Categories
Entrevistes

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando, per parlar de “Quan el cel embogeix”

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando

Literatura en majúscules

El mes de febrer, n’Antoni Vidal Ferrando publicà a AdiA Edicions la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, que és, de nou, una obra que deixa petja, que posa de manifest que és un gran entre els grans de les lletres catalanes.
Estava previst presentar-la a Barcelona, a la Llibreria Calders, el 12 de març però, per desgràcia, el maleït confinament va obligar a aplaçar l’acte.
Tot esperant la nova data, vaig tenir l’immens goig d’entrevistar-lo.

Xavier Serrahima: Quan el cel embogeix és una novel·la breu on, tanmateix, hi és tot. Podries dir-nos què és el que t’impulsà a escriure-la?

ANTONI VIDAL FERRANDO: En realitat, a mi, el que m’interessava és explicar alguns problemes que viu el país i problemes que viu el planeta sencer. Com que una persona, en aquest cas, el protagonista de la novel·la, no viu al marge dels problemes del seu temps: els seus problemes estan connectats i relacionats amb els de la vida.

XS: En comparació amb d’altres novel·les anteriors, amb el Cicle d’Almandaia, tant aquesta novel·la com l’anterior, La ciutat de ningú, ens ofereixen una visió més desencantada, més negativa, de la realitat.

AVF: Efectivament, el narrador és, ja, un escriptor major, que no ha aconseguit els seus objectius, en la literatura. Llavors, aquests escriptor sent que la seva vida es va degradant. Que ell es va degradant físicament, que es van degradant els seus somnis i els somnis de la seva generació. I, a la vegada, això el du, amb raó o sense —jo crec que més amb raó que no sense— a pensar que tot el món que l’envolta s’està degradant. I això és un poc el fil de tot plegat. Quant a La ciutat de ningú, també era una persona insatisfeta, carregada de deliris i de manies, que no se sentia bé ni en el temps que vivia ni a la seva ciutat. Recordava el poble, recordava la infantesa, recordava temps que per a ell eren temps millors. I, fins i tot, recordant tot això, arribava a enyorar el temps de la dictadura. En el fons, en aquestes novel·les jo m’he plantejat un poc el tema de les grans contradiccions humanes. Que el món no es guia simplement per la raó, sinó que es guia pels traumes, pels sentiments, per les pors, pels fracassos dels que l’habitam. Vaig llegir una vegada que, en realitat, del que volia parlar Leonardo Sciascia quan parlava de Sicília era de la derrota de la raó. Jo vaig pensar: «Jo també estic fent el mateix: estic contant la derrota de la raó».

XS: La derrota de la raó, doncs, com a font de l’escriptura?

AVF: Sí, no hem d’oblidar que la literatura, i l’art en general, neix d’una insatisfacció. Després, també neix de les nostres fantasies, dels nostres records, de les nostres preguntes, dels nostres somnis, de les nostres fidelitats, del nostre esperit crític. I tot això, que és complicadíssim, que ni tu mateix no acabes d’entendre, intentes que les paraules t’ho diguin. La literatura també és una història d’amor amb les paraules. Les interrogam perquè ens ajudin a explicar el món i ens ajudin a donar testimoni d’un temps. I jo sempre afegeix que el que també cercam és plaer, aquesta gran satisfacció que proporciona el poder convertir els mals, les injustícies, el dolor en plaer estètic.

XS: En la teva narrativa aquesta capacitat de convertir fets, moments o records dolorosos en un goig estètic sempre hi és present.

AVF: Si perquè, endemés, en l’art, entre el dolor humà, les debilitats humanes, les injustícies, sempre hi trobam aquest toc de meravella que també tenen les vides. Les vides sempre tenen algun toc de meravella. A posta, la gent no es vol morir. Si el món només fos una calamitat, si fos una vall de llàgrimes, com diu el tòpic, realment ens seria ben igual anar-nos-en a una altra vida, o a cap vida. I l’art ha de mostrar, també aquests graus de meravella, de poesia, que te la vida. I, a més a més, jo crec que l’art és com una promesa. En el sentit que el grau de perfecció que aconseguim amb les nostres obres d’alguna manera és una prova de la capacitat humana de millorar el món a tots els altres nivells.

XS: Millorar el món, des del punt de vista artístic, suposa no tan sols reflectir el món, sinó oferir-nos noves mirades, polièdriques.

AVF: El que jo intent, sobretot en aquestes darreres novel·les, és viatjar per les zones més ocultes de la realitat. Per allò que en principi pareix més insòlit, però existeix. Jo pens que sempre tenim una visió molt parcial de la realitat. Tenim la tendència a veure les coses sempre des del mateix punt de vista. Es generalitza, un punt de vista de mirar les coses. El bé i el mal. I, llavors, una de les funcions de l’art és mostrar moltes de les coses que existeixen, bones i dolentes, i que normalment no hi parem atenció perquè es creen uns clixés, uns estereotips. L’art ha de rompre els clixés, els estereotips.

XS: Això ho expressa molt bé el narrador de Quan el cel embogeix, quan escriu: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures”.

AVF: Sí, la literatura no ha de fer concessions a cap criteri establert, ni a cap autoritat que no sigui l’autoritat de les paraules. I, en aquesta línia, diria una cosa: que tots els cànons són reaccionaris.

XS: D’on neix la necessitat artística de crear amb una llibertat absoluta, sense cap mena de limitacions, deixant que l’obra d’art arribi on ha d’arribar.

AVF: Jo sempre dic que escriure és crear espais de llibertat. I aquests espais de llibertat han d’arribar fins el punt de no jutjar. Per exemple, tu tens uns protagonistes. I, en teoria, uns fan les coses més bé que els altres. No! No hi ha d’haver el bo i el dolent de cap de les maneres. Tu no has de jutjar els teus protagonistes. D’altra banda, el de Quan el cel embogeix és un escriptor insatisfet i alcohòlic. I quan qualcú està insatisfet necessita trobar defectes a tot arreu, per tal de no sentir-se tan sol. Però això no significa que allò que critica no mereixi ser criticat. No significa que moltes vegades no tengui raó.
Fet i fet, Quan el cel embogeix és una mena de joc de miralls entre tres protagonistes: el narrador, que és un vell escriptor frustrat; un fiscal, nostàlgic de la dictadura, i Marcel Proust. Tres protagonistes absolutament diferents. L’un, el narrador, és un escriptor sense èxit que es considera a ell mateix progressista; el fiscal en teoria és d’extrema dreta, i l’últim és un triomfador, com a escriptor, forma part de la plèiade dels escriptors universals. Però, en el fons, malgrat unes diferències tan evidents, tenen uns trets en comú, que són propis de la condició humana. És a dir, tots són inestables, estan insatisfets, són viciosos, són vanitosos, maniàtics. I són, fins i tot, igual de vulnerables, de contradictoris.

XS: Entenc que per a tu resulta essencial que la literatura, i l’art en general, reflecteixin la complexitat i la contradictorietat de les persones. Que no hi ha àngels ni dimonis. Que tots som, alhora, una mica àngels i dimonis.

AVF: Una de les coses que em proposava, pentura d’una manera no massa racional, sinó espontàniament, perquè és una manera d’entendre la vida que tenc, és parlar d’aquests clarobscurs. A mi això de bons i dolents a mi no em funciona. D’aquests clarobscurs de la vida i, també, d’aquests clarobscurs de la literatura. L’art és una cosa sublim, però el món artístic ja és una altra cosa. Cal no confondre mai la literatura i els escriptors.

XS: Junt a tot això, la novel·la —com ens indica de nou molt bé el narrador: “qualsevol autoritat real o imaginària ha de quedar supeditada al rang superior de l’autoritat de l’art”— és, com totes les teves obres, un cant a la llibertat, a obrir fronteres. Fronteres mentals, sobretot.

AVF: Jo estaré sempre en contra del pensament únic, del monopoli de les idees. Perquè pens que qualsevol concepció de la vida, que qualsevol concepció de l’art, per bona que sigui, deixa de ser-ho quan la converteixes en un dogma.
Jo gairebé confonc l’art amb la llibertat. No hi ha fronteres. No hi ha cànons. No hi ha preceptives ni normatives. Cada obra d’art és única i només ocorre una vegada en la vida.
Quan escrius, has d’intentar, o el que intento jo, almanco, és sacsejar el lector, estimular, interrogar, commoure, trencar motll0s, obrir camins, generar noves perspectives, generar noves possibilitats. I, si pot ser, també, fascinar. Després, que cada lector en faci una lectura segona la seva manera de ser.

dimecres, 3 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

He posat les mans a la crònica

He dit —redit— i escrit —i reescrit— diverses vegades (i seguiré dient i escrivint-ho, sense defallir, car ho entenc no pas com una necessitat sinó com una obligació, com un deute indispensable, fins que tothom ho tingui clar i esdevingui una realitat incontestable) que Antoni Vidal Ferrando és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels nostres temps; un d’aquells que, quan hagi passat el moment actual d’enlluernament per una modernitat mal entesa que pretén consagrar (falsos) ídols amb els peus (literaris) de fang, quedarà; restarà com un dels grans entre els grans.

Si algú en dubta, no ho pot tenir més fàcil: en tindrà (ben) bé prou acostant-se a la seva llibreria de guàrdia i comprant-hi El cicle d’Almandaia o Allà on crema l’herba. Llegint-los constatarà la seva enorme força literària, narrativa i poètica. O, potser, encara més fàcil, demanant la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, febrer del 2019, que li permetrà submergir-se en el seu món literari. De fet, més que en el seu món existencial, on la vida és literatura i, la literatura, vida. Perquè, per a l’autor de Santanyí, escriure és viure i, viure, escriure.

I per a ell, viure és reviure, recordar, rememorar; tornar enrere per conèixer —de fet, re-conèixer— el passat i així poder entendre, en la mesura que això sigui possible, el present; un viatge de (re)coneixement del món que és, alhora i indissolublement, un viatge de (re)coneixement personal, interior: el passat, personal i conjunt, individual i general, ens ha fet com som i, per tant, només podem aspirar a saber com —i, encara més, què— som si fem un esguard enrere; si maldem per esbrinar com hem arribat on som; com hem canviat i per què; què és el que ens ha fet canviar; què ens ha fet com —i el que— som.

No és pas casualitat, doncs —res no és casualitat en les creacions artístiques que es prenen seriosament a elles mateixes— que el primer paràgraf de la novel·la faci una mirada (d’ampla ressonància proustiana; només cal tenir present l’inici de La Recherche: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”) enrere i que, ensems, posi a la balança l’avui i l’ahir, el que era i ja no és, el que va ésser, el que havia estat: “La primera vegada que vaig anar en peregrinació a Illiers encara no es deia Illiers-Combray. Hi vaig tornar fa dos estius i, des d’aleshores, els geranis del parterre groguegen i no han deixat d’esllanguir-se. També s’ha mort el roser xinès que vàrem sembrar damunt la tomba del lloro” (pàg. 9).

Podem dir, sense por a equivocar-nos, que en aquest inici hi és tot. Que hi és, per descomptat, sense ésser-hi, sense ésser-hi explícitament. Que hi és, sense ésser-hi (del tot), ja que, a mesura que anem llegint, aquest paràgraf inicial es va il·luminant, es va fent més i més clar, més i més evident. Fins a fer-se, quan acabes de llegir la novel·la, del tot evident, tan clar que no podria ésser-ho més; tan clar que et sembla impossible que no n’haguessis pogut treure l’entrellat d’entrada.

Sense, però, que te’n puguis sentir responsable —i, encara menys, dolgut o penedit— perquè del que es tractava, precisament, era d’això: que el pòrtic t’acollís i et convidés a entrar, a avançar, de la mà del narrador, novel·la endins. I que, a mesura que t’hi endinses, a mesura que emprens el viatge narratiu que t’ofrena l’autor, vagis sentint-te més i més còmode, més familiaritzat; que entenguis que el viatge que et proposa no només és per a tu, sinó que només tu pots fer-lo: que t’estava esperant a tu per emprendre la travessia.

Una travessia on, descobrint la novel·la, descobrint tot allò que —apuntat ja a l’inici— la caracteritza (qui és el narrador?, què hi va anar a fer, a Illiers?, per què precisament a Illiers?, quins són, els geranis?, a quin parterre són?, per què groguegen?, per què van sembrar un roser xinès damunt d’una tomba d’un lloro?, per què s’ha mort?, quin paper hi juga, aquest lloro, en la novel·la?), descobriràs no tan sols una visió del món —aquest món tan “mal d’entendre: a cada embarcament, un laberint; a cada disjuntiva, un teòleg” (pàg. 9)— sinó que, al mateix temps, et descobriràs a tu mateix.

No cometré, és clar, la temeritat d’avançar cap de les respostes a les preguntes que acabo de fer, com tampoc avançaré cap altre detall de l’argument —fóra fer-li un més que flac favor a l’escriptor, en primer lloc, i als lectors i lectores, en segon—, atès que “[p]otser amb aquesta síntesi ja queda tot dit” (pàg. 15).

Em limitaré a dir-vos que si voleu assaborir com cal aquesta crònica impossible d’un temps, l’actual, que no permete les cròniques, que les bandeja per inabastable —“no hi quedarà exclosa la metàfora ni la fantasia ni la temeritat. Podrà transcórrer adesiara per cingles i cràters, per comes i congosts. Podrà transcórrer per aiguamolls i grutes, Evidentment, hi podran concórrer contradiccions” (pàg. 17)—, convé que tingueu (ben) presents dues consideracions.

En primer lloc, com si us embarquéssiu en una nau que no navega empesa per cap motor, sinó pel(s) vent(s) que li inflen les veles, llegiu amb calma i molta atenció, tastant i paladejant cada onada (com si fos l’última); tastant-la i retastant-la, tornant i retornant enrere cada vegada que us plagui, com ho fa el narrador, per degustar la travessia: convertiu-vos en el(s) vent(s) que inflen les veles del vostre navegar.

En segon, no caigueu en la temptació de confondre —com succeeix, erròniament, massa sovint amb el Marcel d’A la recherche du temps perdu— el narrador de la crònica amb l’autor, el narrador amb Antoni Vidal Ferrando: per més que la força vital, i l’autenticitat del narrador ens pugui dur a equívoc, per més que ens pugui costar déu i ajut concebre que sigui una creació literària o fictícia i no una persona de carn i ossos, qui us parla és el narrador; l’autor, com a bon pare, és acompanyar-lo, agombolar-lo, i assegurar-se que digui el que el narrador, i només ell, pot dir; assegurar-se, doncs, que no sigui el narrador qui parla per (i en lloc) d’ell, sinó que és ell qui parla (literàriament) pel narrador; convertit en el narrador.

divendres, 21 de febrer del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018
Per anar on volem, cal saber d’on venim

 

Indicava, no fa pas gaire, en parlar de Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, el goig que suposava disposar d’un tan complet recull antològic de la seva obra, que permetés acompanyar-lo de nou en la seva trajectòria i assaborir-la des del seu començament i de manera cronològica. Si això és cert, essencial i imprescindible, en l’obra d’un poeta, segurament ho és encara més quan el que permet recuperar aquesta mirada enrere són les traces d’un premi literari de prestigi.

Sobretot d’un com el Bernat Vidal i Tomàs, creat l’any 1985 per l’Ajuntament de Santanyí per homenatjar un dels seus més grans escriptors; ajuntament mariner que, amb la col·laboració d’AdiA Edicions, ara, a fi de celebrar com pertoca el centenari del naixement de l’autor, ha tingut la fantàstica idea de publicar un volum que recull un parell de poemes de cada un dels guardonats amb el premi al llarg del seus 33 anys: Les baules que falten Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs.

Un premi que, com molt bé assenyala D. Sam Abrams en un pròleg que és gairebé tan imprescindible com el mateix llibre, “ha fet una contribució remarcable a la tradició literària catalana en potenciar veus poètiques de qualitat i de llarga durada”. Una contribució que, des del meu punt de vista, hauria estat encara més brillant si, en un parell d’ocasions, el jurat hagués tingut el coratge de declarar-lo desert. Per desgràcia, a casa nostra segueixen essent majoria els que consideren, erròniament, que declarar deserta una edició damnifica un premi, quan és a la inversa: el dignifica.

Per constatar la importància i la intensitat d’aquesta contribució només haurem d’obrir el llibre i començar a llegir. Els dos versos que Abrams ha triat de cada llibre premiat ens ofereixen un magnífic panorama de les nostres lletres poètiques dels darrers 33 anys. Ja en la primera edició, el criteri i el bon ull del jurat quedà de manifest, donant a conèixer la veu de Miquel Àngel Llauger, amb L’arena de l’amor: “ésser lliure demana un camp més gran/ que una roca encerclada d’aigües brutes” (pàg. 20).

El mateix succeiria l’any següent, el 1987, amb Jaume Mateu (Botons de foc: “volguérem ser pedra i més tard aire/ per acabar essent senzillament/ torsimanys de la ceguesa vital”) i amb Xavier Pérez i Torío (Eteri cos d’intriga: “albiro un firmament d’inèdit foc/ quan venço la rutina de la festa/ planyívola de l’home i el seu joc”; el 1988, amb el colossal Antoni Vidal Ferrando (A l’alba lila dels alocs: “Capvespres del record, sou als meus ulls/ lilàs, ciclostilada melangia”); el 1990, amb Maria Antònia Grau i Abadal (I grega: “I tu, amor, em respires/ a cada angle dels mots que ens decideixen”); el 1990, amb Miquel Oliver i Bauçà (Cita a la riba: “assedegats, els llavis, continuen esperant aquella sola paraula/ que sens por ens sobremunti les mans”), el 1991, amb Jacint Sala i Codony (Quadern de magranes: “I on aniràs, llavors, sense la mort,/ —vivint només— sense poder esperar/ que, abans que res, et salvi d’ésser viu?”.

Una contribució que, per no allargar-me més del compte, es mantindrà amb (gairebé: deixaré que siguin els lectors qui descobreixin les dues úniques ocasions que, segons el meu parer, desnivellen un xic la balança) el mateix encert fins el dia d’avui: Maria Lleixà, Josep Planaspachs, Antoni Xumet, Pere Orpí, Jaume Mateu, Marisol González Felip, Joan Perelló, J.N. Santaeulàlia, Jaume Bosquet, Antònia Arbona, Guillem Rosselló Bujosa, Josep Noguerol i Mulet, Sadurní Tubau i Pascual, Pere Rosselló Bover, Pau Vadell i Vallbona, Antoni Prats, Sergio Roche Font, Jaume Mesquida, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Montserrat Garcia Ribas, Lucia Pietrelli, Hilari de Cara, Montserrat Butxaca, Joan Duran i Ferrer, Maria Sevilla, Anna Gual, Carles M. Sanuy i Joan Josep Barceló Bauçà.

Si les antologies han estat sempre necessàries, i molt més una de tan magnífica com ho és aquesta,  segurament avui en dia ho són molt més. En aquest avui en dia on, com remarca el curador, mentre “Lluís Solà […] passa pràcticament inadvertit, poetes de poca substància i solvència poden encimbellar-se i situar-se en llocs de privilegi dins del panorama poètic mitjançant les plataformes digitals”.

Les plataformes digitals i, hi afegiria jo, mercès a l’endogàmic (orb, injust, avantatjós, nepotista, prevaricador, omnipotent, omnipresent, intocable, inatacable, despòtic…) i hermètic sistema capellístic de la poesia catalana, on una vintena d’amics i amigues, de coneguts i conegudes, molt (massa) ben avinguts no tan sols tallen (gairebé) tot el bacallà, sinó que se’l reparteixen, com a bons germans i germanes, els uns amb els i les altres. Talment com si una part ho fos —i ho pogués ésser— tot.

Si, poèticament, no sabem d’on venim, on som i com hi hem arribat, si ens mantenim únicament enlluernats per l’avui (tan propici a l’enlluernament del foc d’artifici i de l’adulació), si no tenim (ben) present que per avançar sempre cal mirar enrere, que tan sols innova —pot innovar— qui abans s’ha amarat de tradició, qui arrela els seus peus en la terra dels nostres avantpassats, no tan sols no arribarem enlloc, sinó que darrere nostre només deixarem terra calcinada.

Feu-vos, doncs, amb aquest tan recomanable i oportú volum, regaleu-vos-el i regaleu-lo als altres; gaudiu-lo i feu-lo gaudir. Quan l’hagueu llegit (i rellegit), el més segur és que correu a les llibreries o biblioteques més properes a casa vostra per reclamar els poemaris sencers que reivindica. Quina millor edat que els 33 anys per fer ressuscitar una tan esplèndida poesia?

dissabte 30 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Les baules que falten” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

La por de la literatura, Ana Blandiana

 

La por de la literatura, Ana Blandiana
La poesia com a necessitat (indefugible)

Per més que sembla que la majoria dels que publiquen avui en dia no ho tinguin present, la literatura —com tot art— ha de canviar-te la vida, encara que tan sols sigui una mica, ha de fer-te una mica diferent de la persona que eres abans de començar a llegir. Si no ho fa, si es limita a entretenir-te o a fer-te passar el temps, si no ha ajudat, hi insisteixo, per més que sigui en una mesura ínfima, a ampliar el teu coneixement o visió del que en podríem dir la condició humana, malament rai: senyal que la literatura s’ha quedat, pel cap baix, a mig camí.

No crec ésser gaire hiperbòlic si afirmo que llegir La por de la literatura (Spaima de literatură), d’Ana Blandiana, traduït per Corina Oproae¸i publicat per Cafè Central i Adia Edicions l’any 2017, canviarà, i no pas mínimament, la visió que una gran majoria dels lectors tenen sobre la poesia i, per tant, també la seva vida: com bé sabem els lectors de poesia, vida i poesia són —i han d’ésser— una i una sola cosa. Si us agrada la poesia, llegiu-lo; si (creieu que) no us agrada, llegiu-lo i rellegiu-lo: us alliberarà de la por de no entendre-la.

(Si a mi no me l’ha canviada, o no ho ha fet tan pregonament és perquè, des de fa anys i panys, combrego amb la seva manera de veure i viure la poesia; perquè diu, amb molt, moltíssim, més d’encert —i, per descomptat, molt més de coneixement i de claredat—, pràcticament, bona part del que jo en penso. Ho adverteixo, d’entrada, no pas com a mostra, absurda, fora de lloc, de vanitat, sinó per deixar les coses ben establertes de bon començament, per evitar que algú em digui, amb una certa raó, que més que una anàlisi literària, en aquest cas, he dut a terme una hagiografia. Vagi per endavant, doncs, l’advertiment: com em va succeir, no fa pas gaire, amb Microgrames, poques, molt poques vegades, m’he sentit tan plenament i absolutament identificat amb la filosofia d’un llibre com m’ha esdevingut amb aquest.)

 De bell antuvi, estableix un principi, el de l’obligatorietat, que permet diferenciar la poesia de la versificació, els poetes dels versaires, l’artista de l’artesà: “un dels pocs criteris per jutjar els versos és el de l’obligatorietat, del fet que no podien no haver estat escrits, del fet que la seva transcripció al paper ha estat per a l’autor una necessitat vital, una condició de supervivència” (pàg. 10). Una idea que concorda o conflueix exactament amb la d’un altre magistral artista i creador —que és, un artista, sinó un creador?, un creador que crea recreant-se ell mateix— com Vassili Kandinski, qui, en una altra obra gairebé imprescindible, L’espiritualitat de l’art, es referia a un principi sinònim d’aquest, al de la necessitat interior.

Blandiana ho expressa amb una claredat meridiana, amb una certesa de caràcter cartesià: “El caràcter implacable de la poesia és, d’alguna manera, la seva única raó d’existir” (Íd.). Perquè, així com Jean-Paul Sartre considerava  que el que caracteritza l’ésser humà no és el fet que sigui lliure, sinó que estigui condemnat a ésser-ho, el poeta —i, en general, l’artista— no és aquell qui escriu perquè vol escriure, sinó aquell qui està condemnat a fer-ho; aquell qui no pot escollir deixar de fer-ho: “escriure ha esdevingut per a mi una necessitat vital dins la qual l’obligació d’expressar-me determina l’obligació d’existir per ser expressada. Sóc un borrall de llana que existeix tan sols en la mesura en què és filat” (pàg. 16, el subratllat és meu); “Escric perquè encara no he descobert cap altra solució més eficaç, més total, per a la meva necessitat d’existir” (pàg. 41).

És a partir d’aquesta idea essencial, crucial, genèsica, que la poetessa romanesa ens exposarà la seva concepció de la poesia i de l’art poètica, d’aquest ésser en el món (de viure-hi, de confondre’s amb el món) que és l’escriptura poètica; un viure que, segons el seu criteri, és un “substitut de la vida” (pàg. 29), una segona vida, robada a la primera: “Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s’ha quedat llençada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres” (pàg. 17).

No cometré, per descomptat, la indelicadesa —i la monumental errada— de desvetllar la resta de tan interessants i satisfactòries idees i de principis que Blandiana exposa al llarg d’aquesta obra, tan breu com apassionant (i apassionada). Si ho fes, compliria molt insatisfactòriament el que entenc que és la meva tasca d’analista o prescriptor literari, que és la de convidar a llegir, no pas la d’avançar al lector el que llegirà.

Sou vosaltres, lectors i lectores, qui, llegint —i, encara més, rellegint: deseu-lo no a la vostra biblioteca, sinó a la vostra tauleta de nit— el llibre, heu de assaborir el goig de descobrir quina creu ella que és la funció i la raó primordial de l’art d’escriure: què pensa de l’expressió poètica dels sentiments, de la realitat i el fantàstic, de la inspiració o la captació, de l’entronització d’alguns poetes, de l’originalitat, de les formes, normes i regles poètiques, dels jocs de paraules, de del dir i del no dir, del silenci…

Acabaré amb una darrera, ben oportuna, transcripció: “¿Quina altra cosa pot ser la sort en aquest món no nascut, sinó escrit, quina altra cosa pot ser la felicitat que un llibre, un llibre diferent dels altres, una obra mestra? ” (pàg. 8).

diumenge, 2 de desembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries de Poesia

 

Certesa
de la llum,
Laia Llobera

 


Aquesta anàlisi literària de “La por de la literatura”, d’Ana Blandiana” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

Els meus 14 del 16

Els meus llibres del 2016

No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.

Novel·la

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.

Narrativa

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Miscel·lània

En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.

Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

dijous, 29 de desembre del mmxvi

Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Molsa, Anna Gual

Veritat no dita

Per bé o per mal, tenim una certa tendència a rebre —i a valorar— els llibres que han obtingut premis literaris d’una manera diferent que els que ja sigui exigint-los més o bé atribuint-los una qualitat indiscutible. En qualsevol cas, entenc que els fem un flac favor, si actuem així: és preferible alliberar-se de tota mena de prejudicis i tractar-los com el que són: un nou poemari, una creació artística. Una creació artística que, com a tal, ha de sostenir-se, per damunt de tot, per la seva vàlua —o, millor, intensitat— poètica i vital.

Amb Molsa, (adia Edicions), que ha obtingut el Premi Bernat Vidal i Tomàs d’enguany, Anna Gual posa des de bon començament les cartes damunt la taula: el primer poema, “Ara sí” —situat al llindar de l’obra no pas per casualitat, sinó com el far que ens ha de guiar en la travessia poètica que ens convida a iniciar, a compartir amb ella— és tota una declaració d’intencions (o un avís per a navegants, si ho preferim així): “No ho hem d’il·luminar tot. / No cal. // Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre. / Només viscut.”

En aquests quatre versos —que si es llegeixen desmenjadament (la qual cosa no podria ésser més contraproduent en un llibre de poesia) corren el risc de semblar que diuen poc—, amb una pinzellada, ja ens ho ha dit tot: llença els daus sobre la taula i ens incita a jugar, donant-nos a conèixer les regles del joc. En primer lloc, el llenguatge serà senzill, assequible, entenedor; en segon, la col·laboració del lector o lectora no és que sigui convenient o recomanable, és obligatòria.

Amb una (aparent) contradicció que diu molt sobre el seu jo poètic, ens fa saber que si, per una banda, el llenguatge elitista, cultista o complicat, de recerca arqueològica de diccionari comporta una obscuritat gratuïta i innecessària —recórrer, de manera artificiosa, forçada, a les paraules més inusuals no és (per més que un bon nombre d’aspirants a la glòria lírica literària s’ho pensin) pas un mèrit, sinó una mostra de com es pot confondre pregonesa amb art circense—, per una altra banda, dir-ho tot, assajar d’il·luminar fins els darrers racons del poema, talment com si a qui llegeix li calguessin contínuament les crosses de l’autor per seguir-li les passes, no fa més que tallar les ales al poema, limitar-lo: si en vol (ex)treure el màxim rendiment, el lector no es pot limitar a dir-lo, sinó que l’ha de viure —i, per tant, recrear; reviure— el poemari.

La paraula (i les paraules) de Gual flueix, arriba, s’entén, defuig l’artifici, és autèntica, poua en els conceptes, és transparent, accessible, com ho és una de les grans, grans poetes catalanes recents, Montserrat Abelló, que altifica els mots (i les coses) més habituals i comuns, i com ella —que escrivia “Omplo la pàgina / d’interrogants. […] // Potser ara, quan sigui en ple / hivern, n’arribi a trobar la resposta” (Indicis d’altres moments)— cerca respostes en l’escriure (i en el dir):  “Tot el que escrivim / és sempre / una resposta / a una pregunta no formulada.”

Però escriure —com viure; no escrivim per assajar de trobar sentit(s) al viure?— no és la via per trobar respostes —i, encara menys, totes les respostes (si és que existeixen)— sinó per ampliar els horitzons, infinits, de les preguntes; per dialogar, socràticament, amb nosaltres mateixos —fent servir com a mitjancera la Natura (“Sols de terra em sé i m’és suficient per escriure”)— i anar descobrint les respostes balderes o que no serveixen, per anar cobrint escletxes, per anar ampliant més i més les preguntes, per prendre consciència que, som més sabem, més sabem què no sabem;per anar cobrint escletxes, per construir-nos per acumulació de falses respostes, de mentides que ens volen protegir davant del buit: “Quin esglai saber que no hi ha retorn”.

I per (re)construir-nos —per fer-nos, per dir-nos, per (re)crear-nos, per (re)descobrir-nos— el primer que ens cal és coratge; coratge per mirar sense por (“Heu de mutilar-vos la por, / severs en el tall, per reobrir-se a la possibilitat”), per afrontar els risc del que anirem trobant (“Fer és una lluita tenaç / contra un mateix”), per mantenir l’esguard quan el que veus i trobes (et) fa mal, perquè “el dolor […] / és intrínsec a l’aventura”, i, per tant, si vols (provar de) saber has d’acceptar el risc segur que comporta; perquè viure no és passar ni (limitar-se a) esguardar, sinó fer; és, per dir-ho en termes nietzschians, voluntat de poder (o de saber), i el saber enriqueix, però no hi ha enriquiment (ni creixement) sense preu: “Fes el que vulguis / quan vulguis: tot costa”.

Tot costa i tot provoca dolor, i en aquest poemari em sembla sentir-hi ressons d’un molt gran, irreparable dolor, un dolor que, com afirmava Alice Walker («Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin”) potser tan sols la poesia, com a acte catàrtic, pot maldar de purgar o extirpar; un dolor particular, que l’agermana amb un altre excel·lent poemari, Afollada el de perdre, abans de temps, allò que es vol i no s’ha pogut arribar a tenir: “Un nadó sobrevivent”; “moment embrionari”; “carn / germinal”; “el nen desaparegut”; “El monòleg del fetus / dins la panxa”; … Un dolor que, com en el poemari de , de Laia Martinez i Lopez, duu aparellat “el pes de la culpa”, el retorn del concepte del pecat: “els nostres plaers més pecaminosos”; “un tros de pecat”, “moment embrionari”, “carn / germinal”.

I no dic més, en primera instància perquè no cal, però, sobretot, en segona, perquè una altra característica essencial de Molsa és no dir més del que cal; o, per parlar amb major propietat, callar fins i tot quan podria fer la impressió que no caldria: “D’oxigen, / els versos en van plens”; “els plecs airejats de la paraula”; “Més enllà del so”; “No és precís / entendre la mandíbula / quan parla”.

I perquè la poetessa vilafranquina no ho diu tot, deixa llacunes i espais perquè entén que, de la mateixa manera que la novel·la és l’art de convertir la ficció en  realitat, el de la poesia és l’art de (lluitar per) dir l’indicible, d’arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Una art que la poetessa llaura però que requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que plagiïs “el brunzit del rierol”, que hi posis tot el que puguis de tu, que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.

I, atès que,  si volem que el poemari s’esbatani del tot, que fructifiqui i assoleixi tot el seu potencial, cal que siguem els lectors (l’autora ens hi commina, vers a vers) qui el completem (i el complementem); hem de deixar-nos dur, únicament, pel que l’excipient poètic d’Anna Gual ens provoqui, alliberant-nos de temors, prejudicis, absurds partits presos o visions d’altri —“Malaurat l’amo de la visió horitzontal”—, que podrien condemnar-nos a fer una lectura reduïda, monolítica o unívoca —“Fer és contradir-se”— dels versos; per a la poetessa, “cada paraula és una persona” i, per tant, una art celestial on existeixen tantes lectures com persones possibles que la llegeixi; o el que és el mateix: “Què fas, que no escrius”, en llegir-me —o el que ve a ésser el mateix: perquè no (re)escrius la meva poesia tot llegint-la?

En síntesi, per no allargar-me més del que ja he fet, per no dir res (més) que no hagi volgut dir ella, un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

   dilluns 26 / divendres 30 de setembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de novembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El traductor, Jovi Lozano-Seser

(De)fugint la fórmula

En aquest (sub)món nostre de la literatura en llengua catalana, on tot és molt previsible, i encara més des de fa un temps, on (gairebé) tot s’assembla tant i tant, on fa una certa impressió que una no gens menyspreable quantitat de novel·les s’escriuen amb una fórmula o fent servir un motllo, resulta molt agradable trobar-se amb una narració que no tan sols va al seu aire, sinó que no dubta en trencar amb el conformisme i amb l’habitual contenció de les nostres lletres; amb una narració que es deixa anar, que es converteix en una agusada piconadora contra els tòpics i prejudicis.

El traductor, de Jovi Lozano-Seser, AdiA Edicions, 2015, no tan sols és un d’aquests llibres que aporten frescor i un xic d’aire nou sinó que ho fa defugint el recursos, per a mi massa fàcils i encara menys originals, que acostumen a acompanyar la voluntat de rompre: destralejar, donant cops i més cops per totes bandes, amb tanta intensitat com les forces et permetin, i com més sang facin, millor que millor, i emprant un llenguatge com més transgressor (llegeixi’s, groller) possible, pintat amb brotxa grossa o —per què no, si deixa més petja, tot i que no precisa gaire?— amb corró.

Una manera molt eficaç per guanyar-se la simpatia i l’aplaudiment dels revolucionaris de saló, sempre disposats a permetre que d’altres escupin a la closca dels cretins sense arriscar-se ells a prendre cap mal, però ben poc rica —i encara menys enriquidora—, literalment.

L’autor ondarrenc, per contra, sembla entendre allò que hauria d’ésser obvi però que sembla que no ho és tant, o no ho és gens: només es pot factible (i honest) oposar-se a la comoditat si hom no se serveix, també, de la comoditat —del que ja han fet els altres, dels camins fressats, i per tant, segurs— per escriure; si no empra comodins, sinó bones cartes literàries.

I per això, com els grans escriptors que de veritat, han volgut (o, més aviat, han sentit la necessitat de) ser incòmodes amb els que manen i posar de manifest les fallades i les inconseqüències de la societat on els ha tocat de viure, per desbrossar el camí del que és políticament correcte fa servir l’arma de la ironia, segurament la més devastadora i poderosa de totes, i aquella que, en unes bones mans, pot arribar més lluny, pot ésser més punyent, més incisiva: “L’humor. El sentit de l’humor. Potser, l’única eina disponible per seduir-la” (pàg. 58).

I la fa servir amb tanta precisió com elegància. Tanta que, avesats com estem a l’humor —o a allò que ens entestem en seguir anomenant així, tot i que no n’assoleix la qualitat— gruixut i evident, poc o gens treballat, directament abastable a les mentalitats més obtuses i cantelludes, sovint pot passar desapercebut. Potser no cal llegir entre línies, però ben cert que sí que cal llegir, ben llegides, totes les línies i frases; no fos cas que se’ns escapi algun dels seus “dards d’enginy” (pàg. 58).

Una intel·ligent i valenta ironia que, com no podia ésser d’una altra manera, comença per aplicar al protagonista de la novel·la, un antiheroi que, per les seves condicions físiques —un “obès incapacitat que no reuneix prou forces per arrossegar [els seus] cent quaranta dos quilos” (pàg. 13)—, estaria destinat a convertir-se, amb una mica de sort, en el company graciós del noi de la pel·lícula. Però si Lozano Soler l’escull, com ho va fer Kennedy Tolle amb l’inoblidable Ignatius J. Reilly, no és pas per casualitat, sinó per deixar clar, ja d’entrada, que el món (el de la literatura i l’altre, el que es troba fora de les pàgines d’un llibre) és molt més ampli i ric del que ens acostumen a mostrar la major part de novel·les, pel·lícules o sèries de televisió a l’ús.

I alhora, i això no és menys important, tot i que ens podria passar per alt sota la capa de constant mordacitat del text, per reivindicar la només la diversitat —aquest concepte tan preciós com el de la solidaritat, que tothom defensa amb (teòrica) convicció fins que es presenta a les portes de casa— sinó, i sobretot, la humanitat i la normalitat de les persones que són diferents.

Indirectament, i el més probable, sense pretendre-ho, aquest llibre fa més per la integració i acceptació dels obesos, per acabar amb tot un seguit de prejudicis que s’hi relacionen i que els aïllen, que moltes possibles campanyes benintencionades: “una clapa en el pit d’un xic ben plantat té el seu encant, mentre que en un home gros l’aspecte es degrada alarmantment cap a un matís més envilit, marrà, del tot embriac” (pàg. 82).

És per tot això, i per la destresa narrativa de l’autor, que, malgrat que a partir de la segona part, quan el protagonista deixa Alacant i marxa a Anglaterra, tant el ritme, l’enginy com la coherència de la novel·la inicia una preocupant davallada que ja res ni ningú pot deturar, convé llegir aquesta llibre que obtingué el Premi Vila de Lloseta l’any 2015.

Aquesta història d’un traductor, convertit —per raons que no cometrem la indelicadesa d’avançar: “la responsabilitat de la traducció m’havia atorgat un do poderós i excessiu alhora, del tot manipulador” (pàg. 53)— en escriptor i reescriptor, que ens fa entrar en el seu món ple d’humor i vida i ens fa comprendre que cal obrir ben bé els ulls a la realitat, si volem abandonar el “cercle d’insubstancialitat”, (pàg. 109), que, sabent-ho o sense saber-ho, normalment ens envolta.

 dilluns, 4 de juliol del mmxvi

Publicat a Naciódigital, el 7 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Els meus 15 del 15

Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

Novel·la

También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.

 

Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.

 

Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.

 

Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.

 

L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

 

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

 

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

 

Dietaris, memòries, epistolaris

Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.

 

Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 

Poesia

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.

 

Assaig

Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

 

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

 
 

Publicat a Núvol

Si voleu dir-hi la vostra, completant o complementant la llista amb les vostres preferències, afegiu els vostres Llibres del 2015 als comentaris de la pàgina. Seran una aportació molt benvinguda. Moltes gràcies!
Categories
Cròniques literàries

Dracs de tinta a Catalunya Ràdio

Que a un plegat d’escriptors i escriptores —animals solitaris i entotsolats, reclosos sempre a les nostres esquifides cambres pròpies woolfianes sense altra companyia que els llibres i les hores que avancen sense avançar— en convidin a una reunió amb el Director de Catalunya Ràdio ens resulta tan estrany com tenir un plat calent a taula; ens intimida: als uns, és clar, més que no als altres.

És per això que només observant, amb mirada d’entomòleg —que no som, potser, els autors els insectes més incatalogables de tots els éssers vius?—, com pugem les escales cap a la sala de reunions on ens adrecen (l’un, trepitjant fort, com si cada graó fos terra conquerida; l’altre, amb indecisió, com demanant permís a cada passa; l’altra, esguardant-ho tot, meravellada, incapaç encara de creure que sigui allí…) podríem fer-nos una idea bastant precisa de les seguretats i inseguretats de cadascú.

(El més insegur, sens dubte, aquest cronista, tot i que procura ocultar-ho amb la seva dosi de causticitat habitual).

Un cop asseguts, Fèlix Riera ens dóna la més cordial benvinguda, explica que són els Dracs de Sant Jordi, escollits conjuntament pels professionals culturals de l’emissora i per Núvol: una voluntat de donar a conèixer autors i autores que hagin publicat no fa pas gaire una obra literària de qualitat i que, per no aparèixer als mitjans de comunicació, corren el risc de passar malauradament desapercebuts per al gran públic. Amb aquesta finalitat, cadascun dels escriptors serà convidat, al llarg de la setmana de Sant Jordi, a algun dels programes més representatius de Catalunya Ràdio per parlar-hi del que han escrit.

Tot seguit en Bernat Puigtobella, editor de Núvol rebla el clau afirmant que el propòsit de la iniciativa és equilibrar, en la mesura del possible, la desproporció entre vàlua literària i coneixement públic dels escriptors del país. Comenta que l’elecció ha estat difícil —“Potser algun altre autor s’hauria merescut, també, haver-hi estat inclòs”— però la creu tan proporcionada —“Hem procurat representar escriptors dels diversos territoris de parla catalana, amb paritat de gènere”— com justa: “Tots 10, els set que són presents aquí més en Joan Benesiu, la Teresa Colom i l’Esteve Plantada, que no ens han pogut acompanyar, s’han guanyat ben guanyada la seva selecció”.

Per acabar, a fi que cada programa de l’emissora pugui escollir amb major base l’autor o autora que més li interessa ens demana que ens presentem i fem una breu síntesi de les nostres obres.

Mercè Cuartiella, explica que amb Gent que tu coneixes (Edicions Proa), el recull de contes amb el que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2014, ha volgut retratar tot un grup de personatges extrets de la quotidianitat, que viuen unes vides gens excepcionals i, tanmateix, plenes d’interès en una ciutat de mida mitjana o petita.

Andrea Rodés indica que amb El germà difícil (La Magrana) ha volgut explicar —i alhora, explicar-se— les raons i desraons que poden dur a la depressió una persona de trenta anys. Per fer-ho, situarà els seus personatges en una situació extrema, una excursió al pic de Mulleres que es va complicant més i més, per veure com se’n surten.

Per la seva banda, Antoni Gual comenta que Locus (La Campana Editorial) és una obra difícil de classificar que, des d’un punt de vista humorístic sovint elevat, i amb una estructura del tot heterodoxa, li ha permès exposar la seva peculiar i intransferible, per tant, pregonament personal, de veure i entendre el món que ens envolta.

L’autora valenciana Anna Moner, presenta El retorn de l’hongarès (Edicions Bromera) com una thriller que té la seva arrencada en l’entrada a l’Institut Medicolegal, al final del segle XIX, de París d’un taüt de gran dimensions que, amb les tècniques d’aquell temps, no pogué ser investigat com calia. No serà fins més de cent anys després quan, amb els mitjans del segle XX, el misteri es podrà tractar de resoldre.

Jordi Nopca, després d’una molt escaient ironia —“Aquesta trobada d’escriptors em fa pensar en una reunió d’Alcohòlics Anònims, on cadascú explica com vam contreure el vici d’escriure”— comenta que Puja a casa (L’Altra Editorial), Premi Documenta 2014, és un recull de contes, escrits al llarg de cinc anys, que descriuen parelles joves de la Barcelona actual que proven de sobreviure als estralls d’una crisis que sembla no tenir fi ni compte.

Ferran Escoda, explica que la idea d’Els meus millors pròlegs (La Temerària Editorial), un llibre o meta llibre que aplega tot un seguit de pròlegs de llibres imaginaris escrits per autors igualment ficticis, prové del seu costum, que creu extensible a la majoria dels lectors, de saltar-se els pròlegs dels llibres que llegeix: “Amb el meu, això no serà possible”.

Finalment Xavier Serrahima —disculpeu-me l’autocitacio…— exposo la gran paradoxa que suposa el fet que, tenint com tinc dues novel·les encara inèdites, sigui precisament Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal), on reflecteixo les quasi insuperables dificultats que té qualsevol artista per obrir-se camí en el món de la cultura, la primera que un editor mostri interès en publicar-la.

Per desgràcia, aquells que no han pogut venir però sentim espiritualment al nostre costat, Joan Benesiu (Gegants de Gel, Edicions del Periscopi), Teresa Colom (La senyoreta Keaton i altres bèsties, Editorial Empúries) i Esteve Plantada (Fosca límit, AdiA Edicions), no poden fer-nos cinc cèntims de les seves obres.

(Els convido, des d’aquí, de tot cor, a fer-nos-els arribar. Els afegirem, en apèndix, tan aviat com ho facin: “Tots per a un i un per a tots (deu)!”)

En acabat les nostres respectives al·locucions, ja més tranquils —tractar d’explicar (i encara més, de manera  breu) allò que hem explicat escrivint l’obra, a banda d’una tautologia, no suposa una perillosíssima aventura de risc?—, donant-nos recolzament mut amb els esguarda, ens atansem a la taula on l’emissora ha preparat un petit refrigeri.

Potser, més que la reunió, aquesta hauria d’ésser la noticia literària del dia: set autors en llengua catalana que, encara que sigui per un sol dia, poden menjar gràcies al que escriuen!

Annex: síntesis, que ens han fet arribar ells mateixos, de les 0bres dels tres absents.

Joan BenesiuGegants de Gel (Edicions del Periscopi): Ushuaia, Argentina. Els personatges de Gegants de gel busquen recer després de diferents tempestes personals. El bar Katowice els acull. A fora, enmig de caramells de glaç, els espera l’oblit, a dintre, però, la confluència d’unes vides de frontera significarà l’esperança d’una redempció construïda a base de narratives, suc final de l’existència.

Joan Plantada: Fosca límit (AdiA Edicions): La poesia és un ring on juguem a esbatussar-nos, on mirem de fit a fit els estímuls que volem conquerir. Escriure és una obstinació, una manera de cavar immensitats que desconeixem, l’esclat de la força centrífuga d’uns mots ebris i en allau permanent.

 Teresa Colom: La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries) t’endinsa dins un món de personatges extraordinaris on hi neixen nens i nenes amb rareses. Les reaccions dels protagonistes són molt humanes, de manera que els fets més impossibles esdevenen versemblants. Unes històries que repassen l’existència des de l’inici fins a la mort i creen un univers complet, de vegades cruel, però ple de tendresa i humor.

dijous, 16 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat