Categories
Notes de lectura

Breus notes sobre literatura-Bloom, Gonçalo M. Tavares

L’art d’enlairar-se

Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla  incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de com n’arriba a ésser d’irremissiblement heraclitiana la realitat del món: la lluita de contraris, o, més aviat, la coexistència permanent i gairebé ubiqua de contraris, com a base de l’existència. Perquè, en el fons, tant la frase inicial com la seva continuació són certes, i ho són no pas sucessivament, sinó al mateix temps, en un mateix moment.

Si pretenem, en debades, de fer cinc cèntims —encara que sigui amb una simple voluntat introductòria— d’un llibre tan fora de mida en tots els sentits com Breus notes sobre literatura-Bloom, de Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi, segurament haurem de fusionar les dues frases: en aquest assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem, amb el verí, que provoca la intoxicació i la mort.

Un verí que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme i el dimoni de la facilitat, del camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.

Perquè si bé l’autor d’Un viatge a l’Índia ens ofereix, en forma de breviari o diccionari de butxaca, els seus particulars i intransferibles consells per a joves (i no tan joves) escriptors, a la manera de Rainer Maria Rilke, però sense necessitat que cap Franz Xaver actual li ho hagi demanat, amb una prosa metafòrica i poètica que enlluerna però deixa pòsit, alhora ens convida, tot fent-ho, a trobar el nostre camí, el nostre jo literari, la nostra, sempre imprescindible, veu pròpia.

I ho fa des de bon principi, advertint-nos, en la «Nota inicial» que “Hi ha infinites maneres (definitives) de fer literatura” (pàg. 19), i la seva és la literatura Bloom, aquella que es proposa surar “molt per damunt de terra” (pàg. 31), aquella constituïda per “frases-llop o frases-tigre”, on cal que “el lector provi de ficar-hi el cap” (pàg. 37), frases davant les quals “l’escriptor no ha de dubtar, però [el lector] sí” (pàg. 48). Una literatura, doncs, que s’arrisca i obre camí, que crea i recrea, que converteix en lector en un còmplice necessari, no en un ésser passiu, sinó en un motor —o co-motor— de l’obra; que ha d’entendre el llibre com una lluita (compartida) en la qual tant ell com l’autor poden acabar vencent o essent vençuts: “La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents” (pàg. 68).

Una literatura exigent i esforçada —“Un mapa eficaç en literatura no és el que ens fa caminar menys fins al destí, sinó precisament al contrari: el que ens fa caminar més” (pàg. 89)— que demana que hi posem molt de la nostra part, que ens fa gruar, però que, com a torna, ens dóna més encara, ens transforma, ens fa veure el món —si més no, una part del món— d’una altra manera; una literatura que queda, que deixa petja. I si algun escriptor té la pretensió d’assolir-la, d’acostar-s’hi, almenys, d’aventurar-se per la literatura costeruda que no admet dreceres, aquest llibre és, sens dubte, un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació.

dimecres 2 de novembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014: L’herba de les nits,

Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.

Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

El mes de setembre de l’any passat, concloïa la meva anàlisi de Pistola, amb música de fons demanant-me quant temps ens caldria esperar la propera novel·la de Jonathan Lethem. Per fortuna, l’espera ha estat breu, i ja podem submergir-nos en la que és —tant des del punt de vista quantitatiu com, el que és més rellevant, qualitatiu— una de les seves obres grans: Els jardins de la dissidència (Dissident Gardens), Angle Editorial, maig del 2014.

Un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat (o de la immoridora Camins de Sirga, d’en Moncada, si preferiu una referència més nostrada), oferint-nos, en constants salts cronològics, la història de tres generacions d’una família dissident de la societat dels Estats Units.

Una família completament incapaç de trobar el seu lloc (ni el seu moment) en la terra (i en l’espai de temps) que li ha correspost de (mal)viure; condemnada a lluitar per sempre més i sense remissió per “evitar el centre mediocre on transcorre massa part de la vida”, (pàg. 190).

Això sí, malgrat la seva contemporaneïtat i el seu abast general, cal assenyalar que està tan profundament arrelada a nord-amèrica que, si no es coneix amb prou detall la història d’aquell país al llarg dels darrers cinquanta anys, potser no es pot entendre (i assaborir) del tot, atès que les referències, sobreenteses, són constants.

Així, per exemple, només podrem comprendre prou bé les seves consideracions (essencials) sobre les mentides i les veritats, sobre la manca de certeses i l’ensorrament definitiu de les taules de salvació de les creences —i, en conseqüència, la relativitat absoluta de tot— si sabem el trasbals majúscul que suposà, per als membres del Partit Comunista americà, la publicació al New York Times del discurs de Khrusxov reconeixent “les veritats innegables i escruixidores”, (pàg. 144), de la barbàrie totalitària i genocida de Stalin.

Igualment, com a llacuna dins del gran encert de la novel·la, em sembla que haig de fer esment a una certa tendència a abusar de la grandiloqüència, de voler deixar per a la posteritat una frase o adagi magistral més sovint que no convindria —per dir-ho en termes escènics, a sobreactuar—, la qual cosa acaba per comportar un efecte contraproduent de saturació; si se’m permet el mot, d’innecessarietat: “la preponderància de les habitacions buides estrenyia els vincles entre els supervivents, com en una illa deserta”, (pàg. 427).

Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, que no renuncia ni a les paraules gruixudes ni a les referències sexualment explícites, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, ple de matisos —els matisos i, encara més, els incisos, són essencials en la seva manera d’escriure—, molt ben traduït de nou per Ferran Ràfols Gesa, ens presenta, al mateix temps, una part de la història del seu país, però, primordialment, la intrahistòria unamuniana dels seus protagonistes. Això sí, convertida en contrahistòria; en la cara B de la Història del país més poderós del món.

De fet, potser fins i tot la cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. Però no pas d’un Bob Dylan triomfador, sinó una nemesi seva, oblidada i negligida, superada, incapaç d’adaptar-se al jet plane —“Time is a jet plane, it moves too fast”— del times are changing. Els personatges de Lethem si són desclassats, inadaptats i desencantats no és tant per la seva condició social, sinó per la seva adscripció ideològica i política: comunistes —procomunistes, protocomunistes, excomunistes, postcomunistes…— al bell mig del país anticomunista per antonomàsia; els darrers entre els darrers.

Doblement, doncs, víctimes de naufragi: d’una societat que els rebutja i els satanitza amb el pitjor dels insults possibles (antiamericans) i del somni —esdevingut malson: “en la lava de la seva decepció els ideals del comunisme americà morien eternament”, (pàg. 65)— comunista. Una novel·la amb una certa aroma de Charles Dickens, però a la inversa: en comptes d’anar de la misèria a la riquesa, si més no, a la normalitat, a la salvació, descriu el declivi —sobretot, moral— de la família, des de la seva plenitud (ideològica) al seu complet ensorrament o decrepitud.

Indeturable i suprema decrepitud, insuperable i irrecuperable, simbolitzada en la figura emblemàtica de Rose Zimmer, que acabarà arrossegant les romanalles del seu caràcter indomable i abassegador abandonada i ignorada en una residència: “Que esquifida s’havia fet, la Rose! […] La més petita ràfega d’aquell vent brut se la podia endur de la vorera”, (pàg. 485).

Un llibre doncs, al qual li escauria, com anell al dit, una de les més celebres divises marxistes, però no pas de Karl, sinó del (molt més genial i imprescindible) Groucho: “Vam partir del no-res, i solament amb el nostre esforç vam assolir les més altes fites de la misèria”.

Perquè aquest retrat coral —a banda d’una apassionant reflexió sobre les relacions inter-generacionals i, encara més, sobre el domini il·limitat i dèspota dels fills sobre els pares i mares: “La Miriam tenia el poder de passar-ho tot per la cara de la seva mare i alhora no explicar-li gens en que consistia tot plegat”, (pàg. 221)— és, sobretot, una anàlisi, o, més exactament, una certesa autòpsia o diagnosi forense, en primer lloc, del declivi del jardins de la dissidència comunista, però, per damunt d’això, del voler i el poder, del xoc (inevitable) entre el somni i la realitat: “Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven”, (pàg. 228).

dissabte, 5 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

La bona sort d’ara mateix, Matthew Quick

Si els llibres i altres expressions artístiques acostumessin a crear una addicció similar a la que provoquen el tabac, l’alcohol o els serials televisius, no hi ha dubte que el món que coneixem seria ben diferent —per no dir, amb tots els riscos que això comporta, millor; seria un lloc més culte i ric; i, segurament, més agradable, més assossegat, més humà. Per desgràcia, les obres literàries addictives esdevenen excepcions, rares avis que els editors persegueixen com els cavallers de la taula rodona el Sant Grial.

Si molt no m’erro en el meu pronòstic, Edicions del Periscopi —una editorial que acostuma a saber diferenciar molt bé el gra de la palla— ha tingut l’encert de publicar un d’aquests llibres: La bona sort d’ara mateix, (The God Luck Of Rigth Now), de Matthew Quick, amb traducció d’Ernest Riera, amb una coberta tan immediatament atractiva com intrigant.

Una vegada et cau entre les mans, i comences a llegir-lo, restes tan envescat en les seves pàgines estrafolàries i hilarants com si les haguessin untades —o, més aviat, ungides, per l’efecte miraculós que produeixen sobre el lector o lectora— amb algun ungüent que et captiva, et priva de la teva voluntat i t’impedeix de deixar-lo fins al final.

Aquesta novel·la tan peculiar la protagonitza un home “normal, corrent i mediocre”, (pàg. 15), mentalment “una mica desajustat”, (pàg. 34), amb un cor “definitivament com el d’un nen”, (pàg. 275), que s’ha passat els seus trenta-vuit anys “a l’interior de la meva tija: de mi mateix”, (pàg. 121), vetllant ininterrompudament per una mare gran que “no hi era tota, els últims anys de la seva vida”, (pàg. 15), tan aïllat de tot que tan sols es comunica amb el món exterior escrivint cartes a Richard Gere, al qual ha convertint-lo en el seu “confident”, (pàg. 44).

Carregat de bons sentiments —no és pas per casualitat que l’autor l’hagi batejat com a Bartholomew, que “etiquetat amb un altre nom”, (pàg. 252), és Nathaniel, al qual Jesús al Nou Testament descriu com “un autèntic israelita, un home que no enganya”, (Jn 1, 47)—, es veurà forçat (“No n’he sabut mai gaire, d’acceptar els canvis. […] sempre arribo tard al ball còsmic”, pàg. 21; “Em feia por, el futur”, pàg. 251) a acceptar el brutal capgirament que ha sofert, a començar a viure de veritat, a afrontar el que hi ha al defora de la tija: “No sé què fer sense la mama. No sé ni com es paguen les factures”, (pàg. 213); “Ara necessites trobar la teva pròpia bandada. Abandonar el niu a la fi […]. Volar”, (pàg. 24).

A través d’ell, ens interroguem sobre alguns conceptes —la normalitat, la realitat, la veritat, la mentida, la culpa, la bondat…— que considerem sobreentesos, però que no sempre són tan clars, i menys encara, unívocs, com ens imaginem.

En primer lloc, perquè el món ens ofereix moltes més preguntes que no pas respostes: “Hi vaig rumiar i vaig decidir que no provaria de trobar resposta als grans misteris de la vida”, (pàg. 256). En segon, perquè resulta molt més senzill defugir les poques certeses que tenim —o podem obtenir—, crear-se “una alternativa molt benvinguda a la veritat”, (pàg. 15), que no pas fer-se càrrec de la feixuguesa que comporten: “Necessitava fingir que allò era veritat”, (pàg. 205); “Digue’m una cosa agradable […] que em faci oblidar […] que la meva vida ha estat un acudit cruel i sàdic”, (pàg. 224).

És aquest component, precisament, combinat amb alguns molts ben trobats tocs d’humor, el que —per poc que funcioni com és habitual el més eficaç i econòmic dels màrquetings: el boca-orella— permetrà que el llibre de Quick esdevingui un gran èxit de vendes: per les seves innegables propietats balsàmiques, per la seva capacitat “guaridora”, (pàg. 280), perquè resulta “molt terapèutic. Em calma d’una manera que cap altra cosa no pot aconseguir”, (pàg. 246)

Una capacitat o característica, haig de dir-ho obertament, que és la que més em desplau de la novel·la, que em sembla que li fa un flac favor, atès que entenc que l’allunya de la literatura literatura i l’acosta a altres menes d’escriptures on la creació artística passa a un segon terme.

És més que possible que la inesperada (i ben poc racional) sensació de benestar, d’esperança i optimisme que t’envaeix una vegada l’has enllestit —o, més aviat, devorat, amb una voracitat insadollable— resulti d’allò més beneficiosa per a un temps tan sever i malaurat socialment com el que estem vivint, però des del punt estrictament literari, resulta tan innecessari com contraproduent.

Conèixer els efectes consoladors i seràfics que suposa creure en “La Bona Sort d’ara mateix” (“Hi hem de creure. Ho hem de fer. Ho hem de fer. Ho hem de fer”, pàg. 162; “creure-hi —o fins i tot fingir que hi creies— aconseguia que et sentissis millor […], sense que tingués importància que fos veritat o no”, pàg. 146) pot comportar uns efectes molt positius per als esperits turmentats (i satisfer l’orfandat lectora dels que van caure rendits als peus d’avis que escapen per les finestres o analfabetes que salven països), però acaba desvirtuant el nivell i l’abast d’una obra que semblava voler tocar el cel amb els dits i es conforma amb no tocar gaire de peus a terra —o, potser, amb tocar-hi massa.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Germà gran, Lionel Shriver

Potser un dels grans dubtes que planteja la literatura és si ha d’acostar-nos a la realitat o defugir-la, si ha d’ésser evasió del món que ens envolta o immersió (i, en conseqüència, anàlisi) en ell. La ratlla que delimita ambdues possibilitats no és gens clara, tanmateix, atès que sovint un dels mitjans més eficaços d’afrontar la realitat que ens cal viure dia a dia és, o bé a través de l’humor o bé a través de transfiguracions o translacions, temporals o geogràfiques: Lev Tolstoi, a Guerra i Pau, no parlava d’una guerra, en concret —la russo-francesa dels temps de Napoleó—, sinó d’una i totes les guerres.

Lionel Shriver acostuma a tractar temes seriosos i durs, gens agradables —la infidelitat, les malalties terminals, els adolescents violents…—, que exigeixen al lector una gran serenitat i un caràcter resistent, poc aptes per a ànimes sensibles, però ho fa amb una gran força ficcional, donant a les tragèdies que narra (amb severitat i sense subterfugis ni mitges paraules), malgrat tot, un cert aire de contalla —de “conte de fades”, (pàg. 287)—, d’abstracció literària, que evita que la seva cruesa esdevingui excessiva.

Germà gran (Big Brother), L’Altra Editorial, maig del 2014, amb traducció a quatre mans de Carles Miró i Núria Parés, fa tota la impressió de recrear, amb no gaires canvis, un fet viscut per la pròpia autora: la irrupció, al bell mig del domicili familiar, del passat de la dona —d’aquest passat que “preferia oblidar”, (pàg. 29), per més que “signifiqués el que signifiqués, [era] l’únic que tenia”, (pàg. 57)—, sota la figura del seu germà, monstruosament gras (talment sortit d’un “quadre de Fernando Botero”, (pàg. 157), que posarà en perill el precari equilibri tot just aconseguit en la relació amb el seu marit i els dos fills adolescents d’aquest, producte del seu primer matrimoni.

El relat d’aquest acarament definitiu amb ells mateixos —“Ens despullem […] l’ànima”, (pàg. 267)—, d’aquesta experiència decisiva i traumàtica —“Està clar que ara sóc una persona non grata a casa vostra. […] Pel que sembla, estic «destrossant la vostra vida familiar»”, (pàg. 143)—, és converteix en una interrogació sobre la mateixa condició humana.

En primer lloc, sobre la importància del físic —del que semblem, més que no pas del que som: “ens agradi o no, per als altres som un què”, (pàg. 155)— en la societat nord-americana (i, per tant, per extensió, en tot el mon occidental); en segon, sobre els (límits) dels deures familiars, sobre on comencen (i encara més, on acaben) les nostres responsabilitats en relació amb els nostres parents més propers. I, en tercer lloc, sobre la culpa i el penediment; més concretament, sobre com n’arriba a resultar, de difícil —en ocasions, d’impossible—, d’alliberar-nos de la sensació de no haver fet el que hauríem d’haver fet; d’haver fallat algú quan (més) ens necessitava.

Des que Friedrich Nietzsche consignà que déu havia mort, sabem, mercès al tan encertat diagnòstic del existencialistes, que el fet de viure ha esdevingut una càrrega molt més feixuga, per a nosaltres: tot d’una vam perdre la xarxa de seguretat divina i vam esdevenir responsables únics dels nostres actes i les nostres decisions.

I, per a l’escriptora de Carolina del Nord, encara no ens hem deslliurat del temor a errar-nos que comporta, ineluctablement, decidir. Amb major motiu quan els efectes de les equivocacions no ens impliquen només a nosaltres mateixos, sinó, com acostuma a succeir, als que tenim més a prop. Què ocorre quan en resulten afectats, directament i greu, aquells que més ens estimem?

És clar que, per a preguntes d’una tal mena, no tan sols no hi acostuma a haver una resposta fàcil, sinó una sola resposta; que, per dir-ho en mots de Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les respostes. O, per expressar-ho d’una manera més categòrica, que les respostes —unívoques, infal·libles, garants d’alliberar-nos del dubte o penediment— no existeixen.

Llàstima que Shriver no hagi estat capaç de posar un xic de mesura en la novel·la, d’escurçar-la amb una certa generositat, de deslliurar-la d’algunes pàgines que, des del meu punt de vista, aporten ben poc a l’argument i al contingut, però que, en canvi l’afeixuguen més que no convindria. En ocasions és tan i tan detallista, es fixa —i el que és més greu, s’atura— tan minuciosament en incisos no imprescindibles, que la lectura se’n ressent.

En particular, en tot allò que té referència a la figura de Travis, el pare de la protagonista, i a la comèdia televisiva que havia protagonitzat, Custòdia compartida. Certament, aquest fet tingué una gran importància en la configuració dels caràcters dels dos germans —primordialment, perquè “a en Travis els fills de la sèrie de ficció sempre li havien semblat més reals que no pas els seus fills de debò”, (pàg. 82)—, però entenc que aquest fet podria destacar-se sense haver d’ocupar un lloc central o tan preponderant (tant pel que fa a situació com a percentatge). Amb tres o quatre pinzellades, clares i incisives, n’hi hauria hagut ben bé prou.

Més a més si tenim en compte que els dos grans personatges de l’obra —els noms dels quals no poden ésser més il·lustratius: Pandora, aquella que pot obrir la caixa dels trons de tots els mals (que posaran en perill la feble inestabilitat de la família); Edison: el geni acostumat de ben jove a les lloances i als llums dels escenaris, que no ha estat capaç d’habituar-se a la progressiva extinció de la seva estrella— no tan sols estan molt ben bastits, amb profunditat i versemblança, sinó que esdevenen tan recognoscibles, tan propers, tan entranyables, que, malgrat la seva fragilitat —o, potser, precisament per ella— ens sap molt greu haver-nos-en de separar, en cloure la novel·la.

Entre d’altre raons, perquè ens recorden allò que sovint acostumem a oblidar: que —per bé o per mal— no hi ha cap esport d’aventura més arriscat (apassionant, inesperat i imprevisible) que la nostra vida (familiar) de cada dia.

diumenge, 15 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Sobre literatura

Ni envaixellar-se ni encastellar-se

En saber que l’article d’en Salvador Oliva Jo acuso ha estat el més llegit d’entre tots els que s’han publicat al Núvol sobre allò que hem convingut a anomenar el “cas Garolera”, em sacsegen dues sensacions contradictòries.

La primera, l’alegria de comprovar que, en aquest món cloromormitzat nostre, encara hi pugui haver  debats culturals que desvetllin una tan gran atracció; que, per dir-ho d’alguna manera, es posi de manifest que “no només de futbol viu l’home”. La segona, de decepció o de plany: constatar que a Catalunya sembla que sempre calgui que hi hagi dos sectors oposats —en aquest cas, els partidaris del català ligth i els del català heavy, per entendre’ns (o, més aviat, per no entendre’ns)— irreconciliables.

Dotats, doncs, d’aquest tan característic i irrenunciable tret identitari com és la desunió; de no poder-nos posar mai d’acord en res —o en quasi res: segurament estarem d’acord en el fet de no estar d’acord. De no concedir, sota cap circumstància, la més escarida ombra de raó a l’adversari, mantenint-nos fanàticament fidels a les idees preconcebudes. Per tornar al símil futbolístic: encara que el penalti hagi estat clamorós, si el rival el defensa, nosaltres el negarem fins a la darrera gota de la nostra ploma.

Des d’aquest punt de vista, doncs, el problema no està tant en “envaixellar-se” —entre d’altres raons, perquè l’Oliva sap tan prou bé que aquest terme no prové, etimològicament de “barco”, sinó de barca (fer-se trampes al solitari sempre és temptador, però no garanteix gaire satisfaccions, a la llarga)— sinó d’encastellar-se: d’atrinxerar-se de manera obsessiva en una idea, sense permetre que els motius i principis dels altres puguin fer-la evolucionar.

Seguint l’apassionant, interessantíssim, debat, no puc evitar la impressió que, llevat de comptades excepcions, els que hi hem anat intervenint —ja sigui amb els nostres articles o amb els nostres comentaris— no ens hem allunyat gens de la casella de sortida; que seguim, si fa no fa, encasellats (i encastellats) allí on érem. I és una llàstima, perquè el més lògic és pensar que el millor que ens hauria pogut passar és haver estat capaços de trobar-nos al bell mig del tauler.

En aquell punt de confluència on tots (o gairebé tots: la unanimitat acostuma a ésser tan perillosa com la disconformitat obcecada) ens podríem sentir còmodes. I, el que és més important, on la majoria dels parlants —en general, més aviat desorientats, àvids de poder seguir una guia més o menys fiable (consensuada, a ésser possible)— s’hi podrien sentir còmodes.

Tot plegat m’ha fet pensar en les consideracions de dos grans prohoms catalans, que, tot i escrites fa més de quaranta anys, no podrien ésser més actuals (i avinents).

Pere Calders, en una carta escrita a Joan Triadú des de Mèxic l’any 1959¹ li exposava que un conegut escriptor i editor català —no n’esmentyo el nom, per evitar obrir, innecessàriament, un altre front de debat— “té el vici de convertir en esperit de militància qualsevol idea seva, i de la militància passa al proselitisme amb una empenta que, de vegades, fa el seu tracte summament incòmode.” I afegia que ell havia escrit Ronda naval sota la boiraper combatre, precisament, l’adhesió fanàtica a una particular manera de pensar. Potser, una de les coses que he après amb més convicció, és que quan algú es creu en possessió de la veritat i se sent empès a imposar-la poden esperar-se tota mena de desgràcies”.

Per la seva banda, Joan Coromines, en una carta adreçada a Pere Bosch i Gimpera des de Xicago el 1966², tot referint-se a l’Institut d’Estudis Catalans, comentava que tenia una “esperança pertinaç d’aconseguir alguna moderada liberalització en les innombrables prohibicions lingüístiques que pesen sobre els qui volen escriure en català, alguna modestíssima mesura de reemplaçament de la dictadura dels correctorets de català”.

I —en una declaració que em sembla perfecte per cloure aquest article— concloïa: “En l’aspecte lingüístic, si la dictadura dels correctorets pot ser a la llarga asfixiant per a la llengua literària, les tendències a una nova anarquia lingüística que han mostrat alguns escriptors, són tant o més perilloses”.

dilluns, 2 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

¹ Estimat amic. Cartes. Textos. Pere Calders – Joan Triadú (Sussanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, ed.) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, pàg. 86.

² Epistolari Joan Coromines & Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera, (Josep Ferrer i Joan Pujadas, ed.). Fundació Pere Coromines, Sant Pol de Mar, 2014.

Categories
Notes de lectura

Pastoràlia, George Saunders

Em plau ben poc emprar una expressió com “autor de culte”, entre d’altres raons, perquè els cultes, siguin de la mena que siguin, tenen un component d’irracionalitat tan acusat que poden acabar fàcilment en el fanatisme intransigent, però si hi ha algun escriptor nord-americà que va guanyant-se a poc a poc —i a pols— aquesta consideració, segurament és George Saunders. Un autor tan intens, tan explosiu, tan impactant que el més normal és que provoqui una de les dues reaccions contraposades: l’adhesió incondicional o el rebuig frontal.

Aquells que van llegir, ara fa un xic més de mig any, Deu de desembre i en van quedar aclaparats —l’única manera de no quedar-ne és, o bé no llegir-lo o bé no fer-ho amb l’atenció que mereix— amb Pastoràlia, (Pastoralia), Edicions de 1984, maig del 2014,tenen l’oportunitat de descobrir el bressol —o, més aviat, el niu d’àliga irredempta— on es va covar; on es troba l’inici i el fonament d’aquell recull de narracions inclassificable i indefinible.

No tant perquè els relats siguin similars temàticament, que per fortuna no ho són (per més que un vell adagi asseveri que la major part dels autors escriuen, una vegada i una altra, el mateix llibre, no cal fer-ne un gra massa), sinó per una concordança d’esperit, en primer lloc, i d’escriptura, en segon. Concordança o correspondència que el narrador d’Amarillo ha anat depurant i personalitzant, fins a convertir en un tret d’identitat essencial, inconfusible del seu quefer literari.

Per a ell, el llenguatge és fonamental, sobretot per a la descripció psicològica dels personatges. Més que no pas pels seus actes, es defineixen per la seva manera de parlar, pel registre textual que posen de manifest, principalment, en els diàlegs. Magistrals diàlegs que exigeixen un traductor de primera categoria, dúctil i pregon coneixedor tant de la llengua de partida com de l’arribada —com ho ha estat en Yannick Garcia— per a no perdre-hi res en el transvasament.

Una manera d’escriure, un estil, una forma, que va lligada, indissociablement, a un fons, a una temàtica, a una visió del món pròpia —una Weltanschauung, si se’m permet el mot.

Perquè, malgrat que sotmet els seus malaurats personatges —eternament turmentats, moderns hereus de Sísif, destinats a esdevenir carnassa, sense solució ni remei, exemples de la intrahistòria unamuniana— a les més insofribles i inhumanes de les situacions, situant-los a la vora de l’abisme, al límit d’allò que és físicament i (encara més) psíquica, suportable, que els fa passejar pel fil de la navalla de la humanitat, Saunders sent una estima immensa per ells, per aquest humiliats i ofesos de ressò dostoievskià.

Per més que pugui semblar el contrari, entre la concepció hobessiana de la vida i la rousseauiana —“l’home és bo naturalment, i és només per les institucions que els homes esdevenen malvats*”, comenta aquest darrer a les seves Lettres philosophiques— es decanta per la del suís. Des del primer al darrer relat d’aquest recull, els seus protagonistes no tan sols són naturalment bons, sinó que pensen més (almenys, primer) en els interessos dels altres que no pas en els seus. Fins i tot quan, sotmesos a les més draconianes i extremes de les situacions, hi tenen molt a perdre: “em costa tant delatar la Janet”, (pàg. 51); “Ha pencat tota la vida. No ha fet mal mai a ningú. I ara, mira. / Morta de por en un pis miseriós”, (pàg. 102).

 Un tarannà que comportarà que la seva dissort es vegi més i més agreujada —“ningú no es podia llançar a la pila funerària d’un altre sense sortir-ne ben socarrimat”, (pàg. 90)—, que impedirà que puguin aprofitar les últimes opcions que tenen de sortir del pou de degradació on viuen immersos, atès que aferrar-se a la que seria la seva darrera taula de salvació implicaria deixar els altres ofegant-se enrere, per la qual cosa la seva vida és tot just una trista ombra del que podria haver estat: “Et penedeixes de tot el que no has fet”, (pàg. 116); “la vida li havia guanyat la partida, al papa”, (pàg. 87).

En aquest món asfixiant i indeterminat que ens presenta el narrador americà, que no se sap ben bé si és un futur distòpic o un passat que retorna —encara que el més probable és que sigui una mescla (del pitjor) d’ambdós—, tot allò que alguna vegada es va esperar o imaginar s’ha esvaït (“De petit havia tingut uns somnis tan plens de llum, havia nodrit tantes esperances, que no podia ser que fos un no ningú”, pàg. 180) i, per tant, l’únic, trist, consol que resta és creure que hom ha fet el que havia de fer.

Creure, perquè, al capdavall, “¿la veritat, que és? La veritat és aquella cosa que fa que passi el que volem que passi”, (pàg. 67).

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 30 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “L’homme est bon naturellement et c’est par ces institutions seules que les hommes deviennent méchants

(Jean-Jacques Rousseau, Lettres philosophiques, A Malesherbes, Montmorrency, le 12 janvier 1762)

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Catalunya a l’exili, Domènec Guansé

Quan sentim o llegim alguna de les declaracions dels intel·lectuals espanyols i catalano-espanyols sobre el procés separatista, assegurant que no és més que un invent recent, creat, promocionat i incentivat per les elits polítiques catalanes, si no tenim ganes de riure (per no plorar), el millor que podem fer és buscar refugi en l’illa de Robinson d’alguns dels llibres escrits pels exiliats catalans de la guerra civil. Ens adonarem que aquell vel adagi nihil sub sole novum, si no es va crear pensant en l’estat espanyol és perquè, per més que alguns ho afirmin així, fa dos mil anys no existia.

Catalunya a l’exili, Cossetània Edicions, febrer del 2014: aquesta acurada edició dels articles publicats a l’exili per Domènec Guansé suposa una molt escaient nova constatació de la immobilitat i la intransigència congènita de l’Espanya liderada i bastida al seu gust per la Castella imperialista.

Certament, l’escriptor tarragoní es planyia, sobretot, de l’infaust tràngol, personal i encara més col·lectiu —“serà exagerat de dir que tota la Catalunya intel·lectual es troba avui a l’exili?”, (pàg. 33)—, que suposà la diàspora catalana, de la pèrdua irremeiable que implicà per al país que una de les generacions més brillants que havia tingut mai es veiés obligat a abandonar-lo per la força, “sense altre bagatge que una trista maleta, on hi havia tot allò que havien pogut salvar d’una vida d’intel·ligència, d’esforç i de treball”, (pàg. 35), però el retrat que ofereix de la societat espanyola és tan gris (per no dir negre) com actual i immediatament recognoscible.

De la societat espanyola franquista i d’aquells que no dubtaren a donar l’esquena a la seva terra i a fer costat als que la volien “sembrar […] de sal”, (pàg. 53): “no seran mai perdonats aquells que traeixin dintre dels seus cors Catalunya”, (pàg. 45). Perquè el gran problema, la gran infàmia no provenia tant dels que ens atacaven, dels que pretenien anihilar-nos, sinó dels que els donaven suport; d’aquells catalans que no van és capaços de fer-se dignes de Catalunya —per expressar-ho en els tan adients com exactes mots de Francesc Macià. Com hauria canviat tot, assevera Guansé, “si els catalans haguessin sabut ésser, en aquest tombant històric, catalans i res més que catalans!”, (pàg. 54).

I com haurien canviat, també, si llavors —com s’esdevé ara— tant la classe política espanyola com els catalans que els fan el joc, haguessin sabut mostrar-se a l’alçada que les circumstàncies exigien, en comptes de mirar cap a una altra banda: “Tancar els ulls davant de les coses no és suficient perquè les coses deixin d’existir”, (pàg. 179).

Acabo amb una tan òbvia com magnífica reflexió del crític i novel·lista, que si no fos perquè els curadors del llibre, Montserrat Corretger i Francesc Foguet, indiquen que fou publicada a la revista Germanor de Santiago de Xile fa setanta-dos anys, hom pensaria que va ésser redactada abans d’ahir: “Catalunya voldrà ésser mestressa, sobirana dels seus destins, tant com qualsevol altre poble i només en aquest pla de dignitat i d’igualtat podrà pactar amb els altres pobles de la Península o d’Europa”, (pàg. 146).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 23 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament

En una època excepcional com la que estem vivint a casa nostra, on sembla que tot s’hi val —des de la més espúria de les mentides a la demagògia més irresponsable—, saber que encara es publiquen llibres que no tan sols ens ajuden a veure-hi clar, sinó que ens airegen el pensament amb una ironia intel·ligent, és sens dubte una de les millors notícies culturals de l’any.

Càndid (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014,  traduït per Jordi Llovet i il·lustrat per Quentin Blake, és una d’aquelles obres excepcionals que si bé potser no et fan recobrar l’esperança en l’espècie humana —seria paradoxal afirmar-ho, tenint en compte que considera que “aquest món [és] una cosa ben forassenyada i abominable”, (pàg. 139)—, si que te la fa recobrar en el paper, la funció, la raó i el sentit dels intel·lectuals, compromesos i crítics amb el seu temps; amb aquells pensadors de veritat que, tot i ésser conscients que a l’ombra del poder s’hi viu molt millor, prefereixen el risc de mantenir-se fidels als seus principis, en comptes de vendre’s l’ànima al diable disfressat de corder.

Si tingués la temeritat de definir-lo en dues paraules, assenyalaria que el de l’escriptor francès és un llibre enginyosament subversiu; tant que el filòsof, coneixent la nul·la sensibilitat democràtica de les autoritats de la seva època, prengué la precaució de fer aparèixer la seva obra mestra al mateix temps a diverses ciutats d’Europa, evitant així que, malgrat l’afany de la policia, tots els seus exemplars fossin segrestats i destruïts.

No és gens estrany que estiguessin obsessionats en silenciar-lo, atès que és un dels més eficaços i corrosius atacs frontals contra l’immobilisme i l’adotzenament, contra la inhibició, contra l’abstenció —“Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, expressavaJoan Fuster—, contra el gregarisme, contra qualsevol sistema polític —i pedagògic— que pretengui substituir el pensament personal per l’adoctrinament, la reflexió per la repetició: “educat segons el precepte de no jutjar mai res per compte propi”, (pàg. 154).

El protagonista, “un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest mon”, (pàg. 14), antiheroïc —“tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquella heroica carnisseria”, (pàg. 15)— i ple de bona voluntat —un “bonàs”, (pàg. 147), “massa net de cor per fer traïció a la veritat”, (pàg. 66)—, anirà de la Seca a la Meca, passant per la Vall d’Andorra, sortint pels pèls del foc per caure a les brases, tractant de descobrir si, tal i com defensa el seu tutor, Pangloss, vivim en un leibnizià millor dels mons possibles.

La seva experiència serà, per descomptat, exactament la contrària, la qual cosa el farà concloure —precedint la “Fabulita” del poeta reusenc Joaquim Bartrina: “Si quieres ser feliz, como me dices, / no analices, muchacho, no analices”— que el que més ens convé és que “treballem i no ens escalfem el cap, és l’única manera de fer la vida suportable”, (pàg. 187), i acabar el llibre amb una frase genial —que no cometré pas la vanitosa indiscreció de desvetllar.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 16 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

El perill de la llengua (im)pròpia

El fet que en Pau Vidal hagi escrit un article tan entenimentat sobre el debat als mitjans de comunicació que inicià Narcís Garolera als Marges i que fou replicat, segurament amb major contundència —gairebé bel·ligerància— que no caldria per l’habitualment assenyat Oriol Ponsatí-Murlà, em permet el luxe d’evitar controvèrsies innecessàries —i possible relliscades filològiques— i de poder-me centrar en allò que entenc una mica.

Essent com és tan greu el risc que el català acabi esdevenint, per deixadesa dels uns i condescendència dels altres, un (empobrit) dialecte més del castellà —sentir que tant els mitjans públics de comunicació com els polítics nostrats diuen, amb tota naturalitat, “jefe”, “despreniment”, “decepcionar”, “tamany”, “aconteixement”, “hi havien”, “tenir que”, “hi han”, “acte seguit”, “al dia següent”, o empren “doncs” o els gerundis incorrectament, ens hauria de preocupar, i molt—, com a analista literari em satisfà d’allò més comprovar que hi ha una nova fornada d’escriptors (i de traductors) que comencen a fer servir el català com si fos una llengua normal.

Ells són, des del meu modest punt de vista, la nostra darrera esperança. I ho són, sobretot, perquè, en ésser la primera generació de casa nostra que s’ha format sense estar sotmesa al jou de l’educació en castellà i castellanitzada, poden superar, tot negligint-lo, l’eternament irresolt conflicte entre el català light i el català heavy, entre el català “que ara es parla” i el català acadèmic.

Si deixem de banda el goig artístic que ens suposa, una de les majors satisfaccions de llegir les obres (i les traduccions) dels autors que ara voregen o superen per poc la quarantena és comprovar amb quina naturalitat i autenticitat flueix la nostra llengua entre les seves mans. Mentre els que han viscut la repressió cultural franquista segueixen —seguim— (massa) preocupats per evitar caure en cap dels dos extrems de la balança (el botiflerisme lingüista servil i el classicisme engavanyador), ells fan el que han de fer: s’alliberen d’una responsabilitat que no els pertoca, que ha llastat més del compte tants i tants autors catalans, i es dediquen a escriure; i, escrivint tan bé com poden, fan avançar la llengua.

Converteixen, doncs, en normal, a la nostra terra, allò que ho és, des de l’albor dels segles, en les altres: creen les seves obres literàries i deixen les decisions filològiques a aquells que els pertoca. En primer lloc, perquè és el que els correspon; en segon, perquè en fer la seva feina d’escriptura, van assenyalant als acadèmics, quin és —o, almenys, pot ésser— el camí que ha de seguir la llengua.

Una llengua que, per descomptat, ha de fugir de l’encarcarament, però que, per damunt de tot, ha d’ésser la nostra llengua, i no pas una embastardida varietat subsidiària del castellà.

És en aquest sentit, doncs, que considero que malgrat algun excés de zel qüestionable —malgrat que alguns preferim emprar malgrat que i no pas a pesar de— el crit d’atenció d’en Garolera no tan sols no ha estat d’allò més adient sinó, necessari —per no dir imprescindible.

Publicat al Núvol, el dimecres, 14 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons