Categories
Notes de lectura

Les parelles dels altres, Gonzalo Torné

D’un temps ençà, tant a casa nostra (damià bardera, Adrià PujolYannick Garcia…) com a fora (Ferdinand von SchirachDavid BezmozgisAlice MunroGeorge SaundersJames Salter…), hi ha tot un conjunt d’autors que semblen haver-se proposat demostrar que potser el del conte pugui ésser definit com a gènere menor per la seva extensió però no pas per la seva qualitat. Es tracta d’escriptors que se senten no ja còmodes, sinó comodíssims en la llargària dels relats; tant que els han convertit en el seu camp de joc literari —i, en no poques ocasions, en unes més que intenses novel·les en miniatura que ben poc tenen a envejar a les seves germanes majors.

El cas de Gonzalo Torné és un xic diferent, ja que, com ell mateix reconeix —“mis novelas […] suponen mi principal empeño como escritor”, (pàg. 134)—, els contes no són el nucli de la seva producció literària, sinó una possibilitat d’ampliar la seva obra, d’afegir-li un contorn suplementari. Raó per la qual els personatges de Les parelles dels altres (Las parejas de los demás), Labreu Edicions, novembre del 2013, amb traducció de Joan Todó, s’han pres unes petites vacances sabàtiques de les novel·les que els veieren néixer per deixar les seves petges en aquests relats.

La qual cosa no significa, per fortuna, que calgui haver llegit Hilos de sangre o Divorcio en el aire per entendre les narracions que aplega aquest llibre: per més que l’autor hagi establert una mena de vasos comunicants literaris entre els contes i les seves novel·les anteriors, aquests es poden llegir com a entitats narratives del tot independents. I no tan sols es poden llegir així, sinó que sigui aquesta, segurament, la millor manera de fer-ho: com a obres que se sostenen i justifiquen per —i en— elles mateixes. Malament aniríem sinó…

En abocar-nos-hi, és ben probable que la primera pregunta que ens fem sigui, gairebé ineluctablement: «Era necessari, traduir-les del castellà al català? Calia, quan pràcticament tots els que les llegeixin podrien fer-ho en la seva versió original?». La resposta a una tal qüestió no és ni fàcil ni senzilla, en general. I tampoc és aquest el lloc (ni el moment) més adient per tractar-la. Ara bé, pel que respecta a aquests quatre contes en concret, goso afirmar que ha estat una bona pensada.

Per més que no s’hi faci un especial esment —excepció feta de “Les parelles dels altres”: “Esclar que a Barcelona tampoc vaig trobar una llar acollidora”, (pàg. 23)— l’escenari de les composicions de Torner és indiscutiblement català. Un escenari (i un paisatge) tan immediatament recognoscible i familiar que potser no exigeix, però ben cert que sí agraeix ( per obtenir la major intensitat literària i emocional —la seva màxima efectivitat i afectivitat, si se’m permet el joc de paraules), que l’idioma sigui, també, immediatament recognoscible i familiar, al lector; que l’acosti tant com sigui factible a la seva sensibilitat. I a això hi ajuda d’allò més —hi diguin el que hi diguin els (falsos) universalistes lingüístics— la proximitat de llenguatge.

Perquè Torné, per damunt de tot, el que fa és atansar-nos als seus personatges; i ho aconsegueix servint-se d’uns narradors que no tan sols se’ns adrecen directament, en primera persona, sinó que ho fan parlant-nos a cau d’orella, en un to confidencial —fins i tot gosaria asseverar que confessional—, amb absoluta sinceritat, obrint-se de bat a bat i permetent-nos accedir a la part més pregona i desconeguda o secreta del seu interior. Talment com si els calgués, si no justificar-se o excusar-se, almenys explicar-se. En realitat, explicar-se (i entendre’s) a ells mateixos tot explicant-se als altres.

Si d’alguna cosa tenen plena consciència els personatges de l’escriptor barceloní és que, sigui el que sigui allò en què el seu viatge existencial els ha convertit, ho són, principalment, per —i en— els altres. Si el que ens ofereix aquest recull són les conclusions o reflexions —o, més aviat, els reflexos— de l’aprenentatge vital dels seus personatges, ho són, per damunt de tot, en tant que conjunt de gent, en tant que comunitat, en tant que generació.

Una generació lúdica, despreocupada i desresponsabilitzada, que sempre havia somniat desperta, que (a imatge de Peter Pan) havia convertit l’adolescència en eterna —“es dedicaven a exhibir trossos momificats de joventut”, (pàg. 46)— i que, tot d’una, arribats a la quarantena, prenen consciència que els anys han passat molt més de presa que no imaginaven: “envellir s’assembla massa a endinsar-se en l’espai que hem anat excavant de fa tants anys, des que vam començar a davallar per les pretensions del passat”, (pàg. 115).

Una generació desencantada, que de sobte ha hagut de tocar de peus a terra, d’afrontar la necessària col·lisió entre els somnis i la realitat, que els ha sobrepassats: “La realitat és allò que no podem solucionar […], allò que segueix allà quan tanques els ulls i ho penses d’una altra manera”, (pàg. 53).

Una generació que han arribat quasi sense adonar-se’n al bell mig de la seva vida havent fet ben poc més que acumular projecte rere projecte, sense plantar cap arbre, tenir cap fill ni escriure cap llibre: “Vaig anar decebent-me en comprovar que les metes dels meus amics just retrobats estaven a l’altura de l’època: pagar factures, organitzar les compres, recolzar uns pares que començaven a descompondre’s, empènyer els dies, procurar-se oci, estalviar energia, les sofisticacions i el tedi civilitzat de cap de setmana”, (pàg. 27).

dilluns, 14 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’última nit, James Salter

Tal i com ja he comentat en alguna ocasió, pocs plaers hi ha comparables per a un lector o lectora que submergir-se en el llibre d’un autor que no coneix i quedar-ne captivat fins a l’extrem de cuitar a consultar per Internet la seva bibliografia, a fi de tractar de recobrar (una part) del temps perdut. Quan et succeeix una cosa així, quan el ressò d’un dels principis socràtics —“Només sé que no sé res”— et demostra, una vegada més, que la modèstia no és una virtut, ans una necessitat, no pots evitar demanar-te: «Com és possible que no hagués sentit a parlar abans d’un narrador tan magistral?».

Després de llegir L’última nit (Last Nigth), de James Salter, traduït per Alba Dedeu, em costa d’imaginar com podria haver començat millor el seu periple literari L’altra editorial, el nou projecte d’Eugènia Broggi: a la (meva) llista dels grans narradors d’aquest inici de segle XXI —en la qual, per limitar-me a la llengua anglesa i a autors traduïts al català darrerament, com a mínim hi hauríem d’incloure Alice Munro, David Bezmozgis i George Saunders— (em) caldrà afegir-hi, a partir d’ara, l’escriptor de Nova York.

Si no fos per la fantàstica i intensa força narrativa del conte que dóna nom al volum —destinat, juntament amb “El meu Senyor, tu”, a formar part de qualsevol antologia del gènere breu que pretengui atorgar-se alguna representativitat de qualitat literària—, que justifica amb escreix que fos l’escollida pel títol del volum, segurament el que més li escauria seria o bé un d’ascendència tolstoiana —La infelicitat conjugal— o bé un de caire existencialista: L’oportunitat perduda.

Perquè els contes de Salter ens parlen de la família, de les relacions matrimonials (i extra matrimonials), però, per damunt de tot, de les ocasions perdudes, d’aquells temps balafiat que no es pot recuperar: “fins i tot la seva roba amagava la persona que havia estat”, (pàg. 107); “el passat, com una onada abrupta, l’havia envestit”, (pàg. 117)

Els matrimonis que ens presenta són, tots ells, desgraciats, decadents, amb molt més passat que no pas futur; formats per parelles que ja fa temps que han deixat enrere “la cambra central de la seva vida”, (pàg. 108), i que, sense tenir-ne consciència, han permès que la seva darrera oportunitat d’ésser més o menys feliços —“desbordava felicitat, però aquella felicitat que coneix els seus propis límits”, (pàg. 97)—se’ls escapolís entre les mans: “La Noreen li estava donant una última oportunitat. L’Arthur sabia que havia d’aprofitar-la”, (pàg. 104).

Incapaços de fer un bon ús de la seva llibertat, privats del coratge suficient per afrontar la condemna a ésser lliures que definí Jean-Paul Sartre, no acabaran mai de decidir-se a fer allò que de veritat volen fer i “no havien fet mai”, (pàg. 49), de trencar amb la mentida i decantar-se per la veriutat i la sinceritat —tres dels conceptes omnipresents, amb diversos sinònims, al recull—, es veuran forçats a reconèixer, l’un rere l’altre, que “la meva vida no ha tingut cap sentit”, (pàg. 51).

Fins i tot quan, la felicitat sembla garantida, quan la parella de casats s’entén tan bé que “Era fàcil trobar coses que li agradessin. Teníem els mateixos gustos, els havíem tingut des del principi”, (pàg. 71), com succeeix amb “Donació”, hi ha algun engranatge secret que no gira com cal, que els aboca a la incomprensió, al fracàs, a la decepció i a la solitud. Entre d’altres raons, perquè “tothom menteix sobre la pròpia vida”, (pàg. 69) i, per tant, “et penses que coneixes algú, et penses que perquè sopes amb una persona […] la coneixes, però en realitat no és així. Sempre és una sorpresa. No saps res de res”, (pàg. 17).

Salter és un gran, immens coneixedor de l’ànima humana, que ens ofereix un esplèndid retrat de la societat d’aquest inici de segle i, sobretot, de les persones desorientades, desencisades i desencantades que hi viuen —o, més aviat, que assagen infructuosament de (sobre)viure— “la seva vida de veritat”, (pàg. 68), defugint la “vida superficial”, (pàg. 101), en la què les “mans d’un destí”, (pàg. 106), els ha immers; que tenen molt clar què farien “si es tractés d’escollir […] entre la vida i una mena de vida fingida”, (pàg. 115), però que es limiten a passar-hi “sense pensar i aleshores un matí s’acabava”, (pàg. 129).

Un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor —“senzill com una mort”, (pàg. 105)—, d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa i ensems bellíssima —“les coses són en plural”, (pàg. 78); “irradiava felicitat com si fos calor”, (pàg. 100); “els seus pensaments s’agitaven amb fúria, com trossos de paper al vent”, (pàg. 104)—, sense cap voluntat d’épater, trencar ni innovar res i que, tanmateix, et deixa a l’esperit aquella petja indeleble que només els més grans artistes i creadors són capaços de deixar-te: la sensació que, en acabar de llegir-lo, alguna cosa ha canviat en tu.

dimecres, 12 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 Això és tot.
 L’art de la ficció.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Estimada vida, Alice Munro

Les possibilitats de fruïció que ens ofereixen les petites peces d’orfebreria literària que són —o poden ésser— els contes és pràcticament il·limitada. Amb major raó, encara, quan els que els escriuen saben el què es duen entre mans i converteixen el seu cultiu en una part essencial —quan no gairebé exclusiva: pensem en la profunda petjà que deixà en Quim Monzó—, de la seva creació literària. Ho expressa amb clarividència la protagonista de M’agradaria, d’Amanda Mikhalopu: “Sempre he llegit, tota la vida. […] Prefereixo els relats. Són més propers a l’escala humana. Les novel·les són intents desesperats de controlar-ho tot; els poemes, deliris de grandesa”.

Estimada vida, d’Alice Munro (Club Editor, Barcelona, 2013, traducció de Dolors Udina) ens brinda la magnífica oportunitat d’immergir-nos de nou en la literatura d’una de les narradores actuals més ben considerades pels seus companys de professió: Cynthia Ozick —l’autora d’un dels relats més exquisits, ferotges i aclaparadors de tots els temps, El Xal— arribà a afirmar que “Ella és la nostra Txèkhov i durarà més que els seus contemporanis”. Les comparacions habitualment són odioses, però quan són hiperbòliques, com aquesta, esdevenen una arma de doble fil, més perilloses que beneficioses; posar-los de costat és tan arriscat com injust: Txèkhov és molt Txèkhov!

La veterana escriptora canadenca demostra altra volta que és capaç d’excel·lir en la redacció de contes sense cap necessitat de l’ajuda, tan benintencionada com enverinada, d’Ozick: “Marxar de Maverley”, “Grava”, “Refugi” o “Dolly” són en veritat més que destacables, tant des del punt de vista formal com argumental. Més encara, són la perfecta constatació de la raó per la qual a Munro no li cal escriure novel·les: la intensitat i la cura amb les què les basteix converteixen les seves millors narracions en novel·les en miniatura; novel·les condensades poblades —o, més aviat, habitades— per uns personatges d’una pregonesa insospitada en la seva brevetat.

Les seves tan ben esculpides criatures literàries —en aquesta obra, majoritàriament dones; dones que tracten de trobar un (cert) sentit a una existència que els té reservada una funció, en el millor dels casos, del tot subsidiària: “Si eres dona, la dedicació a qualsevol cosa et tornava ridícula”, (pàg. 142); “Estava acostumada a esperar fins tenir la seguretat que l’oncle havia dit tot el que volia dir. Fins i si em dirigia a ella directament, esperava, mirant-lo, per si volia donar ell la resposta”, (pàg. 125)— tenen un no-sé-què de shakespearianes. O, si es vol, d’aquella magistral descobriment del teatre grec que el geni de Stratford-upon-Avon heretà de Sòfocles, Èsquil i Eurípides: la miraculosa facultat de transformar personatges individuals en prototípics.

I fer-ho —i heus ací el que li confereix la seva màxima elevació, només a l’abast dels més grans; dels escollits— sense que en cap moment perdin o vegin afeblida la seva personalíssima individualitat: crear figures universalment representatives, ideals, és (relativament) fàcil; el que és complicadíssim, quasi inassolible és que, al mateix temps, siguin persones de carn i ossos —i que es comportin com a tals. Així, per exemple, la innominada protagonista de “Grava” podria esdevenir un model sublim de la culpa o, més exactament, de la culpa innocent.

El talent de Munro com a contista és, sens dubte, extraordinari, però em sembla que ho és, sobretot quan recrea o ficcionalitza la realitat, quan relata allò que ocorre o, més exactament, allò que podria ocórrer; llavors, el resultat és magistral: “I llavors va pensar que el mateix fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teves incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva”, (pàg. 167).

Per contra, quan —com succeeix amb “Orgull” i d’altres contes— fa la sensació de voler anar més enllà, quan s’esforça per dir molt més del que vol —i pot— dir, quan força el seu talent i la seva manera d’escriure, atorgant als finals de les seves narracions un aire metafòric, abstracte o no immediatament intel·ligible, s’entrebanca i baixa el nivell, malbaratant allò que fins aquell instant brillava; com a èmula d’Ícar, de tant amunt com es proposava arribar, acaba perdent irremissiblement alçada.

És ben possible que aquesta seva voluntat d’imposar-se innecessàriament una certa respectabilitat artística afegida suposi una ben encertada aposta de cara a augmentar les seves probabilitats de rebre un sempre temptador Nobel —sabem prou bé com els acadèmics suecs acostumen a confondre prestidigitació literària amb qualitat— però entenc que no només no aporta gaire a la seva narrativa, sinó que la perjudica de manera ostensible: a la seva habilitat literària no li cal per res recórrer a imitar aquells que, insegurs d’ells mateixos i tenint poc a dir, es limiten a fer continus jocs de màgia formals que acaben fent desaparèixer la literatura.

Per fortuna, la seva destresa com a escriptora es tan gran que —quan s’oblida d’aquestes seves possibles pretensions, així com de narrativitzar la seva infantesa: quan crea i toca de peus a terra— el fruit que ens lliura és tan recomanable com saborós. Segurament, en el seu conjunt Estimada vida no és pas una obra del tot rodona; ara bé, alguns dels contes que el composen difícilment ho podrien ésser més.

dilluns, 13 de maig del mmxiii

 © Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons