Categories
Notes de lectura

Daha!, Hakan Günday

L’infern no són els altres

Un dels criteris, a banda de l’estricament literari, que et permet calibrar amb certesa la validesa d’una obra literària —i, per extensió, d’una obra artística— és la petja que et deixa, com et sacseja, com t’afecta, com deixa senyal (per més petit que sigui) en la teva vida, com et canvia, i sens dubte, la lectura de Daha!, de Hakan Günday, Edicions del Periscopi, març del 2017, traduït del francès per Jordi Martín Lloret, et trasbalsa, et deixa petja; et fa veure (una part) del món d’una altra manera.

I, el que és més important, ho aconsegueix no tan sols pel tema que tracta, el dels refugiats, i per com el tracta, amb una cruel autenticitat, sinó per la seva destresa literària. Perquè l’escriptor turc no ha escollit el tema perquè cregui que sigui —i, sobretot, li sigui— convenient, sinó ha sentit la necessitat interior de parlar-ne; no ho ha fet perquè busqués “un drama humà que li valgués uns quants premis i que, alhora que a ell li omplís les butxaques, alleugés la consciència d’Europa” (pàg. 218), sinó perquè li bullia a dins, com una lava ardent, i li calia donar-li sortida, si no volia esclatar.

I això es percep, ja que, encert literari a banda, el que traspua l’obra és, principalment autenticitat: ha esclatat al seu interior i, per fortuna, l’ha feta esclatar per al lector; per al lector que, des de la primera línia —“Si el meu pare no hagués estat un assassí, jo no hauria nascut…” (pàg. 21)—, rep un colossal impacte, vital i literari, que el situa al caire de l’abisme.

Un abisme, el d’enfrontar-se amb la duresa d’un món bàrbar i inhumà que, ens agradi més o menys, tenim a tocar de la porta de casa, que es pot intentar negligir però no oblidar; que, en tinguem més o menys la culpa la culpa —perquè és més que discutible que en puguem estar del tot exempts—, duem carregat a les nostres espatlles, que ens mira, amb incredulitat, desesperança i ràbia mesclades, des dels murs infranquejables que hem situat entre ells i nosaltres. I potser la literatura, la gran literatura, no pot trencar fronteres ni barreres, però ben segur que si pot fer-les visibles.

Günday ens les duu a casa, i ho fa amb una netedat i, alhora, amb una contundència inusual; tanta que hem d’agafar alè, si volem llegir-lo, perquè la veritat fa mal, molt de mal, sobretot quan se’ns mostra d’una manera tan directa i diàfana, tan indiscutible. I qui millor per mostrar-nos-la, per dir-ho amb major precisió, per fer-nos-la viure que el seu protagonista, un jove condemnat a (sobre)viure a l’altra banda. A l’altra banda de les vergonyoses barreres que hem alçat per no veure el que no volem veure, però, també, i principalment, a l’altra banda de la humanitat; a l’altra banda que permet que nosaltres visquem com vivim… a costa de fer malviure als altres.

Perquè, res no pot ésser més obvi, Gazâ, el jove protagonista, pot ésser més o menys cruel, però no és, de cap manera, dels nostres; pot ésser, fins i tot —com succeïa amb alguns jueus dels camps de concentració nazis—, tant o més cruel amb els seus que no ho som (o no ho seríem) nosaltres, però ni és, ni mai no podrà ésser, dels nostres, perquè ens cal algú que ens faci la feina bruta. I aquesta és, segurament, una de les raons que explica la seva extrema brutalitat: sap, conscientment o inconscientment, que tampoc ell no podrà sortir-se’n, que no podrà mai superar les barreres (físiques però, sobretot socials, polítiques, (im)morals) que el separen dels altres i descarrega la seva ràbia contra els únics que té al seu abast.

Entre d’altres raons, perquè, com explica molt bé Francesc Serés al pròleg —que recomano llegir després del llibre, com a epíleg— “n’hi ha que no poden triar”. I com ho hauria de poder fer, un nen que ja ha davallat a l’infern del seu viatge al fons de la nit amb només nou anys? Algú que s’ha “criat entre llops i [s’ha] convertit també en llop” (pàg. 243), algú a qui han dit —i el que és molt més greu, demostrat— que “el sentit de la vida és la por de morir” (pàg. 124), algú tan angoixat que creu que “s’hauria d’enterrar tots els nens en néixer. Així s’estalviarien molts maldecaps” (pàg. 107).

Daha! és la història d’un monstre (“amb el temps […] sóc més despietat, més criminal, més mentider, més monstruós” pàg. 262), però: qui l’ha creat?, qui l’ha alimentat? Qui ha decidit convertir Turquia en la muralla infranquejable on acaben de cop i brutalment els somnis de “la gent que es juga la vida pel paradís i vol forçar-ne la porta a qualsevol preu” (pàg. 376)?

Günday ens situa davant la realitat i ens la mostra tal com és, posant de manifest que “els uns eren culpables per no haver dit res, els altres estaven personalment implicats” (pàg. 242). I això, que per als que tinguin un estomac sensible, per als que prefereixin no mirar, serà el pitjor de l’obra, el que la converteix en més cruel, dura, estremidora, indigerible, insofrible, és un dels seus majors encerts: si resulta indigerible és precisament perquè és massa real, perquè és plena de vida i —ai las, quin horror!— de veritat.

Perquè, tal com li succeeix a un fiscal que l’interroga a Gazâ quan ha estat a punt de morir, el lector tampoc no pot entendre i, encara menys, acceptar, que “aquella barbàrie form[i] part de la [s]eva quotidianitat” (pàg. 241); perquè, avesat com està a altre tipus d’obres, el lector potser s’esperava “veure alguna cosa bonica?” (pàg. 311) i s’ha trobat encarat (i endinsat) en un drama humà, on tots els seus protagonistes “f[an] els primers passos cap a les tenebres” (pàg. 381) —a la manera de Céline però també de Conrad— i on els homes tan sols disposen d’una “autèntica llibertat”, la de “plorar tant com es vol” (pàg. 296).

En definitiva, un llibre escrit amb molta ductilitat, d’alta qualitat literària, un llibre intensament esgarrifós, esgarrifosament intens, que copejarà amb brutalitat i sense cap mena de mirament les nostres consciències, que ens acostarà a l’infern més horrible, aquell que, ho sabem o no, tots duem a dins, perquè res és més difícil que “escapar-se d’una presó d’on ets tu mateix el guàrdia!” (pàg. 329).

dimarts, 25 d’abril del mmxvii

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’abril del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

La pell de la frontera, Francesc Serés

Heràclit viatja al Baix Cinca i el Segrià

Quan llegeixes algun llibre complicat —per no dir, (gairebé) impossible— de classificar (que, més sovint que no esperaries, són els que acaben resultant més gratificants) et tornes a plantejar com caldria provar de definir un concepte tan evanescent com és el de la literatura.

Endinsant-me, cada vegada més fascinat, en La pell de la frontera, el tan exquisit com sorprenent darrer llibre de Francesc Serés, Quaderns Crema, octubre del 2014, se m’acut una definició — o, més exactament, una nova aproximació, car les realitats que admeten amb facilitat una sola definició (i no pas una multiplicitat, que es complementa) acostumen a ésser ben pobres i esquifides— possible: la literatura és aquell art que reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant en interessant; que, mercès a la màgia de les paraules, converteix en atractiu per a la majoria allò que (fa la impressió que) no hauria de resultar atractiu més que per a ben pocs: “no sé si li interessa a ningú, tot això” (pàg. 88); “Escriure [és] com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té?” (pàg. 305).

En el seu cas, una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx: “una cosa [és] teoritzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’alteritat, la interculturalitat, Europa les classes socials i una altra de molt diferent [és] trobar-s’ho” (pàg. 67); “la realitat s’imposa com el sol, […], ni llibres blancs ni recomanacions de tríptics benintencionats” (pàg. 190).

Conscient que, amb la distància curta “els gèneres confusos i tota la faramalla teòrica desapareixen” (pàg. 74), opta —“Si [el que expliques] no té forma, avorrirà” (pàg. 51)— per relatar com si ens parlés a cau d’orella, pel murmuri i no pas per l’estridència, que s’atansa, de debò, a la realitat, a la vida quotidiana.

I vol fer-ho cos a cos, amb un contacte directe, gairebé pell a pell, ànima a ànima, mitjançant el diàleg d’arrel platònica —en alguns moments, quan cal, amb una forta càrrega irònica—, que aspira a conèixer, però també a preservar: “Algú m’hauria de preguntar tot el que sé de mi i dels altres, perquè algun dia també jo ho oblidaré” (pàg. 61).

Com Espinàs o Cela —alguns diàlegs poderosíssims, com el de la pàgina 216-218, recorden força el Viaje a la Alcarria—, baixa al terreny, el trepitja dia a dia, i practica la conversa de tu a tu (“Només vull parlar amb la gent. I la gent només vol parlar”, pàg. 205), sense “la protecció de les distàncies” (pàg. 73) ni de les “membranes” (Íd.) aïllants, sense moralisme, paternalisme ni falsa caritat. I, malgrat tot, “l’estampa és bellíssima” (pàg. 80).

Una manera de fer —i, sobretot, de narrar— personal i intransferible, sorgida no pas de la voluntat de diferenciar-se, que l’empobriria irremissiblement, sinó del seu propi tarannà, del seu jo interior (si se’m permet dir-ho així), la qual cosa no tan sols l’enriqueix, ans li confereix una intensitat i, per damunt de tot, una autenticitat irreemplaçables: “No puc fer altre que escoltar” (pàg. 40); “tots porten històries” (pàg. 46); “allà on ningú no pensava que hi havia res, hi ha una història. […] Històries minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses, difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies” (pàg. 107).

Històries plenes de vida que salten per damunt de la pell de la frontera, perquè, per més que alguns falsos cosmopolites s’obcequin en defensar la seva (prescriptiva) unitat nacional per terra, mar i aire, els immigrants que s’han vist obligats a deixar enrere els seus llocs de naixença —“[algerians, marroquins], romanesos, senegalesos i malians, lituans i polonesos” (pàg. 108)— comparteixen un mateix país o nacionalitat, el de la misèria i la depauperació, el de (mal)viure en un no-lloc com a no-persones.

Tot plegat concebut —i narrat— des d’una perspectiva diàfanament heracliana, que entén la vida (i la història) com “un viatge constant” (pàg. 95), on tot es transforma i res ja no és el que era; on no tan sols no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, sinó que, en ocasions —pensem en Mequinensa— el riu, o el pantà, s’ho enduen tot aigües avall: “La vida no s’atura mai, té motors per tot arreu” (pàg. 91); “Cada moviment significa la possibilitat de nous moviments” (pàg. 92); “L’única certesa és el canvi” (pàg. 159); “és impossible sistematitzar res, tot es mou” (pàg. 164); “¿On va a parar la gent que desapareix totalment de la nostra vida?” (pàg. 198).

Si no has llegit altres obres seves, potser d’entrada aquesta  et causi una certa perplexitat (fins i tot incomoditat) —sobretot si estàs avesat a llibres que són més un (pre)guió cinematogràfic que no pas una creació artística—, car ací l’aventura és quietud; l’acció, emoció; la passió, sentiment i reflexió —“no hi apareixen cavallers medievals, no surt Auschwitz enlloc, ningú no atraca un banc a la primera pàgina…”, (pàg. 51); “N’hi ha que voldrien un relat amable, en marxa el tocadiscos i sentir que hi ha un bri irònic que ho fa més digerible”, (pàg. 191)—, però l’esforç inicial d’adaptació paga la pena.

Tan sols cal un xic de sensibilitat humana, literària i lírica perquè, així que comencis a assaborir la seva escriptura, hi quedis (per alguna raó inconeguda, que et sobta fins i tot a tu mateix) envescat, sense poder alçar la vista del que llegeixes, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això, més o menys, una història que es pot explicar, que no saps ben bé per què funciona” (pàg. 47).

dimecres, 29 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de Quaderns Crema

La llebre amb ulls d’ambre: Una herència oculta, Edmund de Waal.
La decadència de la mentida, Oscar Wilde.
L’embriaguesa de la metamorfosi, Stefan Zweig.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La nostra vida vertical, Yannick Garcia

A casa nostra —em refereixo a aquell territori extens que definia amb tanta exactitud en Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”— sembla que el gènere del conte estigui condemnat a progressar fent salts, en comptes de fer-ho de manera gradual i paulatina.

Des de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es racó, les Rodalles Valencianes d’Enric Valor es passà, en un primer salt, lògic, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres; més tard, després de la petja indeleble d’un estel refulgent com Joaquim Ruyra, arribà el mestratge de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo, que només fou substituït per Quim Monzó, la llarga ombra literària del qual es projectà, indiscutible i dominadora, fins ben entrat el segle actual, on ningú feia la impressió de gosar protagonitzar el proper salt qualitatiu evolutiu fins que Francesc Serés i Pere Guixà s’hi atreviren.

Amb La nostra vida vertical, L’Altra Editorial, març del 2014, en Yannick Garcia s’afegeix amb decisió, convicció i embranzida a aquesta voluntat de progressió, d’anar experimentant sense temor els límits sempre oberts de la narració, d’explorar les seves possibilitats encara verges i inconegudes.

I ho fa —i aquest és el seu major mèrit, des del meu modest punt de vista— tenint molt present que per evolucionar, en primer lloc, cal conèixer i assimilar d’allò més bé la tradició i, en segon, que evolucionar només per evolucionar, que épater per épater, no tan sols no té cap sentit, sinó que és un perillós i incontrolable parany que, les més de les vegades, acaba enxampant i devorant el propi autor: “Com més gran és la necessitat de deixar petja per a la història […] més ens consumeix la podridura”, (pàg. 72).

És en aquest sentit que entenc que cal agrair-li que hagi estat capaç de cavalcar al fil de la navalla, d’abocar-se amb coratge als abismes, de maldar per anar més enllà, però essent capaç de vèncer la temptació — gairebé irresistible, que segurament devia sentir, almenys, en alguna que altra ocasió— de franquejar-los, de llançar-se al buit; de no anar ja més enllà, sinó molt més enllà: allí on, sota la falsa aparença de la modernitat i la innovació —del virtuosisme, tan inútil com absurd, que perverteix allò que tracta de sublimar—, tan sols hi regna el no-res. Aquest (pur) no-res que és poc més que un foc d’artifici, que esclata, enlluernador, en un inici, que passa de pressa i, el que és més greu, que no deixa cap rastre: “Calia renovar l’aire. […]. Però de debò, no només com un propòsit buit”, (pàg. 105).

L’autor d’Amposta —la Catalunya nova, per fortuna, cada dia navega més a pleret en l’oceà de la nostra literatura— sap molt bé no només on vol arribar sinó, el que és fonamental, on pot arribar. I, sense dubtar-ho, ho fa: arriba més lluny que la majoria dels autors de casa nostra, però mai (o gairebé) més lluny que no convindria —ni li convindria. I dic “gairebé” perquè, segons el meu parer, “Interludi: Ull partit té un problema”, la narració més acusadament experimental (composta en exclusiva per frases interrogatives), és l’única que no manté el nivell d’alta qualitat del recull. Malgrat la seva perícia, no reïx a avançar com caldria. L’estil s’ha imposat a l’argument, llastant-lo, desequilibrant-lo, reduint-lo.

Sense que aquesta davallada puntual signifiqui —i aquest extrem cal remarcar-lo amb rotunditat— cap menyscapte per la resta del volum, ans al contrari: per contrast, encara confereix més llum i valor a la resta de les narracions, veritablement destacables, en les quals la conformitat entre forma i fons (que se serveixen, es justifiquen i complementen l’una a l’altra) és d’admirar.

Entre d’altres raons, crec jo, perquè Garcia no es considera a ell mateix un geni literari —l’única via que permet arribar a esdevenir-ne, algun dia— ni un superdotat, sinó algú que sap escriure (i molt bé, per cert) però que té consciència que en l’escriptura, com en la invenció, un 1 % és inspiració i un 99 %, transpiració. I cada narració, un cop creada, l’ha anat treballant i treballant, escrivint i reescrivint, esculpint i reesculpint, amb el cisell a la mà, amb paciència i dedicació —quasi gosaria dir amb disciplina, si aquest terme no estigués contaminat de connotacions negatives—, fins aconseguir la (seva) peça perfecta; la (seva) conformació ideal entre l’escultura i l’arquitectura de tots i de cadascun dels relats.

D’aquest conjunt de relats tan diferents però tan similars alhora. Perquè, com succeeix amb els grans autors Txèkhov, Borges, Calders, Monzó… —i no tinc en absolut la intenció de cometre la (perillosa i contraproduent) irresponsabilitat d’equiparar-lo amb ells, atès que això suposaria carregar-lo amb un feixuguíssim llast que li dificultaria prosseguir amb llibertat el seu camí—, el seu estil és únic i inconfusible. Tant que les seves narracions serien immediatament identificables allí on les trobessis.

Els seus contes comencen in media res, al bell mig d’una situació, d’un espai i un temps del qual no en sabem res, d’una acció (o, més aviat, inacció o necessitat de decisió) que ha començat força temps abans i que viu un moment crucial, extraordinari, que suposarà un punt d’inflexió en la vida del o dels personatges. Un moment extraordinari que —llevat d’algunes excepcions, de caràcter més fantàstic— alhora, paradoxalment, és ordinari, car ens podria haver esdevingut a qualsevol de nosaltres.

Garcia ens situa enmig de la foscor més absoluta, en un escenari desconegut i inidentificable —“Jo no tenia ni idea d’on paràvem (com s’orientaven, amb tanta blancor, aquella gent)” (pàg. 112)—, talment com si ens haguéssim llevat un matí i sofríssim un atac sobtat d’amnèsia i fóssim incapaços de recordar res ni reconèixer ningú. I a poc a poc, el que ens envolta va prenent relleu, va aflorant el seu cos i volum; vas sabent on tens la teva dreta i la teva esquerra i, més tard, on són el nord, el sud, l’est i l’oest; amb habilitat, va dosificant-te la informació, facilitant-te, xicra a xicra, la brúixola de cada conte (particular i irrepetible), que et permet anar-te creant tu mateix la carta de navegació que et faculta per avançar.

Les seves narracions són precisos trencaclosques, formats per acumulació de peces sàviament separades, que, a mesura que les anem encaixant al seu lloc, que anem omplint els seus buits, van dibuixant de manera gradual una imatge, cada volta més i més es diàfana: “S’havia passat molt anys intentant encaixar-hi, agafar la forma de la peça que necessitava aquell trencaclosques”, (pàg. 102).

Són com aquells llibres de l’Ull Màgic que es van fer tan cèlebres als anys 90, en els quals no veies més que un conjunt de colors damunt una pàgina, que només prenien forma i relleu, en unes tres dimensions espectaculars, sí eres capaç de concentrar-te i fixar la vista.

O, més exactament, com aquells passatemps infantils on cal unir amb una línia contínua tot un seguit de punts numerats: en un principi, damunt del full només hi ha un conjunt de punts presumptament deixats caure a l’atzar, sense sentit ni significat, però a mesura que vas resseguint-los amb el llapis, va prenent més i més contorn la figura, fins aparèixer la imatge oculta; que ja hi era, però que tan sols podria prendre nova vida amb la nostra col·laboració.

En definitiva, tots aquells i aquelles que no tan sols no sentin al·lèrgia a la literatura com a activitat exigent i participativa, com a constant (ineludible) diàleg obert entre autor i lector, sinó que l’agraeixin i la desitgin, faran bé en contribuir a fer aflorar les tan interessants com inesperades —i, ensems, familiars— imatges del darrer Premi Documenta.

dissabte, 29 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.