Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Tal qual, Paul Valéry (Adesiara, Martorell, 2020)

Tal qual, Paul Valéry

Penso, per tant, escric

Que vivim en un país on, en el que es refereix a la cultura, ens troben ben ben lluny dels que ens envolten, que en aquest aspecte som ben poc europeus, és tan obvi que segurament no caldria ni esmentar-ho —tan obvi, almenys, com que, mentre mantinguem la dependència de l’estat espanyol, ni tan sols podrem decidir en quin rang horari volem viure. En un país on, en general, preferim mirar-nos (i re-mirar-nos) el melic, una i altra vegada, en comptes de mirar més enllà. De mirar-hi i procurar, encara que sigui a poc a poc, equiparar-nos; d’anar-nos anivellant.

Un país on tan sols de tant en tant, de manera conjuntural i individualitzada, ens acostem una mica als països europeus que que es prenen la cultura seriosament; que es creuen que sense cultura no hi ha no civilització ni coneixement possible. Conjuntural individual perquè, per produir-se un acostament puntual, el que cal és que, en un mateix espai i temps concret, es produeixi la confluència de dos o més de dos persones que siguin conscients d’aquesta realitat i vulguin posar-hi remei, que tinguin clar que segueixen existint mancances culturals que és del tot inadmissibles que es mantinguin.

Confluències o coincidències tan benaurades com la que han permès no tan sols que es traduís, per fi, al català, un text tan essencial com és el Tal qual (Tel quel), de Paul Valéry, sinó que sigui la primera vegada que, en qualsevol llengua, s’hagi publicat íntegrament el volum.

Per a que es produeixi aquest miracle ha calgut que Jordi Raventós, que amb la seva empenta i el seu l’esforç habitual capitaneja Adesiara Editorial, que des de fa temps du a terme una feina tan poc coneguda com imprescindible, s’hagi posat d’acord amb el poeta, editor i traductor Antoni Clapés, tan convençut i indefallible com el seu company martellorenc de la necessitat imperiosa de seguir omplint aquests buits.

Posat d’acord per traduir i publicar una obra poc convencional, arriscada, que no confia en el gust del públic, sinó que té la voluntat de variar-lo, d’anar-lo canviant, d’elevar-lo, d’acostumar-lo al tast de la bona literatura. D’aquesta literatura on és tan fàcil que els editors hi perdin el bou i les esquelles.

Gràcies a aquesta venturosa confluència, doncs, tenim al nostre abast una obra cabdal d’un autor que és conegut sobretot com a poeta però que, com ens indica Jordi Marrugat, en una introducció que em sembla excessiva: “fou un dels més grans intel·lectuals europeus dels seus temps” (p .29).

Un pensador que, tal i com fan els més bons flequers, amassava i amassava les seves reflexions de bon bon matí, quan la majoria de la gent prefereix seguir gaudint còmodament de l’escalfor dels llençols: “A penes em llevo, abans que es faci de dia, a la matinada, entre el llum i el sol, hora pura i profunda, tinc el costum d’escriure allò que s’inventa a si mateix[1]” (p .355).

Que ho apuntava tot, perquè com a bon escriptor, era un gran observador. Un gran observador que sabia que, en la creació artística succeeix com amb la matèria, res no es crea ni, encara menys, es destrueix, sinó que es transforma; que tot, absolutament tot s’aprofita, d’una manera o altra; que allò que, en un principi pot semblar ben poc o no res, en un altre moment pot ésser molt important, pot ésser-ho (quasi) tot: “penso vagament que destino el meu instant percebut a no sé quina composició futura de les meves opinions; i que després d’un temps incert, una mena de judici final cridarà davant de l’autor el conjunt d’aquests petites criatures mentals per tornar-ne unes al no-res i construir per mitjà de les altres l’edifici del que he volgut… [2]” (Íd.).

Un escriptor i un pensador que coneixia i descrivia com ningú la condició d’aquest animal tan i tan especial com és l’artista. D’aquest animal a qui, per força, convé —o, més aviat, convindria: en el nostre temps, la distinció cabdal entre artesà i artista cada dia que passa es va diluint més i més— donar de menjar a part. D’aquest animal indomable, imprevisible i inclassificable que, sense saber ben bé com crea “obres inexplicablement belles. […], “inesgotables[3]” (p .45).

Un artista no tan sols de la paraula, literari, sinó de tot tipus i condició —inclòs, per descomptat, el que treballa amb el pensament o la reflexió: el filòsof—, que transforma les coses, que els hi dóna un altre sentit, una altra visió, una altra realitat, que “reuneix, acumula, compon per mitjà de la matèria una quantitat de desigs, intencions i condicions que provenen de tots els punts de l’esperit i de l’ésser[4]” (p .46).

Un artista, doncs, que no vol crear cap obra en concret, sinó que necessita —“El que veiem amb més nitidesa, i que tanmateix és més difícil d’explicar, val la pena que ho expressem sempre[5]” (p .75)— crear-les, i crear-les per unes raons que desconeix i d’una manera i que també desconeix, que anirà descobrint a mesura que les creï: “Si un ocell sabés explicar amb precisió el que canta i per què ho canta, i què canta en ell, no cantaria. […] Ningú no sap què experimenta amb el seu propi cant. S’hi lliura amb tota la seriositat[6]” (p .60); “L’aliment de l’intel·lecte és allò en què mai no ha pensat. El cerca sense saber-ho; el troba sense voler[7]” (p .85).

I és per això que existeix “un estat ben perillós: creure que es comprèn[8]” (p .77). Una constatació socràtica, sorgida d’algú que no tan sols ha pensat, sinó que ha pensat seriosament i bé, i que, per tant, tan sols pot arribar a la conclusió que, com més sabem, més ens queda, proporcionalment, per saber.

Una constatació que ha de dur qualsevol persona amb consciència a reconèixer la seva petitesa, a dur a terme un exercici de modèstia: “Un intel·lecte precís de debò només pot abastar-se a si mateix i en certes condicions[9]” (p .79); “De nosaltres mateixos tan sols coneixem el que les circumstàncies ens han permès conèixer […] / La resta és inducció, probabilitat[10]” (p .84). Modèstia que és prudència, però, sobretot saviesa. Una saviesa tan sols a l’abast dels pocs que, com Valéry, no han deixat mai d’avançar, de fer camí de dubte en dubte.

Dels happy few d’Stendhal. Fora de l’abast dels que no estan disposats a deixar-se la pell —i, sovint, la salut mental— en l’esforç, de donar-ho tot pel tot, d’arribar fins al fons del fons, del final del final, costi el que costi: “La majoria de les persones s’aturen en els primers termes quan desenvolupen el seu pensament. La seva vida intel·lectual només haurà estat feta d’inicis… [11]” (p .79). D’inicis i, goso afegir-hi jo, d’indicis.

És per això, per arribar més amunt, per poder assaborir tant com es pugui el llibre, per no quedar-se a l’escapça, que cal que ens donem un temps per llegir-lo.

Un temps que significa, en primer lloc, que quan el llegim, li dediquem tota l’estona que (ens) faci falta, aturant-nos tantes vegades com (ens) calgui i tornant a llegir el que ja hem llegit, per extreure’n tot el profit, intel·lectual i artístic, que en podem extreure.

I, en segon, significa, també, que ens donem temps entre lectura i lectura de cada fragment. Que fem el mateix que fem —que hauríem de fer— quan llegim narrativa: després de llegir un fragment, no passem immediatament al següent, sinó que fem una pausa; una pausa suficient per assimilar el que hem llegit. I, sobretot, que fem una pausa, encara més llarga, quan duem una estona llegint. Que llegim l’extens volum a poc a poc, a comptagotes, a petites dosis. Deixant-lo unes hores —uns dies, si (ens) cal— per tornar-hi després. Llegir-lo to seguit, de cap a peus, seria una insensatesa. La insensatesa dels que creuen que el coneixement i el gaudi de debò admeten dreceres.

Perquè, per més que alguns ho creguin així, llegir no és ni pot ésser cap competició. No es tracta —o, més aviat, no s’hauria de tractar— de llegir més («Ja he llegit 157 llibres, aquest any!», afirma qui confon quantitat amb qualitat) sinó de fer-ho en condicions, de fer-ho millor, d’assaborir ben assaborit el que es llegeix, de fer-ho nostre. De convertir el que anem llegint en una part constitutiva del que som; del que ens anem fent a mesura que anem llegint. De convertir la lectura en un viatge d’on tornem amb les maletes més plenes que quan vam marxar de casa.

I del viatge de Tal qual, d’aquest riquíssim i enriquidor a que ens conviden, donant-se una mà que no podria ésser més fraternal, Paul Valéry i Antoni Clapés —que se situa tan dins la pell i, el que és més important, en l’esperit del seu company francès d’altres temps que pràcticament s’hi converteix— en tornarem amb les maletes o les motxilles tan plenes que, si no som capaços d’anar fent pauses al bell mig del camí, les forces ens abandonaran molt abans de besllumar el llindar de casa nostra.

dilluns 26 i dimarts 27 d’octubre del mmxx

[1] « A peine je sors de mon lit, avant le jour, au petit jour, entre la lampe et le soleil, heure pure et profonde, j’ai coutume d’écrire ce qui s’invente de soi-même » (Folio Essais, p. 371)
[2] « Je songe bien vaguement que je destine mon instant perçu à je ne sais quelle composition future de mes vues ; et qu’après un temps incertain, une sorte de Jugement Dernier appellera devant leur auteur l’ensemble de ces petites créatures mentales, pour remettre les unes au néant, et construire au moyen des autres l’édifice de ce que j’ai voulu… » (Idem)
[3] « Ouvres inexplicablement belles. […] qui ne se peuvent épuiser » (p. 11)
[4] « assemble, accumule, compose au moyen de la matière une quantité de désirs, d’intentions et de conditions, venus de tous les points de l’esprit et de l’être.» (p. 12)
[5] « Ce que nous voyons très nettement, et qui toutefois est très difficile à exprimer, vaut toujours qu’on s’impose la peine de chercher à l’exprimer » (p. 45)
[6] « Si un oiseau savait dire précisément ce qu’il chante, pourquoi il le chante, en quoi, en lui, chante, il ne chanterait pas. Personne ne sait ce qu’il ressent lui-même de son propre chant. Il s’y donne avec tout son sérieux » (p. 27).
[7] « La nourriture de l’esprit est ce à quoi il n’a jamais pensé. Il la cherche sans le savoir ; il la trouve sans le vouloir.» (p. 57).
[8] « un état bien dangereux : croire comprendre.» (p. 47)
[9] « Un esprit véritablement précis ne peut comprendre que soi, et dans certains états.» (p. 49)
[10] « Nous ne connaissons de nous-mêmes que celui que les circonstances nous ont donne à connaître […] / Le reste est induction, probabilité.» (p. 56)
[11] « La plupart s’arrêtent aux premiers termes de développements de leur pensée. Toute la vie de leur esprit n’aura été faite que de commencements…» (p. 50)

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

L’art, després del primer estupor, necessita un temps per ser mirat, pensat, viscut i sentit.
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 49)
El que dóna sentit a l’art és […] el fet que mostrant-se pugui fer que revisquem o experimentem alguna cosa de nosaltres mateixos..
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 59)
Avançar, de vegades pot ser retrocedir.
 Antoni Clapés, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 77)
La finalitat de la poesia [és] […] conèixer reconeixent-se.
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 78)
L’art és pensament irreductible al raonament.
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 94)
 

Categories
Notes de lectura

Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

Són els peus qui fan el camí

Massa sovint, immersos en aquesta societat nostra on el que sembla que importi és l’acumulació, no ja de diners o de propietats, sinó de vivències o d’experiències —que, en realitat, per la seva fugacitat, i per la nostra inatenció, per com ens limitem a passar-hi pel costat, no pas assaborint-los, fent-los nostres, sinó com aquells qui col·leccionen obsessivament instants, com si fos un àlbum de cromos que calgués acabar al més aviat possible, són infravivències o infraexperiències— convertim l’art no en un gaudi sinó en una mena de competició. En una competició absurda, on guanya qui n’ha vist més, qui ha visitat més museus, com sembla que sigui millor viatger qui ha visitat més països i no qui els ha viscut.

Per adonar-se d’aquesta perversió general en la manera d’atansar-nos i d’acollir l’art, n’hi ha prou amb anar al Louvre i comprovar com s’amuntega tothom com anyells davant de La Gioconda, obrint-se pas a cops de colzes per poder-la fotografiar, mentre al seu costat una obra de categoria similar no l’està mirant ningú, o com, al Passeig de Gràcia barceloní, els submisos militants de les obres d’art que no et pots perdre sota cap concepte, fotografien mil vegades la Casa Batlló tot deixant de banda les dues meravelles que li fan costat.

No gaudim l’art, el consumim. I, com gairebé tot, l’oblidem  tan de pressa com el consumim; no ens deixa cap petja, no ens provoca cap emoció, si més no, cap més que la que ens havien promès, la que ens havien dit que havíem de sentir: un «Oh!» o un «Quina meravella!», automàtics i induïts que no van més enllà, que seríem incapaços de concretar o d’individualitzar si ens ho demanéssim. La nostra relació amb l’art és la de simples espectadors; espectadors no ja disciplinats, obedients sinó, el que és molt i molt pitjor, passius, receptors.

Segurament és per això que experiències col·laboratives com les d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés en Microgrames, que Llibres del Segle ha tingut la brillant idea de recollir en un llibre, acostumen a passar tan desapercebudes, perquè no tan sols se situen al marge sinó perquè requereixen a l’espectador no ja la seva participació, sinó la seva implicació; perquè reformulen, en un sentit molt més ampli, molt més ric i enriquidor, la funció i el sentit de l’espectador: l’espectador esdevé creador —més exactament, co-reador (o re-creador) de la mateixa manera que l’autor (els autors, en aquest cas) esdevenen espectadors —en el sentit etimològic de la paraula: ells també esperen, esperen a veure com reaccionen els visitants davant de les seves obres, com les transformen i les fan evolucionar amb les seves intervencions.

Una intervenció que el primer que necessita per a ésser profitosa —profitosa, no cal dir-ho, des del punt de vista artístic, emocional o espiritual— és l’incondicionament, la netedat i virginitat de la mirada, com ho expressa amb exactitud Vicenç Altaió: “Sense cap instrucció prèvia hem entrat dins l’art, un art confós amb la natura, sobreinscrivint-la”, perquè només sense instruccions serem capaços de capbussar-nos-hi, de fer nostre l’art. I de fer-lo nostre en el lloc on l’artista ha decidit instal·lar-lo, en el marc que ha considerat més adient perquè motivin la reacció de l’espectador/recreador. Per dir-ho en paraules de Joan Nogué: “Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim, els imbuïm de significat i hi generem sentit de lloc”.

Perquè, si bé és cert que, com bé apunta Anna Palomo, en un inici “Microgrames és —era, diria jo— […] el fruit reeixit de dues voluntats acoblades”, de l’encontre i entesa entre dos artistes que, des de mitjans d’expressió diferents però amb perspectives similars —“Cada treball és una resposta a l’altre, però alhora és també pregunta, motor i llavor per al següent”, anota ella; “I era el teu dir que escoltava en mi. / I era el teu fer que sentia meu”, poetitza ell—, acaba convertint-se en molt més, en una obra col·lectiva, en el producte (combinat, i en permanent evolució) de la llavor de Casadesús i de Clapés, del lloc on es feia visible —fins i tot, del camí que hi duia— i de la reacció del públic.

L’acoblament d’un parell d’artistes, doncs, com a punt de partença, com a proposta de treball, com a incitació, com a taller on el públic interactuí amb l’obra, la transformi i la faci arribar més enllà; a aquest més enllà, diferent per a cada persona, que només és possible assolir quan l’artista o els artistes conviden i els espectadors accepten la invitació i s’hi impliquen, quan esdevenen conscients que, en l’art, els camins únicament existeixen quan els seus peus els van fent a mesura que avancen.

Perquè, com remarca Jordi Pigem, si, per una banda, “l’art genuí requereix que l’artista visqui en primera persona allò que l’art representa”, per un altra, si el que es vol és que l’obra d’art produeixi els seus efectes, que l’espectador la faci (i, sobretot, que la senti) seva, que la faci reviure, “si la vol apreciar plenament”, cal, ineludiblement, que “qui la contempl[i]”  s’endinsi “en el món del qual l’obra emana”.

Per dir-ho en mots de l’artista plàstica: “És a partir de l’altre que ens reconeixem […] [i] és d’aquesta manera […] que l’art pren una dimensió social; és un deixar i agafar constants en un moviment continu. Entre tots, creadors i espectadors, teixim alguna cosa”. I que ho faci en les condicions més òptimes, aquelles que afavoreixin la seva (del tot imprescindible) funció creadora o co-cradora: “a poc a poc, / sense perquè”, “Avances cap a tu mateix. / La fascinació pel detall, pel gest mínim. / Pel canvi imperceptible”, ens mormola el poeta.

Òbviament, el gruix de l’obra es troba en el llibre —en la correspondència creuada entre tots dos, en les fotografies de les creacions artístiques de Casadesús, en el lloc on s’exposaven, a Sant Miquel de Serarols i del camí que hi duia  (lloc i camí gairebé tan importants com l’obra mateixa) i en la (silenciosa) paraula poètica de Clapés—, però he preferit acabar aquesta meva anàlisi just en entrar al pòrtic.

Mal prescriptor fóra, si no ho fes, car entenc que del que es tracta, també per part meva, és de convidar els lectors —alliberats de qualsevol indicació:“No cercar res, no ambicionar res, voler ser no-ningú. / Només des de l’anonimat es pot ser lliure. / Només des de la invisibilitat s’és”—, a endinsar-se en aquesta fantàstica experiència de dos artistes que, en harmonia però conservant les seves veus pròpies, van temptar l’impossible: “Dibuixar com el vent, / dibuixar amb el vent, / dibuixar el vent”

onze dies després del Primer d’octubre del mmxviii

 


Aquesta anàlisi literària de “Microgrames”, d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes a Milena, Franz Kafka

Cartes a Milena, Franz Kafka

Descobrir la vida entre cartes

Dedicat a Antoni Clapés, en el dia del seu 70è aniversari

Que Franz Kafka és capaç de sacsejar consciències, de passar per la nostra vida com un terratrèmol emocional que ho capgira tot, deixant-nos una pregona petja, canviant-nos i canviant la nostra particular visió del món, en la mesura que això sigui possible, ja ho vam descobrir el primer dia que vam llegir alguna de les seves obres. Sabíem, doncs, que, com succeeix amb tot els grans artistes —amb els artistes, en realitat— llegir-lo comporta, al mateix temps, un gaudi i un enriquiment.

El que no sabíem, el que no podíem saber els que no ens és dat el privilegi de llegir-lo en alemany, és que no tan sols hagués estat tan perdudament corprès per una noia sinó que les cartes que li adreçava acabarien conformant un dels seus llibres més apassionants, aclaparadors i enriquidors; no sabíem que quan escrivia cartes seria capaç de mostrar el seu cor (i el seu esperit) tan al nu; no sabíem que la seva literatura —perquè els escriptors de veritat escriuen literatura cada vegada que enceten una pàgina en blanc— encara ens podia reservar una tan agradable i agraïda sorpresa.

Cartes a Milena (Briefe a Milena), Quid Pro Quo Edicions, juliol del 2018, traduïda per Clara Formosa Plans és un volum excepcional molt difícil de definir o d’enquadrar però molt fàcil de recomanar —que, en realitat, quan t’hi endinses, es recomana tot sol. L’únic que et cal —a banda de llegir el redactat de la contracoberta, que reprodueix el primer paràgraf del pròleg de Feliu Formosa (que, precisament pel seu interès i claredat, crec preferible llegir després de les cartes), per conèixer com i quan es va produir la primera trobada entre tots dos— és estar disposat a concedir-te unes quantes pàgines d’adaptació o d’aclimatació.

Perquè, com qualsevol obra literària de mèrit —és que n’hi ha d’altres, potser?— exigeix que ens hi acarem amb temps suficient i amb concentració, que li dediquem a ella i només a ella, tota la nostra atenció exclusiva. D’entrada, com que arribem a aquest moment transcendental de la seva vida en media res, ens costarà situar-nos, ens costarà entendre la importància que té aquest encontre per a l’autor d’A la colònia penitenciària.

Ens costarà, sobretot saber què sent per ella. O, per dir-ho amb major precisió, que sent exactament per ella. I ens costarà perquè fa la impressió que ni ell mateix no ho sabia, que només ho descobrirà, ho anirà descobrint —i nosaltres amb ell, i aquest és, des del meu punt de vista, un dels gran atractius del llibre— a mesura que li escriu; a mesura que, en escriure-li, va prenent consciència del que sent, del que —per por (sens dubte, un dels referents essencials d’aquesta correspondència) i per falta d’hàbit, per creure que mai no li arribaria— no creu que pugui sentir per ella. Tant poc hi creu que li costarà no ja reconèixer-(s’)ho sinó parlar-ne.

Perquè, com succeeix amb els grans escriptors —i ara penso, per exemple, en Dostoievski, en Tolstoi i en Virginia Woolf — els seus diaris i les seves cartes (o sigui, el que, en un principi, haurien d’ésser dos tipus de diàlegs diferents: els primers, amb ells mateixos; els segons, amb d’altres) són, en realitat, tots dos, idèntics: diàlegs interiors. En siguin o no conscients —més aviat, crec que no en són (almenys, no del tot)—, diaris i cartes són el millor, si no l’únic, mitjà que tenen per conversar amb ells mateixos; de fet, per dialogar amb les seves consciències —si ho preferim així, amb els seu(s) altre jo(s)— per entendre’s ells mateixos, per maldar per veure clar què pensen i què senten.

És per això que, tot i que adjudicar-li un sol adjectiu a aquesta història, a la història que desvetllen les cartes que Kafka adreça a Milena, pot semblar tan senzill com temptador —una història d’amor?, d’amor i de desamor?, dels (únics) temps feliços de Kafka?, de goig i de dol?, de la impossibilitat de l’amor?, del xoc entre els individus i la societat on viuen?, un viatge a l’oceà interior d’un dels més grans autors del segle XX?, una lluita entre àngels i dimonis?, entre Dionís i Apol·lo?, …— entenc que és (molt) més adient no posar-ne només un.

Si ho hem de fer, és preferible posar-los tots. Precisament perquè el major mèrit i valor del llibre és aquesta seva amplitud, aquesta impossibilitat de definir-lo o d’adjectivar-lo: és tan colossal, abasta tant i tant, és —com qualsevol altra obra de l’autor txec que escriu en llengua alemanya— tan omnicompresiu, tan plural i polièdric, que (provar de) definir-lo suposa empobrir-lo, embastardir-lo.

A tot estirar, i de manera molt aproximada, el que podríem dir és que és un molt fidedigne retrat de la condició humana; de la condició humana en general —qui no ha viscut, en pròpia pell, la irrupció d’una personalitat abassegadora que, d’un dia per l’altre, li canvia la visió del (seu) mon?— com la d’un artista en particular.

Si a això hi afegim que es llegeix com una novel·la (més, encara, que s’ha o convé llegir-la com a tal, si se’n vol (ex)treure el seu màxim goig i profit), com una de les millors novel·les epistolars que mai s’hagin escrit —i, en aquest sentit crec que l’esment (carta d’abril maig del 1920) a Pobres gents, la primera novel·la del ja esmentat Fiodor Dostoievski és (prou) significativa—, com una novel·la amarada de sinceritat, d’espontaneïtat, de naturalitat, de l’autenticitat de la vida, de veritat, en definitiva, què més podríem dir al lector per convidar-lo a descobrir-la?

A descobrir-la, a (re)descobrir Franz Kafka i la seva literatura —una de les mostres més evidents i ennoblidores de la identificació absoluta entre persona i obra, entre viure i escriure que distingeix els artistes dels artesans, els escriptors dels escrividors— i a (re)descobrir-se ells mateixos, alhora.

dilluns, 9 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla
 
Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras
Rainer & Lou
Cartes Seleccionades
James Joyce
Cartes. Antologia
Epistolari
Jordi Arbonès
Antoni Clapés

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Epistolari, Jordi Arbonès i Antoni Clapés

Epistolari, Jordi Arbonès i Antoni Clapés

El(s) mirall(s) del passat

A poc a poc, amb seriositat, constància i (molta) cura, com s’han de fer —o, més exactament, com s’haurien: encara hi ha editors que creuen que la seva tasca només consisteix en imprimir els originals— les coses, Punctum i Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània van acostant-nos els volums de correspondència d’un dels indiscutibles pioners de la traducció a casa nostra, l’infatigable Jordi Arbonès.

Després de les cartes que s’encreuà amb Manuel de Pedrolo, amb Albert Manent, amb Matthew Tres, amb Joaquim Carbó i amb Francesc Parcerisas, ara fa exactament un any li arribava el torn a un dels poetes —i editors— cabdals dels darrers anys: Antoni ClapésEpistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés.

En un pròleg que destil·la la seva habitual modèstia —“Val a dir que jo mai no hauria pensat que les cartes que enviava a aquell amic llunyà arribarien a tenir cap interès per a ningú” (el subratllat és meu)—, ens explica que “Tot va començar quan jo publicava uns quaderns dins les Edicions dels Dies, de Sabadell, i vaig assabentar-me que en Jordi disposava d’unes traduccions de Henry Miller que no trobaven editor”.

I la resta, hi afegeixo jo, és història. Una història que interessa, i força, perquè, com molt bé indica Pep Sanz Datzira, el curador del volum, a banda de deixar testimoni d’una amistat ferma i fidel que no sabia res de distàncies ni de fronteres, el seu intercanvi de lletres al llarg de setze anys, 1984-2000, explica “de manera fragmentada, i potser per això mateix molt viva, l’activitat literària de dues personalitats singulars en el panorama cultural de les últimes dècades”.

Dues personalitats catalanes que parlen de traducció, de literatura, és clar, però, també, una mica de tot i, especialment, de societat i de política: “Jo crec que repetirem, potser aviat, aquelles converses plenes d’interès en elles mateixes —però, a la vegada, senzilles— sobre tot allò que estimem i que ens preocupa: Catalunya, la literatura, l’amistat”.

Mercès a això, el seu epistolari esdevé un retrat d’un temps i d’un país —de fet, de dos països, car la realitat d’Argentina és quasi tan present com la catalana. D’un temps i d’un país que, no pas perquè sigui tan proper, no ens menys desconegut. Desconegut perquè oblidem, perquè preferim oblidar. Perquè la immediatesa del present —i el nostre present, per més que els nostres representants polítics no semblin haver-se’n adonat, encara, és tan apassionant que no ens queden ulls ni orelles per a res més— no ens deixa temps per pensar en el passat recent ni per recordar-lo.

Aquest fidedigne retrat no ens ha de sorprendre gens, ans al contrari, ja que són els diàlegs escrits amb els seus corresponsals els que permetien Arbonès mantenir el contacte amb la terra que tant va trobar a faltar des del primer dia que la deixà: “Per a mi, les cartes dels amics del terrer són com l’oxigen que necessito per respirar; són els vincle vital amb la meva enyorada (i mitificada, ai las!) terra; són l’hàlit que aviva l’emoció i el record dels moments viscuts a casa nostra…”.

Un diàleg que, com hem pogut constatar en la citació que precedeix aquest paràgraf, ens crida l’atenció, malauradament, per la precisió, la riquesa i la fluïdesa del llenguatge que empren els dos corresponsals. Un estil que tots donem per descomptat el en cas de Clapés —si algú encara dubta de la seva vàlua només li cal atansar-se a la llibreria més propera i demanar qualsevol dels seus poemaris i traduccions—,però que, molt em temo, molts dubten que correspongui al traductor. Dic, malauradament, no tan sols perquè aquest estigma ha perseguit des dels seus inicis Arbonès, sinó, sobretot, perquè, pel que a aquest aspecte es refereix, més aviat hi hem sortit perdent que guanyant.

La destructiva combinació de l’afebliment progressiu de l’exigència en l’ensenyament i de l’ús desficiós de les noves tecnologies han fet que la capacitat d’escriure sigui, cada dia més, una espècie en perill d’extinció —i, el que és més greu, una espècie (encara més crucial, en una llengua minoritària i minoritzada com la nostra) que sembla que ningú no tingui cap interès en protegir. I ja no em refereixo a escriure bé, sinó simplement a fer-ho de manera intel·ligible; a permetre la comunicació entre emissor i receptor.

És en aquest sentit que les paraules que Clapés adreça al seu amic el 15 de juny del 1991 no només no es podrien considerar premonitòries, fa 27 anys, sinó que no podrien ésser més actuals (ni més necessàries): “Tan sols l’amor a una idea —a una pràctica— ens fa tirar endavant. […] Crec que a Catalunya sobren savis per dir-nos els mals i ens calen persones que treballin; tan sols amb l’esforç i la fe en les nostres conviccions podrem tirar endavant, sortir de l’atzucac on som”.

Qui —editor o polític— tingui orelles, que escolti. Qui tingui ulls, que llegeixi.

dimecres, 4 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla
 
Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras
Rainer & Lou
Cartes Seleccionades
James Joyce
Cartes. Antologia
Mercè Rodoreda
Joan Sales
Cartes completes 1960-1983 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La dificultat de ser, de Jean Cocteau

Citacions literàries de La dificultat de ser, Jean Cocteau

Entendrir-se embrolla l’ànima.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 21, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* S’attendrir embrouille l’âme.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 15)
Els mecanismes d’una obra mestra són invisibles.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 34, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Le mécanisme d’un chef-œuvre [est] invisible.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 28)
Que la joventut avanci a cops d’injustícia és de justícia.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 43, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Que la jeunesse avance par injustice, c’est la justice.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 39)
[La joventut] no pot pretendre que per la certesa dels seus projectes prevalguin sobre els altres i no s’assemblin a res.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 45, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* [La jeunesse] n’y peut prétendre que par la certitude que ses entreprises l’emportent sur les reste et ne ressemblent à rien.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 40)
Si l’amistat se[…] sent ofesa, vol dir que no ho és.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 68, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Si l’amitié s[…]’offense, elle n’est pas.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 61)
Escriure […] és lluitar amb la tinta per intentar fer-se entendre.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 75, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Écrire […] c’est se battre avec l’encre pour tâcher de se faire entendre.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 69)
Els nostres costums, siguin els que siguin, ens tenen agafats fort.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 118, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Nos habitudes nous tiennent, quelles qu’elles soient.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 110)
El meu llibre no té cap altre projecte que encetar una conversa amb els que el llegeixen.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 144, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Mon livre n’a d’autre projet que d’engager une conversation avec ceux qui le lisent.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 136)
La joventud sap què no vol abans de saber què vol.
 Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 147, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* La jeunessa sait ce qu’elle ne veut pas avant de savoir ce qu’elle veut.
 Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 139)

 
 

Categories
Notes de lectura

La dificultat de ser, Jean Cocteau

La dificultat de ser, Jean Cocteau

Jo sóc per vosaltres

En general, els artistes no tenen l’hàbit de despullar-se espiritualment, atès que el que han de dir ja ho diuen —o, més aviat, procuren dir-ho— en les seves obres. I quan ho fan, com Jean-Jacques Rousseau en Les Confessions —“Heus ací l’únic retrat d’un home, pintat exactament del natural i en tota la seva veritat, que existeix i que potser existirà mai*”—, acostumen a fer-ho per defensar-se, per reivindicar la seva figura davant dels que consideren, amb raó o no, els seus detractors.

Quan Jean Cocteau, un artista polifacètic que sempre s’havia deixat dur pels seus impulsos i emocions, va creure que ja havia el temps de posar-s’hi—“Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar”—, va escriure La dificultat de ser (La difficulté d’être), Edicions Quid Pro Quo, 2018, traduït per Antoni Clapés, que és, alhora, una mena d’autobiografia i un diccionari de les seves vivències, idees i preocupacions. Un diccionari on, a través de tot un seguit d’epígrafs (De la conversa, De la meva infància, …) prova d’explicar als altres qui i com és —i, tot provant-ho, s’entén i es coneix (millor) ell mateix.

En aquesta seva confessió, el primer que ens diu és que no entén ni es pot entendre amb els caràcters inamovibles, amb els que es neguen a modificar ni un mil·límetre els seus punt de vista inicials —“Els cabells sempre m’han crescut en direccions variades, com les dents i els pèls de la barba. Però els nervis i tota l’ànima han de créixer així. Això és el que em fa insoluble per a les persones que només creixen en un sentit”. I, encara més, quan aquesta immobilitat suposa atacar els que no pensen com ells.

Perquè, com els més grans artistes i pensadors, té clar que només es pot crear —i ésser, i d’ací, em sembla, el títol del volum— en llibertat, llançant el teu vaixell a la mar de la vida i deixant-te dur pel vent que infla les veles: “Radiguet era massa lliure. Va ser ell qui em va ensenyar a no basar-me en res”. I “en res” vol dir, és clar, “en res” que no sorgeixi, natural, indeturable, del seu interior, del seu esperit, del seu jo més íntim, que és l’única, exclusiva brúixola que pot (més que pot, ha de) guiar els creadors, que no segueixen camins (i, encara menys, fresats) sinó que els creen; els obren al seu davant; “he adquirit [el llarg costum] de recolzar-me només en mi mateix”.

Una llibertat interior, la de l’ocell majestàtic que sap que al cel no hi ha cap altre nord ni sud que el que dibuixen les seves ales esbatanades, que determina, en aquesta imprescindible connexió (més aviat, dissolució) entre vida i obra, la de les seves creacions, que no decideix ni planifica, sinó que troba o se li apareix tot navegant: “El nou material m’arriba mentre passejo. Sobretot, però, no cal que me n’adoni. Si m’hi barrejo, em deixa d’arribar”; “La nostra obra ja està feta. Només ens fa falta descobrir-la. […] Decideixo i no decideixo. Obeeixo i dirigeixo”.

Un tarannà, una manera de veure i viure la creació artística es reflecteix, pel que a la literatura es refereix —atès que el llibre és, per força, tan ampli i pluridisciplinari com el mateix Cocteau—, comporta la prevalença del que vol explicar per damunt de com vol explicar-ho: “No dono cap importància a allò que la gent en diu estil […] Vull que se’m reconegui per les meves idees o, millor, pel meu comportament”.

Tot i que, com no pot és d’altra manera, aquesta declaració de principis no és exacta. Se n’adona i, tot just unes línies més endavant, el mateix s’esmena, no és que no vulgui saber res de l’estil, del que no vol ni sentir a parlar és de la voluntat d’estil, de l’estil que no serveix les paraules sinó que se’n serveix: “l’estil que m’agrada no […] fa un gran dispendi [de les paraules], com Montaigne, Racine, Chateaubriand, Stendhal”; “la riquesa, de vegades, consisteix en una certa penúria”; “la prosa elegant està en funció de la càrrega que l’escriptor transporta damunt del cap i […] qualsevol altra és pura escenografia”; “He desconfiat del que em seduïa a primer cop d’ull”.

En definitiva, un d’aquells rars llibres que ens tornen a enamorar de l’art i dels artistes, que ens conviden a gaudir de l’art i a enriquir la nostra vida amb ell, a fer-la més plena, més intensa, més —si se’m permet el mot— viscuda. Que ens convida a llegir, a llegir i a llegir-lo, a llegir per fer possible, amb la nostra col·laboració (no ja necessària, sinó imprescindible) el miracle de la literatura, de la creació (i la re-creació) artística: “Traieu el llibre de la butxaca. Llegiu. I si aconseguiu llegir-lo sense que res no us distregui de la meva escriptura, de mica en mica sentireu que us habito i que em ressuscitareu. […] M’aportareu tant com jo us aporto. I no en parlem més”.

divendres 13 d’abril del mmxviii

* “Voici le seul portait d’homme, peint exactement d’après nature et dans toute sa vérité, qui existe et qui probablement existera jamais.”
 “J’ai passé la cinquantaine. C’est dire que la mort ne doit pas avoir à faire bien longue route par me rejoindre” (La difficulté d’être).
“J’ai toujours eu les cheveux plantés en plusieurs sens, et les dents, et les poils de la barbe. Or les nerfs et toute l’âme doivent être comme cela. C’est ce qui me rend insoluble aux personnes qui sont plantés en un sens”.
“Radiguet était trop libre. Et c’est lui qui m’apprit à ne m’appuyer sur rien”.
“J’ai prise [la longue habitude] de ne m’appuyer que sur moi-même”.
“Le matériel nouveau m’arrive pendant des promenades. Surtout ne dois-je pas m’en apercevoir. Que je m’en mêle, il ne m’arrive plus”.
“Notre ouvre est déjà faite. Il ne nous reste pas moins à la découvrir. […] Je décide et je ne décide pas. J’obéis et je dirige”.
“Je n’attache aucune importance à ce que les gens appellent le style […] Je veux qu’on me reconnaisse à mes idées, ou mieux, à ma démarche”.
“l’style que j’aime, ceux de Montaigne, de Racine, de Chateaubriand, de Stendhal,  ne fait pas grande dépense [des mots].”
la richesse réside en une certaine pénurie”.
“la prose élégante est en fonction du fardeau que l’écrivain transporte dans sa tête et […] toute autre résulte d’une chorégraphie”.
“Je me méfiai de ce qui me séduisait au premier abord”.
“Vous sortez ce livre de votre poche. Vous lisez. Et si vous parvenez à le lire sans que plus rien ne puisse vous distraire de mon écriture, peu à peu vous sentirez que je vous habite et vous me ressusciterez. […] Vous m’apporterez autant que je vous apporte. N’en parlons plus”.

Altres anàlisis literàries de literatura francesa

Aires, Phiplippe Jaccottet.
Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust.
La Princesse de Clèves, Madame Lafayette.
L’ignorant (Poemes 1952-1956), Philippe Jaccottet.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Aires, Phiplippe Jaccottet 

Aires, Phiplippe Jaccottet

Veure i viure el món

En una carta de l’octubre de 1887, Stéphane Mallarmé felicitava el seu amic Rodolphe Darzens per haver comprés que la poesia alliberada de la rima a vegades permet no tan sols dir molt millor el que es vol dir, sinó, alhora, assolir un ritme i una musicalitat superior, o, almenys, inherent al poema que s’escriu: “davant la música hieràtica del vers […] el nostre Pensament […] troba purament i en ell mateix també una música pròpia que no és una altra que la frase conduïda pel ritme sentimental interior”*.

No m’he pogut treure aquesta frase del cap llegint Aires (Airs), de Philippe Jaccotet, traduïda de nou esplèndidament per Antoni Clapés, que han publicat aquest setembre Cafè Central i Eumo Editorial en una de les col·leccions de referència de la poesia a casa nostra, Jardins de Samaracanda. Perquè, per bé que en els versos d’aquest volum s’hi pot veure clarament reflectida la influència minimalista o esssencialista del haiku japonès –que, segons ens informa l’editor i traductor en les seves paraules liminars, el poeta descobreix després d’haver enllestit els seus poemaris anteriors, Élements d’un sogne i L’Obscurité– el primer que fa Jaccottet, en retre’ls homenatge, és renunciar (o, més exactament, superar) la seva rígida estructura.

Dels haikus, recull la força colossal de la seva simplicitat, de dir més breu i despullat, més puntillista, però adaptant-lo a la seva veu poètica, a la seva necessitat expressiva interior; una necessitat expressiva que sembla incompatible (o, si més no, difícilment ajustable) amb cada vers en concret. És possible que l’estructura rígida, quasi inflexible –hieràtica, per dir-ho com l’autor de L’Après-midi d’un faune– del haiku (o de la tanka) li hauria pogut servir per a alguns dels poemes del recull, però no per a tots.

Llegint-lo, fa la impressió que per expressar el que volia expressar li era imprescindible una llibertat creativa i compositiva completa; que cada vers en particular havia de plasmar-se damunt el paper amb l’estructura que més i millor li convenia, sense sotmetre’s a cap limitació ni restricció de cap tipus. Que cada vers li dictava la seva configuració pròpia, consubstancial al seu dir; la forma que corresponia, exactament i intransferible, al seu fons, al seu dir. I és aquesta, segons el meu parer, una de les majors vàlues del poemari: que l’escriptura poètica essencial, nua, reduïda a la seva mínima expressió lluu –o, almenys, pot lluir– encara més si la seva plasmació escrita o textual esdevé, al seu torn, essencial, nua, despullada per complet de qualsevol possible engavanyament formal.

Des d’aquesta òptica, el text de Joubert que encapçala el poemari assoleix una (doble) significació encara més precisa: si “La nostra vida és vent teixit”, la poesia que assagi de copsar-la, de caçar al vol aquest “vent teixit” ha de compondre’s, també, damunt del “vent teixit” de les paraules; d’un “vent teixit” que mai no bufa igual i que, en conseqüència, tampoc no es pot reflectir d’una sola, única, manera.

Una descripció de l’instant

Els poemes d’Aires, com s’esdevé amb els haikus i les tankes, descriuen –o, més aviat, esbossen o dibuixen, com petites estampes fetes de paraules– sobretot l’instant: aquell conjunt d’instants, únics, individuals, incomparables que, per al·luvió, acabem composant la imatge d’una realitat. D’una realitat, però, que tan sols és copsable mitjançant una suma o acumulació prèvia de totes i cadascuna de les sensacions o impressions que desvetllen en nosaltres els instants que s’hi reflecteixen. Mitjançant, doncs, de l’assimilació, individual i individualitzada, de cada instant, de cada “vent teixit” en paraules particular.

Cada vers no és una part de la imatge general del poemari –i, per tant, del món (o, alhora, de la part del món)– sencer, sinó que és una imatge –una estampa, un quadre o una composició musical, si ho preferim– per ell sol. El llibre, doncs, no és un gran quadre, composat per múltiples peces que s’han d’anar encaixant a fi d’obtenir, al final, una imatge general, sinó un quadre de quadres: un quadre (superior) fet per superposició de les successives imatges. No dibuixa un paisatge, sinó un paisatge de paisatges: un món. El món que veu, i que assaja de transmetre teixint paraules damunt el paper, el poeta.

I, precisament per aquesta raó, perquè cada vers és una petita, insubstituïble, imatge del món en ell mateix, fóra tan desassenyat com contraproduent provar de dir –no diguem, ja d’explicar– el significat ni del poemari ni de cada vers en particular. Si Jaccottet s’allibera de qualsevol forma o convenció, si s’atansa al més essencial, si se serveix d’una poesia breu, concisa i despullada, és perquè vol alliberar, a la seva vegada, el lector; és perquè vol perquè vol acabar amb la (absurditat de la) poesia de lectura única o unívoca; és perquè vol que sigui cada lector, individualment, qui en faci la seva lectura; perquè vol que el lector recreï al seu interior, mitjançant les seves emocions –tan intransferibles com la veu poètica de l’autor– que les sensacions que ell ha maldat per transmetre a través de la seva poesia.

Una poesia bastida damunt de “no gaire res”, “lleugera”, “insegura de durar”, que sap que recórrer el món és, per damunt de tot, esguardar-lo, és deixar vagar la mirada, és mirar-ho tot amb ulls d’infant, és “celebrar una polseguera il·luminada”; que ha aprés, tot caminant, que més és menys –“penjolls més pesants / com menys roba ornen”–; que per entendre el món (i entendre’s) “cal que el temps em fecundi”, que cal “ajuntar totes les coses / en el clos”; que l’art més alta i depurada és aquella “que esquinça, que afina”. Si voleu que el món –exterior, però sobretot interior– se us il·lumini, llegiu (amb el cor a la mà, els sentits ben alerta i la ment ben esbatanada) Aires, aquesta petita gran joia poètica.

* “notre Pensée […] trouvait purement et en elle-même aussi une musique propre qui n’est autre que la phrase conduite par le rythme sentimental interieur

Publicat a Nació Digital, el 4 de desembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de la col·lecció “Jardins de Samaracanda”

Més amunt que les flames, de Louise Dupré.
Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot.
V, Lucia Pietrelli.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Arbre que s'allunyà, Antoni Clapés

Fruir el fruit de la vida

De vegades et demanen què diferencia un bon llibre de poesia d’un molt bon llibre de poesia. És obvi que no existeix una única resposta, entre altres raons, perquè els grans poemaris poden ésser —han d’ésser, en realitat— molt diferents, però possiblement ha de complir dues condicions: la primera, que et sacsegi pregonament, que en llegir-lo deixi impacte en el teu interior, que trasbalsi les teves emocions; la segona, que, d’una manera o altra, sentis que aquell volum no tan sols ha estat escrit per a tu, sinó que ja l’havies llegit, dins teu —que ja existia dins teu però que ha calgut que el poeta / torsimany (te) l’hagi escrit / traduït per a tu.

Aquesta doble impressió, tan rara com meravellosa, es produeix immediatament així que et capbusses, en Arbre que s’allunyà, la darrera obra d’Antoni Clapés, publicada per LaBreu Edicions: t’emociona i et com-mociona tant, el sents tan teu, et diu —de fet, més que dir-te-les, te les mormola, en silenci, a cau d’orella— tantes coses que t’hi aferres com si la teva vida en depengués, com si continuar-lo llegint no fos una opció, per a tu, sinó una necessitat; com si et calgués per entendre’t —per entendre’t i entendre el món que t’envolta; com si fos el llibre que, sense saber-ho, esperaves; i, alhora, com si ell, al seu torn, t’esperés a tu.

A tu i —això és el que el fa colossal— a tots els que el llegeixin. A tots, és clar, els que estiguin preparats per llegir-lo, a tots els que tenen l’ànima a punt, a tots aquells —que són molts més dels que diuen i volen— pels qui la poesia i la filosofia no és que siguin ànimes bessones sinó que són una i una mateixa cosa; a tots aquells pels qui, en siguin o no conscients, el plaer estètic i el guany ètic o existencial vagin indissolublement units; a aquells pels qui “la bellesa perdurable” ha de “colpir el fons de les coses”.

La poesia de Clapés és bella, bellíssima, d’una pulcritud i d’una escaiença impressionant, sempre a la (quasi impossible) “percaça del mot precís” que digui, sense dir-ho, per mitjà de silencis, d’espais en blanc, de pauses, de “la remor sorda” que ens permet “ser el silenci / de rere el silenci”, el que ha de dir. Però posseeix, encara, una bellesa major, no (tant) estètica sinó vivencial o cultivadora: el llenguatge és, per damunt de tot, el mirall de l’ànima, de l’ànima profusament llaurada pel solc de la vida; del temps, dels records, de les lectures, de les caminades, de les converses, de les reflexions, autoreflexions i contrareflexions; de l’arbre de la vida —de la vida en el sentit més ampli, ple i (nodridorament) contradictori— que ha anat madurant lentament i pregona dins seu fins a fructificar en aquest magistral poemari.

D’aquest poemari que, més que haver-lo escrit ell, l’ha escrit (i descrit) a ell. A ell i, per fortuna, a tots els que el sapiguem llegir —i, sobretot, re-llegir (i re-crear) ben endins nostre. Llegiu-lo i us llegireu (també) a vosaltres mateixos.

dimecres, 4 d’octubre del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 15 d’octubre del 2017

Altres anàlisis literàries de poesia:

Afollada, Laia Martínez.
Certesa de la llum, Laia Llobera.
Cala foc als ossos, Jaume C. Pons Alorda.