Categories
Notes de lectura

El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando

El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando

Ja no hi ha apatxes, l’amor perviu

La poesia —com tot l’art autèntic— sorgeix, indeturable, d’un crit interior, d’una invencible necessitat espiritual, que reclama fer-se sentir, que recorre a les (sempre insuficients) paraules per exterioritar-se, per donar-se a conèixer, per evitar restat reclosa al més dedins de l’endins; per fer arribar la seva veu (que, a l’interior, s’expressa sense paraules, però que, en sortir, ha de recórrer-hi) allí on hi hagi qui la pugi escoltar o llegir.

I aquesta realitat, que alguns ignoren, que creuen que poden recrear —de fet, subcrear: l’art es crea ell mateix; nosaltres som els seus simples transmissors,  els seus torsimanys, el(s) mitjà(ns) que empra/en per expressar-se—, s’evidencia en aquells poemaris que, quan els llegeixes, et fan la sensació que eren necessaris, que existeixen perquè calia  que existissin. O, potser, fins i tot, que ja existien i que —com aquelles escultures que s’amaguen sota una bloc de pedra i un escultor s’encarrega d’anar-les descobrint— (la inspiració d)el poeta ha rebut la crida de convertir en paraules.

La citació de Paul Auster —«Dedico aquestes paraules a les coses de la vida que no entenc […], a la impossibilitat de trobar una paraula igual al silenci dins meu»— que encapçala El batec de les pedres, d’Antoni Vidal Ferrando, Edicions 62, 1996, reeditat per Edicions del Salobre, l’any 2008 dins Allà on crema l’herba. Obra poètica (1986-2007), ja ens diu —sense dir-nos-ho, que és com convé fer-ho— que al seu autor li calia escriure aquest poemari, que li cremava al seu interior, que només escrivint-lo seria capaç d’entendre —més aviat, d’intuir, d’obtenir una unça d’ombra d’ombra de certesa— què sentia, com sentia i per què sentia en un (d’aquells) temps d’incertesa vital que de tard en tard ens assalta o assetja; que li calia per (assajar l’impossible d’)entendre el món i, en conseqüència, entendre’s ell mateix.

Per això, probablement, perquè sentia, ben alt, el crit al seu interior, però encara no amb prou claredat, perquè veia però no acabava de veure (del tot), els primers versos del poemari són temptatives d’aproximació, com pedres llançades damunt la mar de l’existència per fer-hi passanelles, per començar a entrar-hi en contacte. Incert, encara, mig a les palpentes, llança l’escandall dels primers versos per (provar de) saber on és i, sobretot, per sondejar la fondària del lloc on es troba.

Abans de cercar les (possibilitats) de respostes, li cal cercar les preguntes; abans de demanar-se el què (i el qui i el com), li cal saber el perquè: per què en faig preguntes, per què dubto i, per damunt de tot, per què sento la necessitat de preguntar-m’ho. Una primera part, doncs, de tempteig, d’avançar mig en tentines. No pas en l’aspecte poètic —des del primer moment, els versos són sòlids, bells i contundents—, sinó en l’espiritual, en el camí de trobar-se (i de trobar el altres tot trobant-se).

Arrenca pel començament del començament, pels inicis, per aquell temps primigeni, en l’abans de l’abans, on “tot era rar i bell”, on “l’home era així, indòmit, èpic, naïf”, tot d’una sentí la necessitat d’“explicar l’ésser”, s’esdevingué el miratge de la paraula, i “traçà el primer gargot”, que “salvava la memòria dels morts” i permetia deixar petja de l’ahir.

I des d’aquest punt de partença, que li permet situar-se i recobrar (un cert) alè —“Com si encalcessis cendres penses estímuls”— per intentar superar el “desesme” —“quan els astres són renúncia, / no saps d’on treure força, caminant”; “Camines soledat i p0ls negres”—, s’aboca al moment actual amb la mirada neta —“Ara ja puc parlar sense angúnia”—, i comença a (entre)veure un xic de (bes)llum enmig de la tenebra.

La llum que l’acompanya i l’ha acompanyat des de fa tants anys, l’amor dostoievskià i carnal, alhora, que salva el món (i, el que és més important, les persones que hi viuen, que el fan habitable, que fan que pagui la pena viure-hi): “vengueres tu, dona, inversemblança, els teus dos llavis de música i raïm”; “No saps d’altre recer que el seu cos tebi. Com al genet que fuig, és el foc que et delata a mitjanit”.

Perquè només l’amor —i en el seu cas, l’amor té un únic nom de dona, Rosa, la seva dona— (l’aferrador quan creus que no hi ha aferradors, el moll quan creus que no hi ha cap port on puguis fondejar, l’única seguretat quan la darrera seguretat s’esfondra, l’única certesa quan tot és incertesa) li dóna forces per mantenir-se dempeus, quan arriba aquell moment on “l’oboè desdibuixa / els records”, on “els vents d’ahir només ens porten pols / i les gavines mortes / d’un llarg solstici”, quan creu que ha entrat en la tardor de la vida i s’adona que “he anat darrere un somni per romandre / a mercè del menyspreu i de l’exili”, que “no hauràs viscut més que escaramusses de paper, llunaris i amors que dilacera l’auguri amb veu de saxo”.

Dic, expressament, que ho creu perquè, tal i com els succeïa a l’Àlex Susanna, al seu Filtracions, o a Joan Manuel Homar, amb La lentitud de la mirada, a Vidal Ferrando li fa —més exactament, no pot evitar sentir— la sensació de trobar-se en la tardor de la vida quan encara és (era, car el llibre és de l’any 1996) prou jove; quan a tot estirar, havia entrat a la maduresa. Tanmateix, el que compta —i, encara més, en poesia: que és l’expressió de la vida en paraules— no és tant el que s’és com el que se sent, la realitat sinó el sentir, i ell sent que “al parterre / s’han marcit els narcisos”, que és, ja temps de “la posta”, de mirar “enrere: / un quadern groc”.

Un color, el groc, que en un poeta per a qui (com en un quadre, una fotografia o una pel·lícula fetes en paraules) els tons i les coloracions són tan importants, perquè descriuen però sobretot defineixen un estat d’ànim, on la vida i el paisatge (l’exterior però, també, l’interior) es tenyeixen del(s) color(s) del seu(s) sentiments, no és, en absolut, casual.

Pot ésser, per descomptat, (més o menys) inconscient, sortit directament de la seva necessitat expressiva, però no pas casual. El groc, en tots els seus tons, és omnipresent, (“com un asimetria groc llimona”, “els ferros niquelats”, “són grocs els seus besos des de l’antifaç dels mots”, “groc àcid”, “el color de la bergamota”, …), perquè, en la paleta de colors de la natura —i, per al poeta, la vida, si no és en i per la natura, si no és natural, no és vida— el groc és el color de la tardor, del temps que arriba quan l’estiu ja ha quedat enrere i l’hivern comença a tocar la porta amb els seus dits glaçats: “ecos que anuncien la posta”, “Mira-les: ja totes / t’esperen a ponent com assutzenes”, “Amor, pens en l’abisme / de l’última sageta”.

Un groc que, al mateix temps, com les fulles dels arbres caigudes a terra, és la metàfora no ja (tan sols) de l’ahir, dels temps que ja no tornaran, que ja no poden tornar —“Paginada / la vida resta a popa”; “I, en endavant, d’altra embarcació / no salparà del vespre dels seus ulls”— sinó, encara més, dels temps balafiats, del tot el que podríem / voldríem haver fet i no vam fer: “L’octubre destrueix massa delers”, “el blues paorós de la neu contra les siluetes i el gris de les puputs, contra la indiferència de les creus del terme, contra les ungles tristes de les noies”.

Les fulles (que no únicament han caigut al terra, sinó que hi caminem per damunt, les trepitgem, esclafant-les en trepitjar-les, com trepitgem i esclafem els nostres somnis caiguts) són la imatge perfecta del ja no hi som a temps, de ja hem fet tard. El ja no és tan omnipresent, i com més endavant, més, al llarg del poemari, com els tons grocs: “Ja no escriuràs”, “Ja no hi ha apatxes”, “ja no et feia poemes”, “la mar ja no és música”, “ja no hi ha esmena”, “Ningú ja no interpreta melodies / d’amor”, “ja no em parlen”…

D’un ja no irrecuperable i, el que és (molt) pitjor, vençut, malbaratat que bé podríem identificar amb el títol d’una coneguda novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes, Oferiu flors als rebels que fracassaren: “Cap generació / no s’havia lliurat amb més impuls / a la utopia”, “Mai més ningú no tornarà a sotmetre / l’urc del bisó”, “els dies / fausts s’esvaneixen”, “Les grans metròpolis / que vàreu sublimar són ara liles / i sol a cementiris, on romanen / els somnis dels millors”.

I en aquest moment en que la decadència et pot fer decaure, en que prens consciència que, de vegades, la vida és una pujada de baixa, o que comença a baixar —“Inútilment vas saquejant vermells”, “La vida no és un plàcid / efluvi ni hi ha treva / enlloc per als insubmisos”; “Tots són allà deçà: la colla, els teus apunts, els pòsters del Che, lady Hamilton. Inassolibles, són matèria d’insomni”—, et cal un puntal sòlid  on aferrar-te.

I en el seu cas, com ja he avançat, la mà, indefallible, incansable, que li oferirà, ara i sempre —com ja la hi oferia llavors— una flor (el niu que sempre l’acull, fet de plomes i de foc alhora) serà la de la seva eterna estimada, infal·lible estimada: “Rosa, per dibuixar-te una illa a penes, / amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc. / Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure / entre les teves cuixes”.

dijous, 22 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries d’obres d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides


Aquesta anàlisi literària de “El batec de les pedres”, d’Antoni Vidal Ferrando” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Doble o res, Manuel de Pedrolo

Doble o res, Manuel de Pedrolo

Arqueologia pedroliana

No em cansaré de repetir que l’Any Pedrolo és una magnífica oportunitat de donar a conèixer l’obra d’un escriptor de primera categoria que, més per raons polítiques i socials que no pas literàries, havia estat (més que) injustament arraconat. Tant de bo serveixi perquè mai més no faci falta recuperar-lo, perquè mantingui el seu lloc clau en la literatura catalana del segle XX, un lloc que, a dreta llei, mai no hauria d’haver abandonat. I que els seus llibres segueixin ben i ben presents no tan sols a les biblioteques sinó, sobretot, a les tauletes de nit dels lectors i lectores de casa nostra.

Doble o res, que s’hi inclou en el volum A l’ombra del crim, La Butxaca, febrer del 2018, amb pròleg d’Anna Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo, és, cronològicament, la segona novel·la de Manuel de Pedrolo, escrita, tot just després d’Elena de segona mà, l’any 1950. Va ésser recuperada, 44 anys més tard, de l’Archivo General de la Administración d’Alcalà d’Henares, on la censura franquista l’havia sepultada i publicada, a la col·lecció “El Balancí” l’any 1997, amb una presentació de Lidwina M. Van der Hout i un postfaci de Xavier Garcia. Una novel·la que, com ens aclaria la primera edició, el seu autor va “esquinçar-la en fer-ne una lectura posterior”.

En aquestes condicions, el dubte és obvi: s’havia o convenia publicar-la, quan el seu creador va preferir destruir-lo, any després d’escriure-la? O el que és el mateix: aporta, de veritat, alguna cosa, alguna cosa important, a la seva obra? Un cop llegida a consciència, la meva opinió és que no, que no aporta gairebé res a la seva obra i que el poc que aporta —la possibilitat de conèixer, de primera mà, com escrivia Pedrolo en el seus inicis novel·lístics— té un interès poc més que acadèmic, poc més que destinat als seus estudiosos; un interès, podríem dir, de pura arqueologia literària.

En primer lloc, em sembla a mi, perquè un dels dos arguments essencials del llibre, el del segrest del Senyor Lluch, no acaba d’encaixar, fa la impressió de limitar-se a ésser un mitjà per explicar la història que en realitat pretenia explicar: la de l’acte criminal (o acte de violència, que era el títol original de la obra, títol que, anys més tard, l’autor segarrenc reciclaria per a una altra novel·la posterior) que va dur a terme el Senyor Lluch en el passat.

I no tan sols un mitjà, una justificació, sinó un de ben poc versemblant. Ens podem creure, de veritat, que una persona a qui acaben de segrestar i a qui han amenaçat perquè els lliuri tres talons de 100.000 pessetes cadascun, mentre dos dels delinqüents van a cobrar-los, expliqui al tercer el que va fer un munt d’anys enrere? És creïble que senti aquesta necessitat en aquest moment concret i davant d’una persona que no coneixia una hora abans, davant d’una persona que segurament haurà de matar-la? I, per damunt de tot, és creïble el final —que, per descomptat, no avançaré? És creïble que el segrest es converteixi poc més que en una trobada entre amics?

Entenc que hauria estat preferible que Pedrolo hagués buscat un escenari —atès que el pis on el retenen segrestat és, en realitat, un escenari: l’escenari de l’obra de teatre (més o menys) disfressada de novel·la que és Doble o res— més creïble i més adient per donar cabuda a la història principal. Un escenari, i unes circumstàncies i condicions que fessin més raonable la confessió del Senyor Lluch. Per exemple, que es trobés al llit de mort i, abans de marxar, sentís la necessitat de confessar-se amb algú que conegués bé.

Pel que a la que podem considerar la història principal, la sens dubte més interessant, la que ens fa seguir llegint el llibre per saber que va fer el Senyor Lluch, per quina raó i com —la que permet, tot i que no existeixi cap investigació pròpiament dita permet, amb alguna prevenció, catalogar-la com “el primer (o un dels primers) títol policíac en català, anterior fins i tot a les tres capdavanteres novel·les de Rafael Tasis” (pàg. 24)—, segurament el major handicap amb el que ens trobem és amb la (més que evident) voluntat pedroliana de brindar-nos un missatge existencialista; d’acostar-se al Crim i càstig de Fiodor Dostoievski no tant des d’un punt de vista psicològic sinó existencial.

I empro, expressament, el terme “missatge” perquè la conversa entre segrestador i segrestat no només sembla improbable i massa pròdiga —el “parell d’hores” (pàg. 384) que passen junts seria temps suficient per explicar tot el que el segrestat explica?; més aviat fa la impressió que no— sinó massa elevada, massa inflada, per tenir lloc entre un comerciant i un aprenent d’escriptor que en cap moment se’ns diu que tinguin cap formació especial.

Més que no pas dos homes, un de gran i un de més jove, que s’han trobat casualment, amb unes inquietuds, uns pensaments i uns coneixements mitjans, convencionals, sembla com si els que parlessin fossin els més eminents catedràtics de filosofia de la més prestigiosa universitat del planeta. El que diuen, i, encara més, com ho diuen, no resulta gens natural, gens versemblant. Més que no pas una conversa, tan apassionant i viscuda com es vulgui, tan sentida, però conversa al capdavall, fa la impressió d’ésser un discurs o una conferència. Les  frases (almenys, moltes d’elles, la majoria) són (massa) categòriques, profundament elaborades i reelaborades, gens producte d’un diàleg improvisat, natural.

Ho podem veure en paràgrafs com aquest, que no és sinó un entre molts, entre més que no hauria calgut: “Volem ésser raonables, donar una oportunitat a la part millor de la nostra naturalesa, obstinats a ignorar que el nostre egoisme, quan està en joc, no admet rivalitats i sempre acaba sortint-se amb la seva. […] La raó és per a les coses superficials, o bé una mesura per aplicar als altres, per jutjar-los” (pàg. 219).

En definitiva, i per tot plegat, la meva impressió —del tot, no cal dir-ho personal i intransferible— és que si Manuel de Pedrolo hagués recobrat aquesta novel·la de l’arxiu mentre era en vida, i s’hagués repensat la seva idea de destruir-la, únicament hauria acceptat de publicar-la després de procedir a una profunda i seriosa revisió o reconstrucció; procés que hauria donat lloc a una obra molt i molt diferent de la que ara podem llegir. Una obra que ens haguera permès gaudir no pas d’un Pedrolo genèsic o iniciàtic, sinó d’un Pedrolo avesat a la creació novel·lística.

dimecres, 24 d’octubre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Manuel de Pedrolo


Aquesta anàlisi literària de “Doble o res”, de Manuel de Pedrolo” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

4 3 2 1, Paul Auster

Tantes vides, tanta vida

Una d’aquelles obres que no poden deixar ningú indiferent. En primer lloc, perquè, des de fa un munt d’anys, l’autor nord-americà s’ha guanyat un munt de fidels seguidors amb tot un seguit de novel·les que l’han situat en un lloc d’honor en les lletres angleses (i no angleses) del nostre temps. En segon perquè feia set anys que no escrivia cap novel·la, durant els quals ha donat a conèixer Diari d‘hivern i Informe de l’interior, i aquesta llarga espera ha fet acréixer les ganes de tornar a llegir la seva narrativa. Però, per damunt de tot, per la seva llargària i la seva ambició.

Una llargària sorprenent, atès que cap de les seves anteriors novel·les no tan sols no assoleixen les 900 pàgines de l’actual, sinó que amb prou feines superen les 300. Nou-centes que serien, en condicions normals, més de mil i escaig si els editors no haguessin decidit reduir els marges del volum, reduir la mida de la lletra i ampliar les línies per plana. Nou-centes que, en realitat, tant per la densitat del text —amb molts pocs diàlegs  i paràgrafs extensos—, per la seva complexitat com per la seva pregonesa, en semblen moltes més.

La seva ambició perquè ja la primera impressió, la de la seva dimensió física, en trobar-te amb el volum, és que l’autor, en sigui o no conscient, ha cregut, als setanta-tres anys, arribada l’hora d’oferir-nos una obra gran, una mena de testament literari, un tour de force monumental des de tots els punts de vista. Una obra final — o,  més aviat, total  a través del qual pugui desplegar no tan sols tot el que ha ha anat aprenent com a escriptor al llarg de cinquanta anys de carrera literària, sinó la seva visió sobre la vida i el món; una vida i un món que no poden ésser més estatunidenques; la vida d’un món —i, alhora, d’un somni— insostenible, que s’ensorra irremisiblement.

I guiat per aquesta ambició s’ha llançat de cap a la novel·la entre les novel·les. Una novel·la gegantesca que no tan sols es proposa retratar, amb una exactitud quasi científica, per ni dir microscòpica, exhaustiva, la realitat social, política, esportiva i cultural de tres dècades absolutament determinants en l’evolució històrica recent dels Estats Units, sinó que ho vol fer a través de quatre versionsdiferents de la vida d’un mateix protagonista, Archie Ferguson. Un protagonista que té en comú la data de naixement i els orígens familiars, però que seguirà camins diferents; per tant d’un (teòric) protagonista que és, en el fons, quatreprotagonistes diferents.

El que Manuel de Pedrolo va fer en onze llibres amb la seva inoblidable sèrie Temps obert, explicar onze possibles vides d’un únic protagonista, Auster ho fa en un de sol i amb quatre vides. Ens presenta, mitjançant quatre històries diferents que van avançant en capítols paral·lels, quatre de les possibles evolucions vitals d’un sol protagonista. Evolucions que són més o menys similars en un començament, però que van, lògicament, divergint a mesura que passa el temps, a mesura que els seus camins els separen, a mesura que els fets van conformant la seva existència; que va convertint-se en (quatre) persones distintes.

Paul Auster a Barcelona, octubre de 2008 | © Pere Virgili

Aquesta decisió de fer avançar en paral·lel les quatre històries alternatives, les quatre vides possibles que imagina per al seu protagonista suposen un gran repte per a l’autor, però, també, per al lector. Lector que, si no està molt i molt atent, que si no té en compte que cada nou capítol no és la continuació de l’anterior —i, per tant, de la vida del seu protagonista—, sinó que presenta unanova versió o visió de la història, uns de les quatre possibilitats alternatives que ha imaginat, no tan sols pot perdre el fil, sinó, amb una certa facilitat, confondre’s; no saber de quin dels Ferguson possibles es tracta; sobretot a l’inici, quan les històries són encara tan properes que resulta bastant complicat diferenciar-les.

Perquè, per més que, crec que amb molt bon criteri, l’autor de Trilogia de Nova York distingeixi els capítols per la seva numeració —al capítol 1 no el segueix el 2, ni al 2 el 3…, sinó que al capítol 1.0 el segueix l’1.2; a aquest, l’1.3; a l’1.3 l’1.4…—, no és fàcil tenir sempre present en quina de les històries alternatives ens trobem, ja que els familiars, amistats i coneixences amb qui conviu l’Archie Ferguson són, d’entrada, els mateixos i, per tant, cal fer l’esforç per oblidar el que tot just acabem de llegir en el capítol immediatament anterior abans de començar el següent, si volem seguir com cal cadascuna de les històries.

Una confusió que no es produiria, per descomptat, si protagonista de les quatre històries no tingués el mateix nom, però, és clar, això trencaria per complet la proposta d’Auster, posaria en perill el seu plantejament, la seva idea motriu, «què hauria passat si aquell dia l’Archie no hagués fet allò o allò altre» —“el món tal com era mai  no podia ser més que una fracció del món, ja que la realitat també estava formada pel que hauria pogut passar però no havia passat” (pàg. 889)— i la novel·la hauria estat tota una altra. No tan sols menys ambiciosa, tècnicament i literària, sinó, el que és molt més important, molt menys plena, molt menys atractiva i rica.

Tot i això, tenint en compte que Auster ha volgut fer una novel·la tan i tan detallada, on tot es té en consideració, on no s’omet cap detall, on tot (o, almenys, quasi tot) el que va passar no tan sols a l’Archie Ferguson sinó als Estats Units durant tres dècades hi és present, on ha optat a consciencia per no eludir res ni fer cap el·lipsi, per la concentració i no pas per l’elecció, per l’acumulació i no pas per la selecció, potser s’hauria d’haver plantejat la possibilitat de presentar les quatre històries no en paral·lel, sinó seguides: l’una darrera l’altra. Crec que ni la novel·la ni l’escriptor no hi haurien perdut gaire, en canvi, els lectors potser hi haurien sortit guanyant —si més no, una part no gens menyspreable de lectors

Si el lector, doncs, al bell mig d’algun dels capítol en paral·lel es confon més del compte o perd el fil, pot optar per seguir, liberalment, l’exemple de la Rayuelade Cortazar, llegint seguits els capítols de cadascuna de les històries. Llegint, doncs, en continuïtat estricta, la novel·la com el que realment és: com quatre novel·les diferents; com quatre novel·les que es podrien haver publicat, com en el cas de Pedrolo esmentat, per separat.  O si es vol precisar més, com quatre visions novel·lístiques alternatives de la vida d’un personatge. D’un personatge que, en realitat, són quatre: perquè, per més que duguin el mateix nom, cada Archie Ferguson és un personatge diferent dels altres; més diferent com més anys passen, com més la vida els va formant i conformant.

Sóc conscient que aquesta proposta meva, també alternativa, de canviar l’odre de lectura proposada per l’autor, que és qui coneix (molt) millor la seva novel·la i qui, per tant no només té, sinó que ha de tenir la darrera paraula, pot semblar irreverent o fins i tot una heretgia, és possible que, si arribés a les orelles de Paul Auster potser li entrés la temptació de penjar-me d’un arbre —d’un arbre literari, per descomptat, com “Lo Pi de Formentor”— però si me la permeto no és pas perquè tingui l’absurda vanitat de creure que sé més bé que ell que li convé a la novel·la, sinó, simplement, perquè ell ja va fer (i molt ben feta) la seva feina escrivint la novel·la i ara em pertoca fer la meva, valorant-la.

I, en valorar-la, em temo que no seran pas pocs els lectors que no puguin assaborir-la com es mereix, si la confusió els produeix un cert desànim en els capítols inicials de la novel·la. La qual cosa seria, sense dubte, una llàstima, ja que ni hi ha gaires escriptors amb una destresa narrativa i un talent literari com els d’Auster, ni, malgrat una certa tendència a l’excés, a la incontinència, no se n’escriuen cada dia, de novel·les com 4 3 2 1.

Publicat a Núvol, el 5 de setembre del 2017

Altres anàlisis literàries de Paul Auster

Informe de l’interior.
 Ara i aquí. Cartes (2008-2011), Paul Auster – J.M. Coetzee.
Viatges per l’Scriptorium.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Il·lusions elementals, Ponç Puigdevall

Odissea (literària) indigent

Hi ha qui creu, i qui no dubta en dir-ho en veu alta, que els escriptors no poden fer de crítics literaris i, encara menys, els crítics literaris, d’escriptors; talment com si les dues activitats, en comptes d’ésser —o, si més no, de poder ésser— complementàries i enriquidores, fossin contradictòries o contraproduents. N’hi hauria prou amb llegir la correspondència dels grans autors dels darrers segles per constatar la falsedat d’aquesta afirmació, però a casa nostra no són pocs, per fortuna, els que compaginen amb encert les dues facetes.

Un d’ells és Ponç Puigdevall que amb la seva darrera novel·la, Il·lusions elementals (Edicions 62, gener del 2017), va obtenir el XXXVIII Premi Joanot Martorell de narrativa, en la qual ens narra la caiguda als inferns de la indigència d’Eloi Pujalta, un escriptor gironí nascut el 10 de setembre del 1963 a Sant Feliu de Guíxols —que és, no pas per casualitat, la el lloc i la data exacta de Puigdevall. Una indigència que és econòmica, però, sobretot, moral. O, més exactament, que comença essent econòmica —“em vaig trobar amb el compte corrent embargat” (pàg. 67)— però que acaba desembocant en “una marea clandestina de destrucció” (pàg. 216)”, en un naufragi moral: “només m’importava que l’endemà em despertés sabent que havia obtingut la recompensa de la beguda” (pàg. 204).

El llibre és, alhora, una nova odissea; si es vol, una odissea reduïda, moderna, discreta i prou arrelada a la realitat gens heroica del segle XXI, però odissea, al cap i a la fi, on l’Ulisses actual surt de casa i marxa lluny, endut potser no per les forces del destí, però sí per les de l’atzar, fins arribar a Gijón, on arribarà al seu punt més baix en la seva particular davallada als inferns, per retornar de nou a casa, després “d’haver passat tantes penúries” (pàg. 254) al llarg del viatge. D’ací la importància cabdal de la figura del gos, en la novel·la: “vaig entendre per què va ser Argos l’únic que va arrencar una llàgrima a Ulisses quan el va reconèixer” (pàg. 269). I, per tant que, al final, li calgui acceptar “el sacrifici del gos a canvi de la seguretat quotidiana” (pàg. 281).

Un viatge d’anada i tornada que, més que no pas transformar-lo, en el sentit kavafià, li permet tornar a ésser el que era, recobrar el seu jo anterior (i interior), que està íntimament relacionat amb “el desig de la literatura” (pàg. 252), amb la seva connatural condició d’escriptor, aquesta espècie humana extravagant que es caracteritza per veure i sentir el món que l’envolta “ple d’arguments narratius que només ha[…] de recollir” (pàg. 253).

Perquè és, per damunt de tot aquesta indigència la que Puigdevall ens retrata: no pas la d’una persona qualsevol, convertit per la força de les circumstàncies en un sense sostre, sinó la d’un artista, la d’un escriptor, en aquest cas, que, per les raons que siguin —potser per l’excés de treball?, per la voluntat inassolible de voler-ho abastar tot?— perd, encara que sigui només per un temps, la capacitat (i, encara més, el goig i el plaer) d’escriure. I no tan sols la d’un escriptor, sinó la d’ell mateix. La indigència física, econòmica no és, en realitat, més que una metàfora literària.

L’inconvenient és que aquesta saturació literària es percep en la novel·la, que, a mesura que avança, fa la sensació que no acaba d’esdevenir el que podia haver estat; que s’ha quedat a mig camí, que tan sols és, en potència, la novel·la que podia haver estat; que no l’ha deixada reposar prou, que l’ha treta del foc abans d’hora, sense assegurar-se que estava al punt —que el procés de revisió havia estat suficient.

L’inconvenient és que aquesta saturació literària de probable caràcter autobiogràfic es percep en la novel·la, que, a mesura que avança, fa la sensació que tan sols és, en potència, la novel·la que podia haver estat; que no l’ha deixada reposar prou, que el procés de revisió no ha estat suficient.

Així, per exemple, és massa explícita; en comptes d’induir o d’evocar, com convé que faci la literatura, explica. No ens fa sentir, mitjançant el llenguatge, el que sent el personatge, sinó que ens ho descriu directament; no ens ho fa viure, sinó que ens ho diu: “vaig poder dominar el desànim i la inquietud” (pàg. 46); “va servir per alleujar la furiosa impotència que sentia cap a tot” (Íd.). I si això és important per a qualsevol escriptor, encara ho és més per a un com ell, que converteix l’estil, el llenguatge, en el fonament principal de la seva obra.

I aquesta descurança —o, no suficient cura en la revisió— es contagia també a l’argument, que és versemblant fins el moment de refer-se, de començar a “trobar la sortida del marasme on era” (pàg. 185), quan no s’ofereix cap raó o esdeveniment crucial que justifiqui el canvi. Una mancança percebuda també pel mateix autor —tot i que potser de manera inconscient—, que, no podent cridar en el seu ajut el deus ex machina dels antics, recorre (en el breu espai d’un paràgraf i mig, pàg. 185) a un seguit d’expressions forçades —“de cop i volta”, “no sé com”, “com si m’il·luminés un llamp”, “de sobte”— que pretenen justificar l’injustificable.

Una llàstima, perquè aquesta odissea literària catàrtica de Puigdevall fa la sensació que, amb un xic d’atenció i un bastant de revisió, ens hauria pogut brindar molt més del que ens ha ofert.

dilluns 27 de març del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 d’abril del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Volar en cercles, John Le Carré

Les memòries que no vénen del fred

Per més que la faixeta de l’editorial ens el presenti com “el llibre més esperat”, probablement la primera pregunta que ens fem en veure damunt del tauler de la llibreria o de la biblioteca Volar en cercles (The Pigeon Tunnel. Stories from My Life), de John Le Carré, traduït per Marc Rúbio, Edicions 62, setembre 2016, és per quina raó ens hauria d’interessar la història d’un escriptor de novel·les d’espies. (La segona, quasi obligatòria, hauria d’ésser, per quina raó s’entesten en seguir canviant els títols originals dels llibres, els editors?).

Hi ha, com per tot en aquesta contradictòria vida nostra, més d’una resposta, però entre d’altres, que aniré provant d’exposar a continuació, n’hi ha una que em sembla fonamental: perquè els bons escriptors de novel·les d’espies no són escriptors de novel·les d’espies, sinó escriptors, ras i curt. Penso en La Carré, per descomptat, però també en Graham Greene, als quals se’ls acostuma a desvaloritzar, majoritàriament, per dedicar-se a aquesta mena de llibres. I és una llàstima, perquè ambdós ens han deixat obres de veritable qualitat.

Per si això no fos prou, cal dir que aquestes memòries o, més exactament, records del creador d’El talp —un dels llibres de què ara parlava— no resultaran només atractives per al seus seguidors, als quals desvetllarà un bon nombre de claus identificatives de les seves obres i dels seus personatges de ficció, sinó per a qualsevol persona que estigui interessada en conèixer com han funcionat, al llarg dels darrers cinquanta anys, els serveis secrets —i no només els serveis secrets— de les potències mal anomenades democràtiques; conèixer, tot i que sigui una part segurament ínfima, testimonial, i esgarrifar-se.

I ho farem de la mà d’algú que, de bon principi, té el coratge i la honestedat de posar (quasi) totes les cartes damunt de la taula. En primer lloc, assenyalant que el seu pas pels esmentats serveis fou tan discret com poc útil; en segon, advertint de la fal·libilitat d’allò que en diem la memòria: “¿què és veritat i que és memòria per a un escriptor creatiu en el que podríem anomenar el crepuscle de la seva vida? […] ¿Ha existit mai la memòria pura? Ho dubto. […], la memòria pura continua esmunyint-se com una pastilla de sabó” (pàg. 16); “¿Però què és la veritat? ¿Què és la memòria? Hauríem de trobar una altra paraula per designar la manera com veiem esdeveniments del passat que conviuen dins nostre” (pàg. 356).

Una observació que no pot ésser més certa en general, però que, com anirem veient en llegir-lo, en el seu cas, mercès a les notes i apunts que ha anat prenent al llarg de la seva llarga carrera com a escriptor, ha quedat degudament compensada; allí on la memòria flaqueja, on les llacunes de l’edat podrien causar estralls, la paraula —verba volant, scripta manent— hi ha aportat llum, o, almenys clarícies.

I perquè això sigui possible, l’autor anglès ha de complir una de les característiques que comparteixen —i han de compartir, si volen treure bon partit del seu do narratiu— la major part dels escriptors: la de l’observació; la de la persona que, vagi on vagi, sempre manté els ulls (i els conductes auditius) ben oberts, com un mirall, però com un mirall amb càmera de vídeo (o d’àudio) incorporada, que va enregistrant tot, o, si més no, allò més interessant, el que veu i escolta: “en les poques ocasions en què m’he trobat cara a cara amb persones poderoses, el sentit crític em desapareix, i l’única cosa que vull fer és ser allà, escoltar i observar” (pàg. 211).

Però —i això és el que dóna encara una major força a les seves memòries, el que fa que les llegim amb un interès creixent—, en fos o no conscient, no és limitava a “escoltar i observar”, sinó que anava més enllà —i no només com a escriptor—, hi intervenia, n’extria conclusions —“Explorarem les meravelles del paisatge, coneixerem la gent d’Ingúixia i podré jutjar pel meu compte” (pàg. 216, el subratllat és meu)— per a la qual cosa el primer que li calia és una mirada neta: “abandono totes les meves idees preconcebudes” (pàg. 284).

Unes condicions que, ara, quan redacta les memòries, el faculten per “donar[-nos] una visió de l’establishment de l’espionatge britànic —i, per fortuna, per a nosaltres, com a lectors, no només de l’espionatge britànic, sinó d’una bona part del món occidental, hi afegeixo jo— durant els anys de la postguerra —i un bastant més enllà, torno a afegir—, dels seus prejudicis de guerra i de la seva mentalitat” (pàg. 239).

Una visió, com he indicat, més global del que ell mateix ens diu, que ens permet conèixer, i, segurament, entendre, millor el segle XX, que ens ajuda a fer-nos-en un retrat o una imatge molt més ajustada.

diumenge, 13 de novembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El temps de les cireres, Montserrat Roig

Els fruits malmenats

Els aniversaris, encara que siguin tan tristos com el d’aquest cas, ja que commemorem els 25 anys de la mort d’una autora fonamental de les lletres catalanes del segle passat, serveixen per recobrar obres de qualitat que la maregassa permanent de les novetats literàries que assalten, setmana sí, setmana també, les llibreries no permeten que tinguin una oportunitat que, segurament, d’altra manera, no tindrien.

I El temps de les cireres, de la grandíssima Montserrat Roig —que mai no enyorarem prou ni ens planyerem prou pels llibres que la seva marxa massa abans d’hora ens impedí de llegir—, no és que mereixi una nova oportunitat, és que en mereix unes quantes més. És una d’aquelles obres dels anys setanta amb les quals el pas del temps no tan sols s’ha mostrat clement, sinó que ha beneficiat, que ha enriquit. Mentre d’altres, segons el meu parer, excessivament influïdes per la voluntat d’experimentalisme formal i lèxic, han quedat, en el millor dels casos, com a mostres conjunturals, de l’època, amb un simple valor acadèmic o arqueològic, aquesta manté, en gran mesura, la seva vigència.

La de la Natàlia, la protagonista de la novel·la és la d’una “dona de gairebé quaranta anys” (pàg. 48) que torna; que torna a Barcelona i a Catalunya, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres” (pàg. 52), quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich” (pàg. 49), i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà —“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies” (pàg. 57); “És que tu ja ets d’una altra època” (pàg. 146)—, però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència. Són molts anys i nosaltres ens fem vells. no ha canviat res” (pàg. 147).

Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al que ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit de flash backs que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvetllarà fins ben avançada— mentre ella era fora; flash backs que ens permetran assabentar-nos no tan què motiva que Natàlia marxés a l’estranger, sinó, també, la història prèvia de la seva família; els antecedents que varen fer que la família fos com cos i, per damunt de tot, les raons que expliquen perquè, quan ella era jove, el seu pare no va poder acceptar-la tal com era.

És per això que, per més que el llibre, en principi, i si tan sols tenim en compte l’estricte criteri cronològic, només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974—del nostre segle XX. Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat; una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda d’arrel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva: “Va venir la guerra, aquella guerra tan bruta […] que regirà els cervells i regirà els esperits” (pàg. 220).

Una guerra que substituí els somriures i les esperances per la por —“Tenia por, ja t’ho he dit” (pàg. 246)—, per aquesta por ominosa i invencible que ho embastardia, ho malmetia i ho podria tot, que convertí 40 anys de la nostra història en un infinit pou de negror i d’immundícia, en una època, molt ben retratada per Montserrat Roig, on, més que no pas viure, el màxim que es podia es tractar de sobreviure: “La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil… ” (Íd.)

dilluns 22 d’octubre del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’octubre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

L’Avinguda dels misteris, John Irving

Catarsi novel·lística irvigniana

John Irving és —juntament amb Paul Auster i d’Haruki Murakami— un d’aquells pocs escriptors  capaços d’omplir un auditori d’admiradors amb la seva sola presència, només per sentir-lo parlar del que escriu. Unes novel·les, intensament vitals, que en ocasions, no sé ben bé per què, s’han comparat amb les de Charles Dickens, que són esperades amb desfici pels seus innombrables seguidors.

Com ho haurà estat, ben segur, L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), traduïda esplèndidament per Albert Nolla, on l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creem, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són, per dir-ho d’alguna manera, antioblomovians: actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

En aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119);  ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19).

Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462).

I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent.

Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 19 de juny del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Els meus 15 del 15

Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

Novel·la

También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.

 

Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.

 

Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.

 

Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.

 

L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

 

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

 

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

 

Dietaris, memòries, epistolaris

Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.

 

Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 

Poesia

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.

 

Assaig

Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

 

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

 
 

Publicat a Núvol

Si voleu dir-hi la vostra, completant o complementant la llista amb les vostres preferències, afegiu els vostres Llibres del 2015 als comentaris de la pàgina. Seran una aportació molt benvinguda. Moltes gràcies!
Categories
Notes de lectura

Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo

Si no fóssim un país que ni país no és, que comença a vestir-se pel cap i no pels peus, no deixaria d’ésser curiós, per dir-ho amb suavitat, que un autor tan prolífic com Manuel de Pedrolo fos conegut sobretot pel seu Mecanoscrit del segon origen i no pas per algunes de les seves obres majors (Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, Cendra per a Martina, M’enterro en els fonaments, o el cicle “Temps Obert”,…, per esmentar només novel·les) que sembla que hagin estat injustament relegades a les lleixes de les biblioteques.

Ell mateix mostrava la seva estranyesa en el reportatge “Manuel Pedrolo. Avui es parla de mi”, de TVE-Catalunya: «El Mecanoscrit ha esdevingut un best seller. […] Als ulls d’una gran quantitat de lectors aquesta acceptació s’arrisca a fer-me passar per un autor d’un sol llibre i prou. Sí, sovint és com si la resta no existís. La qual cosa és prou insatisfactòria quan no es tracta, ni de bon tros, de la meva millor obra. No ho és. Ni s’atansa a les que jo considero més importants. De vegades lamento haver-la escrita.»

La gran pregunta, doncs, és si de debò tenia raó en la seva anàlisi, si el fet que escrivís d’altres llibres de major entitat converteix, automàticament, el Mecanoscrit en menor; i, en conseqüència, si mereix o no la gairebé general consideració de novel·la de circumstàncies o de segona categoria, més vigent per raons extra literàries que no pas literàries.

D’entrada cal remarcar que la majoria dels lectors no estarien d’acord amb aquesta idea, com ho posa de manifest que els anys l’hagin convertida, en constant competència amb La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, en la novel·la més venuda en llengua catalana de tots els temps. Fins a tal punt que, des que es va publicar per primera vegada, a la col·lecció “El Trapezi”, d’Edicions 62, el novembre del 1974, ja són unes quantes les generacions d’adolescents que se l’han fet seu, que s’han sentit identificats amb l’emocionant aventura iniciàtica de l’Alba i el Dídac.

Perquè, és clar, quan es compleixen vint-i-cinc anys de la seva mort i fa la impressió d’estar ben vist negligir o menysprear de manera global l’obra pedroliana, resulta senzill afirmar que la única raó per la qual ha assolit un tal èxit és que fa anys que està inclosa com a “lectura prescriptiva” a l’ensenyament escolar, a l’ESO o a Batxillerat. Entenc, tanmateix, que una tal afirmació no tan sols és simple (i simplista), sinó injusta. I es pot desmuntar fàcilment: quantes obres han estat gaudint del privilegi de mantenir-se llargues temporades en la benaventurada llista d’aquesta mena de lectures sense acostar-se, ni de lluny, a les xifres de venda del Mecanoscrit?, quantes estaven vigents fa vint-i-cinc o quinze anys i ja no ho estan?

Si, com asseverava l’esmentada Rodoreda en una de les seves cartes a Joan Sales, “encara no s’ha trobat cap crític tan bo com el temps”, hem de reconèixer que quaranta anys d’èxit ininterromput bé deu voler dir alguna cosa. I vol dir, segons el meu parer, que en escriure-la l’autor de l’Aranyó no només va obtenir una obra molt atractiva, d’un enjòlit creixent, que costa de deixar una volta l’has començada, sinó que va assolir adobar-la amb algunes llavors d’universalitat que la fan gairebé immune al pas del temps —si més no, per ésser més moderat, més immune que no pas tantes d’altres obres.

Per començar, és una novel·la de ciència-ficció, plena d’aventures, sorpreses i acció, però també és una obra iniciàtica. Iniciàtica, almenys, des de tres punts de vista. En primer lloc, i més obvi, el temàtic: com en tants d’altres gèneres, és Pedrolo qui s’encarrega de carregar-se damunt les seves espatlles la responsabilitat de posar les bases de la ciència-ficció a les nostres lletres.

En segon lloc, els dels mateixos personatges: l’obra ens narra el Bildungsroman o viatge iniciàtic vital o existencial de dos joves molt joves (Alba, de 14 anys; i Dídac, de 9) que, per la força de les circumstàncies, passaran, més de pressa que no convindria, de l’adolescència i la infantesa a la maduresa. Un viatge inesperat, complicadíssim, que els ha de deixar una pregona, indeleble marca; un viatge pràcticament per damunt de les seves capacitats, del qual és quasi impossible que en puguin sortir indemnes.

I el tercer punt de vista, i probablement el que expliqui millor la seva vigència, el dels lectors al qual s’adreça: per al jovent és, també, un viatge iniciàtic. I no únicament en la literatura, sinó en la vida mateixa. La novel·la els permetrà, encara que sigui per persona (més aviat, personatge) interposada, entrar en contacte amb el món de l’adultesa que, per més que estiguin convençuts del contrari, ben poc coneixen —i han experimentat encara menys.

Mitjançant la història de dos joves que tenen edats similars a les seves, assaboriran, per primera vegada, el tast, tan aviat dolç com agre, de la maduresa, s’acararan amb qüestions fonamentals de l’existència, que l’escriptor els servirà d’una manera neta i directa: la vida i la mort, l’amistat i l’amor —i amb ell el sexe, deslliurat de qualsevol connotació pecaminosa. I en encarar-s’hi, exposades sense subterfugis i amb tota naturalitat, més que no pas llegir-les, les compartiran (per ésser més precís, les conviuran) amb els personatges. I, com ells, també hauran crescut, en finir el viatge literari.

Perquè, a banda de voler donar embranzida al gènere de la ciència-ficció en català, l’autor de Si són roses floriran, el que ens planteja, més o menys veladament, amb aquesta novel·la és la imatge del món nou que ell hauria desitjat. Un món bastit de bell nou, amb uns fonaments nous de trinca, que s’allunyin del tot dels del Paradís Perdut cristià, d’aquella expulsió primigènia que llançà damunt les espatlles de la humanitat el feixuc i anihilador llast del pecat: “si per atzar no restava ningú més, el món futur podia ésser totalment diferent” (pàg. 35).

Diferent com el que li explicà que el voldria en ésser entrevistat a Plomes catalanes contemporànies per Lluís Busquets i Grabulosa, quan aquest li demanà, «Com veus el futur de l’home?»: «Voldria la superació d’allò que, avui en dia, és l’home. Que renunciés a egoismes absurds i empobridors; […] que […] s’alliberés de tot allò que l’aliena, sigui en forma de drogues, físiques o mentals, sigui en forma de treball embrutidor».

Un món en el qual, i això per descomptat no és pas casualitat, sinó volgut expressament per Pedrolo, els que vénen a substituir els anacrònics Adam i Eva són “una noia de catorze anys, verge i bruna” (pàg. 5) i un noi “negre” (Íd.), al qual —i aquest incís tan diàfan no és, tampoc, producte de l’atzar— “dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis” l’havien fet “caure al toll de la reclosa” (Íd.), que hauria mort, premonitòriament, si ella no el salva.

I que, en el seu esforç, generós i alliberat de prejudicis, és recompensada: salvant-se alhora ella mateixa. Se salva físicament, quan tots els altres moren, però també, i sobretot, moralment. L’acte generador del paradís nou pedrolià no té la seva arrel en un acte de desobediència o d’egoisme (voler allò que ja estat prohibit), sinó de proïsme (fer allò que cal fer, ajudar els altres). No rep el seu impuls de la por del càstig, del déu cristià que ens passarà compte el dia del Judici Final, sinó en l’imperatiu kantià: “actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal”.

Per a l’escriptor és obvi que qualsevol món nou (i, per tant, també millor, que hagi après la lliçó dels errors del passat) ha de partir de zero, bandejant tot allò que pugui pervertir-lo: “va apoderar-se de tot de papers en blanc […], hi havia diners en bitllets i monedes, però això ni ho tocà; en aquest món seu, d’ara, ja no tenia valor” (pàg. 49). És per això que, quan ha de néixer el seu fill, l’Alba afirma: “I li posarem el nom que ens agradi, sense que ningú hi tingui res a dir” (pàg. 133).

Aquesta idea que la fi de la civilització tal i com la coneixem, de trobar-se en “un món reduït a un cementiri” (pàg. 98), ha de significar l’oportunitat d’evolucionar, d’avançar en el perfeccionament del gènere humà i de la societat que en resulta, l’autor no la podria tenir més clara: “Aquell món ha desaparegut i vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injustícia. ¿No et sembla que val la pena de viure sense supersticions per no exposar-nos a transmetre-les als nostres fills?” (pàg. 133); “Ja que tenim ocasió de començar de nou, més valdria fer-ho sense hipocresies” (pàg. 153).

Per dir-ho amb el títol d’una de les seves novel·les, el més convenient és fer pols nova de runes velles: “no podia amagar-li les runes, però no volia que per a ell fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou” (pàg. 44).

Una radical revisió del mite del paradís terrenal judeo-cristià, que més endavant tornaria a tractar en l’iconoclasta Múltiples notícies de l’Edèn, que ben segur que és una altra de les raons que potser no justifiquen la seva permanent vigència entre els joves, però sí que l’expliquen.

En aquest temps de creixement que suposa l’adolescència, d’enfrontament amb tot i amb tots per crear-se el propi caràcter, què podria ésser més adient que la lectura d’un llibre que ho posa en dubte tot, que, per expressar-ho en termes possiblement massa definitius, parteix del no-res per adreçar-se fins a l’infinit?; on tot està per fer i tot és possible? Tots els que no volen saber res del món dels altres, que volen començar de zero, sense llasts, se senten immediatament i completa reflectits en l’Alba i en Dídac, “la història dels quals començava al moment que decidien a ser origen i no acabament” (pàg. 107).

Com s’hi emmirallen, i se’n feliciten, les noies adolescents quan constaten el caràcter innegablement feminista del Mecanoscrit, on la figura de la noia protagonista no només no ocupa l’habitual posició secundària que se li reservava a la dona en les obres de ciència-ficció, sinó un rol central. L’Alba no és una figura d’acompanyament del mascle, ni encara menys ornamental o embellidora, el prototipus del sexe feble que necessita la protecció del fort, del mascle, ans al contrari, és l’eix nuclear que sustenta la novel·la, i, per tant, tot el nou món.

Ella és més gran que ell; és qui li salva la vida, i no pas una, sinó tres vegades (a l’inici; quan emmalalteix perillosament; quan volen matar-lo); és la qui pren les decisions i les executa; és qui posa seny quan en Dídac dubta o proposa alguna temeritat; és qui l’educa i li ensenya tot el que sap; és ella qui és forta i valenta, la que és capaç de superar la por per avançar ( “[De por] en tenim tots dos, Dídac. Però ens n’hem d’anar encara que en tinguem” pàg. 61); és ella la més forta i ferma.

I és per tot això que el seu company li diu que “els fills haurien de portar el nom de la mare” (pàg. 107), i no tan sols perquè “ets tu qui l’has dut nou mesos i qui l’ha parit” (Íd.), com li argumenta, sinó perquè la figura paterna, i per tant masculina, ha de passar a un segon terme, ha d’ocupar el lloc que, d’acord amb la seva contribució, li correspon dins d’aquesta “història comuna d’esforç i d’amor” (pàg. 107).

Perquè en Pedrolo, per més que (més sovint que no convindria) se l’ha acusat d’escriure massa, es prenia la seva feina molt seriosament, no s’acostumava a deixar temptar per la facilitat o per la superficialitat, sinó que cada vegada que emprenia una nova obra la tenia molt i molt ben pensada, i sabia molt bé què és el que pretenia amb ella. Amb aquella obra en concret i, de fet, amb tota la seva obra. I el seu objectiu literari (i també polític, però no correspon parlar-ne ni ara ni aquí) no era altre que assolir la normalitat.

I la normalitat, per a ell, suposava defugir el folklorisme jocfloralesc que havia dominat i determinat gairebé per complet les lletres catalanes fins a inicis del segle XX, i aconseguir la l’equiparació amb qualsevol altre país normal. Ho expressà, amb la seva connatural sinceritat a l’única entrevista que accedí a concedir a la televisió, l’any 1983 al programa “Vostè pregunta” d’en Joaquim M. Puyal: «He volgut donar al màxim, he volgut fer una obra que fos moderna, que fos més o menys una obra notable, en el sentit […] d’incidència, que fos creadora, que no s’estanqués […] en aquesta petita bassa nostra de granotes, sinó que sortís a fora, que integrés altres coses d’aquest fora que a mi m’interessa moltíssim».

I el màxim, en el cas del Mecanoscrit, implicava ésser fidel a les convencions del gènere de la ciència-ficció, mantenir una estructura que recordés altres textos fonamentadors o genesíacs i, al mateix temps, i heus ací el gran repte que es proposava, innovar, oferir una obra del seu temps, que fos homologable amb la literatura internacional dels anys setanta.

És possible que quan l’escrigué poguéssim discutir si se n’havia sortit, si més no, si n’havia sortit del tot, però no crec que sigui gaire arriscat, a hores d’ara, quaranta anys després, afirmar que sí que ho va fer. Que sigui una obra de ciència-ficció ningú no en dubta. Malgrat el pas del temps, o potser gràcies a, segueix essent la més coneguda de totes les que s’han fet en aquesta modalitat literària en llengua catalana.

Pel que a l’estructura es refereix, el temps ha deixat palès que algunes de les decisions formals que va prendre foren encertades. Per començar, la idea del mecanoscrit trobat, no gaire original, però molt escaient, pel tipus d’història que pretenia. En segon lloc, la divisió no pas en capítols, sinó en “quaderns”, cadascun dels quals exposa un any de la història d’aquest segon origen (o “Tercer Temps” pàg. 105), perfectament definits pel seu encapçalament, i conformats per paràgrafs numerats, que li atorguen una certa sensació d’història antiga, de text clàssic, generatiu.

I, en tercer lloc, el que per a mi és el seu major encert, el de la reiteració de l’estructura (i gairebé de contingut, modificat tan sols en el seu mínim essencial, per deixar constància del pas del temps) de la primera frase de cada “quadern”. Aquest recurs que ret homenatge als grans textos literaris de l’antiga Grècia, però que al mateix temps ens duu la ressonància dels vells contes que explicaven avis i àvies a la vora del foc, és una gran, gran troballa. Qui l’ha llegit, rarament oblidarà la primera frase del llibre: “L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna” (pàg. 107).

Com tampoc rarament oblidaran el llibre tots aquells que l’hagin llegit. Sobretot si són capaços d’alliberar-se d’alguns dels prejudicis que acostumen a acompanyar-lo. Prejudicis que, per desgràcia, no són únicament privatius del Mecanoscrit.

Ja ho advertia Jaume Vidal Alcover en el seu article “La narrativa de Pedrolo: ¿Una narrativa oberta”, publicat al volum Estudis de literatura catalana contemporània: “Una contradicció que pateix l’obra de Pedrolo i que prové de fora és l’actitud de l’autoritarisme literari envers ella. La soi-disant crítica literària del país no ha estat precisament generosa amb Pedrolo, i ell mateix se n’ha queixat alguna vegada, sinó que s’ha limitat a complir, com qui, dins el convencionalisme de les relacions socials, passen a donar-te els molts anys o el condol, segons les circumstàncies”.

És per això que estic convençut que l’autor l’únic que demanaria als lectors que s’acostin al Mecanoscrit del segon origen és que ho facin sense prevencions ni prejudicis. Amb això en tindria ben bé prou; la resta, la deixaria en mans de la seva obra, que ja se sap defensar prou bé ella sola.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui,  4 d’octubre del mmxv

Pàg. 1 Pàg. 2 Pàg. 3

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La filla estrangera, Najat El Hachmi

De vegades fa la impressió que no tinguem gaire clar el que significa tenir prejudicis. I oblidem, sobretot, que els prejudicis (“Judicis o opinions preconcebuts [no raonats]”, segons el Diccionari català-valencià-balear) poden ésser negatius (sentir rebuig per alguns cosa) però també positius (sentir predilecció per alguna cosa). És, si fa no fa, el mateix que succeeix amb el terme “crítica”, que té com a objectiu fer una anàlisi o judici “sobre les qualitats i els defectes” sobre una obra, i no pas únicament de les, sempre  discutibles, fallades de la mateixa, com sembla creure la majoria.

En el cas de l’obra de Najat El Hachmi el prejudici prové d’una ben estranya mescla de les dues vessants: no són pocs el que diuen, o més aviat mormolen, a cau d’orella, no fos cas que els acusin de políticament incorrectes, que el seu èxit prové més de raons o criteris extraliteraris que no pas dels literari. El comentari, més o menys, vindria a dir: «És clar, li donen el premi per haver nascut al Marroc, com a símbol de multiculturalitat i d’integració! Si hagués nascut aquí…!».

Si resta algú que —sense haver llegit els seus llibres anteriors, és clar— segueixi mantenint aquest prejudici infonamentat no ho pot tenir més fàcil: només ha de fer-se amb un exemplar de la seva darrera novel·la, La filla estrangera, Edicions 62, setembre del 2015, i començar a llegir-la. A la tercera pàgina, si no a la primera, ja els haurà superats tots, els possibles prejudicis.

Constatarà, embadalit, que l’autora no tan sols sap, i molt bé, què vol dir o explicar-nos, sinó també, i això, per desgràcia no és tan habitual com convindria, en la nostres lletres, com ho vol explicar. I aquesta comunió del què i el com és, sens cap mena de dubte, el que defineix la literatura; la bona literatura; la literatura, en definitiva. Per a ella, la literatura no n’és gens, d’estrangera, ans al contrari, la duu a les venes, com la sang.

És per això que si hi ha algú que vulgui saber com viu, al nostre país, una persona que la majoria tracta de manera diferent —en alguns casos, pitjor que no correspondria, en d’altres, millor ( i no gosaria dir que és més greu, més incòmode…)— tan sols per la seva procedència o per la seva aparença física, ja sap que pot fer. Submergint-se en aquest llibre ho viurà de primera mà. Aquesta narració en primera persona li permetrà no ja saber, sinó sentir en pròpia pell el que suposa sentir-se estranya o estrangera —“tu ets la intrusa” (pàg. 19)— a casa teva, al teu nou país, allí on tu pertanys (entre d’altres raons, per una de principal: perquè hi vols pertànyer).

La protagonista, que es contraposa tothora a la seva mare, que és la imatge dels que viuen físicament en un país però mentalment en un altre, se sent estrangera a tot arreu. Per als d’aquí, és d’allí —ja sigui, per bé (en teoria), “si jo hagués estat ben normal, d’aquí de tota la vida, no s’hi hauria fixat ningú [en mi]” (pàg. 60) o per mal, “Si des d’un primer moment em detecten com a estrangera, de seguida s’afanyen a dir-me que hi ha una altra persona interessada” (pàg. 84)—; per als d’allí, d’aquí. O el que és el mateix, d’enlloc: “Avui tornaré a ser a casa […] A casa?” (pàg. 54); “em sentia sobtadament forastera, incapaç de pertànyer al mateix grup de la mare encara que ho intentés i mirés d’aprendre’n. […], desarrelada” (pàg. 107).

És per això que ens diu que si Maria Mercè Marçal se sentia tres voltes rebel A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel—, ella “cal suposar que en sigui quatre” (pàg. 95), perquè hi ha d’afegir el d’estrangera.

I l’única manera que té de no sentir-se’n, de provar de ser qui és, de “viure una vida més meva” (pàg. 101), de trobar-se i saber qui és de veritat —“em sóc estranya a mi mateixa” (pàg. 179), és distanciar-se de la seva mare i de tot el que l’envolta: “cada pel que m’arrencava d’arrel era una passa que feia per allunyar-me de la meva mare” (pàg. 55); “m’agafaven ganes de marxar ben lluny. Ben lluny on ningú em conegui i així no ser mai més per cap de vosaltres, ser només per mi” (pàg. 131).  

Llàstima, des del meu punt de vista, que El Hachmi no aconsegueixi, si més no, del tot, mantenir el magnífic ritme literari del començament, que a poc a poc vagi davallant, sobretot al darrer terç de la novel·la, des que la protagonista es casa. A partir d’aquest moment (em) fa la sensació de déjà vu, d’assistir a una història que ja ha estat narrada moltes, vegades; de trepitjar un terreny —el de la desaparició de la dona quan es converteix en una possessió del seu espòs— massa fresat, que, en conseqüència, aporta ben poc.

Sobretot perquè a la figura del seu “cosí marit” (pàg. 136) li manca entitat i pregonesa, és un personatge que té molt de tòpic, més prim psicològicament que no seria desitjable; un simple contrapunt, que —com una mena de deus ex machina— serveix d’allò més bé a les necessitats narratives de l’autora, però no resisteix en absolut la comparació amb les tan ben esculpides figures de la noia i de la seva mare.

Mancança que no impedeix que sigui una obra de lectura molt recomanable, tan literàriament com sociològica, per entendre l’alteritat dels immigrants a casa nostra. Perquè, l’autora escriu, també, per explicar-se: “voldria explicar-me tota per tal que aquesta dona entengués el que faig i deixo de fer […], voldria que em veiés a mi tota, tot el meu recorregut, la meva història, que em veiés per dins i per fora i així pogués entendre la meva decisió” (pàg. 81), però com que això “és impossible, no puc explicar tot el que sóc en una paraula o en una frase” (Íd.), li cal tota una novel·la.

dimecres, 30 de setembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons