Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria per Sant Jordi

 Un altre Sant Jordi és possible (i imprescindible)

Fa no pas gaire, Ricard Ruiz Garzón es demanava a El Periódico si “un altre Sant Jordi és possible”, i oferia les seves alternatives al Sant Jordi dels darrers temps, on, per desgràcia, sembla que compta més el qui que no pas el què: si el llibre l’ha escrit una persona coneguda (no diguem, ja mediàtica) que no pas si és un llibre literàriament valuós.
Cada any, per Sant Jordi, fa la sensació que  hi hagi pocs llibres per triar, atès que la majoria dels mitjans es limiten a parlar d’una desena de llibres i a pronosticar que algun d’ells serà el més venut. I, és clar, com que els altres no se’n parla, s’acaba convertint en una profecia autocomplerta.
És per això, perquè estem convençuts que un altre Sant Jordi no només és possible, sinó del tot imprescindible, que, des de Núvol, faig la meva pròpia (i, per tant, intransferible) selecció se llibres que he pogut llegir des del passat Sant Jordi fins ara i que considero que posseeixen una qualitat literària destacable.
Dins de cada gènere, els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.
Gaudiu-los! (Ens farà molt contents si feu servir l’apartat de “comentaris” per fer-hi les vostres aportacions).

Novel·la


L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol 2015). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

El nedador del mar secret, William Kotzwinkle, traducció Yannick Garcia (Navona Editorial, octubre 2015). Una breu, intensa, colpidora, poètica novel·la, que t’impacta com ho fan ben pocs llibres. La seva tan reeixida mescla entre bellesa, plasmació de sentiments i dolor el converteix en un imant, se’t fa tan proper, tan teu, el sents tan agusadament propi que no el pots deixar. I et preguntes, inevitablement: «Com és possible que no hagués sentit parlar mai abans d’aquesta novel·la tan pregonament humana i emotiva?».
Una petita i meravellosa miniatura en prosa.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre 2015). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

 

La filial, Serguei Dovlàtov, traducció de Miquel Cabal Guarro (LaBreu Edicions, gener 2016). Una diàfana mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària. Hi retrobem algunes de les característiques definitòries del magnífic escriptor rus —l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou, o, si més no renovat: el de l’amor.
Una veu narrativa personal i intransferible que no ens podem permetre el luxe de negligir.

La confessió de la lleona, Mia Couto, traducció Pere Comellas Casanova(Edicions del Periscopi, febrer 2016). Una novel·la fascinant, inquietant, seductora, immediatament atractiva, que ens convida a un inoblidable viatge al més enllà que no és —ni molt menys— només geogràfic, sinó, sobretot espiritual. Un viatge que és fàcil emparentar amb el realisme màgic sud-americà però que, segons el meu parer, té molt més de real —de tocar tan peus a terra, d’escoltar de tan a prop la Natura, que és la terra i la Natura qui parla— que no pas de màgic. D’una realitat primigènia, no adulterada, on l’home viu en, per i per a la Natura. On l’home és per la Natura.
Una faula que converteix el llenguatge (gairebé) en protagonista.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Dietaris, memòries, epistolaris

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 
Els burgesos són sempre els altres, Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— obra, que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Poesia

Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot (Cafè Central / Eumo Editorial, febrer 2016). Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït tots els jos, que els ha mesellat o anyellat que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser.
Si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren del risc a la renuncia a ésser i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?

Assaig

La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx, traducció de Marta Rebón  (Raig Verd, març 2016). La plasmació que, tot i que potser només sigui de vegades, el Premi Nobel de literatura l’encerta de ple. L’escriptora nascuda a Stanisławów no tan sols sap escriure, i fer-ho molt bé, sinó que té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si volem arribar al fons del fons, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.
Si creieu, encara, que l’assaig no està fet per a vosaltres, llegiu Aleksiévitx.

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

dimarts, 19 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El diari de la Rywka, Rywka Lipszyc

L’infern humà

Durant molt de temps, massa i tot, el gran referent literari juvenil de la persecució dels jueus per part del nazisme ha estat El diari d’Anna Frank, llegit i rellegit, amb raó, arreu i per tothom. Una troballa afortunada, explicada en detall al prefaci, permet que ara l’Anna estigui molt ben acompanyada per una altra atroç víctima del racisme i la desraó: la Rywka (pronunciat Rif-ka) Lipszyc.

El seu esfereïdor El diari de la Rywka (The Diary of Rywka Lipszyc), Empúries, setembre del 2015, traduït per Josefina Caball, el començà tot just als catorze anys, quan “ja feia més de tres anys que vivia al gueto de la ciutat [de Lódz] i ja havia perdut els pares” (pàg. 18) i, com acostuma a succeir a un bon nombre d’adolescents, comença a prendre notes per assajar d’entendre el que li passa, i per intentar entendre’s a ella mateixa: “en moments com aquest m’agradaria estar sola amb una persona que em pogués comprendre” (pàg. 32). Amb la gran diferència, és clar, que la seva adolescència no té (gairebé) res a veure amb la de la majoria.

Com el de la seva predecessora, és un diari sorprenentment adult, ja que, tot i que afirma que “tinc la sensació que sé molt poques coses” (pàg. 29), tant el que narra com la manera de narrar-ho no té gaire a veure amb les preocupacions habituals de la seva edat. Hi apareixen, per descomptat, però, com és natural, resten amagades sota l’ombra atziaga de les circumstàncies: “Oh, de debò, m’entretinc tant a descriure la vida «exterior» que no tindré temps d’escriure sobre la meva vida «interior»…” (pàg. 65).

Per fortuna, ja que precisament és aquesta vida «exterior» la que ens interessa, la que li atorga el seu major valor documental. La vida insofrible, inhumana de l’espai tancat on són obligats a viure, malviure o sobreviure, de fet, els jueus: “Tot és culpa del gueto! Aquest gueto! Realment és insuportable.”(pàg. 121). Reclosos com bèsties, únicament sostingudes en vida mentre en puguin treure profit: “per a ells no som humans, sinó només màquines” (Íd.).

Fins a un extrem tan brutal que no és gens d’estranyar que arribin a dubtar d’ells mateixos, i que cerquin la seva confirmació en el patiment: “M’alegro de poder «sentir» que fa mal, perquè mentre faci mal, vol dir que sóc un ésser humà, que puc sentir —si no pogués, seria terrible!” (Íd.).  Així com els calgui el recolzament de la religió per no embogir: “Si no fos per la meva fe, jo, com les altres persones, perdria les ganes de viure” (pàg. 105).

En definitiva, una nova mostra, absolutament esgarrifosa, de la barbàrie i el salvatgisme —“el que és tràgic també és absurd” (pàg. 110)— que comporten, obligatòriament, la intolerància, el feixisme i el fanatisme duts més enllà del límit. Una advertència més d’un infern humà, massa humà, que convindria que mai més no tornés a repetir-se.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el diumenge, 21 de febrer del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Els meus 15 del 15

Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

Novel·la

También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.

 

Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.

 

Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.

 

Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.

 

L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

 

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

 

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

 

Dietaris, memòries, epistolaris

Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.

 

Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 

Poesia

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.

 

Assaig

Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

 

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

 
 

Publicat a Núvol

Si voleu dir-hi la vostra, completant o complementant la llista amb les vostres preferències, afegiu els vostres Llibres del 2015 als comentaris de la pàgina. Seran una aportació molt benvinguda. Moltes gràcies!
Categories
Cròniques literàries

Dracs de tinta a Catalunya Ràdio

Que a un plegat d’escriptors i escriptores —animals solitaris i entotsolats, reclosos sempre a les nostres esquifides cambres pròpies woolfianes sense altra companyia que els llibres i les hores que avancen sense avançar— en convidin a una reunió amb el Director de Catalunya Ràdio ens resulta tan estrany com tenir un plat calent a taula; ens intimida: als uns, és clar, més que no als altres.

És per això que només observant, amb mirada d’entomòleg —que no som, potser, els autors els insectes més incatalogables de tots els éssers vius?—, com pugem les escales cap a la sala de reunions on ens adrecen (l’un, trepitjant fort, com si cada graó fos terra conquerida; l’altre, amb indecisió, com demanant permís a cada passa; l’altra, esguardant-ho tot, meravellada, incapaç encara de creure que sigui allí…) podríem fer-nos una idea bastant precisa de les seguretats i inseguretats de cadascú.

(El més insegur, sens dubte, aquest cronista, tot i que procura ocultar-ho amb la seva dosi de causticitat habitual).

Un cop asseguts, Fèlix Riera ens dóna la més cordial benvinguda, explica que són els Dracs de Sant Jordi, escollits conjuntament pels professionals culturals de l’emissora i per Núvol: una voluntat de donar a conèixer autors i autores que hagin publicat no fa pas gaire una obra literària de qualitat i que, per no aparèixer als mitjans de comunicació, corren el risc de passar malauradament desapercebuts per al gran públic. Amb aquesta finalitat, cadascun dels escriptors serà convidat, al llarg de la setmana de Sant Jordi, a algun dels programes més representatius de Catalunya Ràdio per parlar-hi del que han escrit.

Tot seguit en Bernat Puigtobella, editor de Núvol rebla el clau afirmant que el propòsit de la iniciativa és equilibrar, en la mesura del possible, la desproporció entre vàlua literària i coneixement públic dels escriptors del país. Comenta que l’elecció ha estat difícil —“Potser algun altre autor s’hauria merescut, també, haver-hi estat inclòs”— però la creu tan proporcionada —“Hem procurat representar escriptors dels diversos territoris de parla catalana, amb paritat de gènere”— com justa: “Tots 10, els set que són presents aquí més en Joan Benesiu, la Teresa Colom i l’Esteve Plantada, que no ens han pogut acompanyar, s’han guanyat ben guanyada la seva selecció”.

Per acabar, a fi que cada programa de l’emissora pugui escollir amb major base l’autor o autora que més li interessa ens demana que ens presentem i fem una breu síntesi de les nostres obres.

Mercè Cuartiella, explica que amb Gent que tu coneixes (Edicions Proa), el recull de contes amb el que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2014, ha volgut retratar tot un grup de personatges extrets de la quotidianitat, que viuen unes vides gens excepcionals i, tanmateix, plenes d’interès en una ciutat de mida mitjana o petita.

Andrea Rodés indica que amb El germà difícil (La Magrana) ha volgut explicar —i alhora, explicar-se— les raons i desraons que poden dur a la depressió una persona de trenta anys. Per fer-ho, situarà els seus personatges en una situació extrema, una excursió al pic de Mulleres que es va complicant més i més, per veure com se’n surten.

Per la seva banda, Antoni Gual comenta que Locus (La Campana Editorial) és una obra difícil de classificar que, des d’un punt de vista humorístic sovint elevat, i amb una estructura del tot heterodoxa, li ha permès exposar la seva peculiar i intransferible, per tant, pregonament personal, de veure i entendre el món que ens envolta.

L’autora valenciana Anna Moner, presenta El retorn de l’hongarès (Edicions Bromera) com una thriller que té la seva arrencada en l’entrada a l’Institut Medicolegal, al final del segle XIX, de París d’un taüt de gran dimensions que, amb les tècniques d’aquell temps, no pogué ser investigat com calia. No serà fins més de cent anys després quan, amb els mitjans del segle XX, el misteri es podrà tractar de resoldre.

Jordi Nopca, després d’una molt escaient ironia —“Aquesta trobada d’escriptors em fa pensar en una reunió d’Alcohòlics Anònims, on cadascú explica com vam contreure el vici d’escriure”— comenta que Puja a casa (L’Altra Editorial), Premi Documenta 2014, és un recull de contes, escrits al llarg de cinc anys, que descriuen parelles joves de la Barcelona actual que proven de sobreviure als estralls d’una crisis que sembla no tenir fi ni compte.

Ferran Escoda, explica que la idea d’Els meus millors pròlegs (La Temerària Editorial), un llibre o meta llibre que aplega tot un seguit de pròlegs de llibres imaginaris escrits per autors igualment ficticis, prové del seu costum, que creu extensible a la majoria dels lectors, de saltar-se els pròlegs dels llibres que llegeix: “Amb el meu, això no serà possible”.

Finalment Xavier Serrahima —disculpeu-me l’autocitacio…— exposo la gran paradoxa que suposa el fet que, tenint com tinc dues novel·les encara inèdites, sigui precisament Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal), on reflecteixo les quasi insuperables dificultats que té qualsevol artista per obrir-se camí en el món de la cultura, la primera que un editor mostri interès en publicar-la.

Per desgràcia, aquells que no han pogut venir però sentim espiritualment al nostre costat, Joan Benesiu (Gegants de Gel, Edicions del Periscopi), Teresa Colom (La senyoreta Keaton i altres bèsties, Editorial Empúries) i Esteve Plantada (Fosca límit, AdiA Edicions), no poden fer-nos cinc cèntims de les seves obres.

(Els convido, des d’aquí, de tot cor, a fer-nos-els arribar. Els afegirem, en apèndix, tan aviat com ho facin: “Tots per a un i un per a tots (deu)!”)

En acabat les nostres respectives al·locucions, ja més tranquils —tractar d’explicar (i encara més, de manera  breu) allò que hem explicat escrivint l’obra, a banda d’una tautologia, no suposa una perillosíssima aventura de risc?—, donant-nos recolzament mut amb els esguarda, ens atansem a la taula on l’emissora ha preparat un petit refrigeri.

Potser, més que la reunió, aquesta hauria d’ésser la noticia literària del dia: set autors en llengua catalana que, encara que sigui per un sol dia, poden menjar gràcies al que escriuen!

Annex: síntesis, que ens han fet arribar ells mateixos, de les 0bres dels tres absents.

Joan BenesiuGegants de Gel (Edicions del Periscopi): Ushuaia, Argentina. Els personatges de Gegants de gel busquen recer després de diferents tempestes personals. El bar Katowice els acull. A fora, enmig de caramells de glaç, els espera l’oblit, a dintre, però, la confluència d’unes vides de frontera significarà l’esperança d’una redempció construïda a base de narratives, suc final de l’existència.

Joan Plantada: Fosca límit (AdiA Edicions): La poesia és un ring on juguem a esbatussar-nos, on mirem de fit a fit els estímuls que volem conquerir. Escriure és una obstinació, una manera de cavar immensitats que desconeixem, l’esclat de la força centrífuga d’uns mots ebris i en allau permanent.

 Teresa Colom: La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries) t’endinsa dins un món de personatges extraordinaris on hi neixen nens i nenes amb rareses. Les reaccions dels protagonistes són molt humanes, de manera que els fets més impossibles esdevenen versemblants. Unes històries que repassen l’existència des de l’inici fins a la mort i creen un univers complet, de vegades cruel, però ple de tendresa i humor.

dijous, 16 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Homes sense dones, Haruki Murakami

* Vol dir que podem entendre mai ningú del tot?
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 42)

* És impossible saber del cert el que pensa una dona.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 43)

 * La llengua que parlem defineix la persona que som.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 58)

 * Potser s’ha de passar per l’experiència d’estar sol quan ets jove. Com una part del procés de fer-se gran.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 74)

 * És inevitable que amb el temps els records es vagin reconstituint.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 90)

 * Recordar durant molt temps algú que s’ha mort no és tan fàcil com la gent es pensa.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 130)

 * El records són poder, de vegades.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 183)
Traducció Albert Nolla i Jordi Mas López

Categories
Notes de lectura

Homes sense dones, Haruki Murakami

Desvetllant l’ànima dels homes (i les dones)

Quan duus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t’hagi commogut de veritat, no t’hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és la de servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d’identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb major alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Amb Homes sense dones (Onna no inai otokotachi), Editorial Empúries, març del 2015, traduït a quatre mans per Albert Nolla i Jordi Mas López, el nou recull de contes d’Haruki Murakami, m’ha succeït exactament això: des de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària —aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica); que et facilita l’entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat— m’ha seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines; com li ocorre al protagonista de “Xharazad”, la quarta narració del recull, em calia saber què m’havia d’explicar l’autor japonès.

Saber què els passava, que havien d’explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi” (pàg. 264). O el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen un xic al marge d’allò que, encara que sigui per estricta aplicació de l’estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor —tan aviat com hi anem convivint literàriament (si se’m permet l’expressió)—, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d’una manera o altra, tots ho som, de no normals, d’especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l’art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans, grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que, en principi, és quotidià o poc destacat no ja en interessant, sinó en atractiu —per no dir, en excepcional.

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s’hi expliqui (quasi) res, ni s’hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni d’explicar-s’hi, ni de dir-s’hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s’hi explica i s’hi diu… tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè: “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?” (pàg. 42). I una tal pregonesa, una tal totalitat l’autor d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l’assoleix prescindint tant d’artificiositats formals, de discursos proselitistes, com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil; el de la senzillesa i naturalitat: “Feia servir paraules corrents però en cap cas suades. Al contrari, eren ben reals” (pàg. 115); raó per la qual “Jo l’escoltava en silenci” (Íd.).

I això només és possible, potser —“potser faig servir massa la paraula potser” (pàg. 264)— posseint un profund, connatural, coneixement de l’ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim; a anar dibuixant, volens, nolens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de març del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de L’herba de les nits, Patrick Modiano

* Evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.
Patrick Modiano, L’herba de les nits, Proa Edicions, 2014, pàg. 33)

* Abans que sotmetre els altres a un interrogatori, val més sempre acceptar-los com són.
(© Patrick Modiano, L’herba de les nitsProa Edicions, 2014, pàg. 67)

 * No segueixo mai cap consell de ningú.
(© Patrick Modiano, L’herba de les nitsProa Edicions, 2014, pàg. 99)

 * Tenim el dret de jutjar les persones que estimem?
(© Patrick Modiano, L’herba de les nitsProa Edicions, 2014, pàg. 155)

Traducció de Mercè Ubach

Categories
Notes de lectura

Tot és no-res; no-res és tot

En acarar-te amb les múltiples, il·limitades possibilitats d’enfocar una anàlisi literària —o artística, en general— el primer dubte que se’t (si més no, se’m) planteja és si és humanament factible definir l’indefinible, maldar per copsar amb paraules i catalogacions allò que es nega a ésser dit, explicat o catalogat. Analitzar, opinar és, per damunt de tot decidir, escollir; per tant, com succeeix amb les traduccions, trair —en major o menor mesura, però trair, al capdavall. O, almenys, si el mot trair ens provoca basarda, reduir.

Traïció o reducció que serà més acusada, més greu i flagrant com més complexa, completa i rica que sigui la creació artística que tinguem el propòsit —la gosadia o l’arrogància, potser— d’analitzar.

Davant de les obres grans, doncs, la modèstia interpretativa, el caràcter d’aportació de caire sempre provisional, pendent tothora d’una falsabilitat posterior, no és ja convenient o necessària, ans del tot imprescindible. com al traductor, l’analista haurà de reconèixer la prevalença de l’autor i, posant-se al seu servei, provar de treure el millor d’ell mateix.

Valgui aquest llarg exordi com a assaig d’introducció a l’anàlisi d’una novel·la tan genialment inclassificable i irreductible com Això és tot (All That Is), de James Salter, Editorial Empúries, març del 2014, traduïda amb una perícia encomiable per Ferran Ràfols Gesa. Tal i com s’esdevingué amb L’última nit, el seu recent recull de contes, la seva escriptura (precisa i preciosa) ens deixa, literalment, sense alè; ens atrapa amb una força poderosíssima, enlluernadora, irresistible.

Un llibre sorprenent, inesperat, que d’entrada t’intriga, ja que no ets capaç de saber ben bé on et porta, però que tot d’una, sense saber per quina raó —“no ho podia explicar”, (pàg. 371)—, se t’emporta i et transporta —“t’ho empasses tot”, (pàg. 64)—, sense que siguis capaç de deixar-lo estar, com si la màgia de la seva narració t’hagués hipnotitzat o privat de la teva llibertat.

El llegeixes, el llegeixes i el segueixes llegint, sense adonar-te que les hores —i les pàgines— han anat passant; que el temps i la realitat quotidiana han quedat enrere; en un altre nivell, aturats des del moment que l’obra —o, més exactament, l’embruix de l’escriptor— s’ha apoderat de tu. La realitat, ficcional, del llibre t’ha sobrepassat, i t’ha fet oblidar, la realitat de cada dia.

Un llibre en constant expansió, com una bola de neu minúscula que comença a caure des de dalt de tot d’un cim i que a mesura que va davallant va prenent més volum i contingut, fins a convertir-se en una allau immensa, indeturable. On tot, i sobretot, tothom, és protagonista.

Cada nou personatge que fa la seva aparició, fins i tot els més aparentment insignificants i efímers, testimonials, pren un gruix impensat, convertint-se en una peça imprescindible; ja sigui gran o reduïda, totes elles ocupen el seu lloc i deixen el rastre del seu pas —de llum o de foscor, segons el cas— tant en la novel·la com en la vida del protagonista.

Sense ells, el jo final de Philip Bowman, que s’ha anat construint i conformant per acumulació, seria diferent; seria un altre jo. Perquè en la seva vida —com en qualsevol altra— res és fútil; tot deixa petja i fa gruix: “Recordava clarament aquells dies, tot i que ara només eren una ombra en la seva vida”, (pàg. 46).

En el fons, aquesta novel·la d’època, argument ritme i llenguatge tan modern, tan irrenunciablement actual ens retorna als llavis i al pensament l’aroma dels clàssics antics, narrant-nos la inacabable odissea que esdevé qualsevol existència: el gran viatge, eriçat de perills, paranys i contradiccions que és la vida: “Ell era al mig del camí de la vida, i tot just començava”, (pàg. 246); “Tota la seva vida havia estat una preparació”, (pàg. 247).

Aquest viatge d’aprenentatge i coneixement que, per més que el fem en companyia, hem d’afrontar tots sols; aquest viatge incert i inconegut que, encara que sovint dubtem de si ens està duent enlloc, sempre ens duu a nosaltres mateixos.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 d’abril del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Cròniques literàries

Presentació de Barcelona no existeix, de David Castillo

Entrar a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia és fer-ho en un altre món: un d’impossible en un país on la meitat de la població mai no llegeix cap llibre i on l’altra meitat en llegeix un parell l’any. Un món colossal on els llibres són per totes bandes, encoixinant barrocament tant les taules com les parets, en una mena de laberint infinit de lletra impresa que et meravella i t’aclapara alhora. Avances i et sents com Jonàs dins la balena…, però sense ganes de sortir-ne mai més.

Al fons del fons, en una taula, hi seu en David Castillo, al seu costat, en Josep Lluch. L’un vestit de fosc, l’altre de clar; l’un lluint un rostre radiant; l’altre, més consirós, amatent a tot: dues balances perfectes que es complementen.

© fotografia: Robert Ramos, 2014

Pregonament emocionat, ansiós, rompent amb les convencions no escrites, l’escriptor s’avança al seu presentador i pren la paraula per explicar que partí de les edats del seu pare, 88 anys, i la del seu pare espiritual, l’Arnau Puig, 86, per escollir l’edat del protagonista de la novel·la. Tot d’una s’adona que no està essent gaire ortodox i cedeix el torn a qui l’havia d’introduir.

L’editor d’Empúries indica que el David i ell havien pensat fer la presentació de Barcelona no existeix “a partir d’una conversa. D’una banda perquè ens semblava que així era més àgil i més agrair; d’una altra perquè aquesta novel·la breu és una perdigonada d’idees i convida a fer moltes preguntes. La primera: per quina raó després de fer tres novel·les de retrat molt realista sobre la ciutat, ara n’escrius una amb un títol com aquest? Què li ha passat a Barcelona?”.

“El que ha passat —respon el protagonista de la vetllada, mentre va saludant amb expressivitat i efusió tots els que van arribant— és que, cada dia quan baixo per Vallcarca, comprovo que ja no existeix, que l’han destrossat. Hi ha moltes zones de Barcelona devastades. En canvi, el carrer Balmes, la Via Augusta i Les Glòries, que anaven funcionant, estan en obres. Però no estàvem arruïnats? L’única Barcelona que existeix és la d’una mena de realitat virtual per als turistes, d’aparador, que amaga les misèries, com ho han fet sempre els països empobrits. Potser és així com acabarem i això és el que he tractat de reflectir en la novel·la.”

Tot seguit en Lluch exposa que li fa l’efecte que l’obra que ha escrit en Castillo hibrida les seves tres vocacions: la de poeta, periodista i narrador, i li demana si creu que ha trobat una fórmula per lligar la densitat de la poesia, la crònica del periodista i l’arquitectura argumental de la novel·la.

El seu company de taula ho confirma: “Certament això d’escriure un argument és com construir una casa, però al complet: des de fer els plànols fins acabar col·locant l’últim endoll. I en aquest cas, el protagonista de la novel·la és un supervivent de la vida i la literatura. La idea era fer una mena de barreja de gèneres i d’actituds davant la vida.”

Després aprofita l’avinentesa per demostrar la il·lusió que li fa que s’hagin aplegat tants i tants amics per acompanyar-lo, relatant amb estimació, humor i alegria algunes de les múltiples anècdotes que compartí amb uns quants dels presents. I continua posant de manifest el component insubstituïble de nostàlgia que té el seu llibre —que permet, malgrat la distància cronològica, enllaçar-lo amb les seves tres novel·les anteriors: El cel de l’infern, No miris enrere, El mar de la tranquil·litat—, en remarcar que al llibre decidí reconstruir la Rambla del Raval perquè li va fer molta ràbia que hagin fet desaparèixer el carrer Sant Jeroni. I ho féu basant-se en alguns dels barris del centre de Manila.

Comenta que en un principi tenia la intenció de situar l’obra al voltant de Santa Maria del Mar i de Santa Caterina, però al final optà per prendre com a eix el barri del voltant del Pi.

El presentador li demana si haver redactat, després de tres novel·les de caràcter convencional, una de molt més lliure, que imbrica poesia, assaig i narració, denota que pensava que ja s’ho podia permetre.

“Més que no pas això —contesta—, el que vaig pensar és: faré una cosa que m’agradi, una gamberrada…”

“I ara tens el problema que s’està venent…”, l’interromp en Lluch, servint-se de la mateixa ironia que en Castillo.

“Sí, s’està venent… I a més als crítics, que acostumen a repartir patacades, almenys a alguns, els ha agradat molt. I això que és la novel·la que m’ha costat menys.”

La conversa, o més aviat monòleg del periodista, poeta i narrador, un xic desgavellada però tan apassionat com interessant, tan sincera com emotiva, es manté encara una bona estona. Intercala tant acotacions sobre l’obra —reconeixent, per exemple, la influència d’alguns autors de ciència-ficció com James Ballard o William Gibson— com, com més va, més, sobre tota una multitud de qüestions diverses, que evidencien que se sent immensament feliç, gairebé eufòric —embriac d’alegria i satisfacció, gosaria dir-ne—, en companyia de tanta gent com se l’estima; d’aquesta gent que ha vingut, a vegades de ben lluny, tan sols per estar al seu costat i donar-li suport.

Tan i tan feliç que arriba a fer la impressió que, en algun instant, fins i tot la raó de l’acte —la presentació de la novel·la— ha passat a segon terme.

Per a ell, allò és, sobretot, una trobada d’amics —de vells i nous amics i companys. I per a nosaltres, per als presents, una oportunitat d’oferir a un amic, però també a un esplèndid escriptor, un gran homenatge; el gran homenatge que es mereix —i que se li deu, encara. Aquell homenatge que, segurament per haver estat capaç de mantenir la seva veu crítica, indomable, insubornable, les autoritats del nostre país no han tingut el coratge —ni l’honorabilitat— de retre-li.

Què tanta gent hagi obtingut la Creu de Sant Jordi i ell, no, demostra que, independents o no, alguna cosa no funciona com cal —alguna cosa fa olor de podrit—, al nostre país.

Si en entrar a l’atapeïda llibreria ens sentíem com Jonàs dins la Balena però sense cap pressa per abandonar-la, en sortir-ne —contemplant en David Castillo embolcallat per tantes i tantes persones que, per damunt d’estimar-se l’art, la cultura, la literatura o la seva obra, se l’estimen a ell cordialment—, ja no compartim un sentiment, sinó una certesa: si per ell fos, romandria per sempre més dins aquest ventre llibresc amarat de calidesa.

Publicat al Núvol, 21 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat