Categories
Notes de lectura

París era una festa, Ernest Hemingway

París era una festa, Ernest Hemingway
Tots els camins (de l’art) passen per París

Si hi ha qui encara creu que Ernest Hemingway era ben poc més que l’autor d’El vell i la mar i un més o menys afortunat guanyador de la loteria anual del Premi Nobel de literatura —que en general té molt més en consideració criteris d’oportunitat política o social que no pas estrictament artística— senyal que no l’ha llegit gaire i, sobretot, que no ha llegit el recull dels seus Els primers quaranta-nou contes (que, segurament, no em puc estar de dir-ho, mereixerien una traducció actualitzada).

Llegir París era una festa (A Moveable Fest), Viena Edicions, novembre del 2018, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, ens ofereix no tan sols la possibilitat de retornar als temps en què escrivia els seus primers contes sinó l’oportunitat de conèixer, d’una manera que no pot ésser més directa i autèntica, tant l’autor com la persona que escriu; una persona que, a mesura que va descobrint, a prova d’assaigs i d’errors, com ha d’escriure, es descobreix ell mateix; ell mateix, els autors amb qui es relaciona i el París, encara més enigmàtic i sorprenent per a qualsevol nord-americà, d’entre les dues guerres mundials.

Com ens adverteix l’autor en un pròleg de l’any 1960 que, per raons que desconec, malauradament no s’ha conservat en aquesta edició —«Si el lector ho prefereix, pot considerar el llibre com una obra de ficció. Però sempre hi ha la possibilitat que un llibre de ficció pugui aportar alguna claror sobre el que s’ha escrit com a fet.[1]»—, definir el llibre, o mirar d’enquadrar-lo en algun dels (sempre discutibles) gèneres literaris és, per fortuna, no ja complicat, ans complicadíssim. No és una novel·la, tot i que podria ésser-ho. Si ho fos, seria una novel·la autobiogràfica —per no dir, d’autoficció— que, per contrast, convindria llegir conjuntament amb les que escriví Henry Miller en la seva estada a la capital francesa.

No és, tampoc, un llibre de viatges, atès que més que no pas explicar o descriure la ciutat, que esdevé escenari però no pas protagonista, com hauria de succeir en un llibre de viatges comme il faut, es descriu ell mateix a, en i en relació amb la ciutat. No és, tampoc, un assaig literari, un retrat biogràfic o artístic dels autors (Gertrude Stein, Ford Madox Ford, Erza Pound, James Joyce i, sobretot, Francis Scott Fitzgerald) amb qui establí amistat o coneixença, ni, encara menys, un reportatge periodístic o documental sobre un temps i un país.

No, no és res d’això, benauradament—o, per dir-ho amb major precisió, no ho és només. No ho és perquè ho és i, alhora, no ho és, perquè ho és tot al mateix temps; perquè no és el llibre que volia escriure, el que s’havia proposat, sinó el llibre que havia d’escriure, el que, probablement sense que en fos conscient, li dictava la seva necessitat interior. El llibre que li calia per trobar-se ell mateix com a persona i com a escriptor —com la persona que havia de recórrer a l’escriptura per (tractar de) comprendre el món i comprendre’s.

Ernest and Pauline Hemingway, Paris, 1927/ John F. Kennedy Presidential Library and Museum, Boston. Ernest Hemingway Collection

París era una festa és, doncs, per damunt de tot, un bildungsroman, una obra que descriu el procés de creixement, d’evolució i de formació d’un individu, però no pas una obra ficcional, com seria una novel·la, sinó real: és al propi Hemingway a qui veurem anar fent el camí d’aprenentatge que el durà a convertir-se en el que acabarà essent. En algú que aprèn de i a través dels altres, i que ho fa lluny, molt lluny de casa seva, i en unes condicions no ja dolentes sinó quasi hostils —“vaig pensar que la xemeneia estaria freda, que potser no tiraria i el fum ompliria l’habitació, vaig pensar en el combustible malgastat i en els diners llançats, i vaig continuar caminant sota la pluja[2]” (pàg. 9)—, que sap, però, treure profit de la situació: “Passant gana vaig començar a entendre molt millor Cézanne, i a veure realment com feia els paisatges[3]” (pàg. 71).

I és precisament per això, per aquest procés d’aprenentatge que el llibre es va fent més i més interessant, en permetre’ns seguir-lo en aquesta aventura vital seva, acompanyat —més aviat, havent-se de fer càrrec, amb els neguits afegits que li suposa— de la seva primera dona i el seu fill petit, als quals ha d’assegurar, almenys, la subsistència: “quan ets pobre, i nosaltres ho érem molt després que jo deixés el periodisme en tornar del Canadà i mentre no aconseguia vendre cap conte, passar l’hivern a París amb un nadó era massa dur[4]” (pàg. 138).

I fer-ho, al damunt, sense pervertir-se o prostituir-se —“[Scott Fitzgerald] de vegades escrivia contes que considerava bons […] i que després […] modificava […] perquè fossin vendibles a les revistes. […] Li vaig dir  que ho considerava una forma de prostitució[5]” (pàg. 160)— esdevenia doblement difícil, però ell no només no es mantingué ferm —“li vaig respondre que no creia que ningú pogués escriure d’una manera que no fos la millor possible sense destruir el seu talent[6]” (Íd.)—, sinó que fou capaç de trobar i d’establir la seva veu literària.

Una veu basada en uns criteris, tan clars com convenients, que per a benefici de tots els lectors i lectores i, sobretot, dels (aspirants a) escriptors i escriptores, va fent explícits al llarg de l’obra. Fóra del tot deslleial amb l’autor, amb l’editorial i amb el traductor si transcrivís in extenso aquests seus, podríem dir-ne, consells d’escriptura però no sóc capaç de resistir la temptació d’oferir-vos-en un tast: “Pensava: «[…]L’únic que has de fer és escriure una frase veritable. Escriu la frase més veritable que sàpigues»[7]” (pàg. 16); “Si començava a escriure d’una manera estilitzada, o com si volgués presentar o exposar les coses, sempre acabava veient que la filigrana i els guarniments es podien retallar, que podien descartar-se i començar amb la primera frase certa, senzilla i declarativa que hagués escrit[8]” (pàg. 17).

Tenir-hi accés, de primera mà, és, sens dubte, un luxe fantàstic que no podem sinó aprofitar. Un luxe o privilegi que em duu a preguntar-me: com és que ens ha calgut esperar tant perquè un llibre com aquest —amb o sense els afegits, del tot innecessaris des del meu punt de vista, que van decidir incloure-hi els seus hereus— es traduís al català?

diumenge, 9 de desembre del mmxviii

[1] If the reader prefers, this book may be regarded as fiction. But there is always the chance that such a book of fiction may throw some light on what has been written as fact.
[2] I thought about how the chimney would be cold and might not draw and of the room possibly filling with smoke, and the fuel wasted, and the money gone with it, and I walked on in the rain.
[3] I learned to understand Cézanne much better and to see truly how he made landscapes when I was hungry.
[4] But when you are poor, and we were really poor when I had given up all journalism when we came back from Canada, and could sell no stories at all, it was too rough with a baby in Paris in the winter.
[5] [Scott Fitzgerald] He had told me how he wrote what he thought were good stories […] and then changed them for submission, knowing exactly how he must make the twists that made them into salable magazine stories. […] I said I thought it was whoring.
[6] I said that I did not believe anyone could write any way except the very best he could write without destroying his talent.
[7] All you have to do is write one true sentence. Write the truest sentence that you know.
[8] If I started to write elaborately, or like someone introducing or presenting something, I found that I could cut that scrollwork or ornament out and throw it away and start with the first true simple declarative sentence I had written.

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Publicat a La Llança, el 10 de desembre del 2018

Altres anàlisis literàries de novel·la

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis


Aquesta anàlisi literària de “París era una festa”, d’Ernest Hemingway” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els millors relats de Roald Dahl

Inesperada quotidianitat

Segurament per causa de la incapacitat d’acceptar la validesa artística en més d’una disciplina, que defineix cada vegada més el nostre món, i probablement també per la tendència a la infantilització de la societat actual, des de fa un temps Roald Dahl és conegut sobretot com a escriptor infantil. Ho és amb raó, ja que n’hi hauria prou amb la genial Matilda per tenir-li reservat un honor de privilegi en qualsevol mena de llista literària.

Tanmateix, fou un dels més destacats i inspirats conreadors de la narrativa en llengua anglesa de la segona meitat del segle XX i per demostrar-ho, Sembra llibres ha tingut la fantàstica pensada de publicar el recull Els millors relats de Roald Dahl, traduïts per Ferran Ràfols Gesa amb la seva acostumada traça. Són un total de 13 narracions que escrigué entre els anys 1945 i el 1980, que es caracteritzen per la seva diversitat, pel seu enginy i, per damunt de tot, per la traça que té de mantenir l’enjòlit, per anar preparant, amb una minuciositat pròpia de qui teixeix una teranyina, la sorpresa final que ens espera a la darrera línia; una darrera línia que, en la majoria de les ocasions, ens deixarà amb la boca oberta.

Així com en les seves obres infantils tendeixen a l’extravagància, a situar-se molt i molt a prop del llindar de la impossibilitat, els seus relats per a adults (millor, dit, per a tots els públics) acostumen a tocar molt més de peus a terra, si més no al començament: els seus personatges són gent de carn i ossos; persones més o menys com nosaltres mateixos; que ens podríem trobar, si fa no fa, pel carrer.

Per més que algun d’ells, com l’Adolf Knipe, el protagonista de “La gran gramatitzadora automàtica”, sigui capaç d’inventar el que (creiem que) ningú no podria inventar, o que puguin tenir les idees més peregrines, són profundament humans, se’ns fan propers. Així, per exemple, a “La senyora Bixby i l’abric del coronel”, Dahl ens ofereix una pinzellada que podria molt bé servir per definir els avantatges dels amistançament enfront del matrimoni:  “Es veien poc —dotze cops l’any no és gaire, ben mirat—i així era molt difícil que mai s’arribessin a avorrir l’un de l’altre” (pàg. 47).

Aquest és, entenc, un dels majors encerts de l’autor gal·lès a l’hora d’encarar els seus relats, que no pas per casualitat, titulà com a inesperats (Unexpected): que partint de la més absoluta normalitat, acaben desembocant en les més sorprenents situacions. En el màgic món de Dahl, tant quan s’adreça als infants com als infants que ja s’han fet grans, tot és normal… fins que deixa d’ésser-ho; a partir del moment que l’ortodòxia entra en escena, la normalitat segueix present com a teló de fons, però ja tot és possible. I quan dic “tot” no ho faig amb cap voluntat hiperbòlica o metafòrica: tot és, simplement, tot!

I per a que aquest tot sigui possible, res millor que crear el clima que més convingui, un clima (i un ambient) de caire realista, del més quotidià i habitual, habitat per dones d’aparença cordial i afable, “Semblava molt agradable. Era la imatge mateixa de la mare del teu millor amic de l’escola quan et rebia perquè passessis les vacances de Nadal a casa seva” (pàg. 70) (“La dispesera”), o per homes com Basil Turton (“El coll), “un home de caràcter senzill i pacífic, que fins aleshores no havia mostrat cap interès per res que no fos la seva col·lecció de pintura i escultura modernes” (pàg. 219).

Frase, aquesta darrera, molt representativa, ja que no tan sols posa èmfasi en l’abans i el després —“fins aleshores”—, i, per tant, ens adverteix, discretament, que ens esperem l’inesperat, sinó que, alhora, ens fa adonar la importància que tenen, en les bones narracions, els petits indicis. Per llegir un relat de qualitat en òptimes condicions, ens cal estar molt atents, car els incisos, a vegades breus, brevíssims, són fonamentals: si volem entendre’ls, i gaudir-los, de veritat, convé que no ens perdem cap matís, ni el més insignificant.

I llegir Roald Dahl és, sens dubte, una de les millors maneres de passar una molt bona estona, i, ensems, d’adonar-se que, sens llibres, les nostres vides serien (més) ensopides i limitades.

dilluns, 29 d’agost del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 d’octubre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Els meus 15 del 15

Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

Novel·la

También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.

 

Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.

 

Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.

 

Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.

 

L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

 

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

 

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

 

Dietaris, memòries, epistolaris

Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.

 

Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 

Poesia

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.

 

Assaig

Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

 

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

 
 

Publicat a Núvol

Si voleu dir-hi la vostra, completant o complementant la llista amb les vostres preferències, afegiu els vostres Llibres del 2015 als comentaris de la pàgina. Seran una aportació molt benvinguda. Moltes gràcies!
Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’El món resplendent, Siri Hustvedt

* La vida camina de puntetes sobre un camp de mines.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 19)

* El que diem no ens converteix en el que som. Més sovint és el que queda per dir.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 58)

 * El ramat és un voyeur col·lectiu que confia en el coneixement heretat a l’hora de detectar la bellesa.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 63)

* La vergonya arriba abans que la culpa.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 72)

 * On és la frontera entre el record i l’al·lucinació?
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 74)

 * El temps ens canvia.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 82)

 * A partir dels cinquanta […] tot són pedaços.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 82)

 * L’art […] t’hauria de dur a un lloc millor en el teu camí cap a la comprensió plena.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 107)

 * Les paraules també poden canviar la manera com veiem les coses.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 110)

 * En algun racó de tots nosaltres hi perviu sa majestat infantil, el nadó que es pensa que és el centre del món.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 118)

 * Els éssers humans són els únics animals que maten per les idees.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 179)

 * Tots hi caiem, en els estereotips.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 231)

 * La fama és la vida en tercera persona.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 348)

 * Només els bons tenen la sensació que no són bons.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 360)

 * Estic feta dels morts.
Siri Hustvedt, El món resplendent, Editorial Anagrama 2014, pàg. 362)

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Categories
Notes de lectura

El món resplendent, Siri Hustvedt

Jo sóc la màscara

En general, parlar de llibres escrits per dones i llibres escrits per homes és tan absurd com ho podria ésser parlar de llibres escrits a Berga i llibres escrits a Manresa: per bé que poden posseir alguns punts distintius, no tenen per se prou entitat com per a diferenciar-los de manera conjunta ni, encara menys, categòrica.

Entenc que només cal fer-hi referència en situacions excepcionals, quan el gènere de qui escriu és determinant en l’obra, com en el cas d’El món resplendent (The Blazing World), de Siri Hustvedt, Editorial Anagrama, 2014, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, en el qual el paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat— esdevé un component essencial; més encara, un component primigeni, generatiu, genesíac de la creació del volum: “Tinc la sensació que duc un secret al cos, com un embrió, emmudit […], [un] malestar humit i escanyat” (pàg. 71); “A vegades la Harry hauria volgut ser noi, i puc afirmar que si ho hagués sigut hauria tingut les coses més fàcils” (pàg. 60).

I cal destacar-lo, precisament, perquè aquesta voluntat —o, potser més aviat necessitat— de reivindicació dels drets de la dona, aquesta croada (que fa la impressió de tenir un component personal important) contra la discriminació que, per desgràcia, segueixen patint les integrants del sexe femení encara ben entrat el segle XXI, és el punt més feble de tota l’obra; allò que (m’)impedeix d’incloure-la al —meu, personal,  intransferible (i fal·lible)— pòdium de millors llibres de l’any.

No pas, per descomptat, per raons ideològiques, sinó artístiques: la passió s’ha imposat a la creació i, més sovint que no convindria, la més que justificada vindicació esdevé tan explícita que acaba llastant el resultat literari.

Llevat d’aquest handicap, és una novel·la excel·lent, d’aquelles que deixen petja, que demanen molt al lector —si no estàs disposat a esforçar-te, a participar activament en el diàleg de reconstrucció de la vida “íntima, contradictòria i […] més aviat estranya” (pàg. 17) de la Harriet Burden, potser millor que escullis una altra obra— però que, com a torna, li ofereix encara més: l’omple i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.

Atès que “la vida camina de puntetes sobre un camp de mines [i] no sabem mai el que passarà” (pàg. 19), ens caldrà avançar amb molta atenció per l’exigent, fascinant (i, d’entrada, aparentment irresoluble) trencaclosques existencial d’una creadora que a la seva ja dissuasòria i discriminada condició de dona —“He ensenyat a una dona a fer servir la veu. / I ara, com puc fer-la callar?”, escriu Anna Akhmàtova en un epigrama traduït per Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova— hi afegeix una intel·ligència i una presència física —“sabia massa coses, llegia massa, era massa alta” (pàg. 140)— que intimida tothom i li priva d’accedir al reconeixement artístic que mereixeria.

Raó per la qual no li resta altra alternativa que posar “a prova una hipòtesi sobre la importància de l’aparença de l’artista amb relació a l’obra exhibida” (pàg. 119), ocultant la seva feminitat en tot un seguit de “màscares” (pàg. 30), “heterònims” (pàg. 31) i “pseudònims” (pàg. 172) masculins per poder exposar la seva obra i obtenir els èxits que il·legítimament se li neguen.

No cal dir que, afortunadament, Hustvedt va molt més enllà de la demanda d’alliberament de la dona, i, en aquest “conte de fades filosòfic” (pàg. 180) que té molt més de filosòfic que no pas de rondalla —“El conte de fades ha acabat així. La bruixa vella i l’ós vell, viuen junts, feliços i tristos per sempre més” (pàg. 351)— reflexiona sobre la condició (i la consagració) de l’artista, sobre el mateix art i sobre la seva efímera contingència, sobre els múltiples enigmes de la personalitat —“Érem una sola persona, cadascú de nosaltres, o n’érem moltes?” (pàg. 257)— i sobre la dificultat de diferenciar entre persona i personatge, entre rostre i aparença: “Al capdavall, tots n’interpretem, de papers” (pàg. 343).

En síntesi, malgrat les llacunes ja esmentades, una novel·la molt i molt recomanable, com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet” (pàg. 380), perquè, per més que no es pot “explicar tot […], el sol fet d’explicar-me gairebé m’ha fet sentir que podria ser que m’entenguessin. Tan vana és, aquesta esperança?” (pàg. 252).

dijous, 18 de desembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

L’aigua és això, David Foster Walace

El peix vell (encara) neda contracorrent

Només cal recordar el cèlebre antic proverbi francès (“Si [la] jeunesse savait, si [la] vieillesse pouvait”) per tenir clar que donar consells als joves acostuma a ésser tan infructuós com llançar pedres en un pou i esperar que surin —o com pretendre que l’estat espanyol sigui veritablement democràtic. Per més assenyats i plens de sentit comú que puguin ésser, no els tindran en compte per a res, cap l’única experiència que els pot servir és la seva i fer cas d’un adult seria una heretgia que ni ells mateixos ni els que els envolten no els perdonarien.

Per això resulta tan curiós un llibre com L’aigua és això (This Is Water), de David Foster Wallace, Periscopi Edicions, novembre del 2014, traduït amb la seva delicadesa habitual per Ferran Ràfols Gesa. Recull el discurs que va fer l’any 2005 a la cerimònia de graduació al Kenyon College. Curiós, en primer lloc, perquè als seus fidels seguidors segurament res no els pots sobtar més que DFW, tan iconoclasta i trencador, es mostri tan centrat i mesurat —o, per dir-ho d’una altra manera, tan poc inconvenient o irreverent, tan conscient del seu paper, tan comme il faut.

Tant és així, que en començar a llegir aquest breu, brevíssim text poden pensar que va ésser abduït per alguna força misteriosa que l’encaminà envers l’anihilació mental del políticament correcte, per un cert conformisme tan malaltís com preocupant. Un (suposat) canvi que, com bé assenyala Vicenç Pagès Jordà al pròleg, segurament vindria determinat pel fet que “als quaranta-i-pocs [anys] […] ja no necessita demostrar res ni fer-se l’interessant” (pàg. 12).

Tanmateix, si llegim bé i amb atenció (i, encara més, si rellegim: el text guanya a cada nova lectura; tingueu-lo, almenys, un dies a la tauleta de nit) ens adonarem que, en el fons, l’autor no ha canviat més que aparentment o formalment, continua essent aquell que segueix el seu camí a contracorrent —“un peix més vell que neda en direcció contrària” (pàg.17)—, dient (i fent) el que creu que ha de fer i prou.

I, arribat al punt on havia arribat, després d’haver “baixat a l’infern de la depressió, [de] sortir-ne de manera intermitent i [de] retratar-lo en textos que es riuen de l’infern, d’ell mateix, de tu i de mi” (pàg. 6), i havent pres consciència de la brevetat (i la general inutilitat) de la vida, creu que el que ara cal és advertir als joves per provar d’evitar-los els patiments que ha sofert, a fi que puguin extreure el màxim profit de l’existència, en comptes de balafiar-la.

I de fer-ho sense cap paternalisme, alliberat per complet de la vanitat característica dels escriptors consagrats, apostant per una prosa tan senzilla com pregona, amarada d’un tan inspirat com inesperat esperit saint-exuperià —“L’essentiel est invisible pour les yeux”— mesclat amb el proïsme cristià primigeni que Lev Tolstoi assajà de dur a la pràctica a l’escola de Iàsnaia Poliana. Una prosa que deu molt a les paràboles del Nou testament —a les faula antigues, si ho preferim— ja des de la frase inicial —“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: «Bon dia, nois. Com està l’aigua?»” (pàg.17).

Però aquesta aparença de facilitat, d’accessibilitat, de simplicitat del seu missatge o consell als joves —que fóra un pecat imperdonable no ja desvetllar, sinó fins i tot donar claus o pistes que poguessin ajudar a intuir o endevinar abans d’hora—, no ens ha de dur a engany: de la mateixa manera que per a la guineu del Petit Príncep el que és essencial és invisible, el que és profund també és (o, com mínim, pot ésser) senzill.

És per això que convé llegir el text amb molta cura i, en acabat, rellegir-lo, una o dues vegades; només així ens adonarem del molt —del tot?— que oculta tanta (presumpta) facilitat. Perquè, igual que el sentit comú acostuma a ésser el menys comú dels sentits, en gran nombre d’ocasions allò que sembla més evident no ho és pas, i el que menys veiem és, precisament, allò que tenim just davant dels nassos: “les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar” (pàg. 22). I “«l’aigua és això.»” (pàg. 144).

dilluns, 10 de novembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Moo Pak, de Gabriel Josipovici

El món editorial no pot deixar d’ésser més sorprenent (i incomprensible): mentre a les llistes d’èxits triomfen llibres d’una qualitat literària més que discretes, promogudes per campanyes publicitàries tan excessives com narcisistes —entre elles, una de cum laude, que assegura: “Sí, aquest és el llibre de què parla tothom”— obres de gran mèrit passen pels taulells de novetats malauradament i immerescudament desapercebudes.

Potser sols aquesta raó ens permet intuir —que no pas entendre, i molt menys justificar— que un volum tan extraordinari com Moo Pak, de Gabriel Josipovici, redactat l’any 1994, no hagués estat encara traduït al català —i el que encara sobta més, tampoc a l’espanyol. Cal agrair, doncs, a les editorials Raig Verd i a Còmplices que s’hagin proposat desvetllar-nos del somni dogmàtic (i mercadotècnic) imperant, oferint-nos, finalment, la magnífica oportunitat d’assaborir —mercès a les versions de Ferran Ràfols Gesa i de Juan de Sola, respectivament— el “miracle [d’un] llibre”, (pàg. 53), que ens permet “oblidar-nos de nosaltres mateixos, i quedar del tot absorts en l’acte de [llegir]”, (pàg. 90).

Sempre i quan, és clar, d’entrada estiguem “disposats a prescindir de la comoditat de les opinions clares, del bàlsam d’una veu narradora que els expliqui clarament on són?”, (pàg. 144). Car, en aquesta societat nostra moderna caracteritzada pel mínim esforç possible, probablement se l’acusarà d’ésser una obra difícil i poc accessible, una d’aquelles rareses que exigeixen dedicació —i el que és mil vegades més greu («Vade retro, Satanàs!»), una dedicació sostinguda— a l’hora de llegir-lo.

Criteri mesquí, i per damunt de tot, covard, que, d’haver prevalgut al llarg de la història, ens hauria privat del plaer de degustar les exquisides veus literàries de Dante, Kafka, Sterne, Wallace Stevens, Goethe, Cervantes, Austen i tants d’altres escriptors. En definitiva, de tots aquells que han entès la literatura com una creació artística personal i intransferible; d’aquells que han cregut que escriure pensant en el lector suposava no només trair la seva obra sinó, sobretot, trair-se a ells mateixos —sacrificar allò que eren (i allò que havien d’ésser): “la gran traïció és provar de fer el que penses que hauries de fer, o el que et penses que la gent espera de tu o el que et penses que et portarà a l’èxit”, (pàg. 124).

És cert que l’obra de Josipovici costa; és cert que la reflexió pren el lloc de l’acció; és cert que el dir —i l’escriure— ocupa en lloc del fer; és cert que no sols  no es pot llegir en qualsevol lloc o de qualsevol manera, sinó que s’ha de fer “com cal […], amb paciència, deixa[nt] que el silenci envolti la lectura”, (pàg. 40); és cert que sovint ens desconcerta i fins i tot es contradiu; és cert que és laberíntica i, en ocasions, caòtica; és cert que la simple visió dels blocs infinits i sense respir dels seus paràgrafs no tan sols imposen, sinó que intimiden; és cert que la seva lectura no només (ens) exigeix molt de nosaltres mateixos, sinó que gairebé ens obliga a esdevenir còmplices de la seva obra…

Tot això —i molt més— és cert… però encara ho és més que si som capaços de sobreposar-nos a aquests (teòrics) desavantatges —i, sobretot, de convertir-los en el que realment són, en l’escà que farà esclatar tota la seva potencialitat literària, existencial i humanística—, la recompensa que en rebrem compensarà una i mil vegades els esforços que ens hagi calgut dur a terme per a accedir-hi. Un cop haguem trescat fins al capdamunt del cim (“el coneixement sense patiment no existeix”, pàg. 96), no tan sols ho veurem tot més clar, sinó que, el que és més important, hi veurem més —o, millor dit hi veurem diferent— en aquesta obra que “toca amb honestedat les necessitats, els desitjos i contradiccions de l’home modern”, (pàg. 56).

Podríem, sens dubte, plantejar-nos el severíssim repte de tractar de definir o encasellar Moo Pak, de sotmetre’l a les normes generals o generalitzables; atès que “el camí indirecte per arribar a les generalitats és el més popular entre els ressenyadors actuals”, (pàg. 98), podríem assajar d’agermanar-lo amb d’altres propostes semblants, de cercar-ne antecedents pròxims —Marcel Proust, Thomas Bernardh, Sammuel Beckett, especialment— que permetin situar-lo i fer-nos-el més proper, que predisposin al lector o lectora a llegir-lo per analogia o per similitud amb en tal o en tal altre.

Potser —tot i que és molt suposar— fins i tot ens en sortiríem, ens sentiríem satisfets, gosaríem treure pit i ens en vanagloriaríem, talment com si haguéssim assolit una gran fita. Tanmateix, això no únicament fóra una mostra inexcusable d’immodèstia —ens serviríem a nosaltres mateixos, en comptes de servir el text— i posaria en evidència que no hi hem entès res, en llegir-la —en el cas altament improbable que l’autor hagués pretès que hi entenguéssim res, cal remarcar-ho—, sinó que, segons el nostre parer, suposaria per damunt de tot trair l’esperit de l’obra: “les coses més importants no es diuen o es diuen de manera equivocada”, (pàg. 160); “les teories són una manera de mantenir els problemes a una certa distància”, (pàg. 41).

El millor que podem fer, sens dubte, amb aquest llibre de Gabriel Josipovici, que “deixa lloc al caos i […] malgrat tot funciona”, (pàg. 162), és capbussar-nos-hi de ple, alliberant-nos per complet de qualsevol mena de suggestió o partit pres, amb aquella fantàstica ingenuïtat infantívola que ens permet descobrir que tot és nou cada dia. Si ho fem així, nus de tot, com los hijos de la mar machadians —“mantinguem la ment oberta, […] deixem que les cames ens portin allà on vulguin, […] sortim dels camins fressats i […] esperem[-ho] tot i res a la vegada”, (pàg. 52)— fruirem d’una experiència literària tan inoblidable com intransferible. Inoblidable per intransferible, en realitat!

Publicat al Núvol.com, el 20 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons