Categories
Notes de lectura

Gilead, Marilynne Robinson

Gilead, Marilynne Robinson

Amb el ministeri a la sang

Que Marilynne Robinson sap escriure novel·les no ho descobrirem pas ara. Tampoc no descobrirem que (a l’igual que succeeix amb els seus assaigs) no deixen ningú indiferent; que no són en absolut els best sellers a l’ús —que tenen tan a veure amb la literatura com les sopes de sobre amb les sopes fetes a casa— sinó que parlen de vides de veritat i fan pensar; que et fan veure (i viure) altres móns, distants tan geogràficament com espiritualment, que, per contraposició, ens permeten veure (i entendre) millor el nostre.

Entre la seva primera novel·la, Vida de casa (Housekeeping) i la segona, Gilead, (Edicions de 1984, març del 2018), va deixar passar vint-i-quatre anys de lenta cocció. En part, imagino per la pressió que devia sentir després del colossal èxit que va obtenir amb aquella, ja que l’amenaça de les comparacions era obvia; però, vist el resultat, ca celebrar que es prengués el seu temps, sobretot perquè fa la impressió que no va voler posar-s’hi fins que tenia alguna cosa important per dir; alguna cosa que li bullís per dins i que li reclamés sortir a fora.

I el que li bullia a dins era una nova història sobre una família, com en la primera, amb la diferència que els protagonistes principals són homes: tres homes, el narrador, el seu fill i el seu pare, que viuen molt marcats per l’ombra massa allargassada del quart, l’avi del narrador. Aquell avi que va marxar de la terra on tenia les seves arrels —Gilead, aquest petit poble d’Iowa on fa la impressió que el temps s’hagi aturat— però que va deixar una pregona petja en els seus descendents. Començant pel seu fill, el pare del narrador, que, de sobte i sense donar explicacions a ningú, marxa de casa deixant-ho tot enrere per trobar la tomba de qui el va dur al món.

Potser és per això —en aquesta obra els lligams, alguns visibles, altres d’invisibles, que uneixen els representants (com hem dit, tots ells masculins) de les successives generacions no és que siguin ferms, és que són infrangibles, si no indestructibles—, perquè costa molt viure sense saber, sense entendre, sense saber d’on vens i qui i com eren els que t’han procedit, que John Ames, el narrador i protagonista, quan s’assabenta que li queda poc temps de vida —“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir que amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir que sóc vell”— decideix escriure-li al seu fill una llarga carta explicant-li qui és (qui, era, car la llegirà quan ja sigui mort) el seu pare.

Precisament perquè no vol que al seu fill li succeeixi el mateix que a ell, que encara ara, quan ja és vell, massa vell per tenir un fill de només set anys, es pregunti per quines raons el seu pare i el seu avi es van comportar com es van comportar, per què van fer el que van fer: “Pots conèixer una cosa a fons i no saber-ne res. Un home pot conèixer el seu pare, o el seu fill, i tot i això potser entre tots dos no hi ha més que lleialtat i amor i una incomprensió mútua”.

Serà d’aquesta manera —“Intentaré un experiment de sinceritat”— que l’autora ens embarcarà en un viatge arqueològic en el passat d’una família, els Ames, d’una petita vila ancorada en ens temps bíblics, Gilead, i en una Amèrica fosca, immobilitzada, on el Sud, la Confederació i les seves idees segueixen marcant el pas de les hores (i de les vides) dels seus ciutadans; unes vides sotmeses permanentment a l’esguard reprovador dels reverents, que mantenen un poder fora de mida.

I qui millor podria explicar-ho que el narrador i protagonista, que duu, no ja en el seu esperit, sinó en la seva pell, i podríem dir que gairebé en el seu ADN —“Vaig créixer en cases pastorals”; “El pare de la meva mare era predicador, i el meu pare també, i el seu pare abans que ell, i abans no se sap, però ho endevino”— la condició pastoral.

Una condició que no tan sols l’ha determinat, sinó quasi predeterminat; que l’ha situat, ho volgués o no, al marge, fora del món: “Tenia ganes de dir-los: m’agrada una broma tant com a qualsevol. Hi ha hagut vegades a la vida que he estat a punt de dir-ho. Però la gent no ho accepta fàcilment. Et volen una mica al marge. […] Vet ací l’aspecte més curiós d’aquesta mena de vida, de l’exercici del ministeri. La gent canvia de tema així que et veuen a prop”.

Encara més si és Robinson qui li cedeix la veu, qui ens guia amb la seva prosa minuciosa i precisa, traduïda per Emili Olcina; qui ens recorda, paràgraf a paràgraf, línia a línia, de fet, que cada paraula és essencial; que escriure és jugar-se no ja l’obra, sinó la vida mateixa en cada mot —en cada mot que escrius o deixes d’escriure.

divendres, 29 de juny del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Edicions de 1984

Teories del no
Eduard Sanahuja Yll 
Em dic Lucy Barton
Elisabeth Strout
L’home que volia arribar lluny
Hans Fallada
A l’oest de Roma
John Fante
Segona persona del singular
Sayed Kashua

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll

Diguem no, si volem ésser

No crec que sigui el moment, ara, de descobrir ni la importància cabdal que tenen ni el premi de poesia Jocs Florals de Barcelona ni l’autor que els va guanyar l’any passat, Eduard Sanahuja Yll, atès que, tal i com indica Isabel Graña a la presentació del llibre, ambdós tenen una sòlida trajectòria que els avala tots sols, però segurament sí que sigui el moment (i el lloc) de fer esment de l’encert —i, també, el coratge— que va tenir el jurat en escollir aquest poemari.

Parlo, expressament, de coratge, perquè Teories del no, Edicions de 1984, novembre del 2016, al bell mig del món poètic català, on massa sovint la grandiloqüència i l’artifici verbal —l’excés, l’excés innecessàriament vitaminat, l’heli glaçat de l’enlluernament, per dir-ho així— prevalen, on la pirotècnia arqueològica del llenguatge disfressa la buidor, el no-res (o el ben poc), corre el risc cert de passar desapercebut per la seva, teòrica, simplicitat, per la seva manera de dir, d’escriure que sembla tan natural, tan immediata, tan senzilla; tan allunyada, precisament, del jocfloralisme mal entès, on la bellesa de les paraules (i el seu exotisme, quan no cripticisme) fa la impressió que constitueixin la raó i el nucli de la poesia.

Per desgràcia, no ens hem alliberat, encara, d’aquell prejudici absurd —i del tot perjudicial— que parteix de la idea, noucentista, que si un poema s’entén a la primera, no és prou vàlid; que quan no ens cal recórrer al diccionari per esbrinar el significat de les paraules escollides que ha emprat el poeta, malament rai, senyal que no en sap prou, que no coneix la llengua ni sap prou bé el seu ofici. Quan, en realitat, i els grans poetes dels darrers anys —començant pel incommensurable Francesc Garriga Barata— han demostrat que és (o, si més no, pot ésser) exactament a la inversa: no hi ha res més difícil —més valuós, més incitador i més enriquidor— que escriure fàcil.

Entre d’altres raons, perquè creure que una poesia (i un poemari) bastida amb paraules intel·ligibles i properes s’entén a la primera és una greu errada. Pensar que els poemes de Teories del no s’entenen —o s’entenen prou, s’entenen (i es donen) del tot— en una primera lectura suposa menystenir-los, suposa quedar-se, en el millor dels casos, a l’inici del camí, a l’escapça. Com tota la bona poesia, cal llegir-los i rellegir-los; un per un, i en conjunt, perquè, com succeeix amb els poemaris que en mereixen la denominació —que no són un simple recull de poemes, sinó uns poemes que formen un conjunt, una entitat pròpia superior—, els uns s’il·luminen als altres.

Com més els llegeixes i rellegeixes, més hi descobreixes, més hi trobes, més hi treus; en primer lloc, el que hi ha posat el poeta; en segon, el que tu ja duies a dins i, mercès a ells, ha (re)sorgit de tu.

Aquest nou llibre de poemes de Sanahuja diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem com si acabéssim de descobrir la poesia, com si mai no n’haguéssim llegit, abans; quan ens alliberem de qualsevol mena de prejudici (literari o no) que puguem tenir; quan som capaços de mirar-nos més enllà del nas.

Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt no pot ésser més falsa la idea que escriu com parla, sense poesia, sense arrecerar-se en el port segur de l’arquitectura i del llenguatge poètic teòricament necessari o convenient. Perquè encara ens costa llegir en la senzillesa; perquè ens és molt més fàcil, encara, descobrircreure que descobrim, de fet— i veure més en l’artifici i en el llenguatge resplendent, enlluernador.

Perquè no estem, per desgràcia, avesats, encara, a que, pel que a la poesia es refereix, dir és —o, si més no, també pot ésser— dir poc, deixar que sigui el vers qui et digui a tu —“En el mar més petit / també hi viu el naufragi”—, qui t’il·lumini, qui t’entri a dins i (et) faci aflorar el que s’hi ha anat fermentant.

Per a això, és clar, cap saber llegir, cal aprendre’n de bell nou, amb calma, sense deixar-se influir per res més que pel text—“Vés-te’n de tu / si vols saber quelcom”—, per la lectura, i amb profunditat. Procurant trobar (llegir, copsar, captar, escoltar, intuir, potser?) la veu del poeta. La veu interior, única, pròpia, intransferible. No pas la (no) veu artificial, estrafeta, forçada, impostada, que no diu, sinó que pretén dir, que pretén meravellar i deixar-nos amb la boca oberta; no pas la veu que empra el llenguatge complicat per (provar d’)ocultar que no té res a dir —o, almenys, ben poc.

Si saps, com l’autor d’El llençador d’espases, què vols dir i, sobretot, com vols dir-ho, no és que no et calgui cap artifici, cap joc funambulístic verbal, sinó que els defuges com els gats l’aigua escaldada. Perquè, en la dificultat, hi perdem més que no hi trobem; en la senzillesa, no tan sols hi trobem —o, si més no, hi podem trobar— més, sinó que, el que és més important, ens hi trobem més.

I què és el que hi trobem, en Teories del no? No pas un “no”, sinó —i heus ací una dels encerts del títol— un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; un crit que, tot fent-nos dir “no” a un cert tipus de vida —a aquella on fem veure que vivim, on ens limitem a passar per la existència, com si en tinguéssim d’altres, com si ens poguéssim permetre el luxe de balafiar el que tenim—, ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat, amb intensitat, deixant-hi tot el que hi haguem de deixar; una vida que ho crema tot i ens crema a nosaltres alhora, en viure-la: “Les paraules es cremen / com la vida”; “Tot anuncia  / el ritual salvatge de l’ocàs. / Tu encara ets / aquell mirall on uns ulls poden veure”.

El “no” del poeta és el “no” a la inacció, al conformisme, a acceptar els “sí” dels altres, a acceptar —i, encara menys, sense plantejar-s’ho, sense experimentar-ho, sense validar-ho amb l’experiència directa— el que ens arriba o el que ens diuen, allò que sap tothom, allò que és així, que sempre ha estat així; les veritats, i, pitjor encara, les conseqüències  que se’n deriven: “en trepitjar, feien camins”; “Només el que no saps / és veritat”; “no som uns animals de granja”; “sovint / costa molt més / obrir una porta oberta”.

Zaratustra, doncs —«Així ho vol l’espècie de les ànimes nobles: no volen tenir res de franc i, menys que res, la vida»—, però un Zaratustra ferotgement, innegociablement individual; fet, bastit, creat i recreat a ell mateix: “si no arrisques / no vius. […] El zero és al risc / allò que el núvol és a la sabata; “No tinguis por”; aquell a qui no li cal demanar, sinó que, el que vol, ho agafa: “un permís inútil / que no s’hauria de demanar mai”.

 Zaratustra que és el jo que es fa a ell mateix —“Deixa anar el teu instint / i refia’t dels teus versos”, que diu no, amb fúria, sense dubtes, contemplacions, recances ni temors: “Sigues valent i escup” (vers, diguem-ho entre parèntesis, que ens duu ressonàncies de Salvat Papasseit). Que et reclama, a crits, que et serveixis del “tret del caçador / que desperta les feres”, que no t’estiguis de res, que “mosseg[uis] fort el coll[, quan arribi el moment . Que no dubtis d’ésser tu mateix, contra tot i contra tots: “ja heu dit «no», / un acte saludable, / com fer fúting al vespre” “hauràs d’escollir / si cal matar Caïm o si cal matar Abel”— si cal.

Un jo exultant i exaltat, a qui li cal “cisellar l’ofec” i “escriure amb les artèries”, que “esbomba / la sement d’un nou caos”, les “veritats doloroses que irrompen explotant”. Per a qui vida i poesia són un tot inextricable: “no he aprés a distingir la vida del poema / ni a separar el poema / del foc d’allò en què crec”, ens diu en un vers esplèndid, molt acostat a la impulsivitat implosiva jaumeponsalordiana de Cala foc als ossos.

Un jo fet ell mateix i per ell mateix, que accepta els aprenentatges i herències dels altres —“La febre del passat s’ha convertit el lava”— però tan sols com a llavor, no pas com a fruit: “si etiquetes el temps, / és temps baldat”; “en el mirall del temps / volen les merles”. Perquè creu que les llavors o les semences rebudes cal que fructifiquin, individualment, dins teu: “el jo és orb / si no va amb tu”; “tot està dit, però mai no s’ha dit prou. / […] tot està dit, però no tot és escrit”. I, que, per tant, reivindica un etern recomençar: “El sí del dematí / ja té color de no / quan cau la tarda”.

Podria dir molt i molt més però em temo que fer-ho seria trair tant el poeta com el poemari —“moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”; “tot el que es diu de més / bijuteria”— així que acabaré dient, amb veu alta, forta i clara: llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

dimarts, 7 de març del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout

De mare en tenim una sola

Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran diversitat —pràcticament, oposició— de caràcters entre les seves dues protagonistes, Olive tan ferma i segura d’ella mateixa, Lucy, tan inestable i carregada de dubtes, però a mesura que vagin avançant les pàgines, el més probable és que s’adonin d’un tret que les posa en contacte: la necessitat que tenen totes dues d’expressar-se, de comunicar-se per entendre’s millor i per entendre els que les envolten, per (tractar de) posar ordre en les seves vides.

A Lucy se li presentarà aquesta oportunitat quan es veu obligada, a “mitjan [de la] dècada dels anys vuitanta” (pàg. 15), a “estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes” (pàg. 9), per l’extirpació de l’apèndix que es complica, i un vespre, al cap de tres setmanes, rep la visita, del tot inesperada, de la seva mare, a la qual “feia anys que no havia vist” (pàg. 13). Una visita que no tan sols l’alliberarà de la sensació de solitud que cada vegada l’aclaparava més —“Sempre que venia una infermera a prendre’m la temperatura, intentava que es quedés un momentet amb mi” (pàg. 12)—, sinó que li permetrà recobrar el seu passat i veure’l amb nous ulls.

(Vols llegir l’article complet? Pots fer-ho a Llavor Cultural)

diumenge, 27 de novembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus 14 del 16

Els meus llibres del 2016

No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.

Novel·la

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.

Narrativa

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Miscel·lània

En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.

Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

dijous, 29 de desembre del mmxvi

Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els dies sense glòria, Sílvia Alcàntara

Viure contra tota esperança

Quan a la contracoberta d’un llibre s’hi indica que les obres anteriors de l’autor o autora van ser acollits “amb entusiasme per la crítica i els lectors” no em puc deixar mai de demanar si això ajuda o més aviat és prejudicial, atès que se li està pràcticament exigint que se situï, al menys, almateix nivell i, alhora, que es jutgi el volum comparant-lo amb els previs. I quan els previs són, aviat és dit!, La casa cantonera i, sobretot, Olor a colònia, l’exigència de partida no és que sigui alta, és que és altíssima.

És per això que entenc que la millor opció —tan en aquest cas en concret com qualsevol— és submergir-se en Els dies sense glòria, de Sílvia Alcàntara, Edicions de 1984, març del 2016, com si ens hagués caigut a les mans directament des del cel, sense que sabéssim qui l’ha escrit ni què havia fet abans. Al capdavall, no és —segons el parer, entre d’altres, de Marcel Proust: «le moi de l’écrivain ne se montre que dans ses livres»— l’obra en ella mateixa la que hem de tenir en compte, sense cap altra consideració?

Si ho fem així, ens adonem, ja des de les primeres línies —“Quantes vegades l’he travessat, el llindar d’aquesta porta, amb la sensació que deixo enrere l’essència , el principi d’una vida diferent?” (pàg. 9)— que l’escriptora sap, molt bé, harmonitzar el fons i la forma de la novel·la; sap que el fons i la forma, el com i el què, constitueixen un tot indissoluble; que l’obra no tan sols recomanava, sinó que gairebé exigia aquella forma.

Que si l’ordre cronològic va amunt i avall, si és una corda elàstica estesa al llarg de més de setanta anys (1930-2003) que es va tensant i destensant durant 280 pàgines, o si la narració va canviant de la tercera persona a la primera, amb una ductilitat acuradíssima —per esmentar tan sols un parell dels grans encerts formals primordials—, no és pas per desig de l’autora (i, encara menys, pel seu caprici), sinó per necessitat narrativa; perquè, escrita d’una altra manera, ben segur que no resultaria ni tan adicctiva ni tan creïble.

Perquè —deixant de costat alguns detalls que esmentaré més avall— aquesta novel·la és, per damunt de tot, creïble, autèntica: pugui o no tenir alguna base inicial autobiogràfica —l’experiència de la noia que deixa el poble on ha nascut i es trasllada, nolens volens, a ciutat fa pensar que hi és—, els personatges estan tan i tan ben dibuixats, tenen tant volum, són tant de carn i ossos, tenen tanta vida de veritat al darrera, que costa imaginar que hagin pogut ésser creades del no-res per l’autora. Són tan reals, que fa la impressió que, més que no pas personatges, siguin persones que s’hagin volgut arrecerar de les inclemències de l’existència entre les pàgines d’un llibre.

Personatges, especialment els tres principals, que deixen petja en el lector; que l’acompanyen, en l’esperit i el pensament, un cop han clos el volum. I dic tres perquè, per més que se’ns expliqui, sobretot, la història d’un matrimoni, la de la Glòria i l’Enric, l’ombra de la Miquela, la mare d’ell, talment com l’espectre del pare de Hamlet, no només és omnipresent, sinó que malgrat ésser absent en gran part dels 70 anys del llibre, la seva presència segueix ocupant un lloc tan important, almenys, com la de l’Eva i el Miquel, els fills.

No tan sols seguirà vivint dins del seu fill, i condicionant-lo, sinó que la seva visió serà decisiva en la resolució de la intriga (que no gosaré, per descomptat desvetllar) de la novel·la: “què m’estàs dient?, què m’estàs dient…!? Que la mare… la mare tenia raó…?” (pàg. 331).

I a través d’aquests personatges, amb tanta força, que se’ns fan tan familiars, tan nostres, Alcàntara, com els bons escriptors, ens parla de la vida; o el que és el mateix, de l’aventura més difícil, arriscada i apassionant de totes: viure; viure, no pas un fet excepcional, sinó una vida qualsevol; una vida que podríem haver viscut nosaltres o els nostres veïns.

Una vida qualsevol que, pel mer fet d’ésser-ho, paradoxalment, no ho és: “es tornaren a comportar amb normalitat; amb aquella normalitat de quan res no és el que sembla i es vol fer veure que sí” (pàg. 66). Una vida que serà més rica, més plena i més creïble, com més diversa i sacsejada sigui per l’eterna lluita de contraris (pel “remolí […] de contradiccions” pàg. 116) que la conforma —i ens conforma. En el seu cas, entre d’altres raons, per una incapacitat de sincerar-se de la dona i la pusil·lanimitat del marit, esdevinguda un “viure sense esperança” (pàg. 313).

És per tot plegat, per la seva gran intensitat, valor i energia, segons el meu parer, és una pena que l’autora no hagi anat un xic més en compte amb dos detalls, potser no del tot definitius però entenc que prou importants, que fan decaure un xic l’alt nivell general —bastant per sobre del que s’acostuma a publicar— de la novel·la. El primer, algunes metàfores de caràcter modernista que, tot i que en un inici resulten simpàtiques o agraïdes, a poc a poc, per obvies, esdevenen no ja supèrflues, sinó contraproduents: “un tronc, roent pel foc, s’esberlava entremig d’espetecs provocant una esllavissada” (pàg. 131).

I, en segon lloc, i per idèntic motiu, algunes intervencions de l’autora que expliquen, innecessàriament, allò que hauria d’explicar la novel·la mateixa; que diu al lector allò que hauria de dir la narració: “parlaven de coses intranscendents mentre callaven el que els preocupava. No fos cas que s’alterés la convivència disfressada d’harmonia que feia temps que s’havia instal·lat dins de casa” (pàg. 289).

Si no fos per aquests matisos —que segurament la majoria dels lectors creuran producte d’una mentalitat primmirada en excés— no dubtaria en parlar d’un dels llibres més rodons de la temporada. Si us agrada llegir, ja us podeu afanyar a comprar-lo a la vostra llibreria de guàrdia.

dimecres, 30 de març del mmxvi

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Aquest cor que et pertany, Hans Fallada

Que la biodiversitat literària és del tot imprescindible al nostre país ens ho demostren casos com el d’Edicions de 1984, que ens va permetre conèixer un autor tan important com Hans Fallada, que fins llavors només havien pogut degustar a casa nostra els que dominaven la llengua alemanya. Mercès a la traducció de Ramon Monton, vam poder gaudir, entre d’altres, de Llop entre llops i de L’home que volia arribar lluny.

El setembre va afegir-hi Aquest cor que et pertany (Dies Herz, das dir gehört), una obra que, tal com ens explica l’epíleg d’Almut Gieseke, prové d’un encàrrec cinematogràfic, que l’escriptor nascut a Greifswald d’entrada no veié gaire clar, però que, una vegada els productors acceptaren les seves condicions (“treballar sol i […] escriure l’argument per a una pel·lícula en forma de narració o de novel·la”, pàg. 273), anà fent a poc a poc seu, fins posar palesar que “el seu talent narratiu li permetia explicar històries sobre persones reals fins i tot amb la cotilla d’unes «pautes» imposades” (pàg. 280).

D’aquesta manera, portà el guió cap al seu terreny i convertí el que en principi havia d’ésser el retrat de les beneficioses virtuts del règim nacionalsocialista, en contraposició a la inhumanitat del capitalisme nord-americà, o el que és el mateix, sobre la superioritat del poble alemany, en una nova història sobre l’individu. Sobre la persona que, per una o altra raó, és llançada al món sense cap ajuda i ha d’anar fent el seu camí i, al mateix temps, fer-se a ell mateix: “Me’n vaig anar per por de la meva família. Per por de tornar-me algun dia com ells. Per por de no poder arribar mai a ser qui soc” (pàg. 185).

El triomf o, almenys, la prevalença de l’individu per damunt de la comunitat; fins i tot, malgrat o en contra de la comunitat. Perquè si Johannes Wiebe, el “molt juvenil i bonhomiós” (pàg. 10) protagonista del llibre va avançant, a força d’ensopegades i de caigudes, no és tant perquè el seu país li ofereixi moltes oportunitats, sinó perquè trobarà, en el moment adient, una altra persona, la inoblidable Hanne, que creurà en ell i li farà costat, que li allargarà la mà quan tots la hi retiren: “Ha estat la cosa més meravellosa que m’ha passat mai: que una persona m’hagi defensat com vostè ho ha fet…” (pàg. 92).

Una noia que combina “un aspecte senzill” (pàg. 70) amb “un aire de poble” (Íd.), que treballa en un mercat, en un ambient de pobresa i de contínues limitacions, on hi regna la llei del més fort, de la selva humana més salvatge, del preocupar-se només d’un mateix, on ella lluu com una estranya joia de bondat i de puresa; com un àngel redemptor caigut directament del cel, que no dubtarà en deixar-ho tot per ell: “La fa feliç que ell n’esperi tant, perquè li agrada molt donar, no faria més que donar” (pàg. 95).

Un àngel, això sí, de carn i ossos, abillat a la manera humana, que pateix en pell pròpia el dolor i la injustícia del món terrenal; perquè si en el planeta terra no és ja normalment un lloc gaire adient per a ésser celestials, encara ho fou menys en el període d’entreguerres, arreu, però sobretot a Alemanya, on qualsevol mostra d’humanitat o d’amor per als altres es vista (i criticada) com un, inacceptable i inconvenient, senyal de feblesa.

Però, com sempre ha tingut més que present l’autor alemany, i com posa de manifest en aquesta narració que (tot i que no va poder revisar o refer com segurament hauria convingut, per equiparar-la a les seves obres majors,) manté l’aroma i l’essència falladiana, la feblesa no sempre prové de l’interior sinó, com diagnosticà Freud, de l’exterior, de la petja dels altres: “No ets gens feble, això és el que t’han fet creure. Qui insisteix d’aquesta manera en ser ell mateix no pot ser feble” (pàg. 188).

dijous, 22 d’octubre del mmxv

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el diumenge 15 de novembre del 2015

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Torero d’hivern, Miquel Adam, Edicions de 1984

* Barcelona és no conèixer ningú i trobar-se tothom.
Miquel Adam, Torero d’hivern, Edicions de 1984, 2015, pàg. 33)

* Els llibres que més t’agraden a tu seran els que menys es vendran.
© Miquel Adam, Torero d’hivern, Edicions de 1984, 2015, pàg. 139)

* Les separacions només es tornen amistoses amb el temps.
© Miquel Adam, Torero d’hivern, Edicions de 1984, 2015, pàg. 150)

* Era massa jove per estimar la solitud, només sabia patir-la.
© Miquel Adam, Torero d’hivern, Edicions de 1984, 2015, pàg. 211)

Categories
Notes de lectura

Torero d’hivern, Miquel Adam

El gènere del conte ha anat seguint els passos del de la novel·la i ha esdevingut divers, multiforme, gairebé il·limitat. En un principi era una història que avançava cronològicament fins abocar a un final més o menys inesperat, però des que Monterroso va fer la broma que havia escrit el conte més curt que mai vist, i una bona colla de mandarins culturals van creure’s que ho deia de debò, el món de la narrativa ja no va tornar a ésser el mateix. Massa sovint l’experimentació formal, la voluntat de fer el que no s’ha fet abans, ha sacrificat l’argument en nom del lluïment.

És per això que entenc que ha estat una sort que, en redactar Torero d’hivern, Edicions de 1984, en Miquel Adam s’hagi deixat guiar més pels seus gustos i sentits, per la seva manera d’escriure i de descriure el món, que no pas per la voluntat d’èpater, de demostrar que és un geni capaç de dur a terme el darrer pas de rosca. És ben possible que no ens enlluerni amb ells, que no ens quedem bocabadats per la seva innovadora experimentació formal, però com a torna, no ens succeirà com en tants reculls, on quan l’esclat inicial s’apaga, no en queda gairebé res.

Amant com és de Georges Saunders, com es pot molt bé constatar per la citació que encapçala el volum, podria haver seguit la via fàcil, la de provar de convertir-se en el seu acòlit català, però, sabent molt bé que aquell que s’inspira (per no dir, imita) un altre acaba per esdevenir prescindible, ha preferit seguir el seu camí, i escriure el que el volia (i, el que és més important, havia) d’escriure: la seva literatura.

Perquè, em sembla que no hi ha cap dubte, en aquest conjunt de 17 relats el que hi veiem, per damunt de tot, és la impremta vital del mateix Adam. Tinguin o no un rerefons autobiogràfic, i segons el meu parer, (gairebé) tots el tenen, en major o menor mesura, el que ens ofereixen és la seva visió del món. El propi autor es disfressa (més o menys, segons els casos) dels seus personatges i, tot permetent que expliquin les seves històries, s’expliquen a ells mateixos i, alhora, l’expliquen a ell.

És per això que totes les narracions són escrites en primera persona, fins i tot quan no ho sembla, quan empra la tercera: aquest ell no és més que un jo dissimulat; un jo que s’amaga, més malament que bé, sota un ell. I crec que és per això, també, que els diàlegs presideixen, d’una manera tan evident i generosa, els relats: perquè, per entendre’s, per explicar-se a ells mateixos, els cal parlar; parlar amb algú altre que, en el fons, és un altre jo, que és la única manera assenyada de parlar amb ells mateixos. O el que és el mateix, perquè l’autor pugui parlar amb ell mateix, perquè pugui conèixer-se de veritat.

No cal dir que si únicament hagués aconseguit això, si s’hagués quedat a l’estadi del propi coneixement, ben poc servei podria fer a algú. El que confereix valor al volum és que tant la seva visió vital, la seva necessitat d’exploració i de coneixement, d’entendre el que segurament no es pot entendre, de fer-se preguntes que possiblement no tenen (ni poden tenir) resposta, coincideix amb la de tota (si més no, una gran part de) la gent que comparteix la seva edat i el seu temps; que no s’hi emmiralla ell, sinó tota una generació.

El Miquel Adam que, ocult sota una màscara més o menys transparent, protagonitza els seus contes és, alhora, una imatge fidel de tots aquells ex-joves que s’acosten perillosament als quaranta anys i tot d’una descobreixen que no tan sols no seran els Reis del Món, com tot semblava indicar-ho, sinó que, per no arribar, no han arribat ni a regnar en les seves vides.

És per això que, desvetllats del seu somni dogmàtic, desencantats, s’aferraran amb frenesí a tot allò que, de més lluny o més a prop, faci olor a èxit, encara que sigui a èxit devaluat o de segona categoria. En aquest sentit, “La presidència” és emblemàtic: “Sento una energia nova que em fa tremolar d’emoció […] No m’arronso, no em resigno que el meu mandat passi desapercebut. […] Celebro la meva ascensió, el nou ordre” (pàg. 49).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, diumenge, 27 de setembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat