Categories
Notes de lectura

De què parlo quan parlo d’escriure, Haruki Murakami

El que em surt de dins

Si saber com escriuen i, sobretot, com entenen l’escriptura els grans autors sempre és interessant, molt més ho és quan qui s’ho proposa és Haruki Murakami, un dels escriptors més reconeguts actualment arreu del món; un dels que ha mantingut un criteri literari més homogeni, més immediatament identificable; algú per a qui, com per a la immensa majoria, quasi la totalititat, dels artistes, l’escriptura ha estat —i segueix essent—l’eix de la seva vida.

És per aquest motiu que, quan ja compta amb una llarga carrera al darrera, ha decidit compartir amb els seus lectors els seus pensaments literaris, que ha volgut fer-los saber comper què escriu. Ho explicita a l’epíleg d’aquest molt interessant De què parlo quan parlo d’escriure, traduït per Jordi Mas López, Empuriés, abril del 2017: “Voldria que [aquests textos] es veiessin com una mena de compilació de les opinions que tinc —a hores d’ara—sobre el fet d’escriure novel·les”.

I encara és més important, per no dir essencial, en aquesta època nostra, en la qual sembla que tothom sigui capaç d’escriure, on la imitació i la repetició, la recepta literària han esdevingut pauta de conducta, on la immensa majoria dels llibres que es publiquen —escrits seguint patrons, tan eficaços com efímers, tan perfectes com insubstancials, tan evidents com poc personals— s’assemblen tant que gairebé podrien ésser el mateix; on l’artesà ha substituït l’artista.

Perquè l’autor japonès l’encerta del tot en assenyalar que la clau fonamental de l’escriptura és la veu pròpia o necessitat espiritual; el que ell denomina “[l’]impuls interior” (pàg. 103). Allò que, en veritat, determina que un artista sigui artista; i no només un artista, sinó aquell artista; que faci el que li dicta l’ànima: “havia d’escriure [les] novel·les que només jo pogués fer” (pàg. 243).

Situant, doncs, l’originalitat —jo, filant més prim, i per evitar confusions, en diria personalitat— al capdamunt de l’escala de valors de la creació artística: “Dir-me que sóc un escriptor original, que tinc un estil propi, és el màxim elogi que podria rebre” (pàg. 279); “perquè un creador determinat es pugui considerar original ha de complir aquestes tres condicions bàsiques: […] Ha de tenir un estil personal […]; cal que sigui capaç d’anar millorant, ell tot sol, aquest estil […]; amb el temps, aquest estil personal s’ha de convertir en referent” (pàg. 92).

Perquè l’artista s’ha de reflectir en l’obra d’art; i, l’obra d’art, en l’artista. Perquè vida i art, persona i creació són (han d’ésser) el mateix. Perquè la seva obra és la plasmació material —en el cas de la literatura, escrita— de la seva vida, de la seva manera, única, personal i intransferible, de veure, de viure i d’entendre el món. Murakami ho té clar: l’escriptor no escriu perquè vulgui escriure, sinó “perquè s’hi sent arrossega[t] per un intens desig personal, [per] un fort impuls interior” (pàg. 165).

Raó per la qual, si es vol crear una obra que satisfaci al jutge dels jutges, al que acabarà decidint que roman o no, al Temps —“no es pot fer cap judici segur sense recórrer a la prova del temps” (pàg. 93); “les empreses que s’assoleixen gràcies al temps, el temps les jutjar” (pàg. 156)—, l’opció més vàlida, per no dir l’única, consisteix en “confiar, sobretot, en el que sentim nosaltres mateixos” (pàg. 159), en “deix[ar-nos] portar i permet[re] que les coses segueixin el seu curs” (pàg. 133).

Perquè, per més que pugui semblar una heretgia, afirmar-ho, avui en dia, “la forma i l’estil no es poden fabricar artificialment” (pàg. 103). I, per tant, si creiem, com l’autor de Kafka a la platja, que per a qualsevol creador és cabdal “aconseguir […] explicar una història fent servir una veu [s]eva, natural” (pàg. 51), “un estil que [li surti] de dins” (pàg. 53), res millor, si hom vol ésser artista, que tenir tothora present el principi que va descobrir de ben jove, quan va decidir dedicar la seva vida a la literatura: “el que havia de fer era deixar de banda les idees preconcebudes sobre què era una novel·la i què era la literatura i limitar-me a escriure lliurement, al meu aire, el que em vingués al cap i el que sentís” (pàg. 48).

dimarts, 2 de maig del mmxvii

Publicat al 1er número de la Revista Núvol, juny del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Haruki Murakami

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge.
 Homes sense dones.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Homes sense dones, Haruki Murakami

* Vol dir que podem entendre mai ningú del tot?
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 42)

* És impossible saber del cert el que pensa una dona.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 43)

 * La llengua que parlem defineix la persona que som.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 58)

 * Potser s’ha de passar per l’experiència d’estar sol quan ets jove. Com una part del procés de fer-se gran.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 74)

 * És inevitable que amb el temps els records es vagin reconstituint.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 90)

 * Recordar durant molt temps algú que s’ha mort no és tan fàcil com la gent es pensa.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 130)

 * El records són poder, de vegades.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 183)
Traducció Albert Nolla i Jordi Mas López

Categories
Notes de lectura

Homes sense dones, Haruki Murakami

Desvetllant l’ànima dels homes (i les dones)

Quan duus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t’hagi commogut de veritat, no t’hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és la de servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d’identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb major alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Amb Homes sense dones (Onna no inai otokotachi), Editorial Empúries, març del 2015, traduït a quatre mans per Albert Nolla i Jordi Mas López, el nou recull de contes d’Haruki Murakami, m’ha succeït exactament això: des de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària —aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica); que et facilita l’entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat— m’ha seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines; com li ocorre al protagonista de “Xharazad”, la quarta narració del recull, em calia saber què m’havia d’explicar l’autor japonès.

Saber què els passava, que havien d’explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi” (pàg. 264). O el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen un xic al marge d’allò que, encara que sigui per estricta aplicació de l’estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor —tan aviat com hi anem convivint literàriament (si se’m permet l’expressió)—, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d’una manera o altra, tots ho som, de no normals, d’especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l’art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans, grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que, en principi, és quotidià o poc destacat no ja en interessant, sinó en atractiu —per no dir, en excepcional.

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s’hi expliqui (quasi) res, ni s’hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni d’explicar-s’hi, ni de dir-s’hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s’hi explica i s’hi diu… tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè: “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?” (pàg. 42). I una tal pregonesa, una tal totalitat l’autor d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l’assoleix prescindint tant d’artificiositats formals, de discursos proselitistes, com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil; el de la senzillesa i naturalitat: “Feia servir paraules corrents però en cap cas suades. Al contrari, eren ben reals” (pàg. 115); raó per la qual “Jo l’escoltava en silenci” (Íd.).

I això només és possible, potser —“potser faig servir massa la paraula potser” (pàg. 264)— posseint un profund, connatural, coneixement de l’ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim; a anar dibuixant, volens, nolens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de març del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Manazuru. Una història d’amor, Hiromi Kawakami

Acostuma a succeir que de les literatures poc conegudes i, més encara, de les considerades exòtiques, com la japonesa, en coneixem un parell d’autors, editats profusament quan reben el Nobel —Yasunari Kawabata, l’any 1968 i Kenzaburo Oe, el 1994—, i poca cosa més. Tanmateix, a banda del sempre actual Yukio Mishima i de Haruki Murakami, un dels grans candidats al guardó dels darrers temps, el ventall d’escriptors del país del sol naixent és tan ampli com atractiu: Junichiro Tanizaki, Abe Kobo, Banana Yoshimoto, Yoko Ogawa, Hiromi Kawakami

D’aquesta darrera Quaderns Crema publicà a finals de l’any passat Manazuru. Una història d’amor (Manazuru), amb traducció de Marina Bornas Montaña. Novel·la que, com bé descriu el seu subtítol, narra una història d’amor, però que ben poc té a veure amb les ensucrades i previsibles de la màquina de fer pel·lícules hollywoodiana.

No tan sols perquè no està composta per l’habitual riuada de llàgrimes que —sotmeses al deus ex machina d’allò que vol (veure) el públic— acaben confluint en l’oceà idíl·lic del final feliç, sinó, principalment, perquè Kia, la seva protagonista, ni és jove ni és bella ni és captivadora. És una dona madura, que més que viure en un món de fades irreal, tracta de (sobre)viure en el món de cada dia.

Una dona que malda per desfer-se del record de Rei, el marit que “havia desaparegut dotze anys enrere sense deixar rastre”, (pàg. 10), “malgrat que la seva sobtada desaparició no va fer sinó reforçar-me’n la memòria”, (pàg. 12); que, per més que ha establert una nova relació sentimental, amb un home que “encara manté la mateixa distància que el dia que ens vam conèixer”, (pàg. 25), segueix trobant-se al bell mig d’una “solitud buida”, i “sense desig de fer coses concretes”, (pàg. 14).

Tant és així que, en realitat, aquesta història d’amor, delicadament escrita —estranya i sorprenent, fins i tot incòmoda, vista des dels ulls occidentals— és la d’una absència que és presència.

El personatge més present en l’existència diària de Kia no és ni la seva parella actual, Seiji, ni Momo, la seva filla adolescent, que, tot i viure amb ella, cada vegada se’n sent més allunyada, sinó el (tothora omnipresent) marit desaparegut: “L’esquena [del Seiji] em va semblar la d’un desconegut. […] En canvi, […] encara seria capaç de dibuixar la cara i el cos [del Rei] sense descuidar-me’n un sol detall”, (pàg. 49); “El Rei se’m va emportar”, (pàg. 62); “[El Seji], tot i que era al meu costat, estava molt lluny de mi”, (pàg. 194).

Per a Kawakami, la base i el fonament de tot és aquesta realitat etèria i evanescent, absolutament incontrolable, que són els sentiments. I el viatge de Kia, més que no pas geogràfic, és existencial, interior. Munzanaru, no és tant un lloc com un estat d’esperit.

Un refugi on aïllar-se de tot per assajar de posar ordre als seus sentiments, d’afegir un xic de claror en la seva vida —“Moltes vegades, la gent confon la realitat amb els sentiments i ja no saben què és real i què no ho és”, (pàg. 162)— i de trobar-se ella mateixa. Si té èxit o no, ho sabreu, benvolguts lectors i lectores, adreçant-vos a la llibreria més propera de casa vostra.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 11 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2013, una tria personal

De la mateixa manera que ho ha fet en  Tuli Márquez amb els discos de l’any, a Núvol —malgrat que sóc més aviat poc amic de les classificacions i, encara menys, dels rànquings— creiem que pot resultar pràctica una tria dels llibres del 2013. Som conscients que qui tria corre el risc d’errar-se; tanmateix, qui no ho fa, s’erra dues vegades, així què…
Emfatitzo que és personal —i intransferible, com tot allò que duu a terme un individu— perquè, com no podria ésser d’altra manera, només té en compte els llibres que, d’entre l’infinit devessall de novetats literàries que sepulten les llibreries, he tingut el plaer de llegir; cedeixo, de bon grat, als nostres representants polítics la virtut de parlar del que es desconeix.
Com veureu, no són 10, com acostuma a ésser habitual, sinó… 13 —quina casualitat, oi?—, ordenats estrictament per data de publicació ; i, segurament, l’únic imprescindible sigui el darrer!


L’art de la defensa
, Chad Harbach (Columna, febrer 2013), amb traducció de Josefina Caball: una d’aquelles sorpreses literàries que, tot i amb un final probablement millorable, et fan recobrar el goig —i l’esperança— en la literatura; escrita per un autor novell que demostra que ni tot està dit ni totes les manera de dir han estat fresades. Un magnífic retrat, d’una pregonesa psicològica només comparable als més grans autors, de la societat on ens ha correspost viure.

Una (nova) demostració que per a la bona literatura no hi ha temes poc atractius ni reptes inassolibles, si hom sap què vol explicar i com explicar-ho.

Matèria primera, Jörg Fauser, (Labreu, abril 2013), amb traducció d’Ignasi Pàmies: el món que ens presenta l’escriptor, amb una explícita i reconeguda influència de Kerouac i Bukowski, però alhora captivat pel magisteri de la prosa clàssica —“Una lectura fabulosa, Dostoievski. Bon coneixedor de l’ànima”, (pàg. 173)—, de ChandlerHammett i de Greene, és el món en descomposició sorgit de la Guerra Freda, del temor de la bomba atòmica.
Aquest món desencantat i sense sentit, del no future ens acara amb una literatura poderosa i profunda, coratjosa i inconformista, lliure i alliberada, que —tot i que sabent que les respostes no existeixen— s’interroga i ens interroga sobre el sentit o la manca de sentit del món on ens correspon viure.

Els desorientats, Amin Maalouf, (Alianza, abril 2013), amb traducció d’Anna Casassas: una història magnífica, tot i que amarga, sobre l’indeturable pas del temps; sobre aquell temps que avança de manera implacable. Així, el motiu inicial del retorn, el darrer intent de reconciliar-se amb “[l’]amic perdut”, esdevé una perfecta metàfora de la novel·la: és un pelegrinatge a la recerca no tan sols de l’amic perdut, sinó de les amistats —i de l’amistat, en genèric— perdudes.

Una obra brillant d’un autor brillant, que ha superat els perills del component introspectiu o nostàlgic de la seva experiència vital per transformar-la en literatura.


A la banda de Canaan
, Sebastian Barry, (Edicions de 1984, maig 2013), amb traducció de Yannick Garcia: una obra lírica, malenconiosa, optimista malgrat la seva cruesa, la de l’irlandès, d’un tan gran com indubtable valor literari; alhora que presenta amb encert, precisió i elegància el testament vital, personal i familiar d’una Llilly Bere antològica, esdevé una fantàstica i apassionant anàlisi i reflexió sobre el sentit (o la manca de sentit) i l’abast de l’existència humana.

Una reflexió feta des de ben endins, no pas assertiva o categòrica, ans oberta i dialogant, que s’interroga i ens interroga —o, per dir-ho amb major exactitud, que ens interroga bo i interrogant-se.


La dona a 1000°
Hallgrímur Helgason, (Edicions 62, juny 2013), amb traducció de Maria Llopis Freixas: aquesta obra curulla d’humor —que estimareu o repudiareu amb una idèntica intensitat—, ho és tot menys amable: agra, crua, àcida, absolutament càustica; és una dissecció (si no una autòpsia), del tot políticament incorrecta d’una societat egoista, caïnita i moribunda, abocada a l’abisme d’un atzucac sense sortida; d’una societat condemnada al fracàs i l’anorreament.

I tanmateix, per més paradoxal que pugui semblar, és ensems un arborat cant a la vida, una brutal i implacable vacuna contra la “bomba atòmica d[el l’]avorriment”.


A l’ombra de les noies en flor
, Marcel Proust, (La Butxaca, juny 2013; Viena Edicions, setembre 2013), amb traducció de Josep M. Pinto i de Valèria Gaillard: per acostar-se a La recherche, el primer que cal és prescindir de les prevencions que puguem tenir-hi i anar-la paladejant, anar-la assaborint tast a tast, sense presses, amb un esperit més de gourmet que no pas de gormand, aturant-nos cada vegada que la delicadesa d’una frase o d’un paràgraf ens commou i ens captiva; ens desvetlla una emoció que crèiem condormida.
Quan es produeix aquesta màgia —i es produeix sovint— el millor que podem fer és deixar-nos dur pel seu influx irresistible, per la seva acuïtat emotiva, que ens trasbalsa tan pregonament.

La Peixera, Maiol de Gràcia Clotet, (Periscopi, setembre 2013): una obra literària que ens parla de la vida i del compromís, de l’actitud que podem prendre davant els esdeveniments, del gran, definitiu abisme que separa els que fan dels que deixen fer, els que actuen —i, per tant, decideixen— dels que es limiten a deixar-se portar —o, més exactament, arrossegar (sens dubte, un dels termes claus de la novel·la): “He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-se ni un sol dit, imbuït d’un posicionament innocu que m’empenyia cap endavant.
Escrita per un autor que sap molt bé que no hi ha missatge sense bellesa; que no hi ha bellesa sense missatge. Que la literatura és un tot on forma i fons es confonen; on forma i fons se serveixen mútuament.


Canadà
, Richard Ford, (Empúries, setembre 2013), amb traducció de Josefina Caball: una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.
Convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida.
a

Alteracions, Adrià Pujol, (Males Herbes, octubre 2013): un d’aquests llibres excepcionals que ens fan riure a cor que vols mentre el llegim, que converteix la riallada —estentòria, no poques vegades— en el més saludable dels costums. Sobretot, cal dir-ho, a partit del moment que s’inicia la narració principal, L’esborrany. Els dos relats anteriors podem considerar-los una mena d’agradable, i alhora sorprenent aperitiu —l’escalfament indispensable per a que l’orquestra executi la seva simfonia, per a que el nostre ànim se situï en les condicions més adients.
Escrita per un autor que no tan sols sap d’allò més què vol —activar un artefacte literari (explosiu)—, sinó que sap fer-se entendre i sap escriure.


El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
, Haruki Murakami, (Empúries, octubre 2013), amb traducció de Jordi Mas López: maldar d’abastar amb una simple definició o amb poques paraules aquesta nova obra de l’escriptor japonès resulta tan quimèric com provar de tocar una simfonia amb una harmònica. Com succeeix amb els grans autors, si destaca per alguna cosa és per la seva amplitud, per convertir un argument —de fet, qualsevol argument— en una nova cosmovisió —o Weltanschauung.
Obra d’un qualitat literària —i existencial, si se’m permet el mot—, més que  recomanable per a totes aquelles persones que creguin que la literatura és una d’aquelles arts sublims que et creen “la sensació inequívoca que et transporta a un altre lloc”, (pàg. 78).


Infància a Berlín cap al 1900
, Walter Benjamin, (Lleonard Muntaner, novembre 2013), amb traducció d’Anna Soler Horta: aquesta obra, escrita per un autor per al qual, malgrat els anys, “la innocència [no] havia prescrit”, constitueix un cant a la infantesa perduda, però, per damunt de tot, al temps retrobat, a la immersió en el més profund substrat constitutiu de nosaltres mateixos. O el que és el mateix: en l’infant que —si el jo adult no ha estat tan irresponsablement gelós com per assassinar-lo— segueix vivint (i somrient) ben endins nostre.
Un assolit intent de recuperació intel·lectual del passat que beu en l’inesgotable deu de la nostàlgia: “El nen […] regnava com un sobirà lleial sobre un món que era seu”.

La bona gent, Nir Baram, (Empúries, novembre 2013), amb traducció d’Eulàlia Sariola: una obra  que, ja des de les seves primeres línies ens fa la impressió que serà una obra gran; una de les millors que haurem pogut tenir el plaer de llegir aquest. Impressió que es va consolidant més i més a mesura que anem avançant. Un estudi sobre l’ànima; dels pobles en primer lloc —“l’ànima germànica és difícil d’entendre”—, però, sobretot, de les persones: “l’única cosa constant en la història és el defalliment flexible, aterridor de l’ànima humana”.
Una esplèndida novel·la, que assaboriran amb plaer tots aquells lectors i lectores que exigeixin a la literatura —i a la vida— alguna cosa més que una (efímera i insubstancial) distracció momentània.

El meu llibre preferit de l’any: benvolgut lector o lectora, com a comunitat digital de cultura que som, et convidem a que comparteixis amb nosaltres quin és, segon el teu parer, el millor llibre que has llegit el 2013.
Si us plau: fes servir els comentaris i indica’ns quin ha estat el teu preferit: la teva opinió (i la teva col·laboració) és absolutament imprescindible!

Publicat al Núvol, el 31 de desembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat