Categories
Notes de lectura

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, 2020

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal

L’imprescindible altra veu

Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.

Això establert, goso afirmar que Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2020 —que ve a complementar Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980)— si no és un llibre necessari, ben poc li falta. Necessari —quasi necessari o molt oportú, si ho preferiu així— per a qualsevol persona que tingui interès em conèixer, de primera, primeríssima mà, la visió que tenia del món i de la vida una autora tan essencial de les nostres lletres.

Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.

Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.

I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).

La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …

Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.

Així, ens diu que, per a Colette: “la paraula [és] espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona” (p. 63). I afegeix que aquest aspecte és del tot essencial, car aquesta és una tasca que, per més que agraeixi l’ajut dels homes compromesos, només poden dur a termes les dones. Les dones que lluiten “amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ell[es] no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení” (p. 64).

Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.

Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).

Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.

Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.

Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.

Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.

Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.

Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.

En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).

Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).

Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.

Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).

 En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.

Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).

dilluns 2 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

La terra prohibida (Volum II), Manuel de Pedrolo

La terra prohibida (Volum II), Manuel de Pedrolo

La terra, per a qui la treballa

Manuel de Pedrolo tenia un defecte, un gros, colossal, imperdonable defecte: era català i se sentia català —català i només català. I això, en el regne de l’Espanya unitària i unitarista, colonial i colonitzadora, no té remei. Un defecte que comptava, en el seu cas, amb un parell d’agreujants: la seva infrangible obstinació en escriure en la nostra llengua i voler la independència del seu país.

El primer agreujant l’invisibilitzava en l’època franquista. El segon, en l’autonomista: als partidaris de la política de vol gallinaci, de peix al cove res els resulta més inconvenient que algú els recordi que no tan sols el peix i el cove són nostres, sinó que tindríem molt més peix i podríem fer molts més coves si no paguéssim els peatges feudals que seguim pagant.

Si Pedrolo hagués estat francès estaria enterrat al cementiri de Père Lachaise, se li retrien honors contínuament i seria considerat un dels grans entre els grans de les Lletres catalans; com que fou català, no sabem ni on és enterrat ni se’l recorda més que en dates assenyalades.

La resta del temps —ho remarca amb molt d’encert Núria Cadenes al seu epíleg—, se’l menysté mantenint la idea, falsa per simplista, que “escrivia massa”. Una idea què no és, en realitat, més que una manera d’amagar la mandra que els fa llegir tot Pedrolo i, sobretot, llegir-lo com cal: descobrint, interpretant, creant hipòtesis, i no pas repetint.

La terra prohibida

És per això que cal aplaudir la publicació, poc després del primer, en ple Any Pedrolo —aquest any que, si fóssim un país normal, duraria per sempre més— del segon volum de La terra prohibida, Editorial Comanegra (juny del 2018.) No tan sols perquè ens permet recobrar una tetralogia quasi desconeguda, sinó perquè, en endinsar-nos-hi, ens adonarem que l’escriptor de l’Aranyó va ésser un dels millors i més genuïns retratistes del seu temps; que si volem conèixer, de primera mà i sense vels ni distorsions interessades, què passava i com es vivia a Catalunya als anys 60, res millor que llegir les obres que escriví al llarg d’aquells anys.

Amb el gran avantatge, és clar, que —com succeeix amb les creacions artístiques que mereixen ésser denominades així—, alhora, esdevenen intemporals, perduren. O, per dir-ho més exactament, que pel fet de retratar amb tanta autenticitat i, sobretot, amb tanta profunditat, el seu temps, són una mostra de tots els temps, el transcendeixen. De la mateixa manera que són universals (i universalitzables) precisament perquè són molt locals. Perquè la dictadura franquista és, també, qualsevol dictadura —i, per desgràcia, s’assembla massa a alguna (teòrica) democràcia que tenim ben a prop.

Les finestres interiors

Amb Les finestres interiors entrem en els subterranis més ocults i profunds —i d’ací l’encert del títol— de l’ànima d’Albert Cros, un d’entre els milers i milers de catalans derrotats per la guerra civil que es van veure obligats a exiliar-se per no haver fet més que mantenir-se fidel a la República i al seu país. Un dels molts a qui l’honradesa els va fer lluitar pel que creien i que van pagar-ho més que durament: “Sí, va reflexionar, sóc una mica Quixot. […] Però sempre havia cregut que amb el cor a la mà es pot anar a tot arreu”.

Un dels milers i milers d’exiliats que va tornar perquè creia, perquè volia seguir creient. Que creia en les promeses de perdó dels vencedors, que creia que el temps perdut es podia recuperar, que la terra que havia deixat podia continuar més o menys igual com ell l’havia deixada, que el temps tampoc no havia passat per a la família que havia deixat sola 11 anys enrere. I que, com tots els quixots, no fa més que xocar, una vegada i l’altra, contra els molins de vent de la realitat.

Fins que, a força de cops, s’adona que no tan sols no hi ha res fàcil —“Tot era complicat. Tot era difícil”—, sinó, sobretot, que en un món deshonest i desvergonyit la bona fe i la honestedat són una creu massa feixuga, tant en l’aspecte personal com en el social: “Una desfilada d’imatges acompanyava fidelment aquell combat que només prometia derrotes. […] Fos la que fos la seva decisió, sempre es decantaria per la derrota. De primer havia pensat en victòries, i això sol ja mostrava que sempre havia estat un il·lús”.

Constatació que el durà a fer l’única passa endavant —que, per descomptat, no desvetllaré— que considera que pot donar sentit, alhora, al seu retorn, a la seva vida i a les necessitats més peremptòries de la seva maltractada i humiliada terra.

La nit horitzontal

En La nit horitzontal, l’obra que clou la tetralogia, Pedrolo ens submergeix en una novel·la policíaca. En una que, per no avançar més del cal avançar, d’entrada, no convé que ho sembli. A fi que només a mesura que va fent camí, el lector intel·ligent vagi adonant-se d’aquesta realitat. És per això que, per si algun lector no ha estat prou atent, ens ho acabarà dient ell mateix, en boca del protagonista, en Jordi Orsil: “És com si llegís una novel·la policíaca”.

Perquè vol que siguem conscients que en un estat policial com el franquista només li pot correspondre una obra d’aquesta mena. Una obra on, això sí, el món està, per força, capgirat: on els policies són els delinqüents; on els (teòrics) delinqüents són els que defensen el que ataquen i anorreen els membres de l’ordre públic. No podria ésser d’altra manera: en un ordre subvertit, la realitat està, també, subvertida. Els que protegeixen la societat, els que defensen la democràcia i la llibertat són els que, presumptament, l’ataquen; la policia, que hauria de protegir la ciutadania, és el seu enemic més implacable.

Si el primer paràgraf d’una novel·la policíaca convencional comença així — “El carrer era fosc. Tots dos avançaren cap al fons, i en arribar a la cantonada es van aturar”—, no dubtarem gens que els personatges que ens han presentat són els delinqüents, els que s’han d’amagar al bell mig de la nit per dur a terme les seves malifetes. Però si l’escena té lloc en una dictadura —o, com sabem molt bé, en una presumpta democràcia hereva directa d’una dictadura imperial i imperialista— tot canvia: els que s’han d’ocultar entres les ombres no són els que atempten contra l’ordre públic sinó els que el volen restaurar.

És en aquest sentit que convé destacar l’encert pedrolià d’escollir el punt de vista del perseguit, de l’oprimit, del que lluita per fer front a l’opressor i per alliberar-se. Encert no pas moral sinó literari. Que posa en evidència, un cop més, com s’erren aquells que creuen que l’autor de Balanç fins a la matinada era poc curós, que escrivia de qualsevol manera o sense tenir clar què volia fer i com ho volia fer. Que escrivia massa de pressa és cert —aquests dos llibres els redactà en dos mesos, entre juliol i agost del 1957 (i en alguns moments això es nota)— , però sabia molt bé on volia anar i per quin camí.

El camí literari

I el seu camí, el que ell mateix escollí i mantingué en les circumstàncies més difícils, era el de la literatura. Una literatura que, en el cas del cicle “La terra prohibida” pretenia oferir-nos un retrat, tan fidel i fidedigne com fos possible d’una “generació derrotada”; d’aquella generació sacrificada que passà, d’un sol cop, i sense solució de continuïtat, del somni de la república al malson de la dictadura franquista.

D’una generació a la qual la seva terra (i amb ella, la llengua, la llibertat i la democràcia) els estava prohibida; que havien estat expulsats del paradís (encara que fos un paradís en construcció, amb clarobscurs tenebrosos, començant pels “patrullers”, que l’escriptor no tan sols esmenta, sinó que rebutja explícitament: “Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà”) i estaven condemnats a viure —a sobreviure o a infraviure— en un infern sense purgatori.

I ell, que sobrevivia també en la fosca presó del totalitarisme franquista, sabia que amb el mal i amb la injustícia —i amb les injustícies, totes les injustícies; qualsevol injustícia— no s’hi por confraternitzar, que mostrar-s’hi equidistant és permetre-la, sinó col·laborar-hi; que calia combatre’ls allí on es trobessin, sempre i arreu, amb tots els mitjans disponibles.

I els seus mitjans eren els de la literatura, els de l’art, que segurament mai no ens brinda respostes (i, menys encara, categòriques) però que ens ajuda a fer-nos noves preguntes, a assajar de trobar les nostres pròpies respostes.

Una literatura sempre exigent i ambiciosa, però, en aquest cas, (volgudament) accessible i entenedora, escrita amb “una senzillesa sense la qual les coses s’evaporen, sense la qual els sentiments resulten falsejats”; atenta, sobretot, “al batec de vida que duien les seves criatures”; on “és tot tan viu, tan autèntic”; amb aparença de naturalitat, d’espontaneïtat, perquè “tot allò que és espontani és sincer”.

Una literatura que ens parla de tu a tu, que ens convida a llegir, a reflexionar i a actuar en conseqüència; que, a banda de fer-nos gaudir d’una bona lectura, ens recorda que, ara com als anys 60, no oposar-se és col·laborar, que, com molt bé indicava Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».

Que ens recorda, per damunt de tot, que la veu —la lletra, i el tarannà, inconformista i irredempt, insubornable— de Manuel de Pedrolo segueix, avui en dia, essent-nos tan necessària com sempre.

diumenge 10 i dilluns 11 de juny del mmxvii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Manuel de Pedrolo

La terra prohibida (Volum I).
Acte de violència.
 Mecanoscrit del segon origen.
 Epistolaris Arbonès-Manent, Arbonés-Pedrolo i Serrahima-Pedrolo.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L'Emperador, Jordi Coca

Faula contemporània

Després d’haver recobrat un llibre icònic dels anys 50 del segle passat com La noria, de Luis Romero, i de completar-la amb el retrat de la Barcelona actual que van fer 12 autors, Comanegra ha tingut la bona pensada de recuperar, amb pròleg de Francesco Ardolino, la novel·la L’Emperador, de Jordi Coca, que la Institució de les Lletres Catalanes va escollir com la millor novel·la  publicada entre els anys 1996 i 1998, en la qual cedeix la paraula a Suen, un jove xinès del segle XVII que sembla molt més contemporani que alguns dels nostres contemporanis.

Perquè, si alguna cosa demostra l’autor barceloní amb aquesta obra és que, per més que els temps sempre estan canviant, res hi ha de més similar a les èpoques antigues que l’època moderna, que tot canvia per seguir, pam amunt, pam avall, igual. Com succeïa amb Les memòries d’Adrià o amb Jo Claudi, tant el protagonista com els esdeveniments que viu els sentirem com si fóssim més contemporanis que algunes de les històries d’autoficció que s’han escrit en els darrers temps.

Entre d’altres raons, per una de principal: perquè, ja des de la primera (i inoblidable) frase del llibre, de caire èpic o bíblic —“Jo, que sóc conegut amb el nom de Suen, vaig iniciar aquest viatge per veure el nostre venerable Emperador”—, Suen no ens fa la impressió d’ésser un protagonista, sinó una persona; una persona real que ens explica, en primera, primeríssima, persona el seu viatge.

Viatge que, com els grans viatges, com els que paguen la pena, com els kavafians, no és (tan) important per on vulgui anar, pel lloc on arribi, ni per la distància que recorri, sinó pel viatge mateix, pels aprenentatges que n’extreu. Aprenentatges i, també, des-aprenentages: “Ell em deia que m’admirava perquè la meva vida era plena de coses per oblidar” (pàg. 378). I, per damunt de tot, perquè li permet descobrir com és el món i, com a conseqüència, com és ell mateix: “I jo era, també, els meus errors, les meves culpes, les meves traïcions, les meves infidelitats, els meus anhels impurs, la meva covardia…” (pàg. 317).

És possible que per la seva complexitat hi hagi lectors que no sàpiguen gaire com emprendre’l; que, massa habituals a textos o bé molt més assequibles o bé molt més críptics, en començar-lo a llegir, i a mesura que passin les pàgines, es demanin per què els explica tot allò, el protagonista i, encara més, per quina raó Coca va decidir escollir un jove xinés de quatre segles enrere, en comptes d’un català (o un occidental) dels nostres dies.  I que, per tant, dubtin que el llibre els pugui interessar (prou); que s’hi puguin sentir (prou) identificats. Que es demanin, en síntesi, si els pot dir res, aquest llibre.

Un conjunt de preguntes que, afortunadament, no tenen una sola resposta, que no la poden tenir, atès que l’art i la literatura no han de brindar-nos respostes, sinó obrir-nos els ulls i els esperits a noves preguntes, però que si en tenen algunes, és el lector qui, per descomptat, les ha de trobar, cadascú les seves.

Segons el meu parer, si les vol trobar, si vol assaborir de veritat el llibre i treure’n el màxim profit el millor que pot fer és endinsar-s’hi de ple, deixant-se anar, oblidant-se d’en quin país i en quin segle transcorre la novel·la. No li costarà gaire, ja que el text l’ajudarà: després d’una fase inicial de familiarització amb Suen, ben aviat ens adonarem de la seva immensa humanitat, de com ens és proper, i no tornarem a pensar en quina és la seva nacionalitat ni en quina època viu. L’acompanyarem en el seu viatge —i no tan sols l’acompanyarem, sinó que el farem amb ell— i tota la resta passarà a un segon pla.

I afirmo, explícitament, que “farem” amb ell, el viatge, perquè no només assistirem al seu procés de maduració, de formació, sinó que nosaltres mateixos també en formarem part; nosaltres serem tothora al seu costat, i, junt amb ell, farem el salt, el gran salt, que va de la infància a la maduresa; o, el que és el mateix (però és, alhora, molt més greu, molt més determinant) del somni a la realitat.

Perquè, llegint L’Emperador, sabrem que fins i tot les faules —i aquest llibre és, per damunt de tot, una faula, una metàfora— més clarividents poden ésser desassossegants. I, per més que puguem pensar el contrari, és el desassossec, literari i vital, el que ens fa créixer i avançar; el que ens forma i con-forma.

dijous, 14 de setembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de Jordi Coca

Califòrnia.
 El diable i l’home just.
En caure la tarda.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons