Categories
Notes de lectura

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, Blackie Books, 2020

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida

Petit(s) gran(s) tresor(s)

Molt em temo que encara hi ha qui es pensa —si és que de no pensar en podem dir pensar, és clar— que els llibres infantils (i juvenils) són de segona categoria. Que són llibres que, tan sols per estar adreçats (primordialment) a un públic diferent, no cal que els exigim el que acostumem a exigir als altres llibres, als llibres per a grans, als llibres seriosos.

Oblidant, en primer lloc, que el que fa —o deixa de fer— un llibre gran és el llibre mateix, no pas el seu contingut o el seu teòric gènere. I, el que és molt i molt més greu, oblidant que no hi ha, ni hi pot haver, en aquesta vida nostra res més seriós que el riure.

Que l’humor i la ironia, que donar voltes a les coses i enfocar-les amb un somriure és l’arma constructiva més sublim que existeix. L’única que ens ajuda a saltar tots els abismes, l’única que ens permet superar totes les barreres i totes les fronteres, l’única que fa —o, almenys, pot fer— possible l’impossible.

Si en teniu el més mínim dubte, no ho podeu tenir més fàcil, des de fa uns dies: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia —allunyant-vos del (nostre) Gran Enemic Gegant amazònic que les posa totes elles entre l’espasa i la paret (de la bancarrota)— i feu-vos amb El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, publicat per Blackie Books, traduït per Yannick Garcia i acompanyat d’unes oportuníssimes il·lustracions de Marta Altés.

Dic acompanyat quan, en realitat, hauria de dir agermanat, atès que text i il·lustracions fan tot un: els dibuixos de l’artista catalana ressalten i donen vida als textos de Rodari; els textos de Rodari, els acullen com si haguessin nascut amb —per i en— ells. No és un llibre (infantil) il·lustrat, és la il·lustració convertida en llibre (infantil).

© Marta Altés, 2020

Tant és així que, d’alguns dels seus dibuixos —com el que em permeto embellir aquesta meva anàlisi—, si els hagués signat en Joan Brossa, en diríem, ben segur “poesia visual”. Donen, per descomptat vida als textos —més exactament: li donen (molta) més vida—, però, alhora, són autònoms, tenen vida pròpia.

Si teniu, doncs, fills o filles petits, que no el poden llegir per ells mateixos i heu de llegir-los els contes o els versos, abans de fer-ho, deixeu que mirin —més aviat, se submergeixin— en les il·lustracions que els acompanyen / acullen / agermanen. Estaran en les condicions més òptimes (im)possibles per rebre els contes o versos (com cal).

Pel que fa als textos, ben poca cosa puc dir-hi: per fortuna, Rodari s’aconsella tot sol, com persona, com a mestre i com a escriptor. I (pretendre) descobrir-lo, a hores d’ara, seria tan absurd com (intentar) pintar l’arc de Sant Marí amb una escala de grisos. N’hi haurà ben be prou advertint que, si comenceu a llegir-los, ja no els podreu deixar.

Tanmateix, crec que em cal esmentar un parell de petits detalls que no em semblen del tot satisfactoris.

En primer lloc que, en alguns casos, l’autor italià es deixa endur massa, i massa explícitament, pel missatge, per la moralitat que vol transmetre mitjançant el text. Amb major raó que, en acabar un conte, sent la necessitat, tan poc literària, d’explicar-la: “Ja no hi havia cap reixa, ni cap castell, ni cap senyora bonica. Perquè hi ha tresors que només existeixen per al que obre camí per primer cop, i allà el primer havia estat el Martí Caparrut[1]”, ens diu, per exemple, al final del conte “El camí que no duia enlloc”.

En segon, que en alguns versos, la constricció de les rimes els juga un flac favor. La rima, l’esforç de la rima, es fa massa present, es veu massa. Es veu tant que acaba per veure’s més que els mateixos poemes. La qual cosa, és clar, els pren bona part de la força, els desvirtua.

Així, per exemple, al poema “La tardor”: “El gat, sense xivarri,/ empaita la fullaraca./ Se la disputa (la troba maca),/ a l’escombriaire del barri.// Les fulles de la capçada,/ grogues, roges, bufones,/ semblen totes papallones/ que cauen en cascada.

Quan, a l’original italià, “Autunno” —“Il gatto rincorre le foglie/ secche sul marciapiede./ Le contende (vive le crede)/ alla scopa che le raccoglie.// Quelle che da rami alti/ cendono rosse e gialle/ sono certo farfalle/ che sfidano i suoi salti.”— la rima és gairebé invisible.

Com dic, mercès a la destresa del traductor aquest desajust es produeix poques vegades, però, tot i que és obvi que el que mana, el que cal respectar i al que cal ajustar-se tan com és possible sigui la forma original, entenc que —precisament per prestigiar la literatura infantil— en els casos en que, com aquest, no resulta (prou) factible, hauria estat preferible sacrificar la rima a la fluïdesa, a la naturalitat i a la fidelitat.

Petits detalls que estic obligat a esmentar però que, en no fan ni la més mínima ombra —en tot cas, l’ombra d’una semiombra— a una obra tan agraïda i aconsellable per a tothom. Una obra perquè els grans la llegim als més petits i petites. Una obra perquè, en llegir-los-la, els grans esdevinguem el que mai no hauríem d’haver deixat d’ésser: criatures atrapades en un cos d’adult —que sempre ens vindrà (massa) gran.

Conclouré amb un poema magnífic que podria servir per (auto)definir la vida i l’obra de Gianni Rodari. Titulat, en italià, “Alla formica”:

Chiedo scusa alla favola antica
se non mi piace l’avara formica.
Io sto dalla parte della cicala
che il più bel canto non vende, regala.

Que, en català, amb el títol de “Per a la formiga” conserva, com la majoria dels versos del volum, la fluïdesa, naturalitat i fidelitat que cal reclamar a qualsevol traducció (poètica):

Demano perdó a la faula antiga:
no em cau bé la gasiva formiga.
Jo em poso al costat de la cigala,
que no ven el seu cant, el regala.

diumenge, 29 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

***
[1]Non c’era più nè cancello, nè castello, nè bella signora perchè certi tesori esistono soltanto per chi batte per primo una strada nuova e il primo era stato Martino Testadura.

Categories
Notes de lectura

Cómo piensan los escritores, Richard Cohen

Cómo piensan los escritores, Richard Cohen

Aprèn però sigues tu mateix

Des de fa un temps sembla que la major part de les editorials hagin perdut de vista que la literatura ha d’ésser —o, més aviat, hauria d’ésser—, per damunt de tot, una creació o manifestació artística i que els llibres haurien de reflectir la meravellosa diversitat de la natura humana; que els llibres haurien d’ésser els miralls on es reflectissin tant les personalitats com les manera de veure (i de viure) el món dels seus autors, en comptes de convertir-se en aplicacions, més o menys afortunades, però (gairebé) totes disciplinades, uniformes i uniformitzades, de receptes literàries o de manuals d’escriptura.

Al bell mig d’aquest ambient desastrós on les veus dels autors que parlen amb el cor —i recorren a la creació artística no pas per aconseguir el major nombre de lectors possibles i vendre com més llibres millor sinó per donar sortida a les seves necessitats espirituals interiors— són arraconats, quan no acallats, la primera impressió és que una obra com Cómo piensan los escritores. Técnicas, manías y miedos de los grandes escritores (How To Write Like Tolstoy: A Journey into the Minds of Our Great Writers) , de Richard Cohen, Blackie Books, traduït per Laura Ibáñez, sigui una baula més d’aquest sistema d’homogeneïtzació i d’adotzenament literari que patim; un nou manual de “com s’ha d’escriure”.

Per fortuna, el seu autor, malgrat que en algun moment no pot resistir la temptació de donar consells, en la majoria dels casos prefereix estalviar-se’ls —i, el que és més important, estalviar-nos-els!— i oferir-nos una visió general de les decisions que han pres alguns grans escriptors i de les raons que els han dut a prendre-les. Decisions que, en la major part dels casos, no tenien com a objectiu —com a teleològica obsessió malaltissa— obtenir més lectors sinó escriure l’obra que volien —que necessitaven—­ escriure, la que els satisfés, amb absoluta independència del seu èxit editorial.

Perquè —més enllà de criteris i d’interessos mercantils (estantissos, efímers i estèrils)— no crec que hi hagi cap consell millor (i potser és l’únic que se li pot donar) per un escriptor que el que deriva de la divisa dèlfica γνῶθι σεαυτόν, gnôthi seautón: coneix-te a tu mateix: sigues tu mateix! Ho explicita la primera cita del llibre, indicant que un dels factors decisius per esdevenir escriptor són “las influencias [y] la superación de las influencias1” (pàg. 5). Perquè, si bé és bo saber com han escrit els grans escriptors, i aquest coneixement s’obté llegint, encara és millor oblidar-se’n, quan comences a escriure.

Així, Cohen ens diu que cal evitar que els textos literaris transmetin “la sensación de estar demasiado trabajado[s]2” (pàg. 241), o el que és el mateix, que de tant polir-los, hagin perdut l’escorça que hauria d’identificar cada autor, de l’escorça on han restat les restes de les friccions de la seva vida. Com indicava el vidu de George Eliot: “En todos los escritos que a su entender eran los mejores había una suerte de otredad que la poesía, y sentía que su personalidad no era sino el instrumento a través del cual actuaba, por así decirlo, aquel espíritu3” (pàg. 65).

Una citació —el llibre és, sobretot, i aquest és el seu major handicap, un recull de molt ben escollides citacions— que lliga molt bé amb una altra de John Updike: “mi deber como escritor es dar el mejor testimonio posible de la vida tal y como yo la entiendo, y ese deber prima para mí sobre todas las demás consideraciones4” (pàg. 96). O el que és el mateix, oferir-nos la seva visió, única, intransferible, irreproduïble, (venturosament) inimitable, de la condició humana.

Una visió que, si l’escriptor és un artista i no un simple aspirant a artesà, haurà de fer-nos arribar, per força, mitjançant la seva manera —igualment única, intransferible, irreproduïble, i inimitable— d’expressar-se, de la forma (o l’estil) que correspon, exactament, a la seva manera de veure, viure el món; perquè la forma és la veu del fons, el mitjà que el fons necessita per aflorar a l’exterior: “No se trata de salir un día a la calle y coger un estilo que cuelgue de un árbol […]. El árbol está dentro de ti, creciendo5” (pàg. 204, citació que extreu de la pel·lícula Round Midnight, de Bernard Tavernier).

Llegiu-lo per llegir-vos millor a vosaltres mateixos.

dilluns, 8 d’octubre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

1influence, getting beyond influence
2the air of being overcrafted
3She told me that, in all her best writing, there was a “not herself” which took possession of her, and that she felt her own personality to be merely the instrument through which this spirit, as it were, was acting.
4My duty as a writer is the make the best I can of life as I understand it, and that duty takes precedence for my over all these other considerations.
5You just don’t go out and pick a style off a tree one day […] The tree’s inside you, growing naturally.


Aquesta anàlisi literària de “Cómo piensan los escritores”, Richard Cohen de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Recomanacions literàries per aquest estiu

Hi ha llibres que, atrafegats com anem al llarg de l’any —més aviat, del curs: a efectes pràctics als anys, en realitat comencen al setembre, no al gener— els anem deixant a la lleixes per llegir-los a l’estiu. En arribar les vacances, com que la primera, ineludible, necessitat és la de descansar, sovint els posposem, de nou, per al Nadal —i, llavors, les tornem a ajornar per a l’estiu. Per provar d’ajudar-vos a reduir una tal possibilitat, des de Llavor Cultural us oferim (ordenats per gènere i ordre cronològic) una, personal i intransferible, recomanació de llibres per aquest estiu.

Novel·la

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnirud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016), . Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Afollada, Laia Martinez i Lopez (Labreu Edicions, març 2016). Poesia que vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble” —, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir. Dir, però, encara més, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.
Llegint-lo, no obtindrem ni certeses ni respostes, però constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable.

Dietaris, memòries, biografies…

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

Diaris (1962-1967), Ricard Salvat (Publicacions de la Universitat de Barcelona, desembre 2015). Una obra que va molt i molt més enllà de les notes o impressions sobre qüestions teatrals d’un dels millors directors d’escena catalans del segle XX. Una mirada —polièdrica i plena, que es desborda per totes bandes, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu—que ens llega, mercès als seus dots indiscutibles com a escriptor, i amb una claredat i una sinceritat que s’agraeixen d’allò més, la seva visió sobre “l’espectacle de la vida” dels que hagueren de patir la llarga nit del franquisme quan eren joves.
Un document (gairebé) imprescindible per conèixer i entendre la segona meitat del segle XX a Catalunya. Un tresor a conservar ben a mà a la nostra llibreria.

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Miscel·lània

Cartes des de la terra, Marc Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

Assaig i filosofia

Ètica nicomaquea, Aristòtil, traducció i edició de Josep Batalla (Obrador Edèndum, novembre 2015). Una fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques (i ètico-polítiques) més rellevants de tots els temps, d’una pregonesa i (el que encara és més important) d’actualitat increïble, escrita en una prosa neta i definida, polida, accessible i (prou) entenedora, que ens permet acompanyar el filòsof en la seva recerca del “bé summe”: “el […]bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví”.
Una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada.

El meridià de París, Lluís Calvo (Edicions Poncianes, abril 2016). Una obra, venturosament, inclassificable: un assaig, per descomptat, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i, sobretot, tot això, alhora; i, també, per separat. Un viatge humanístic i intel·lectual —d’un digne hereu dels filòsofs antics, d’un peripatètic del segle XXI, que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades— a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees.
Un llibre per a tots els que no vulguin (ni acceptin) quedar-se en “la superfície de les coses”.

Per acabar, una darrera recomanació: en la mesura que pugueu, i al ritme que pugueu —com la poesia, la insuperable i suggerent prosa de Marcel Proust cal assaborir-la i degustar-la a poc a poc, deixant-se seduir, a petits tasts, sense pretendre entendre, ans deixant-se guiar per les emocions i sentiments que desvetlla, fruint-la a pler— aprofiteu l’estiu per (començar a) llegir (o rellegir, si ja ho heu fet) A la recerca del temps perdut, en francès, si us hi veieu capaços, o en alguna de les dues esplèndides traduccions al català que segueixen avançant, la de Josep M. Pinto (Viena Edicions) o la de Valèria Gaillard (La Butxaca). 

divendres, 22 de juliol del mmxvi

Publicat a Llavor Cultural, el 29 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria per Sant Jordi

 Un altre Sant Jordi és possible (i imprescindible)

Fa no pas gaire, Ricard Ruiz Garzón es demanava a El Periódico si “un altre Sant Jordi és possible”, i oferia les seves alternatives al Sant Jordi dels darrers temps, on, per desgràcia, sembla que compta més el qui que no pas el què: si el llibre l’ha escrit una persona coneguda (no diguem, ja mediàtica) que no pas si és un llibre literàriament valuós.
Cada any, per Sant Jordi, fa la sensació que  hi hagi pocs llibres per triar, atès que la majoria dels mitjans es limiten a parlar d’una desena de llibres i a pronosticar que algun d’ells serà el més venut. I, és clar, com que els altres no se’n parla, s’acaba convertint en una profecia autocomplerta.
És per això, perquè estem convençuts que un altre Sant Jordi no només és possible, sinó del tot imprescindible, que, des de Núvol, faig la meva pròpia (i, per tant, intransferible) selecció se llibres que he pogut llegir des del passat Sant Jordi fins ara i que considero que posseeixen una qualitat literària destacable.
Dins de cada gènere, els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.
Gaudiu-los! (Ens farà molt contents si feu servir l’apartat de “comentaris” per fer-hi les vostres aportacions).

Novel·la


L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol 2015). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

El nedador del mar secret, William Kotzwinkle, traducció Yannick Garcia (Navona Editorial, octubre 2015). Una breu, intensa, colpidora, poètica novel·la, que t’impacta com ho fan ben pocs llibres. La seva tan reeixida mescla entre bellesa, plasmació de sentiments i dolor el converteix en un imant, se’t fa tan proper, tan teu, el sents tan agusadament propi que no el pots deixar. I et preguntes, inevitablement: «Com és possible que no hagués sentit parlar mai abans d’aquesta novel·la tan pregonament humana i emotiva?».
Una petita i meravellosa miniatura en prosa.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre 2015). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

 

La filial, Serguei Dovlàtov, traducció de Miquel Cabal Guarro (LaBreu Edicions, gener 2016). Una diàfana mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària. Hi retrobem algunes de les característiques definitòries del magnífic escriptor rus —l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou, o, si més no renovat: el de l’amor.
Una veu narrativa personal i intransferible que no ens podem permetre el luxe de negligir.

La confessió de la lleona, Mia Couto, traducció Pere Comellas Casanova(Edicions del Periscopi, febrer 2016). Una novel·la fascinant, inquietant, seductora, immediatament atractiva, que ens convida a un inoblidable viatge al més enllà que no és —ni molt menys— només geogràfic, sinó, sobretot espiritual. Un viatge que és fàcil emparentar amb el realisme màgic sud-americà però que, segons el meu parer, té molt més de real —de tocar tan peus a terra, d’escoltar de tan a prop la Natura, que és la terra i la Natura qui parla— que no pas de màgic. D’una realitat primigènia, no adulterada, on l’home viu en, per i per a la Natura. On l’home és per la Natura.
Una faula que converteix el llenguatge (gairebé) en protagonista.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Dietaris, memòries, epistolaris

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 
Els burgesos són sempre els altres, Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— obra, que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Poesia

Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot (Cafè Central / Eumo Editorial, febrer 2016). Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït tots els jos, que els ha mesellat o anyellat que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser.
Si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren del risc a la renuncia a ésser i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?

Assaig

La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx, traducció de Marta Rebón  (Raig Verd, març 2016). La plasmació que, tot i que potser només sigui de vegades, el Premi Nobel de literatura l’encerta de ple. L’escriptora nascuda a Stanisławów no tan sols sap escriure, i fer-ho molt bé, sinó que té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si volem arribar al fons del fons, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.
Si creieu, encara, que l’assaig no està fet per a vosaltres, llegiu Aleksiévitx.

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

dimarts, 19 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Els meus 15 del 15

Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

Novel·la

También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.

 

Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.

 

Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.

 

Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.

 

L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

 

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

 

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

 

Dietaris, memòries, epistolaris

Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.

 

Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 

Poesia

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.

 

Assaig

Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

 

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

 
 

Publicat a Núvol

Si voleu dir-hi la vostra, completant o complementant la llista amb les vostres preferències, afegiu els vostres Llibres del 2015 als comentaris de la pàgina. Seran una aportació molt benvinguda. Moltes gràcies!
Categories
Notes de lectura

Instrumental, James Rhodes

No crec gaire, per no dir gens, en llibres necessaris i, molt menys, imprescindibles. Amb prou feines si hi pot haver llibres recomanables que, segons el criteri propi, sempre subjectiu i, per tant fal·lible, destaquen per damunt dels altres. Tanmateix, si n’existeix algun de necessari segurament és Instrumental. Memorias de medicina y locura (Instrumental. A Memoir of Madness, Medication and Music), de James Rhodes, Blackie Books, novembre del 2015, traduït per Isamael Attrache.

I ho és no tan per raons estrictament literàries, tot i que la manera d’escriure del músic londinenc és atractiva, malgrat alguns excessos d’escabrositat que (potser) no serien imprescindibles, sinó socials o de coneixement.

Posar damunt de la taula el tema dels abusos sexuals infantils —i aquest, com adverteix l’autor, és un terme políticament correcte que en maquilla un altre de molt més atroç, el de les violacions d’infant— i les seves desastroses conseqüències sobre els innocents que els sofreixen no tan sols era molt i molt convenient sinó necessari —per no dir obligatori: “Las violaciones infantiles son el Everest de los traumas” (pàg. 26); “es como una mancha que nunca desaparece” (pàg. 38); “Los abusos te convierten en un superviviente de por vida” (pàg. 64).

Com acostuma a succeir amb la majoria dels actes humans que provoquen dolor, en el dels abusos a criatures el silenci ha estat la norma habitual: “La vergüenza es el motivo por el que no se lo contamos a nadie. Las amenazas funcionan cierto tiempo, pero no años. La vergüenza asegura el silencio” (pàg. 71).

En primer lloc, perquè els que els han patit se senten culpables del que els va passar; en segon, perquè de les coses que ens molesten o creen incomoditat preferim no sentir-ne a parlar; i en tercer, perquè per a que els afectats es decideixin a explicar-los es requereix la confluència de, com a mínim, tres factors que difícilment es reuneixen en una mateixa persona: haver aconseguit acceptar-los (atès que superar-los és impossible), un coratge i una sinceritat fora de mida i, sobretot, saber-los explicar en condicions.

I Rhodes, al cap de vint-i-sis anys de les primeres agressions, va decidir començar a parlar-ne. Primer a psiquiatres i professionals sanitaris, després al que li quedava de família, i, en darrer terme, al públic. El resultat final és aquesta obra, tan indispensable com aterridora, que comença amb una frase que és, alhora, una palesa advertència («Si això t’incomoda o et causa malestar, millor que no segueixis llegint, no és més que una mostra suau de la duresa que t’espera…») i, alhora, tota una declaració de principis («M’expressaré com em doni la gana, sense cap subterfugi o prevenció, si no t’agrada…») : “La música clásica me la pone dura” (pàg. 7).

“James rhodes pianist” by © Zoe Caldwell – Own work.

I a partir d’aquest moment d’alliberament inicial, tot anirà in crescendo. Fins a tal punt d’esdevenir una obra no apta per a tots els públics, començant pels menors, als quals els farà molt bon servei si són els seus pares els que la llegeixen, però ben poc si ho fan ells mateixos, i seguint per qualsevol ànima sensible que segueixi creient que els reis mags d’orient existeixen i que les famílies (i el món que en sorgeix i en depèn) reals són com les que protagonitzen les pel·lícules de la factoria Disney.

Tant el llenguatge com el contingut no són severs, sinó severíssims; no difícils de pair, sinó (gairebé) impossibles; no angoixants, ans angoixadíssims; et provoquen no només una gran incomoditat, sinó la confirmació, ineludible i inassumible, dels extrems de crueltat que pot abastar  la societat humana. I, encara més, com es pot convertir en un infern la vida màgica de la infància; fins a tal punt és crua, insofrible la situació dels nens i nenes que pateixen agressions sexuals que, al seu costat, les criatures protagonistes de les novel·les de Charles Dickens semblen afortunats.

Però si llenguatge i contingut són tan severs és, i aquest, sens dubte constitueix el major valor i el més imperidor del llibre, perquè ho han d’ésser, perquè la història de l’autor —que dóna la veu a tantes veus callades que han passat pel mateix, que segueixen sentint-se’n culpables i que no gosen aixecar el cap (que, fins i tot, només contemplen una única sortida, el suïcidi)— ho exigeix; perquè el seu crit d’alliberament, que ho és al mateix temps d’esperança, implicava, necessàriament una sinceritat absoluta; perquè, per assolir la seva catarsi, li calia treure-(s’)ho tot de dins, fos com fos, escopint-ho, quan calia.

I per això, per més que, segons el meu parer, el llenguatge en alguns instants arriba a un nivell de brusquedat i de grolleria no (del tot) justificables, el llibre és com és. Perquè únicament amb aquesta sinceritat —aclaparadora, commovedora, feridora, insofrible, aclaridora, deslliuradora, tot alhora— total i completa, sense límits, fronteres ni prevencions, podia ésser el que ha acabat essent.

Perquè el llibre és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món (“Mi hijo fue y sigue siendo un milagro. No voy a experimentar nada en la vida que pueda equipararse a la incandescente bomba atómica de amor que estalló cuando nació” pàg. 96) i tracta mots temes, la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un magnífic al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones: “La música es la respuesta a aquello que no la tiene” (pàg. 9)

Si Dostoievski, mitjançant un dels personatges de L’idiota, afirmava que “la bellesa salvarà el món”, Rhodes ens recorda que la bellesa i la grandesa de la música és, també, incomparable: “La música puede llevar luz a sitios a los que nada más llega. El gran genio musical i lunático Schumann nos dijo. <<Mandar luz a la oscuridad del corazón de los hombres: ese es el deber del artista.» Creo que todos tenemos este deber” (pàg. 260).

dissabte, 26 de desembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Enllaço, pel seu gran interès, la sentència sobre la publicació d’aquest llibre de la Cort Suprema de la Gran Bretanya.
Si sabeu prou bé l’anglès, no dubteu de llegir-la: un Tribunal Suprem que entén sobre drets i llibertats.

Judgement

Categories
Notes de lectura

Tres homes en una barca (per no parlar del gos), Jerome K. Jerome

La literatura d’humor no acostuma a comptar amb un gran reconeixement, sinó que més aviat es considerada de segona categoria, com una mena de gènere o, encara pitjor, subgènere que podem llegir quan ens convé descansar d’altres llibres més seriosos. Talment com si les coses més serioses no es poguessin dir —i, el que és més important, narrar— d’una manera divertida. Per fortuna, les lletres angleses, potser precisament per tenir el seu bressol en una societat tan conservadora, fa temps que va deixar enrere aquests prejudicis absurds i ens ha deixat autèntics tresors —començant per l’indispensable Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens.

Un altre llibre deliciosament divertit, que va tenir un gran èxit quan va ésser publicat per primera vegada, l’any 1889, i que ha anat caient en l’indeturable pendís de l’oblit és Tres homes en una barca (per no parlar del gos) (Three Men in a Boat [To Say Nothing of a Dog]), de Jerome K. Jerome, que Blackie Books ha tingut l’encert d’editar en català, en traducció de Josep Marco.

Un llibre que llegit a dia d’avui, quan l’humor (sobretot, el televisiu) ha assolit el més baix dels nivells de qualitat que es recordin, convertit en la més barroera i visceral de les caricatures, segurament sobtarà. Desavesats com estem a la ironia, a aplicar l’enginy a la broma, a anar més enllà de l’aparença, a mig dir o insinuar en comptes de dibuixar amb el broc gros, possiblement ens costarà d’accedir-hi.

Així, per més que el narrador ens expliqui que és el rei dels hipocondríacs —“no llegeixo mai la propaganda d’una nova medicina sense veure’m arrossegat a la conclusió que pateixo la malaltia concreta de què es tracta” (pàg. 7)—, arribarem a la recepta que li prescriu el metge per curar-lo, el més probable és que ens sembli xinès i que ens calgui rellegir-la, almenys, un parell de vegades per entendre’n la genialitat. I a partir d’aquest instant, si no ens adaptem a la necessitat de pensar, de reaccionar amb el cervell i no amb les vísceres, estarem perduts.

Potser, fins i tot, ens permetrem el luxe de dir-nos, amb la displicència pròpia del que ignora el què ignora —la més perillosa de les ignoràncies, no cal(dria) dir-ho…—, «Amb l’humor anglès, ja se sap…!», i ho deixarem estar.

I , des del meu modest punt de vista, seria una gran llàstima, perquè amb aquesta novel·la de Jerome no tan sols passarem una molt bona estona —malgrat algunes descripcions més prolixes que no convindria— sinó que ens farà riure i pensar alhora. I això, ens agradi o no reconèixer-ho, actualment no és que sigui molt…, és moltíssim!

dijous, 3 de setembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos, Joanna Gruda

Hauria de resultar sobrer assenyalar que no tots els llibres neixen i es publiquen amb vocació d’obres mestres, però potser no ho és tant: si féssim cas de les lloances hiperbòliques de les cobertes de la majoria de les obres que inunden les llibreries, no ens restaria altre remei que concloure que hi ha, almenys, un mestre indiscutible a cada cantonada —i, en conseqüència, la història de la literatura esdevindria impossible.

S’agraeix, doncs, que, de tard en tard, hi hagi editorials que siguin honestes i presentin les seves obres amb la màxima justesa possible, com succeeix amb Blackie Books i El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos (L’enfant qui savait parler la langue des chiens), de Joanna Gruda, traduïda per Isabel Obiols: un llibre amb una gran força, una gran empenta i un gran interès, però que no pretén assenyalar una fita literària insuperable; que, en síntesi, no vol ésser més que el que és: una història molt ben explicada, salpebrada d’humor i d’ironia, que et fa seva des del primer moment i que et fa assaborir amb delectació els temps perduts —i no sempre feliços— de la infància.

L’autora ens explica, a través dels ulls d’un nen —junt amb la ironia, sens dubte el més encertat de l’obra— la història de la primera meitat del segle XX a Europa. Un infant inoblidable, en Julek, el pare de l’autora, que, tot i tenir mare i pare, ens recorda l’Oliver Twist o altres joves personatges de Charles Dickens, que van de la Ceca a la Meca provant de descobrir qui són i on pertanyen, canviant de casa, de família (“Em porta a casa del Roman i la Genia —els primers d’una llarga llista de persones que m’acolliran durant la guerra”, pàg. 121) i de país com aquell qui canvia de mitjà de transport per fer un llarg viatge —en el seu cas, el de la seva atribolada i sorprenent existència: “He viscut tantes vides diferents, que la meva època polonesa em sembla gairebé irreal”, pàg. 189); “Des que vas néixer has viscut massa moments històrics” (pàg. 210); “Estic vivint, sens dubte l’última de les meves nombroses vides”, pàg. 235).

Com dic, és precisament la decisió de narrar des de la perspectiva infantil el que li atorga el seu major atractiu. A poc a poc, el nen va descobrint les misèries i les inconseqüències constants del món adult —“els adults són éssers incomprensibles” (pàg. 35)—, que massa sovint consideren que tenir poc anys és sinònim de taujaneria —“El Philippe no contesta, adopta l’aire d’«adult decebut pel comportament pueril d’un nen»” (pàg. 97)— però que sempre serà, d’una manera o altra, el paradís perdut: “Hi ha moltes vinyes al voltant, i no podem agafar-ne raïm. Per tant, és una de les nostres activitats preferides” (pàg. 129); “El que és bo de les anguiles és que te’n pots amagar una a l’esquena i fer-la aparèixer de sobte davant la cara d’una nena. Crits i xisclets assegurats” (pàg. 130).

Perspectiva sàviament mesclada amb l’arma de destrucció massiva més poderosa que es coneix, la ironia, el “sentit de l’humor lleugerament irreverent” (pàg. 217) que esquerda fins i tot els més sòlids i incontrovertibles dels fonaments: “El meu pare […] fa el que faria tot bon polonès en conèixer el naixement del seu fill: corre a anunciar la bona notícia a tots els amics, regant cada vegada l’esdeveniment amb un didalet de vodka” (pàg. 12); “El meu pare ha tingut la sort que el detinguessin en una època en què es limiten a la tortura psicològica” (pàg. 47).

En definitiva, aquells lectors i lectores que, sense renunciar a un mínumum de qualitat imprescindible, demanen al que llegeixen, sobretot, passar una bona estona, amb un somriure als llavis i oblidant-se dels neguits de cada dia, aquells que van fruir i riure a cor que vols, cor que desitges amb L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson —per esmentar únicament una novel·la prou coneguda, tot i els distàncies tan argumentals com formals que la distancien— faran bé d’endinsar-se en aquesta.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 28 de novembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament

En una època excepcional com la que estem vivint a casa nostra, on sembla que tot s’hi val —des de la més espúria de les mentides a la demagògia més irresponsable—, saber que encara es publiquen llibres que no tan sols ens ajuden a veure-hi clar, sinó que ens airegen el pensament amb una ironia intel·ligent, és sens dubte una de les millors notícies culturals de l’any.

Càndid (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014,  traduït per Jordi Llovet i il·lustrat per Quentin Blake, és una d’aquelles obres excepcionals que si bé potser no et fan recobrar l’esperança en l’espècie humana —seria paradoxal afirmar-ho, tenint en compte que considera que “aquest món [és] una cosa ben forassenyada i abominable”, (pàg. 139)—, si que te la fa recobrar en el paper, la funció, la raó i el sentit dels intel·lectuals, compromesos i crítics amb el seu temps; amb aquells pensadors de veritat que, tot i ésser conscients que a l’ombra del poder s’hi viu molt millor, prefereixen el risc de mantenir-se fidels als seus principis, en comptes de vendre’s l’ànima al diable disfressat de corder.

Si tingués la temeritat de definir-lo en dues paraules, assenyalaria que el de l’escriptor francès és un llibre enginyosament subversiu; tant que el filòsof, coneixent la nul·la sensibilitat democràtica de les autoritats de la seva època, prengué la precaució de fer aparèixer la seva obra mestra al mateix temps a diverses ciutats d’Europa, evitant així que, malgrat l’afany de la policia, tots els seus exemplars fossin segrestats i destruïts.

No és gens estrany que estiguessin obsessionats en silenciar-lo, atès que és un dels més eficaços i corrosius atacs frontals contra l’immobilisme i l’adotzenament, contra la inhibició, contra l’abstenció —“Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, expressavaJoan Fuster—, contra el gregarisme, contra qualsevol sistema polític —i pedagògic— que pretengui substituir el pensament personal per l’adoctrinament, la reflexió per la repetició: “educat segons el precepte de no jutjar mai res per compte propi”, (pàg. 154).

El protagonista, “un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest mon”, (pàg. 14), antiheroïc —“tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquella heroica carnisseria”, (pàg. 15)— i ple de bona voluntat —un “bonàs”, (pàg. 147), “massa net de cor per fer traïció a la veritat”, (pàg. 66)—, anirà de la Seca a la Meca, passant per la Vall d’Andorra, sortint pels pèls del foc per caure a les brases, tractant de descobrir si, tal i com defensa el seu tutor, Pangloss, vivim en un leibnizià millor dels mons possibles.

La seva experiència serà, per descomptat, exactament la contrària, la qual cosa el farà concloure —precedint la “Fabulita” del poeta reusenc Joaquim Bartrina: “Si quieres ser feliz, como me dices, / no analices, muchacho, no analices”— que el que més ens convé és que “treballem i no ens escalfem el cap, és l’única manera de fer la vida suportable”, (pàg. 187), i acabar el llibre amb una frase genial —que no cometré pas la vanitosa indiscreció de desvetllar.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 16 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Càndid, Voltaire

Si no cregués que aquest llibre, poc conegut per la majoria dels lectors, es recomana tot sol, transcriuria les elogioses paraules que li dedicà Artur Bladé i Desumvila a Viure a Tarragona. Fulls d’un dietari 1966-1969: “l’autor de Candide no perd mai actualitat i […] caldria llegir-lo —o relle­gir-lo— més sovint, baldament només sigui per l’estil, més «modern» que el de molts escriptors joves d’ara. Es l’estil en què poà Stendhal. I no cal dir res més.

Sens dubte Càndid, (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014, amb traducció de Jordi Llovet i il·lustrat magníficament per Quentin Blake, no tan sols és un llibre divertidíssim, sinó un d’aquells que ens deixen empremta, que ens menen a reflexionar, a veure amb uns altres ulls —més oberts, més nets, més crítics i per tant, més reals— la nostra societat.

Una obra esplèndida, inoblidable, que deixa en evidència la major part de l’actual literatura humorística, que té la pretensió de fer-nos riure amb una infructuosa i menyspreable mixtura de banalitat i simplicitat.

Com ho havia fet a Anglaterra Jonathan Swift trenta anys abans amb Els viatges de Gulliver, el filòsof francès posa en qüestió tot el que l’envolta, ho capgira i ho dinamita tot, sense cap mena de compassió ni limitació i ho fa servint-se de l’arma més demolidora i efectiva que ha creat el gènere humà: la sàtira més descarnada. Una sàtira amarada de cinisme que ho ataca tot, però encara amb major virulència les institucions, els dogmes i els principis eterns i inqüestionables.

Així es mostra especialment implacable amb conceptes com ara el patriotisme o el nacionalisme, amb les guerres, que justifiquen les més atroces de les carnisseries (“la mosqueteria va endur-se del millor dels mons cosa de nou o deu mil galifardeus que n’infectaven la superfície”, pàg. 15), el poder religiós (“Els Padres tenen de tot; els pobles, de res. És una obra mestra de la raó i la justícia”, pàg. 70), el racisme (“Quan treballem a les sucreres i la mola ens atrapa un dit, ens tallen la mà; si volem escapar-nos, ens tallen una cama”, pàg. 104), els metges (“A còpia de medicines, Càndid es va posar malalt de debò”, pàg. 124), dels crítics (“És un d’aquells escurçons de la literatura que s’alimenten de fang i de verí”, pàg. 128),…

Perquè, per damunt de tot, Voltaire es mostra com un magistral conreador de la ironia més fina i enginyosa, però alhora, més sorneguera i bel·ligerant, que, sense fer-ho directament, li permet dir, amb una causticitat deletèria allò que d’altra manera hauria de callar.

Motiu pel qual convé estar d’allò més atent, a fi de no perdre’s algunes de les seves més subtils i malpensades al·lusions; amb major raó quan oculten una més o menys velada referència sexual: “Un dia Cunegunda […] va veure entre un matolls el doctor Pangloss, que donava una lliçó de física experimental a la cambrera de la seva mare, una noieta morena molt bonica i molt obedient”, (pàg. 7); “jo era un noi que feia goig […]; així va ésser com el reverend pare Croust em va agafar un afecte d’allò més tendre”, pàg. 75)

En aquest sentit, no hi ha res més perillós ni destructiu, més trencador, més revolucionari i iconoclasta que les seves lloances, convertides, pàgina rere pàgina, en les més infal·libles i indeturables armes de destrucció massiva d’un món desigual i injust fonamentat en el més absurd dels optimismes. Una frase del seu protagonista ho expressa amb una precisió paradigmàtica: “«Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ésser els altres?»”, (pàg. 128).

No és gens estrany, doncs, que un geni tan poc amic del ditirambe com Flaubert comentés en una carta a Louis de Cormentin el 7 de juny de 1844: “Reconec que adoro la prosa de Voltaire i que els seus contes són per a mi un guisat exquisit. He llegit Candide vint vegades, l’he traduït a l’anglès i l’he rellegit de tant en tant.

No us ho penseu dues vegades, doncs: cuiteu vers la llibreria més propera a casa vostra i feu-vos amb un exemplar d’aquesta obra memorable, no fos cas que us en quedeu sense.

 dimecres, 30 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons