Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’El món resplendent, Siri Hustvedt

* La vida camina de puntetes sobre un camp de mines.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 19)

* El que diem no ens converteix en el que som. Més sovint és el que queda per dir.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 58)

 * El ramat és un voyeur col·lectiu que confia en el coneixement heretat a l’hora de detectar la bellesa.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 63)

* La vergonya arriba abans que la culpa.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 72)

 * On és la frontera entre el record i l’al·lucinació?
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 74)

 * El temps ens canvia.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 82)

 * A partir dels cinquanta […] tot són pedaços.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 82)

 * L’art […] t’hauria de dur a un lloc millor en el teu camí cap a la comprensió plena.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 107)

 * Les paraules també poden canviar la manera com veiem les coses.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 110)

 * En algun racó de tots nosaltres hi perviu sa majestat infantil, el nadó que es pensa que és el centre del món.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 118)

 * Els éssers humans són els únics animals que maten per les idees.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 179)

 * Tots hi caiem, en els estereotips.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 231)

 * La fama és la vida en tercera persona.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 348)

 * Només els bons tenen la sensació que no són bons.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 360)

 * Estic feta dels morts.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 362)

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Categories
Notes de lectura

El món resplendent, Siri Hustvedt

Jo sóc la màscara

En general, parlar de llibres escrits per dones i llibres escrits per homes és tan absurd com ho podria ésser parlar de llibres escrits a Berga i llibres escrits a Manresa: per bé que poden posseir alguns punts distintius, no tenen per se prou entitat com per a diferenciar-los de manera conjunta ni, encara menys, categòrica.

Entenc que només cal fer-hi referència en situacions excepcionals, quan el gènere de qui escriu és determinant en l’obra, com en el cas d’El món resplendent (The Blazing World), de Siri Hustvedt, Editorial Anagrama, 2014, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, en el qual el paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat— esdevé un component essencial; més encara, un component primigeni, generatiu, genesíac de la creació del volum: “Tinc la sensació que duc un secret al cos, com un embrió, emmudit […], [un] malestar humit i escanyat” (pàg. 71); “A vegades la Harry hauria volgut ser noi, i puc afirmar que si ho hagués sigut hauria tingut les coses més fàcils” (pàg. 60).

I cal destacar-lo, precisament, perquè aquesta voluntat —o, potser més aviat necessitat— de reivindicació dels drets de la dona, aquesta croada (que fa la impressió de tenir un component personal important) contra la discriminació que, per desgràcia, segueixen patint les integrants del sexe femení encara ben entrat el segle XXI, és el punt més feble de tota l’obra; allò que (m’)impedeix d’incloure-la al —meu, personal,  intransferible (i fal·lible)— pòdium de millors llibres de l’any.

No pas, per descomptat, per raons ideològiques, sinó artístiques: la passió s’ha imposat a la creació i, més sovint que no convindria, la més que justificada vindicació esdevé tan explícita que acaba llastant el resultat literari.

Llevat d’aquest handicap, és una novel·la excel·lent, d’aquelles que deixen petja, que demanen molt al lector —si no estàs disposat a esforçar-te, a participar activament en el diàleg de reconstrucció de la vida “íntima, contradictòria i […] més aviat estranya” (pàg. 17) de la Harriet Burden, potser millor que escullis una altra obra— però que, com a torna, li ofereix encara més: l’omple i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.

Atès que “la vida camina de puntetes sobre un camp de mines [i] no sabem mai el que passarà” (pàg. 19), ens caldrà avançar amb molta atenció per l’exigent, fascinant (i, d’entrada, aparentment irresoluble) trencaclosques existencial d’una creadora que a la seva ja dissuasòria i discriminada condició de dona —“He ensenyat a una dona a fer servir la veu. / I ara, com puc fer-la callar?”, escriu Anna Akhmàtova en un epigrama traduït per Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova— hi afegeix una intel·ligència i una presència física —“sabia massa coses, llegia massa, era massa alta” (pàg. 140)— que intimida tothom i li priva d’accedir al reconeixement artístic que mereixeria.

Raó per la qual no li resta altra alternativa que posar “a prova una hipòtesi sobre la importància de l’aparença de l’artista amb relació a l’obra exhibida” (pàg. 119), ocultant la seva feminitat en tot un seguit de “màscares” (pàg. 30), “heterònims” (pàg. 31) i “pseudònims” (pàg. 172) masculins per poder exposar la seva obra i obtenir els èxits que il·legítimament se li neguen.

No cal dir que, afortunadament, Hustvedt va molt més enllà de la demanda d’alliberament de la dona, i, en aquest “conte de fades filosòfic” (pàg. 180) que té molt més de filosòfic que no pas de rondalla —“El conte de fades ha acabat així. La bruixa vella i l’ós vell, viuen junts, feliços i tristos per sempre més” (pàg. 351)— reflexiona sobre la condició (i la consagració) de l’artista, sobre el mateix art i sobre la seva efímera contingència, sobre els múltiples enigmes de la personalitat —“Érem una sola persona, cadascú de nosaltres, o n’érem moltes?” (pàg. 257)— i sobre la dificultat de diferenciar entre persona i personatge, entre rostre i aparença: “Al capdavall, tots n’interpretem, de papers” (pàg. 343).

En síntesi, malgrat les llacunes ja esmentades, una novel·la molt i molt recomanable, com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet” (pàg. 380), perquè, per més que no es pot “explicar tot […], el sol fet d’explicar-me gairebé m’ha fet sentir que podria ser que m’entenguessin. Tan vana és, aquesta esperança?” (pàg. 252).

dijous, 18 de desembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat