lector professional de cadascuna de les obres”; El Sant Joan: “La Fundació Antigues Caixes Catalanes es reserva la possibilitat d’encomanar a un comitè de lectura una preselecció de les obres presentades”.
[2] Un progrés, en aquest sentit és el Premi Sant Joan, que informa que estableix en les seves bases que: “una setmana abans de fer públic el veredicte a l’acte d’atorgament, es publicarà el llistat d’obres finalistes al web de la Fundació Antigues Caixes Catalanes”.

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Sobre literatura

Premis literaris (II): els jurats

Premis literaris: els jurats

Parlava, ahir, com a resposta a un escrit de l’amic Sebastià Bennasar, dels premis literaris que es deixen deserts. Avui, com a continuació, em referiré als membres del jurat.

En el seu article —que us recomano que llegiu de cap a peus i a poc a poc, i que, en acabat, hi digueu la vostra: com més siguem a opinar, més possibilitats tindrem d’extreure’n quelcom de positiu—, indicava l’autor mallorquí que “els jurats dels premis literaris haurien de ser escriptors professionals”. Hi estic, cal dir-ho?, d’acord: ningú millor que un escriptor o una escriptora per valorar les obres dels seus companys de professió, per saber què és —què hauria d’ésser— una obra literària i, per tant, com cal avaluar-la i jutjar-la.

Haig de dir que jo també n’he estat, de jurat d’algun premi literari. I això em permet afirmar que hi confio per complet, en els membres del jurat, atès que acostumen a prendre’s la seva feina amb una seriositat impressionant. I defensen, fins al final, el seus parers. Què és el que estic convençut que han de fer: oposar-se, amb dents i ungles, si cal, als possibles tripijocs o pressions dels editors o convocants del premi.

(Deixeu-me dir, entre parèntesi, que, en general, un dels criteris que serveix per confiar en la netedat i objectivitat d’un premi és que no formi part del seu jurat cap persona que tingui relació amb l’entitat o l’editorial que el convoca. Que, per dir-ho suaument, pensi més en els exemplars venuts que en la qualitat literària.)

Qualsevol membre d’un jurat és —som—, per força, subjectius: tenim els nostres criteris. Criteris que, com a tals, són —i només poden ésser— subjectius. Potser us preguntareu: «Si sou subjectius, com podem esperar una resolució justa?, què és el que se us ha d’exigir?». La resposta no pot ésser més simple: el que cal exigir a qualsevol membre d’un jurat és que sigui objectiu dins de la seva (irrenunciable, ineludible) subjectivitat.

O el que és el mateix, que mantingui, sempre i arreu, la seva subjectivitat. I que, tot mantenint-la, jutgi les obres que li arriben amb aquest criteri seu, sense deixar-se condicionar per cap altre raó que no sigui l’obra mateixa. L’obra i tan sols l’obra.

Dit d’una altra manera, que no caigui en la temptació, tan forta que pot fer-se quasi irresistible, de tenir en compte més el nom de l’autor o autora que no pas l’obra. Que no parteixi de la idea, no sempre encertada o corresposta, que l’obra d’un autor o autora reconegut ha d’ésser, només per això, més valuosa que la d’un desconegut. I que no li concedeixi, només per això, algun avantatge o prerrogativa especial.

Potser penseu que això del nominalsme és una dèria meva. Si ho creieu, us convido a revisar les llistes dels darrers 3o anys dels grans premis —Sant Jordi, Josep Pla i Sant Joan (deixo de banda el Ramon Llull, convertit en nou Planeta català)— i comprovar quants noms nous hi apareixen; quantes descobertes s’han produït.

De nou, com deia ahir, hauríem de demanar-nos no ja sí és possible que, durant 30 anys consecutius, gairebé mai cap obra d’un autor o autora desconegut —o, almenys, poc conegut— hagi estat superior a la dels autors reconeguts, sinó si és, estadísticament, probable.

Precisament perquè dono per descomptat que els membres dels jurats literaris apliquen aquest criteri essencial de la subjectivitat objectiva, perquè escullen l’obra que consideren millor entre totes les presentades, crec que seria molt i molt convenient recuperar alguns dels bons antics costums dels premis literaris, que s’han anat abandonant. I que, en abandonar-se, poden contribuir a generar, infonamentadament, desconfiança.

Em refereixo, per damunt de tot, a l’exercici de transparència total i absoluta que suposava que les deliberacions dels membres del jurat es fessin públiques. Que es donés a conèixer el resultat exacte i detallat de cadascuna de les votacions successives que havien tingut lloc.

L’única manera, en realitat, que permet als que s’hi presenten —als qui ens hi presentem— saber quin és el parer (subjectivament objectiu) del jurat sobre les seves obres.

L’única que ha permès, per exemple, saber que, en la primera edició del Sant Jordi, l’any 1960, Josep Pla va preferir votar la novel·la Viure no és fàcil, d’Enric Massó, en comptes de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, que era l’obra preferida de Joan Fuster.

Per quina raó, des d’un temps ençà, no tan sols no es dóna a conèixer el llistat complet de votacions sinó que, el que és encara molt greu, tampoc no s’indiquen els noms de les obres (i dels autors) que han estat finalistes?

A banda de la més que evident utilitat que tindria pels que hi presenten les seves obres (atès que no poder saber què n’han pensat els membres del jurat els priva d’un referent que podria fer-los molt de servei: entre la possibilitat que hagin descartat a la primera el seu text i que hagin  dubtat fins al darrer moment si era prou mereixedor del guardó, l’abisme d’incertesa és colossal), no alimenta, aquest canvi de criteri, unes suspicàcies tan innecessàries, injustificades, perilloses com contraproduents?

(Demà, si tinc temps, acabaré aquest tres articles meus sobre els premis literaris referint-me al lectors. Aquestes enigmàtiques i desconegudes persones que decideixen quines obres arribaran als membres del jurat i quines no.)

dimecres, 16 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Sobre literatura

Premis literaris (I): els deserts, una eina (possiblement) necessària

Premis literaris deserts: una eina (possiblement) necessària

Comentava ahir l’amic Sebastià Bennasar al seu bloc que deixar un premi literari suposa una perversió del sistema. Entre d’altres raons, argüia que “deixar un premi desert és disminuir els pocs recursos que poden obtenir els creadors per les seves obres”. I, des d’aquest punt de vista, li haig de donar tota la raó: prou trist és el panorama literari en llengua catalana com per tancar les escasses (i reduïdes) finestres que ens permeten (mig) respirar.

Afegia, també, que “deixar desert un premi és un fracàs absolut que només beneficia al pagador, que s’estalvia haver de remunenar el guanyador”. Una opinió, aquesta, que tan sols puc compartir en part. Si el que ha justificat declarar el premi desert és estalviar-se els diners del premi, més que d’un fracàs, probablement hauríem de referir-nos a una enganyifa, per no dir, una estafa.

Entenc —i, sí, ja em podeu acusar de xirucaire o de kumbaià: prefereixo errar-me per pensar bé que no per pensar malament—, però, que no ha estat això el que ha succeït amb el Premi Mallorca de Narrativa. Al qual, ho indico també per endavant, també m’havia presentat jo. Entenc que el que ha succeït és que els membres del jurat —els noms i cognoms dels quals desconec, atès que no s’indicaven en les bases— han considerat que cap de les novel·les presentades no assolien el nivell de qualitat literària suficientment elevat com per obtenir el premi.

I això, per a mi, més que no pas “un fracàs”, és un mèrit, un avantatge, un model a seguir. Hi insisteixo, si la raó ha estat aquesta i només aquesta.

Un mèrit perquè considero que el que contribueix a desprestigiar un premi literari no és pas deixar-lo desert, sinó no deixar-lo quan les obres presentades no assoleixen l’elevat nivell literari o artístic que seria (ineludiblement) exigible. Quan, en llegir una obra premiada, per més que hi trobis bons detalls, se’t fa (molt) difícil entendre com és possible que se li hagi concedit el premi al que optava.

Un nivell d’exigència que, per descomptat, hauria d’ésser més alt com més reconegut o prestigiós sigui un premi. O el que és el mateix, que hauria d’ésser no ja molt alt, sinó altíssim, en el cas d’almenys tres dels grans premis de narrativa en llengua catalana: el Sant Jordi, el Josep Pla i el Sant Joan.

Sobretot en el primer, que, a efectes oficiosos i pràctics, hauria de guardonar la millor novel·la inèdita de l’any. La novel·la, encara no publicada, que, quedaria, quan passessin els anys.

La qual cosa, segons el meu modest parer, hauria d’implicar que quedés desert, tots els anys en que no s’hi hagués presentat cap novel·la d’aquesta indubtable envergadura literària.

No pas perquè les presentades fossin fluixes o poc valuoses, sinó perquè, tot i essent (prou) vàlides, no s’atansaven (prou) a l’excel·lència artístico-literària que un premi com aquest havia de requerir. Perquè, tot i ésser, a criteri dels membres del jurat, bones novel·les, no podien ésser considerades, sense vacil·lació, les millors de l’any. Perquè no es tracta de superar el llistó, sinó de superar-lo amb escreix, sense cap mena de dubte.

Perquè, almenys en aquests casos, quan es tracta dels premis majors, el gran problema —el gran fracàs, la gran perversió, per emprar els termes  de Bennasar— no és pas, crec, que es puguin declarar deserts, sinó que es concedeixin sempre. Que cada any, sense gairebé excepció, s’hi hagin presentat, infal·liblement, obres indiscutibles.

La qual cosa, encara que sigui per una simple raó estadística, ens hauria de plantejar dubtes, ens hauria de semblar (pràcticament) impossible. Dic “ens hauria de semblar” perquè, només cal consultar el llistat del Premi Sant Jordi per comprovar que, en les seves 60 edicions amb aquesta denominació, únicament s’ha declarat desert dues vegades: el 1969 i el 1989. El que és el mateix, que, cada any, des d’en fa trenta, ininterrompudament, s’ha presentat a aquest premi (almenys) una novel·la de pimeríssima categoria.

És possible, és clar. És possible. Potser, però, el que convindria demanar-nos sigui: «Per més que sigui, possible, és probable que (sempre) hagi estat així?».

Si li donem una resposta positiva, si creiem que sí que és probable, haurem de considerar, com Bennasar, que declarar desert un premi (major) és un fracàs i una perversió.

Ara bé, si és negativa, si —deixant de banda l’anàlisi d’obres en concret—, creiem, com ho faig jo, que és més aviat poc probable, potser haurem de dir que declarar desert (justificadament) un bon premi, quan calgui, més que desprestigiar-lo, el prestigia. Ofereix la garantia que, si no s’hi ha presentat cap obra excel·lent de debò, no serà premiada.

No cal dir, però, que, malgrat no poder compartir del tot el seu parer, haig d’agrair l’escrit d’ahir de l’autor d’Un oceà de memòria per la magnífica (i tan oportuna) possibilita d’obrir un debat tan necessari com negligit. Un debat que cal, per descomptat, mantenir obert.

Obert per parlar, per exemple, com ho ha fet ell, dels jurats dels premis. De la seva elecció i les seves funcions. Per no allargar-me més del compte, ho faré, si s’escau, en una altra ocasió. Per avui, em temo que ja n’hi ha ben bé prou.

dimarts, 15 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Sobre literatura

Detectar el tumor (o, quan l’astrònom assenyala la lluna, alguns miren el dit): el cas Marina Porras

Detectar el tumor (o, quan l’astrònom assenyala la lluna, alguns miren el dit): el cas Marina Porras

 

Abans d’entrar —imprudentment: qui em demana, a mi, posar-me en camisa d’onze vares?; potser la idea (ximple) que un país, sigui o no independent, sense cultura no és més que una ombra xinesa de país (mal) pintada de colors?— en el quid de la qüestió, adverteixo que no tinc, en cap cas, la pretensió de convertir-ne en el defensor de la Marina Porras. En primer lloc, perquè és del tot innecessari: la seva feina crítica ja s’encarrega de defensar-la (per les seves obres les coneixereu). En segon, perquè quan es defensa algú és perquè es creu que ha fet alguna cosa malament, i —com provaré d’explicar— no em sembla que sigui el cas. En tercer, perquè defensar algú suposa, en certa manera, situar-s’hi per sobre; i jo, ni estic ni em crec estar per sobre de ningú. El déu de les lletres me’n guard!

Adverteixo, també —el nostre món tecnològic 2.0 ha multiplicat per mil les suspicàcies i els mals pensaments— que a la Marina ni la conec ni l’he tractada mai. He seguit, per descomptat, el que ha anat escrivint. I per això —i no pas per cap mena de gremialisme mal entès: no en tenim, de gremi, nosaltres, els (tan desprotegits) crítics literaris— en puc parlar, alhora, amb una absoluta llibertat i amb un cert coneixement.

Em fa la impressió que l’article “Tares i tumors” no s’ha entès correctament, que, potser perquè se centrava un xic massa en Toni Soler, s’ha pres el tot per una part; que el que volia la Marina no era —o no era tant— parlar del seu llibre El tumor (la part) sinó, molt més enllà d’això, d’una pràctica literària (el tot) cada vegada més estesa: la d’un món editorial que, en general, tendeix a apostar més per la literatura de consum (sigui o no mediàtica) que no pas per la literatura literatura; per l’entreteniment i no pas per la cultura.

Si en dubteu, només cal, em sembla, que us plantegeu si seria necessari parlar de “literatura literatura”, pe distingir-la de la resta, de la literatura hegemònica a casa nostra (on la trama, l’argument i, sobretot, la intriga i la necessitat d’enganxar el lector regnen tirànicament). No és, ja, un contrasentit, sinó, simplement, una bogeria —per no dir, una tragèdia— que alguns editors (i aquí també caldria, per desgràcia, remarcar editors editors) hagin d’afegir una nota a les solapes, contracobertes o faixetes del seus llibres advertint que la que presenten és una novel·la literària? Què potser quan anem a escoltar una simfonia ens cal que ens indiquin que el que escoltarem és música música?

El gran debat que, si no m’erro, volia obrir la Marina no era (tant) el de la incorporació de Soler com a autor d’Anagrama —crec que aquesta (“Hi ha una mena d’escriptors que volen fer el pastís, servir-lo, menjar-se’l i cobrar-lo, i que els aplaudeixin durant tot el procés. No pots pretendre legitimar-te com a autor seriós i alhora que et perdonin les trampes”) és la part més discutible del seu article— sinó el del perillós abisme al qual aquesta tendència suïcida de la major part de les editorials cap a la literatura de consum / de recepta aboca la literatura catalana.

Un debat que no sembla que ningú sigui capaç d’afrontar de veritat, de cara a cara. Quantes tertúlies, taules rodones o similars s’han fet, darrerament, sobre aquesta realitat? Quantes veus han aparegut per advertir de la indeturable decadència de la literatura catalana?

Matiso, de la literatura catalana que es publica, perquè estic convençut que la salut de la literatura catalana segueix, encara, en bon estat; que els autors autors —de nou, em cal la distinció— segueixen fent molt bona feina; que els escriptors i escriptores que parlen amb i des del cor, que segueixen els seus impulsos interiors, que alliberen les seves veus pròpies, que escriuen com ells i només ells poden escriure, segueixen al peu del canó.

El problema —i penso que és, sobretot d’això, del que ens volia alertar, amb tota la raó del món, la Marina— és: fins quan hi seguiran?, fins quan no es donaran per vençuts?, fins quan no claudicaran i s’adaptaran al que la gent llegeix, al que la gent demana?, fins quan?, si (pràcticament) no se’ls dóna visibilitat, si se’ls tanquen totes (la majoria de) les portes, fins quan?

Estem, de veritat, disposats a parlar-ne, d’això, d’arribar al fons o a l’arrel del problema, o preferim seguir matant a la missatgera i llençant pedres —amb major o menor punteria— contra la Marina?

divendres, 9 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 


Aquesta apunt “Detectar el tumor” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Sobre literatura

Regalem llibres a Donald Trump

Barcelona s’entrompa

Fa la impressió que cada vegada tinguem un país que s’assembla més a Polònia i una capital del principat que s’assembli més a Crackòvia (als teòrics programes d’humor de la televisió catalana, no pas els reals): la darrera, fantàstica, idea de l’Ajuntament de Barcelona, amb la impagable col·laboració ni més ni menys que del Gremi de Llibreters de Catalunya, és la de destinar 108.000 euros a enviar “de forma real, a Donald Trump llibres escullits [sic] per els [sic] llibreters i bibliotecaris de Barcelona” per fomentar la lectura.

Segons assenyala el document de la campanya —amb faltes ortogràfiques que posen de manifest que no és només el president dels EEUU qui llegeix poc (i malament)— és ajudar al mandatari nord-americà a “tenir una visió més oberta”.

L’encerten del tot, proposant-se esbatanar-li la visió, perquè molt em temo que per entendre el sentit, la funció, l’objectiu i la necessitat d’aquesta campanya no és que calgui tenir la visió “més oberta”, és que cal, ras i curt, una ultravisió, ésser un visionari. Un visionari que veu les coses des de tan, tan i tan amunt, que li entra vertigen, quan entra en contacte amb la realitat; un visionari celestialment clarivident que no ha sortit mai al carrer (encara menys per entrar en una llibreria o una biblioteca) i que, quan n’ha sortit, tant de bo s’hagués quedat a casa!

Si deixem de banda —i ja és molt, massa, deixar-ho— la (presumpta) ferum d’amiguisme que fa l’adjudicació (l’empresa After Share, propietat de Risto Mejide, va dur la darrera campanya electoral de Jaume Collboni, que és el responsable final de l’adjudicació) i el cost desproporcionat de la mateixa (molt superior a la de les Beques Montserrat Roig, tan encertada), la gran pregunta és obvia: de quina manera fomentarà la lectura, aquesta campanya?

De veritat algú pensa que enviar llibres a Trump farà que s’aconsegueixin més lectors? De veritat podem creure que aquesta campanya “Foment de la Lectura” aconseguirà alguna cosa més que convertir Barcelona (25 anys després dels Jocs Olímpics) en la riota del món?

Enviar llibres a Donald Trump, quina genialitat més absolutament genial! Quina serà, la propera idea fora de mida, pròpia de mentalitats eminents, dels (des)responsables de cultura de l’ajuntament de Barcelona? Quina serà la seva propera proposta per “fomentar la lectura” i per “ampliar la visió” dels que la tenim limitada?

Potser enviar llibres en la propera astronau que s’endinsi a l’espai, per si algun llunyà habitant de les galàxies no té, tampoc, ni amplitud de mires ni “humilitat i sensibilitat social”? Potser llençar llibres a la foguera de Sant Joan i convertir-ho en una performance / metàfora de la sensibilitat i de la humilitat dels (des)responsables de cultura de l’ajuntament de Barcelona?

Tenim clar que la seva genialitat és il·limitada, així com la seva intel·ligència, el seu innegable sentit de la oportunitat i el seu sentit comú, i que nosaltres, els seus humils i limitats súbdits hem d’estar-los eternament agraïts per il·luminar-nos amb la seva sublim (cosmo)visió i per beneir-nos amb les seves idees sublims, quasi estratosfèriques, tan sols a l’alçada de les menys més excelses i privilegiades de tots els temps, i que mai no assolirem el seu nivell de divina preeminència, però, la propera vegada, potser preferiríem, minúsculs i curts de mires com som, que gastessin els diners dels nostres impostos en una campanya menys imaginativa, menys grandiloqüent, però més efectiva; que servís per fomentar la lectura.

Entre d’altres raons, perquè nosaltres, si que creiem en la cultura i en la lectura, i si que creiem que és absolutament imprescindible fomentar-la (i, sobretot, fonamentar-la) i no, únicament, fer-ho veure.

Així que, la propera vegada que vulguin fer una campanya de “foment de la lectura” — ja posats, en comptes d’enviar llibres a Donald Tramp, per què no fer-los arribar a l’Ànec Donald, que és molt més internacional i (presumptament) illetrat?— agrairem que es dignin rebaixar-se al nostre distret, humil i humà nivell i, abans de decidir per nosaltres el que ens és més convenient, ens tinguin en compte.

Tant als creadors, que alguna veu, encara que fos residual i sense dret a vot, potser hi hauríem de tenir, en campanyes com aquesta, com als llibreters i llibreteres i als bibliotecaris i bibliotecàries barcelonins, els quals, davant d’aquesta campanya tan apoteòsica com, per damunt de tot, efectiva, no deuen saber si riure o plorar.

dijous, 11 de maig del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

(Aniversari de Marcel Proust) La prosa de Proust i Joyce

(Faig la meva modesta contribució a la celebració de l’aniversari del naixement de Marcel Proust, el 10 de juliol de 1871, publicant de nou l’escrit “La prosa de Proust i Joyce”)

Si hi ha dues obres de la literatura del segle XX que d’entrada intimiden són, sens dubte, l’Ulisses de James Joyce i el conjunt d’À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. Ho fan no tan sols per la seva llargària —considerable en el cas de l’autor irlandès; imponent, quasi aclaparadora en el del francès— sinó sobretot per l’aura de complexitat, fins i tot d’inaccessibilitat que les envolta. Una aura que si bé té un cert sentit en el cas d’Ulisses, tot i que relatiu, no el te tant en el de La Recherche. L’escriptura de Proust no és tan complexa com generosa, exuberant. Prolixa, insadollable i indeturable, si es vol.

Mentre la prosa de Joyce és calidoscòpica, esquinçada en mil i un pedaços microscòpics, disgregats en un mosaic o trencadís —per dir-ho en termes gaudinians— caòtic i desordenat, minimalística, que el lector ha d’anar reconstruint i recol·locant, fins a teixir de nou un tapís pulcrament i mil·limètrica esfilagarsat, la de Proust segueix el camí invers: no trosseja ni parcel·la la realitat sinó la fa acréixer, donant una vegada i altra voltes concèntriques sobre ella mateixa, cada cop més àmplies, fent-la augmentar i prenent volum.

Si Joyce ens ofereix el trencaclosques d’un quadre abstracte que cal que desxifrem, Proust ens situa davant d’un fresc impressionista que cal que esguardem de ben lluny per composar-ne la figura completa. Com a major distància ens n’anem situant, progressivament, més i millor l’anem albirant, copsant i comprenent. La seva obra, sembrada de sentiments i sensacions, es conforma i configura al nostre davant, per al·luvió. a mesura que anem avançant, de manera paulatina però incessant.

La seva prosa, sinuosa i frondosa alhora, serena però impacient, clara i digressiva, esdevé un riu de paraules i frases que va prenent forma, cos i figura a força que fa via i llaura i recull ensems els continus meandres —múltiples i això no obstant complementaris—que se li afegeixen tot fent camí. Un riu profund i cabalós, curull de riqueses, que converteix la navegació literària en una aventura incomparable i inoblidable. Una aventura exquisida que ens permet el goig de submergir-nos de ple en el sublim plaer de la literatura en estat pur.

Si l’autor de Retrat de l’artista adolescent treballa per disgregació —esmicolant tant el llenguatge com l’argument fins les seves partícules més elementals i essencial, últimes— el de Contre Sainte-Beuve basteix la seva obra per agregació: la seva prosa fecunda, incessant, gairebé infinita, que flueix en devessall, sense restriccions ni mesura definida, amb plena llibertat, sense sotmetre’s a normes fixes o predeterminades, ni contenir-se, progressa i s’alimenta per acumulació o sedimentació. Això sí, per una sedimentació sempre activa i en moviment, mai immòbil, inactiva o definitiva. Com un riu incontenible que es converteix en una mar de plenitud a mesura que creix i avança.

Si l’un —Joyce— parteix d’una totalitat predeterminada, del tot, per arribar al no res, al component essencial o fonamental del més essencial per tornar a reconstruir el món i l’existència a través de la fragmentació que posi en relleu i situï cada element, l’altre —Proust— parteix del teòric no res (d’un record aparentment fútil, d’una anècdota en principi insignificant) per crear o construir un món complet i sense fissures, que es fonamenta, s’(auto)abasteix, es justifica i es recolza tan sols en ell mateix.

Un món on els sentits, els sentiments i la reflexió, en comptes d’oposar-se, es reforcen mútuament, es justifiquen els uns als altres i es complementen. Un món on el present i el passat són un continu únic, inseparable i indesxifrable. On la vida viu, i reviu, en l’oceà sense fronteres ni horitzons del record, de la memòria que crea —i ens crea— cada dia. Un món de ficció total que sovint sembla —i potser fins i tot és— més real, versemblant, raonable i creïble que no pas aquell en el qual a la majoria ens correspon de viure.

Perquè, el que distingeix Joyce, Proust de la resta d’escriptors —i els aparella amb els grans autors de tots els temps (Eurípides, Apuleu, Terenci, Martorell, Shakespeare, Goethe, Dickens, Dostoievski, Tolstoi…)— és que ambdós no són tan sols escriptors sinó, per damunt de tot, creadors.

diumenge, 12 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Anàlisis literàries dels volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra l

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria per Sant Jordi

 Un altre Sant Jordi és possible (i imprescindible)

Fa no pas gaire, Ricard Ruiz Garzón es demanava a El Periódico si “un altre Sant Jordi és possible”, i oferia les seves alternatives al Sant Jordi dels darrers temps, on, per desgràcia, sembla que compta més el qui que no pas el què: si el llibre l’ha escrit una persona coneguda (no diguem, ja mediàtica) que no pas si és un llibre literàriament valuós.
Cada any, per Sant Jordi, fa la sensació que  hi hagi pocs llibres per triar, atès que la majoria dels mitjans es limiten a parlar d’una desena de llibres i a pronosticar que algun d’ells serà el més venut. I, és clar, com que els altres no se’n parla, s’acaba convertint en una profecia autocomplerta.
És per això, perquè estem convençuts que un altre Sant Jordi no només és possible, sinó del tot imprescindible, que, des de Núvol, faig la meva pròpia (i, per tant, intransferible) selecció se llibres que he pogut llegir des del passat Sant Jordi fins ara i que considero que posseeixen una qualitat literària destacable.
Dins de cada gènere, els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.
Gaudiu-los! (Ens farà molt contents si feu servir l’apartat de “comentaris” per fer-hi les vostres aportacions).

Novel·la


L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol 2015). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

El nedador del mar secret, William Kotzwinkle, traducció Yannick Garcia (Navona Editorial, octubre 2015). Una breu, intensa, colpidora, poètica novel·la, que t’impacta com ho fan ben pocs llibres. La seva tan reeixida mescla entre bellesa, plasmació de sentiments i dolor el converteix en un imant, se’t fa tan proper, tan teu, el sents tan agusadament propi que no el pots deixar. I et preguntes, inevitablement: «Com és possible que no hagués sentit parlar mai abans d’aquesta novel·la tan pregonament humana i emotiva?».
Una petita i meravellosa miniatura en prosa.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre 2015). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

 

La filial, Serguei Dovlàtov, traducció de Miquel Cabal Guarro (LaBreu Edicions, gener 2016). Una diàfana mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària. Hi retrobem algunes de les característiques definitòries del magnífic escriptor rus —l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou, o, si més no renovat: el de l’amor.
Una veu narrativa personal i intransferible que no ens podem permetre el luxe de negligir.

La confessió de la lleona, Mia Couto, traducció Pere Comellas Casanova(Edicions del Periscopi, febrer 2016). Una novel·la fascinant, inquietant, seductora, immediatament atractiva, que ens convida a un inoblidable viatge al més enllà que no és —ni molt menys— només geogràfic, sinó, sobretot espiritual. Un viatge que és fàcil emparentar amb el realisme màgic sud-americà però que, segons el meu parer, té molt més de real —de tocar tan peus a terra, d’escoltar de tan a prop la Natura, que és la terra i la Natura qui parla— que no pas de màgic. D’una realitat primigènia, no adulterada, on l’home viu en, per i per a la Natura. On l’home és per la Natura.
Una faula que converteix el llenguatge (gairebé) en protagonista.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Dietaris, memòries, epistolaris

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 
Els burgesos són sempre els altres, Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— obra, que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Poesia

Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot (Cafè Central / Eumo Editorial, febrer 2016). Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït tots els jos, que els ha mesellat o anyellat que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser.
Si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren del risc a la renuncia a ésser i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?

Assaig

La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx, traducció de Marta Rebón  (Raig Verd, març 2016). La plasmació que, tot i que potser només sigui de vegades, el Premi Nobel de literatura l’encerta de ple. L’escriptora nascuda a Stanisławów no tan sols sap escriure, i fer-ho molt bé, sinó que té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si volem arribar al fons del fons, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.
Si creieu, encara, que l’assaig no està fet per a vosaltres, llegiu Aleksiévitx.

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

dimarts, 19 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

La llibreria com espai cultural i social

(Copio l’escrit que vaig preparar per a la meva intervenció en la Jornada “Els llibres i els dies. Les editorials i llibreries independents catalanes a debat”, organitzada conjuntament per Bestiari, Llibreria l’Odissea i Llegir en català, celebrada el passat diumenge, 3 d’abril, a Vilafranca del Penedès.
Escrit que, finalment, per facilitar el debat, no vaig llegir.)

Primer de tot, felicitar Bestiari, Llibreria l’Odissea i Llegir en català per la magnífica iniciativa d’organitzar aquesta jornada. En segon lloc, destacar el suport de les institucions catalanes al projecte. I, si em permeteu personalitzar, el de la Laura (Mai no sé dir què no) Borràs, sempre tan disposada a col·laborar que a vegades em demano si no n’hauran fet més d’un clon, a la Institució de les Lletres Catalanes, perquè pugui ésser a tot arreu. I, finalment, i sobretot, agrair-vos a tots els assistents la vostra presència —i la paciència d’escoltar-me—, atès que sense vosaltres, res no seria possible.

Començaré centrant el tema. Què és una llibreria? No pas una botiga on es venen llibres, ni un local regit per un mercader, sinó per un llibreter o llibretera. I què és un llibreter? Aquell que entén el llibre com una matèria sensible, espiritual. O el que és el mateix, qualsevol que pugui subscriure el que diu Christopher Morley a La llibreria ambulant: “Quan li vens un llibre a un home, no li vens només dotze unces de paper, sinó una vida nova.”.

El que jo, a imitació de les farmàcies, denomino llibreries de guàrdia: el recer proper i càlid de confiança on t’adreces quan tens una malaltia / mancança espiritual i el farmacèutic / llibreter no es limita a vendre’t el medicament més comú, sinó que et prescriu quin és el que més et convé, segons el teu pronòstic actual i basant-se en el teu historial medico-literari.

I t’aconsellen, t’acompanyen i t’orienten perquè no són venedors, sinó, per damunt de tot —com els seus germans bessons, els escriptors, els editors i els periodistes culturals— amants dels llibres. O, per dir-ho d’una altra manera, apassionats pels llibres. Si no ho fossin, haurien —hauríeu— escollit la comoditat d’alguna franquiciat de productes més reclamats: jocs d’ordinador, smartphones o miraculoses mini càpsules de cafè.

Fa ben poc llegia Lettre sur le commerce des livres, un llibre de l’any 1763 que, vist avui, sembla impossible que calgués escriure’l, atès que defensava una necessitat tan obvia i indiscutible com és la de protegir legalment i judicialment els drets dels autors.

Tant de bo d’ací a 250 anys, si algun historiador troba un document que indiqui que el 2016 vam fer un debat sobre “La llibreria com a espai cultural i social” se sorprengui tant com nosaltres en llegir l’obra de Denis Diderot. Senyal que, tots plegats, haurem sabut convertir la necessitat en virtut.

Perquè, sabent com sabem que les llibreries no són el centre del món (i, menys, per als adolescents i joves: els lectors del demà) si —aplicant el principi, “Si Mahoma no va a la muntanya, caldrà que la muntanya vagi fins a Mahoma”— no som capaços de transformar-los en punts habituals de pas o de trobada, malament anirem.

Cal, per dir-ho en termes econòmics, conferir a les llibreries un valor afegit. Un valor afegit que, alhora, rebli i reforci la imprescindible complicitat entre editors independents, lectors i llibreries. I la millor manera d’aconseguir aquest objectiu és convertir les llibreries en espais oberts on s’hi celebrin, gairebé diàriament, activitats culturals i socials.

Activitats de tota mena i condició —com més ampli en sigui l’espectre, millor que millor—, arrelades tan com sigui possible al territori, promocionant l’exercici de disciplines artístico-creatives, que facin entrar a les llibreries tots aquells a qui no se’ls acudiria posar-hi els peus, en condicions normals.

Una vegada hi hagin entrat, tan aviat com descobreixin —i per fer-ho, caldrà que exerciteu l’inextingible poder de seducció que duu aparellada qualsevol passió— que no hi ha gent “a la què no li agrada llegir”, sinó gent que, per manca de pràctica, “(encara) no sap que li agrada(ria) llegir (si ho provés)”, ja els haurem guanyat per la nostra bella causa comuna.

Si comptessin amb més temps, podríem plantejar-nos —i espero que sigueu vosaltres qui ho feu en el debat posterior— quina mena d’activitats són les més adients per atreure al no lector a les llibreries: rapejar algun dels sonets de JV Foix?, musicar fragments del Tirant lo Blanc?, teatralitzar capítols de Solitud?, nomenar  Josep Pedrals bé d’interès general?,…

Per descomptat, sou vosaltres, companys i companyes, els que teniu la paraula. Jo —convidat substitut de darrera hora, que fins arribi a Vilafranca no estaré segur de tenir-hi plat a taula—, més que per parlar, he vingut a escoltar-vos…, i a aprendre.

Xavier Serrahima, Terrassa,  2 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

Els llibres i els dies: un debat (del tot) necessari

Magnífica, imprescindible idea la de L’Odissea Associació Cultural, el Grup Bestiari i Llegir en Català, d’organitzar, aquest diumenge, 3 d’abril, a Vilafranca del Penedès, una jornada de treball “Els llibres i els dies. Les editorials i llibreries independents catalanes a debat” per posar damunt la taula el que en podríem dir l’estat de la qüestió del món editorial a casa nostra; del món editorial i, per tant, de la literatura i la cultura.

En un país com el nostre on les dues posicions habituals consisteixen en instal·lar-se en la pràctica permanent de la queixa o en culpar exclusivament l’administració de no fer el que li pertoca, tendint, per tant, a la inacció, al laisser faire, alliberant-se de qualsevol responsabilitat, res millor que enfrontar-nos cara a cara, i a pit descobert, amb la situació.

Si no ho fem, si fem veure què no passa res, si no prenem consciència, tan aviat com sigui possible, que l’ecosistema literari i cultural català es troba en un impàs perillosíssim, i que segurament del què fem o deixem de fer en depengui la seva supervivència, potser haurem fet tard. I després, és clar —«Entre tots ells la mataren i ella sola es va morir»— de ben poc ens serviran els planys.

Crec que, per evitar-los, el primer que cal és tenir present que, al contrari del que pot semblar —«Què puc fer, jo, contra la progressiva i indeturable fagocitació de les grans editorials sobre les petites o contra la crisi?»— nosaltres podem contribuir, i molt, en la correcció del moment en que ens trobem; que, ens ho haguem plantejat o no, el futur del llibre a casa nostra depèn —o, depèn, també— de tots i de cadascun de nosaltres, ja siguem editors, llibreters, bibliotecaris, lectors o escriptors. Perquè, la nostra acció o inacció va marcant un camí; va produint els seus fruits, més o menys favorables, més o menys perniciosos.

Per dir-ho a la manera de John Fitzgerald Kennedy, no preguntis què pot fer la literatura catalana per tu —ja prou que fa: et canvia, et duu un xic (o un molt) més enllà de tu mateix i et fa viure milers de vides—, sinó pregunta’t què pots fer tu per la literatura catalana.

Per si no tens gaire clar per on començar, et faig algunes, modestes propostes —a les quals tu ben segur que en sabràs afegir d’altres de més oportunes.

Pel que als editors es refereix, siguin grans (quasi monopolístics) o petits (independents), pots proposar-te fer costat (o sigui, comprar-hi els llibres) sobretot a aquells: que afavoreixin la promoció d’obres de qualitat; que publiquin els volums en que creguin fermament, no pas els que tenen la certesa que es vendran millor; que apostin més per als autors catalans que no pas per les traduccions; que ofereixin oportunitats als creadors novells, possibilitant que es donin a conèixer i aportant saba nova a l’una mica envellit (quan no, endogàmic) bosc literari nostrat; que guiïn i acompanyin els seus escriptors des del primer moment al darrer…

Pel que a les llibreries, convertir-te en client i aliat fidel i assidu d’aquelles: que venen llibres i només llibres; que hi entenen, que se’ls estimen i en gaudeixen com si fossin fills seus; que es converteixen en la teva farmàcia de guàrdia, aconsellant-te quines són les lectures que més s’adiuen amb els teus gustos literaris; que (Mitjançant Clubs de Lectura, Tertúlies literàries, presentacions i altres activitats) creen i fomenten el teixit cultural del poble o ciutat on són; que ajuden i es converteixen en ineludibles còmplices de les editorials del paràgraf anterior…

Pel que als mitjans de comunicació, comprar, escoltar i llegir aquells: que dediquen a la literatura un espai propi, suficient i adient; que tracten, majoritàriament, d’obres de literatura literatura i no de literatura entreteniment; que contracten (i, si no és demanar massa, paguen) els seus col·laboradors amb criteris de rigor, coneixement i responsabilitat; que quan parlen d’un llibre ho fan mitjançant crítiques i no de ressenyes; que se centren en els llibres que creuen que convé, i no pas en els que ara toca

En definitiva, el que podem fer els lectors és fer costat, amb totes les nostres energies, a tots aquells que creguin de veritat en la cultura i la literatura, que l’hagin escollit no pas com una oportunitat (de fer un bon negoci, de vendre més o tenir més oients) sinó com una necessitat interior, espiritual; perquè el cor els ho demanat o exigit; perquè estan convençuts que, només amb (bons) llibres, el nostre món és un xic més alegre, ric i divers.

(I, també, per descomptat, podem assistir a la jornada “Els llibres i els dies. Les editorials i llibreries independents catalanes a debat” per dir-hi la nostra!)

Us podeu descarregar el programa, aquí.

dijous, 31 de març del mmxvi

Publicat a Núvol

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons