Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal
L’imprescindible altra veu
Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.
Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.
Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.
I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).
La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …
Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.
Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.
Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).
Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.
Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.
Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.
Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.
Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.
Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.
En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).
Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).
Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.
Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).
En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.
Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).
dilluns 2 de novembre del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
