Categories
Notes de lectura

Albertine desapareguda I, Marcel Proust (Viena Edicions, 2020)

Albertine desapareguda I, Marcel Proust

Viatge ànima endins

Una de les característiques més destacades de les grans obres d’art (probablement, la característica que les du a ser-ho) és que són (o es fan) noves cada vegada que t’hi acostes. Que cada vegada que hi entres en contacte t’aporten emocions, sentiments o reflexions noves; et fan veure el que encara no hi havies vist; el que contenien però encara no se t’havia fet present, no se t’havia revelat. Que són, per dir-ho ras i curt, una deu inexhaurible de descobertes —més exactament, de goig i de descobertes.

Havent pogut gaudir, ja, del deu primers volums d’«A la recerca del temps perdut», en l’esplèndida traducció de Josep Maria Pinto —deu volums que, recordem-ho corresponen als 5 primers de l’edició original, atès que cada volum original es publica dividit en dues parts— potser podríem pensar que el que darrer que ha publicat Viena Edicions, Albertine desapareguda I (Albertine disparue) ja no ens podrà sorprendre, ja no ens podrà aportar res de nou; o, almenys, de remarcablement nou. Principalment, perquè ens costarà molt i molt de creure que Marcel Proust, havent arribat tan i tan amunt com ha fet, pugui superar el que ja havia escrit en els volums anteriors.

Per fortuna, ens errem. Ens errem del tot. Aquest volum és, després dels dos de La presonera (La presonera I i La presonera II), aquell en el que el genial escriptor francès demostra més palesament que és possible el miracle d’agermanar la bellesa literària més fina o sublim amb el coneixement més pregon dels abismes de l’ànima humana. Amb la seva prosa, assoleix, doncs, una fita que, abans d’ell, tan sols un altre gegant, William Shakespeare, havia assolit abans que ell: unir a un domini incomparable de la llengua —la francesa, que, fa la impressió que existeixi tan sols perquè ell i Rimbaud la converteixin en música— un coneixement i una exploració de la condició humana incomparables.

Ho podem constatar des de la primera frase, brillant, com sempre —“«La senyoreta Albertine se n’ha anat!» De quina manera, el patiment va més lluny en psicologia que la mateixa psicologia![1]” (p. 7)— i en tot el primer paràgraf, on el narrador, un cop Françoise li ha comunicat la marxa de la seva estimada, es mostra més nu que mai, prenent consciència de la distància infranquejable que hi ha entre el que podem imaginar, entre el que preveiem i el que acabarà passant, entre el que creiem que volem i el que hauríem d’haver volgut.

O el que és el mateix, de com la realitat és nega a adaptar-se a les nostres previsions, de fins a quin punt som esclaus no tan sols de les nostres passions sinó, en major mesura, encara, de les nostres decisions; de les decisions que la nostra visió de la realitat ens duu a prendre: “havia pensat que aquesta separació […] era justament el que desitjava, […] havia conclòs que ja no la volia veure, que ja no l’estimava. Però aquelles paraules: «La senyoreta Albertine se n’ha anat», acabaven de produir en el meu cor un sofriment tal que vaig sentir que no podria resistir-hi gaire més temps. Així, doncs, el que havia cregut que no era res per a mi, era, senzillament, tota la meva vida[2]” (Íd.).

En certa manera, la darrera frase ho resumeix tot, atès que, no pas per casualitat, passem —més exactament: fem un (gran) salt— del no-res (“no era res per a mi”) al tot (“era […] tota la meva vida”). Un canvi fonamental, que s’anirà fent més i més fonamental i més evident a partir d’aquest moment, tant en el present volum com en el que vindrà després (El Temps retrobat): la figura —més aviat, l’ombra— d’Albertine anirà essent més i més important. Com vam poder veure a La presonera, ja gairebé ho era, ja anava esdevenint el nucli de les ocupacions i preocupacions del narrador, però, a partir d’aquest, ho anirà sent més i més.

Fins a un punt tal que amenaçarà amb desplaçar, o, almenys, amb equiparar-se, amb la gran figura femenina que havia dominat i centrat la seva vida fins llavors, figura que semblava que mai no podria perdre la seva condició de punt cardinal de la seva existència —i, per tant, del seu jo: la seva mare, sense la qual no seria possible entendre ni el narrador ni “La Recerca”. Figura del tot essencials que té present tot just després de la frase que hem transcrit: “Havia d’aturar immediatament el patiment; tendre amb mi mateix com la meva mare amb la meva àvia moribunda[3]” (Íd.).

La dona que ha fugit —la primera idea de l’autor de Contre Sainte-Beuve era que aquest sisè volum de la Recherche portés el títol de La fugitiva, però l’aparició, en francès d’un llibre de Tagore va fer-lo canviar d’opinió—, que, com ho havia fet abans la seva mare, passarà a ocupar pràcticament tota la seva vida.

Ho podem veure de bon començament, en la comparació que, en un joc de miralls ben proustià, fa entre les dues dones:

Durant aquells dies vaig ser tan incapaç de representar-me l’Albertine que gairebé hauria pogut creure que no l’estimava, de la mateixa manera que la meva mare, en els moments de desesperança en què va ser incapaç de representar-se la meva àvia […] hauria pogut acusar-se i s’acusava en efecte de no trobar a faltar mai sa mare a qui la mort matava, però els trets de la qual es furtaven al seu record.[4]” (p. 64).

En sigui, doncs, més o menys conscient, en un primer moment, Albertine és la dona, que ha anat substituint la mare:

Qui m’hauria dit a Combray, quan esperava el petó de bona nit de la meva mare amb tanta tristesa, que aquelles ansietats es guaririen, i després renaixerien un dia no per la mare, sinó per una noia que, d’entrada, en l’horitzó del mar, no seria sinó una flor que els meus ulls cada dia haurien volgut mirar, però una flor pensant i en l’esperit de la qual jo, de manera tan pueril, desitjava ocupar un lloc ben gran […]? Sí, la bona nit, el petó d’una tal estranya pel qual, al cap d’uns anys, jo havia de patir tant com quan era un infant i la meva mare no em vindria a veure.[5] (p. 106).

Una descoberta, provocada per la fugida d’aquella que mai no havia imaginat que es pogués estimar tant, que arribés a ocupar un lloc tan nuclear en el seu cor i en el seu pensament —“aquella Albertine tan necessària, l’amor de la qual ara componia, quasi únicament la meva ànima[6]” (Íd.)—, que és, alhora, una evolució imprescindible en la vida, en el pas de la infantesa a la maduresa, la substitució, freudiana, de la mare per la dona o l’amant.

Descoberta que en comporta una altra. Una altra d’essencial. Tan i tan essencial que potser és la que empenyerà el narrador a escriure el que acabarà essent “A la recerca del temps perdut”: la necessitat no ja de comprendre, sinó de comprendre’s ell mateix. Una necessitat que, impossible d’acomplir a través del raonament, —“la intel·ligència no [és] l’instrument més subtil, més potent, més apropiat per copsar la veritat[7]” (p. 12)— tan sols és possible de temptar d’accedir-hi mitjançant (la metàfora existencial) l’art, la creació artística: “Que malament que ens coneixem![8]” (p. 7).

Només és a partir d’aquesta descoberta o reconeixement socràtic —«Què poc que sabem!». «Quant ens queda per conèixer!»— que podem assajar d’esforçar-nos a conèixer i a conèixer-nos nosaltres mateixos; en la mesura (humana, i, per tant, limitada) en que això sigui possible. Una temptativa que —com succeí amb Proust i amb el seu narrador— generalment ens du a mirar cap enrere, cap al(s) temps passat(s). I, particularment, envers la infància. Envers aquell(s) temps que en(s) va(n) fer com som. Envers el(s) temp(s) perdut(s) que maldem per recobrar.

Una idea, aquesta del poc que coneixem (i, encara més, del que ens coneixem) que és tan essencial com omnipresent en Albertine desapareguda: “no sabem mai que s’amaga en la nostra ànima[9]” (p. 38); “L’home és l’ésser que no pot sortir de si mateix, que no coneix els altres sinó en ell mateix i, quan diu el contrari, menteix[10]” (p. 45); “el desig els nostres actes baixa cap a ells, però no remunta cap a si mateix, […] es precipita en l’acció i desdenya el coneixement […][11]” (p. 64); “[En Swann] s’ho havia pensat, aquell home tan fi i que es pensava que es coneixia tan bé. Que poc que sabem el què tenim dins del cor![12]” (p. 75).

És tant per aquest motiu —per acompanyar un dels mes grans escriptors de tots els temps en la seva recerca d’unes raons que el cor entén però no el cervell, per endinsar-vos amb ell en els viaranys més ocults i pregons de l’ànimahumana—, pel goig que sempre produeix llegir-lo, i per tants i tants d’altres motius que són impossibles de resumir en una anàlisi literària, que us convé acostar-vos a la llibreria (de guàrdia) que tingueu més a prop de casa vostra i fer-vos amb un exemplar d’aquest volum que, de nou, ens deixa amb més ganes de Proust.

divendres 30 i dissabte 31 d’octubre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

***

[1] « Mademoiselle Albertine est partie ! » Comme la souffrance va plus loin en psychologie que la psychologie ! » (Albertine disparue, Folio Classique, Gallimard, 2013, p. 3).
[2] « j’avais cru que cette séparation […] était justement ce que je désirais, […] j’avais conclu que je ne voulais plus la voir, que je ne l’aimais plus. Mais ces mots : « Mademoiselle Albertine est partie » venaient de produire dans mon cœur une souffrance telle que je ne pourrais pas y résister plus longtemps. Ainsi ce que j’avais cru n’être rien pour moi, c’était tout simplement toute ma vie. » (Idem).
[3] « Il fallait faire cesser immédiatement ma souffrance. Tendre pour moi-même comme ma mère pour ma grand’mère mourante » (Idem).
[4] « Je fus pendant ces jours-là si incapable de me représenter Albertine que j’aurais presque pu croire que je ne l’aimais pas, comme ma mère, dans les moments de désespoir où elle fut incapable de se représenter jamais ma grand’mère […], aurait pu s’accuser et s’accusait en effet de ne pas regretter sa mère, dont la mort la tuait mais dont les traits se dérobaient à son souvenir. » (p. 49)
[5] « Qui m’eût dit à Combray, quand j’attendais le bonsoir de ma mère avec tant de tristesse, que ces anxiétés guériraient, puis renaîtraient un jour, non pour ma mère, mais pour une jeune fille qui ne serait d’abord, sur l’horizon de la mer, qu’une fleur que mes yeux seraient chaque jour sollicités de venir regarder, mais une fleur pensante et dans l’esprit de qui je souhaitais si puérilement de tenir une grande place […] ? Oui, c’est le bonsoir, le baiser d’une telle étrangère pour lequel je devais, au bout de quelques années, souffrir autant qu’enfant quand ma mère ne devait pas venir me voir. » (p. 83).
[6] « cette Albertine si nécessaire, de l’amour de qui mon âme était maintenant presque uniquement composée » (Idem).
[7] « l’intelligence n’est pas le instrument le plus subtil, les plus puisant, le plus approprié pour saisir le vrai » (p. 7).
[8] « Comme on s’ignore ! » (p. 3).
[9] « on ne sait jamais ce qui se cache dans notre âme » (p. 28).
[10] « L’homme est l’être qui ne peut sortir de soi, qui ne connaît les autres qu’en soi, et, en disant le contraire, ment. » (p. 34).
[11] « le désir qui dirige nos actes descend vers eux, mais ne remonte pas à soi, […] il se précipite dans l’action et dédaigne la connaissance […]. » (p. 48)
[12] « [Swann] il l’avait cru, cet homme si fin et qui croyait se bien connaître. Comme on sait peu ce qu’on a dans le cœur. » (p. 58).

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
 Un amor d’en Swann
 A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
 El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I
 Sodoma i Gomorra II
 La presonera I
 La presonera II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Viatges amb el Charley, John Steinbeck

Viatges amb el Charley, John Steinbeck

Veure món per trobar-se

Que el premi Nobel de literatura —com els Oscars hoollywodians que es van concedir, diumenge passat— té més d’equilibri socio-polític internacional i d’iniciativa comercial que no pas d’estricta valoració cultural o literària (em) sembla tan i tan evident que no crec que calgui balafiar cap paraula per recordar-ho. Si no fos per aquestes raons, que vénen de lluny, ja faria temps que la literatura en la nostra llengua ja comptaria amb un Nobel, en les figures de Pere Calders, Mercè Rodoreda o de Salvador Espriu. Tanmateix, sense un estat al darrere que ens defensi, seguirem sense disposar de cap opció.

En ésser-li concedit el Nobel a John Steinbeck, aparegueren veus que dubtaven que el mereixés. Una de les més importants, la d’Artur Mizener, que, en un article al New York Times, es demanava si el podia rebre un escriptor “[whose] limited talent is, in his best books, watered down by tenth-rate philosophizing[1]”. Tant és així, que en el discurs d’acceptació del premi, ell mateix afirmava: “In my heart there may be doubt that I deserve the Nobel award over other men of letters whom I hold in respect and reverence[2]”. Per fortuna, tanmateix, el temps ha anat situant les coses on sempre haurien d’haver estat, i, a hores d’ara, discutir la validesa literària de l’autor d’El poni roig crec que no ens duria enlloc.

Cal, doncs, agrair que Viena Edicions publiqui ara Viatges amb el Charley (Travels With Charley in Search of America), en traducció de Marc Donat, atès que ens ofereix una visió més directa del jo personal, íntim de l’escriptor; que ens permet saber com veu (i entén) el món que l’envolta. Un món que és el dels Estats Units però que, alhora, és el seu; el seu món interior.

Perquè, un cop llegit, sorgeix una evidència: el que, segons el seu propòsit inicial, era la descoberta (de fet, re-descoberta) del seu país —“estava decidit a tornar a mirar, a intentar redescobrir aquest immens territori” (pàg. 13)— acaba desembocant, en fos o no conscient, en la (re)descoberta d’ell mateix. En tornar a casa, s’haurà fet una idea més o menys aproximada de com és el seu país, però, per damunt de tot, el que ha dut a terme és un viatge a l’interior d’ell mateix.

Un viatge que farà que, més que saber quina terra trepitja —“Només llavors, quan escrivís, podria explicar les petites veritats  que són els fonaments de la Veritat en majúscules” (Íd.)— i qui i com són els que la trepitgen —“Quan em plantejava el pla inicial del viatge, hi havia unes quantes qüestions concretes sobre les quals volia obtenir la resposta. […] Crec que es podien agrupar en una de sola: «Com són els habitants dels Estats Units avui?»” (pàg. 259)— el que sabrà és com la trepitja ell; es coneixerà i es reconeixerà ell mateix: “Després d’anys lluitant, descobrim que no fem un viatge; el viatge ens fa a nosaltres” (pàg. 12).

Perquè, com qualsevol persona que du a terme un viatge el que fa, per damunt de tot, és viatjar amb ell mateix i, encara més, dins d’ell mateix. Amb major raó si el viatge el fa sol; si el vol fer sol: “Havia de viatjar sol i havia de mostrar-me reservat, una mena de tortuga sense rumb fix que carregava la casa a l’esquena” (pàg. 14). Sol o pràcticament sol, ja que per evitar la “sensació de soledat i d’indefensió […] vaig buscar-me un company de viatge, un vell i noble caniche francès conegut amb el nom de Charley” (pàg. 16).

Un company, no sé pas si metafòric o real —llegint-lo, en alguns moments fa la impressió que, com un Josep Pla nascut a Salinas, més que no pas relatar el viatge que va dur a terme, el reconstrueix, adaptant-lo, sense cap mena de complex, a les seves conveniències— que li era del tot imprescindible, tan literàriament com existencialment. En realitat, Charley, més que un gos o un acompanyant, és el seu imprescindible interlocutor; el mitjà que li cal per parlar amb ell mateix, per submergir-se, pregonament, en el seu interior.

És per això que aquest gos tan oportú no tan sols se l’escolta, quan més li cal, sinó que li respon; que no tan sols li fa costat, sinó que li serveix de taula de salvació, quan la tempesta està a punt de fer naufragar el seu viatge. Una —unes tempestes, de fet— que són, cal assenyalar-ho?, més existencials que no pas climatològiques; no són els llocs que visita els que el fan trontollar, és el seu desequilibri interior, el que esclata, als llocs que visita —com haurien esclatat si s’hagués quedat a casa; no és el viatge, el que és tempestuós; és ell, qui duu la tempesta (ben) endins.

I, per poder dialogar amb ell mateix, li cal el gos. Li cal que se l’escolti però, també… que l’entengui, que li respongui. En alguna ocasió, de manera ben poc versemblant, forçada, quasi.

Així, en arribar a Dakota del Nord, escriu que “continuar conduint em generava uns dubtes equivalents la por” (pàg. 165). I hi afegeix, com si fos la cosa més natural del món: “Alhora, en Charley volia continuar” (Íd.). Motiu pel qual “vaig provar de raonar-hi. / —Escolta’m, gos. Sento un impuls de quedar-me tan fort que sembla una ordre del cel” (Íd.).

En conclusió, un (teòric) llibre de viatges que no ens parla tant de l’ànima dels Estats Units, sinó de l’ànima del viatger (i, el que és més important, de l’escriptor) que ha dut a terme el viatge.

divendres, 14 de febrer del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

[1] “el limitat talent [del qual], en els seus millors llibres, s’aigualeix en un filosofar de desè nivell”
[2] “En el meu cor hi pot haver dubtes sobre si mereixo el Premi Nobel per damunt d’altres homes de lletres per qui sento respecte i reverència”

Categories
Notes de lectura

Aniversari de Marcel Proust

El 10 de juliol del 1871 naixia Marcel Proust a Paris.
Per celebrar-ho, res millor que llegir-lo.
En francès o en català: en la versió de Josep Maria Pinto (Viena Edicions) o en la de Valèria Gaillard (La Butxaca)

La presonera I, Marcel Proust

Condició humana  a besllum

Sovint, quan convides a la lectura de La Recherche —i quan t’hi has submergit i l’has gaudida tant et fa la impressió que fer-ho és, gairebé, una mena d’obligació moralo-literària— i proposes que, per començar, agafis qualsevol dels seu set —que seran 14 en la versió d’Edicions Viena— volums, l’obris a l’atzar i llegeixis la pàgina que tens al teu davant com si fos poesia, pel simple (i per això, tan meravellós) plaer de llegir, deixant-te captivar per la bellesa de la seva prosa incomparable, els amants de les concrecions et demanen: «Així i tot, si haguessis d’escollir un llibre o un paràgraf, quin seria?». Fins ara, deia que pràcticament qualsevol, però que el primer paràgraf del primer volum o aquell en que el narrador entra en contacte per primera vegada amb les noies en flor són perfectes per a aquesta aproximació inicial —i iniciàtica—a la magna obra proustiana.

Tanmateix, a partir d’ara em caldrà afegir-hi el, magistral, captivador, inici de La presonera I (La prisonnière), Marcel Proust, Edicions Viena, setembre del 2018, traducció de Josep Maria Pinto: “De bon matí, amb el cap encara girat cap a la paret i abans d’haver vist, per sobre de les grans cortines de la finestra, quin matís tenia la ratlla del dia, ja sabia quin dia faria1”. Un inici que demostra de nou que la literatura, la literatura literatura, la que sorgeix com un doll indeturable del cor i de l’ànima de l’autor, és un viatge que et du molt lluny i molt al fons; que, fent-te fruir, et canvia, et forma i et con-forma.

No és, en absolut, pas casual que aquest nou volum s’enceti amb un matí. No tan sols perquè els matins són un element clau en l’estructura narrativa de la Recherche —només cal recordar la primera frase d’El cantó de Guermantes I: “La piuladissa matinal dels ocells semblava insípida a la Françoise2”— sinó, sobretot, perquè fons i forma són una i la mateixa cosa: amb els matins comença el dia, però també la vida, i per al narrador també comença una nova vida, quan es troba a París i té al seu costat Albertine. Una nova vida, la de l’amor i la del seu assoliment, que havia somniat des de feia temps i que, això no obstant, esdevindrà més un malson que un goig, un infern que no pas un paradís: “El sofriment en l’amor cessa uns instants , però per tornar a començar de manera diferent3”; “Aquí anomeno amor a una tortura recíproca”.

Un malson condicionat pel pitjor enemic, pel més indesitjable de l’amor, aquell element que, al contrari de la pedra filosofal, converteix l’or en pedra: la gelosia. Perquè aquest cinquè volum d’À la recherche du temps perdu, i sobretot aquesta primera part, posa de manifesta que Proust a banda d’ésser el creador d’una de les proses més belles i suggeridores de la literatura universal —n’hi ha ben prou amb llegir (gairebé) qualsevol de les seves pàgines per constatar-ho— és, alhora (i això el situa a una alçada artística pràcticament inabastable), no tan sols un pregon coneixedor de l‘ànima humana, sinó un dels artistes que millor i d’una manera més exacta l’ha sabuda expressar artísticament. És un extraordinari pintor o retratista dels contradictoris abismes de la condició humana.

I aquesta doble condició, bellesa i profunditat, coneixement i art, és tan clarament palesa en aquest llibre que fa esgarrifar. Començant pel fet que fa la impressió que no hi passa res, on l’acció, si és que en podem dir així, es redueix poc més que a alguna escena casolana, a algun reflex, de l’exterior i a les, molt comptades i sempre controlades, sortides d’Albertine. I tant els reflexos exteriors com les sortides no només són sempre indirectes, a besllum, com si el narrador ens mantingués closos a la caverna de Plató, seguint l’exemple premonitori del paràgraf que, com hem vist, obre el volum.

Tant és així que, s’acaba produint l’efecte curiós —efecte, no cal dir-ho, llaurat per l’autor de Contre Sainte-Beuve— que en aquesta novel·la magistral té com a protagonista (com a co-protagonista, atès que el narrador es manté al centre del relat) Albertine,  mai no sabrem què ha fet o deixat de fer, on ha estat o on ha deixat d’estar; no sabrem, de veritat, si la desmesurada gelosia que sent per ell el narrador tenia o no raó d’ésser. Si haguéssim de resumir la succinta trama —i no cometrem, per descomptat, una tal inconveniència— ens seria impossible, en comptes d’explicar el que ha passat, ens veuríem obligats a explicar el que el narrador creu, sovint malaltissament, que ha passat.

I si això és així és perquè, altra vegada forjant fons i forma en un sol bloc, inseparable, és la mateixa gelosia la que no tan sols impedeix que pugui haver-hi gaire acció —la que lliga amb una cadena de ferro Albertine i no li permet gaudir de les llums, diürnes i nocturnes, de París, però també la que el lliga o l’empresona a ell, incapaç de fer res més que imaginar que ella l’enganya tan aviat com surt per la porta de casa; el celler és, alhora, presoner— sinó que la que impedeix, també, que es pugui acabar sabent res, en realitat.

Una manera, artísticament fantàstica, de retratar la gelosia: com a lectors, no tan sols la vivim, sinó que la sofrim; als protagonistes, la gelosia els priva del goig de gaudir de l’amor; a nosaltres, com a lectors, del dret a saber, a saber de veritat: “l’oblit anihilava tant en mi com en l’Albertine una gran part de les coses que m’havia afirmat. […] Tot el que ignorem referit a la vida real de la persona que estimem, no hi prestem  cap atenció, oblidem immediatament el que ens ha dit respecte de tal fet o de tals persones que no coneixem, així com el to que tenia quan ens ho deia. […] La nostra gelosia, que furga en el passat per extreure’n indicacions, no hi troba res; sempre retrospectiva, és com un historiador que hagués de fer una història per a la qual no té cap document ; […] La gelosia es debat en el buit, incerta […]5”.

dijous, 20 de setembre del mmxviii

1 « Dès le matin, la tête encore tournée contre le mur, et avant d’avoir vu, au-dessus des grands rideaux de la fenêtre, de quelle nuance était la raie du jour, je savais déjà le temps qu’il faisait. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

2 « Le pépiement matinal des oiseaux semblait insipide à Françoise. » (Le Côté de Guermantes, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

3 « La souffrance dans l’amour cesse par instants, mais pour reprendre d’une façon différente. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 101)

« J’appelle ici amour une torture réciproque. » (Íd., page 94)

5  « l’oubli anéantissait aussi bien chez moi que chez Albertine une grande part des choses qu’elle m’avait affirmées. […] Tout ce que nous ignorons se rapporter à la vie réelle de la personne que nous aimons, nous n’y faisons aucune attention, nous oublions aussitôt ce qu’elle nous a dit à propos de tel fait ou de telles gens que nous ne connaissons pas, et l’air qu’elle avait en nous le disant. […] notre jalousie, fouillant le passé pour en tirer des indications, n’y trouve rien ; toujours rétrospective, elle est comme un historien qui aurait à faire une histoire pour laquelle il n’est aucun document ; […] La jalousie se débat dans le vide, incertaine […].» (Íd., page 137)

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
A la recerca del temps perdut

Anàlisis dels altres volums d’À la recherche du temps perdu

Combray Un amor
d’en Swann
A l’ombra de les
noies en flor I
A l’ombra de les
noies en flor II
El cantó
de Guermantes I
El cantó
de Guermantes II
Sodoma i
Gomorra I
Sodoma i
Gomorra II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions de París era una festa, Ernest Hemingway

* L’únic que has de fer és escriure una frase veritable. Escriu la frase més veritable que sàpigues.
 Gertrude Stein a Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 16)
* All you have to do is write one true sentence. Write the truest sentence that you know.
 Gertrude Stein to Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Qui treballa i en gaudeix no pateix la pobresa.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 46)
* The one who is doing his work and getting satisfaction from it is not the one the poverty bothers.
 Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Recordar és una mena de gana.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 51)
* Memory is hunger.
 Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Tant el que és bo com el que és dolent deixa un buit quan s’acaba.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 55)
* Everything good and bad left an emptiness when it stopped.
 Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Si necessites apostar perquè una cosa sigui emocionant, és que no val la pena.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 56)
* Anything you have to bet on to get a kick isn’t worth seeing.
 Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Hauria de llegir només coses bones de debò o francament dolentes.
 Gertrude Stein a Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 62)
* You should only read what is truly good or what is frankly bad.
 Gertrude Stein to Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Haver descobert tot aquest món de la literatura nova […] era com si et regalessin un gran tresor. I era un tresor que et podies endur de viatge.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 122)
* To have come on all this new world of writing […] was like having a great treasure given to you. You could take your treasure with you when you traveled too.
 Ernest Hemingway, A Moveable Feast)
* Tot el que acaba sent realment pervers parteix d’una innocència.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 268)
* Hi ha molta més gent que es dedica a explicar coses que no pas bons escriptors.
 Ernest Hemingway, París era una festaViena Edicions, 2018,  © traducció Ferran Ràfols Gesa, 2018, pàg. 275)
 

Categories
Notes de lectura

París era una festa, Ernest Hemingway

París era una festa, Ernest Hemingway
Tots els camins (de l’art) passen per París

Si hi ha qui encara creu que Ernest Hemingway era ben poc més que l’autor d’El vell i la mar i un més o menys afortunat guanyador de la loteria anual del Premi Nobel de literatura —que en general té molt més en consideració criteris d’oportunitat política o social que no pas estrictament artística— senyal que no l’ha llegit gaire i, sobretot, que no ha llegit el recull dels seus Els primers quaranta-nou contes (que, segurament, no em puc estar de dir-ho, mereixerien una traducció actualitzada).

Llegir París era una festa (A Moveable Fest), Viena Edicions, novembre del 2018, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, ens ofereix no tan sols la possibilitat de retornar als temps en què escrivia els seus primers contes sinó l’oportunitat de conèixer, d’una manera que no pot ésser més directa i autèntica, tant l’autor com la persona que escriu; una persona que, a mesura que va descobrint, a prova d’assaigs i d’errors, com ha d’escriure, es descobreix ell mateix; ell mateix, els autors amb qui es relaciona i el París, encara més enigmàtic i sorprenent per a qualsevol nord-americà, d’entre les dues guerres mundials.

Com ens adverteix l’autor en un pròleg de l’any 1960 que, per raons que desconec, malauradament no s’ha conservat en aquesta edició —«Si el lector ho prefereix, pot considerar el llibre com una obra de ficció. Però sempre hi ha la possibilitat que un llibre de ficció pugui aportar alguna claror sobre el que s’ha escrit com a fet.[1]»—, definir el llibre, o mirar d’enquadrar-lo en algun dels (sempre discutibles) gèneres literaris és, per fortuna, no ja complicat, ans complicadíssim. No és una novel·la, tot i que podria ésser-ho. Si ho fos, seria una novel·la autobiogràfica —per no dir, d’autoficció— que, per contrast, convindria llegir conjuntament amb les que escriví Henry Miller en la seva estada a la capital francesa.

No és, tampoc, un llibre de viatges, atès que més que no pas explicar o descriure la ciutat, que esdevé escenari però no pas protagonista, com hauria de succeir en un llibre de viatges comme il faut, es descriu ell mateix a, en i en relació amb la ciutat. No és, tampoc, un assaig literari, un retrat biogràfic o artístic dels autors (Gertrude Stein, Ford Madox Ford, Erza Pound, James Joyce i, sobretot, Francis Scott Fitzgerald) amb qui establí amistat o coneixença, ni, encara menys, un reportatge periodístic o documental sobre un temps i un país.

No, no és res d’això, benauradament—o, per dir-ho amb major precisió, no ho és només. No ho és perquè ho és i, alhora, no ho és, perquè ho és tot al mateix temps; perquè no és el llibre que volia escriure, el que s’havia proposat, sinó el llibre que havia d’escriure, el que, probablement sense que en fos conscient, li dictava la seva necessitat interior. El llibre que li calia per trobar-se ell mateix com a persona i com a escriptor —com la persona que havia de recórrer a l’escriptura per (tractar de) comprendre el món i comprendre’s.

Ernest and Pauline Hemingway, Paris, 1927/ John F. Kennedy Presidential Library and Museum, Boston. Ernest Hemingway Collection

París era una festa és, doncs, per damunt de tot, un bildungsroman, una obra que descriu el procés de creixement, d’evolució i de formació d’un individu, però no pas una obra ficcional, com seria una novel·la, sinó real: és al propi Hemingway a qui veurem anar fent el camí d’aprenentatge que el durà a convertir-se en el que acabarà essent. En algú que aprèn de i a través dels altres, i que ho fa lluny, molt lluny de casa seva, i en unes condicions no ja dolentes sinó quasi hostils —“vaig pensar que la xemeneia estaria freda, que potser no tiraria i el fum ompliria l’habitació, vaig pensar en el combustible malgastat i en els diners llançats, i vaig continuar caminant sota la pluja[2]” (pàg. 9)—, que sap, però, treure profit de la situació: “Passant gana vaig començar a entendre molt millor Cézanne, i a veure realment com feia els paisatges[3]” (pàg. 71).

I és precisament per això, per aquest procés d’aprenentatge que el llibre es va fent més i més interessant, en permetre’ns seguir-lo en aquesta aventura vital seva, acompanyat —més aviat, havent-se de fer càrrec, amb els neguits afegits que li suposa— de la seva primera dona i el seu fill petit, als quals ha d’assegurar, almenys, la subsistència: “quan ets pobre, i nosaltres ho érem molt després que jo deixés el periodisme en tornar del Canadà i mentre no aconseguia vendre cap conte, passar l’hivern a París amb un nadó era massa dur[4]” (pàg. 138).

I fer-ho, al damunt, sense pervertir-se o prostituir-se —“[Scott Fitzgerald] de vegades escrivia contes que considerava bons […] i que després […] modificava […] perquè fossin vendibles a les revistes. […] Li vaig dir  que ho considerava una forma de prostitució[5]” (pàg. 160)— esdevenia doblement difícil, però ell no només no es mantingué ferm —“li vaig respondre que no creia que ningú pogués escriure d’una manera que no fos la millor possible sense destruir el seu talent[6]” (Íd.)—, sinó que fou capaç de trobar i d’establir la seva veu literària.

Una veu basada en uns criteris, tan clars com convenients, que per a benefici de tots els lectors i lectores i, sobretot, dels (aspirants a) escriptors i escriptores, va fent explícits al llarg de l’obra. Fóra del tot deslleial amb l’autor, amb l’editorial i amb el traductor si transcrivís in extenso aquests seus, podríem dir-ne, consells d’escriptura però no sóc capaç de resistir la temptació d’oferir-vos-en un tast: “Pensava: «[…]L’únic que has de fer és escriure una frase veritable. Escriu la frase més veritable que sàpigues»[7]” (pàg. 16); “Si començava a escriure d’una manera estilitzada, o com si volgués presentar o exposar les coses, sempre acabava veient que la filigrana i els guarniments es podien retallar, que podien descartar-se i començar amb la primera frase certa, senzilla i declarativa que hagués escrit[8]” (pàg. 17).

Tenir-hi accés, de primera mà, és, sens dubte, un luxe fantàstic que no podem sinó aprofitar. Un luxe o privilegi que em duu a preguntar-me: com és que ens ha calgut esperar tant perquè un llibre com aquest —amb o sense els afegits, del tot innecessaris des del meu punt de vista, que van decidir incloure-hi els seus hereus— es traduís al català?

diumenge, 9 de desembre del mmxviii

[1] If the reader prefers, this book may be regarded as fiction. But there is always the chance that such a book of fiction may throw some light on what has been written as fact.
[2] I thought about how the chimney would be cold and might not draw and of the room possibly filling with smoke, and the fuel wasted, and the money gone with it, and I walked on in the rain.
[3] I learned to understand Cézanne much better and to see truly how he made landscapes when I was hungry.
[4] But when you are poor, and we were really poor when I had given up all journalism when we came back from Canada, and could sell no stories at all, it was too rough with a baby in Paris in the winter.
[5] [Scott Fitzgerald] He had told me how he wrote what he thought were good stories […] and then changed them for submission, knowing exactly how he must make the twists that made them into salable magazine stories. […] I said I thought it was whoring.
[6] I said that I did not believe anyone could write any way except the very best he could write without destroying his talent.
[7] All you have to do is write one true sentence. Write the truest sentence that you know.
[8] If I started to write elaborately, or like someone introducing or presenting something, I found that I could cut that scrollwork or ornament out and throw it away and start with the first true simple declarative sentence I had written.

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Publicat a La Llança, el 10 de desembre del 2018

Altres anàlisis literàries de novel·la

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis


Aquesta anàlisi literària de “París era una festa”, d’Ernest Hemingway” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La presonera I, Marcel Proust

La presonera I, Marcel Proust

Condició humana  a besllum

Sovint, quan convides a la lectura de La Recherche —i quan t’hi has submergit i l’has gaudida tant et fa la impressió que fer-ho és, gairebé, una mena d’obligació moralo-literària— i proposes que, per començar, agafis qualsevol dels seu set —que seran 14 en la versió d’Edicions Viena— volums, l’obris a l’atzar i llegeixis la pàgina que tens al teu davant com si fos poesia, pel simple (i per això, tan meravellós) plaer de llegir, deixant-te captivar per la bellesa de la seva prosa incomparable, els amants de les concrecions et demanen: «Així i tot, si haguessis d’escollir un llibre o un paràgraf, quin seria?». Fins ara, deia que pràcticament qualsevol, però que el primer paràgraf del primer volum o aquell en que el narrador entra en contacte per primera vegada amb les noies en flor són perfectes per a aquesta aproximació inicial —i iniciàtica—a la magna obra proustiana.

Tanmateix, a partir d’ara em caldrà afegir-hi el, magistral, captivador, inici de La presonera I (La prisonnière), Marcel Proust, Edicions Viena, setembre del 2018, traducció de Josep Maria Pinto: “De bon matí, amb el cap encara girat cap a la paret i abans d’haver vist, per sobre de les grans cortines de la finestra, quin matís tenia la ratlla del dia, ja sabia quin dia faria1”. Un inici que demostra de nou que la literatura, la literatura literatura, la que sorgeix com un doll indeturable del cor i de l’ànima de l’autor, és un viatge que et du molt lluny i molt al fons; que, fent-te fruir, et canvia, et forma i et con-forma.

No és, en absolut, pas casual que aquest nou volum s’enceti amb un matí. No tan sols perquè els matins són un element clau en l’estructura narrativa de la Recherche —només cal recordar la primera frase d’El cantó de Guermantes I: “La piuladissa matinal dels ocells semblava insípida a la Françoise2”— sinó, sobretot, perquè fons i forma són una i la mateixa cosa: amb els matins comença el dia, però també la vida, i per al narrador també comença una nova vida, quan es troba a París i té al seu costat Albertine. Una nova vida, la de l’amor i la del seu assoliment, que havia somniat des de feia temps i que, això no obstant, esdevindrà més un malson que un goig, un infern que no pas un paradís: “El sofriment en l’amor cessa uns instants , però per tornar a començar de manera diferent3”; “Aquí anomeno amor a una tortura recíproca”.

Un malson condicionat pel pitjor enemic, pel més indesitjable de l’amor, aquell element que, al contrari de la pedra filosofal, converteix l’or en pedra: la gelosia. Perquè aquest cinquè volum d’À la recherche du temps perdu, i sobretot aquesta primera part, posa de manifesta que Proust a banda d’ésser el creador d’una de les proses més belles i suggeridores de la literatura universal —n’hi ha ben prou amb llegir (gairebé) qualsevol de les seves pàgines per constatar-ho— és, alhora (i això el situa a una alçada artística pràcticament inabastable), no tan sols un pregon coneixedor de l‘ànima humana, sinó un dels artistes que millor i d’una manera més exacta l’ha sabuda expressar artísticament. És un extraordinari pintor o retratista dels contradictoris abismes de la condició humana.

I aquesta doble condició, bellesa i profunditat, coneixement i art, és tan clarament palesa en aquest llibre que fa esgarrifar. Començant pel fet que fa la impressió que no hi passa res, on l’acció, si és que en podem dir així, es redueix poc més que a alguna escena casolana, a algun reflex, de l’exterior i a les, molt comptades i sempre controlades, sortides d’Albertine. I tant els reflexos exteriors com les sortides no només són sempre indirectes, a besllum, com si el narrador ens mantingués closos a la caverna de Plató, seguint l’exemple premonitori del paràgraf que, com hem vist, obre el volum.

Tant és així que, s’acaba produint l’efecte curiós —efecte, no cal dir-ho, llaurat per l’autor de Contre Sainte-Beuve— que en aquesta novel·la magistral té com a protagonista (com a co-protagonista, atès que el narrador es manté al centre del relat) Albertine,  mai no sabrem què ha fet o deixat de fer, on ha estat o on ha deixat d’estar; no sabrem, de veritat, si la desmesurada gelosia que sent per ell el narrador tenia o no raó d’ésser. Si haguéssim de resumir la succinta trama —i no cometrem, per descomptat, una tal inconveniència— ens seria impossible, en comptes d’explicar el que ha passat, ens veuríem obligats a explicar el que el narrador creu, sovint malaltissament, que ha passat.

I si això és així és perquè, altra vegada forjant fons i forma en un sol bloc, inseparable, és la mateixa gelosia la que no tan sols impedeix que pugui haver-hi gaire acció —la que lliga amb una cadena de ferro Albertine i no li permet gaudir de les llums, diürnes i nocturnes, de París, però també la que el lliga o l’empresona a ell, incapaç de fer res més que imaginar que ella l’enganya tan aviat com surt per la porta de casa; el celler és, alhora, presoner— sinó que la que impedeix, també, que es pugui acabar sabent res, en realitat.

Una manera, artísticament fantàstica, de retratar la gelosia: com a lectors, no tan sols la vivim, sinó que la sofrim; als protagonistes, la gelosia els priva del goig de gaudir de l’amor; a nosaltres, com a lectors, del dret a saber, a saber de veritat: “l’oblit anihilava tant en mi com en l’Albertine una gran part de les coses que m’havia afirmat. […] Tot el que ignorem referit a la vida real de la persona que estimem, no hi prestem  cap atenció, oblidem immediatament el que ens ha dit respecte de tal fet o de tals persones que no coneixem, així com el to que tenia quan ens ho deia. […] La nostra gelosia, que furga en el passat per extreure’n indicacions, no hi troba res; sempre retrospectiva, és com un historiador que hagués de fer una història per a la qual no té cap document ; […] La gelosia es debat en el buit, incerta […]5”.

dijous, 20 de setembre del mmxviii

1 « Dès le matin, la tête encore tournée contre le mur, et avant d’avoir vu, au-dessus des grands rideaux de la fenêtre, de quelle nuance était la raie du jour, je savais déjà le temps qu’il faisait. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

2 « Le pépiement matinal des oiseaux semblait insipide à Françoise. » (Le Côté de Guermantes, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

3 « La souffrance dans l’amour cesse par instants, mais pour reprendre d’une façon différente. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 101)

« J’appelle ici amour une torture réciproque. » (Íd., page 94)

5  « l’oubli anéantissait aussi bien chez moi que chez Albertine une grande part des choses qu’elle m’avait affirmées. […] Tout ce que nous ignorons se rapporter à la vie réelle de la personne que nous aimons, nous n’y faisons aucune attention, nous oublions aussitôt ce qu’elle nous a dit à propos de tel fait ou de telles gens que nous ne connaissons pas, et l’air qu’elle avait en nous le disant. […] notre jalousie, fouillant le passé pour en tirer des indications, n’y trouve rien ; toujours rétrospective, elle est comme un historien qui aurait à faire une histoire pour laquelle il n’est aucun document ; […] La jalousie se débat dans le vide, incertaine […].» (Íd., page 137)

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
A la recerca del temps perdut

Anàlisis dels altres volums d’À la recherche du temps perdu

Combray Un amor
d’en Swann
A l’ombra de les
noies en flor I
A l’ombra de les
noies en flor II
El cantó
de Guermantes I
El cantó
de Guermantes II
Sodoma i
Gomorra I
Sodoma i
Gomorra II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Combray, Marcel Proust

Quan ens disposem a acarar una obra literària de gran envergadura, amb major raó encara quan conté un embalum de pàgines considerable, ens acostumem a sentir —com dèiem— intimidats. Tanmateix, en termes generals, el que ens intimida i predisposa a posposar (sovint ad infinitum) la seva lectura no és tant l’obra mateixa com la idea preconcebuda que ens n’hem fet. O, més concretament, que d’altres ens n’han fet tenir.

Sentim una prevenció, moltes voltes injustificada, que prové més del que n’han dit d’altres que no pas del mateix llibre, d’aquell llibre que en tantes ocasions hem tingut entre les mans i no hem gosat ni començar a llegir. I, el que és més greu encara, la nostra predisposició en contra, aquesta força invencible que ens inhibeix i ens impedeix de deixar-nos guiar pels nostres impulsos, sovint té el seu origen en comentaris de persones que tampoc no l’han llegit, sinó que es limiten a repetir el que senten o llegeixen.

Una situació que acostuma a produir-se amb À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. L’inqüestionable prestigi que la precedeix, així com la pràctica unanimitat amb la que l’ha rebuda la crítica, que la considera com una de les obres imprescindibles de tots els temps, l’han perjudicat més que no pas beneficiada. El fet de convertir-la en clàssica —i el que és més decisiu, en acadèmica— en comptes d’ajudar-la, l’ha perjudicada.

Per desgràcia, per aquesta societat nostra tan dual i maniqueista que no reconeix termes mitjos el classicisme ha esdevingut sinònim de feixuguesa, d’ensopiment, d’encarcarament. Tant és així que definir qualsevol llibre com a Obra Mestra suposa assumir el risc de condemnar-la a l’abandonament, a l’ostracisme. A convertir-la en una peça de museu, digne de veneració —d’ésser mantinguda entre vitralls— però no pas de lectura.

Malauradament la traducció de La Recherche al nostre país no tan sols patí aquesta estigmatització, sinó que sofrí la decisiva acumulació de dues circumstàncies afegides, que es combinaren per atorgar-li una aura de poc recomanada, quasi de maleïda. La primera, el poc encert de la seva presentació: l’any 1990 Columna Edicions decidí aplegar les primeres dues parts de l’obra —Du côté de chez Swann i À l’ombre des jeunes filles en fleurs— en un sol i gruixut volum, de gairebé 650 atapeïdes pàgines de lletra menuda.

La segona que Jaume Vidal Alcover escollí un registre de llengua massa clàssic i arcaïtzant, que no només resultava poc atraient o engrescador per al seu públic potencial, sinó que tampoc concordava amb la prosa proustiana. L’inconvenient que presentava la seva traducció no fou tant l’ús de mallorquinismes —que malgrat el que diguessin alguns, no suposaven més que una font d’enriquiment per la nostra llengua— sinó l’ús d’un llenguatge desfasat i poc habitual, dissuasori i injustificat, car no es corresponia ni amb la fluïdesa ni amb la modernitat de l’original.

En realitat, ens permetem plantejar la hipòtesi que per tal d’aconseguir una acceptació i una recepció més favorable n’hi hauria hagut prou amb dur a terme un petit canvi, que no comportava el sacrifici de renunciar a la bellíssima i imprescindible varietat mallorquina. Solament hauria calgut que hagués ofert una traducció més escaient de la cabdal frase inicial de l’obra: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”.

Segurament n’hi hauria hagut prou amb el fet que hagués decidit mantenir la seva primera versió— que publicà a Llibres del Mall l’any 1986 —“Durant molt de temps, me n’he anat a jeure d’hora (canviant, això sí el temps verbal: “me’n vaig anar” o “me n’havia anat”, i no pas “me n’he anat”)— i no l’hagués substituïda per la definitiva de Columna: “Durant molt de temps, em vaig colgar dejorn”. Una frase que feia témer, injustificadament, que l’imposant volum contingués un llenguatge abstrús i inintel·ligible.

És precisament aquest bagatge històric sembrat de connotacions negatives el que ens duu a considerar com un gran encert la notícia de l’aparició d’una nova traducció integral de La Recherche de Marcel Proust. Una coratjosa aposta literària —i editorial—que s’inicià l’any passat amb la publicació Combray per part de Viena Editorial, en un volum d’una llargària gens intimidadora, que permet acostar-s’hi sense cap temença. Amb una edició pulcra i acurada, servida amb una mida de lletra prou generosa, que convida a obrir-la, a fullejar-la i, tot fent-ne un tast, almenys a llegir-ne algun fragment a l’atzar.

Una vegada caigut en la temptació de la lectura i superat el llindar d’aquest primer pas imprescindible, només cal disposar d’una sensibilitat literària elemental per a decidir submergir-s’hi de ple. començant per la primera —i tan conflictiva, pel que a l’adaptació a la nostra llengua es refereix— frase i deixant-se endur pel bressoleig de la ploma alliberada i alliberadora del mestre francès. Un cop amarats i empesos per la prosa impetuosa i incessant de Proust tan sols hem de cedir el timó de la nostra venturosa navegació literària a la nostra sensibilitat. Permetent que l’harmonia de la seva prosa ens acaroni les oïdes. Una volta hi siguem endinsats, a mesura que anem avançant, les possibilitats de penedir-nos de la nostra tria s’aniran fent més i més remotes.

Si a això hi afegim l’excel·lent —i sobretot, natural— traducció de Josep Maria Pinto, ben poc més li podríem demanar a l’obra. Una treballada i esmerada traducció que aconsegueix que el riu cabalós i fecund de la narració de Proust flueixi quasi amb la mateixa suavitat en català que en el seu idioma. Malgrat ésser evident que cap adaptació no podrà mai equiparar-se del tot amb l’original —llegir Combray en francès és un luxe deliciós que no es pot negar ningú que s’ho pugui permetre— la de Pinto s’hi acosta tant com seria possible exigir-li. No és Proust; però, si no és el nostre Proust, s’hi ha quedat ben a frec. Gairebé gosaríem afirmar que amb la seva adaptació l’autor de La Recherche hi perd ben poc o quasi res; a canvi, els lectors catalans que no puguin llegir el francès, hi guanyen força.

Amb tot, segur que algun lector seguirà convençut que À la recherche du temps perdu no és pas per a ell, que la seva prosa desbordada, torrencial i aparentment desagençada, amb tendència a la infinitud, curulla de subordinades que s’enllacen les unes amb les altres, perseguint-se i reproduint-se, només pot anar destinada a quatre lletraferits escollits. Que la de Proust no és una obra per a tothom, sinó per a minories. Apta tan sols per a paladars selectes. O, el que encara és pitjor, per a paladars vulgars que es volen donar l’aire de selectes. En definitiva, per a algun d’aquells snobs recalcitrants que La Recherche retrata tan i tan bé.

Certament, ni Combray, ni el conjunt de l’obra són ni seran mai aptes per a majories. És possible que ni tan sols per a minories majoritàries. Per descomptat que no. Però és que potser existeix algun tipus de literatura que ho sigui? Fins i tot els grans èxits de vendes de cada any no arriben més que a una minoria. A la minoria —ni selecta ni definida per cap característica especial de qualitat, desenganyem-nos-en— dels que llegim. Partint d’aquest principi, per quina raó no ens hauríem de donar l’oportunitat de deixar-nos seduir per la suggeridora prosa d’un dels autors més justament ben considerats —i menys llegits— de la literatura universal?

Des de la seva ja llunyana aparició, molts han al·legat, com a justificació per defugir-la, que l’obra prosutiana és difícil, que requereix un esforç. No se’ns acudirà pas negar-ho… Tanmateix, quina és, entre les qüestions realment valuoses de la nostra vida, la que no exigeix un esforç?

Com a apreciació final —amb un caràcter purista que la farà innecessària o sobrera per a la major part dels lectors— no podem deixar de fer constar la sensació que un volum com aquest agrairia l’afegit d’un annex de notes un xic més ampli, que permeti aclarir alguna de les referències que l’autor donava per suposades i que poden comportar una certa confusió. En alguns casos, es tracta de precisions de caire històric o cultural que hom pot pensar que són més o menys prescindibles —al cap i a la fi la ficció ha de gaudir d’una total independència— però en d’altres no ho són tant. Sobretot quan Proust ofereix un petit esbós, quasi una pinzellada, d’un assumpte que desenvoluparà en algun dels posteriors volums.

En aquests casos, entenem que hauria convingut facilitar al lector del que algun dia serà —si més no ho esperem— la traducció completa de La Recherche un apartat de notes més complet, que li permetés orientar-se en el magma complex i en contínua evolució d’aquesta tan monumental obra. Sobretot quan tingui la bona pensada d’emprendre una nova i complementària relectura. Segona —tercera, quarta o cinquena— lectura, on una major abundància de notes, annexes i altres documents seria, aquesta vegada sens dubte, del tot imprescindible.

No estem pensant, en cap cas, en la profusió i en el caràcter exhaustiu d’edicions canòniques, com la de La Bibliothèque de la Pléiade, però si la de la majoria de les edicions de butxaca franceses, ja sigui de la mateixa Gallimard (Folio Classique) o d’altres editorials (Flammarion, Hachette…). Imaginem que aquesta no és tant una decisió del traductor, sinó més aviat de l’editorial, així que gosem proposar, modestament, als responsables de Viena que ho tinguin en compte, si més no, quan hagin completat el set volums de La Recherche. Constatada l’admiració i l’estima que sent per l’obra, fins i tot ens atrevim a aventurar que Josep Maria Pinto estaria encantat de fer-se càrrec de l’edició crítica o acadèmica, si li ho proposessin.

Ens permetem —tot i la ja excessiva llargària d’aquest article— transcriure un deliciós paràgraf, ben representatiu de l’escriptura de Proust, en la versió original i en la de Josep Maria Pinto. Hauríem preferit afegir-hi també la de Jaume Vidal Alcover però no n’hem pogut disposar. (Si algun amable lector o lectora té la delicadesa de fer-nos-la arribar, li ho agrairem de tot cor i procurarem incloure-la immediatament).

«[…] je m’étais étendu sur mon lit, un livre à la main, dans ma chambre qui protégeait en tremblant sa fraîcheur transparente et fragile contre le soleil de l’après-midi derrière ses volets presque clos où un reflet de jour avait pourtant trouvé moyen de faire passer ses ailes jaunes, et restait immobile entre le bois et le vitrage, dans un coin, comme un papillon posé. Il faisait à peine assez clair pour lire, et la sensation de la splendeur de la lumière ne m’était donnée que par les coups frappés dans la rue de la Cure par Camus (averti par Françoise que ma tante ne «reposait pas» et qu’on pouvait faire du bruit) contre des caisses poussiéreuses, mais qui, retentissant dans l’atmosphère sonore, spéciale aux temps chauds, semblaient faire voler au loin des astres écarlates; et aussi par les mouches qui exécutaient devant moi, dans leur petit concert, comme la musique de chambre de l’été: elle ne l’évoque pas à la façon d’un air de musique humaine, qui, entendu par hasard à la belle saison, vous la rappelle ensuite; elle est unie à l’été par un lien plus nécessaire: née des beaux jours, ne renaissant qu’avec eux, contenant un peu de leur essence, elle n’en réveille pas seulement l’image dans notre mémoire, elle en certifie le retour, la présence effective, ambiante, immédiatement accessible.

Cette obscure fraîcheur de ma chambre était au plein soleil de la rue, ce que l’ombre est au rayon, c’est-à-dire aussi lumineuse que lui, et offrait à mon imagination le spectacle total de l’été dont mes sens si j’avais été en promenade, n’auraient pu jouir que par morceaux; et ainsi elle s’accordait bien à mon repos qui (grâce aux aventures racontées par mes livres et qui venaient l’émouvoir) supportait pareil au repos d’une main immobile au milieu d’une eau courante, le choc et l’animation d’un torrent d’activité.»

Du côté de chez Swann, Éditions Gallimard, pàg. 82

«[…] jo m’estirava sobre el llit, amb un llibre a la mà, a la habitació que protegia tot tremolant la seva frescor transparent i fràgil contra el sol de la tarda darrera els porticons quasi tancats, on un reflex del dia havia trobat tanmateix la manera de fer passar les seves ales grogues i es quedava immòbil, entre la fusta i els vidres, en un racó, com una papallona en repòs. A penes hi havia prou claror per llegir, i la sensació d’esplendor de la llum només m’arribava amb els cops que etzibava, al carrer de la Rectoria , en Camus (a qui Françoise havia avisat que la tieta “no descansava” i que podia fer soroll) contra caixes plenes de pols, però que, tot ressonant en l’atmosfera sonora, especial dels temps calorosos, semblaven fer volar ben lluny uns astres escarlates; i també amb les mosques que executaven davant meu, en el seu petit concert, una cosa com la música de cambra de l’estiu, que no l’evoca a la manera d’una melodia de música humana que, sentida per atzar en aquesta estació, tot seguit us la recorda, sinó que està unida a l’estiu per un lligam més necessari; nascuda en els dies de bon temps, i en renéixer només amb ells, en contenir una mica de la seva essència, no solament en desvetlla la imatge en la nostra memòria, sinó que en certifica el retorn, la presència efectiva, ambient, immediatament accessible.

Aquesta obscura frescor de la meva cambra era al sol ple del carrer, el que l’ombra és al raig, és a dir, tan lluminosa com ell, i oferia a la meva imaginació l’espectacle total de l’estiu, del qual els meus sentits només haurien pogut gaudir per bocins, si hagués estat passejant; i així, s’acomodava bé al meu repòs que (gràcies a les aventures contades pels meus llibres, que venien a emocionar-lo) suportava, talment com el repòs d’una mà immòbil enmig d’una aigua corrent, el xoc i l’animació d’un torrent d’activitat.»

Combray, traducció de Josep M Pinto,Viena Editorial, pàg. 108-109

13 i 14 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 Anàlisis literàries dels posteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

 Un amor d’en Swann
 A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
 El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I
 Sodoma i Gomorra II
 La presonera I
 La presonera II

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons