Categories
Notes de lectura

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Deixa dir al cos

Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.

El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.

La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est  comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari  ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.

El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.

Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.

Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es  facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.

Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i els XX del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.

Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).

Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.

dissabte, 30 de maig del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Correspondència 14. La generació valenciana dels seixanta, Joan Fuster

Ens cal(i)en pensadors valencians

És possible que tendim a pensar —o, més aviat, a imaginar— que els esdeveniment històrics que deixen petja es produeixen per casualitat, gairebé per inèrcia, com si una mena de fat inconcret ho determinés tot. Ara bé, en general, els fets, i per tant les realitat que conformen, no es donen per generació espontània, sinó perquè algú o altre ho empeny; perquè algú té el propòsit d’endegar-los. Un algú o altre que pot ésser col·lectiu però també individual.

Si encara hi ha qui dubta de qui fou l’impulsor de la reactivació del sentiments nacionalistes al País valencià, quan l’ombra atziaga i allargada del franquisme estava a punt d’anorrear-los, només ha de llegir el catorzè volum de la correspondència del gran Joan Fuster.

(Una correspondència —deixeu-m’ho dir entre parèntesi— que no tan sols prestigia per ella mateixa una Editorial, 3 i 4, sinó tot el país que hi ha al darrera. Sense aquesta acurada i ineludible recuperació de les seves cartes, l’horitzó de les lletres catalanes seria molt més pobre; molt més esquifit. No sé pas quants exemplars en vendran, d’aquest esplèndid epistolari —molt em temo que molts menys que no seria lògic i desitjable…— però, des de la meva modesta posició no puc més que felicitar-los de tot cor, i encoratjar-los  que, tanmateix, segueixin amb la mateixa empenta i professionalitat que fins ara. Potser no obtindran una plaça al cel, però a l’Olimp del paradís de les biblioteques ben cert que sí!)

Com molt bé assenyala Antoni Furió al pròleg, aquest volum, Correspondència 14. La generació valenciana dels seixanta Edicions 3 i 4, abril 2014, és crucial, atès que “ens transporta —com a espectadors privilegiats— a alguns dels moments intensos del nostre passat recent, que dóna les claus per a entendre alguns dels capítols de la història del nostre país en els últims cinquanta anys” (pàg. 17). Una història i present —i un probable futur— que serien, sens dubte, molt i molt diferents sense la influència del savi de Sueca damunt una colla d’universitaris dels anys 60: Lluís Vicent Aracil, Màrius Garcia Bonafé, Jaume Pérez Montaner, Joan Francesc Mira, Vicent Àlvarez, Ricard Pérez Casado, Lluís Alpera, Emili Rodríguez, Antoni Seva i Vicent Pitarch.

Sense la insistència, l’orientació i l’acompanyament fusterià —“Jo, almenys, em considero una mica deixeble vostre” (pàg. 453), reconeix Pitarch— el desvetllament nacional i, sobretot, espiritual d’aquest tan entranyable i castigat territori que uns quants s’entesten en seguir maltractant, negant-li fins i tot la demonimació de País Valencià, no hauria estat possible.

Entre d’altres raons, per una d’oportunitat, si no s’hagués intentat llavors, segurament ja no s’hi hauria estat a temps. Circumstància que l’assagista, tal i com li comenta a Aracil en una carta de setembre del 1962, no podia tenir ni més clara ni més present: “Crec que hem de fer un esforç —a vegades tinc la sensació que ja és l’«últim» esforç «possible»— per evitar que el procés de disgregació nacional del nostre poble es faça irreversible. Ara encara tenim unes relatives probabilitats de sortir de l’impasse: les tindran els nostres fills?” (pàg. 112).

Un esforç de recuperació i de regeneració —de fet, de restitució a la seva condició pre-franquista— que té, per damunt de tot, un component cultural, amb la llengua com a eix central i bàsic: “La fidelitat a la llengua […] és, per a la gent d’ací, una decisió d’ordre moral i polític” (pàg. 125). Moral, perquè mantenir-s’hi fidel “comporta sacrificis evidents” (Íd.), ja que no únicament tanca totes les portes interiors, a causa de la prohibició del seu ús públic, sinó, també, exteriors: al contrari del que succeeix amb les publicacions en espanyol, les excepcionals que s’editen en català no tenen cap repercussió fora de les fronteres.

I política perquè aquest tan adient epistolari posa de manifest que ja a inicis dels anys seixanta l’escriptor tenia present i molt present aquell principi que definí tan perfectament en un dels seus més coneguts aforismes: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. El que no fessin ells, traient les forces i el temps d’allí on bonament poguessin, no només no ho faria ningú més, sinó que permetria als que no tenien altre objectiu que desvalencianar el País Valencià —perquè, no ens enganyem, aquests no lluitaven fer defensar la seva cultura de l’imperialisme català, sinó que la lliuraven, captiva i desarmada, a peus de la castellana— sortir-se amb la seva: “L’assimilació prossegueix encara que la gent cante «Diguem no»” (pàg. 292).

Fou per això que Fuster convertí la incentivació dels joves de la generació dels seixanta en una de les seves més cabdals lletres de batalla, exigint-los molt més que, en unes altres condicions, no tan extremes, no tan desesperades, no hauria gosat. Li ho remarca Vicent Àlvarez en una carta d’agost del 1963: “tinc la impressió que tu també vols caminar massa ràpidament i que ens demanes que deixem de fer coses que són pròpies de la nostra edat. No es pot oblidar que tenim encara vint anys” (pàg. 279).

Segurament és per aquesta raó, coneixedor de les flaqueses de la joventut, com a gat vell que era —“La diferència d’anys entre vosaltres i jo és, sens dubte, un factor important” (pàg. 296)—, que recorregué a argúcies per motivar-los, per evitar que es fessin enrere o s’eximissin de la responsabilitat que ell els volia atorgar. Verbigràcia, anomenar-los “ballarines” per desvetllar el seu orgull, per fer-los reaccionar, perquè era conscient que es tractava d’una situació crítica —“si les [coses] no les feu vosaltres, ara, no les farà ningú, ni ara ni mai ” (pàg. 281).

I, per tant, tenia clar que no era el moment de contemplacions ni de bones paraules, que calia respondre a la furibunda ofensiva provinciana —i provincianista: “el provincianisme obtús i mediocre” (pàg. 377)— dels anticatalanistes i fer-ho amb rapidesa i amb rigor, perquè no era que s’hi juguessin molt, era que s’ho jugaven tot: el seu èsser-en-el-món. I això ho van acabar entenent i, el que és molt més fonamental, acceptant tots ells: “Actualment pense que, després d’acabar els estudis, és el moment més adequat i oportú per a imposar-nos, individualment i col·lectivament, més seriositat, i per a deixar el joc” (pàg. 300).

I el primer pas, en aquest ambiciós i exigent camí implicava trencar amb el cercle viciós del conformisme, de l’a-mi-ja-m’està-bé, de l’i-què-vols-què-hi-faci-jo?, de l’anyellisme: “Jo sospito que, en aquest país, i des de sempre, hi ha hagut una mena d’aprensió general davant de qualsevol idea. […] Jo no sóc un filòsof […], però he intentat d’alguna manera contribuir a «l’exercici de pensar», que, ai!, la gent no practica” (pàg. 425), comenta el suecà a Antoni Seva; “Crec que una de les coses que cal fer en aquest país és descafrar la gent” (pàg. 392), afirma aquest.

Si a una tal voluntat d’ajudar a pensar, de contribuir, en la mesura de les possibilitats de cadascun d’ells,  a augmentar el bagatge cultural dels seus compatriotes hi donà un cop de mà, com diu molt bé Juli Capilla, el curador del volum, “l’ansietat o l’aspiració per «superar» —o per transcendir— Joan Fuster” (pàg. 78), millor que millor: tot això que tenim guanyat! Perquè “«l’èxit» de la generació valenciana dels seixanta és, vulguen que no els seus detractors, «l’èxit» també de Joan Fuster” (íd.).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 3 de maig del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima, 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons