Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (2)

* La ciència és una partida d’escacs amb el caos.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 43)
* No existeix res més hegemònic que els instints materns.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 47)
* La cultura no és res o és un explosiu.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 53)
* La veritat supera el nostre nivell de comprensió.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 84)
* A vegades la maledicència destrossa més vides que l’espasa.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 85)
* La neu és pluja que balla.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 93)
 

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (1)

* Els viatges són balcons, jocs de mans.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 7)
* El món es mou a base d’embolics i de subtítols.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 9)
* No hi ha res més efectiu que la ira
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 16)
* Estar a dieta és com viure a l’exili o en un camp de concentració.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 16)
* Un home sense una bona desi de desfici és com una bassa sense granotes.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 17)
* La poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 23)
* La realitat es mou a diferents ritmes
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 39)

 
 

Categories
Notes de lectura

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando

Ja no som el que era

Sovint, en clubs de lectura, tallers literaris, tertúlies i actes similars et demanen com es diferencia la literatura —la literatura literatura, si volem dir-ho així— del que no ho és; les creacions literàries de les que no ho són —que no arriben a ésser-ho. La meva resposta acostuma a ésser: pel fet que sorgeixen del cor, perquè estan escrites amb la veu única, intransferible de l’autor i, sobretot, perquè —com a resultat de la confluència (harmònica, acabada) dels dos criteris anteriors— són creacions artístiques, perquè es fonamenten en l’art de la paraula; no tant (o, almenys, una mica més) en el què sinó en el com.

Si m’ho demanessin ara mateix, ho tindria més fàcil: si voleu saber que és —si més no, que pot ésser— la literatura fareu bé llegint La ciutat de ningú, d’Antoni Vidal Ferrando, publicat per Editorial Meteora. Podria, per descomptat, centrar-me en l’argument —que, des del meu punt de vista, la contracoberta desvetlla més que no convindria— i explicar qui és el protagonista, què és i on viu, però, per sort, això diria, al mateix temps massa (correspon al lector anar-ho descobrint d’acord amb el desig de l’autor) i massa poc (només amb un bon argument no es basteix una bona novel·la).

Entenc que n’hi haurà prou amb dir que és una persona gran que, per les raons que anirem coneixent, ja no se sent a casa—“Jo, aquí, no em trob bé enlloc” (pàg. 7)—, que desconfia de tot i de tothom —“Als arbres, s’hi oculten serps malèvoles” (Íd.)—, que ha arribat a una edat (i a un estat) en la qual callar o suavitzar el que pensa no té sentit ni raó —“No estic en condicions de ser negligent ni magnànim” (Íd.)—, sobretot perquè sent que tot allò pel que havia lluitat s’ha ensorrat: “Guanyes una guerra i no et serveix de res” (pàg. 8).

Una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada—“què hi faig, en aquesta ciutat on la gent […] no m’agomboia” (pàg. 34), una persona arrelada en un passat que mai més no tornarà, que s’adona que el seu temps va ésser un altre;  condemnat, per tot plegat, a viure sol i aïllat —“La soledat és com un pou amb l’aigua negra” (pàg. 19); que tan sols obté (cert) consol i refugi en el(s) temps superats, quan tot era (o, si més no, li semblava) com havia d’ésser, quan regnava l’ordre —¿Què en feim, d’aquest desordre, un curs de flauta?” (pàg. 8)— i les coses encara eren com sempre havien estat; com cal que siguin.

Algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall, més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; perquè en ells, per més que ho vulgui, tampoc és l’odre qui mana, sinó la seva llei pròpia, el fluir inconscient que ningú ni res no pot determinar ni, encara menys, controlar: “Cada record té la seva guixa i té els seus silencies, que s’expandeixen com ombres caòtiques” (pàg. 15).

Records convertits en presents, i alhora en una maledicció, per unes misterioses fotografies del seu pare, que conformen un dels punts crucials de l’argument, que són la seva darrera gran preocupació, el neguit que més l’incomoda. Entre d’altres raons, perquè, com li succeeix al príncep de Dinamarca shakesperià, l’ombra del pare, i la necessitat de retre-li honors, de mostrar-se mereixedor del seu heretatge és omnipresent, és una de les últimes (i de les úniques) raons que el mantenen dempeus: “He de tornar a llegir Hamlet. El príncep Hamlet també parlava amb el seu pare difunt” (pàg. 66); “Mon pare m’ho explica des del més enllà. […] Per a aquests diàlegs no cal ser […] rei de Dinamarca” (pàg. 71).

Perquè, a l’igual que a aquest darrer l’assassinat del seu pare i la traïció de la seva mare l’ha col·locat en una situació no ja difícil, sinó quasi impossible, i es debat en el dubte sobre si és més convenient venjar-se, com li reclama l’espectre del seu pare, o no fer-ho, per no causar dany a la seva mare, al protagonista de La ciutat de ningú l’assassinat del seu temps l’ha convertit en una ombra del que era, i es debat entre seguir o abandonar, en el dubte de si és preferible destruir les fotografies que el podrien perjudicar, que poden tacar la imatge i la reputació del seu pare, o bé si ha de conservar-les per preservar el record que en té: “No m’he de perdre per falta d’acció. Ni me de fer un embull o equivocar” (pàg. 27).

I per provar, en debades, no cal dir-ho, de sortir de dubtes, de treure l’aigua clara de la seva situació, serà el mateix protagonista —en una decisió encertadíssima de Vidal Ferrando, la que converteix fons i forma en un tot indissoluble, en creació artística— qui ens explicarà què i, sobretot, com se sent; i ho farà directament, en una narració on s’interroga a ell mateix (raó per la qual els signes d’interrogació són tan presents), no per escrit, tot i que en té el propòsit —“Just tinc idea de contar-ho tot per escrit” (pàg. 45)— però sí com si ho fos, accedint al seu pensament, al lliure fluir de la (seva) consciència.

Un fluir que, tant per la seva incapacitat de situar-se en el nou món, per la seva edat, com per l’estat delicat de salut en que es troba, ho és tot menys ordenat —similar, doncs, al món on no pot encaixar—, on es perd: “Ni sé perquè ho venia a dir. La veritat és que m’he perdut, i el més increïble és que ho tenia a la punta de la llengua” (pàg. 32); “¿No han d’existir paraules, per ordenar el meu discurs? Passa que, en intentar-ho, em faig un embolic” (pàg. 46).

Es perd per desesperació seva, però —cal dir-ho ben alt, ben fort i ben clar— per guany i fortuna (literària) del lector, ja que així, assistim a la narració de la seva vida; i ho fem, a través d’una successió de paràgrafs de llargària similar, que tan aviat avancen com retrocedeixen, per explicar-nos el seu ahir (que recorda amb tant d’orgull, el que fou el seu temps), el seu avui (on tot s’ha capgirat i no hi troba el seu lloc) i el seu demà (que no és ni tan sols capaç d’imaginar); una narració que, en realitat, és una catarsi.

Una catarsi alliberadora, tot i que a ell, més que alliberar-lo, potser el duu a confirmar el que ja endevinava: viu (més aviat, sobreviu) en la ciutat de ningú, perquè és a ell a qui els nous temps han convertit en ningú; han esborrat, com si es tractés d’una fotografia antiga desgastada, on la imatge ja no és recognoscible: “tota la vida hem de pagar delmes i arreus? ” (pàg. 85).

En definitiva, un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima i ens transporta —encara que sigui per una estona, però quina magnífica, inoblidable, beneïda estona!)— més enllà de nosaltres mateixos.

dissabte, 18 de febrer del mmvii

 

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Llibres per sant Jordi

Resposta a la pregunta formulada per Vilaweb:

Com valores aquest Sant Jordi? Destaca’n alguns aspectes que et semblin interessants, que marquin la diada d’enguany, que no s’hagin donat en ‘sant jordis’ anteriors.

Valoro el Sant Jordi com una nova oportunitat —que tant de bo s’estengués a tot l’any— de posar de manifest que la cultura i la creació artística són pilars humans absolutament imprescindibles, d’un valor incalculable, que no ens podem permetre el luxe de negligir; com una nova oportunitat per a posar en evidència que els períodes de crisi, en comptes d’abaltir-los, fomenten factors essencials com la creativitat i l’enginy: la possibilitat de treure el millor de cadascun de nosaltres mateixos.

Deixant de banda el lògic interès per la temàtica independentista, per a mi, el principal aspecte d’aquest Sant Jordi que no s’havia donat en d’altres d’anteriors —o, més exactament, que tan sols s’havia donat l’any anterior de manera incipient— és la presència de tot un conjunt interessantíssim de petites editorials que s’han anat consolidant i aportant aire nou al món del llibre.

I quan dic petites editorials, tot i que també hi incloc d’altres un xic més veteranes i àmplies (1984, Angle, Ara, Base, Bromera, Bullent, Club EditorCossetània, Crema, Pagès, Tres i Quatre, Viena…), em refereixo a aquelles que publiquen, a tot estirar un màxim de 8 o 10 llibres l’any. Editorials per a les quals el criteri de qualitat és fonamental i que entenen que cada llibre és únic i insubstituïble. Aquelles petites grans editorials que han posat a la nostra disposició, en la nostra llengua, obres magnífiques, que d’altra manera no haurien arribat a les nostres mans.

Abans d’acostar-se a les parades de llibres del 23 d’abril, fóra bo que els lectors i lectores haguéssim visitat, abans, les pàgines —per estricte ordre alfabètic, i esperant no haver-me’’n descuidat cap— web de A Contravent, Adesiara Editorial, Andana Editorial, Brau Edicions, Còmplices Editorial, Curbet Edicions, Edicions de l’Albí, Edicions de la ela geminada, Edicions del Periscopi, Edicions del Salobre, Edicions Sidillà, Edicions Vitel·la, Editorial Afers, Editorial Ensiola, Editorial Fragmenta, Editorial Males Herbes, Editorial Mediterrània, Editorial Meteora, Editorial Minúscula,Editorial Punctum, El Gall Editor, Labreu Edicions, Límits Editorial, Lleonard Muntaner, Llibres de l’Índex, Llibres del Segle, Obrador Edèndum, Onada Edicions, Papers amb Accent, Raig Verd Editorial

Si ho fem així, la satisfacció (i la qualitat) de les nostres lectures estaran garantides i, a més a més, contribuirem a afavorir la preservació de la tan necessària com convenient biodiversitat literària (i editorial) de les lletres catalanes.

Publicat a Vilaweb, el 17  d’abril del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Anna Murià / El gall canta per tots dos, Agustí Bartra

En El principi de la poesia, Allan Poe posava l’èmfasi en l’essència poètica afirmant que “si goséssim mirar dins les nostres pròpies ànimes descobriríem immediatament que […] ni existeix ni pot existir cap obra […] més supremament noble que un veritable poema, un poema per se, un poema que és un poema i res més que un poema, un poema escrit únicament per ell mateix”.

Certament, la poesia —com qualsevol obra d’art— no tan sols ha d’ésser del tot autònoma, ha de sostenir-se o valer-se per ella mateixa, sinó que ha d’ésser compresa —o, millor dit, sentida, car s’adreça més als sentiments que no pas al pensament— i interpretada per i en ella mateixa. Ha de constituir un tot, una unitat completa, que comporti alhora les seves claus interpretatives.

En un món ideal on la cultura i el coneixement fossin el nucli i l’arrel de l’existència humana, el diàleg permanentment obert entre l’autor i el lector que fonamenta la veritable poesia no només no requeriria torsimanys, sinó que els rebutjaria. Però en el nostre, on la cultura no és més que una enlluernadora joia desada al calaix, que solament fem lluir en ocasions especials, la realitat és molt menys arcàdica: sense les crosses de la crítica la poesia no podria, no ja envolar-se, sinó caminar.

Menys encara quan, per raons inversemblants que res no tenen a veure amb criteris qualitatius, alguns autors de primeríssima categoria han estat arraconats, convertint la seva reivindicació, més que no pas en una necessitat, en un deute pendent ineludible. Deute que, pel que es refereix a l’obra d’Agustí Bartra, Anna Murià cregué —més per militància artística que no pas personal— li calia satisfer. I ho féu, sobradament, amb L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2012.

Com bé argüeix D. Sam Abrams en la seva tan esplèndida com acurada introducció, la “lectura oberta” de l’escriptora “volia reïficar o institucionalitzar la figura de Bartra com a «clàssic» tal com havia fet Ferraté amb Riba o Castellet amb Espriu o Gimferrer amb Foix”, (pàg. 14), posant en evidència que el poeta “pertanyia a l’alta modernitat internacional i que difícilment encaixava en els valors estètics de la literatura catalana del segle XX”, (pàg. 17).

En aquest punt, i de bell antuvi, cal destacar el gran encert del títol, o més aviat, del subtítol de l’obra: Assaig d’aproximació. Tant per la seva íntima relació amb el poeta com per la seva elevadíssima qualitat literària, Murià es podria haver permès el luxe de pontificar, de situar-se au dessus de la melée i convertir la seva visió, en la visió. Per contra, bo i remarcant que era una aproximació optà per una tan desacostumada com honorable modèstia.

Modèstia que, de tan excessiva —“Què vaig a fer? (…) L’estudi escrit de tota l’obra d’un poeta sense cap de les condicions que exigeix l’assaig crític: ni pensament científic, ni bases erudites, ni objectivitat, ni anàlisi serena, ni perspectiva”, ens anuncia al Prefaci—, acabà essent contraproduent, en oferir la —del tot falsa— impressió que no tenia la vàlua suficient per a dur-la a terme. Quan en realitat ningú no comptava amb les condicions, les possibilitats i els coneixements per a enfrontar-se amb èxit a un repte tan exigent com complex.

Murià, com a creadora, era conscient que la poesia —com a sublimació artística— ha d’ésser polièdrica, polisèmica i que, consegüentment, oferir una visió categòrica —i, no diguem ja, amb ínfules d’infal·libilitat— d’una obra no tan sols no contribueix a augmentar-ne el seu valor, ans el redueix, li nega la seva la seva grandesa, la seva universalitat i la seva eternitat.

Amb el seu capteniment analític, alliberat de la funció classificadora entomològica que acostuma a llastar la missió crítica, més que interpretar, ens ensenya a veure; més que no pas a trobar, a descobrir. En comptes d’imposar-nos la seva lectura, la seva mirada ens obre els ulls: “L’obra de Bartra és una literatura de cara a la vida, dins de la vida i amb la vida a dins” (pàg.61); “La vida és tot, una totalitat tan absoluta que seria ociós definir-la. La vida se sent, es veu, es respira, es toca, es viu i no s’explica”, (pàg. 62).

Com Diògenes, navega la poesia del seu company, escandallant-la amb la seva llum per a que hi trobem el reflex de l’home Bartra: “Tota la seva obra, tota, prosa i vers, és el «Poema de l’Home», (pàg. 29); aquest home no pas individual, i per tant contingent, sinó universal, etern, que inclou “la humanitat sencera”, (pàg. 40). En paraules de l’escriptor: “No hi ha sinó un home que és tots els homes”, (pàg. 30); “En mi canten la vida / i l’esperit de l’home” (pàg. 39).

Malgrat els absurds perjudicis amb què fou rebuda, la categoria de la interpretació crítica d’Anna Murià no tan sols és excepcional —tal i com dictamina Abrams— sinó que, sense cap pretensió d’univocitat, sap veure i mirar molt més enllà i molt més endins que la majoria dels crítics. La seva és una lectura insòlitament pregona i intensa, un guiatge d’una colossal acuïtat, que il·lumina poderosament l’obra bartriana amb una claror esbalaïdora. I, mercès a la seva claror, la podem veure —i entendre— molt millor. I, el que és més important, la podem treure de l’inhòspit pou de foscor i d’oblit immerescut on jau sepultada, miserablement i injusta, des de fa tant de temps.

 Ho palesa, amb escreix, la recent reedició, per part de Meteora, del seu darrer poemari: El gall canta per tots dos (Agustí Bartra, Editorial Meteora, Barcelona, 2012), igualment a càrrec de D. Sam Abrams, qui en fa una encesa i entusiàstica reivindicació: “destaca per la seva extrema originalitat, humanitat, passió, intel·ligència i excel·lència artística”, (pàg. 5); “Poques literatures al món tenen el privilegi de comptar amb un llibre d’aquesta magnitud sobre la gran aventura final de la vida”, (pàg. 20).

Per bé que sigui una obra breu, desigual i possiblement inacabada —en morir, Bartra “encara estava treballant en l’últim poema i mirant de tancar l’original segons un esquema que ell mateix havia concebut un temps abans”, (pàg. 5)— la seva vàlua poètica, i alhora existencial, és indiscutible. Fins a tal punt que podríem asseverar que esdevé no tan sols el seu testament literari, sinó també una perfecta síntesi de tota la seva producció poètica.

Una síntesi que és, ensems, un tan deliciós com enriquidor tast de la més excelsa poesia. Aquella que, segons exposava Rilke a Lou Andreas-Salomé, en carta d’abril de 1903, “posada a recer de qualsevol forma d’atzar, sostreta a qualsevol manca de claredat, arrencada del temps i lliurada a l’espai, ha esdevingut perdurable, apta per a l’eternitat”. Confirmant plenament, doncs, l’anàlisi de Murià: “Res no mor realment a la natura bartriana, […] tot retorna eternament”, (pàg. 60); “La vida no acaba en la mort, continua, sempre fugisserament, ella mateixa en la metamorfosi”, (pàg. 66-67).

Particularitat que assolirà encara major relleu quan la imminència de la mort —que és la immanència de la vida— es va fent més i més present: “L’ús reiterat de recursos de la lírica i la cançó tradicional —ens informa el curador— […] és la manifestació artística de la voluntat de Bartra de voler renéixer davant de l’embat de la malaltia, la decadència i la mort”, car “tal com explica Konuk Blasing […] cada vegada que un poeta escriu un poema líric, amb els sons del seu text està invocant i convocant la memòria més remota i originària de la llengua que guarda la humanitat”, (pàg. 15-16).

Idea posada de manifest ja per Charles Baudelaire l’any 1861 en un article sobre Theódore de Banville: “Qualsevol mode líric de la nostra ànima ens obliga a considerar les coses no pas en el seu aspecte particular, excepcional, sinó en els seus trets principals, generals, universals. És aquesta consideració la que serveix per a explicar la comoditat i la bellesa que el poeta troba en les mitologies i en les al·legories. La mitologia és un diccionari de jeroglífics vius, de jeroglífics coneguts per tothom”.

I represa per Murià al seu assaig, quan, tot partint d’un principi cabdal del poeta («La veritat és mite i el mite és veritat»), aclareix que aquesta sentència “exposa de forma sintètica per què Bartra ha volgut sempre fer-se seus, per reelaborar-los, els mites antics, i admetre’n i crear-ne de nous. […] En possessionar-se dels mites antics, els ha modernitzat o bé els ha fet atemporals.”, (pàg. 156)

Reflexió que —en aquesta generació i regeneració circular o etern retorn que és la creació artística— l’agermana a la seva vegada amb Richard Wagner, el qual en una carta de 1860, adreçada al crític francès Frédéric Villot, opinava que: “En el mite les relacions humanes es despullen gairebé per complet de la seva forma convencional i intel·ligible només a la raó abstracta; mostren allò que la vida té de veritablement humà, d’eternament comprensible, i ho mostren d’aquella manera concreta, aliena a qualsevol imitació, que dóna a tots els veritables mites el seu caràcter individual, que es reconeix a primer cop d’ull”.

I que li permet recobrar una nova transcripció bartriana —“El mite, per al poeta, és la veritat mateixa que s’ofereix per a ésser viscuda des de dins, amb una idea de temporalitat i d’eternitat a la vegada. A tot el món hi ha signes i evidències de la voluntat mítica del nou home auroral.”, (pàg. 155)— tenyida per una tan vigorosa com indiscutible adscripció nietzschiana: l’Home nou que ha de venir, una volta hagi superat el crepuscle dels ídols, brindarà una nova aurora a la humanitat.

Inspiració i admiració del filòsof alemany que no tan sols deixà una de les petges més indelebles en la poesia i el pensament de Bartra —sobretot en el concepte “circular i cíclic” (pàg. 76) de l’existència— sinó també en l’estructura del mateix assaig de Murià, què, invertint la lògica analítica convencional, parteix del general —de l’estudi del conjunt de l’obra— per a arribar al particular —a l’anàlisi obra per obra. Una construcció en espiral o deconstrucció: de l’individual al general per a tornar a l’individual.

Com a conclusió gosaríem asseverar que L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació no és només un llibre d’un altíssim nivell acadèmic, sinó que per la seva pregonesa i la seva exhaustivitat, està destinada a esdevenir un referent tan fonamental com imprescindible. I no únicament —deixeu-nos-ho dir— per a l’estudi de l’obra bartriana, ans per al de la creació poètica en general.

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

  

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Midsommarnatt i Nit trista de sant Joan

Comentàvem en l’anàlisi literària d’El doctor Glas, de Hjalmar Söderberg, “els lligams invisibles” que l’uneixen “amb un parell d’enigmàtics poemes entrecreuats entre Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona”. Uns lligams que, per més que Marcel Proust afirmés el contrari —“le moi de l’ecrivain ne se montre que dans ses libres”—, palesen la inextricable intimitat que s’estableix entre el creador i la seva obra; entre el veritable creador i la seva creació, que serà la imatge més pura d’ell mateix.

En el present cas, uns lligams que són tan invisibles com gairebé impossibles de deduir per a aquells que no disposin d’una informació suficient. Amb major raó, encara, si tenim en compte que si bé el de la poetessa terrassenca es troba a l’abast del públic des de fa força anys, el del santcugatenc era pràcticament desconegut fora de l’àmbit acadèmic fins que labutxaca tingué la ben avinent pensada publicar, ara fa un parell d’anys, una nova edició de Les dones i els dies.

És per aquesta raó —noblesse oblige— que de bell antull esdevé ineludible agrair a Jordi Cornudella que, en aquesta nova edició, decidís incloure-hi —juntament amb Any, Cadaqués i Prop dels dinou— el poema Midsommarnatt. Com resulta igualment imprescindible que fem constar la nostra més sincera gratitud a D. Sam Abrams per haver-nos donat a conèixer —al llarg d’una tan afable com enriquidora conversa mantinguda a recer de l’ombra acollidora del Monestir de Sant Cugat— tant l’existència dels dos versos com la relació insospitada que tenen amb el magnífic llibre de Söderberg. Sense el seu erudit comentari, el present apunt no hauria estat possible.

Mercès a la seva advertència, ens procuràrem la versió definitiva de la cabdal obra ferrateriana, en la pàgina 213 de la qual Cornudella explica d’allò més escaientment la gènesi del poema. Reconeixent-nos incapaços de fer-ho millor, gosem reproduir les seves paraules:

«El poema és implícitament adreçat a Marta Pessarrodona. Va sortir al segon número de La mosca (full venal amb informació de les editorials Edicions 62, Lumen i Seix Barral), que porta dipòsit legal de 1968, i es devia distribuir a finals d’any. Al peu hi figura aquesta nota de l’autor:

“Midsommarnatt correspon evidentment a Midsummer Night, i Ljusa blaa natt vol dir “clara nit blava”. La frase surt de Doktor Glas de Hjalmar Söderberg. Traduint aquest llibre, es va donar la coincidència que el dia mateix de Sant Joan em va tocar el passatge que descriu una nit de Sant Joan. Em fa l’efecte que la nit antiga de Tyko Gabriel Glas se’m va confondre una mica amb la meva nit precedent, i que d’aquesta confusió en va sortir aquest poema. No sé si em pot servir de consol de pensar que no és pas el primer poema del món que resulta d’un cert estat de confusió mental —i que tal com van les coses no serà segurament el darrer.

»Ferrater traduí la novel·la sueca al castellà l’estiu del 1968; va sortir aquell mateix any (Barcelona, Seix Barral, 1968; la frase citada al poema és a la p. 26*).»

 No creiem que sigui necessari especificar quines foren les malaurades circumstàncies històriques —que des de fa tants i tants anys han estat, i segueixen essent, reiterat objecte d’una desmemòria històrica induïda d’efectes nefastos— que determinaren que el poeta català no fes la traducció al seu propi idioma, sinó a aquell que estàvem obligats a parlar por la gracia de Dios.

En aquells temps de trist record, per a Ferrater la dona dels seus dies era Marta Pessarrodona. Com era habitual en aquella època on tot el que tenia gust de llibertat estava prohibit, la seva relació sentimental —com, d’altra banda, quasi qualsevol cosa que pagués la pena— hagué de sobreviure forçadament immergida en la clandestinitat.

Tan sols se’n pogué parlar amb normalitat molt anys després. Com ho féu, en ocasió d’haver sortit al carrer la nova edició del poemari de Ferrater, la mateixa Marta Pessarrodona, amb la seva delicadesa habitual, i fent ús de l’art de l’el·lipsi, en un article publicat al núm. 35 de la Revista d’Igualada, el setembre del 2010, en un més que interessant article titulat: «Midsommarnatt: notes memorialistes a un poema de Gabriel Ferrater»:

 «Encara que vaig tardar exactament 25 anys a partir de la seva mort, 1972, a parlar de la meva relació amb G[abriel] F[errater]), que cobreix el període que va de maig de 1968 fins a la seva mort, sí que voldria recordar que la nostra coneixença partia del fet que jo ja intentava ser poeta. […]

»En [un] sopar [de maig del 1968, Josep] Pedreira va reclamar un pròleg del Gabriel per al meu futur llibre. Hi va accedir encantat i vam concertar de veure’ns a Sant Cugat i dinar plegats al dimecres següent […] No cal ara que puntualitzi com va anar aquell dia. N’hi ha prou dient que així va començar la nostra relació i la meva coneixença, també, d’un narrador clàssic suec, Hjalmar Söderberg, que ell estava traduint i que, imagino, ell mateix havia proposat de publicar. La resta és fàcil de deduir, llegint la nota que ell mateix va redactar per a La Mosca. Tan sols hi aportaré que aquella revetlla de Sant Joan la vam passar sols, sopant primer a un restaurant de l’avinguda de Sarrià de Barcelona i passejant per un Eixample on vam veure fogueres en algunes cantonades, per rematar-ho a l’Escullera del Port de Barcelona abans de retornar a Sant Cugat, al seu pis.»

A l’igual que havia succeït amb el seu company, aquesta indeleble experiència Pessarrodona la transformà en un vers, titulat precisament Nit trista de Sant Joan, que veié la llum per primera vegada a Vida privada, l’any 1973, i s’inclou el la major part de les seves antologies —la darrera Poemes, 1939-2007: Antologia, d’editorial Meteora.

La petja literària que deixà, inesperadament, una novel·la danesa en les nostres lletres no podria haver estat més magnífica, germinant en un parell d’apassionants mostres de la lírica de dos dels grans noms de la literatura del nostre país. Vida i literatura, existència i creació artística, no només acostumen a confluir, sinó que solen avançar aparellades en una idèntica realitat que les agermana.

Res millor, doncs, que acabar aquest apunt —que no té altra pretensió que convidar a la lectura tant d’El doctor Glas com de la poesia de Ferrater i de Pessarrodona— oferint la possibilitat d’assaborir els dos versos que estableixen “lligams invisibles” entre el llibre de Söderbeg i la més escollida poesia catalana.

 Gaudiu-los!

 Midsommarnatt

Vaig saltar encara
una foguera
menuda. L’última?
Només uns mots
callats de sobte.
Ljusa blaa natt.
Murtra** del símbol,
Murtra que viu.
Manent de l’una,
de fa tant de temps.
Lleial a l’altra
des de tan poc.
Tu la d’enguany,
Murtra en qui crec,
abraça’m, no
símbol de res.
L’altra em vol fer
creure, perenne
obedient,
serf d’una gleva
on he d’encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals dels llits
d’estius llunyans)
cada solstici,
quan és tan vell
saber com viren
els tombs dels anys.
Que cremin. Sigues
la més perenne,
tu, nit d’enguany.

Gabriel Ferrater

 Nit trista de sant Joan

No vam saltar ni l’última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífera remor.
(¿ Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
—aquest literari animalot de color
d’ala de mosca?)
Nit per no viure-la:dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.

Marta Pessarrodona

dimarts, 16 d’octubre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

* En l’edició actual d’Adesiara, la frase apareix a la pàgina 21, i Carolina Moreno Tena la tradueix com a “Nit clara, blava.” (Els més inquiets, podeu llegir l’original suec en aquest enllaç.)

** Amb Murtra, en majúscules, al·ludeix a la Marta, no pas a la planta.

 
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons