Categories
Notes de lectura

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, 2020

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal

L’imprescindible altra veu

Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.

Això establert, goso afirmar que Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2020 —que ve a complementar Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980)— si no és un llibre necessari, ben poc li falta. Necessari —quasi necessari o molt oportú, si ho preferiu així— per a qualsevol persona que tingui interès em conèixer, de primera, primeríssima mà, la visió que tenia del món i de la vida una autora tan essencial de les nostres lletres.

Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.

Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.

I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).

La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …

Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.

Així, ens diu que, per a Colette: “la paraula [és] espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona” (p. 63). I afegeix que aquest aspecte és del tot essencial, car aquesta és una tasca que, per més que agraeixi l’ajut dels homes compromesos, només poden dur a termes les dones. Les dones que lluiten “amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ell[es] no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení” (p. 64).

Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.

Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).

Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.

Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.

Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.

Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.

Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.

Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.

En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).

Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).

Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.

Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).

 En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.

Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).

dilluns 2 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Un abril prodigiós, Elizabeth von Arnim

Sortim a la superfície

L’any 1929 Virginia Woolf va publicar Una cambra pròpia, on reivindicava el paper de la dona i afirmava que podia ocupar un lloc destacat en qualsevol àmbit cultural sempre que se li concedís “una cambra pròpia i cinc-centes lliures l’any” que li permetés alliberar-se de les cadenes que lligaven al gènere femení a la maternitat i a la cura de la llar. Tanmateix, es fa difícil dir que fos el primer llibre feminista, si tenim en compte que abans que ella, el 1922, Elizabeth von Arnim havia escrit Un abril prodigiós (The Enchanted April), Viena Edicions, 2016, traduït per Dolors Udina, una molt interessant novel·la on l’exercici de llibertat de les dones potser no és tan teòric, ni tan definitiu, però ben segur que sí menys traumàtic… i molt més divertit.

Tot comença, en un d’aquests gests insignificants que —per servir-nos de les paraules de Neil Armstrong— semblen ésser petits per ells mateixos, però que són gegantescos per a la humanitat, un anunci al The Times amb aquest text: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» Un anunci que caurà com un llamp al bell mig de la benpensant i conservadora societat londinenca, tan aviat com un parell de dones el llegeixen.

Des d’aquell moment, la seva vida ja no serà mai més la mateixa. Res ja no serà el que era, tot serà diferent, i tant aquestes dues primeres dones, la senyora Wilkins i la senyora Arbuthnot, com les altres dues, Lady Caroline Dester i la senyora Fischer, que acabaran traslladant-se a aquell abellidor i fantàstic paradís italià, començaran a prendre consciència, a voltes, en contra de la seva voluntat, que la seva funció al món no és la de limitar-se a ésser les dones de (després d’haver estat les filles de, i tot just abans d’esdevenir les mares de), la de viure en i per als altres, sinó la de viure per elles mateixes, la de viure les seves vides.

S’adonaran, per primera vegada, que només podran ésser felices —“La nostra mena de bondat ens fa infelices” (pàg. 30)— si són capaces de desalienar-se, per dir-ho en termes marxistes, de trencar amb la seva anihiladora situació de submissió, de subsidarietat: “És la primera vegada que fem una cosa sense coneixement dels nostres marits i ens en sentim culpables” (pàg. 29); “Bona com era, [estava] convençuda que la moralitat és la base de la felicitat” (pàg. 33); “Què podia ser més feliç que una vida com la seva?, és preguntava de vegades; però la seva cara, i especialment els ulls, continuaven tristos” (pàg. 36).

Perquè, l’abril que passaran totes quatre “a la riba de mediterrani” és, sobretot, una metàfora per reivindicar la necessitat, urgent, que tenien les dones de sortir de la foscor. El paràgraf final del capítol 4 no pot ésser, en aquest sentit, més clarificador, del fet que no està parlant de quatre dones, ni de dos països, tan diferents, l’un amb l’altre, sinó de com n’arriba a ésser d’imprescindible per a les dones que surtin de les seves cases, ja siguin mansions victorianes o apartaments mig en runes, per respirar.

Itàlia, i aquest “petit castell italià medieval”, no són, en realitat, un país i un castell, sinó un lloc —qualsevol lloc, de fet— i, sobretot, un temps (el futur), on les dones puguin florir i lluir per elles mateixes, on puguin deixar enrere el seu malson etern: el mesquí i injust esclavatge al qual les sotmeten els homes.

I Anglaterra, el seu temps depriment i la seva humitat permanent no són, tampoc, un país i una climatologia concreta, sinó un molt exacte símbol de la presó on, des dels primers temps, s’han vist condemnades a (mal)viure les dones: “Quan van arribar a Itàlia, Anglaterra […], el vicari i els pobres, Hampstead, el club, […], tot i tothom, la totalitat de la monotonia dolorosa i inflamada s’havia reduït a la foscor d’un somni” (pàg. 58).

La novel·la és un crit a la llibertat femenina, un convit a les dones perquè es decideixin a volar per elles mateixes, a deixar d’ésser, forçosament, invisibles. I és en aquest sentit, que la senyora Wilkins —segons el meu parer, el personatge nuclear de l’obra, el que genera i facilita els canvis; la que assenyala, tot i la seva modèstia i la seva inseguretat, el camí a seguir— és, també, un símbol, del gènere femení en general: “Ningú no l’escoltava. Ningú no li feia cas. Era el tipus de persona que ningú no veu a les festes. La seva roba, infestada d’estalvi, la feia pràcticament invisible” (pàg. 10).

I si vol deixar d’ésser-ho, si vol alliberar-se del llast que suposava fins a meitat del segle XX —i que, en gran part, encara suposa— ésser dona, si vol deslliurar-se de tot “el que havia fet i havia sigut abans […], [de] tot el que havia sentit i l’havia preocupat” (pàg. 74), si vol “fugir de tot el que havia tingut sempre” (pàg. 82), el que li cal és ésser valenta, trencar amb tot i cercar un lloc (que només és un castell italià com a metàfora, però pot ésser qualsevol lloc on el seu esperit pugui badar-se) que faci “sortir a la superfície [les seves] qualitats latents” (pàg. 235), un lloc on pugui “sentir-se diferent” (pàg. 175) i, per tant, persona.

Si a tot això hi afegim que l’obra no tan sols està ben escrita, amb una prosa delicada i clara alhora, que traspua l’humor anglès més autèntic, enginyós i agraït, i que la seva lectura ens fa passar una molt bona estona, no crec que calgui per res allargar més aquesta meva anàlisi literària.

dissabte 10 i diumenge 11 de juny del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Una cambra pròpia, Virginia Woolf

Una cambra (amb vida) pròpia

Si ens fessin dir, a cuita-corrents, el títol del llibre emblemàtic del feminisme, és probable que el primer que ens vingués al pensament fos El segon sexe, de Simone de Beauvoir —un d’aquells llibres que compten amb el rar, i contraproduent, privilegi d’ésser més citats que no pas llegits— i, en canvi, no esmentéssim l’obra que, vint any abans, suposà la primera reflexió seriosa, i amargament crítica, sobre la condició de la dona a la nostra societat: Una cambra pròpia (A Room of One’s Own), de Virginia Woolf.

Per fortuna, La temerària Edicions, que fent honor al seu nom tempta la sort del tsumani de la crisi apostant per la literatura de qualitat, n’ha recuperat la traducció que en va fer Helena Valentí. En llegir-lo no sabem si admirar més el seu magistral domini del llenguatge (que converteix les seves descripcions paisatgístiques en sublim poesia en prosa), la seva intel·ligència i perspicàcia (que posa el dit a la nafra i, sobretot, assenyala el ganivet —masculí— que l’ha produïda), el seu tan mesurat i exacte cultiu de la ironia (que li permet arribar molt més al fons, i molt més enllà que no hagués pogut sense servir-se’n) o, simplement, que allò que explica pogués ésser realitat fa només 85 anys.

Tant és així que quan se’ns acosti algun neardental d’aquells que encara sobreviuen en els nostres temps (malgrat l’esquifidesa del seu cervell poc evolucionat) i ens repeteixi, per enèsima vegada una de les frases més estúpides que la humanitat ha dit mai —“Si l’home i la dona són iguals, com s’explica que cap dona no hagi passat a la història per res important?”—, en comptes de prova de contenir-nos, el millor que podem fer és lliurar-li el llibre, tot dient-li: «Té, llegeix-lo…, si és que en saps!».

Per a la resta del món, per a la immensa majoria que no tenen necessitat d’insistir “amb un xic massa d’èmfasi sobre la inferioritat de les dones” per provar, infructuosament, de “convèncer-se que els altres són inferiors a [ell]” (pàg. 46), la lectura d’aquesta tan interessant obra serà tan reconfortant com agraïda.

Entre d’altres (moltes) raons, perquè descobriran que, a més a més de posseir “una cambra pròpia i cinc-centes lliures l’any” (pàg. 118), el que li cal a qualsevol escriptora (i escriptor) és no “limitar[-se] a passar a frec de les coses, sinó [ser] capaç de mirar-ne el fons” (pàg. 117).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 13 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons