Categories
Notes de lectura

L’Avinguda dels misteris, John Irving

Catarsi novel·lística irvigniana

John Irving és —juntament amb Paul Auster i d’Haruki Murakami— un d’aquells pocs escriptors  capaços d’omplir un auditori d’admiradors amb la seva sola presència, només per sentir-lo parlar del que escriu. Unes novel·les, intensament vitals, que en ocasions, no sé ben bé per què, s’han comparat amb les de Charles Dickens, que són esperades amb desfici pels seus innombrables seguidors.

Com ho haurà estat, ben segur, L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), traduïda esplèndidament per Albert Nolla, on l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creem, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són, per dir-ho d’alguna manera, antioblomovians: actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

En aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119);  ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19).

Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462).

I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent.

Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 19 de juny del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Homes sense dones, Haruki Murakami

* Vol dir que podem entendre mai ningú del tot?
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 42)

* És impossible saber del cert el que pensa una dona.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 43)

 * La llengua que parlem defineix la persona que som.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 58)

 * Potser s’ha de passar per l’experiència d’estar sol quan ets jove. Com una part del procés de fer-se gran.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 74)

 * És inevitable que amb el temps els records es vagin reconstituint.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 90)

 * Recordar durant molt temps algú que s’ha mort no és tan fàcil com la gent es pensa.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 130)

 * El records són poder, de vegades.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 183)
Traducció Albert Nolla i Jordi Mas López

Categories
Notes de lectura

Homes sense dones, Haruki Murakami

Desvetllant l’ànima dels homes (i les dones)

Quan duus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t’hagi commogut de veritat, no t’hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és la de servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d’identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb major alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Amb Homes sense dones (Onna no inai otokotachi), Editorial Empúries, març del 2015, traduït a quatre mans per Albert Nolla i Jordi Mas López, el nou recull de contes d’Haruki Murakami, m’ha succeït exactament això: des de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària —aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica); que et facilita l’entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat— m’ha seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines; com li ocorre al protagonista de “Xharazad”, la quarta narració del recull, em calia saber què m’havia d’explicar l’autor japonès.

Saber què els passava, que havien d’explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi” (pàg. 264). O el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen un xic al marge d’allò que, encara que sigui per estricta aplicació de l’estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor —tan aviat com hi anem convivint literàriament (si se’m permet l’expressió)—, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d’una manera o altra, tots ho som, de no normals, d’especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l’art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans, grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que, en principi, és quotidià o poc destacat no ja en interessant, sinó en atractiu —per no dir, en excepcional.

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s’hi expliqui (quasi) res, ni s’hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni d’explicar-s’hi, ni de dir-s’hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s’hi explica i s’hi diu… tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè: “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?” (pàg. 42). I una tal pregonesa, una tal totalitat l’autor d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l’assoleix prescindint tant d’artificiositats formals, de discursos proselitistes, com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil; el de la senzillesa i naturalitat: “Feia servir paraules corrents però en cap cas suades. Al contrari, eren ben reals” (pàg. 115); raó per la qual “Jo l’escoltava en silenci” (Íd.).

I això només és possible, potser —“potser faig servir massa la paraula potser” (pàg. 264)— posseint un profund, connatural, coneixement de l’ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim; a anar dibuixant, volens, nolens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de març del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La presa, Kenzaburô Ôe

* El meu germà i jo érem dues llavors tancades dins una tavella.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 12)
* Per a nosaltres […] la guerra no era més que l’absència dels nois del poble.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 13)
* Quan ens vam endinsar al bosc, va ser com si tornés a ser negra nit.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 30)
* A «la ciutat», fins i tot els arbres eren murris i antipàtics, com la canalla.
Kenzaburô Ôe, La presa, Edicions de 1984, 2014, pàg. 36)
Traducció d’Albert Nolla

Categories
Notes de lectura

La presa, Kenzaburô Ôe

Petita gran literatura

Sovint he remarcat la malaurada prevenció que tenen una majoria dels lectors per acostar-se als grans autors. Se’ls ha repetit tant que alguns són inaccessibles, que cal entendre-hi per llegir-los que opten per deixar-los de banda. Una situació de sacralització molt greu, en més ocasions que no sembla injustificada, que provoca uns efectes desastrosos per a una cultura com la nostra: només mirant cap el cel podem veure les estrelles.

La idea d’Edicions de 1984 de crear una col·lecció —anomenada “Incís” però que ben bé podria denominar-se “Inicis”— que inclogui petits tasts de d’escriptors de primera línia per fer-los més propers als lectors, obrir-los la ment, alliberar-los de prejudicis i deixar-los amb ganes d’àpats literaris més complets no podria ésser més escaient.

Com ho és començar-la amb obres de Claudio Margis (Il·lacions al voltant d’un sabre) i de Kenzaburô Ôe: La presa (Shiku), traduïda amb la seva precisió habitual per Albert Nolla. Obra, aquesta darrera, que serveix no només per introduir-se en el món d’un escriptor tan fonamental com el Nobel de literatura del 1994, sinó, al mateix temps, de la magna, aclaparadora, literatura japonesa. Literatura que, per fortuna va més enllà, molt més enllà del magnífic Haruki Murakami.

Ôe ens presenta una novel·la breu, brevíssima, que tot i començar amb un ritme tranquil i situar-nos en un indret gairebé idíl·lic, una vila on els veïns viuen “aïllats de «la ciutat»” (pàg. 7), on “que un avió sobrevolés el poble era un fet molt excepcional” (pàg. 12), on la Segona Guerra Mundial només es feia notar per “l’absència dels nois del poble” (pàg. 12), ben aviat agafa un ritme molt més alt i una acusada pergonesa.

Serà precisament un accident d’avió el que durà al llogaret “«la presa»” (pàg. 21), un pilot nord-americà —“¿Un enemic? ¿Com pots dir que és un enemic? […] És un negre! No un enemic!” (pàg. 23)— que acabarà per posar-ho tot cap per avall. I, sobretot, que acararà els infants, acostumats a veure el món com una mena de paradís perdut on el mal ni existeix ni ha existit mai, amb la vida real, amb la vida en tota la seva veritat i la seva cruesa.

En síntesi, una metàfora no només sobre el dolor —i, per tant, la pèrdua irreemplaçable— que suposa fer-se adult sinó, també, sobre la fi de la innocència; de les criatures però, també, i més important, dels adults que encara segueixen veient el món amb ulls de nen. Perquè no hi ha guany sense pèrdua i els paradisos només els podem mantenir si mirem sense veure-hi.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de febrer del mmxv

 © Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Ara i aquí. Cartes (2008-2011), Paul Auster – J.M. Coetzee

Per fortuna, malgrat els constants avanços de la tècnica en la comunicació interpersonal —que, sovint, ens aïllen més que no acosten: “Els telèfons mòbils […], que es van crear per unir les persones però […] de fet sovint les separen, (pàg. 249)— la temptació a la concessió del Twitter no ha bandejat del tot el meravellós costum d’adreçar-se cartes. Si els que ho fan són dos escriptors de la qualitat de Paul Auster i J.M. Coetzee, la satisfacció del lector gairebé està garantida: d’ells se’n pot esperar qualsevol cosa menys la trivialitat o l’adotzenament.

Sensació que fa la impressió de desmentir l’inici d’Ara i aquí. Cartes (2008-2011), (Here and now. Letters Paul Auster and J.M. Coetzee [2008-2011]), Edicions 62, Barcelona, 2012, quan ambdós autors no tan sols intercanvien consideracions sobre qüestions que semblen “gairebé sense excepció insulses i fades, absolutament banals”, (pàg. 11), sinó que en referir-se a un assumpte cabdal, el de la crisi de finals de 2008, els seus comentaris revelen un desconeixement preocupant, una visió pueril de les regles econòmiques: “Què va passar, doncs, què ens ha empobrit? La resposta que se’ns dóna és que determinats números van canviar. […]. Però […] no pot haver estat la caiguda dels números en si el que ens ha fet més pobres.” (pàg. 25).

Tanmateix, l’inesperat descoratjament —el desencís, per què no dir-ho?— passatger s’esvaeix tan de pressa com ha arribat. A partir del moment en què prenen el pols a la correspondència, van agafant confiança l’un en l’altre i se sinceren més, les lletres esdevenen més personals, s’esvaeix el miratge de la futilitat i esclata amb força el poderós atractiu de l’epistolari. Així que se senten més à l’aise, que es poden mostrar tal i com són, les seves converses escrites s’envolen fins a abastar un nivell d’alçada admirable.

Aleshores, coincidint pràcticament amb el final de l’any 2008, enllestit el procés inicial de tempteig, una volta han fonamentat els pilars de la seva amistat, alliberats del formalisme i les  prevencions, quan obliden a qui escriuen, què escriuen —i, fins i tot, el mateix fet d’escriure—  reneixen, deslliurats, els veritables Coetzee i Auster; aquells que captiven tants i tants lectors i lectores. Amb major raó, encara, quan se centren en quefers literaris —“una cosa que pots dir d’un bon llibre és que no ha estat escrit abans”, (pàg. 37)—, llavors (mercès també a la lloable traducció d’Albert Nolla i Dolors Udina) resulta impossible apartar l’atenció del volum o cloure’l.

Ells recobren la seva sensibilitat artística i nosaltres reconeixem en les lletres que redacten esclats lluents de la seva intransferible personalitat, empremtes inconfusibles d’autor: “Hi ha coses que ens passen en el món real que semblen de ficció. I si la ficció es converteix en realitat, llavors potser hem de repensar la definició de realitat…”, (pàg. 42), afirma el creador nord-americà, tot parlant de Crim i Càstig; “Aventurar-se en una llengua sempre és trepitjar terreny prohibit. I encara és molt pitjor si ets prou bo en anglès per sentir a cada frase que surt de la teva ploma ressons d’usos anteriors, recordatoris de qui era l’amo de la frase abans que tu!”, (pàg. 75), comenta per la seva banda el narrador sud-africà resident a Austràlia.

Les seves reflexions sobre el fet literari són tan interessants com coratjoses: “Vivim en una època d’incomptables tallers d’escriptura, postgraus d’escriptura (imagina’t tenir un títol d’escriptura), hi ha més poetes per metre quadrat que mai, més revistes de poesia, més llibres de poesia, […] i tot i així […] no s’escriu gaire cosa destacable. […] Ja ningú no creeu que la poesia (o l’art) pugui canviar el món.”, (pàg. 100); “Una cosa és certa […]: l’estupidesa ha augmentat en tots els fronts. Si llegeixes les cartes dels soldats de la guerra de Secessió, resulta que moltes són molt més literàries, més coherents i sensibles als matisos de la llengua que els escrits de la majoria dels professors d’anglès d’avui dia”, (pàg. 110).

Però no únicament aquestes, també ho són les seves opinions sobre d’altres temes, tan diversos com l’esport, l’etern conflicte entre els jueus i els palestins, la democràcia, la passivitat televisiva, la família, les celebracions, la intel·lectualitat, la modernitat, la maduresa, les relacions interpersonals, l’amistat…

Tan àmplia és la seva pluralitat que nosaltres, catalans i catalanes amenaçats d’espanyolització pel ministro Wert, no podem evitar de deduir que l’autor de Bogeries de Brooklyn té al cap l’exemple espanyol, representat pel seu “!A mi háblame en cristiano!”, quan dictamina: “Estàs tan completament impregnat de la teva pròpia llengua, la teva visió del món està tan profundament formada per la llengua que parles que qualsevol que no parli com tu és considerat un bàrbar o, a la inversa, t’és inconcebible que el fill de Déu pogués parlar una llengua que no fos la teva”, (pàg. 78).

Per tot plegat, aquest recent aplec de cartes entre dos dels escriptors vius més reconeguts esdevé tan oportú com recomanable, tant pel seu tractament sobre afers de caire general com per la possibilitat que ens forneix d’aprofundir el coneixement de les seves figures i, el que és més important, de les seves obres, atès que, tal i com expressava Rainer Maria Rilke en una lletra de 10 de febrer del 1923 adreçada a Xaver von Moos: “Sempre tinc la impressió que ha estat amb una mateixa ploma que ho he escrit tot, el meu treball i les meves relacions amb els altres, i haig de reconèixer fins i tot que la primacia li correspon a les cartes, així em resulten d’entranyables, perquè constitueixen una part de la meva vida  i del meu rendiment que ha sorgit amb naturalitat”.

dijous, 6 de desembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons