Categories
Parlem-ne

On som i com hi hem arribat (IV)

On som i com hi hem arribat (III)

Artur Mas, els Mossos i Versió RAC1

En aquest ambient tan convuls i enrarit, on tothom està en tensió —quan dic “tothom” vull dir “tothom menys el Govern”, amb el President Quim Torra al capdavant, que sembla que se sent molt i molt còmode al seu despatx, fent-se l’enutjat perquè Pedro Sánchez no li vol agafar el telèfon; quan n’hi hauria prou amb enviar-li un missatge, per algun mitjà fefaent, informant-lo que ha aixecat la suspensió de la declaració de la República catalana i demanant-li que vingués a recollir les banderes espanyoles i que nomenés ambaixadors— qualsevol petita errada pot complicar-ho tot encara més i posar a prova la temprança més o menys controlada de tants d’ànims exaltats.

Sobretot, si l’error té a veure amb la pretesa exculpació d’alguns dels excessos policials d’aquests dies. Uns excessos que, com qualsevol acte violent, el dugui a terme qui el dugui, cal condemnar amb absoluta contundència i rotunditat. Els dugui a terme qui els dugui, perquè, d’altra manera, el que condemnem no és la violència, sinó els objectius i els mitjans de qui els executa.

Si l’error, en aquesta qüestió, no és, ja, petit, sinó prou considerable, i si té com a protagonista un personatge com Artur Mas, és lògic que les reaccions siguin tan immediates com airades.

És per això que no pot ésser més lamentable que el Community Manager del compte de Twitter del programa Versió RAC1, presentat i dirigit per en Toni Clapés no podia ésser més inoportú ni més inconvenient. Provant de resumir en un tuit l’entrevista a l’expresident, li fan dir:

“Oi que ningú va criticar que el #18A els Mossos fessin servir violència extrema contra gent que havien atemptat contra gent pacífica? Doncs amb gent radicalment violenta que vol rebentar-ho tot, l’obligació dels Mossos és mantenir l’ordre i protegir les llibertats”.

El problema és que Artur Mas no va dir, exactament, això. Que les cometes no reflecteixen les seves paraules textuals, com ho haurien de fer, com diu qualsevol llibre d’estil, sinó que les han alterades. I alterades d’una manera greu. De manera que li fan dir una cosa que no va dir; que, almenys, no va dir tal i com la transcriuen. D’una manera que permet, almenys, entendre el seu raonament, per més que no l’hàgim de compartir. La qual cosa, resultava molt i molt difícil en llegir el tuit de Versió RAC1.

Simplement, perquè el que era —o, més aviat, pretenia ésser— un exemple, per més mal trobat i poc escaient que fos, en una comparació. En una, del tot abjecta i inadmissible, comparació entre els actes terroristes a La Rambla de Barcelona del mes d’agost del 2017 (que van tenir lloc el dia 17, no pas el 18, com diu, també incorrectament, el tuit) amb els aldarulls d’aquests darrers dies.

Davant l’enrenou creat, el programa s’ha vist forçat a eliminar el tuit erroni i fer-ne un d’aclariment, assenyalant: “Aquest tuit és incomplert. Us deixem l’extracte d’àudio íntegre: rac1.cat/a-la-carta/detPer més que l’exemple em segueixi semblant fora de lloc, i que tendeixi, de nou, a desviar l’atenció del problema real, a afegir-se a aquells que culpen indiscriminadament els que van causar aldarulls, sense tenir en compte que, en la majoria dels casos, no van fer més que defensar-se de les agressions policials, l’àudio sencer és ben diferent.

Com dic, no el comparteixo gens, ni en les formes ni en el fons —què fàcil que és, sempre, culpar els altres; que fàcil és veure la palla en els ulls dels altres i no la biga en els seus; que poc costa d’acusar de radicals i de violents als altres!—crec que cal donar-lo a conèixer les seves paraules tal i com les va dir.

Les transcric, literalment, a continuació:

«—Jo penso el mateix que pensa molta gent. I jo dic: “A mi no m’agraden els excessos de la policia”. I no m’agraden, sobretot, quan són contra gent que no té cap actitud violenta. A mi tampoc m’agrada. No m’han agradat mai. Ara, torno a dir, de la mateixa manera que dic que això poden ser conductes individuals a dins dels Mossos però no col·lectives, però no del conjunt dels Mossos, també els hi dic que, atenció, també és missió dels Mossos mantenir l’ordre públic al nostre país. Això ens interessa a tots.
»— Vostè ha dit […] que els Mossos no són monjos.
»—Clar, això vaig voler fer pedagogia sobre què és una policia. De vegades ens pensem que una policia és una cosa diferent del que és. És a dir, li posaré un exemple. Oi que ningú no va criticar que l’agost de l’any 17 el Mossos utilitzessin la violència extrema, diguem-ho entre cometes, que vol dir arribar a matar gent, que havien atemptat contra altra gent, pacífica? Oi que ningú ho va criticar, això? I això és la violència portada al límit, matar alguna altra persona, no? I en canvi ho vam arribar a entendre, no?
»—Però no sé si és equiparable, el que està passant…
»—No és equiparable, per això li dic. Poso aquest exemple per intentar fer pedagogia. El que vull fer entendre és que, en condicions límits, en condicions extremes, un cos de policia ha d’arribar, fins i tot, en aquest extrem. Que es poder matar algú, imagini’s del que estem parlant…, perquè algú ha matat a altra gent. Literalment ha matat a altra gent. De manera absolutament indiscriminada.
»—Terroristes, no, en aquest cas?
»—Terroristes en aquest cas, eh! Bé, ara separem-nos d’això que és, simplement, un exemple de pedagogia. Ara, evidentment, estem molt lluny de tot això. Aquí això no té res a veure. Però, dit això, home!, quan hem vist també imatges de gent radicalment violenta, que no són els independentistes pacifistes, eh!, no són això, eh!, gent radicalment violenta que el que vol es rebentar-ho tot, l’obligació del cos dels Mossos d’Esquadra, com a policia que és, com a policia que és, és mantenir l’ordre públic i protegir les llibertats de tothom. Per això m’ha agradat molt una imatge d’aquests darrers dies. Que és gent que també es manifestava fent entendre a gent que volia passar-se una mica de ratlla en els actes, doncs, de contestació, fent-los entendre: “Escolteu, aquest no és el nostre camí”.»

Segons el meu, modest, parer, el més lamentable no és l’exemple, que, per més que es facin els advertiments que es facin, no deixa de comparar, o, almenys, posar de costat, dues situacions que no tenen res a veure, que són incomparables, sinó els seus excessos, l’absència total de matisos.

De veritat creu que els aldarulls els ha causat “gent radicalment violenta que el que vol es rebentar-ho tot”? O sigui que, en primer lloc, van ésser “radicalment” violents? I, en segon, que l’únic que volien era “rebentar-ho tot”?, que van recórrer a la violència només per la violència?

Si una anàlisi tan generalitzada i poc acurada com aquesta, incapaç de separar el gra de la palla, la duu a terme un expresident de la Generalitat, com podem exigir a la població espanyola que ho intenti?

dimecres, 23 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Articles anteriors de la sèrie:

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Junts Pel Res: la culpa és (i l’infern són) dels altres

En política, la culpa sempre és dels altres, sempre! Si res no va com cal, són els altres els que s’han equivocat. Els que, per dir-ho en paraules de Mas, han posat pals a les rodes.

És per això que si algú, alliberat de fanatismes partidistes, vol saber per què no s’ha arribat —ni s’hi arribarà: les trobades de darrera hora no són més que la darrera pantomima o MAScarada!— a un acord per avançar cap a la independència, potser que diguem les coses pel seu nom, i col·loquem cadascú al seu lloc. TOTS han pensat primer (i, de fet, només) en els interessos de partit abans que en els del país. I TOTS estan pensant en les properes eleccions.

Convergència: Artur Mas vol ésser president per damunt de tot (i de tots). I ho ha vist clar: «Acceptar l’acord implica, necessàriament, que no ho sigui; en unes noves eleccions és quasi impossible que sumi els vots necessaris per a ésser-ho, però almenys tinc alguna possibilitat.» Però el líder messiànic oblida —o prefereix oblidar— que Moisés passà a la història, sobretot, perquè no va arribar a veure la terra promesa, perquè es va sacrificar  pel que realment volia. I que la seva formació era JuntsPelSí, no pas JuntsPelMas.

ERC: Oriol Junqueras també ho té clar: el que vol és arrabassar a Convergència la majoria nacionalista. Arribar a un acord significa que Mas segueixi encapçalant el procés; no facilitar-lo, anar a unes noves eleccions on esperen a ésser els més votats (i ell el candidat a predisident). Fidelitat a JuntsPelSí?; no, visió de partit!

CUP: els defensors a ultrança de l’independentisme, els que donaven lliçons a tothom, els que asseguraven estar contra qualsevol personalisme un cop han hagut de demostrar-ho, s’han enrocat en el no a Mas. Entre independència i revolució han cregut escollir revolució, oblidant que la independència és la gran revolució del segle XXI —de fet, l’única possible (i l’única que permet assolir els seus objectius socials: sense llibertat política no hi ha llibertat social).

I, per acabar, ANC, Òmnium, AMI, Súmate i altres independents, no han  volgut estripar la baralla, però s’han acabat autoimmolant. No han entès, encara, que els partits són, per sobre de qualsevol altra consideració (i interès), partits?, que pensen en ells i per ells?

No han entès, encara, que les successives Vies Catalanes no les representen ni CDC, ni ERC, ni CUP? Que la seva única opció és presentar-se sols, a les noves eleccions, sense fer el joc a cap dels partits? Que només així tindran la paella (si més no, una bona part) pel mànec? Que tan sols així evitaran que molts dels que vam votar (en un teòric plebiscit del qual ningú no sembla que se’n recordi) JuntsPelSí o CUP ens quedem a casa, fastiguejats?

Confiar en els partits de sempre (o en els nous que, arribat el moment, actuen com els de sempre)? Nunca Mais!

divendres, 8 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Llista de partit / llista de país

Declarar, sense cap mena de fonaments ni proves (que no poden existir), que a les eleccions plebiscitàries una llista de país no tan sols obtindria menys vots que CiU i ERC per separat sinó que beneficiaria la formació d’Artur Mas i perjudicaria la d’Oriol Junqueras suposa no ja no una insensatesa, sinó una evident (i desesperada) voluntat de manipular la realitat a favor d’interessos, almenys, espuris.

És, ni més ni menys, el darrer intent, desesperat, dels mitjans i columnistes partidaris del PSC d’evitar que esdevingui no ja minoritari al Parlament, sinó residual.

En primer lloc, perquè oblida, intencionadament, els perversos efectes afavoridors de la llista més votada que provoca el sistema d’Hondt.

En segon, perquè —com molt bé deia en Bernat Dedeu al seu article “Fer una llista unitària”— no podrem saber mai si una llista conjunta de país suma més vots o menys: ni ara, quan no podem més que especular a partir d’enquestes (que, als darrers anys, són desmentides taxativament per les urnes), ni després, car únicament disposarem dels resultats de l’opció que s’hagi dut a terme (i els de l’altra seguiran essent hipotètics).

En segon, i ací rau la clau de volta de tot, perquè les eleccions plebiscitàries no són, ni pretenen ésser —malament aniríem, sinó!— unes eleccions al Parlament, sinó el mitjà legal (no anul·lable pel Tribunal Constitucional espanyol) que permeti als partidaris del dret a decidir dur a terme la consulta d’autodeterminació que tant el PP com el PSC-PSOE ens prohibeixen.

En conseqüència, no escollirem un Parlament —no votarem un programa, unes polítiques econòmiques, socials o de qualsevol altre tipus (en les quals l’eix esquerra / dreta sigui determinant)— sinó que decidirem si volem o no un país independent; no escollirem un govern, sinó els que han de pilotar el procés constituent. Plantejar-les o voler-les plantejar com unes eleccions autonòmiques normals suposa, en el millor dels casos, no haver entès res.

I en un instant com aquest, en què ens juguem, d’una vegada per totes, el nostre futur (i, probablement, la nostra pervivència nacional), el vol polític gallinaci de pensar en objectius partidistes —i, encara més, en un mateix: quin lloc ocupo a la llista?, obtindré o no escó?— suposa una mostra inadmissible de roïnesa que cap formació catalana amb dignitat i sentit de país no es pot permetre.

La gran pregunta, doncs, és: sabran estar tant CiU com ERC (i, per què no?, ICV i les CUP) a l’alçada que reclama el transcendental moment històric que tenim al davant?, es mereixeran acompanyar-nos a Ítaca?

dimarts, 25 de novembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Pensar en el país, no en el partit

Sóc conscient que, a hores d’ara, tractar d’analitzar la situació del procés és no tan sols complicat, sinó arriscat: si, ja des de fa temps, els partidaris de cada formació política s’han anat assemblant més i més als fanàtics dels equips de futbol —que, des de les vísceres, defensen els seus colors encara que s’equivoquin i ataquen els rivals encara que l’encertin—, provar de posar-hi un xic de seny és més aviat follia.

© @repbananera_cat 2014

Cal començar afirmant, amb modèstia però amb contundència, que Artur Mas s’ha equivocat. I molt. En primer lloc, perquè des del 12 de desembre de l’any passat sempre havia assegurat que per a qualsevol canvi que calgués fer en la consulta “parlaria abans” amb tots els partits sobiranistes que havien pactat pregunta i data. I, és clar, parlar no vol dir comunicar una decisió presa unilateralment, sinó acordar, de manera conjunta, una alternativa.

En segon lloc, perquè si creia, amb, almenys, una certa raó, entenc jo, que la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional —escollit teleològicament per convertir el règim autonòmic en paper mullat— impedia fer la consulta en condicions legalment homologables, convertir-la en un succedani (que és, per més bons ulls amb que ens ho mirem, el que és) esdevé un error majúscul: la comunitat internacional —l’única carta realment vàlida amb que podem comptar— mai no li atorgarà no ja cap validesa, sinó gairebé cap significació.

Tanmateix, tant com ell, segurament, més i tot, s’erraran ERC, ICV i les CUP si, malgrat tots els malgrats, no donen suport a aquesta iniciativa del President: és cert que no podem permetre’ns relliscades com la de Mas —condicionat més que no voldria reconèixer per aquell que es preocupa més de la seva suite al Majéstic que no pas del país que diu representar—, però encara ens podem permetre menys posar en perill el bé més preuat que tenim —allò que, de veritat, fa por, molta por, a l’adversari real: al govern espanyol— la unitat de les forces sobiranistes. Com han posat de manifest els dos darrers Onze de Setembre, només junts ens en sortirem.

Per això, tot i saber que aquesta semi-consulta proposada per CiU ha demostrat que David —sobretot, quan no ha demanat abans el parer dels seus companys de lluita— no sempre és més astut que Goliat, que hauria estat preferible apostar directament per la “consulta definitiva”, per les eleccions plebiscitàries amb programa comú, trobant-nos on els trobem, pel bé del procés, el millor que poden fer, tots plegats, és pensar en el país i no en el partit; pensar que aquesta nova consulta del 9N —la pitjor de les possibles, excloses totes les altres?—, per més limitacions i mancances que tingui, suposa una oportunitat per fer sentir la nostra veu que cap formació política amb sentit d’estat no es pot permetre de malbaratar.

dimecres, 15 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Un cop de puny a la dignitat moral

Les gens poc sensates declaracions de Pere Navarro després de la condemnable i injustificable agressió que sofrí diumenge a Terrassa m’han produït una tristesa enorme, insuperable. Malgrat les nostres obvies divergències polítiques i socials, sempre li havia tingut una gran estimació i respecte personal. Tanmateix, aquesta vegada m’ha decebut per complet.

Si la integritat, la dignitat i la coherència són essencials per a qualsevol persona, encara ho haurien d’ésser més per algú que té la voluntat de liderar un projecte polític. I el primer secretari de l’esberladís PSC no ha contribuït gaire a posar de manifest aquests principis essencials en atribuir, sense cap mena de prova —recordem que la dona que l’atacà únicament proferí un insult—, el cop de puny que rebé a l’ambient de confrontació que viu Catalunya “a causa del procés sobiranista”.

Si ja és lamentable que hagi procurat treure un rèdit polític d’un acte tan reprovable —quan, si de veritat cregués que existeix un clima de tensió, el que hauria de fer és contribuir a apaivagar-lo, no pas a incentivar-lo—, ho és molt més que ho faci d‘una manera tan irresponsable —i maniquea: si l’agressió tenia motivacions polítiques o ideològiques i no pas personals (la qual cosa no  es pot descartar), la “tensió” no es podria deure tant a raons socials (crisi, pobresa, atur…) com nacionals?

És ben probable que tant als seus amics del PSOE com a la resta de nacionalistes espanyols, de casa nostra com de fora, els hagi complagut d’allò més aquesta burda manipulació partidista, aquesta enèsima aproximació al populisme, al tot s’hi val lerrouxista, però molt em temo que Navarro ha perdut una nova oportunitat de demostrar que sap estar a l’alçada que les circumstàncies excepcionals del país requereixen, de fer patent que és el líder que l’esquerra (o, més aviat, centre-esquerra) catalana necessita —i es mereix.

No puc deixar de pensar en una afirmació d’una de les grans figures del segle XX, Dwight Eisenhower: “la suprema qualitat per al lideratge és la integritat inqüestionable. Sense ella, cap èxit no és possible”.

Publicat a Tribuna.cat, el 30 d’abril del 2014

Categories
Parlem-ne

Ja podem anar fent declaracions de sobirania, ja…

Comentava ahir en Carles Camps Mundó en un més que interessant article publicat al Núvol la incongruència enorme —i inadmissible— que suposa que els mateixos representants polítics que es presenten, un dia sí, l’altre, també, com a adalils de l’independentisme, emprin la llengua espanyola al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Avui hem pogut constatar que aquesta indignant mostra de submissió a “la veu del seu amo”, de nefasta mentalitat d’esclau, d’automarginació i de reconeixement d’inferioritat, la comparteixen tant algun Conseller com —només ens faltava aquesta!— la màxima autoritat del país, el President de la Generalitat, Artur Mas. “¡Así nos entendemos todos!”, que deia aquell altre —i continuen dient els seus hereus.

Certament, això de renunciar a l’ús de la llengua pròpia i afavorir la de l’altri —prescindir de la llengua provinciana per servir-se de la universal— és, en el millor dels casos, una ben curiosa manera de defensar la sobirania d’una nació, d’evidenciar la categoria d’estat que alguns es conformen amb assolir. Potser ara començarem a entendre perquè el Molt Honorable es nega a pronunciar la paraula maleïda —independència— i recorre a tota mena de subterfugis…

Tanmateix, per més greu i lamentable que sigui aquest fet, per desgràcia segurament la manifestació més flagrant de la incapacitat dels polítics catalans de concebre la independència —i, encara més, d’aplicar-la— la van posar palesament de manifest la setmana passada el mateix cap de Convergència i Unió i el del PSC, Pere Navarro, quan (tot i que no són capaços de posar-se d’acord amb allò que clama la majoria de la població catalana: celebrar una consulta) no dubtaren en aliar-se per acceptar l’indignant xantatge que els promotors de Barcelona World —la nostra Terra Promesa particular o País de Xauxa: o rebaixa o faixa!

Si seguir mantenint fidelitat canina a l’estat colonitzador és denigrant —i psicològicament preocupant—, ho és mil vegades més agenollar-se davant dels grans poders econòmics, fent patent que aquell concepte evanescent d’els que manen de debò no és una frase feta, o obsessió dels quatre esquerranosos inadaptats cridaners de sempre, sinó la més real de les realitats.

Entre d’altres raons, perquè bé hem de creure —malament iríem, sinó!— que, una vegada arribem a ésser independents, ens podrem anar alliberant paulatinament del nostre feixuc i anihilador complex d’inferioritat davant dels espanyols, dels tres-cents anys de dependència absoluta, que ens han desacostumat a decidir per nosaltres sols.

Per contra, si no som capaços d’obtenir, per damunt de tot, una veritable independència econòmica i social, si no podem decidir (amb absoluta llibertat, sense condicionaments ni traves de cap mena) com volem viure, si hem de seguir sotmesos a la dictadura de l’accionariat de les grans companyies, per què l’hauríem de voler, la independència?

dijous, 3 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

La veu de la majoria silenciosa

Tant l’estat espanyol com les formacions polítiques que el representen a Catalunya s’entesten en mantenir amb fermesa el vell eslògan “Spain is different”: paradoxalment, els mateixos que asseguren que tenen al seu darrera la majoria silenciosa de la societat catalana, que s’oposa a les propostes sobiranistes del mefistofèlic Artur Mas, són els que es neguen a què puguin expressar lliurement a les urnes la seva veu.

Si de veritat creuen, com han repetit fins al cansament, com un mantra infal·lible, que la majoria de la població de casa nostra els fa costat i està en contra de fracturar el país i d’acabar amb aquesta Espanya seva que ja existia quan Eva i Adam es passejaven amb poca roba pel paradís, per quina raó es neguen a donar una lliçó a tots aquells que diuen el contrari? Per què es neguen a donar la veu a la majoria silenciosa?

Si estan tan i tan segurs dels avantatges il·limitats que ens suposa als catalans i catalanes mantenir-nos dins de la més vella nació del món, per quina raó segueixen negant-se a voler conèixer la nostra opinió? Per quina raó els nacionalistes espanyols, en comptes de convèncer-nos, es dediquen a posar bastons a les rodes, a amenaçar-nos gairebé amb un nou diluvi universal, si el 9 de novembre els col·legis electorals s’omplen d’urnes?

La qüestió de fons no és si ens convé més o menys ésser un estat, sinó per quin motiu a alguns els fa por escoltar la veu dels electors; dels dels altres partits però, també, molt em temo, dels seus: d’aquella majoria silenciosa que afirmen —o, més aviat, afirmaven: curiosament, des de fa un temps han abandonat aquest argument— representar. El problema no és si aquesta majoria és més o menys nombrosa, sinó que alguns pretenguin condemnar-la a seguir essent silenciosa pels segles dels segles.

I la gran pregunta és: qui té por de la veu de la majoria silenciosa? O el que és el mateix: qui té por de les urnes, de la democràcia?

.    dilluns, 17 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Els espanyols “decideixen” que no tenim dret a decidir

En el seu tan oportunista com tendenciós editorial de diumenge, Qui té por dels moderats?, La Vanguardia afirmava d’una manera tan concloent com infonamentada que “és encoratjador veure com creixen, a tot Espanya, les opinions i pronunciaments favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980. […] El corrent d’opinió favorable a les reformes va creixent” i que, per tant, havia arribat el moment d’escoltar els moderats.

Era un intent, tan hàbil com poc honest, de tergiversar la realitat i, sobretot, d’acusar d’immoderats, quan no de radicals, a la majoria dels catalans i catalanes, a tots aquells que van participar a la Via Catalana i als que els donen suport. Des del seu punt de vista autista, la societat catalana, que es manifestà lúdicament i pacifíca, no tan sols ha perdut el nord, sinó que ha esdevingut radical. La tàctica és prou coneguda: quan una cosa no t’agrada, acusa els que hi combreguen de radicals. En el cas català, converteix els assenyats en arrauxats.

El problema, per al diari del Grup Godó, és que la realitat és tossuda, que les falsedats aviat queden en evidència. Ahir ho vam poder constatar: aquells que segons la seva visió clarivident estaven canviant cap a opinions “favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980” tenien una magnífica oportunitat de demostrar-ho, votant en contra de la moció d’UPyD “contra la fal·làcia del «dret a decidir». O el que és el mateix, contra un dret fonamental i universal de tots els pobles com és Dret d’autodeterminació, reconegut pels tractats internacionals.

Aquesta moció, impròpia de qualsevol estat de dret i democràtic, que proclama, en el seu punt primer, que “sota cap concepte, una part de la ciutadania pot decidir sobre l’organització territorial de l’Estat, ni sobre qualsevol altre aspecte o precepte de la Constitució, excloent a la resta d’una tal eventual decisió”, fou votada a favor tant pel PP com pel PSOE, anul·lant d’arrel les possibilitats de diàleg entre el govern de Catalunya i el d’Espanya.

El problema, doncs, no és (ni ho ha estat mai) tant —de fet, no és gens— qui té por dels moderats, sinó: on són els moderats espanyols?; on són els que estan disposats a dialogar? O, més exactament, existeixen? O, també, com el dret a decidir per als representants polítics espanyols, no són més que una (nova) fal·làcia?

dimecres,  30 d’octubre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Els moderats només fan por als que temen el canvi

La Vanguardia, que no s’ha adonat de com ha canviat la societat catalana al seu voltant i que s’ha esforçat en viure com si l’independentisme no fos una realitat creixent inqüestionable, tot d’una ha pretès presentar-se com un nou representant de la majoria silenciosa demanant-se Qui té por dels moderats?

Fent una afirmació que, com a mínim, es pot definir com a poc versemblant, assegura que “és encoratjador veure com creixen, a tot Espanya, les opinions i pronunciaments favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980. […] El corrent d’opinió favorable a les reformes va creixent”. Sense explicar, per descomptat, que l’única formació política espanyola que s’ha mostrat favorable a la reforma constitucional ha estat IU. El PP s’hi oposa amb una absoluta intransigència; el PSOE reconeix un problema quan és a Catalunya i el nega tan aviat com se n’allunya un xic.

Òbviament, no podíem esperar res de diferent, el diari reparteix les responsabilitats —per no dir les culpes— de la manca de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol, oblidant intencionadament que l’Estatut que retallà el Congrés espanyol i acabà d’anihilar el Tribunal Constitucional era una magnífica oferta de diàleg; com ho fou la proposta de Pacte Fiscal que Artur Mas presentà a Mariano Rajoy. I que, per tant no es tracta pas d’un “diàleg de sords”, sinó d’un president català que parla i d’un d’espanyol que ni escolta ni vol escoltar.

Quin diàleg hi pot haver amb algú que, abans de començar, al·lega —sense cap raó jurídica— que no es pot fer cap referèndum, a Catalunya? Amb algú que quan li parlen de l’anomenada Tercera Via afirma que no sap que és això? Amb algú que menysprea el President de tots els catalans i catalanes prohibint-li intervenir en la cimera euromediterrània? Amb aquell que deixa de pagar 1.700 milions d’euros dos mesos abans que s’acabi l’any pressupostari? Amb aquell que converteix la llengua en una devastadora arma de desavinença social?

El problema, doncs, no és pas que La Vanguardia es desperti tard, sinó que segueixi veient-ho tot amb els seus ulls adormits: els moderats —els grans i petits Senyors Esteve, acompanyats de la majoria dels seus clients i treballadors— ja fa almenys un parell d’anys que van decidir prendre la iniciativa i fer-se al carrer, els dos darrers Onze de Setembre: amb il·lusió, alegria i enduent-se tota la família, per dir en veu alta i clara que moderació ja no serà, mai més, sinònim de submissió.

Perquè van entendre que, si bé “moderació significa voluntat de pacte; no debilitat, ni indeterminació”, no és possible pactar amb aquell qui, des d’una posició de superioritat, es nega a pactar, amb aquell que, quan es mou un xic, no ho fa per avançar cap a tu, sinó en contra.

«Qui té por dels moderats?», es demana la capçalera del Grup Godó, la resposta no pot ésser més senzilla: no pas el “Govern de Catalunya” ni els “partits que li donen suport al Parlament” sinó La Vanguardia i tots aquells antics poders fàctics que, tot d’una, han pres consciència que, entestant-se en seguir apostant per una via sense sortida, han perdut —potser per sempre més— els moderats pel camí!

(Si en tenen algun dubte, encara, que facin una enquesta entre els seus subscriptors i lectors preguntant-los si són o no partidaris d’un referèndum d’autodeterminació…)

dimarts, 29 d’octubre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Artur I, el poruc

Malgrat que la tradicional —i gairebé congènita— tendència de Convergència i Unió a la temprança política, al malaurat i infructuós hàbit de nedar i guardar la roba (per no dir-ho amb l’expressió preferida de Jordi Pujol que esmenta la Ramoneta…), alguns havíem confiat que l’aposta del seu líder per a l’establiment d’un estat propi per a Catalunya era ferma i seriosa. Que era, de veritat, també el seu projecte.

Fins i tot, ens vam voler creure que la seva fèrria negativa a parlar d’independència no era un símptoma preocupant —de caire psicoanalític— sinó una estratègia vàlida per assolir els objectius desitjats, atès que “en una Europa com l’actual el terme independència no té el sentit que podria tenir mig segle enrere”. Crèduls com som —a la força obliguen—, ens volíem imaginar que per fi havíem trobat el convergent que ens duria a la terra promesa. Aquell que, resistint a tota mena de pressions, decidia participar en la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat, sota un lema inequívoc: “Catalunya, nou estat d’Europa”.

Però des del moment que va guanyar —tot i perdre un suport més que considerable— les eleccions, tot començà a canviar. Inicià l’etapa dilatòria: es tractava d’avançar —o de fer-ho veure— tan a poc a poc com fos factible. Anar diferint la resolució sobiranista mentre manava. En un any, les passes endavant no és que hagin estat modestes, és que, simplement, gairebé no han estat.

Només cal recordar que per al Pacte Fiscal —el seu veritable (i del tot miop) projecte— no dubtà en anar-se’n fins a Madrid per plantejar-lo personalment a Mariano Rajoy. Per contra, una qüestió molt més crucial, la de la consulta secessionista, la hi planteja… per carta! Tot sigui per guanyar temps… O, per dir-ho amb major claredat, per perdre’l.

Però la darrera sortida, la que l’ha dut a treure’s la màscara sobiranista que li havia posat Pilar Rahola, ha estat la definitiva: si l’estat espanyol no ens permet la consulta, convocarà eleccions amb caràcter plebiscitari… l’any 2016! I per què no el 2026? O, ja posats a diferir l’indiferible, per què no el 2116?

De nou, doncs, CiU ha fet la tria entre país i partit, entre servir-lo —i servir-nos— i servir-se. Abans de res, acabar la legislatura; després, si no resta altre remei, ja ens preocuparem del debat sobiranista. O sigui, una versió catalana del cèlebre “La semana que viene hablaremos del Gobierno”, de Tip y Coll. Amb la diferència que, entretant, el Govern són ells.

Amic Artur Mas: el que necessitem els catalans i catalanes, en aquesta circumstància històrica excepcional que vivim, no és pas un teòric messies narcisista i indecís, sinó un líder. Un líder de veritat, que sàpiga dur la societat catalana allí on vol anar —on està destinada a anar. Un líder que deixi una empremta de foc en la història del nostre país, no pas un tímid, indecís, poruc, efímer —i del tot negligible— president autonòmic més!

Què la prudència no ens faci traïdors!

 divendres, 6 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat