Categories
Entrevistes

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando, per parlar de “Quan el cel embogeix”

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando

Literatura en majúscules

El mes de febrer, n’Antoni Vidal Ferrando publicà a AdiA Edicions la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, que és, de nou, una obra que deixa petja, que posa de manifest que és un gran entre els grans de les lletres catalanes.
Estava previst presentar-la a Barcelona, a la Llibreria Calders, el 12 de març però, per desgràcia, el maleït confinament va obligar a aplaçar l’acte.
Tot esperant la nova data, vaig tenir l’immens goig d’entrevistar-lo.

Xavier Serrahima: Quan el cel embogeix és una novel·la breu on, tanmateix, hi és tot. Podries dir-nos què és el que t’impulsà a escriure-la?

ANTONI VIDAL FERRANDO: En realitat, a mi, el que m’interessava és explicar alguns problemes que viu el país i problemes que viu el planeta sencer. Com que una persona, en aquest cas, el protagonista de la novel·la, no viu al marge dels problemes del seu temps: els seus problemes estan connectats i relacionats amb els de la vida.

XS: En comparació amb d’altres novel·les anteriors, amb el Cicle d’Almandaia, tant aquesta novel·la com l’anterior, La ciutat de ningú, ens ofereixen una visió més desencantada, més negativa, de la realitat.

AVF: Efectivament, el narrador és, ja, un escriptor major, que no ha aconseguit els seus objectius, en la literatura. Llavors, aquests escriptor sent que la seva vida es va degradant. Que ell es va degradant físicament, que es van degradant els seus somnis i els somnis de la seva generació. I, a la vegada, això el du, amb raó o sense —jo crec que més amb raó que no sense— a pensar que tot el món que l’envolta s’està degradant. I això és un poc el fil de tot plegat. Quant a La ciutat de ningú, també era una persona insatisfeta, carregada de deliris i de manies, que no se sentia bé ni en el temps que vivia ni a la seva ciutat. Recordava el poble, recordava la infantesa, recordava temps que per a ell eren temps millors. I, fins i tot, recordant tot això, arribava a enyorar el temps de la dictadura. En el fons, en aquestes novel·les jo m’he plantejat un poc el tema de les grans contradiccions humanes. Que el món no es guia simplement per la raó, sinó que es guia pels traumes, pels sentiments, per les pors, pels fracassos dels que l’habitam. Vaig llegir una vegada que, en realitat, del que volia parlar Leonardo Sciascia quan parlava de Sicília era de la derrota de la raó. Jo vaig pensar: «Jo també estic fent el mateix: estic contant la derrota de la raó».

XS: La derrota de la raó, doncs, com a font de l’escriptura?

AVF: Sí, no hem d’oblidar que la literatura, i l’art en general, neix d’una insatisfacció. Després, també neix de les nostres fantasies, dels nostres records, de les nostres preguntes, dels nostres somnis, de les nostres fidelitats, del nostre esperit crític. I tot això, que és complicadíssim, que ni tu mateix no acabes d’entendre, intentes que les paraules t’ho diguin. La literatura també és una història d’amor amb les paraules. Les interrogam perquè ens ajudin a explicar el món i ens ajudin a donar testimoni d’un temps. I jo sempre afegeix que el que també cercam és plaer, aquesta gran satisfacció que proporciona el poder convertir els mals, les injustícies, el dolor en plaer estètic.

XS: En la teva narrativa aquesta capacitat de convertir fets, moments o records dolorosos en un goig estètic sempre hi és present.

AVF: Si perquè, endemés, en l’art, entre el dolor humà, les debilitats humanes, les injustícies, sempre hi trobam aquest toc de meravella que també tenen les vides. Les vides sempre tenen algun toc de meravella. A posta, la gent no es vol morir. Si el món només fos una calamitat, si fos una vall de llàgrimes, com diu el tòpic, realment ens seria ben igual anar-nos-en a una altra vida, o a cap vida. I l’art ha de mostrar, també aquests graus de meravella, de poesia, que te la vida. I, a més a més, jo crec que l’art és com una promesa. En el sentit que el grau de perfecció que aconseguim amb les nostres obres d’alguna manera és una prova de la capacitat humana de millorar el món a tots els altres nivells.

XS: Millorar el món, des del punt de vista artístic, suposa no tan sols reflectir el món, sinó oferir-nos noves mirades, polièdriques.

AVF: El que jo intent, sobretot en aquestes darreres novel·les, és viatjar per les zones més ocultes de la realitat. Per allò que en principi pareix més insòlit, però existeix. Jo pens que sempre tenim una visió molt parcial de la realitat. Tenim la tendència a veure les coses sempre des del mateix punt de vista. Es generalitza, un punt de vista de mirar les coses. El bé i el mal. I, llavors, una de les funcions de l’art és mostrar moltes de les coses que existeixen, bones i dolentes, i que normalment no hi parem atenció perquè es creen uns clixés, uns estereotips. L’art ha de rompre els clixés, els estereotips.

XS: Això ho expressa molt bé el narrador de Quan el cel embogeix, quan escriu: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures”.

AVF: Sí, la literatura no ha de fer concessions a cap criteri establert, ni a cap autoritat que no sigui l’autoritat de les paraules. I, en aquesta línia, diria una cosa: que tots els cànons són reaccionaris.

XS: D’on neix la necessitat artística de crear amb una llibertat absoluta, sense cap mena de limitacions, deixant que l’obra d’art arribi on ha d’arribar.

AVF: Jo sempre dic que escriure és crear espais de llibertat. I aquests espais de llibertat han d’arribar fins el punt de no jutjar. Per exemple, tu tens uns protagonistes. I, en teoria, uns fan les coses més bé que els altres. No! No hi ha d’haver el bo i el dolent de cap de les maneres. Tu no has de jutjar els teus protagonistes. D’altra banda, el de Quan el cel embogeix és un escriptor insatisfet i alcohòlic. I quan qualcú està insatisfet necessita trobar defectes a tot arreu, per tal de no sentir-se tan sol. Però això no significa que allò que critica no mereixi ser criticat. No significa que moltes vegades no tengui raó.
Fet i fet, Quan el cel embogeix és una mena de joc de miralls entre tres protagonistes: el narrador, que és un vell escriptor frustrat; un fiscal, nostàlgic de la dictadura, i Marcel Proust. Tres protagonistes absolutament diferents. L’un, el narrador, és un escriptor sense èxit que es considera a ell mateix progressista; el fiscal en teoria és d’extrema dreta, i l’últim és un triomfador, com a escriptor, forma part de la plèiade dels escriptors universals. Però, en el fons, malgrat unes diferències tan evidents, tenen uns trets en comú, que són propis de la condició humana. És a dir, tots són inestables, estan insatisfets, són viciosos, són vanitosos, maniàtics. I són, fins i tot, igual de vulnerables, de contradictoris.

XS: Entenc que per a tu resulta essencial que la literatura, i l’art en general, reflecteixin la complexitat i la contradictorietat de les persones. Que no hi ha àngels ni dimonis. Que tots som, alhora, una mica àngels i dimonis.

AVF: Una de les coses que em proposava, pentura d’una manera no massa racional, sinó espontàniament, perquè és una manera d’entendre la vida que tenc, és parlar d’aquests clarobscurs. A mi això de bons i dolents a mi no em funciona. D’aquests clarobscurs de la vida i, també, d’aquests clarobscurs de la literatura. L’art és una cosa sublim, però el món artístic ja és una altra cosa. Cal no confondre mai la literatura i els escriptors.

XS: Junt a tot això, la novel·la —com ens indica de nou molt bé el narrador: “qualsevol autoritat real o imaginària ha de quedar supeditada al rang superior de l’autoritat de l’art”— és, com totes les teves obres, un cant a la llibertat, a obrir fronteres. Fronteres mentals, sobretot.

AVF: Jo estaré sempre en contra del pensament únic, del monopoli de les idees. Perquè pens que qualsevol concepció de la vida, que qualsevol concepció de l’art, per bona que sigui, deixa de ser-ho quan la converteixes en un dogma.
Jo gairebé confonc l’art amb la llibertat. No hi ha fronteres. No hi ha cànons. No hi ha preceptives ni normatives. Cada obra d’art és única i només ocorre una vegada en la vida.
Quan escrius, has d’intentar, o el que intento jo, almanco, és sacsejar el lector, estimular, interrogar, commoure, trencar motll0s, obrir camins, generar noves perspectives, generar noves possibilitats. I, si pot ser, també, fascinar. Després, que cada lector en faci una lectura segona la seva manera de ser.

dimecres, 3 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

He posat les mans a la crònica

He dit —redit— i escrit —i reescrit— diverses vegades (i seguiré dient i escrivint-ho, sense defallir, car ho entenc no pas com una necessitat sinó com una obligació, com un deute indispensable, fins que tothom ho tingui clar i esdevingui una realitat incontestable) que Antoni Vidal Ferrando és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels nostres temps; un d’aquells que, quan hagi passat el moment actual d’enlluernament per una modernitat mal entesa que pretén consagrar (falsos) ídols amb els peus (literaris) de fang, quedarà; restarà com un dels grans entre els grans.

Si algú en dubta, no ho pot tenir més fàcil: en tindrà (ben) bé prou acostant-se a la seva llibreria de guàrdia i comprant-hi El cicle d’Almandaia o Allà on crema l’herba. Llegint-los constatarà la seva enorme força literària, narrativa i poètica. O, potser, encara més fàcil, demanant la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, febrer del 2019, que li permetrà submergir-se en el seu món literari. De fet, més que en el seu món existencial, on la vida és literatura i, la literatura, vida. Perquè, per a l’autor de Santanyí, escriure és viure i, viure, escriure.

I per a ell, viure és reviure, recordar, rememorar; tornar enrere per conèixer —de fet, re-conèixer— el passat i així poder entendre, en la mesura que això sigui possible, el present; un viatge de (re)coneixement del món que és, alhora i indissolublement, un viatge de (re)coneixement personal, interior: el passat, personal i conjunt, individual i general, ens ha fet com som i, per tant, només podem aspirar a saber com —i, encara més, què— som si fem un esguard enrere; si maldem per esbrinar com hem arribat on som; com hem canviat i per què; què és el que ens ha fet canviar; què ens ha fet com —i el que— som.

No és pas casualitat, doncs —res no és casualitat en les creacions artístiques que es prenen seriosament a elles mateixes— que el primer paràgraf de la novel·la faci una mirada (d’ampla ressonància proustiana; només cal tenir present l’inici de La Recherche: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”) enrere i que, ensems, posi a la balança l’avui i l’ahir, el que era i ja no és, el que va ésser, el que havia estat: “La primera vegada que vaig anar en peregrinació a Illiers encara no es deia Illiers-Combray. Hi vaig tornar fa dos estius i, des d’aleshores, els geranis del parterre groguegen i no han deixat d’esllanguir-se. També s’ha mort el roser xinès que vàrem sembrar damunt la tomba del lloro” (pàg. 9).

Podem dir, sense por a equivocar-nos, que en aquest inici hi és tot. Que hi és, per descomptat, sense ésser-hi, sense ésser-hi explícitament. Que hi és, sense ésser-hi (del tot), ja que, a mesura que anem llegint, aquest paràgraf inicial es va il·luminant, es va fent més i més clar, més i més evident. Fins a fer-se, quan acabes de llegir la novel·la, del tot evident, tan clar que no podria ésser-ho més; tan clar que et sembla impossible que no n’haguessis pogut treure l’entrellat d’entrada.

Sense, però, que te’n puguis sentir responsable —i, encara menys, dolgut o penedit— perquè del que es tractava, precisament, era d’això: que el pòrtic t’acollís i et convidés a entrar, a avançar, de la mà del narrador, novel·la endins. I que, a mesura que t’hi endinses, a mesura que emprens el viatge narratiu que t’ofrena l’autor, vagis sentint-te més i més còmode, més familiaritzat; que entenguis que el viatge que et proposa no només és per a tu, sinó que només tu pots fer-lo: que t’estava esperant a tu per emprendre la travessia.

Una travessia on, descobrint la novel·la, descobrint tot allò que —apuntat ja a l’inici— la caracteritza (qui és el narrador?, què hi va anar a fer, a Illiers?, per què precisament a Illiers?, quins són, els geranis?, a quin parterre són?, per què groguegen?, per què van sembrar un roser xinès damunt d’una tomba d’un lloro?, per què s’ha mort?, quin paper hi juga, aquest lloro, en la novel·la?), descobriràs no tan sols una visió del món —aquest món tan “mal d’entendre: a cada embarcament, un laberint; a cada disjuntiva, un teòleg” (pàg. 9)— sinó que, al mateix temps, et descobriràs a tu mateix.

No cometré, és clar, la temeritat d’avançar cap de les respostes a les preguntes que acabo de fer, com tampoc avançaré cap altre detall de l’argument —fóra fer-li un més que flac favor a l’escriptor, en primer lloc, i als lectors i lectores, en segon—, atès que “[p]otser amb aquesta síntesi ja queda tot dit” (pàg. 15).

Em limitaré a dir-vos que si voleu assaborir com cal aquesta crònica impossible d’un temps, l’actual, que no permete les cròniques, que les bandeja per inabastable —“no hi quedarà exclosa la metàfora ni la fantasia ni la temeritat. Podrà transcórrer adesiara per cingles i cràters, per comes i congosts. Podrà transcórrer per aiguamolls i grutes, Evidentment, hi podran concórrer contradiccions” (pàg. 17)—, convé que tingueu (ben) presents dues consideracions.

En primer lloc, com si us embarquéssiu en una nau que no navega empesa per cap motor, sinó pel(s) vent(s) que li inflen les veles, llegiu amb calma i molta atenció, tastant i paladejant cada onada (com si fos l’última); tastant-la i retastant-la, tornant i retornant enrere cada vegada que us plagui, com ho fa el narrador, per degustar la travessia: convertiu-vos en el(s) vent(s) que inflen les veles del vostre navegar.

En segon, no caigueu en la temptació de confondre —com succeeix, erròniament, massa sovint amb el Marcel d’A la recherche du temps perdu— el narrador de la crònica amb l’autor, el narrador amb Antoni Vidal Ferrando: per més que la força vital, i l’autenticitat del narrador ens pugui dur a equívoc, per més que ens pugui costar déu i ajut concebre que sigui una creació literària o fictícia i no una persona de carn i ossos, qui us parla és el narrador; l’autor, com a bon pare, és acompanyar-lo, agombolar-lo, i assegurar-se que digui el que el narrador, i només ell, pot dir; assegurar-se, doncs, que no sigui el narrador qui parla per (i en lloc) d’ell, sinó que és ell qui parla (literàriament) pel narrador; convertit en el narrador.

divendres, 21 de febrer del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Lovely, Antònia Vicens

Lovely, Antònia Vicens

Dol i dolor. Vida.

Algun dia, la Universitat de les Illes Balears faria bé d’enviar una expedició científica a Santanyí, com es va fer en el seu moment amb el Pol Nord, el Pol Sud o amb Groenlàndia; l’objectiu de la missió no podria ésser més evident (i més imprescindible): analitzar quina meravellosa configuració ha fet possible que un espai de terra tan limitat hagi donat naixement (almenys) a quatre grans figures de les lletres catalanes: Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens. Si els catòlics envien els seus creients a Lourdes, a la recerca de guariments miraculosos, potser que els lletraferits facin peregrinacions a la bella població illenca.

Amb Lovely, la ja coneguda i encara no prou reconeguda autora de 39° a l’ombra duia a terme una entrada per la porta major en la mar un xic massa estantissa de la poesia catalana. I la feia no només per deixar-hi una pregona petja, per dir, en veu alta i clara: «Poetes catalans i poetesses catalanes, ja sóc aquí!», sinó per quedar-s’hi, per convertir-se en una de les veus de referència; en una veu entre les veus; en una veu d’una potència i d’una sonoritat colossal, que es faria no tan sols sentir sinó, el que és molt més important, escoltar.

Que Cafè Central i Eumo Editorial hagin decidit recuperar el poemari i incorporar-lo a la seva prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda és una notícia que hem de celebrar; en primer lloc, perquè el volum d’Editorial Moll no és gens fàcil de trobar; en segon, perquè ens ofereix la possibilitat de submergir-nos-hi de nou, de redescobrir la seva primera incursió poètica;

La seva primera incursió en un terreny literari que encara no havia explorat, però que li semblava destinat, atès que en tota la seva narrativa, la paraula —el goig i el joc de la paraula— hi ocupa un lloc de privilegi; atès que, en ella, la paraula no és mai (només) un mitjà, sinó una eina —per no dir, una finalitat en ella mateixa.

Des del seu “Pòrtic”, la seva poesia ens colpeix; ens diu, no tan sols, «Sóc aquí!», sinó, alhora: «Sóc així!». I aquest «Sóc així!», no cal(dria) matisar-ho —en els artistes, obra i persona, creació i biografia, són (i han d’ésser) una sola entitat, indissoluble; filles l’una de l’altra—, no es refereix únicament al què escriu (i a com ho escriu) sinó a ella mateixa. Els versos de Lovely són, sens cap mena de dubte, la pròpia Antònia Vicenç no pas ja despullada, sinó descarnada: feta carn i, sobretot, esperit.

Si, per escriure de veritat, per fer obra seriosa, intemporal, és molt i molt convenient —per no dir, imprescindible— escriure amb la sang, ella, a la sang, hi deixa pedaços o estrips no ja de pell, sinó, més profundament, de carn; escriu en carn viva. Escriu perquè si no ho fa, perquè si no reïx a convertir en paraules —en paraules alliberadores, catàrtiques— el dol, contingut però incontenible, del seu pare, li esclatarà a dins.

Un dol pel seu pare —la causa primera o motor inicial del poemari— que s’agermanarà, ben aviat, ineludiblement, amb el dolor de la seva mare. En realitat, de no dur el títol de Lovely —que rep la seva raó i sentit en el poema que serveix de “Pòrtic”: “L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records”—, segurament el poemari es podria haver dit Dol i dolor.

El llibre és, essencialment, el plany o el crit d’una persona —més exactament, d’una dona; dona i crit, en aquest cas, van indissolublement units; no s’entenen l’un sense l’altra— que ha viscut i que ha patit, que ha viscut patint. I, per damunt de tot, que ha viscut veient patint els que més estimava: el pare i, doblement, la mare. Doblement, perquè, com va descobrir Maria Mercè Marçal, les dones, quan els toca el seu calvari, han de carregar no una sola creu, com els homes, sinó dues.

Un crit i un plany per uns temps durs, insofribles, tan dolorosos que tan sols poden ésser descrits o qualificats negativament, des del «no», des de les mancances: “No era l’amor la mà / que t’ensenyava a caminar. // No era la tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí de la boca”; “No era l’amor la veu / que et va ensenyar l’abecedari”; “Mai no et varen dir una paraula / que fes olor // de tendresa”; “No coneixia les cadires. // Li eren estranyes les finestres”; “No hi havia ni un pam de net ni / al cel ni a la terra”; “Tampoc no coneixia les cases / ni la gent d’aquell carrer estret”; “No eren apòstols / de res”; “La gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / feien fils”.

El dol, el dolor, la mancança i l’absència —temes claus, que es donen la mà, que es mesclen els uns amb els altres, fins a esdevenir un de sol, que els representa, alhora, a tots ells— escrits o estergits amb una intensitat acerada, amb una simplicitat del dir que multiplica el seu so i el seu ressò, que converteix el que sembla la llum incerta d’una espelma mig vacil·lant en la claror resplendent d’una supernova; en aquest dir menys que, en poesia acaba essent un dir més, un dir molt més; molt mes i molt més enllà.

On cada paraula, que és aquella i només pot ésser aquella, acaba esdevenint tot un diccionari. Com cada vida, i amb ella, cada univers artístic, literari o poètic, esdevé una enciclopèdia de la pròpia vida, del viure i veure el món. Una enciclopèdia —metafòrica, si es vol; que és l’art sinó una metàfora de la vida?— que ens permet cabussar-nos en l’existència —i en l’existencialisme (en el seu veure  viure el món i en-el-món)— del seu autor o autora.

Llegir Lovely, doncs, no suposa tan sols un goig —un goig estètic i intel·lectual alhora; si ho preferim un goig estètic que esdevé intel·lectual— i un plaer, una immersió en l’art de la paraula, sinó, sobretot, un fascinant viatge de descoberta i de redescoberta, una immersió, encara més rica i enriquidora, en la veu, la pell, la carn i la vida —tan intensament i pregonament viscuda— de l’Antònia Vicens.

Una oportunitat de descobrir que la poesia —la literatura, i tot l’art que en mereixi la definició— és una metàfora que, parlant-los del jo particular de l’artista, ens parla, en realitat, del nosaltres; d’aquell nosaltres compartit, primigeni, que rau en el fons de tots els nostres jos individuals.

dilluns, 28 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018
Per anar on volem, cal saber d’on venim

 

Indicava, no fa pas gaire, en parlar de Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, el goig que suposava disposar d’un tan complet recull antològic de la seva obra, que permetés acompanyar-lo de nou en la seva trajectòria i assaborir-la des del seu començament i de manera cronològica. Si això és cert, essencial i imprescindible, en l’obra d’un poeta, segurament ho és encara més quan el que permet recuperar aquesta mirada enrere són les traces d’un premi literari de prestigi.

Sobretot d’un com el Bernat Vidal i Tomàs, creat l’any 1985 per l’Ajuntament de Santanyí per homenatjar un dels seus més grans escriptors; ajuntament mariner que, amb la col·laboració d’AdiA Edicions, ara, a fi de celebrar com pertoca el centenari del naixement de l’autor, ha tingut la fantàstica idea de publicar un volum que recull un parell de poemes de cada un dels guardonats amb el premi al llarg del seus 33 anys: Les baules que falten Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs.

Un premi que, com molt bé assenyala D. Sam Abrams en un pròleg que és gairebé tan imprescindible com el mateix llibre, “ha fet una contribució remarcable a la tradició literària catalana en potenciar veus poètiques de qualitat i de llarga durada”. Una contribució que, des del meu punt de vista, hauria estat encara més brillant si, en un parell d’ocasions, el jurat hagués tingut el coratge de declarar-lo desert. Per desgràcia, a casa nostra segueixen essent majoria els que consideren, erròniament, que declarar deserta una edició damnifica un premi, quan és a la inversa: el dignifica.

Per constatar la importància i la intensitat d’aquesta contribució només haurem d’obrir el llibre i començar a llegir. Els dos versos que Abrams ha triat de cada llibre premiat ens ofereixen un magnífic panorama de les nostres lletres poètiques dels darrers 33 anys. Ja en la primera edició, el criteri i el bon ull del jurat quedà de manifest, donant a conèixer la veu de Miquel Àngel Llauger, amb L’arena de l’amor: “ésser lliure demana un camp més gran/ que una roca encerclada d’aigües brutes” (pàg. 20).

El mateix succeiria l’any següent, el 1987, amb Jaume Mateu (Botons de foc: “volguérem ser pedra i més tard aire/ per acabar essent senzillament/ torsimanys de la ceguesa vital”) i amb Xavier Pérez i Torío (Eteri cos d’intriga: “albiro un firmament d’inèdit foc/ quan venço la rutina de la festa/ planyívola de l’home i el seu joc”; el 1988, amb el colossal Antoni Vidal Ferrando (A l’alba lila dels alocs: “Capvespres del record, sou als meus ulls/ lilàs, ciclostilada melangia”); el 1990, amb Maria Antònia Grau i Abadal (I grega: “I tu, amor, em respires/ a cada angle dels mots que ens decideixen”); el 1990, amb Miquel Oliver i Bauçà (Cita a la riba: “assedegats, els llavis, continuen esperant aquella sola paraula/ que sens por ens sobremunti les mans”), el 1991, amb Jacint Sala i Codony (Quadern de magranes: “I on aniràs, llavors, sense la mort,/ —vivint només— sense poder esperar/ que, abans que res, et salvi d’ésser viu?”.

Una contribució que, per no allargar-me més del compte, es mantindrà amb (gairebé: deixaré que siguin els lectors qui descobreixin les dues úniques ocasions que, segons el meu parer, desnivellen un xic la balança) el mateix encert fins el dia d’avui: Maria Lleixà, Josep Planaspachs, Antoni Xumet, Pere Orpí, Jaume Mateu, Marisol González Felip, Joan Perelló, J.N. Santaeulàlia, Jaume Bosquet, Antònia Arbona, Guillem Rosselló Bujosa, Josep Noguerol i Mulet, Sadurní Tubau i Pascual, Pere Rosselló Bover, Pau Vadell i Vallbona, Antoni Prats, Sergio Roche Font, Jaume Mesquida, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Montserrat Garcia Ribas, Lucia Pietrelli, Hilari de Cara, Montserrat Butxaca, Joan Duran i Ferrer, Maria Sevilla, Anna Gual, Carles M. Sanuy i Joan Josep Barceló Bauçà.

Si les antologies han estat sempre necessàries, i molt més una de tan magnífica com ho és aquesta,  segurament avui en dia ho són molt més. En aquest avui en dia on, com remarca el curador, mentre “Lluís Solà […] passa pràcticament inadvertit, poetes de poca substància i solvència poden encimbellar-se i situar-se en llocs de privilegi dins del panorama poètic mitjançant les plataformes digitals”.

Les plataformes digitals i, hi afegiria jo, mercès a l’endogàmic (orb, injust, avantatjós, nepotista, prevaricador, omnipotent, omnipresent, intocable, inatacable, despòtic…) i hermètic sistema capellístic de la poesia catalana, on una vintena d’amics i amigues, de coneguts i conegudes, molt (massa) ben avinguts no tan sols tallen (gairebé) tot el bacallà, sinó que se’l reparteixen, com a bons germans i germanes, els uns amb els i les altres. Talment com si una part ho fos —i ho pogués ésser— tot.

Si, poèticament, no sabem d’on venim, on som i com hi hem arribat, si ens mantenim únicament enlluernats per l’avui (tan propici a l’enlluernament del foc d’artifici i de l’adulació), si no tenim (ben) present que per avançar sempre cal mirar enrere, que tan sols innova —pot innovar— qui abans s’ha amarat de tradició, qui arrela els seus peus en la terra dels nostres avantpassats, no tan sols no arribarem enlloc, sinó que darrere nostre només deixarem terra calcinada.

Feu-vos, doncs, amb aquest tan recomanable i oportú volum, regaleu-vos-el i regaleu-lo als altres; gaudiu-lo i feu-lo gaudir. Quan l’hagueu llegit (i rellegit), el més segur és que correu a les llibreries o biblioteques més properes a casa vostra per reclamar els poemaris sencers que reivindica. Quina millor edat que els 33 anys per fer ressuscitar una tan esplèndida poesia?

dissabte 30 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Les baules que falten” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando

El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando

Ja no hi ha apatxes, l’amor perviu

La poesia —com tot l’art autèntic— sorgeix, indeturable, d’un crit interior, d’una invencible necessitat espiritual, que reclama fer-se sentir, que recorre a les (sempre insuficients) paraules per exterioritar-se, per donar-se a conèixer, per evitar restat reclosa al més dedins de l’endins; per fer arribar la seva veu (que, a l’interior, s’expressa sense paraules, però que, en sortir, ha de recórrer-hi) allí on hi hagi qui la pugi escoltar o llegir.

I aquesta realitat, que alguns ignoren, que creuen que poden recrear —de fet, subcrear: l’art es crea ell mateix; nosaltres som els seus simples transmissors,  els seus torsimanys, el(s) mitjà(ns) que empra/en per expressar-se—, s’evidencia en aquells poemaris que, quan els llegeixes, et fan la sensació que eren necessaris, que existeixen perquè calia  que existissin. O, potser, fins i tot, que ja existien i que —com aquelles escultures que s’amaguen sota una bloc de pedra i un escultor s’encarrega d’anar-les descobrint— (la inspiració d)el poeta ha rebut la crida de convertir en paraules.

La citació de Paul Auster —«Dedico aquestes paraules a les coses de la vida que no entenc […], a la impossibilitat de trobar una paraula igual al silenci dins meu»— que encapçala El batec de les pedres, d’Antoni Vidal Ferrando, Edicions 62, 1996, reeditat per Edicions del Salobre, l’any 2008 dins Allà on crema l’herba. Obra poètica (1986-2007), ja ens diu —sense dir-nos-ho, que és com convé fer-ho— que al seu autor li calia escriure aquest poemari, que li cremava al seu interior, que només escrivint-lo seria capaç d’entendre —més aviat, d’intuir, d’obtenir una unça d’ombra d’ombra de certesa— què sentia, com sentia i per què sentia en un (d’aquells) temps d’incertesa vital que de tard en tard ens assalta o assetja; que li calia per (assajar l’impossible d’)entendre el món i, en conseqüència, entendre’s ell mateix.

Per això, probablement, perquè sentia, ben alt, el crit al seu interior, però encara no amb prou claredat, perquè veia però no acabava de veure (del tot), els primers versos del poemari són temptatives d’aproximació, com pedres llançades damunt la mar de l’existència per fer-hi passanelles, per començar a entrar-hi en contacte. Incert, encara, mig a les palpentes, llança l’escandall dels primers versos per (provar de) saber on és i, sobretot, per sondejar la fondària del lloc on es troba.

Abans de cercar les (possibilitats) de respostes, li cal cercar les preguntes; abans de demanar-se el què (i el qui i el com), li cal saber el perquè: per què en faig preguntes, per què dubto i, per damunt de tot, per què sento la necessitat de preguntar-m’ho. Una primera part, doncs, de tempteig, d’avançar mig en tentines. No pas en l’aspecte poètic —des del primer moment, els versos són sòlids, bells i contundents—, sinó en l’espiritual, en el camí de trobar-se (i de trobar el altres tot trobant-se).

Arrenca pel començament del començament, pels inicis, per aquell temps primigeni, en l’abans de l’abans, on “tot era rar i bell”, on “l’home era així, indòmit, èpic, naïf”, tot d’una sentí la necessitat d’“explicar l’ésser”, s’esdevingué el miratge de la paraula, i “traçà el primer gargot”, que “salvava la memòria dels morts” i permetia deixar petja de l’ahir.

I des d’aquest punt de partença, que li permet situar-se i recobrar (un cert) alè —“Com si encalcessis cendres penses estímuls”— per intentar superar el “desesme” —“quan els astres són renúncia, / no saps d’on treure força, caminant”; “Camines soledat i p0ls negres”—, s’aboca al moment actual amb la mirada neta —“Ara ja puc parlar sense angúnia”—, i comença a (entre)veure un xic de (bes)llum enmig de la tenebra.

La llum que l’acompanya i l’ha acompanyat des de fa tants anys, l’amor dostoievskià i carnal, alhora, que salva el món (i, el que és més important, les persones que hi viuen, que el fan habitable, que fan que pagui la pena viure-hi): “vengueres tu, dona, inversemblança, els teus dos llavis de música i raïm”; “No saps d’altre recer que el seu cos tebi. Com al genet que fuig, és el foc que et delata a mitjanit”.

Perquè només l’amor —i en el seu cas, l’amor té un únic nom de dona, Rosa, la seva dona— (l’aferrador quan creus que no hi ha aferradors, el moll quan creus que no hi ha cap port on puguis fondejar, l’única seguretat quan la darrera seguretat s’esfondra, l’única certesa quan tot és incertesa) li dóna forces per mantenir-se dempeus, quan arriba aquell moment on “l’oboè desdibuixa / els records”, on “els vents d’ahir només ens porten pols / i les gavines mortes / d’un llarg solstici”, quan creu que ha entrat en la tardor de la vida i s’adona que “he anat darrere un somni per romandre / a mercè del menyspreu i de l’exili”, que “no hauràs viscut més que escaramusses de paper, llunaris i amors que dilacera l’auguri amb veu de saxo”.

Dic, expressament, que ho creu perquè, tal i com els succeïa a l’Àlex Susanna, al seu Filtracions, o a Joan Manuel Homar, amb La lentitud de la mirada, a Vidal Ferrando li fa —més exactament, no pot evitar sentir— la sensació de trobar-se en la tardor de la vida quan encara és (era, car el llibre és de l’any 1996) prou jove; quan a tot estirar, havia entrat a la maduresa. Tanmateix, el que compta —i, encara més, en poesia: que és l’expressió de la vida en paraules— no és tant el que s’és com el que se sent, la realitat sinó el sentir, i ell sent que “al parterre / s’han marcit els narcisos”, que és, ja temps de “la posta”, de mirar “enrere: / un quadern groc”.

Un color, el groc, que en un poeta per a qui (com en un quadre, una fotografia o una pel·lícula fetes en paraules) els tons i les coloracions són tan importants, perquè descriuen però sobretot defineixen un estat d’ànim, on la vida i el paisatge (l’exterior però, també, l’interior) es tenyeixen del(s) color(s) del seu(s) sentiments, no és, en absolut, casual.

Pot ésser, per descomptat, (més o menys) inconscient, sortit directament de la seva necessitat expressiva, però no pas casual. El groc, en tots els seus tons, és omnipresent, (“com un asimetria groc llimona”, “els ferros niquelats”, “són grocs els seus besos des de l’antifaç dels mots”, “groc àcid”, “el color de la bergamota”, …), perquè, en la paleta de colors de la natura —i, per al poeta, la vida, si no és en i per la natura, si no és natural, no és vida— el groc és el color de la tardor, del temps que arriba quan l’estiu ja ha quedat enrere i l’hivern comença a tocar la porta amb els seus dits glaçats: “ecos que anuncien la posta”, “Mira-les: ja totes / t’esperen a ponent com assutzenes”, “Amor, pens en l’abisme / de l’última sageta”.

Un groc que, al mateix temps, com les fulles dels arbres caigudes a terra, és la metàfora no ja (tan sols) de l’ahir, dels temps que ja no tornaran, que ja no poden tornar —“Paginada / la vida resta a popa”; “I, en endavant, d’altra embarcació / no salparà del vespre dels seus ulls”— sinó, encara més, dels temps balafiats, del tot el que podríem / voldríem haver fet i no vam fer: “L’octubre destrueix massa delers”, “el blues paorós de la neu contra les siluetes i el gris de les puputs, contra la indiferència de les creus del terme, contra les ungles tristes de les noies”.

Les fulles (que no únicament han caigut al terra, sinó que hi caminem per damunt, les trepitgem, esclafant-les en trepitjar-les, com trepitgem i esclafem els nostres somnis caiguts) són la imatge perfecta del ja no hi som a temps, de ja hem fet tard. El ja no és tan omnipresent, i com més endavant, més, al llarg del poemari, com els tons grocs: “Ja no escriuràs”, “Ja no hi ha apatxes”, “ja no et feia poemes”, “la mar ja no és música”, “ja no hi ha esmena”, “Ningú ja no interpreta melodies / d’amor”, “ja no em parlen”…

D’un ja no irrecuperable i, el que és (molt) pitjor, vençut, malbaratat que bé podríem identificar amb el títol d’una coneguda novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes, Oferiu flors als rebels que fracassaren: “Cap generació / no s’havia lliurat amb més impuls / a la utopia”, “Mai més ningú no tornarà a sotmetre / l’urc del bisó”, “els dies / fausts s’esvaneixen”, “Les grans metròpolis / que vàreu sublimar són ara liles / i sol a cementiris, on romanen / els somnis dels millors”.

I en aquest moment en que la decadència et pot fer decaure, en que prens consciència que, de vegades, la vida és una pujada de baixa, o que comença a baixar —“Inútilment vas saquejant vermells”, “La vida no és un plàcid / efluvi ni hi ha treva / enlloc per als insubmisos”; “Tots són allà deçà: la colla, els teus apunts, els pòsters del Che, lady Hamilton. Inassolibles, són matèria d’insomni”—, et cal un puntal sòlid  on aferrar-te.

I en el seu cas, com ja he avançat, la mà, indefallible, incansable, que li oferirà, ara i sempre —com ja la hi oferia llavors— una flor (el niu que sempre l’acull, fet de plomes i de foc alhora) serà la de la seva eterna estimada, infal·lible estimada: “Rosa, per dibuixar-te una illa a penes, / amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc. / Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure / entre les teves cuixes”.

dijous, 22 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries d’obres d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides


Aquesta anàlisi literària de “El batec de les pedres”, d’Antoni Vidal Ferrando” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Les llunes i els calàpets, d'Antoni Vidal Ferrando

Citacions literàries de Les llunes i els calàpets, d’Antoni Vidal Ferrando

Qualsevol pacte amb la nostàlgia conté un certificat d’extinció.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 35)
Els records […] sovint no s’autocensuren ni s’avenen a compartir el present, i menys el futur.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 114)
Els únic paisatges vertaders són a dins de nosaltres.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 117)
En anar de negocis prohibits, el secret de l’èxit rau a saber callar i complir ordres.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 122)
No són els llocs sinó els camins de la vida, els que ens destrueixen o ens encimbellen.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 126)
La condició humana [està] presidida […] sovint per les antinòmies i la inescrutabiltat.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 162)
La nostàlgia és un risc enorme, un luxe excessiu quan te la jugues a cada moment.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 167)
La veritat és més un assumpte de comportament que de xerrameca.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 177)
Un humà mai no ultrapassa la línia de la història que fa u amb el destí.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 205)
Les experiències primeres deixen un pòsit difícil de substituir.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 209)
Els homes ens autodestruïm perquè tenim por.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 218)
La soledat no és una conseqüència de la incomunicació, sinó la causa.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 235)
La natura [és] l’únic llenguatge no convencional.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 246)

Categories
Notes de lectura

L'illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando

L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando

Si hagués sabut, si hagués pogut…

Segurament, si em demanessin que és —més aviat, que convindria que fos, que hauria d’ésser— una novel·la o una narració llarga gosaria dir que, per davant de tot —per damunt de qualsevol altra consideració (formal o terminològica)— és un retrat de la condició humana; de les múltiples, quasi infinites possibilitats de la condició humana, del viure humà; el retrat d’unes vides particulars, individuals, que representen algunes de les mil i una possibles vides humanes.

Una novel·la és la imatge, fixada amb paraules sobre el paper, d’una vida, d’unes vides; d’unes vides que són —que han d’ésser— particulars, pròpies i intransferibles però, alhora, generals i generalitzables; que ens parlen d’un jo o d’un conjunt de jos però, ensems de la vida humana, del viure. Si Cien años de soldedad i els Buendía ens captiven és, primordialment, perquè són ells —molt i molt ells: qui podria oblidar-los, després de llegir l’obra?— i, al mateix temps, són molt més que ells; perquè són uns homes i unes dones però, al mateix temps, tots els homes i totes les dones.

En llegir les narracions d’Antoni Vidal Ferrando aquesta idea de l’individual que representa el general —l’univeral, de fet— se’t fa immediatament present, però em fa la impressió que mai d’una manera tan evident com en L’illa dels dòlmens (El Gall Editor, 2015).

Per començar, perquè si, normalment, les seves obres es caracteritzen per un protagonisme més col·lectiu que no pas individual —o, més exactament, pel fet que el(s) seu(s) protagonista/es narradors esdevinguin portantveus no tan sols dels seus records i memòries, sinó dels de tots els que els envolten—, en aquesta novel·la de l’any 2007 la visió panoràmica i plural que ens ofereix és encara més aclaparadora.

Fins a tal punt que provar de resumir en unes ratlles el seu argument és tan absurd com assajar de definir el color del vent (o, si ho preferiu, les il·limitades tonalitats que va prenent la mar al llarg del dia). Si fóssim partidaris d’avançar la trama —que no ho som, gens, més aviat al contrari: som partidaris de respectar el ritme de descoberta que ha decidit l’autor—, podríem fer cinc cèntims de la vida i els neguits del protagonista. Tanmateix, no hauríem fet més que dibuixar únicament una sola d’entre els milions i milions de gotes d’aigua que conformen el vastíssim l’oceà de la novel·la.

Perquè el veritable protagonista de l’obra no és pas el narrador, ni la seva família més propera (la dona i la filla), ni la seva família més extensa (la mare, el pare, la germana, els avis, el sogre…), ni els seus amics, coneguts i saludats (i això que si volguéssim enumerar-los tots hauríem de destinar-hi tot l’espai d’aquesta anàlisi i encara no en faríem prou), sinó la vila antigament marinera on té lloc la història. Almandaia no és (o, no és, només) l’escenari de la seva història, no és el lloc on viuen, sinó que, en realitat, la seva vida mateixa: ells i elles són Almandaia. I, a la inversa, ells són (i han fet) Almandaia.

Són Almandaia i, alhora més —i aquest més (més enllà, més amunt, més intensa) és el que li confereix a la novel·la una encara major, colossal grandesa; la seva eternitat i la seva universalitat. Més perquè són, al mateix temps, tot Mallorca —i, per extensió, tot Ses Illes. Això, és clar, per no dir que són el retrat, la imatge o la metàfora de qualsevol illa o població costanera de la Mediterrània (o del món sencer).

De la mateixa manera que, en síntesi molt sintètica (i, per tant, inexacta i del tot insuficient), la història del protagonista és la història de qualsevol persona que ha renunciat als seus somnis per triomfar i que acaba adonant-se que a canvi d’obtenir tot el que no li calia per res ha perdut tot el que tenia i li importava, la d’Almandaia és la de qualsevol terra que ha renunciat a la seva essència per un velló d’or que se li ha acabat fonent entre els dits i abrasant-li les mans; que ha sacrificat els seus orígens i el seu passat per un futur millor i més segur que ha acabat esdevenint pitjor i més insegur que el pitjor dels pitjors passats.

És en aquest sentit que l’endreça que clou el llibre —atribuïda a un Marc Navarro que crec que és més almandaianenc que no pas santanyinenc— no pot ésser més exacta: «El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens/ i les banderes pirates on vivíem feliços». Encara que, i un tal incís és absolutament imprescindible, el vent i les tempestes de les que parla Vidal Ferrando no siguin, com les de Navarro, climatològiques —i, per tant, naturals (i inevitables)— sinó morals —producte (gens inevitable) de la desciviltzada civilització humana.

Perquè malgrat que —com en totes les obres narratives de l’autor de La ciutat de ningú— les forces del destí siguin omnipresents, tant el narrador com l’autor tenen molt i molt clar que, al capdavall, només els humans som els responsables dels nostres actes; que el mal —sense dubte, un dels temes crucials de la seva obra— no ve de fora; no (pro)vé ni dels déus ni de l’infern que són els altres, que deia Jean-Paul Sartre, sinó de nosaltres, de ben endins de nosaltres mateixos.

Que, per més que tendim a provar d’alleujar-nos carregant les culpes damunt dels altres, som nosaltres, i només nosaltres, els responsables de les nostres decisions i, per tant, de les nostres culpes.

Que el filòsof francès tenia raó quan deia que estem condemnats a decidir, però que, precisament per això, perquè som lliures, mai —per més que ens agradi enganyar-nos a nosaltres mateixos— no ens podrem alliberar de la consciència de culpa d’haver decidit malament.

Que així com deixar enrere la infantesa suposa poder començar a navegar per tu sol, ésser lliure, però implica renunciar als teus somnis i a les teves fantasies, fer-se gran de veritat (arribar a l’hivern de les nostres vides; a aquell temps on acostumem a fer balanç del que hem viscut) implica, sobretot, començar-hi a veure clar de veritat, començar a veure el que no volies veure.

Suposa prohibir-te a tu mateix seguir fent-te trampes o enganyant-te; treure’t les venes que t’havies forçat de mantenir damunt dels ulls i fer-te responsable de les teves males decisions, dels teus errors, dels teus fracassos.

I, el que encara és més greu, més insofrible, del dolor que els teus errors han provocat als que tu estimaves. Perquè, així com perdonar-te el mal que t’has infringit a tu mateix és un procés llarg però finalment assumible, perdonar-te el que has causat als que estimés, és de totes totes, impossible.

L’inoblidable protagonista de la novel·la, quan vegi acostar-se el final dels seus dies, prendrà consciència que “La vida era com la pintura: impetuosa a l’hora d’exigir i negligent a l’hora de correspondre”. I, sobretot, que quan l’home mata déu, mata, també, la possibilitat d’exculpar-se.

dissabte 5 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’obres d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides.
La ciutat de ningú.
Amors i laberints.
 Les llunes i els calàpets.
La mà del jardiner.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando

La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando

La intemporalitat de la memòria

En un apunt de l’any 1953 dels seus (quasi imprescindibles) Diaris, Witold Gombrowicz explica quina és la seva concepció de l’art: «Crec que l’art […] ha d’intentar trobar les seves vies personals. El que em lliga a una obra d’art és aquesta secreta desviació per la qual, tot posant en relleu la seva època, no per això deixa de ser menys l’obra d’un individu ben diferent, que viu la seva pròpia vida». Una concepció que sembla que hagués escrit pensant en l’obra d’Antoni Vidal Ferrando, que, tot representant un temps (i un espai) es representa, sobretot, a ella mateixa; o, més exactament, representa la seva, personal i intransferible visió del món.

Ens n’oferí un altre esplèndid exemple amb la seva segona novel·la, La mà del jardiner (El Gall Editor, 2015), que, alhora que retrata, amb una amplitud impressionant, una època i una terra —els primers anys de la postguerra en una petita vila marinera que fa les primeres passes per renunciar (per no dir, trair) als seus orígens—, ens permet embarcar-nos en una aventura literària que no té altra guia ni brúixola que la veu del seu esperit, que la seva necessitat interior d’explicar el món —un explicar el món que, com en qualsevol artista, és, per damunt de tot, (intentar) explicar-se’l a ell mateix.

Un explicar(-se) el món que és una recerca del(s) temps perdut(s)— “Tenia tanta necessitat de recuperar el temps perdut”—, una mirada enrere per entendre la “trama emocional del present” i per provar d’encarar el futur.

I per fer-ho, quina mirada podia ésser més adient que la d’un adult que rememora els anys feliços de la seva infància? Un adult enyorat del temps on tot era possible on regnaven el somni i la bondat: “Enyorava […] la bona disposició amb què tothom m’obria la porta quan encara era un infant amb els ulls nets que no coneixia el mal”. Que, quan gira els ulls enrere —“Així com tornes vell vas veient les coses”—, s’adona que “el temps […] s’endú els nostres afanys i la bellesa”, que “el temps transcorre i ens deixa a les palpentes”. Que sent, com l’autor, la necessitat de recobrar les seves arrels —“Hi ha un esforç de recerca dels orígens, del qual no puc fer cas omís”— d’impedir que la foscor de l’oblit ho engoleixi tot.

Una història en la qual el passat del poble mariner i el de l’infant van de la mà; on l’infant és, en realitat, una perfecta metàfora de la vila; d’aquesta vila que amb el turisme veié com la misèria secular del poble quedava eradicada però que, com a torna, perdia aquella seva condició arcàdica, de Paradís abans que Eva mossegués la fruita prohibida. Com el de la primera parella bíblica, el del narrador “va ser un estiu iniciàtic”.

Un estiu —i que fos estiu no és pas casualitat, ja que és el temps més lluminós, abans que arribi la grisor de la tardor i la foscor de l’hivern— on l’infant entrà en contacte amb el món adult: “Abans dels set anys jo encara no coneixia segons quins passatges de les consciències”; “degué ser la primera vegada que vaig voler dimensionar l’eternitat i em vaig sentir perdut pels deserts inescrutables de l’ésser”.

Un contacte —més aviat, un xoc: “fins que el vicari nou no va sacsar la meva vida mai no m’havia sentit infeliç”— que, en embrutar-lo “d’heterodòxia i vulgaritat”, va “soscava[r] les defenses de la [seva] ment”, que li va fer “descobr[ir] les zones malaltisses de la condició humana” i, per tant, “perdre la innocència i la confiança en les persones”.

Perquè, com no podia ésser d’una altra manera, el món, i les seves infinites complicacions “no estav[en] fet[s] a la mida d’un mocós de set anys”. Però, tampoc, a la mida de la major part dels adults, que no s’adapten a les severes exigència de l’existència humana; a aquesta vida on el mal —sens dubte, un dels temes de la novel·la— domina i predomina, on la guerra és omnipresent: “Les guerres no paren de devastar les pletes de l’existència humana ni d’esborrar el camí dels desitjos de felicitat de la gent”.

Una guerra eterna que no només s’estableix entre nacions o dins d’un estat, com la Guerra Civil espanyola, sinó, igualment, entre persones. Una guerra que tan sols desapareix per descansar, per reprendre forces i tornar encara més forta, més salvatge, més venjativa.

I els homes —i les dones: el paper les dones, en l’obra de Vidal Ferrando, és no tan sols preponderant sinó central, essencial; sense elles, els homes són poc més que ombres (desvalgudes)—, en el camp de batalla de la guerra constant i sense pietat que és la vida, esdevenen titelles, sotmeses al vaivé capritxós de forces superiors i incontrolables, de l’atzar i, més encara, del destí; un destí inexorable que no sembla sinó cercar la perdició (i la destrucció) humana, la fi de qualsevol, remota, utòpica, fantasiosa, esperança: “el destí és maquiavèl·lic com el vent de mestral i com la milana”.

Perquè els protagonistes —i, sobretot, els narradors— de les creacions de l’autor de Santanyí són, per definició i per essència, connaturalment, pessimistes, hobessians. Més que hobessians, de fet, atès que no tan sols creuen que els homes són llops per als homes, sinó que també ho és el seu fat, que quan els déus o l’atzar juguen amb ells, sempre n’acaben sortint escaldats. Ineluctablement escaldats, tant si fan com si deixen de fer, tant si decideixen com si deixen que la vida decideixi per ells: “Qui va dir que el món és dels valents desconeixia els deserts de la condició humana”.

Totes aquestes consideracions analítiques meves pretenen dir molt, però em temo que, al costat de la magnitud de La mà del jardiner, diuen poc, per no dir gairebé no-res. Perquè “aquesta crònica” vidalferrandoniana, que “assaja de posar límits a la veritat i a la faula”, és tan generosa i àmplia, abasta tant —la vida i la mort, l’amor i el sexe, el bé i el mal, la infància i la maduresa, la família de sang i la família que escollim, l’amistat i la enemistat, la guerra i la pau, la religió i el mite, la creença i el fanatisme, la natura i la civilització, les paraules i els silencis, la Història i la història, la memòria i la desmemòria, el temps i la permanència…— que qualsevol intent de descriure-la suposa, per força, trair-la, reduir-la.

És per això que, en comptes de seguir intentant un impossible, el millor que puc fer és adreçar-me a totes les persones que s’interessin per allò que en diem la condició humana —per viatjar de la mà d’un gran autor pels “paisatges més recòndits de l’ésser”, per “davallar als abismes del […] fur intern” de la humanitat, per capbussar-se en “les cavernes interiors” del que som i podem arribar a ésser— i convidar-los a llegir-la.

Comprovaran que la ficció no tan sols sovint supera la realitat, sinó que, de vegades, i aquesta segur que n’és una, és molt més intensa, molt més autèntica, molt més viscuda que la vida mateixa.

dimarts 1 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides.
La ciutat de ningú.

Amors i laberints.
 Les llunes i els calàpets.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Com

Categories
Notes de lectura

Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando

Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando

La màgia de l’odissea quotidiana

De vegades, algun saberut —els saberuts són els que mai no s’equivoquen, el que no dubten perquè tampoc no s’arrisquen, els que repeteixen el que han dit els altres— se sorprèn quan un poeta escriu una novel·la, i no tan sols se sorprèn, sinó que tot seguit qüestiona que pugui tenir el mateix valor que la seva obra poètica, talment com si narrativa i poesia fossin arts tan distanciades —per no dir, oposades— com ho són, en l’àmbit polític, la democràcia i el totalitarisme.

Només cal posseir una unça de criteri —i el criteri és com les orquídies: ni es poden cultivar en captivitat ni es poden imitar— per saber que poesia i narrativa no són més que dues de les diverses tonalitats possibles que té al seu abast un escriptor per fer sentir la seva veu, per maldar per traslladar damunt del paper la visió del món que li brinda la seva ànima artística, el seu jo interior. Dues eines literàries que no tan sols no són incompatibles, sinó que són germanes literàries —en realitat, bessones univitel·lines, ja que comparteixen el mateix bressol artístic.

Si ens endinsem en Les llunes i els calàpets (El Gall Editor, 2015), “la primera novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, […] «gènere» que fins els anys noranta l’autor no havia practicat”, com ens informa Lucia Pietrelli en la seva introducció (les, tan adients com imprescindibles cometes de «gènere» són seves) constatarem des de la primera línia que la veu del santanyinenc es manté tan fidel com identificable; que és el mateix poeta que coneixíem el que ens parla (com era el mateix narrador de les emocions i dels sentiments qui se’ns adreçava des de la seva poesia). El mateix autor que, amb la seva prosa senzilla però bastida amb una cura i una delicadesa extremada, precisa i preciosa alhora, ens parla des del més endins del seu endins.

Perquè el seu és, sens dubte, un relat, la història d’una família, d’un temps i d’un país —d’un temps que s’ha perdut entre les ombres enlluernadores de la modernitat i del turisme; d’un país que ha venut la seva ànima al faust de la facilitat— però és, sobretot, una radiografia interior: “els únics paisatges vertaders són els paisatges interiors”. Una radiografia interior ensems personal i social: de l’autor, dels personatges però, també, d’una època; d’una època (i d’un espai) que marxà per no tornar mai més.

I és precisament per això —per això i, segurament, perquè un crit interior li ho reclamava— que la seva narració té un tan marcat aire mític o èpic, que l’acosta tant al realisme màgic llatinoamericà. I dic llatinoamericà i no pas hispanoamericà perquè hi rastrejo no tan sols ressons de García Márquez o del Vargas Llosa inicial, sinó, també, del (massa sovint negligit) brasiler Jorge Amado, especialment, del seu Gabriela, clau i canyella. D’aquestes obres on la realitat i el misteri avancen agafats de la mà; tan agafats de la mà, almenys, com la natura i el misteri.

Això sí, com no podia ésser d’una altra manera, d’un mite adaptat al segle XXI, d’un mite a la humana mesura; d’un mite arrelat en la terra i entre els homes; d’un mite que parteix i es configura en la quotidianitat, en la vida nostra de cada dia. En aquesta vida nostra que, pel simple fet que la sobrevivim —“En aquest món, les alegries són miloques sense fil que en elevar-se, es tornen un vol de petites cendres?”—, ens converteix, immediatament, en herois. En herois antiheroïcs, però herois, tanmateix. O sigui, en els únic herois possibles en aquest món on déu ja va morir (a mans dels homes) ja fa tant de temps.

Perquè, millor que ningú, Vidal Ferrando —i amb ell el seu alter ego, el narrador de la novel·la— sap que els mites no són (ni poden ésser) fills dels déus sinó dels homes: “Al final, ¿què hi ha darrera el sàndal de dels mites sinó quotidianitat i fantasmes?”. Perquè, així com el mite neix de la història, també, la història neix del mite —neix i es consolida: quantes vegades el que sabem (o creiem saber) sobre la història es fonamenta més en el mite, en la hipèrbole, que no pas en la història, en els fets?

Perquè, tot i que sovint creiem (o ens vulguin fer creure) el contrari, ni la història ni els mites no tenen ni han tingut mai veu. I, per tant, per parlar els cal la veu dels homes.

I com es preservava la veu —més exactament, les veus dels homes— sinó en els seus relats? D’aquests relats mil·lenaris que foren els predecessors (i, alhora, també els mestres) de la literatura. D’uns relats que, ara com llavors, s’apuntalen en la memòria (i, encara més, en la desmemòria) dels homes; i que, per això, han d’ésser, per força, contradictoris, inexactes, erronis. És en aquest sentit que la citació de Joseph Brodsky que encapçala l’obra no pot ésser més adient (i aclaridora): «En ensopegar amb la memòria, el temps reconeix la seva impotència».

Una impotència no tan perillosa (i devastadora) per ella mateixa, sinó pels resultats que comporta: perquè fa desaparèixer el rastre de llocs, de temps i de vides. Serà contra aquest atziac perill, potser el pitjor de tots —si “el futur de tots els homes és la mort?”, si viure és avançar envers la mort i no deixem petjada, per què vivim?— que l’autor i el narrador (l’autor convertit en narrador, de fet) s’alçaran amb les armes de la veu i la ploma.

El narrador, per fer reviure la figura del seu avi, desfigurada i quasi esborrada pels vents del temps; l’autor, a través de la història de l’avi Bramona, la d’una terra que, havent perdut —per no dir, (mal) venut— la seva identitat, sembla no adonar-se que si renuncia a conèixer (i a preservar) els seus orígens i la seva història, renuncia, irremissiblement, al seu ésser-en-el-món, al seu caràcter únic i intransferible, a la seva raó d’ésser: “en ser al poble es posa a treure color la meva percepció del món i dels éssers. I el fet de tu adonar-te’n que tot té un nom i de saber-lo pronunciar adquireix una consistència superior a qualsevol miracle de la tècnica, i també és més abellidor, més genuí”.

En definitiva, si creus que la teva terra és allí on, quan dius «Bon dia; avui fa bon temps», et responen «Bon dia; sí, sembla que fa bon temps», però no saps que és un calàpet, llegir aquesta esplèndida novel·la d’Antoni Vidal Ferrando et farà conscient que quan es perd una paraula es perd tot un món; i que, com més mons es perden, més orfe, pobre i desvalgut queda el planeta terra.

diumenge 29 d’abril del mmxviii

 

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides.
La ciutat de ningú.

Amors i laberints

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Com

 

Categories
Notes de lectura

Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando

Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando

Viure en les paraules

Que per a un artista vida i obra són el mateix —o, més exactament, que l’obra és el producte, madurat, macerat, de la seva existència— hauria d’ésser tan obvi com que el blau i el groc quan es mesclen es converteixen en verd. Malauradament, a les lletres catalanes actuals hi ha tants —massa— autors que han après a escriure, que no fan més que aplicar les regles i consells, o sigui, les receptes, dels professors de literatura, que aquesta simbiosi entre vida i art s’ha anat esvaint: aprenent han perdut la veu pròpia literària que el viatge de la seva vida els hauria anat modulant.

És per això que capbussar-nos en Amors i laberints, el dietari que va escriure Antoni Vidal Ferrando entre els anys 2008 i 2010 (Ensiola Editorial, 2010) és una sublim manera de rescabalar-nos de tanta orfebreria sense ànima, de (re)trobar-nos amb un escriptor que xopa la seva ploma al cor, que ens parla des del més pregon del seu esperit; des d’aquella veu, feta de fons i de forma, que els anys han anat definint i conformant; d’aquella veu, íntima i poderosa alhora, que ell sent al més endins de l’endins i que malda per transcriure en l’inaferrable argila de les paraules: “Les paraules són reptes, són ocells que dansen  dins la boira”.

Per assajar de superar aquesta impossibilitat —com dir, en mots que se’ns fan escàpols, allò que (mig) sentim, allò que ni nosaltres mateixos estem segur d’entendre?— probablement tan sols hi ha un camí; un camí tan difícil com inaccessible; el que resseguí, amb tanta fortuna, Joan Miró: recobrar l’esguard de la infància, d’aquell ésser originari per a qui tot és nou, per a qui tot és meravella i descoberta —meravellosa descoberta, en realitat: “Just era un nin sensible amb l’estrella d’un somni al bell mig del front. Si existeixen els meus llibres és perquè va existir aquell nin, amb el cor sensible”.

Gosaria esmenar-lo una mica, afirmant que si existeixen els seus llibres, i aquest en concret, no és tant perquè “va existir aquell nin”, sinó perquè segueix vivint —i duent el timó de la sensibilitat— dins seu; perquè el nen ha s’ha fet gran però no però no ha deixat enrere el gust per la descoberta. Perquè segueix jugant amb la “campaneta daurada del meu carret de fira” i amb el “cavallet de cartró de mig pam, tot pintat” de Joan Salvat Papaseit; perquè, al contrari de Gabriel Celaya, atènyer “el uso de razón” no li ha fet perdre “el uso del misterio”.

I és aquest home, amb ulls d’adult però amb cor d’infant, qui ens parla, qui, havent viscut molt, ens escriu i ens descriu la seva vida. La seva vida i el seu món que són, també, els nostres. En n dietari, meitat en prosa, meitat líric, que, com tots els grans dietaris, és molt més que un dietari: és, per damunt de tot, conjuntament amb la resta de la seva obra, amb els seus reculls poètics al capdavant, la plasmació artística de les petges indelebles que el seu caminar pel món ha deixant en el seu esperit.

Perquè els diaris o dietaris dels escriptors, dels artistes, en general, són diferents; diferents dels que escriuen les altres persones. No pas per voluntat, per egolatria, per fer-se veure, per situar-se au-dessus de la mêlée, sinó per necessitat, per necessitat interior: perquè a l’artista li cal explicar i, encara més, explicar-se: “no escrivim per contar les nostres vides ni les dels nostres avantpassats o les dels paisans, sinó per entendre-les millor”. Perquè, ell també, com ho feia Blai Bonet, escriu “per expressar de manera personal la realitat col·lectiva, per donar testimoni del seu temps, per abolir el misteri”.

I si en algun lloc rau el misteri —aquest no sabem què sabem, però sabem que volem saber— és en “els laberints de l’ànima”, en el fons del fons, en aquest inconscient que no coneixem, o no acabem de conèixer, però que ens conforma tant com ens intriga: “més que les respostes, m’interessen les preguntes i les possibilitats”.

En aquest inconscient on hi té tant de pes la infància i l’adolescència. Per dir-ho en mots de Charles Baudelaire —la citació és llarga, però, entenc, inexcusable: “Tots aquells que han reflexionat sobre la seva pròpia vida, que han girat sovint la seva mirada enrere per comparar el seu passat amb el seu present […] saben quina part immensa manté l’adolescència en el geni definitiu d’un home. És llavors que els objectes endinsen profundament les seves empremtes en l’esperit tendre i fàcil; és llavors que els colors són enlluernadors, i que els sons parlen una llengua misteriosa. El caràcter, el geni, l’estil d’un home està format per les circumstàncies aparentment vulgars de la seva primera joventut.*

Per atansar-se a aquest inconscient res millor que deixar-se dur, que permetre que sigui el cor qui parli, i que ho faci amb absoluta, indispensable, llibertat: “l’art és pura insubordinació i comença on acaba l’hegemonia de les escoles”; “la literatura només té compromís amb ella mateixa”.

Una llibertat, completa, sense matisos ni dubtes, que també cal que adopti, inexcusablement, el lector: “el que jo deman a un artista és que estimuli la meva vida emocional i intel·lectual”. Cal —o, més exactament, convé, car art i obligació són dos conceptes incompatibles— que es deixi seduir, que el que llegeix interaccioni amb els seus sentiments i emocions: “El concepte que tenim de les coses […] depèn de l’estat d’ànim amb que les percebem i de les fantasies que aquestes coses són capaces de generar”.

Si ho feu així, us adonareu que, malgrat les aparences —les màscares i els laberints, que tracen camins perdedors per trobar-nos— els apunts escrits en prosa i els escrits poètics són indiferenciables. Que, en realitat, només els distingeix el ritme, el to, però que la melodia —aquesta melodia que, al final, conforma una simfonia de vida, de personalitat, del viatge de l’existència— és la mateixa. Que Vidal Ferrando escriu —s’escriu i es descriu—amb paraules que provenen, totes elles, sigui quina sigui la seva plasmació, la seva intensitat lírica, del més endins; del jo que tan sols pot (provar de) definir-se en paraules; que només pot dir sense dir del tot; mig dient, entredient o, senzillament, no dient.

I per no dir —per dir, sense dir-ho, el que no sabríem dir— cal recórrer a les paraules. A les paraules senzilles. A la més absoluta simplicitat, que és la més difícil de totes les arts. Perquè, per més que tants vanitosos confusos —i mestres de vanitosos confusos— s’ho pensin, el dir senzill és el més difícil de tots. Amb quatre consells, un xic de recepta i un molt de vanitat i de confusió, escriure difícil o elevat és molt fàcil, se’n pot aprendre en quatre dies mal comptats, però, per aprendre a escriure fàcil, de manera senzilla, planera —fent brillar els mots més simples i quotidians, en comptes de servir-se de la brillantor (enlluernadora) dels mots inusuals— et cal tota la vida. (I, massa sovint, ni així no és suficient).

Igual que els romàntics van acabar descobrint que els tresors que cercaven no els trobarien en els més llunyans i exòtics confins, sinó dins seu, el veritable artista descobreix que la simplicitat, en l’art, és fonamental. La simplicitat que sorgeix de la deu pura, neta, única, irreemplaçable del seu interior. Si en escultura, és més l’espai que l’envolta que no pas el seu volum, el que la determina i configura l’obra, en literatura, és el mateix espai, el joc amb (i en) la paraula senzilla —el joc i el lloc; el joc del lloc, en realitat— el que crea la màgia, el que converteix l’escriure —el dir del no dir— en miracle literari. Què és, la poesia —i la literatura, en general—, sinó el joc del lloc de la paraula (exacta)?

En definitiva, per no fer-ho més llarg (tot i que el volum bé s’ho mereixeria), tingueu el llibre ben a prop vostre, a la tauleta de nit, si és possible, i llegiu-lo a petits glops. Un capítol, o un apunt, digueu-ne com vulgueu —davant la llibertat d’escriure, la llibertat d’escollir les denominacions— cada vespre, abans d’anar a dormir. Assaboriu-lo, llegiu-lo i rellegiu-lo, amb calma. Potser, fins i tot, digueu-lo en veu alta, com aquell qui declama. Si ho feu, sentireu, alhora, la seva veu i la vostra (i les vostres) i en fareu de les dues una. Una que serà, ensems, diversa —necessàriament diversa, plural, oberta, polifònica, múltiple: “el món […], en essència, és pluralitat i exuberància”.

divendres 30 i dissabte 31 de març del mmxviii

« Tous ceux qui ont réfléchi sur leur propre vie, qui ont souvent porté leurs regards en arrière pour comparer leur passé avec leur présent […] savent quelle part immense l’adolescence tient dans le génie définitif d’un homme. C’est alors que les objets enfoncent profondément leurs empreintes dans l’esprit tendre et facile ; c’est alors que les couleurs sont voyantes, et que les sons parlent une langue mystérieuse. Le caractère, le génie, le style d’un homme est formé par les circonstances en apparence vulgaires de sa première jeunesse. »

Altres anàlisis literàries de diaris o dietaris

L’exiliada Dietari de l’exili 1939-1940, Artur Bladé i Desumvila.
El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, Francisco Candel.
Fer-se totes les il·lusions possibles, Josep Pla.
Diaris (1962-1968), Ricard Salvat.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons