Categories
Notes de lectura

Tal qual, Paul Valéry (Adesiara, Martorell, 2020)

Tal qual, Paul Valéry

Penso, per tant, escric

Que vivim en un país on, en el que es refereix a la cultura, ens troben ben ben lluny dels que ens envolten, que en aquest aspecte som ben poc europeus, és tan obvi que segurament no caldria ni esmentar-ho —tan obvi, almenys, com que, mentre mantinguem la dependència de l’estat espanyol, ni tan sols podrem decidir en quin rang horari volem viure. En un país on, en general, preferim mirar-nos (i re-mirar-nos) el melic, una i altra vegada, en comptes de mirar més enllà. De mirar-hi i procurar, encara que sigui a poc a poc, equiparar-nos; d’anar-nos anivellant.

Un país on tan sols de tant en tant, de manera conjuntural i individualitzada, ens acostem una mica als països europeus que que es prenen la cultura seriosament; que es creuen que sense cultura no hi ha no civilització ni coneixement possible. Conjuntural individual perquè, per produir-se un acostament puntual, el que cal és que, en un mateix espai i temps concret, es produeixi la confluència de dos o més de dos persones que siguin conscients d’aquesta realitat i vulguin posar-hi remei, que tinguin clar que segueixen existint mancances culturals que és del tot inadmissibles que es mantinguin.

Confluències o coincidències tan benaurades com la que han permès no tan sols que es traduís, per fi, al català, un text tan essencial com és el Tal qual (Tel quel), de Paul Valéry, sinó que sigui la primera vegada que, en qualsevol llengua, s’hagi publicat íntegrament el volum.

Per a que es produeixi aquest miracle ha calgut que Jordi Raventós, que amb la seva empenta i el seu l’esforç habitual capitaneja Adesiara Editorial, que des de fa temps du a terme una feina tan poc coneguda com imprescindible, s’hagi posat d’acord amb el poeta, editor i traductor Antoni Clapés, tan convençut i indefallible com el seu company martellorenc de la necessitat imperiosa de seguir omplint aquests buits.

Posat d’acord per traduir i publicar una obra poc convencional, arriscada, que no confia en el gust del públic, sinó que té la voluntat de variar-lo, d’anar-lo canviant, d’elevar-lo, d’acostumar-lo al tast de la bona literatura. D’aquesta literatura on és tan fàcil que els editors hi perdin el bou i les esquelles.

Gràcies a aquesta venturosa confluència, doncs, tenim al nostre abast una obra cabdal d’un autor que és conegut sobretot com a poeta però que, com ens indica Jordi Marrugat, en una introducció que em sembla excessiva: “fou un dels més grans intel·lectuals europeus dels seus temps” (p .29).

Un pensador que, tal i com fan els més bons flequers, amassava i amassava les seves reflexions de bon bon matí, quan la majoria de la gent prefereix seguir gaudint còmodament de l’escalfor dels llençols: “A penes em llevo, abans que es faci de dia, a la matinada, entre el llum i el sol, hora pura i profunda, tinc el costum d’escriure allò que s’inventa a si mateix[1]” (p .355).

Que ho apuntava tot, perquè com a bon escriptor, era un gran observador. Un gran observador que sabia que, en la creació artística succeeix com amb la matèria, res no es crea ni, encara menys, es destrueix, sinó que es transforma; que tot, absolutament tot s’aprofita, d’una manera o altra; que allò que, en un principi pot semblar ben poc o no res, en un altre moment pot ésser molt important, pot ésser-ho (quasi) tot: “penso vagament que destino el meu instant percebut a no sé quina composició futura de les meves opinions; i que després d’un temps incert, una mena de judici final cridarà davant de l’autor el conjunt d’aquests petites criatures mentals per tornar-ne unes al no-res i construir per mitjà de les altres l’edifici del que he volgut… [2]” (Íd.).

Un escriptor i un pensador que coneixia i descrivia com ningú la condició d’aquest animal tan i tan especial com és l’artista. D’aquest animal a qui, per força, convé —o, més aviat, convindria: en el nostre temps, la distinció cabdal entre artesà i artista cada dia que passa es va diluint més i més— donar de menjar a part. D’aquest animal indomable, imprevisible i inclassificable que, sense saber ben bé com crea “obres inexplicablement belles. […], “inesgotables[3]” (p .45).

Un artista no tan sols de la paraula, literari, sinó de tot tipus i condició —inclòs, per descomptat, el que treballa amb el pensament o la reflexió: el filòsof—, que transforma les coses, que els hi dóna un altre sentit, una altra visió, una altra realitat, que “reuneix, acumula, compon per mitjà de la matèria una quantitat de desigs, intencions i condicions que provenen de tots els punts de l’esperit i de l’ésser[4]” (p .46).

Un artista, doncs, que no vol crear cap obra en concret, sinó que necessita —“El que veiem amb més nitidesa, i que tanmateix és més difícil d’explicar, val la pena que ho expressem sempre[5]” (p .75)— crear-les, i crear-les per unes raons que desconeix i d’una manera i que també desconeix, que anirà descobrint a mesura que les creï: “Si un ocell sabés explicar amb precisió el que canta i per què ho canta, i què canta en ell, no cantaria. […] Ningú no sap què experimenta amb el seu propi cant. S’hi lliura amb tota la seriositat[6]” (p .60); “L’aliment de l’intel·lecte és allò en què mai no ha pensat. El cerca sense saber-ho; el troba sense voler[7]” (p .85).

I és per això que existeix “un estat ben perillós: creure que es comprèn[8]” (p .77). Una constatació socràtica, sorgida d’algú que no tan sols ha pensat, sinó que ha pensat seriosament i bé, i que, per tant, tan sols pot arribar a la conclusió que, com més sabem, més ens queda, proporcionalment, per saber.

Una constatació que ha de dur qualsevol persona amb consciència a reconèixer la seva petitesa, a dur a terme un exercici de modèstia: “Un intel·lecte precís de debò només pot abastar-se a si mateix i en certes condicions[9]” (p .79); “De nosaltres mateixos tan sols coneixem el que les circumstàncies ens han permès conèixer […] / La resta és inducció, probabilitat[10]” (p .84). Modèstia que és prudència, però, sobretot saviesa. Una saviesa tan sols a l’abast dels pocs que, com Valéry, no han deixat mai d’avançar, de fer camí de dubte en dubte.

Dels happy few d’Stendhal. Fora de l’abast dels que no estan disposats a deixar-se la pell —i, sovint, la salut mental— en l’esforç, de donar-ho tot pel tot, d’arribar fins al fons del fons, del final del final, costi el que costi: “La majoria de les persones s’aturen en els primers termes quan desenvolupen el seu pensament. La seva vida intel·lectual només haurà estat feta d’inicis… [11]” (p .79). D’inicis i, goso afegir-hi jo, d’indicis.

És per això, per arribar més amunt, per poder assaborir tant com es pugui el llibre, per no quedar-se a l’escapça, que cal que ens donem un temps per llegir-lo.

Un temps que significa, en primer lloc, que quan el llegim, li dediquem tota l’estona que (ens) faci falta, aturant-nos tantes vegades com (ens) calgui i tornant a llegir el que ja hem llegit, per extreure’n tot el profit, intel·lectual i artístic, que en podem extreure.

I, en segon, significa, també, que ens donem temps entre lectura i lectura de cada fragment. Que fem el mateix que fem —que hauríem de fer— quan llegim narrativa: després de llegir un fragment, no passem immediatament al següent, sinó que fem una pausa; una pausa suficient per assimilar el que hem llegit. I, sobretot, que fem una pausa, encara més llarga, quan duem una estona llegint. Que llegim l’extens volum a poc a poc, a comptagotes, a petites dosis. Deixant-lo unes hores —uns dies, si (ens) cal— per tornar-hi després. Llegir-lo to seguit, de cap a peus, seria una insensatesa. La insensatesa dels que creuen que el coneixement i el gaudi de debò admeten dreceres.

Perquè, per més que alguns ho creguin així, llegir no és ni pot ésser cap competició. No es tracta —o, més aviat, no s’hauria de tractar— de llegir més («Ja he llegit 157 llibres, aquest any!», afirma qui confon quantitat amb qualitat) sinó de fer-ho en condicions, de fer-ho millor, d’assaborir ben assaborit el que es llegeix, de fer-ho nostre. De convertir el que anem llegint en una part constitutiva del que som; del que ens anem fent a mesura que anem llegint. De convertir la lectura en un viatge d’on tornem amb les maletes més plenes que quan vam marxar de casa.

I del viatge de Tal qual, d’aquest riquíssim i enriquidor a que ens conviden, donant-se una mà que no podria ésser més fraternal, Paul Valéry i Antoni Clapés —que se situa tan dins la pell i, el que és més important, en l’esperit del seu company francès d’altres temps que pràcticament s’hi converteix— en tornarem amb les maletes o les motxilles tan plenes que, si no som capaços d’anar fent pauses al bell mig del camí, les forces ens abandonaran molt abans de besllumar el llindar de casa nostra.

dilluns 26 i dimarts 27 d’octubre del mmxx

[1] « A peine je sors de mon lit, avant le jour, au petit jour, entre la lampe et le soleil, heure pure et profonde, j’ai coutume d’écrire ce qui s’invente de soi-même » (Folio Essais, p. 371)
[2] « Je songe bien vaguement que je destine mon instant perçu à je ne sais quelle composition future de mes vues ; et qu’après un temps incertain, une sorte de Jugement Dernier appellera devant leur auteur l’ensemble de ces petites créatures mentales, pour remettre les unes au néant, et construire au moyen des autres l’édifice de ce que j’ai voulu… » (Idem)
[3] « Ouvres inexplicablement belles. […] qui ne se peuvent épuiser » (p. 11)
[4] « assemble, accumule, compose au moyen de la matière une quantité de désirs, d’intentions et de conditions, venus de tous les points de l’esprit et de l’être.» (p. 12)
[5] « Ce que nous voyons très nettement, et qui toutefois est très difficile à exprimer, vaut toujours qu’on s’impose la peine de chercher à l’exprimer » (p. 45)
[6] « Si un oiseau savait dire précisément ce qu’il chante, pourquoi il le chante, en quoi, en lui, chante, il ne chanterait pas. Personne ne sait ce qu’il ressent lui-même de son propre chant. Il s’y donne avec tout son sérieux » (p. 27).
[7] « La nourriture de l’esprit est ce à quoi il n’a jamais pensé. Il la cherche sans le savoir ; il la trouve sans le vouloir.» (p. 57).
[8] « un état bien dangereux : croire comprendre.» (p. 47)
[9] « Un esprit véritablement précis ne peut comprendre que soi, et dans certains états.» (p. 49)
[10] « Nous ne connaissons de nous-mêmes que celui que les circonstances nous ont donne à connaître […] / Le reste est induction, probabilité.» (p. 56)
[11] « La plupart s’arrêtent aux premiers termes de développements de leur pensée. Toute la vie de leur esprit n’aura été faite que de commencements…» (p. 50)

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

De la pau i del combat, Josep Pou i Pagès

Cultiu interior

Parlar de la literatura catalana a l’exili vol dir parlar d’una magnífica oportunitat perduda, de la millor i més preparada que les lletres i el pensament català havien tingut mai escapçada no tan sols per la guerra, sinó, sobretot per la voluntat de genocidi cultural del règim franquista. Només cal esmentar uns quants noms a l’atzar —entre d’altres raons, perquè l’únic escriptor important que és quedà a Catalunya, una vegada d’Ors havia desertat de les lletres catalanes, fou Josep Pla— dels escriptors que varen marcar per adonar-se’n: Carles Riba, Rovira i Virgili, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Sales

És per això que maldar per recobrar la seva obra no tan sols és una necessitat ineludible, sinó un privilegi que no ens podem permetre negligir. Adesiara Editorial ens permet assaborir De la pau i del combat, de Josep Pous i Pagés, un recull de proses poètiques redactades els anys 1943 i 1943, amb l’afegit d’un parell del 1906, amb un estil que, segons M. Àngels Bosch, la curadora del volum, “que porta a la confessió íntima, però continguda dels sentiments de nostàlgia, de la soledat de l’exili” (pàg. 33), combinats amb tot un seguit de reflexions i pensaments que revelen “l’escriptor, però, encara més, la condició existencial de l’home” (pàg. 34).

I és, crec, en aquest aspecte, per damunt de les proses poètiques descriptives, que destaca l’autor figuerenc, quan, a partir d’una imatge o sensació, en general relacionada amb el pas del temps —sens dubte, una de les seves obsessions: “El temps fuig i l’hora passa” (pàg. 90)—, deixa envolar la seva capacitat reflexiva i ens llega els seus pensaments, uns pensaments que són d’abast universal i intemporal no tan sols perquè a l’exili va disposar de prou hores lliures per visitar les biblioteques i llegir-hi els més grans autors, sinó perquè, com a Terenci —«Homo sum,humani nihil a me alieno puto»—, tot li interessa: “Res del que pot somoure el cor dels homes, ni penes ni alegries, ni revoltes ni conformitats, ni amor ni odi, no ha de ser-me en cap hora indiferent. […] em bat dintre del pit un cor humà i sento aquesta flama del pensament […] tot temps encesa” (pàg. 51).

Una flama que crema, intensament abrivada, però que, com ha après del “seguit tracte i conversa amb els més alts esperits de tots els temps” (pàg. 149) —alguns apunts, i, sobretot, una frase en concret (“Posa ben alta la teva ambició. Com més són tibants l’arc i la corda, més lluny va la sageta, més endins del fitó és clava” (pàg. 95); «Com si fóssim arquers que apunten a un fitó», 1094a, 24, escrivia el d’Estagira) semblen indicar que l’Ètica nicomaquea d’Aristòtil era una lectura recent— cal sotmetre als dictats de la raó, de la racionalitat, a la silent introspecció: “Res no et farà de bé com un bon recolliment i un llarg silenci. Res no assaona tant l’enteniment i el cor de l’home com el diàleg amb si mateix, sol enmig de la meravella del món i la pròpia interior meravella” (pàg. 92).

I és aquesta collita, pacient, pregona i meditada [on la raó i el cor s’alien i avancen plegats de la mà —i, en un tal sentit la influència dels Pensaments de PascalConeixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor») és tan notòria com decisiva—] la que converteix el llibre en una lectura no tan sols plaent (i complaent) sinó en molt aconsellada, en uns temps com els nostres, que Bob Dylan definia, ja als anys 70, com a jet plane, que volen tan de pressa que no és que ens perdem el paisatge, sinó la vida entera.

dijous, 21 de juliol del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

¿És breu, la vida?, Sèneca

Collige, virgo, rosas, dum flos novus, et nova pubes

De la mateixa manera que són ben pocs els que s’atansen a les grans obres de la literatura, dissuadits per la seva pàtina de sacralitat, de (teòrica) inaccessibilitat, em temo que també podríem comptar amb els dits de les mans —a tot estirar, de les mans dels peus— els que practiquen el bon costum de llegir els grans clàssics de la literatura grecollatina. I és una veritable llàstima, perquè no tan sols n’hi ha de magnífiques —les comèdies de Plaute i de Terenci, per esmentar únicament un parell noms— sinó de ben actuals.

Per sort, Adesiara Editorial es manté ferma en el seu propòsit de combatre amb totes les seves forces contra aquesta injustificada mesquinesa cultural i, després de Plutarc, Horaci, Ovidi i Eurípides, entre d’altres, ens ofereix, amb la seva exquisidesa acostumada, conjuntament amb el text original, una traducció actualitzada d’una de les obres cabdals de Sèneca: ¿És breu, la vida? (De breuitate uitae). No ens caldrà, ja, recórrer per força a la quasi centenària de Carles Cardó, publicada a la Fundació Bernat Metge, per accedir-hi.

A aquells que no l’hagin llegida abans, el més segur és que els sorprengui la seva absoluta vigència. Tant que el més normal és que és demanin com és possible que una obra escrita fa vint segles pugui fer la impressió d’ésser contemporània.

Sens dubte, una part del mèrit es deu a la destresa del curador  i traductor, Jordi Avilés, que li confereix una més que agraïda fluïdesa, alliberant-la de bona part de l’habitual enrogallament classicista (així, quan l’original diu “non accipimus breuem uitam sed facimun”, i la versió antiga hi deia “no hem rebut una vida curta; nosaltres l’hi hem feta”, la nova, “no rebem una vida breu, sinó que la fem breu” pàg. 41), però el mèrit fonamental correspon a “l’estil viu i directe de la predicació” (pàg. 30) característic de l’autor.

 Al llarg del llibre l’orador romà ens convida a extreure el màxim partit de l’existència —“la nostra vida és prou llarga, i ens ha estat donada amb prou generositat perquè duguem a terme les empreses més grans” (pàg. 39)— responsabilitzant-nos a nosaltres mateixos en exclusiva si la balafiem de manera barroera: “és inevitable que se us escapi de pressa, ja que […] no l’agafeu ni [la] reteniu ni [la] feu atardar, sinó que permeteu que passi de llarg com si fos quelcom superflu i recuperable” (pàg. 59); “viviu com si haguéssiu de viure sempre, mai no us ve al pensament la vostra caducitat” (pàg. 49).

Perquè per a ell, viure és alguna cosa més —molt més, de fet— que no pas limitar-se a passar pel món —“aquest no ha viscut molt de temps, sinó que ha existit molt de temps” (pàg. 65)—, ja sigui treballant,  abandonant-se mollament al dolce far niente“hom no pot dir que […] sigui una vida sense ocupacions, sinó un quefer desvagat” (pàg. 81)— o dilapidant les hores en discussions bizantines —“Era pròpia dels grecs aquesta fal·lera d’escatir quin nombre de remers havia tingut Ulisses” (pàg. 87).

Per a ell, viure de veritat, convertir els anys en guanys (si em permeteu el joc de paraules) suposa, per damunt de tot, formar-se, aprendre, amarar-se tant com es pugui de la saviesa dels que han existit abans que tu; i, en la mesura de les possibilitats de cadascú, contribuir-hi, deixar el nostre respectiu gra d’arena: “cap generació posterior no […] abolirà [les coses que la saviesa ha consagrat], cap no els restarà valor, sinó que la generació següent i, successivament, totes les posteriors els afegiran quelcom que les honori” (pàg. 101).

L’home socràtic, amb fam de coneixement, doncs, com a preconfiguració del superhome nietzschià: “La vida del savi […] té un gran abast, no el tanquen els mateixos límits que als altres homes, només ell s’allibera de les lleis del gènere humà, tot els segles li estan sotmesos com a un déu” (Íd.).

dimecres, 19 de novembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 
 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Emma, Jane Austen

* Allò que en la joventut es pot tolerar, en la vellesa resulta detestable.
Jane Austen, Emma, Adesiara Editorial, 2014, pàg. 39)

* What is passable in youth is detestable in later age.
 Jane Austen, Emma)

* Una meitat del món és incapaç d’entendre els plaers de l’altra.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 100)

* One half of the world cannot understand the pleasures of the other.
 Jane Austen, Emma)

* Hi ha persones que, com més coses fas per elles, menys fan per elles mateixes.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 113)

* There are people, who the more you do for them, the less they will do for themselves.
 Jane Austen, Emma)

* La felicitat quotidiana de la vida domèstica [depèn de menudeses].
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 145)

* The daily happiness of private life depends […] of [little matters].
 Jane Austen, Emma)

* Quantes vegades no arruïnem la felicitat a costa de preparatius, preparatius absurds!
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 316)

* How often is happiness destroyed by preparation, foolish preparation!
 Jane Austen, Emma)

* La més encantadora i la millor de totes les criatures, perfecta malgrat totes les seves imperfeccions.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 534)

* This sweetest and best of all creatures, faultless in spite of all her faults.
 Jane Austen, Emma)

* Els petits detalls […] només són interessants si els explica una dona.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 583)

* The minute particulars, which only woman’s language can make interesting.
 Jane Austen, Emma)

Traducció d’Alba Dedeu

Categories
Notes de lectura

Lady Susan i Emma, Jane Austen

No crec que hi hagi gaires dubtes que Jane Austen posseeix un gran nombre d’admiradors, tant arreu del món com a casa nostra, que llegeixen les seves obres amb passió i interès. Tanmateix, pels motius que sigui —per la connotació negativa que tenen les novel·les romàntiques, pel seu ambient ociós i semiaristocràtic, oblomovià, per la seva accessibilitat (no vull pensar que pel simple fet d’ésser dona…)—, potser no se l’acaba de considerar del tot una autora de primera línia, quan, des del meu modest punt de vista, bé ho mereixeria.

Escassos són els autors o autores com ella que ens permeten el luxe d’escollir, a ulls clucs, qualsevol de les seves obres amb el convenciment que passarem una estona deliciosa llegint-les. Al llarg de l’agost teniu, benvolguts i benvolgudes lectores, la possibilitat de fer passar la prova de la validació a aquesta afirmació meva mercès a la benaurada coincidència de la publicació, els darrers mesos, de dues de les seves novel·les, que restaven inèdites en català.

En primer lloc, Nørdicalibros, editorial madrilenya a la qual donem la més cordial benvinguda a la nostra llengua, presentà el maig Lady Susan (Íd.), amb traducció d’Alba Dedeu i il·lustracions de Javier Olivares, una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja: la figura de la seva protagonista et perseguirà, un cert temps, dins del teu cervell, recomponent contínuament la xarxa de les seves intrigues i contra-intrigues i, per poca atenció que li hagis prestat, prendrà el relleu i la força d’una figura mítica, d’un paradigma d’un caràcter vital.

El d’un arter i glacial esperit femení —“inexcusablement calculadora i egoista” (pàg. 17)— inamovible que,valent-se de les seves “habilitats perverses”, (pàg. 130), i de tot el conjunt d’estratagemes que coneix a la perfecció —“els ardits d’aquesta dona sense principis m’exasperen” (pàg. 32)—, no s’aturarà davant de res —“el meu desig de domini potser no havia estat mai tan ferm”, (pàg. 38)—fins a aconseguir els seus objectius: “la innocència mai no resulta, en afers amorosos” (pàg. 68).

Les seves víctimes propiciatòries seran, no cal dir-ho, aquelles bestioletes, altrament anomenades homes —segons Austen,connaturalment ingènues, si no ximples del tot (només cal pensar en l’inoblidable Mr. Bennet d’Orgull i prejudici)— que tant i tant s’adeqüen a la seva necessitat de control i submissió: “li tinc afecte: és tan senzill fer-li fer el que una vol” (pàg. 22); “hi ha alguna cosa agradable en uns sentiments que es deixen modelar amb tanta facilitat. […] resulten molt convenients quan hom vol influenciar les passions d’altri” (pàg. 102).

Una novel·la senzilla en aparença, que llisca amb suavitat (en gran part, mercès al gran encert en la traducció, com comentaré més endavant), però d’una enorme complexitat tècnica —tant Lady Susan com la senyora Vernon, una rival molt més temible del que mai hauria arribat a imaginar, com felines Penèlopes defensant-se de panxa enlaire, es veuran obligades a anar teixint i desteixintuna vegada rere l’altra els seus plans, per evitar el triomf de l’oponent—, i explicar una trama tan intricada i en canvi constant exclusivament mitjançant cartes, sense que en resulti una madeixa formal indesxifrable, requereix un mestratge lingüístic i literari formidable, i la creadora de Seny i sentiment se’n surt excel·lentment.

Si ja resulta prou sorprenent —per no dir preocupant— per a la nostra salut cultural que no hagi existit fins ara una traducció catalana de Lady Susan, que tot i ésser una obra de joventut demostra una maduresa gens insospitada, ho és, almenys doblement,que succeís el mateix amb la que és considerada una de les seves grans obres: Emma, de la qual tan sols comptàvem amb una versió abreujada publicada per Editorial 3 i 4.

Venturosament i benaurada, una editorial amb tant de criteri literari com amb consciència de país anomenada Adesiara, que s’ha proposat anar omplint amb paciència el munt d’imperdonables llacunes literàries que tenim, la qual cosa mai no li podrem agrair prou, haver-la posada en mans de la mateixa traductora, la va fer arribar a les llibreries el mes de juny.

I ens n’hem de felicitar —a banda de perquè cal fer via també en aquests terrenys, si no ens conformem amb un país nou, sinó amb un de millor (que és, crec,del que es tracta)— perquè aquesta crucial història de “L’Emma Woodhouse, bonica, intel·ligent i rica, […] [que] havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin”, com exposa el seu premonitori primer paràgraf, “la més encantadora i la millor de totes les criatures, perfecta malgrat totes les seves imperfeccions” (pàg. 534), no és únicament una novel·la de pes per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines, sense comptar-hi les notes— sinó pel seu valor literari.

Tant és així que, malgrat que el seu argument resulta un xic més previsible del que hom desitjaria, sobretot si ha tingut l’exquisit plaer de degustar les altres obres de l’autora, i que el seu final és potser fins i tot massa feliç —“allò que havia de passar i que calia que passés” (pàg. 597)—,és un d’aquells clàssics que podria recomanar amb els ulls tancats a totes aquelles persones que no poden desenganxar-se del televisor quan s’hi emet un serial i, en canvi, mai no se’ls acudirà dedicar una estona similar a llegir.

I els ho recomanaria perquè no podria estar més convençut que hi sortirien guanyant, si ho provessin, perquè Emma té, sens dubte, molt de serial, no hem d’oblidar que es publicà inicialment en tres volums, però d’un nivell, d’una qualitat i, el que és bàsic, en aquesta mena de llibres, un interès molt,  però que molt major que no pas els plumbífers, poc imaginatius i reiteratius que ens acostuma a servir la televisió.

Atès que, al contrari d’alguns guionistes de serials, Austen no tan sols sabia escriure, i magníficament, sinó bastir una història mil·limètricament pautada, que et roba el cor així que l’emprens, que va esdevenint més i més addictiva a mesura que avances, poblar-la amb personatges de gran força i caràcter —alguns d’ells, teòricament secundaris, com la senyoreta Bates (el seu diàleg, o més aviat monòleg, que gairebé gosaria qualificar com a prejoycià, de les pàgines 289 i ss. és tan enlluernador que ja valdria per ell sol tot el llibre: llegiu-lo, i fruïu-lo, almenys un parell de vegades)— inoblidables, d’aquells que deixen petja, que segueixes assaborint, com una amorosida reminiscència proustiana, una vegada has clos el llibre.

I aconseguir això —o, més aviat, seguir aconseguint-ho dos-cents anys després— explicant una història protagonitzada per persones amb “una vida dedicada a l’ociositat i el plaer” (pàg. 184), que tenen “cinc fills i un nombre adequat de mainaderes” (pàg. 114), capaces de “declarar que organitzar un ball a porta tancada, si no es podia seure a menjar, era una violació infame dels drets dels homes i les dones” (pàg. 102) —i en aquest punt, la capacitat d’Austen per a l’apunt càustic, un dels seus dots més punyents i agraïts, es palesa de nou—, que passa la seva existència aïllada en una població com Hartfield, caracteritzada per “la rutina dels dies” (pàg. 319), té un mèrit incalculable.

El d’una autora de primer rang, que s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria, fins i tot d’intel·lectuals tan exigents com Virgina Woolf, que, en Una cambra pròpia, asseverava: “Potser, el miracle major de tots [és que] al voltant de l’any 1800 hi hagué una dona que escrivia sense odi, sense amargor, sense por, sense protestes, sense prèdiques […], tal com escrigué Shakespeare […];les ments d’ambdós superaren tots els obstacles; […] i per aquesta raó Jane Austen impregnà cada paraula que va escriure, com ho féu Shakespeare.”*

No voldria enllestir l’anàlisi fent un esment especial a la tan acurada, flexible, fluida i, per tant, llegidora traducció d’Alba Dedeu, indubtablement un dels aspectes més destacables de les dues novel·les. Alliberant-se —i alliberant-nos: gràcies, Alba!— d’arcaismes i encarcaraments no ja innecessaris, sinó contraproduents —d’àdhucs, llurs i similars; tan del gust d’un dels seus il·lustres predecessors (verbigràcia, Jordi Arbonés)—, però, i és ací on la seva perícia es posa diàfanament de manifest, mantenint el sabor i l’aroma dels anys en què transcorren —“em va llevar la capacitat de parlar amb claredat” (Lady Susan, pàg. 114)—, ens fa, si això és possible, encara més plaent i deliciosa la lectura.

divendres, 1 d’agost del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “Perhaps, the chief miracle [it’s] here was a woman about the year 1800 writing without hate, without bitterness, without fear, without protest, without preaching. That was how Shakespeare wrote, […]; the minds of both had consumed all impediments; […] and for that reason Jane Austen pervades every word that she wrote, and so does Shakespeare.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lady Susan
Fes “clic” aquí.
Emma
Fes “clic” aquí.

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino

* Si el cor d’un home és difícil, molt més ardu resulta desxifrar el cor d’una comunitat.
(© Gesualdo Bufalino, La llum i el dol, adesiara Editorial, 2013, pàg. 11)

* Dels tòpics es desprèn de tant en tant un germen de veritat.
(© Gesualdo Bufalino, La llum i el dol, adesiara Editorial, 2013, pàg. 21)
* Cada civilització s’inventa les seves formes i els seus simulacres a costa dels precedents.
(© Gesualdo Bufalino, La llum i el dol, adesiara Editorial, 2013, pàg. 41)
* Caldria llegir sempre els llibres de viatges sense la presumpció de comparar les seves raons i les veritats amb les nostres.
(© Gesualdo Bufalino, La llum i el dol, adesiara Editorial, 2013, pàg. 64)
 

Categories
Notes de lectura

La llum i el dol, Gesualdo Bufalino

Un dels temes principals del recent El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, d’Haruki Murakami, és la recerca d’un lloc al món, d’una llar que pugui considerar veritablement seva: “No tenia cap lloc on anar ni cap lloc on tornar. […] Per a ell, l’únic lloc que existia era «el lloc on sóc ara».

La situació que ens presenta Gesualdo Bufalino en el recull de miniatures en prosa La llum i el dol, (La luce e il lutto), adesiara editorial, octubre 2013, amb traducció de Francesc Morfulleda i Caralt, és diametralment oposada: la del follament enamorat que vol compartir amb l’univers sencer la seva felicitat i la bellesa del seu amor i es dedica a exalçar-la en cants. Però no pas l’enamorat d’una dona, sinó d’un país, d’una terra, d’aquell territori que considera la seva llar. Una llar acollidora i insubstituïble malgrat la plètora de contradiccions que la componen.

Perquè, tal i com assenyala el seu títol, si quelcom caracteritza aquesta delicada obra és la continuada exposició de les contradiccions que determinen el país, el paisatge i el paisanatge de l’illa de Sicília. Contrastos, negatius i positius, que l’autor defensa amb la mateixa passió i amb idèntic lirisme; convençut que la realitat cal presentar-la tal com és, sense “indulgències cosmètiques”, (pàg. 11) —“les nostres plagues són antigues, i seria un error embenar-les, silenciar-les”, (pàg. 10)—, però, sobretot, que —com a fidel deixeble heracliteu— els uns no existirien sense els altres. Més encara, que tan sols la seva contraposició permet extreure’n el que són; que la claror només lluu encara més si la posem de costat amb la foscor; que el contrast de l’una destaca l’altra.

És per això que en aquesta obra difícilment classificable —llibre de records?, memòries?, guia de viatge?, poemes en prosa?, confessió?, catarsi filosòfico-emocional?— el que fa Bufalino, per damunt de tot, és obrir-nos el seu cor, i d’una manera tan esbatanada que fins i tot ens és possible esguardar-hi les seves costures —o, més exactament, les seves cicatrius— més ocultes. Fins a un extrem tal que, més que no pas parlar-nos de la seva terra, fa la impressió de referir-se no ja a una amant, sinó a un fill, a qui estima amb un amor infrangible, fins a la darrera gota de la seva sang, malgrat —o potser, mercès— totes les seves imperfeccions.

La qual cosa, és clar, més que no pas simplificar la seva tasca, la complica enormement: “Si el cor de cada home és difícil, molt més ardu resulta desxifrar el cor d’una comunitat. Principalment, si aquesta comunitat té al darrere una història de naixences, creixements, hibridacions, caigudes, glòries i misèries que s’escapen de qualsevol catàleg”, (pàg. 11). Amb major raó quan “pateix […] un excés d’identitat”, (pàg. 15), si “cada sicilià és […] una irrepetible ambigüitat psicològica i moral”, si “l’illa sencera és una mescla de dol i de llum”, (pàg. 16), si la seva “dimensió teatral del viure”, (pàg. 17), determina que hi hagi tantes Sicílies que “no acabaré mai de comptar-les”,  íd).

Una tasca gairebé hercúlia que únicament es podrà dur a terme si conflueixen, simultàniament, tres factors: la consciència que qui més s’erra és qui més creu ésser posseïdor de la raó: “Jo no estic mai segur de tenir raó”, (pàg. 22); “tots dos anàvem errats i teníem raó”, (pàg. 126); un pregon coneixement de l’ànima humana; i un domini magistral de la llengua, més proper als poetes que no pas als narradors. Per fortuna, en Bufalino aquesta sagrada trinitat literària es compleix: llegir-lo suposa un plaer estètic tan gran, almenys, com enriquidor —fins a un punt tal que no sabem si és un poeta que fa filosofia o un filòsof que escriu poesia.

Un filòsof líric però també un profeta, la veu deliciosa d’una sibil·la —o, potser, més aviat una Cassandra— que ens adverteix dels riscos que, per al temps de l’avenir, suposen les nostres decisions actuals. Entre d’altres, els de l’homogeneïtzació destructora d’identitats —“esportives teen-agers de cabells curts […] volten […] a cavall de ciclomotors fanfarrons: germanes bessones de milions d’altres en el món, a Pasadena o a Estocolm”, (pàg. 141)—, el d’ocultar-nos (i negar-nos) sota “l’efímer univers de les aparences”, (pàg. 109), el de sacrificar-ho tot a l’altar insadollable del progrés, així com el seu oposat, entestar-se a mantenir-se ancorat al passat, al “volàtil i una mica equívoc perfum del temps que fou”, (pàg. 111)

Un llibre amarat de les contradiccions de l’existència que, en capbussar-nos-hi, ens fa aflorar automàticament a la memòria dues poesies de dos dels nostres grans poetes del segle passat. En primer lloc —i el mateix títol ja indica una identitat espiritual prou clara—: el Sol i de dol, de J.V. Foix, tot ell i, més en concret, aquell magnífic sonet que arrenca així: “Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles / Del temps antic, i a l’acost de la fosca, / Sota un llorer i al peu de la font tosca, / De remembrar, cellut, setge i batalles”. En segon lloc, l’Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu, que conclou amb aquests esplèndids, inoblidables versos: “Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

Una obra que, precisament pel seu alt voltatge poètic, pot arribar a fer-se feixuga en algun instant, més encara en les seves dues darreres parts, sobretot si la comparem amb els escrits de Josep Pla, que usualment combinen reflexió i acció, introspecció i diàleg.

Desaconsellada, doncs, per a tots aquells que sempre tenen pressa, que volen que els ho donin tot fet, que demanen —o, més aviat, exigeixen— tothora una recompensa immediata; a aquells que tan sols viatgen per veure el que s’ha de veure —o, el que és més trist, per dir que han viatjat. Aquells, doncs, que no són capaços d’entendre que, tal com assenyalava Michèle Lesbre a Le canapé rouge: “El veritable viatge es fa en tornar, quan inunda els dies de després fins al punt de donar aquesta sensació perllongada de desorientació d’un temps a un altre, d’un espai a un altre*”.

Per als altres, per aquells que sàpiguen que la literatura —com totes les arts— requereix temps per a ésser delectada, dedicació per assaborir-la i l’ànima ben oberta per rebre-la en òptimes condicions, prou recomanable.

diumenge, 20 d’octubre del mmxiii

* “Le véritable voyage se fait au retour, quand il inonde les jours d’après au point de donner cette sensation prolongée d’égarement d’un temps à un autre, d’un espace à un autre.

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes (1916-1918), Sibi·la Aleramo – Dino Campana

Sembla obvi que l’escriptura de cartes ha resultat severament damnificada per la immediatesa i la facilitat de la missatgeria electrònica; i encara més des de l’eclosió monopolística de Faccebook, primer, i de Twitter, més tard: les bústies convencionals s’han convertit en simples dipòsits de factures.

Llegint les Cartes (1916-1918) entre Sibil·la Aleramo i Dino Campana (Un viaggo chiamato amore. Lettere 1916-1918), Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2012, esfereeix pensar la dissort que hauria comportat la seva desaparició: sense el seu testimoni documental seria pràcticament impossible reconstruir amb un mínim de fiabilitat el torrencial i tempestuós encontre —que és, alhora, col·lisió— entre dos escriptors tan oposats com complementaris: “I tanmateix, és amor i dolor, una cosa horrorosa i meravellosa. Veure dins del seu cor —he merescut aquest do espantós? […] No hi podem renunciar”, (pàg. 129).

D’aquesta parella impossible, d’ànimes, sentiments i caràcters indissolubles que, com dos pols oposats d’un imant, en comptes de repel·lir-se l’un a l’altre, s’atreien irremissiblement: “Dino, sento una cosa tan forta que no sé com ho aguantaré… ¿Ets tu qui em sacseja d’aquesta manera? Què m’has posat a les venes?”, (pàg. 92); que s’estimaven amb una intensitat absoluta, total, il·limitada —“Adorada única joia meva, quant t’estimo no ho sé tinc necessitat de tu”, (pàg. 123); “Mai no havia lliurat tan enterament la meva existència: era adoració, submissió, negació total meva…” , (pàg. 159)—, que convertia tota la resta, literatura inclosa, en un afer secundari: “T’estimo molt i enyoro la poesia només perquè sabria besar el teu cos de Psique i el teu rostre rosat i negre amb la boca marcida de faunesa”, (pàg. 136).

Per entendre per quina raó una persona tan imprevisible i canviant com Campana —que sentia (segons indica el seu poema “La nit”, inclòs als Cants Òrfics) que la seva vida “era tota «una ànsia del secret de les estrelles, tota ella un abocar-se a l’abisme»”— quedà captivada per Aleramo, potser podríem intuir que imaginà trobar en ella la persona que li permetia assolir allò que havia reclamat a “Dualisme”: “aquelles hores de somni, hores de profunditats místiques i sensuals que dissolien amb tendresa els grumolls més acres del dolor, hores de felicitat completa que abolia el temps i el món sencer, un glop llarg a les fonts de l’Oblit!”. Un ideal compartia també per Aleramo, que en una lletra d’agost del 1916 afirmava que “havia tingut una visió de força i de grandesa, fora del temps”, (pàg. 97).

A banda de facultar-nos a submergir-nos en aquesta història d’amor tan heterodoxa, el més gran encert de Cartes (1916-1918) és obrir de bat a bat la porta del nostre país de dos autors tan importants com poc coneguts. I convidar-nos, un cop assaborit amb delectació aquest tan impactant com deliciós epistolari, a llegir altres obres seves. Per fortuna, dues edicions de fa ben poc ens ho posen en safata: recentment Adesiara ha publicat Una dona, la novel·la més cèlebre d’Aleramo; per una altra banda, tant el mateix Lleonard Editor com Moll editaren l’any 2007 sengles traduccions, degudes a Arnau Pons i a Susana Rafart, respectivament, de la indiscutible obra mestra de Campana, els Cants Òrfics.

Per acabar, doncs —tot just després de plantejar-los la pregunta inevitable: «A què es deu la traducció del nom de fonts italià original, Sibila, per Sibil·la?»—, només resta, doncs, felicitar l’editorial mallorquina per la fantàstica idea de servir-nos aquest llibre, tan acuradament traduït per Carme Arnau. I advertir que potser sigui preferible començar-lo per la pàgina 63, deixant per al final el tan generós com massa explícit pròleg de Bruna Conti, no fos cas que els lectors es privessin del plaer d’anar descobrint per ells mateixos el “Viatge anomenat amor” d’unes cartes tan embriagadorament apassionants.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui,  5 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons