Categories
Notes de lectura

Carta al pare, Franz Kafka

Carta al pare, Franz Kafka

El fill fet carn i ànima

Probablement un dels majors problemes que ha tingut l’obra de Franz Kafka ha estat la tendència —més aviat, obsessió— a fer-ne una lectura biogràfica. A voler interpretar els protagonistes dels seus contes, narracions i novel·les com si fossin, com si haguessin d’ésser imatges de l’autor. Com si, per exemple, el K d’El castell fos ell mateix o, almenys, fos una de les seves representacions.

Oblidant que la literatura, com qualsevol obra artística, s’ha d’interpretar únicament i exclusiva per ella sola. Que una obra d’art, si vol merèixer aquesta denominació, no és —no pot ésser— cap imatge de res, sinó que, simplement, és. Que qualsevol obra d’art només es pot —només s’ha d’— interpretar en i per ella mateixa. Tot el que en vulguem extreure ha de provenir de l’obra mateixa, no pas de cap element exterior.

Per això, aquells que vulguin gaudir, de veritat, de la literatura de l’autor txec, el millor que poden fer, sens dubte, és submergir-se en els seus escrits i oblidar-se de tot, mentre els llegeixen, deixant-se seduir per ells i només per ells. Pel que les obres, en la seva irrenunciable autonomia i sobirania, ofereixen.

Si, un cop llegides, tenen interès per l’home, poden recórrer als seus diaris, a la seva correspondència —començant per les seves esplèndides Cartes a Milena— i a La carta al pare, que tot just acaba de publicar Angle Editorial, amb traducció i (interessantíssim) epíleg de Joan Ferrarons.

Aquí sí que hi trobaran l’home, l’home sense vels, que escriu al pare el que mai no li ha pogut dir de paraula. No ha pogut, per damunt de tot, perquè tremola només de pensar-hi. Ho explicita al començament: “No fa gaire em vas preguntar per què dic que em fas por. Com de costum, no vaig saber què dir-te, en part precisament per la por que et tinc, però en part perquè hauria hagut d’entrar en més detalls dels que puc encabir en una conversa” (pàg. 9). Per afegir, unes línies més enllà: “fins i tot escrivint ensopego amb aquesta por i les seves conseqüències” (Íd.).

No crec que calgui disposar d’un doctorat en psicologia o en psiquiatria per adonar-se de fins a quin punt ha d’ésser no ja d’incòmoda, sinó d’insofrible, la vida d’una persona —i, encara més, d’un jove— que tem el seu pare. Que el tem tant que no s’atreveix ni a acostar-s’hi. Un sofriment continuat que duu aparellat un encara pitjor sentiment de culpa, del qual li devia resultar ben complicat d’alliberar-se —del qual, de fet, dubto que mai reeixís a alliberar-se’n del tot, malgrat que ho provés: “penso que no tens cap culpa de la nostra distància. Ara bé, jo tampoc no en tinc cap culpa. Si aconseguís que ho reconeguessis, potser no faríem possible una nova vida […], però sí una certa pau” (pàg. 11).

A partir d’aquest punt, un cop s’atreveix a adreçar-se, a través de l’escriptura, al seu pare, anirà compartint amb ell, “no les [seves] reflexions, però sí els [seus] sentiments” (pàg. 23). I, en compartir-los, en expressar-los, s’anirà, alhora, coneixent més i més a ell mateix: en siguem més o menys conscients, quan parlem o escrivim a algú altre —sempre que ho fem amb sinceritat absoluta, per descomptat—, al mateix temps, ens parlem o escrivim a nosaltres mateixos; el diàleg és de tu a tu, però, ensems, de jo a jo. Potser, més exactament, del nostre jo ordinari amb aquell altre jo que, en condicions normals, es manté ocult o callat.

Així, pren consciència —o, més aviat, la reprèn o la certifica— dels efectes castradors o invalidants que suposa (mal)viure amb un pare que malgrat que “és veritat que gairebé mai no em vas tustar de debò” (pàg. 35; els subratllats són meus), basava la seva educació en “l’insult, l’amenaça, la ironia, la rialla maliciosa i, cosa curiosa, en l’autocompassió” (pàg. 27).

Unes efectes que no tan sols l’encaminaven envers el fracàs, sinó que pràcticament el causaven: “Quan jo emprenia una cosa que no t’agradava i tu en vaticinaves el fracàs, sentia tant de respecte per la teva opinió que, de retop, el fracàs, encara que trigués a arribar, resultava inevitable” (pàg. 28). Fins a un punt tan extrem que arriba a declarar que: “la desesperació és cosa meva” (pàg. 48).

En definitiva, si volem tenir l’oportunitat de saber qui era Franz Kafka, en comptes de buscar tres peus al gats de les seves obres literàries —on massa sovint, els que les han interpretades han pretès dar-nos gat per llebre—, resulta molt més recomanable optar per acostar-nos a la Carta al pare. Hi trobarem el Kafka escriptor però, sobretot, persona. I, el que és encara més important (i del tot essencial), el (re)trobarem sense haver de fer ni jocs de mans nii malabarismes (teòricament) biogràficoliteraris.

dissabte, 13 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El primer amor / Dos amics, Ivan Turgénev

El primer amor / Dos amics, Ivan Turgénev

Amor i ànima

No crec pas que sigui gaire aventurat afirmar que la literatura —i, encara més, la novel·la— russa del segle XIX és un d’aquells cims que potser algun dia es podrà igualar però que serà gairebé impossible mai d’igualar. N’hi ha prou amb esmentar els noms de tres genis, Puixkin, Tolstoi i Dostoievski per no haver d’afegir-hi res més. Els tots sols —i no podrien estar més ben acompanyats: Lérmontov, Gógol, Turguénev, Txékhov, Gontxarov, Leskov…— ja podrien sostenir, damunt les seves poderoses espatlles, el pes de la literatura del colossal país que els va veure néixer.

A casa nostra, per desgràcia, no totes les obres d’aquests gegants han estat traduïdes, a dia d’avui. O, quan ho han estat, no en les condicions que requeririen. Això succeïa, per exemple, amb El primer amor, d’Ivan Turguénev, de qui tan sols posseíem una versió, força discutible, d’Angels Estivill. Per fortuna, Angle Editorial ha tingut la bona pensada d’encarregar-ne una de nova a un traductor d’una solvència contrastada, en Miquel Cabal Guarro.

I el resultat s’agraeix, des de la primera a la darrera línia, atès que podem gaudir del text com si l’autor de Diari d’un caçador l’hagués escrit, originalment, en nostra llengua. En la nostra llengua però a Rússia i des de Rússia: raó per la qual, si Estivill ens deia que la família del narrador tenia “llogada una masia propera als camps d’Argila de Kaluga”, Cabal ens aclareix que el que tenien “llogat als afores, a prop de la Porta de Kaluga” era “una datxa”, perquè, per més que les masies puguin ésser mínimament assimilables a les datxes, les datxes mai no podran ésser masies. Llegint-la, doncs, podrem entendre perquè aquesta obra breu turguéneviana es manté tan jove com el primer dia.

Com s’hi manté Dos amics, que Viena Editorial ha decidit publicar en la seva deliciosa col·lecció Petits Plaers, en una traducció de Jaume Creus igualment llegidora, l’únic però (no pas menor) de la qual és que, tal com indica en la nota 12, per “no dificultar la lectura” hagi optat per no respectar el “francès macarrònic” que caracteritza una de les dones que hi apareix.

Pel que fa a la història, injustament força més desconeguda que l’anterior, llegir-la ens permetrà adonar-nos, una vegada més, del paper cabdal que tenia la moralitat i l’honestedat en l’esperit i en la societat —i, per tant, en el seu reflex, la literatura— russa de fa dos segles. O el que és el mateix, que per a un rus la fidelitat (la de veritat, la que depèn més de l’ànima que no del cos) era, almenys, tan fonamental en l’amor com en l’amistat: “no s’assemblaven gens. Només una cosa tenien en comú: tots dos eren el que en podríem dir «bones persones», amb una honestedat a tota prova”.

divendres, 27 de desembre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Caminar, Henry David Thoreau

Tracem (els nostres) camins

De vegades caiem en l’error de pensar que únicament els llibres d’una certa llargària són els que paguen la pena, el que ofereixen prou qualitat. Talment com si no ens poguéssim alliberar del prejudici que lliga la qualitat amb la quantitat, el valor amb la possessió o amb el preu. Per fortuna, de tant en tant ens trobem amb obres que demostren que aquesta idea no té gaire fonament; que, sovint, és el pot petit qui ens lliura la millor confitura.

A Henry David Thoreau el coneixem, sobretot, per Walden o la vida als boscos i per La desobediència civil, dos d’aquells llibres que no únicament són de més actualitat que mai, sinó que faríem bé de no desar gaire ben desats per poder-los llegir i rellegir cada dos per tres. Ara Angle Editorial, en la seva deliciosa col·lecció “El Far”, ens acosta Caminar (Walking), una petita joia, que com molt bé ens indica al pròleg Marina Espasa, la seva traductora ens convida “a fer servir les cames i a reflexionar”. O el que és el mateix, a imitar els peripatètics grecs, que caminaven per fer caminar o avançar millor els seus cervells.

A diferència d’aquells, tanmateix, la invitació de l’autor nord-americà no escull els carrers i les places de les ciutats, sinó de la Natura. Ens convida no seguir els camins, sinó a obrir-los, tant els reals com els mentals. A endinsar-nos en la Natura per recobrar el nostre estat primigeni. L’estat salvatge, lliure i alliberat que, segons el seu parer, ens permet obtenir el més preciós de nosaltres. Que ens permet recobrar el domini del nostre destí. Que ens permet cancel·lar, encara que tan sols sigui per unes hores, el contracte social rousseaunià que ens priva d’actuar amb absoluta llibertat i sense dependre de ningú.

Una llibertat, un avançar guiats únicament per les nostres passes, pel que el cor ens digui, per la nostra irreemplaçable i incompartible necessitat interior, per la crida del bosc i de la Natura, que és per ell la veritable essència de l’ésser humà: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Natura”. Un acostament al món natural, a la terra tal com era abans que l’home la pretengués domesticar o civilitzar, i per tant, desnaturalitzar, empobrir, embastardir: “Avui, a majoria de les anomenades construccions humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d’arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar”.

En un to d’exaltació –Espasa ens recorda que el text “va ser concebut […] per ser declamat”–, de vindicació i de reivindicació, de revolta o de desvetllament, Thoreau ens crida a l’ordre (a l’ordre desordenat, salvatge, original, de la natura), ens adverteix del perill que suposa no desvetllar-nos del somni dogmàtic de l’anomenada civilització, que, en socialitzar, deshumanitza, o almenys desindividualitza, i reclama que girem la vista (i les passes) cap a la Natura: “La vida està en harmonia amb el món salvatge. Les coses més vives són les salvatges. Encara no sotmeses per l’home, la seva presència el renova”.

Caminar és, doncs, per damunt de tot un crit o una invitació a la insubmissió, a atrevir-nos a tornar a és nosaltres mateixos, perquè, tot i que sovint puguem pensar el contrari, no hi ha seguretat que compensi les limitacions de llibertat que ens imposem (o que, encara pitjor, ens imposen) com a garantia d’ordre; d’un ordre que sempre serà un cert ordre –el seu ordre, de fet. Un ordre que potser ens protegeix, però que ens menyscaba: “no hi ha diners que puguin comprar la llibertat, la independència i el lleure”.

dimarts, 14 de novembre del mmxvii

Publicat a Nació Digital, el 15 de novembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de la col·lecció “El Far”

Confessió, Lev Tolstoi.
Les nits blanques, Fiódor Dostoievski.
Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Eren ells, Carles Rebassa

Ells sou vosaltres

Una de les característiques curioses del món literari català és que fa la impressió d’estar distribuït en compartiments estancs, de manera que quan un autor que és conegut com a representant d’un gènere debuta en un altre és rebut amb prevenció — quan no amb escepticisme—, talment com si la pràctica de diversos gèneres fos incompatible. És per això que va sorprendre que en Carles Rebassa, a qui es tenia catalogat com a poeta, no tan sols escrivís una novel·la, sinó que guanyés amb ella el darrer Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler.

Per a alguns, el gran dubte era si un bon poeta podia escriure, alhora, un bona obra narraitva. Segons el meu parer, la resposta no podria ésser més senzilla: no tan sols la podia escriure, sinó que l’ha escrita. Entre d’altres raons, per una d’essencial: els poetes mestregen el llenguatge, i amb un bon mestratge de llengua es pot escriure tot el que hom es proposi.

En el cas concret d’Eren ells, Angle Editorial, el que queda més patent, per damunt de la història, del tema i de l’argument, és l’ús del llenguatge, el domini de l’eina bàsica de l’escriptor. Tant és així que d’entrada és possible que costi d’adaptar-se a la novel·la, que, des de la primera línia —”En Veces diu que sóc un home llop” (pàg. 11)— situa les cartes damunt la taula, deixant clar que no té cap intenció de posar les coses fàcils al lector, que li exigirà que estigui atent, que col·labori activament en la lectura; que si vol assaborir-la, haurà d’implicar-s’hi.

I ho haurà de fer, abans de res, per reconèixer les diverses veus dels protagonistes, per saber, amb exactitud, i tan aviat com en sigui capaç, qui parla (quan el capítol està escrit en primera persona) o a qui parla (quan està escrit en segona), atès que només d’aquesta manera podrà entrar en en el llibre i seguir el transcurs dels seus joves personatges pel llarg i complicat camí de la (seva) vida. Perquè, com succeeix amb Les ones, de Virgina Woolf —i no pretenc comparar-les, ja que això suposaria exercir una pressió literària sobre Rebassa tan intolerable com injusta (i injustificada)—, són precisament les veus dels personatges, diverses i personalitzades, identificatives, inconfusibles, la qualitat més preeminent de l’obra; el que li atorguen la seva més alta vàlua.

Si aconseguim viure i conviure amb els joves protagonistes de la novel·la, si aconseguim veure el món des del seu punt de vista —i, per tant, entendre’ls, en la mesura que això sigui possible— és, sobretot, per aquestes veus que els defineixen i caracteritzen tan bé. Perquè, no caldria dir-ho, les veus i el llenguatge de cada persona — com les de cada nació (però aquest és un altre tema)— no són mai un element secundari, sinó que formen part essencial de la seva personalitat: són la seva personalitat esdevinguda llenguatge. Consegüentment, com ets, parles; com parles, ets.

És per això, justament, que és una llàstima que, en algunes ocasions, almenys, la veu dels joves, la seva manera tan versemblant d’expressar-se, i el què diuen, més en concret, el què pensen, no acabin de concordar. Algunes de les seves reflexions semblen massa rotundes, massa contundents —massa madures, si preferim aquest terme— per a protagonistes tan joves; tan joves i tan dessituats. Són reflexions més pròpies de persones de vint-i-vinc o trenta anys que no pas de batxillers.

Amb major raó, en una novel·la on el que es retrata, amb tant d’encert, és el món de descoberta i de perplexitat dels adolescents (o, més aviat, post-adolescents); d’aquells que han deixat enrere el port segur de la infantesa i han d’enfrontar-se amb la complexitat del món adult. O el que és el mateix, d’aquells que han de formar-se (i forjar-se) el seu caràcter ; dels que viuen en el dubte i pel dubte.

I aquest és, justament amb la seva destresa narrativa, amb el seu estil, el punt més fort de l’obra: la mirada, desacomplexada, coratjosa, autèntica, sobre el món, trasbalsador i incomprensible (per a ells, però encara més per als més grans: per als seus pares), de la joventut actual; per a aquesta juventud que aguarda de la què parlava, ja fa uns quants anys, Francisco Candel. D’aquesta joventut tan diferent, i alhora tan igual, per més incompatible que això pugui semblar, de totes les joventuts passades.

Els adolescents s’hi sentiran molt ben representats; els que jo no ho són, potser no els entendran millor —no es pot demanar l’impossible— però sí els veuran de més a prop (i, per tant, també, un xic més a  prop).

En definitiva, una lectura molt recomanable per als que ja no són joves i han oblidat que ara els joves són ells, però que, no fa pas tan temps, els joves érem nosaltres. I,sobretot, per als joves que creuen que la literatura no els interessa ni els pot interessar; principalment perquè que no parla com ells, que no parla per a ells, perquè no parla d’ells.

dimecres, 25 de maig del mmxvii

 

Publicat Sonograma Magazine, el 29 de maig del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Angle Editorial:

 Les nits blanques, Fiódor Dostoievski.
 Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke.
 Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem.

 
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Presentació de Ni aquesta tarda, ni cap altra, d’Andreu Grau

Aquest vespre o qualsevol altre

Com succeeix amb d’altres ciutats, de ben diversa mida, Terrassa té la fortuna de comptar des de fa uns mesos amb un nou espai cultural que va començar amb molta empenta i que, pel seu encert i el seu treball, ja s’ha creat un lloc al teixit de la co-capital del Vallès Occidental, la Llibreria La Temerària. Qualsevol persona amb inquietuds culturals ja sap que no tan sols hi seràs molt ben rebut i aconsellat, sinó que, si t’hi presentes a partir de les 7 del vespre, tens moltes possibilitats de poder compartir algun acte interessant.

© Fotografia de Markus Furgber 2016

Ahir s’hi presentava Ni aquesta tarda, ni cap altra, amb la llibreria plena de gom a gom. Des d’un bon inici, Rosa Rey, l’editora d’Angle Editorial fa patent que creu de debò allò que acostuma a dir quan l’entrevisten: “t’ha d’agradar el que publiques i ho has de poder defensar amb arguments clars”.

«Si Les desventures d’Arquímedes Cadavall, la primera novel·la d’Andreu Grau ja posava de manifest les seves capacitats literàries, i sorprenia per la seva qualitat tractant-se d’una obra de debut, aquesta segona les ha certificades, demostrant encara més que és un autor modern i molt dotat, que descriu amb gran escaiença el món on ens toca viure. Albert Marco, el protagonista del llibre no es defineix davant de cap conflicte, i procura passar per la vida sense fer gaire soroll, i són els personatges secundaris els que l’obliguen a actuar.»

Tot seguit li demana a l’autor egarenc com hi va pensar, en un personatge com aquest.

© Fotografia, Markus Furgber 2016

Després de presentar-se i d’agrair l’assistència del públic present, Grau assenyala que no hi va pensar exactament, en aquest personatge, sinó que tenia clar que volia fer una obra diferent de l’anterior, allunyada de la quotidianitat. “Volia fer alguna cosa distòpica, situada en un futur que no tingués res a veure amb el que visc cada dia. Però, no sé ben bé perquè, vaig tornar als llocs coneguts on, més o menys, vivim tots. Uns lloc que, d’alguna manera, també s’han tornat distòpics: amb la gent aïllada i passant les hores tots sols davant de pantalletes i més pantalletes.”

Seguint amb aquest format de diàleg, de pregunta i resposta, que dóna tan bon ritme i interès a les presentacions, reprèn l’editora, assenyalant que en aquest món i aquesta societat que retrata l’escriptor resulta obvi que alguna cosa no funciona com cal. I és per això que els escenaris són paisatges curiosos, poc habituals en la literatura de casa nostra, no-llocs, com benzineres, autopistes; molt reals, però al marge de tot. Indrets on sembla que tot sigui possible. Fins i tot les mentides. Així, per exemple, l’Albert assisteix a un concert de la Velvet Underground, tot i que ja no existeixi. Una impossibilitat que l’Andreu no trigarà en explicar i, per tant, en convertir en versemblant.

I és així, rebla l’autor, perquè el món on viu el protagonista “és un món impostat, on no sap ubicar-se”. Un món, però, que tots coneixem i reconeixem, per la qual cosa resulta fàcil empatitzar amb els personatges: els sents molt teus. Un món on les relacions es duen a terme per Internet, on tot és “molt ràpid, però, també, molt fred”; un món que, per un costat, sembla que facilita i fa accessibles les relacions sexuals, però que, per un altre, dificulta les relacions personals reals, el contacte entre persones; un món “sense calidesa”.

Rosa Rey remarca que un dels trets més característics de la prosa d’Andreu Grau és que escriu en present indicatiu —“ [L’Albert] entra en un bar musical que hi ha al peu de la carretera. […] S’asseu a la barra i demana cervesa. […] Repara en un parell de noies que hi ha en una taula…” (pàg. 55)— i li pregunta quina és la raó que el duu a escollir una tal opció.

© Fotografia, Markus Furgber 2016

L’autor li respon que, en tractar-se d’una novel·la contemporània, cal que se senti propera i identificable i pensa que emprar aquest temps verbal comporta una major immediatesa. I més, atès que el que vol és reflectir que el personatge “no esta còmode en aquest present volàtil, inacabat”, quan es mescla amb un tipus d’escriptura confegida amb frases curtes i ràpides, que dibuixen episodis breus, mitjançant un tipus de literatura que ell mateix ha batejat com a Low-Fi (en contraposició a Hi-Fi), que no pretén una imatge perfecta o d’alta definició, sinó una d’indefinida, com si fos enregistrada amb un mòbil; però no pas amb un d’alta gamma, sinó més aviat de discreta, amb poca resolució de vídeo.

Això li permet, conferir a l’escriptura una aparent facilitat —aparent, perquè (malgrat que l’orbesa dels grans premis literaris sembla que segueix no volent veure que, en general, el funambulisme artístic no fa més que ocultar que l’Emperador no tan sols no duu un vestit nou enlluernador, sinó que va despullat) en la creació artística no hi ha res més difícil que la facilitat—, que complementa amb imatges visuals molt potents.

«Així és precisament com ho volia: que fos molt visual. Que, en aquest món de pantalletes i més pantalletes, on resulta quasi impossible que l’escriptura combati la imatge, la literatura oferís una possibilitat de visió directa, d’imatge clara i immediatament identificable.»

Després d’aquesta declaració, que evidencia la necessitat que l’estil i la trama de les novel·les es complementin mútuament —un món més postmodern que no pas modern, abandonat, requereix ésser explicat o retratat d’una manera, aparentment, abandonada o deixatada—, es dóna per conclosa la presentació.

En sortir al defora, on el fred sobtat d’aquest hivern fins fa ben poc tan apàtic l’espera amb les dents i les ungles ben afilades, deixant enrere el petit Edèn cultural de La Temerària, on l’autor segueix assegut davant la taula, dedicant la novel·la a la llarga corrua d’assistents que ha convençut de llegir-la, el modest cronista no pot evitar de pensar com n’és de ple, el món, d’Alberts; d’Alberts que, com si l’existència no fos l’única certesa que posseïm, es limiten a passar per la vida, en comptes de viure-la.

divendres, 19 de febrer del mmxvi

Publicat a Núvol, el 21 de febrer

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Les nits blanques, Fiódor Dostoievski

* Un somiador […] no és una persona, sinó un ésser de gènere neutre.
Fiódor Dostoievski, Les nits blanques, traducció de Miquel Cabal Guarro, Angle Editorial, 2015, pàg. 34)

* Permeti’m que m’expliqui […] en tercera persona, perquè en primera em fa una vergonya terrible.
Fiódor Dostoievski, Les nits blanques, traducció de Miquel Cabal Guarro, Angle Editorial, 2015, pàg. 38)

* Quan som desgraciats, sentim amb més força la desgràcia dels altres.
Fiódor Dostoievski, Les nits blanques, traducció de Miquel Cabal Guarro, Angle Editorial, 2015, pàg. 71)

* Què insuportable resulta de vegades una persona feliç.
Fiódor Dostoievski, Les nits blanques, traducció de Miquel Cabal Guarro, Angle Editorial, 2015, pàg. 73)

* Tothom sembla més aspre del que és en realitat, com si tots tinguessin por de ferir els sentiments propis en manifestar-los massa de pressa…
Fiódor Dostoievski, Les nits blanques, traducció de Miquel Cabal Guarro, Angle Editorial, 2015, pàg. 78)

 

Categories
Notes de lectura

Les nits blanques, Fiódor Dostoievski

Provar de descobrir Fiódor Dostoievski al lector és tan inútil com absurd: qui no conegui les seves grans, grans obres (Crim i càstig, L’idiota, Els germans Karàmazov), si té temps per endavant, ja pot deixar de llegir aquesta anàlisi literària i submergir-s’hi: en quedarà tan captivat i aclaparat que el més segur és que les col·loqui a la seva tauleta de nit i no les tregui mai més. El geni rus no tan sols el meravellarà amb la seva escriptura, sinó que el submergirà en les més recòndites profunditats de l’ànima humana.

És per això que qualsevol llibre que s’afegeixi a les traduccions dostoievskianes en català cal rebre’l amb els braços oberts, per més que no formi part de les seves creacions fonamentals: perquè sempre hi trobarem traços, més o menys perfilats, més o menys destacats, de la seva literatura.

En Les nits blanques (Белые ночи, Bèlie notxi), Angle Editorial, setembre del 2015, traduït esplèndidament per Miquel Cabal Guarro, ens trobarem amb un personatge que té molt l’aroma de Nikolai Gogol o d’Anton Txèkhov: un pobre home perdut al bell mig de la ciutat, sense caràcter ni empenta de cap mena, a punt per ésser arrossegat per les circumstàncies com un fràgil vaixell de paper: “Ja fa gairebé vuit anys que visc a Sant Petersburg i amb prou feines he estat capaç de fer cap coneixença” (pàg. 10). Un idealista —“Sóc un somniador. Tinc tan poca vida real” (pàg. 24)— tot just sortit de l’ou que encara no sap que en la societat on viu l’home és un llop per a l’home.

Un home que voldria viure però ni en sap ni s’hi atreveix, que resta al marge de tot i de tothom, sospirant perquè li arribi el moment de sortir a escena, de participar en la vida, en comptes de contemplar-la, delerós: “«Què n’he fet dels anys? He enterrat els meus millors dies. He viscut o no?»” (pàg. 51). Fins que una nit es troba amb una noia, Nàstenka, que, amb la condició expressa que no s’enamori d’ella, li explica la seva història.

Una història, d’amor desesperat i desconsolat, que li canviarà la vida, que convertiran les quatre nits blanques que passarà amb la jove, en l’instant àlgid de la seva existència, en el record que mai no l’abandonarà; més encara, quasi en la justificació de la seva presència al món. Perquè, hagin acabat com hagin acabat les nits, al costat de la grisor habitual que l’havia acompanyat fins llavors, brillaran per sempre més al firmament del seu cor: “Que siguis beneïda pel minut de benaurança i felicitat que vas donar a un altre cor, solitari i agraït!” (pàg. 101).

Dostoievski —i, per poc sensible que sigui, el lector segurament farà com ell—, que coneix, retrata i estima com ningú la pobra gent, haurà conclòs el seu llibre, però no abandonarà el seu personatge; havent agafat afecte per aquell malaurat no-ningú, que es conforma amb ben poc, perquè un xic sempre és millor que el no res que havia tingut fins llavors, es compadirà d’ell, s’asseurà al seu costat i li farà companyia.

I nosaltres, potser pensarem que les nits poden ésser blanques, llargues i fredes, desoladores fins i tot, però que mentre trobem una orella disposada a escoltar-nos quan ens cal parlar i algú que ens allarga la mà quan estem a punt de caure, mai no seran del tot.

I, sobretot, que potser l’autor nascut a Moscou no creia en déu o no hi podia creure, però en l’home, en l’ésser humà, segur que sí que hi creia —hi creia i, encara més important, se l’estimava.

Perquè, com comenta un dels personatges d’Humiliats i ofesos (novel·la que no compta, encara, inexplicablement, amb cap traducció al català) sobre el llibre que el protagonista principal li acaba de llegir en veu alta, Les nits blanques és “una historia simple i petita, però que t’arriba al cor, tot el que s’hi explica és fàcil d’entendre i de guardar en la memòria, i per ella es veu que fins el més fosc i humil dels homes segueix essent un home i mereix el nom de germà nostre”.

diumenge, 13 de desembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke

Hi ha llibres que cada vegada que els llegeixes van guanyant —o, si més no, que segueixen tan vigents com el primer dia— i que, a mesura que vas fent-te gran, amplien més i més els seus (i els teus) horitzons. Alguns d’ells, estàs temptat de desar-los a la tauleta de nit, amb la seguretat que et sorprendran i t’oferiran quelcom de nou, quan els fullegis altra volta.

Una d’aquestes obres immarcescibles és Cartes a un poeta jove (Briefe an einen jungen Dichter), del colossal Rainer Maria Rilke, Angle Editorial, traduït per Ramon Farrés, que aquest juny ha assolit una més que merescuda segona edició. Un llibre cabdal, d’aquells que deixen una profunda petja, i que podria servir d’allò més bé d’orientació a tots aquells que encara no tenen gaire clar allò que diferencia —o, més aviat, hauria de diferenciar— un escriptor d’un escribidor. Per conèixer, de primera mà, com assenyala Jordi Llovet al pròleg, allò que “Rilke considerava que havia de ser propi de la bona poesia” (pàg. 20).

Per descomptat, no és la meva intenció convertir aquesta anàlisi literària en una arma de desvetllament massiu de les idees sobre literatura que contenen les nou cartes que aplega. No seria útil, necessari ni, el que fóra més greu, just. I encara menys, si tenim en compte que el poeta en la primera carta ja adverteix que “no hi ha res que pugui tocar tan poc una obra d’art com les paraules crítiques: el resultat sempre en són malentesos més o menys afortunats” (pàg. 39).

És preferible, no cal dir-ho, que el lector les descobreixi (o redescobreixi, si ja l’havia llegit) ell tot sol. I que, jo, en la mesura de les meves modestes possibilitats, em limiti a provar d’enllaminir-lo a que ho faci, a que es decideixi a capbussar-se en aquest tractat epistolar on un dels més grans poetes de tots els temps exposa la seva visió sobre el fet artístic, literari i poètic.

Un llibre que parla de silencis, de solitud, d’entostolament, de treball i de concentració, de cercar l’essència d’un mateix i de tot el que l’envolta, de la profunditat i la consistència de les coses, del viure i de l’escriure —de l’escriure en el viure; del viure en l’escriure.

En definitiva de tots aquells elements crucials, ineludibles, que segons l’assenyat criteri rilkià, han de confluir per poder deixar una obra personal de vàlua. I remarco “personal” perquè per a ell, la validesa —i, consegüentment, la perennitat— de la creació artística serà major quan més personal i intransferible sigui; com més producte irrenunciable i inseparable de la persona que l’ha creat.

Acabo aquest convit a la lectura permetent-me la transcripció d’un altre llibre recent igualment recomanable: Rainer & Lou, publicat el març d’enguany a Andorra per la renascuda Editorial Límits. En concret, un extret d’una carta, datada a Oberneuland, que Rilke escrivia a Lou Andreas-Salomé el 8 d’agost del 1903 —al bell mig, doncs, de la correspondència del llibre que estudio:

Oh, Lou, en un poema que m’hagi reeixit hi ha molta més realitat que en qualsevol relació o inclinació que sento; quan creo, sóc verídic, i m’agradaria trobar la força per fonamentar la meva vida completament sobre aquesta veritat, sobre aquesta simplicitat i alegria infinites que de vegades em són dades. […] no hauria desitjar ni cercar cap altra realització que no sigui de la meva obra; allà hi ha casa meva, allà hi ha […] les dones que necessito i els fills que creixeran i viuran molt de temps”.

Si voleu aprofundir en el pensament i en el coneixement de l’home, i sobretot, l’artista que situava la creació per damunt de tot, no en dubteu: llegiu les Cartes a un poeta jove.

El seu corresponsal, Franz Xaver Kappusn, no va poder —o no va saber— aprofitar els consells que li oferí el mestre alemany, però mai no li podrem agrair prou no només que els hi demanés sinó, per damunt de tot, que conservés i publiqués les tan enriquidores cartes que aquest li va adreçar.

dimarts, 22 de juny del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

El cas d’Eduard Einstein, Laurent Seksik

El que tenen de bo les grans figures històriques —i no crec que hi hagi gaire dubte que Albert Einstein va posseir una de les ments més colossals del segle XX— és que no s’exhaureixen mai, que sempre ens poden reservar sorpreses. Més a més amb el pas dels anys, quan els arxius personals es van donant a conèixer i allò que van pretendre en vida mantenir ocult va sorgint a la llum.

Segurament una part de l’incontestable èxit que ha aconseguit aquesta novel·la al mercat francès es deu en gran part a l’interès un xic obscur que desvetllen els vessants més obscurs dels personatges cèlebres: per més que el fet que l’incommensurable científic en marxar als Estats Units deixés el fill petit del seu matrimoni internat en una clínica psiquiàtrica no sigui, pròpiament, un secret, no hi ha dubte que és una de les seves facetes més desconegudes.

 Partint d’aquesta circumstància, que descobrí en documentar-se per la biografia einsteniana, a El cas d’Eduard Einstein (Le cas Eduard Einstein), Angle Editorial, gener del 2015, traduït per Jordi Martín Lloret, Laurent Seksik ens explica no només la història de la difícil relació entre aquest pare i aquest fill sinó, d’alguna manera, entre tots els pares i  tots els fills; una relació que, per la teòrica obligatorietat d’estimació recíproca entre els uns i els altres, acostuma a ésser conflictiva —en un grau més elevat quan ambdós tenen un caràcter fort.

Amb major raó quan hom ha d’assumir, sense haver-ho demanat, la responsabilitat d’ésser el fill de: “El cognom Einstein és una càrrega per als mortals. Només hi ha una persona que tingui les espatlles prou amples per suportar un pes com aquest: el meu pare” (pàg. 21). En situacions com aquesta, no seria d’estranyar que algun dels fills sentís la temptació de dur a la pràctica, més literalment del que convindria, la metàfora freudiana de matar el pare.

A Eduard, el fill abandonat, per més que en la seva immaduresa mental tingui visions i senti veus, no li caldrà arribar a un tal extrem, però sí que li caldrà aprendre a viure sense pare; aprendre a viure com si ell, el fill d’una de les persones més reconegudes del planeta, fos orfe; i no com si s’hi hagués quedat una vegada, com li acaba succeint, més aviat o més tard, a tothom, sinó moltes: cada vegada que Albert Einstein no el va a veure: “Ja he dit que era un pare absent. Ara ja és l’home invisible” (pàg. 235); “La mort del pare no m’ha canviat gens. De fet, per a mi el pare ja feia temps que era mort” (pàg. 249).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons