Categories
Entrevistes

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando, per parlar de “Quan el cel embogeix”

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando

Literatura en majúscules

El mes de febrer, n’Antoni Vidal Ferrando publicà a AdiA Edicions la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, que és, de nou, una obra que deixa petja, que posa de manifest que és un gran entre els grans de les lletres catalanes.
Estava previst presentar-la a Barcelona, a la Llibreria Calders, el 12 de març però, per desgràcia, el maleït confinament va obligar a aplaçar l’acte.
Tot esperant la nova data, vaig tenir l’immens goig d’entrevistar-lo.

Xavier Serrahima: Quan el cel embogeix és una novel·la breu on, tanmateix, hi és tot. Podries dir-nos què és el que t’impulsà a escriure-la?

ANTONI VIDAL FERRANDO: En realitat, a mi, el que m’interessava és explicar alguns problemes que viu el país i problemes que viu el planeta sencer. Com que una persona, en aquest cas, el protagonista de la novel·la, no viu al marge dels problemes del seu temps: els seus problemes estan connectats i relacionats amb els de la vida.

XS: En comparació amb d’altres novel·les anteriors, amb el Cicle d’Almandaia, tant aquesta novel·la com l’anterior, La ciutat de ningú, ens ofereixen una visió més desencantada, més negativa, de la realitat.

AVF: Efectivament, el narrador és, ja, un escriptor major, que no ha aconseguit els seus objectius, en la literatura. Llavors, aquests escriptor sent que la seva vida es va degradant. Que ell es va degradant físicament, que es van degradant els seus somnis i els somnis de la seva generació. I, a la vegada, això el du, amb raó o sense —jo crec que més amb raó que no sense— a pensar que tot el món que l’envolta s’està degradant. I això és un poc el fil de tot plegat. Quant a La ciutat de ningú, també era una persona insatisfeta, carregada de deliris i de manies, que no se sentia bé ni en el temps que vivia ni a la seva ciutat. Recordava el poble, recordava la infantesa, recordava temps que per a ell eren temps millors. I, fins i tot, recordant tot això, arribava a enyorar el temps de la dictadura. En el fons, en aquestes novel·les jo m’he plantejat un poc el tema de les grans contradiccions humanes. Que el món no es guia simplement per la raó, sinó que es guia pels traumes, pels sentiments, per les pors, pels fracassos dels que l’habitam. Vaig llegir una vegada que, en realitat, del que volia parlar Leonardo Sciascia quan parlava de Sicília era de la derrota de la raó. Jo vaig pensar: «Jo també estic fent el mateix: estic contant la derrota de la raó».

XS: La derrota de la raó, doncs, com a font de l’escriptura?

AVF: Sí, no hem d’oblidar que la literatura, i l’art en general, neix d’una insatisfacció. Després, també neix de les nostres fantasies, dels nostres records, de les nostres preguntes, dels nostres somnis, de les nostres fidelitats, del nostre esperit crític. I tot això, que és complicadíssim, que ni tu mateix no acabes d’entendre, intentes que les paraules t’ho diguin. La literatura també és una història d’amor amb les paraules. Les interrogam perquè ens ajudin a explicar el món i ens ajudin a donar testimoni d’un temps. I jo sempre afegeix que el que també cercam és plaer, aquesta gran satisfacció que proporciona el poder convertir els mals, les injustícies, el dolor en plaer estètic.

XS: En la teva narrativa aquesta capacitat de convertir fets, moments o records dolorosos en un goig estètic sempre hi és present.

AVF: Si perquè, endemés, en l’art, entre el dolor humà, les debilitats humanes, les injustícies, sempre hi trobam aquest toc de meravella que també tenen les vides. Les vides sempre tenen algun toc de meravella. A posta, la gent no es vol morir. Si el món només fos una calamitat, si fos una vall de llàgrimes, com diu el tòpic, realment ens seria ben igual anar-nos-en a una altra vida, o a cap vida. I l’art ha de mostrar, també aquests graus de meravella, de poesia, que te la vida. I, a més a més, jo crec que l’art és com una promesa. En el sentit que el grau de perfecció que aconseguim amb les nostres obres d’alguna manera és una prova de la capacitat humana de millorar el món a tots els altres nivells.

XS: Millorar el món, des del punt de vista artístic, suposa no tan sols reflectir el món, sinó oferir-nos noves mirades, polièdriques.

AVF: El que jo intent, sobretot en aquestes darreres novel·les, és viatjar per les zones més ocultes de la realitat. Per allò que en principi pareix més insòlit, però existeix. Jo pens que sempre tenim una visió molt parcial de la realitat. Tenim la tendència a veure les coses sempre des del mateix punt de vista. Es generalitza, un punt de vista de mirar les coses. El bé i el mal. I, llavors, una de les funcions de l’art és mostrar moltes de les coses que existeixen, bones i dolentes, i que normalment no hi parem atenció perquè es creen uns clixés, uns estereotips. L’art ha de rompre els clixés, els estereotips.

XS: Això ho expressa molt bé el narrador de Quan el cel embogeix, quan escriu: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures”.

AVF: Sí, la literatura no ha de fer concessions a cap criteri establert, ni a cap autoritat que no sigui l’autoritat de les paraules. I, en aquesta línia, diria una cosa: que tots els cànons són reaccionaris.

XS: D’on neix la necessitat artística de crear amb una llibertat absoluta, sense cap mena de limitacions, deixant que l’obra d’art arribi on ha d’arribar.

AVF: Jo sempre dic que escriure és crear espais de llibertat. I aquests espais de llibertat han d’arribar fins el punt de no jutjar. Per exemple, tu tens uns protagonistes. I, en teoria, uns fan les coses més bé que els altres. No! No hi ha d’haver el bo i el dolent de cap de les maneres. Tu no has de jutjar els teus protagonistes. D’altra banda, el de Quan el cel embogeix és un escriptor insatisfet i alcohòlic. I quan qualcú està insatisfet necessita trobar defectes a tot arreu, per tal de no sentir-se tan sol. Però això no significa que allò que critica no mereixi ser criticat. No significa que moltes vegades no tengui raó.
Fet i fet, Quan el cel embogeix és una mena de joc de miralls entre tres protagonistes: el narrador, que és un vell escriptor frustrat; un fiscal, nostàlgic de la dictadura, i Marcel Proust. Tres protagonistes absolutament diferents. L’un, el narrador, és un escriptor sense èxit que es considera a ell mateix progressista; el fiscal en teoria és d’extrema dreta, i l’últim és un triomfador, com a escriptor, forma part de la plèiade dels escriptors universals. Però, en el fons, malgrat unes diferències tan evidents, tenen uns trets en comú, que són propis de la condició humana. És a dir, tots són inestables, estan insatisfets, són viciosos, són vanitosos, maniàtics. I són, fins i tot, igual de vulnerables, de contradictoris.

XS: Entenc que per a tu resulta essencial que la literatura, i l’art en general, reflecteixin la complexitat i la contradictorietat de les persones. Que no hi ha àngels ni dimonis. Que tots som, alhora, una mica àngels i dimonis.

AVF: Una de les coses que em proposava, pentura d’una manera no massa racional, sinó espontàniament, perquè és una manera d’entendre la vida que tenc, és parlar d’aquests clarobscurs. A mi això de bons i dolents a mi no em funciona. D’aquests clarobscurs de la vida i, també, d’aquests clarobscurs de la literatura. L’art és una cosa sublim, però el món artístic ja és una altra cosa. Cal no confondre mai la literatura i els escriptors.

XS: Junt a tot això, la novel·la —com ens indica de nou molt bé el narrador: “qualsevol autoritat real o imaginària ha de quedar supeditada al rang superior de l’autoritat de l’art”— és, com totes les teves obres, un cant a la llibertat, a obrir fronteres. Fronteres mentals, sobretot.

AVF: Jo estaré sempre en contra del pensament únic, del monopoli de les idees. Perquè pens que qualsevol concepció de la vida, que qualsevol concepció de l’art, per bona que sigui, deixa de ser-ho quan la converteixes en un dogma.
Jo gairebé confonc l’art amb la llibertat. No hi ha fronteres. No hi ha cànons. No hi ha preceptives ni normatives. Cada obra d’art és única i només ocorre una vegada en la vida.
Quan escrius, has d’intentar, o el que intento jo, almanco, és sacsejar el lector, estimular, interrogar, commoure, trencar motll0s, obrir camins, generar noves perspectives, generar noves possibilitats. I, si pot ser, també, fascinar. Després, que cada lector en faci una lectura segona la seva manera de ser.

dimecres, 3 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Cròniques literàries

Els ulls parlen més que les paraules: entrevista a Aina Li (El noi del bus)

De tard en tard la literatura ens depara sorpreses agradables. I quan la sorpresa té quinze anys, i no només sap molt bé què vol dir i com vol dir-ho, sinó que té les idees més que clares, no és que sigui agradable, és agradabilíssima. En un país on la gent jove (i la no tan jove també, però aquesta és una altra història, que diria Kipling) llegeix tan poc l’aparició fulgurant d’Aina Li i d’El Noi del bus (Fanbooks, octubre del 2015), és una benedicció. Entre d’altres raons, per una d’essencial: perquè no escriu per als joves, sinó que és una jove que escriu amb la veu i la mirada dels joves, que és ben diferent.

Xavier Serrahima: la primera pregunta és gairebé obligada: què empeny a una noia de quinze anys i mig a escriure una novel·la? Ho expliques al teu bloc (www.historiestrobades.blogspot.com) però m’agradaria que ho compartissis amb els lectors de Núvol. Com vas començar? Escrivies un capítol per dia?

Aina Li: Sí, un capítol per dia. I cada capítol estava dividit en dues parts: una al matí i una altra al vespre. No vaig començar el bloc amb la idea d’escriure una novel·la. Simplement tenia algunes històries guardades a l’ordinador i em vaig dir: “Per què no compartir-les?”. Ho vaig fer anònimament, perquè ningú no em pogués jutjar. D’entrada vaig publicar el pròleg, que tot i que haver-li posat aquest títol, era un relat, i la gent en volia la continuació.

XS: Era el mateix pròleg que ara encapçala la novel·la?

AL: Sí, el mateix. Volien saber què passava, d’on venia aquest relat. I vaig proposar-me crear la història, perquè la gent volia saber. Si no m’ho haguessin demanat, no crec que l’hagués escrit, o que hagués passat del capítol dos.

XS: I com va arribar fins l’editorial? Com se’t va acudir presentar-la?

AL: Quan ja anava pel capítol 5 o 6, alguns lectors del bloc em van dir “M’agrada, si fos un llibre jo el compraria”. I vaig pensar, “Per què no provar-ho?”. La vaig enviar a una sola editorial, a Edicions 62, i em van respondre. Com que escrivia anònimament, no sabien qui era, ni l’edat que tenia, i es van quedar sorpresos en veure que tenia 15 anys. Em van rebre quan anava pel capítol 12 o 13, i a la novel·la li faltava molt. Em van demanar com pensava continuar la història i com pensava acabar-la. No em van dir que me la publicarien, però sí que tenien interès i que volien que seguíssim en contacte. Vaig seguir escrivint-la al bloc, fins que, quan quasi pensava que ja se n’havien oblidat, es van tornar a posar en contacte amb mi per dir-me que ho farien.

XS: O sigui, el somni de qualsevol escriptor convertit en realitat. Si aquesta història de com vas arribar a publicar la novel·la l’escrivissis en una novel·la, no se la creuria ningú. Una vegada més, la realitat supera la ficció. Si et sembla, entrem en el llibre. A les ressenyes que publiques al teu bloc destaques que t’agraden els llibres que “enganxen al lector”. I El noi del bus “enganxa” des de la primera pàgina. T’ha sortit naturalment?

AL: Primer em sortia naturalment, escrivia una història que tenia pensada i al final de cada capítol hi deixava una mica d’intriga, i quan vaig veure que això feia que la gent s’hi enganxés, vaig dir-me que encara els faria més intrigants.

XS: En una altra de les ressenyes del bloc remarques com a molt positiu del llibre que comentes el fet que “et podràs identificar amb algunes dificultats que viu la protagonista”. I crec que, segurament sense adonar-te’n, has anat incorporant a la teva novel·la tot el que t’agrada trobar en les dels altres. Em fa la impressió que has escrit, i això és fonamental per a qualsevol autor, el llibre que volies escriure.

AL: La veritat és que potser ho he fet inconscientment…, però sí que hi havia certes coses que sí feia expressament, perquè la gent s’hi pogués identificar. Com per exemple, la novel·la no diu en cap moment que la història passi en cap lloc concret, a Terrassa, a Barcelona o a Sabadell. Crec que si no dius el nom, la gent s’imagina més que és el bus de la seva ciutat, i s’hi sent més propera. Per exemple, de Starbucks, tot i que només n’hi ha a Barcelona, n’hi podria haver a qualsevol ciutat, i això fa que t’hi identifiquis més. I la resta de llocs són imaginaris, perquè tothom els pugui fer seus.

XS: Ja m’has explicat la raó del pròleg, però et volia demanar per quina raó l’escriu en Joan i no la Diana, quan el més natural seria que ho hagués fet ella. Penso que és un gran encert, que permetrà, a més que alguns nois, que no acostumen a llegir novel·les romàntiques, es puguin sentir atrets, o almenys interessats, en El noi del bus.

AL: L’escriu el Joan perquè a la majoria dels llibres romàntics que he llegit s’enfoquen sempre des del punt de vista de la noia i sempre és la noia qui està destrossada, quan ell li ha fet mal, i volia saber: com se sent?, què pensa? Volia conèixer el punt de vista del noi.

XS: Al paràgraf inicial dius que la Mary, una de les protagonistes, “necessitava explicar” a la seva amiga què li passa. I em fa la sensació que tu també necessitaves explicar alguna cosa que duies a dins. Hi estàs d’acord?

AL: Crec que no, que eren més els altres els que necessitaven escoltar-ho que jo escriure-ho. Que potser ho portava a dins, i en algun moment ho hauria d’haver explicat, però si ho vaig fer llavors al bloc va ser perquè la gent volia saber com continuava el que anava explicant dia a dia.

XS: Vas fer com Charles Dickens, doncs, que després d’uns primers articles periodístics, va començar a escriure Els papers pòstums del Club Pickwick mensualment i va ésser el públic el que gairebé li exigia que continués. I ja veus on va arribar…! Penso que, com ell, tu també tenies alguna cosa a explicar, en fossis o no conscient, i per això, la novel·la està tan ben estructurada, tot i haver estar escrita dia a dia. I a tu, per explicar-te, et cal escriure. De fet, com als teus personatges. En Joan, quan es vol comunicar de veritat amb la Diana, no parla, escriu. Tant és així que em fa la sensació que és una mena d’alter ego teu, que la Diana és la noia que voldries ésser i el Joan, la noia que ets, transformada en noi. Que quan parla el Joan, parles tu.

AL: No m’ho havia plantejat mai, però potser sí. M’hi sento molt identificada, amb el Joan, un personatge molt romàntic, que li agrada escriure…, però no ho vaig fer conscientment.

XS: Un altre element molt present a la novel·la és la separació molt clara entre dos plans, el de la realitat i el del somni. Al segon capítol escrius: “a la vida real es comportava d’una manera totalment diferent de com havia imaginat”.

AL: Sí, recordo molt bé aquesta frase.

XS: Per a mi, és una de les frases definitòries d’El noi del bus, perquè palesa molt bé que més que no una novel·la romàntica, és idealista.

AL: L’altre dia una noia em comentava que el llibre li agradava, però que era una mica massa ideal, que no era gaire realista. I jo li vaig respondre que no pretenia descriure una relació model real, ja que sé que alguna de les coses que passen a la novel·la no acostumen a passar, que normalment no t’atreviries a demanar el telèfon a noi que trobessis pel carrer, que els Joans no existeixen, però que els personatges fan el que tu no t’atreviries a fer en la vida real.

XS: Em fa l’efecte que tu has fet el llibre no per descriure el món real sinó per descriure el món que tu voldries que fos real, i, sobretot, per descriure com voldries que fossin els Joans. I això atreu, i molt, els lectors: la possibilitat d’evadir-se, de creure que els móns ideals són possibles.

AL: Sí, el que plantejo és “Què passaria si la gent actués d’una altra forma de l’habitual?”. Què passaria si la gent s’obrís més, si trobessis un noi pel carrer i li diguessis “Quedem?”. Un món que no és real, però que podria ser-ho.

XS: Penso que ho has aconseguit, que el que expliques, tot i que no sigui gaire habitual, fins i tot excepcional, és, en darrera instància, versemblant. Que, per més improbable que sigui, podria passar. Que tot entra dins un marge, si vols, generós, de versemblança. Encara que sigui perquè, tot i que no passi, voldríem que passés.

AL: Sí, potser és irreal, que això no passa, però la gent es pensa: «Per què no pot passar?».

XS: Em sembla que aquesta teva manera d’enfocar la literatura la determina que una de les raons que et duu a escriure és poder viure, mitjançant la literatura, el que voldries viure.

AL: Sí, una mica sí. Potser no tan ideal, perquè no crec que tot pugui passar exactament així, però sí que ho voldria.

XS: Un altre tret molt present a la teva novel·la són els ulls, t’importen força, el color dels ulls dels protagonistes, però, encara més, de les mirades.

AL: Crec que reflecteixen molt el que una persona vol dir i a vegades no diu. Els ulls parlen més que les paraules.

XS: Així com et fixes molt en els ulls, per una altra banda, defuges el concepte de la bellesa ideal característic de la novel·la romàntica, i això enriqueix molt el llibre.

AL: Dic molt “perfecte”, però els personatges no estan gaire descrits físicament. Deixo anar “és perfecte” i la gent s’imagina el personatge amb la seva idea de perfecte. No vull crear una idea meva o única del que és perfecte, sinó que els lectors s’imaginin el que per a ells és la perfecció.

XS: Precisament entenc que és aquest concepte teu de la perfecció —al capítol 9 escrius: “No ets perfecta, més ben dit, estàs plena d’imperfeccions, però tots els teus errors i imperfeccions et converteixen en tu”—, en combinació amb alguns elements poc comuns en aquest gènere (el mal tracte de parella, l’homosexualitat..), el li dóna tanta força a l’obra, el fa que la teva novel·la romàntica sigui més novel·la que romàntica, que tingui vàlua literària. Això t’ho havies plantejat, o també t’ha sortit naturalment?

AL: Volia que la novel·la hi haguessin personatges diferents, que no tot fossin parelles perfectes, que tinguessin problemes com qualsevol altra persona.

XS: Un concepte important del llibre és el destí o la predestinació. Si els personatges es troben no és tan per casualitat, sinó perquè s’han de trobar. Què és per tu el destí? Quina part tenim de predestinat?

AL: Crec que tot està predestinat. Potser no en les coses petites, no en «Què em posaré, avui?», per exemple, però sí en les grans. Vaig llegir una vegada una noia que deia: «Jo crec que el lliure albir et portarà cap al teu destí». I ho comparteixo: decideixes tu, però el que decideixis ja està predeterminat; pots triar el camí per on hi vagis, però arribaràs al mateix lloc.

XS: I no pot ser per això, perquè no tots els lectors comparteixen aquesta idea teva de la predestinació, que no acaben de situar l’Albert en la novel·la?

AL: És un personatge que ningú no entén gaire per què hi és, però que m’agrada molt que hi sigui, perquè, si no hi fos, res no seria igual.

Com ho demostra el fet que hagi escollit precisament una citació d’aquesta novel·la per encapçalar El noi del bus, un dels llibres de capçalera de l’Aina li és El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye), i és per això que em permeto cloure l’entrevista transcrivint-ne un altre paràgraf: “El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui de gust. No passa gaire sovint, però.*

No podria ésser més escaient: Holden Caulfield, el protagonista de l’obra de J.D. Salinger té tota la raó, això no passa gaire sovint, en els llibres, però en de l’escriptora terrassenca sí: t’hi sents tan familiaritzat —molt més, encara, si ets jove com ella— que et vénen ganes de fer-t’hi amic o amiga, per poder-la trucar per parlar-hi.

divendres, 6 de novembre del mmxv

Publicada al Núvol, el 9 de novembre del mmxv

What really knocks me out is a book that, when you’re all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it. That doesn’t happen much, though.

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima