Categories
Notes de lectura

Desencadenats, Bernat Ruiz Domènech

Desencadenats, Bernat Ruíz Domènech

Adaptar-se (al món digital) o morir

Potser no tenim gaire clar si Catalunya és o no una república o si ens mereixem o no que ho sigui —si permetem que el Govern conformista, autonomista i poruc ens segueixi tractant com a nens petits, segurament no— però el que segur que és una república, i del tot independent, és la de les lletres catalanes. En aquest cas, una república que, amb les limitacions que pertoquin, s’estén, per fortuna, més enllà del Principat, a Ses Illes i al País Valencià.

Una república, aquesta, que tan sols sobreviurà si té consciència de la seva individualitat i és capaç d’adaptar-se als continus canvis que es van produint; si és capaç d’entendre que el món del segle XXI o és digital o no serà. Amb Desencadenats, Edicions Saldonar, setembre del 2019, Bernat Ruiz Domènech du a terme una molt pregona i ajustada anàlisi de la situació actual del llibre en català i del mercat independent que representa. Una anàlisi que hauria de servir per ajudar a orientar els desorientats, els que no acaben de veure clar cap on convindria encaminar-se. I, sobretot, aquells que continuen creient que la digitalització és l’enemic a vèncer.

Ens agradi més o no, tots aquells que estem relacionats, d’una manera o altra, amb el món del llibre —autors, agents literaris, editors, distribuïdors, bibliotecaris i lectors— hem de tenir ben i ben present que el món digital ha arribat per quedar-se, per quedar-se i per anar ampliant els seus dominis, i per fer-ho a una velocitat mai vista, on el que avui és nou, demà no és que ja sigui vell, sinó prehistòric. Per dir-ho en paraules de l’autor, vulguem o no vulguem “hem d’acostumar-nos a una realitat que, més que líquida, ja sembla gasosa” (pàg. 47).

Adaptar-se a aquesta nova realitat no és, doncs, una opció, sinó una necessitat: o ens adaptem, urgentment, tots plegats, o desapareixerem, com els dinosaures, però molt més de pressa. I la millor manera d’adaptar-nos, que és la que ens proposa Ruiz Domènech, és fer un tomb de 180 graus i començar a convertir, el que molts (la majoria?) encara consideren com un adversari o com un desavantatge, en un aliat o en un avantatge; el teòric perill en una oportunitat. En una oportunitat de renovar-se, de començar de zero, amb unes noves arrels, més sòlides i fructíferes.

Un primer, ineludible, pas és entendre que “el centre de la lectura com a funció cognitiva és el cervell, no el suport que fem servir per llegir” (pàg. 43), que el llibre imprès és el mitjà, no la fi. Que “l’objectiu de la cadena de valor del llibre és que cada llibre trobi el seu lector” (pàg. 53).

I que, en un món digital on la comunicació ha canviat tant, on la “informació [és] bidireccional”, on line, punt a punt i dia a dia —per no dir, minut a minut—, on autors i lectors poden entrar en contacte directe i permanent sense necessitat de cap intermediari, on les metadates o les etiquetes, si no ho són tot, són el 99 % de tot, els editors que s’entestin en continuar “dedicant els mateixos recursos i eines a la promoció” (pàg. 60), els que no dediquin “de cinc a deu vegades més recursos —en temps i en diners— a la comunicació a internet i a xarxes socials que a la relació amb la premsa escrita” (pàg. 64), ho passaran molt i molt malament.

És per això que aquells que sobreviuran seran els que siguin capaços d’adaptar-se amb major rapidesa i perspicàcia a aquest món que no és que canviï permanentment, és que és canvi en etern moviment, els “nous models de llibreria i d’editorial independent que cada vegada tenen menys a veure amb els vells models” (pàg. 137), els “editors i els llibreters [que treballen] en una relació simbiòtica en que l’autor cada cop ocupa un lloc més central, actiu i compromès” pàg. 138).

No desvetllarem, per suposat, la resta de les anàlisis o descobertes de l’autor —algunes, tan enginyoses com exactes i necessàries: el llibre de Schrödinger, la boira del llibre—, ni, menys encara, les seves propostes d’adaptació i de transformació —transparència, audiència, economia del llibre i selecció de punts—, ja que és únicament als lectors a qui correspon llegir-les i avaluar-les, i, per tant, li faríem un ben flac favor si les hi avancéssim.

El que si farem és recomanar a tots aquells actors que tinguin alguna cosa a veure amb el món del llibre —autors i autores, editorials, distribuïdors, agents literaris, llibreters i bibliotecàries, lectors i lectores— que el llegeixin i en treguin les conclusions que creguin més adients. Perquè, per més que creguem que no hi ha llibres imprescindibles (per més que el tots just fa quatre dies desaparegut Harold Bloom, Llegeixi En Pau, ho afirmés), el que si hi ha és llibres oportuns. Llibres que obren un debat que és, aquest sí, (del tot) imprescindible. En parlem?

dijous 3 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

«Mademoiselle», Bruno Monsaingeon

«Mademoiselle» Conversaciones com Nadia Boulanger, Bruno Monsaingeon
El més valuós no t’ho puc ensenyar

Mentre hi ha llibres que obtenen molta més atenció i molt més d’èxit —èxit de vendes, que no sempre vol dir de lectors— que no mereixerien, dels que (gairebé) tothom parla, dels què es parla als mitjans de comunicació, públics i privats, abans que arribin als aparadors de les llibreries, n’hi ha d’altres que passen injustament desapercebuts, que no obtenen ni un percentatge ínfim de l’atenció que mereixerien pels seus mèrits, que corren un risc cert d’ésser malauradament ignorats.

Llibres que sovint no són novetats, que ja duien temps publicats als seus països d’origen, però que algun editor amb criteri i sentit cultural ha decidit recobrar perquè està convençut que no tenia cap lògica que no els tinguéssim el poguéssim llegir a casa nostra, que ens calien. «Mademoiselle» Conversaciones con Nadia Boulanger (Mademoiselle. Entretiens avec Nadia Boulanger), de Bruno Monsaingeon, Acantilado, novembre del 2018, traduït per Javier Albiñana, és, sens cap dubte, un d’aquests llibres. Per començar, és possible que ens hagi estat molt i molt complicat localitzar-lo, en una llibreria. En quin espai l’hauran situat: en el d’assaig?, en el de música?, en el d’art?, en el de biografies?, en el de periodisme?, en el de pedagogia?, en el d’entrevistes, si és que existeix? Encaixaria en tots ells i en d’altres, així que dependrà molt i molt de l’atzar que l’haguem trobat.

Sigui com sigui, és d’allò més probable que tan sols els prou entesos en música sàpiguen qui fou l’entrevistada: una de les millors mestres d’intèrprets i de compositors del segle passat. I que la resta, els que no tenen cap relació amb l’art musical, creguin que no els ha d’interessar gaire, que no és un llibre per a ells, que és una obra reservada exclusivament per als interessats o apassionats per aquesta temàtica.

No es poden errar més: és un llibre per a tots, per a tots els que no serien capaços d’entendre la vida sense art, sense el seu component espiritual, sense aquest més enllà que bastim en la terra i no en cap cel; aquest més enllà que és, sobretot, un més alt, més fort, més intens. El més enllà de la creació artística, del que, juntament amb el pensament, ens situa de veritat per damunt de la resta dels animals. Del que tempta la quimera de conferir sentit —si més no, un cert sentit— a allò que potser no en té, a la vida humana.

Un més enllà que si bé és cert que depèn, en primera instància del talent, de posseir un cert do —musical, pictòric, arquitectònic, escultòric, culinari, literari…— únicament es desenvolupa i assoleix la seva vàlua autèntica, la seva transcendència, la seva capacitat de transmetre l’intransmissible, de comunicació anímica, si a la dotació congènita se li afegeix l’esforç i la constància, el treball indefallible.

Ens ho deixa clar quasi des de les seves primeres paraules: “Mi madre […] me exigía no ya un poco de curiosidad, sino toda la curiosidad posible. […] Salíamos del conservatorio […] y […] me dijo: «Me parece estupendo que seas la primera, pero hay algo más importante: ¿crees que has hecho todo lo que podías?» […]    Sólo cuando una intenta acercarse a ese «todo» experimenta un goce interior a pesar de todas las tristezas y todos los duelos” (pàg. 15).

Si va ésser una mestra tan i tan excepcional, si obtingué un resultat tan brillant de la majoria dels seus alumnes és perquè aquesta idea primordial —només es pot arribar al cim si tens unes bones cames i uns bons pulmons, però, sobretot, si, essent conscient de la fortuna de tenir-les, no deixes mai de caminar per exercitar-les— la complementava amb una altra, tan essencial, o més: la de la llibertat, la de permetre que cada alumne seguís els seus impulsos interiors: “El enorme privilegio de enseñar consiste en incitar a quien se enseña a mirar abiertamente lo que piensa, a decir abiertamente lo que quiere y a oír claramente lo que oye” (pàg. 22);

Sense aquest segon component —que ella aplicava als músics, però que és idènticament aplicable a qualsevol altra disciplina artística: pintura, escultura, arquitectura, dansa, literatura, cuina…—, sense la idea que els artistes en potència tan sols assoleixen el seu acte, la seva realitat i la seva culminació si se’l deixa ésser ells mateixos, si s’ajuda a que fructifiquin, naturalment, sense additius ni condicionants, les llavors que duen dins, els seus alumnes hauries pogut esdevenir molt bons artesans, però mai artistes o creadors en el més ampli sentit del terme: “En toda obra de un artista digno de tal nombre está el oficio, y luego el resto, que no se aprende” (pàg. 87).

Al llarg del llibre, aquest concepte de l’artista com algú que no tan sols és diferent sinó que ho ha d’ésser —que ho ha ésser perquè cal que és mantingui qui és: “Lo que importa es ser uno mismo” (pàg. 141)— és omnipresent: “En la obra de cualquier gran compositor existen rasgos distintivos que reaparecen; son probablemente los rasgos involuntarios del ser que se expresa” (pàg. 109).

Com hi ha d’altres idees i conceptes que són, almenys, igual d’importants i interessants per a qualsevol amant de l’art. Idees i conceptes que, per descomptat, no desvetllaré, que els lectors i lectores tindran el privilegi d’anar descobrint per ells mateixos, si tenen la bona pensada d’immergir-se en aquest llibre que, com dos altres d’actuals (Microgrames, d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés i La por de la literatura, d’Ana Blandiana) i un xic més antic (De l’espiritualitat en l’art, de Vassili Kandinski), convindria no tan sols que llegissin i rellegissin, sinó que tinguessin (i mantinguessin) ben al seu abast, a la tauleta de nit, per exemple.   

divendres, 18 de gener del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Poesia

El batec de les pedres
Antoni Vidal
Ferrando
Certesa
de la llum,
Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Mademoiselle. Conversaciones con Nadia Boulanger), de Bruno Monsaingeon” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Cròniques literàries

El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar

El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar
Qüestiono, ergo sóc

Si hem de fer cas al que diuen les contracobertes, les solapes i les notes de premsa de les editorials, sembla que la poesia en català d’aquest començament de segle XXI està vivint un nou segle d’or, un moment on la (quasi) excel·lència floreix i predomina com mai abans havia succeït; sembla que no tinguem unes quantes poetesses i uns quants poetes extraordinaris, sinó que (quasi) totes i tots ho són, que l’Olimp o el Parnàs, com la cabina dels Germans Marx, (gairebé) no s’hi càpiga. Ho comentava, aquí mateix, en Sam Abrams no fas pas gaire: no en fem un gra massa, sobretot negligint el seus predecessors?

Amb El futur. Poesia de la inexperiència, (Cafè Central i Adia Edicions), Jaume Munar, amb el coratge dels temeraris, amb la temeritat dels coratjosos, ha cregut oportú dir-hi la seva, tant pel que es refereix a aquesta primavera poètica miraculosa —“La publicació massiva i indiscriminada de poesia en els últims anys s’ha venut com una mostra de la bona salut del gènere. Però […] la torre literària que sembla haver-se aixecat no és més que polseguera”—, al tipus de poesia que s’està duent als altars —“situar el focus poètic en els sentiments i no en les circumstàncies delata, com a mínim, una inflamació del jo poètic”— com al mitjà que s’empra per dur-la-hi (i per arribar-hi): “La literatura dels últims anys s’ha subsumit de ple en la societat de l’espectacle [i] requereix, en conseqüència d’una comparsa de showmen i vedettes que li serveixin de combustible”.

Crec que el seu és un llibre —tot i que potser és una mica massa categòric, atès que tan sols admet com a possible o com a desitjable un tipus de poesia, el que ell anomena de la inexperiència i que jo anomenaria nietzschiana, feta a cops de martell— és tan convenient com necessari, atès que posa el dit a la nafra (a una de les nafres: en té unes quantes més), o més exactament, trepitja l’ull (un dels ulls) de poll  de la poesia catalana d’avui, advertint-nos del perill que suposa creure (massa) en els oasis sublims. Sobretot, perquè quan els Narcisos es miren en excés als seus estanys, corren el risc d’acabar ofegant-se.

Aquells que cregueu que la funció dels que estimem la poesia (ja siguem lectors, escriptors o crítics) no és aplaudir-la, amb els ulls clucs, gregàriament (i acríticament), sinó assaborir-la (i valorar-la) individualment i, per tant, qüestionar-la quan creiem que s’ho mereix— que no és, la literatura, com la filosofia, la seva art bessona, un font d’interrogació o qüestionament perpetu?—, ja us podeu afanyar a llegir-lo.

dijous, 29 de novembre del mmxviii

Publicat a La República, el 22 de desembre del 2018

© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Poesia

 

La por a la literatura
Ana Blandiana
El batec de les pedres
Antoni Vidal
Ferrando
Certesa
de la llum,
Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “El futur. Poesia de la inexperiència”, de Jaume Munar” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

La dificultat de ser, Jean Cocteau

La dificultat de ser, Jean Cocteau

Jo sóc per vosaltres

En general, els artistes no tenen l’hàbit de despullar-se espiritualment, atès que el que han de dir ja ho diuen —o, més aviat, procuren dir-ho— en les seves obres. I quan ho fan, com Jean-Jacques Rousseau en Les Confessions —“Heus ací l’únic retrat d’un home, pintat exactament del natural i en tota la seva veritat, que existeix i que potser existirà mai*”—, acostumen a fer-ho per defensar-se, per reivindicar la seva figura davant dels que consideren, amb raó o no, els seus detractors.

Quan Jean Cocteau, un artista polifacètic que sempre s’havia deixat dur pels seus impulsos i emocions, va creure que ja havia el temps de posar-s’hi—“Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar”—, va escriure La dificultat de ser (La difficulté d’être), Edicions Quid Pro Quo, 2018, traduït per Antoni Clapés, que és, alhora, una mena d’autobiografia i un diccionari de les seves vivències, idees i preocupacions. Un diccionari on, a través de tot un seguit d’epígrafs (De la conversa, De la meva infància, …) prova d’explicar als altres qui i com és —i, tot provant-ho, s’entén i es coneix (millor) ell mateix.

En aquesta seva confessió, el primer que ens diu és que no entén ni es pot entendre amb els caràcters inamovibles, amb els que es neguen a modificar ni un mil·límetre els seus punt de vista inicials —“Els cabells sempre m’han crescut en direccions variades, com les dents i els pèls de la barba. Però els nervis i tota l’ànima han de créixer així. Això és el que em fa insoluble per a les persones que només creixen en un sentit”. I, encara més, quan aquesta immobilitat suposa atacar els que no pensen com ells.

Perquè, com els més grans artistes i pensadors, té clar que només es pot crear —i ésser, i d’ací, em sembla, el títol del volum— en llibertat, llançant el teu vaixell a la mar de la vida i deixant-te dur pel vent que infla les veles: “Radiguet era massa lliure. Va ser ell qui em va ensenyar a no basar-me en res”. I “en res” vol dir, és clar, “en res” que no sorgeixi, natural, indeturable, del seu interior, del seu esperit, del seu jo més íntim, que és l’única, exclusiva brúixola que pot (més que pot, ha de) guiar els creadors, que no segueixen camins (i, encara menys, fresats) sinó que els creen; els obren al seu davant; “he adquirit [el llarg costum] de recolzar-me només en mi mateix”.

Una llibertat interior, la de l’ocell majestàtic que sap que al cel no hi ha cap altre nord ni sud que el que dibuixen les seves ales esbatanades, que determina, en aquesta imprescindible connexió (més aviat, dissolució) entre vida i obra, la de les seves creacions, que no decideix ni planifica, sinó que troba o se li apareix tot navegant: “El nou material m’arriba mentre passejo. Sobretot, però, no cal que me n’adoni. Si m’hi barrejo, em deixa d’arribar”; “La nostra obra ja està feta. Només ens fa falta descobrir-la. […] Decideixo i no decideixo. Obeeixo i dirigeixo”.

Un tarannà, una manera de veure i viure la creació artística es reflecteix, pel que a la literatura es refereix —atès que el llibre és, per força, tan ampli i pluridisciplinari com el mateix Cocteau—, comporta la prevalença del que vol explicar per damunt de com vol explicar-ho: “No dono cap importància a allò que la gent en diu estil […] Vull que se’m reconegui per les meves idees o, millor, pel meu comportament”.

Tot i que, com no pot és d’altra manera, aquesta declaració de principis no és exacta. Se n’adona i, tot just unes línies més endavant, el mateix s’esmena, no és que no vulgui saber res de l’estil, del que no vol ni sentir a parlar és de la voluntat d’estil, de l’estil que no serveix les paraules sinó que se’n serveix: “l’estil que m’agrada no […] fa un gran dispendi [de les paraules], com Montaigne, Racine, Chateaubriand, Stendhal”; “la riquesa, de vegades, consisteix en una certa penúria”; “la prosa elegant està en funció de la càrrega que l’escriptor transporta damunt del cap i […] qualsevol altra és pura escenografia”; “He desconfiat del que em seduïa a primer cop d’ull”.

En definitiva, un d’aquells rars llibres que ens tornen a enamorar de l’art i dels artistes, que ens conviden a gaudir de l’art i a enriquir la nostra vida amb ell, a fer-la més plena, més intensa, més —si se’m permet el mot— viscuda. Que ens convida a llegir, a llegir i a llegir-lo, a llegir per fer possible, amb la nostra col·laboració (no ja necessària, sinó imprescindible) el miracle de la literatura, de la creació (i la re-creació) artística: “Traieu el llibre de la butxaca. Llegiu. I si aconseguiu llegir-lo sense que res no us distregui de la meva escriptura, de mica en mica sentireu que us habito i que em ressuscitareu. […] M’aportareu tant com jo us aporto. I no en parlem més”.

divendres 13 d’abril del mmxviii

* “Voici le seul portait d’homme, peint exactement d’après nature et dans toute sa vérité, qui existe et qui probablement existera jamais.”
 “J’ai passé la cinquantaine. C’est dire que la mort ne doit pas avoir à faire bien longue route par me rejoindre” (La difficulté d’être).
“J’ai toujours eu les cheveux plantés en plusieurs sens, et les dents, et les poils de la barbe. Or les nerfs et toute l’âme doivent être comme cela. C’est ce qui me rend insoluble aux personnes qui sont plantés en un sens”.
“Radiguet était trop libre. Et c’est lui qui m’apprit à ne m’appuyer sur rien”.
“J’ai prise [la longue habitude] de ne m’appuyer que sur moi-même”.
“Le matériel nouveau m’arrive pendant des promenades. Surtout ne dois-je pas m’en apercevoir. Que je m’en mêle, il ne m’arrive plus”.
“Notre ouvre est déjà faite. Il ne nous reste pas moins à la découvrir. […] Je décide et je ne décide pas. J’obéis et je dirige”.
“Je n’attache aucune importance à ce que les gens appellent le style […] Je veux qu’on me reconnaisse à mes idées, ou mieux, à ma démarche”.
“l’style que j’aime, ceux de Montaigne, de Racine, de Chateaubriand, de Stendhal,  ne fait pas grande dépense [des mots].”
la richesse réside en une certaine pénurie”.
“la prose élégante est en fonction du fardeau que l’écrivain transporte dans sa tête et […] toute autre résulte d’une chorégraphie”.
“Je me méfiai de ce qui me séduisait au premier abord”.
“Vous sortez ce livre de votre poche. Vous lisez. Et si vous parvenez à le lire sans que plus rien ne puisse vous distraire de mon écriture, peu à peu vous sentirez que je vous habite et vous me ressusciterez. […] Vous m’apporterez autant que je vous apporte. N’en parlons plus”.

Altres anàlisis literàries de literatura francesa

Aires, Phiplippe Jaccottet.
Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust.
La Princesse de Clèves, Madame Lafayette.
L’ignorant (Poemes 1952-1956), Philippe Jaccottet.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Clàssics per a la vida, Nuccio Ordine

Clàssics per a la vida, Nuccio Ordine

La lectura com a far

En aquest món nostre on sembla que tot vagi pel pedregar i que no hi hagi res a fer —i ara no em refereixo, només, a Catalunya, que no pot trigar gaire a decidir si prefereix viure per sempre més humiliada o si vol donar un cop damunt la taula i alçar-se dempeus— llegir obres de pensament és una molt bona vacuna contra la inacció i, sobretot, contra el conformisme; contra la sensació que tot està decidit i que no hi ha res que puguem fer per canviar-ho.

En en aquest sentit que si bé potser no podem afirmar que els llibres de Nuccio Ordine siguin  imprescindibles, ni molt menys, obligatoris, perquè el que (li) és imprescindible només ho pot escollir cadascú, si que són altament recomanables —com ho són, per esmentar només altres noms contemporanis, els de Bauman, Steiner, Bobbio, Gombrowiccz o Mèlich. Ho són no tan sols perquè ens ajudin a veure-hi (més) clar, a obrir (més) els ulls sinó, per damunt de tot, perquè ens conviden a pensar (per nosaltres mateixos).

Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal, traduït per Jordi Bayod i publicat l’octubre de l’any passat per Quaderns Crema, no només ens convida a reflexionar sinó, alhora, a revoltar-nos; a revoltar-nos contra els que, per controlar-nos i sotmetre’ns millor, s’han proposat tallar-nos les ales, posant-nos una bena als ulls —o, més exactament, uns aclucalls, com als cavalls— perquè només puguem veure el que els interessa que veiem. I el millor mitjà que han trobat ha estat el d’eliminar, d’arrel, els coneixements humanístics del sistema educatiu. Amb la voluntat, que ja va pronosticar l’any 1936 Charles Chaplin a Temps Moderns, que esdevinguem, únicament, eficients màquines productives privades de capacitat crítica.

És per aquesta raó que el llibre és, almenys, doblement interessant, perquè al convit de llegir i (re)descobrir els clàssics, hi afegeix un pròleg magnífic, que val el seu preu en or; un pròleg que, per ell tot sol, justifica el volum. Per fer-se’n una idea, n’hi ha ben bé prou amb transcriure l’extret d’un dels seus primers paràgrafs: “Les grans obres obres literàries o filosòfiques no haurien de llegir-se per passar els exàmens, sinó abans de tot pel plaer mateix que susciten i per mirar d’entendre el món que ens envolta i d’entendre’ns nosaltres mateixos. En les pàgines dels clàssics, fins i tot a segles de distància, és possible sentir encara el batec de la vida en les seves formes més diverses” (pàg. 12).

A continuació, i recuperant els escrits que havia publicat entre els mesos de setembre del 2014  agost del 2015 a Sette, el suplement literari d’El Corriere della Sera, ens ofereix un tan esplèndid com encoratjador tast del gaudi i l’aprenentatge combinats que ens brinda la lectura dels clàssics de tots els temps, des d’Homer fins a  Milosz, passant per Plató, per Ariosto, per Montesquieu, per Cervantes, per Goethe o per Swift.

Un d’aquells pocs llibres que no tan sols no pots deixar de llegir, quan el comences, que et retornen l’esperança, que et conviden (o, més aviat, et comminen) a ésser, a fer-te i a refer-te tu mateix, a pensar i a reaccionar, a actuar en conseqüència, sinó que t’impulsen a córrer cap a la teva llibreria (o Biblioteca) de guàrdia més propera per omplir a vessar les lleixes de casa teva amb la més bella i rica literatura de tots els temps.

diumenge, 7 de gener del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Caminar, Henry David Thoreau

Tracem (els nostres) camins

De vegades caiem en l’error de pensar que únicament els llibres d’una certa llargària són els que paguen la pena, el que ofereixen prou qualitat. Talment com si no ens poguéssim alliberar del prejudici que lliga la qualitat amb la quantitat, el valor amb la possessió o amb el preu. Per fortuna, de tant en tant ens trobem amb obres que demostren que aquesta idea no té gaire fonament; que, sovint, és el pot petit qui ens lliura la millor confitura.

A Henry David Thoreau el coneixem, sobretot, per Walden o la vida als boscos i per La desobediència civil, dos d’aquells llibres que no únicament són de més actualitat que mai, sinó que faríem bé de no desar gaire ben desats per poder-los llegir i rellegir cada dos per tres. Ara Angle Editorial, en la seva deliciosa col·lecció “El Far”, ens acosta Caminar (Walking), una petita joia, que com molt bé ens indica al pròleg Marina Espasa, la seva traductora ens convida “a fer servir les cames i a reflexionar”. O el que és el mateix, a imitar els peripatètics grecs, que caminaven per fer caminar o avançar millor els seus cervells.

A diferència d’aquells, tanmateix, la invitació de l’autor nord-americà no escull els carrers i les places de les ciutats, sinó de la Natura. Ens convida no seguir els camins, sinó a obrir-los, tant els reals com els mentals. A endinsar-nos en la Natura per recobrar el nostre estat primigeni. L’estat salvatge, lliure i alliberat que, segons el seu parer, ens permet obtenir el més preciós de nosaltres. Que ens permet recobrar el domini del nostre destí. Que ens permet cancel·lar, encara que tan sols sigui per unes hores, el contracte social rousseaunià que ens priva d’actuar amb absoluta llibertat i sense dependre de ningú.

Una llibertat, un avançar guiats únicament per les nostres passes, pel que el cor ens digui, per la nostra irreemplaçable i incompartible necessitat interior, per la crida del bosc i de la Natura, que és per ell la veritable essència de l’ésser humà: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Natura”. Un acostament al món natural, a la terra tal com era abans que l’home la pretengués domesticar o civilitzar, i per tant, desnaturalitzar, empobrir, embastardir: “Avui, a majoria de les anomenades construccions humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d’arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar”.

En un to d’exaltació –Espasa ens recorda que el text “va ser concebut […] per ser declamat”–, de vindicació i de reivindicació, de revolta o de desvetllament, Thoreau ens crida a l’ordre (a l’ordre desordenat, salvatge, original, de la natura), ens adverteix del perill que suposa no desvetllar-nos del somni dogmàtic de l’anomenada civilització, que, en socialitzar, deshumanitza, o almenys desindividualitza, i reclama que girem la vista (i les passes) cap a la Natura: “La vida està en harmonia amb el món salvatge. Les coses més vives són les salvatges. Encara no sotmeses per l’home, la seva presència el renova”.

Caminar és, doncs, per damunt de tot un crit o una invitació a la insubmissió, a atrevir-nos a tornar a és nosaltres mateixos, perquè, tot i que sovint puguem pensar el contrari, no hi ha seguretat que compensi les limitacions de llibertat que ens imposem (o que, encara pitjor, ens imposen) com a garantia d’ordre; d’un ordre que sempre serà un cert ordre –el seu ordre, de fet. Un ordre que potser ens protegeix, però que ens menyscaba: “no hi ha diners que puguin comprar la llibertat, la independència i el lleure”.

dimarts, 14 de novembre del mmxvii

Publicat a Nació Digital, el 15 de novembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de la col·lecció “El Far”

Confessió, Lev Tolstoi.
Les nits blanques, Fiódor Dostoievski.
Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

De què parlo quan parlo d’escriure, Haruki Murakami

El que em surt de dins

Si saber com escriuen i, sobretot, com entenen l’escriptura els grans autors sempre és interessant, molt més ho és quan qui s’ho proposa és Haruki Murakami, un dels escriptors més reconeguts actualment arreu del món; un dels que ha mantingut un criteri literari més homogeni, més immediatament identificable; algú per a qui, com per a la immensa majoria, quasi la totalititat, dels artistes, l’escriptura ha estat —i segueix essent—l’eix de la seva vida.

És per aquest motiu que, quan ja compta amb una llarga carrera al darrera, ha decidit compartir amb els seus lectors els seus pensaments literaris, que ha volgut fer-los saber comper què escriu. Ho explicita a l’epíleg d’aquest molt interessant De què parlo quan parlo d’escriure, traduït per Jordi Mas López, Empuriés, abril del 2017: “Voldria que [aquests textos] es veiessin com una mena de compilació de les opinions que tinc —a hores d’ara—sobre el fet d’escriure novel·les”.

I encara és més important, per no dir essencial, en aquesta època nostra, en la qual sembla que tothom sigui capaç d’escriure, on la imitació i la repetició, la recepta literària han esdevingut pauta de conducta, on la immensa majoria dels llibres que es publiquen —escrits seguint patrons, tan eficaços com efímers, tan perfectes com insubstancials, tan evidents com poc personals— s’assemblen tant que gairebé podrien ésser el mateix; on l’artesà ha substituït l’artista.

Perquè l’autor japonès l’encerta del tot en assenyalar que la clau fonamental de l’escriptura és la veu pròpia o necessitat espiritual; el que ell denomina “[l’]impuls interior” (pàg. 103). Allò que, en veritat, determina que un artista sigui artista; i no només un artista, sinó aquell artista; que faci el que li dicta l’ànima: “havia d’escriure [les] novel·les que només jo pogués fer” (pàg. 243).

Situant, doncs, l’originalitat —jo, filant més prim, i per evitar confusions, en diria personalitat— al capdamunt de l’escala de valors de la creació artística: “Dir-me que sóc un escriptor original, que tinc un estil propi, és el màxim elogi que podria rebre” (pàg. 279); “perquè un creador determinat es pugui considerar original ha de complir aquestes tres condicions bàsiques: […] Ha de tenir un estil personal […]; cal que sigui capaç d’anar millorant, ell tot sol, aquest estil […]; amb el temps, aquest estil personal s’ha de convertir en referent” (pàg. 92).

Perquè l’artista s’ha de reflectir en l’obra d’art; i, l’obra d’art, en l’artista. Perquè vida i art, persona i creació són (han d’ésser) el mateix. Perquè la seva obra és la plasmació material —en el cas de la literatura, escrita— de la seva vida, de la seva manera, única, personal i intransferible, de veure, de viure i d’entendre el món. Murakami ho té clar: l’escriptor no escriu perquè vulgui escriure, sinó “perquè s’hi sent arrossega[t] per un intens desig personal, [per] un fort impuls interior” (pàg. 165).

Raó per la qual, si es vol crear una obra que satisfaci al jutge dels jutges, al que acabarà decidint que roman o no, al Temps —“no es pot fer cap judici segur sense recórrer a la prova del temps” (pàg. 93); “les empreses que s’assoleixen gràcies al temps, el temps les jutjar” (pàg. 156)—, l’opció més vàlida, per no dir l’única, consisteix en “confiar, sobretot, en el que sentim nosaltres mateixos” (pàg. 159), en “deix[ar-nos] portar i permet[re] que les coses segueixin el seu curs” (pàg. 133).

Perquè, per més que pugui semblar una heretgia, afirmar-ho, avui en dia, “la forma i l’estil no es poden fabricar artificialment” (pàg. 103). I, per tant, si creiem, com l’autor de Kafka a la platja, que per a qualsevol creador és cabdal “aconseguir […] explicar una història fent servir una veu [s]eva, natural” (pàg. 51), “un estil que [li surti] de dins” (pàg. 53), res millor, si hom vol ésser artista, que tenir tothora present el principi que va descobrir de ben jove, quan va decidir dedicar la seva vida a la literatura: “el que havia de fer era deixar de banda les idees preconcebudes sobre què era una novel·la i què era la literatura i limitar-me a escriure lliurement, al meu aire, el que em vingués al cap i el que sentís” (pàg. 48).

dimarts, 2 de maig del mmxvii

Publicat al 1er número de la Revista Núvol, juny del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Haruki Murakami

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge.
 Homes sense dones.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’islam avui, Dolors Bramon

Coneixem l’islam?

En un món com el nostre, caracteritzat cada vegada més pel maniqueisme, per la funesta idea de «Si no estàs amb nosaltres, estàs contra nosaltres», és un gran goig que es publiqui el llibre L’islam avui. Alguns aspectes controvertits, de Dolors Bramon, Fragmenta Editorial, novembre del 2016, que ens permet orientar-nos al bell mig d’aquest oceà de confusions  que és l’islam i tot allò que hi té relació. I que, sobretot, ens ajuda a alliberar-nos de tot un conjunt de prejudicis que, per una raó o altra, encara arrosseguem quan ens referim a aquesta realitat tan conflictiva com poc coneguda.

La primera virtut del llibre és la d’acabar amb la visió de l’islam “com un tot monolític” (pàg. 10), en el qual no s’hi admet ni la discrepància ni la diversitat d’opinions. Un punt de vista que ens han repetit fins a l’extenuació tant els que es refugien —o, més aviat, els que se serveixen— de les creences religioses islàmiques per imposar el terror i el totalitarisme com els que necessiten un enemic per mantenir la seva política (i, encara més, el seu sistema de producció) armamentística; i que, per tant, ni tan sols no se’ns ha acudit posar en qüestió.

La segona, precisament, és distingir entre l’islam i els islamismes, que són les faccions que han convertit la religió en una excusa —que no té cap mena de justificació en l’Alcorà— per provar d’imposar, a sang i a fetge, la seva visió reduccionista: “donem el nom d’islamismes a les diverses i múltiples tergiversacions que es fan i s’han fet de l’islam. En general, els islamismes reivindiquen una lectura de les fonts doctrinals interpretades amb un immobilisme que no té en context en que varen ser escrites ni les raons polítiques —i no pas sempre religioses— que les van conservar i establir com a tals” (pàg. 36).

A partir d’aquests principis, fonamentals, que estableix en una introducció que convindria que llegís qualsevol persona que pretengui parlar de l’islam amb un mínim de coneixements —o sigui, no fer-ho d’oïdes i, per tant, fent el joc, en sigui o no conscient, a una de les dues parts—, Bramon pren cura d’anar aclarint els conceptes que habitualment es fan servir en referir-se a l’islam i a tot el que l’envolta. Conceptes que s’acostumen a emprar malament.

Així, sabrem, per exemple, si és convenient anomenar d’Al·là el déu de l’islam, com n’hem de dir dels fidels d’aquesta religió, si és adient el terme gihad, de “guerra santa”, si té justificació parlar d’Estat Islàmic

Sabrem, doncs, que cal provar de dir les coses pel seu nom i, sobretot, que si volem sortir de l’atzucac en que ens trobem, hem d’evitar confondre’ns (i, encara més, permetre que ens confonguin), ja que de cap manera “no es poden posar terroristes i musulmans en un mateix sac”, entre d’altres raons per una d’evident, que tendim a negligir, perquè “després de les mateixes víctimes dels atemptats i dels seus familiars, les accions terroristes de pretès origen islàmic perjudiquen en segon lloc els que practiquen l’islam de veritat” (pàg. 244).

En conclusió, un llibre molt recomanable per entendre l’islam i el món àrab en general. I, el que és més important, per debatre amb coneixement de causa.

divendres, 23 de març del mmxvii

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de març del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El meridià de París, Lluís Calvo

Alçant el vol

El de l’assaig és un gènere que, potser per la seva condició d’ésser una mica una mena de calaix de sastre, on hi cap o hi pot cabre (quasi) tot, té poca predicació, a casa nostra; malgrat això, compta amb una colla, minoritària però colla, de fidels lectors. Sobretot, quan l’assaig té pretensió de profunditat, d’anar més enllà, de dir alguna cosa que no s’ha dit —o, si més no, no d’aquella manera—, encara.

Perquè, segons el meu parer, el gran problema d’aquest gènere és que, massa sovint, dóna la raó a Rainer Maria Rilke, quan a Els quaderns de Malte, es demanava: “¿És possible que, malgrat els descobriments i avenços, i malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat a la superfície de les coses?”.

Per això és molt d’agrair que en Lluís Calvo, que com a poeta ja ha demostrat a bastament que s’envola molt per damunt de d’epidermis de les coses, hagi tornat a l’assaig amb El meridià de París, Edicions Poncianes, 2016, una obra, venturosament, inclassificable: és, per descomptat, un assaig, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i és, sobretot —i aquest constitueix, segons el meu modest parer, el seu major valor— tot això, alhora; i, també, per separat.

És un llibre que, com ens adverteix l’autor, “cartografia[…] algunes de les idees, moviments, batecs, històries i rerefons artístics que s’esdevenen a través d’un eix determinat”, que es va fent a ell mateix a mesura que avança, a mesura que “una idea porta a una altra […] [i] una concepte actual s’alia, de manera coherent, amb un altre formulat fa centenar d’anys”, atès que, emfatitza —i no hi podia estar més d’acord—, “trobar i dibuixar aquests nexes hauria de ser una de les fites de l’escriptor bregat”.

En conseqüència no és tant un viatge geogràfic resseguint el meridià que fixà l’any 1667 Francesc Aragó, tot i que també ho és, sinó un viatge humanístic i intel·lectual a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees; d’idees, antigues i noves, que, com miralls encarats els uns amb els altres, es reflecteixen i il·luminen mútuament. Un viatge d’algú —més que d’algú, d’un digne hereu dels filòsofs antics; un peripatètic del segle XXI— que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades.

Un llibre, doncs, ben poc habitual a casa nostra, que tracta els lectors com a gent intel·ligent i amb vel·leïtats culturals, que defuig, amb convicció, coratge i embranzida “[els] comodi[ns] de la vacuïtat al servei dels discursos del poder”; d’aquesta vacuïtat acomodatícia (i interessada, per no dir poruga) a que estem avesats, que no assoleix més que un efímer i absurd vol gallinaci, que, xipollejant en la bassa enllotada de la mediocritat, de l’anyellisme gregari i burocratitzat (temorós, sempre, d’incomodar qui mana), aporta tant poc  com interessa.

Si no volem, doncs, quedar-nos en “la superfície de les coses”, si voleu que d’altres segueixin les seves passes, el millor que podeu fer és llegir aquest llibre que s’interroga, amb valentia, personalitat i obertura de mires, sobre “algunes de les claus de la cultura Europea”.

dimarts, 21 de juny del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de juny del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx

Intrahistòria simfònica

Des de fa temps, sabem que, com succeeix amb gran part dels guardons, la concessió del Premi Nobel de literatura no depèn únicament de factors artístics, sinó que els polítics i socials hi tenen molt a veure. Si no fos així, algun dels grans autors de les nostres lletres —entre d’altres, i inexcusablement, Mercè Rodoreda (i, entre els actuals, Jaume Cabré)— ja comptarien amb un Nobel.

Per fortuna, el jurat del 2015 l’encerta de ple en distingir Svetlana Aleksiévitx, una escriptora que la majoria desconeixíem immerescudament. Ho posa de manifest, just ara que es compleixen trenta anys d’un dels majors desastres de la història europea, La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, (Raig Verd, març 2016), una obra, traduïda esplèndidament per Marta Rebón, que cedeix la veu als —i, sobretot, a les— protagonistes que veieren dinamitades les seves vides pels efectes de l’explosió del reactor número 2 de la central i, encara més, de la irresponsable reacció de les autoritats soviètiques.

Unes veus, massa temps silenciades, a les quals la traça de la periodista els ajuda a obrir els seus cors, tan necessitats d’una catarsi alliberadora, a fi que coneguem, en primera persona i de primera mà, sense mitjancers ni interpretacions, l’esgarrifosa magnitud de la catàstrofe.

Una catàstrofe, que com molt bé expressa l’escriptora en l’entrevista que (se suposa que) es fa a ella mateixa, ha passat a la història, però no és només història, sinó que és present, dolorosament present, per als que hi viuen —“Per a ells, Txernòbil no és una metàfora ni un símbol, sinó casa seva” (pàg. 50)— i no tan sols ho seguirà essent en el futur, sinó que el condiciona: “Txernòbil és sobretot una catàstrofe del temps. Els radionuclis escampats per la nostra terra viuran cinquanta, cent, dos-cents mil anys… I més… Des del punt de vista de la vida humana, són eterns” (pàg. 49).

I per arribar al fons del fons d’aquesta hecatombe que és, alhora, una bomba de rellotgeria que no és possible desactivar ni saber quan pot esclatar de nou, l’autora nascuda a Stanisławów té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si el que volem és conèixer la veritat —aquesta veritat en minúscules que no pot ésser més que la síntesi de les veritats individuals—, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.

Amb major raó en una terra com la russa, on la fe, la voluntat de creure —“El rus sempre vol creure en alguna cosa” (pàg. 304)— és absolutament essencial, i és per això que aquell esdeveniment ha comportat no tan sols una nafra oberta, impossible de tancar —“En el futur ens espera el repte de comprendre Txernòbil. Txernòbil com a filosofia” (pàg. 382)—, sinó que ha suposat un evident abans i un després: “Hi havia una cultura abans de Txernòbil, però no hi ha una cultura després de Txernòbil. […] Ens falten idees noves, pensaments nous i objectius nous” (pàg. 322).

I és que per als russos —per a l’homo sovièticus aleksievitxià— l’explosió del reactor no fou sinó el darrer terratrèmol que confirmava l’eradicació de totes les seves creences i fonaments: “Txernòbil és una catàstrofe de la mentalitat russa. […] no és el reactor el que va explotar, sinó tot el sistema de valors anteriors” (pàg. 300); “Allí hi ha enterrades no només les seves cases, sinó tota una època. L’època de la fe! De la fe en la ciència i en la justícia social” (pàg. 382).

I per brindar-nos una imatge fidel de la fi efectiva (i definitiva d’una civilització) —“Tot ha desaparegut; aquesta vida ha desaparegut” (pàg. 306); “Hem perdut tot un món” (pàg. 238)—, el que fa Aleksiévitx no és narrar o teoritzar, sinó aplicar la teoria de la intrahistòria unamuniana —«la vida silenciosa de los millones de hombres sin historia que a todas horas del día y en todos los países del globo […] echa las bases sobre las que se alzan islotes de la historia»— i transformar-la en literatura, en un relat coral, polifònic que, a mesura que van sonant les diverses veus, acaba per conformar una simfonia, on cada moviment particular, constituït per frases musicals que es repeteixen en multitud de tonalitats, tot complementant-se i reforçant-se les unes a les altres.

Veus que sorgeixen del record, però que —insofribles com són—, alhora, pretenen defugir-lo. O, potser per dir-ho amb major precisió, deslliurar-lo. En una conversa que té molt de purga, d’alliberament dels dimonis interiors, d’aquella culpa —culpa no culpable, que és la pitjor de totes— que, reconeguda o no, et va destruint per dins. Perquè la gran, inevitable pregunta que es fan els que van perdre els seus familiars, per no haver marxat de la zona contaminada a temps o per haver-hi estat enviats sense protecció ni informació, és: «No podia haver-ho evitat, jo?».

Una pregunta que converteix la seva supervivència (car aquesta gent ja no viu, mai més; es limita a sobreviure com pot) en un infern quasi idèntic a aquell en que es convertí Txernòbil després de l’explosió. Perquè —com saben molt bé els que van patir els dos grans holocausts del segle XX, els exterminis de Hitler i de Stalin— ningú no pot visitar l’infern, directa o indirectament, i tornar-ne indemne: “Una vegada més, ens dediquem a sobreviure, tota l’energia se’ns en va en aquest procés” (pàg. 304).

I precisament per això, perquè “No es pot sofrir tant sense sentit” (pàg. 310), les veus entrevistades no saben si és preferible parlar o callar —“vaig conèixer i esbrinar coses de les quals no vull parlar” (pàg. 184)—, si els convé més oblidar o recordar: “En […] ocasions em resulta tan insuportable que no en vull saber res, d’això. Odio recordar-ho! Ho odio!” (pàg. 307).

Una sensació, la de sofriment extrem —“L’única cosa que no ha canviat és el patiment humà… És el nostre únic capital. Un tresor que no té preu” (pàg. 257)—, que no podran deixar de compartir tots aquells que llegeixin el llibre.

Una sensació tan dolorosa i inassumible —perquè, cal dir-ho ben alt i clar: si llegeixes aquest llibre tan intens i autèntic difícilment podràs tornar a ésser la mateixa persona que eres abans de fer-ho— que només podrem compensar, i només en part, si compartim (més aviat, si volem compartir) l’esperança, més emocional o psicològica que no pas cartesiana, d’un dels entrevistats: “No només nosaltres, sinó tota la humanitat es va fer més sàvia després de Txernòbil… Va créixer. Va adquirir una altra edat” (pàg. 214).

divendres, 29 d’abril del mmxvi

Publicat a Naciódigital, el 6 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons