Els ulls, Margarita Ballester, Cafè Central / Eumo Editorial, 2018

Els ulls, Margarita Ballester

Murs de pedres seques

La majoria, quan morirem, deixarem —en el millor dels casos— una làpida al nostre darrere. Una freda, glacial, impersonalitzada làpida. Amb un simple epitafi: «Aquí jau Xavier Serrahima, que va fer tot el que va poder —i podia ben poc». Margarita Ballester, en canvi, quan li arribi el moment, deixarà / vol deixar al seu darrere una làpida constituïda —més exactament, bastida— per mil i un epitafis.

La seva poesia, cadascuna de les seves poesies, dels seus versos, de les seves estrofes, de les seves paraules, és el seu epitafi. És —més aviat, serà, acabarà sent— el seu epitafi, la seva herència. El (seu) senyal del seu pas per la terra, pel món, per la vida.

Una herència que serà, és clar, seva. Però, també, per sort, nostra. Per a ella i per a tots. Una herència que persistirà. Que quedarà, com una fita assenyalada, en la poesia en llengua catalana. Una fita on ens hi podrem mirar —i, quan dic mirar, vull dir reconèixer— tots nosaltres però, també, tots els que vinguin al nostre darrere.

Tots els que, com nosaltres, tinguin (ben) present que, en aquest món nostre capitalista i capitalitzat, com més inútil és una cosa, com menys rendiment o utilitat pràctica li puguem donar, com menys pugui donar-nos la possibilitat de confondre valor y precio, per dir-ho en paraules del gegantesc Antonio Machado, més important, més essencial, més irrenunciable és. I, per tant, més essencial és (maldar per) preservar-la.

Preservar-la, protegir-la de la condemna de l’oblit. I fer-ho a través de l’art, de l’única eina que ens du —per dir-ho amb major precisió, que, ben emprada (i Ballester l’empra amb magistralitat), ens pot dur— (molt) més enllà de nosaltres. Ens pot fer —hi insisteixo (de nou), en la mesura que això sigui possible— perdurables. Ens pot fer vèncer l’oblit. I, per tant, la mort.

És per això, probablement, que el poemari Els ulls publicat dins el recull Després de la pluja, Cafè Central /Eumo Editorial, 2018, l’encapçala el poema titulat, amb tota la intenció del món, “Invitació a la poesia”. Invitació i advertència, en realitat. Advertència, escrita en majúscules, per a qualsevol lector (amb sensibilitat i) dos dits de front: «Qui tingui orelles, que escolti!», «Deixeu que (totes) les criatures (de cor) s’acostin a mi!»; ja ens ho diu, de fet, el vers de William Shakespeare que ha escollit com a citació del volum: “Aprèn a llegir el que l’amor silent ha escrit./ Sentir amb els ulls és cosa de l’amor subtil”.

A la poesia. A la seva poesia. A la poesia ballesteriana, que ens convida —en realitat, ens incita— a anar més enllà, més enllà de qualsevol límit, de qualsevol barrera o frontera. Més enllà dels abismes. De tots els abismes, però, sobretot, dels de l’oblit i la mort. Que ens convida a superar qualsevol limitació, a considerar-nos — a esdevenir— perdurables.

Una invitació de la poesia —i de la vida; si recorre a la poesia no tan sols és per parlar de la vida, sinó, sobretot, perquè la vida li ho exigeix, perquè li cal— a la superació. A superar l’oblit, l’esborrament (final), el “pols vam ser, pols som i serem”. A canviar la pols per la pedra. Pedra —làpida, he dit— que, al contrari que la pols, roman. Que roman, inalterada, per sempre.

Pedra i pedres. Perquè, com els tradicionals murs de pedres seques de la seva estimada Menorca, que van anar construint i bastint amb les seves mans tantes i tantes generacions, no tan sols per obtenir un major aprofitament del territori, per aconseguir una millora de les collites sinó, per damunt de tot, per preservar el territori, per conservar una identitat —una identitat que és una idoneïtat— pròpia, única i intransferible, per evitar el deteriorament i la despersonalització, l’adotzenament, Ballester basteix no només una sola pedra, sinó un conjunt de pedres. Pedres —làpides,  versos, murs de pedres seques— que va deixant rere seu per preservar la memòria.

És per això que escriu, pàgina 67, aquest poema inicial —i iniciàtic— “In memoriam Rosa Leveroni, Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli”.

L’escriu per “completar entre els morts l’espai nutrici del qual vivim”. O el que és el mateix, per (maldar per) fer perviure —per fer permanent— la primavera, per evitar que el temps s’ho endugui tot, per evitar l’anihilament del no-res, per evitar que desaparegui, sense deixar (cap) rastre, “tot el que s’emporta el viure/ i el morir solidari”. Perquè “no he vist”—i mai no podré veure— “mar tan cruel/ com el morir en l’onada”.

Perquè si Margarita Ballester escriu (poesia) és per lluitar contra la crueltat que ens du a morir en l(a darrera)’onada. Perquè si la darrera onada s’ho pot endur —se’ns ho pot endur— tot, la pedra de la poesia potser —i només potser: l’art neix / ha de sorgir de la incertesa, del(s) dubte(s), no pas de la (de cap) certesa— ho pot evitar. Perquè, si més no, cal intentar-ho amb tota la força (i destresa) possible.

Entès, assimilat, fent nostre, aquest poema inicial, ja estem en disposició d’endinsar-nos en la resta del poemari.

Aquest poemari que és —que era, atès que el va escriure entre el 1989 i el 1994— un testament. Un testament escrit en la pedra immarcescible de les paraules; en els murs de pedres seques dels versos. Un testament abans d’hora. Un (auto)testament que escriu per a ella i, alhora, per a tots nosaltres. Un (auto)testament per (maldar) per fer perdurar l’imperdurable.

Els antics deien allò de “verba volant, scripta manent”. Margarita Ballester va —vol(dria) anar— més enllà. Més enllà perquè creu, potser amb raó, que, massa sovint, també els scripta (com els verba, com la vida) volant. I, per això, escriu amb paraules que són pedra.

Que són la pedra —les pedres, els murs de pedres seques— damunt la qual —les quals— cal fonamentar la lluita contra (la devastació de) l’oblit, contra la crueltat del que fa morir l’onada. Del que fan, en plural, morir les onades.

diumenge, 27 i dimarts 29 de juny del mmxxi

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)