Categories
Notes de lectura

Contra la inèrcia, Maria-Mercè Marçal

Contra la inèrcia, Maria-Mercè Marçal

Elogi de la divergència

Zygmunt Bauman definia, amb encert, l’època actual com a temps líquids, on els canvis se succeeixin tan de pressa que resulta quasi impossible anar-los assimilant a mesura que es produeixen. Això, que és cert en general, sembla que no es produeixi —almenys, no de la mateixa manera, ni, menys encara, al mateix ritme— a casa nostra. Si alguna cosa caracteritza Catalunya, tot i que pugui semblar el contrari, és que els temps estan solidificats: que tot canvia per seguir exactament igual.

I, quan sic “tot” em refereixo, principalment, a la societat i a la política. A aquesta política que, una vegada vam optar, després de la transició, a deixar en mans dels partits polítics, esdevingué partidisme; i, el que és més greu, partidisme acomodatici. Llegint Contra la inèrcia Textos polítics (1979-1980), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2019, traducció de Pere Comellas —un llibre que et crema als dits un cop el tens a les mans; que et diu, amb una veu tan suggeridora com convençuda: «Llegeix-me!»— t’adones que, en aquesta terra nostra, malgrat totes les aparences, no tan sols no hi ha res de nou sota el sol, sinó que el sol sempre escalfa els mateixos —i de la mateixa manera.

És per això, que el títol escollit per aquest volum que recull textos polítics inèdits de la colossal poetessa —títol que probablement devem a Helena González, la seva editora— no pot ésser més adient: Contra la inèrcia. Una inèrcia que l’autora relacions, essencialment, amb la situació (llegiu-hi subordinació o marginació) de la dona (pàg. 165, 166 i 209) però que caldria fer extensiva a tots els àmbits, sobretot al polític, on no ja la inèrcia, sinó l’immobilisme —exemplaritzat per la frase: «Compte, que qui es mou no surt a la fotografia!»— ho determinen tot.

Si, des de fa una bona pila d’anys, teníem claríssim que trobàvem a faltar, enormement, la bella, intensa, poderosa i irreemplaçable veu poètica de la Maria-Mercè, la publicació d’aquest volum tan oportú posa en evidència que també trobem, i hem trobat a faltar, durant molt de temps, la seva veu política. Com hem trobat a faltar, i de quina manera!, la de la seva quasi germana, Montserrat Roig, totes dues apagades massa aviat, en el seu moment de maduresa, quan més les necessitàvem.

Les necessitàvem, llavors, i les seguim necessitant, potser encara més i tot, ara. En aquests temps nostres de veus domesticades, al servei dels interessos dels partits, on tot —o gairebé tot— el que sentim o llegim ja ho hem sentit (repetir) una i mil vegades; temps de veus que segueixen totes el mateix corrent, veus indiferenciades, on al màxim que podem aspirar és a lleus, levíssims matisos —com podem admetre que en els mitjan públics o privats de comunicació no s’hi hagi sentit cap veu advocant per l’abstenció, en les eleccions del 10N?—, el seu clam contra la inèrcia no és que sigui necessari, és que és (del tot) imprescindible.

Veus diferents, independents, que no dubtin a dir el que pensen, que no parlin o no escriguin al dictat, que no se sotmetin, com anyells, a les directius habituals. Que, com la de Marçal, siguin capaces de discrepar dels seus. De fer, doncs, el que se suposa que correspon als intel·lectuals que estan més o menys lligats a un partit o a una ideologia; no pas fer el que és fàcil, criticar els altres, sinó el que no ho és gens: criticar el teu partit, provar de netejar casa teva abans de sortir per la porta. O el que és el mateix, assegurar-te que els teus fan el que prediquen i no es limiten a fer-ho veure: “mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que si va assumint en la teoria” (pàg. 165).

Un cop has picat la cresta als de casa —i només si ho has fet— estàs legitimat per picar la dels altres. Picades de cresta que, tot i haver estat escrites els anys 1979 i el 198o, i per a una revista “política i en gallec” (pàg. 25), Nosa Terra, són, quasi mig segle després, tan o més actuals que llavors. Per expressar-ho en paraules de David Fernàndez, responsable del pròleg: “Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada?” (pàg. 9).

Quan ens parla, al primer article —publicat, tinguem-ho present, el 20 de setembre del 1979— de “la repressió dels actes independentistes” (pàg. 41), ens explica que “el Govern Civil i la policia […] [van] actuar amb el màxim de rigor per aïllar l’esquerra d’alliberament nacional i frenar-ne l’avenç” (Íd.), hi afegeix “I això amb el consentiment dissimulat, o si més no amb l’actuació ambigua, de les forces de l’esquerra parlamentària” (Íd.), i acaba dient que “Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons” (pàg. 47), com no hem de pensar que s’està referint al que ha succeït a Catalunya des del 14 d’octubre ençà?

O quan diu, en el següent article, que “han canviat molt poques coses en la política de Madrid, i que tot el que hagi de canviar caldrà arrancar-li a còpia de mobilitzacions populars” (pàg. 49), que no podem creure —segurament, afegint-hi, allí on escriu “en la política de Madrid”, per deixar-ho tot més clar: “i del Govern i del Parlament”—, que fa costat a tanta i tanta gent, amb l’esperançadora joventut al capdavant, que ha sortit al carrer per protestar contra la totalitària i indignant sentència del procés?

I, quan indica que Nacionalistes d’Esquerra sorgeix de la necessitat “de construir un moviment «que lluiti contra la doble opressió que pateixen els treballadors i les classes populars de Catalunya dins del marc dels Països Catalans»” (pàg. 41), no ens fa la impressió que està dient a En Comú Podem que, en moments de fustigament estatal i d’enderrocament dels pilars democràtics, pretendre practicar l’equidistància, voler separar alliberament social i nacional és fer el joc a l’opressor?

O, per acabar, quan diagnostica que “Esquerra Republicana […] és un element important per canalitzar els vots d’«esquerres» i evitar així la consolidació d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional” (pàg. 107), si substituïm “d’«esquerres»” per “independentistes”, i “d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional”, per “la República catalana”, no podem creure que ens està advertint que la política actual d’ERC —ampliar la base i donar suport a Pedro Sánchez— no és més que una (nova) demostració que, entre país i partit, escullen partit; que entre el seu objectiu de sempre (superar l’antiga Convergència) i el de la majoria de la població independentista (convertir Catalunya en un estat independent), opten pel primer?

En definitiva, si creieu que tan al món sencer com, sobretot, a Catalunya, la lluita contra la inèrcia, contra el conformisme i contra les veus uniformes i uniformadores és més imprescindibles que mai, que les veus crítiques i divergents són, ara per ara, absolutament essencials, si esteu tips i ben tips de sentir sempre el mateix i de la mateixa, idèntica, manera, correu a la vostra Llibreria de Guàrdia i demaneu que us reservin un exemplar de Contra la inèrcia.

Quan el llegiu, començareu a veure-ho tot amb uns altres ulls. I, el que és (molt) més important: amb els vostres propis ulls. Prendreu consciència que un país només pot ésser veritablement lliure sí, i només sí, (totes) les veus no tan sols són lliures sinó plurals i, per damunt de tot, si es deixen sentir —en realitat, si ens les deixen sentir.

dissabte, 9 de novembre del mmxix

Publicat a La Llança, el 13 de novembre del 2019

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

On som i com hi hem arribat (IV)

On som i com hi hem arribat (III)

Artur Mas, els Mossos i Versió RAC1

En aquest ambient tan convuls i enrarit, on tothom està en tensió —quan dic “tothom” vull dir “tothom menys el Govern”, amb el President Quim Torra al capdavant, que sembla que se sent molt i molt còmode al seu despatx, fent-se l’enutjat perquè Pedro Sánchez no li vol agafar el telèfon; quan n’hi hauria prou amb enviar-li un missatge, per algun mitjà fefaent, informant-lo que ha aixecat la suspensió de la declaració de la República catalana i demanant-li que vingués a recollir les banderes espanyoles i que nomenés ambaixadors— qualsevol petita errada pot complicar-ho tot encara més i posar a prova la temprança més o menys controlada de tants d’ànims exaltats.

Sobretot, si l’error té a veure amb la pretesa exculpació d’alguns dels excessos policials d’aquests dies. Uns excessos que, com qualsevol acte violent, el dugui a terme qui el dugui, cal condemnar amb absoluta contundència i rotunditat. Els dugui a terme qui els dugui, perquè, d’altra manera, el que condemnem no és la violència, sinó els objectius i els mitjans de qui els executa.

Si l’error, en aquesta qüestió, no és, ja, petit, sinó prou considerable, i si té com a protagonista un personatge com Artur Mas, és lògic que les reaccions siguin tan immediates com airades.

És per això que no pot ésser més lamentable que el Community Manager del compte de Twitter del programa Versió RAC1, presentat i dirigit per en Toni Clapés no podia ésser més inoportú ni més inconvenient. Provant de resumir en un tuit l’entrevista a l’expresident, li fan dir:

“Oi que ningú va criticar que el #18A els Mossos fessin servir violència extrema contra gent que havien atemptat contra gent pacífica? Doncs amb gent radicalment violenta que vol rebentar-ho tot, l’obligació dels Mossos és mantenir l’ordre i protegir les llibertats”.

El problema és que Artur Mas no va dir, exactament, això. Que les cometes no reflecteixen les seves paraules textuals, com ho haurien de fer, com diu qualsevol llibre d’estil, sinó que les han alterades. I alterades d’una manera greu. De manera que li fan dir una cosa que no va dir; que, almenys, no va dir tal i com la transcriuen. D’una manera que permet, almenys, entendre el seu raonament, per més que no l’hàgim de compartir. La qual cosa, resultava molt i molt difícil en llegir el tuit de Versió RAC1.

Simplement, perquè el que era —o, més aviat, pretenia ésser— un exemple, per més mal trobat i poc escaient que fos, en una comparació. En una, del tot abjecta i inadmissible, comparació entre els actes terroristes a La Rambla de Barcelona del mes d’agost del 2017 (que van tenir lloc el dia 17, no pas el 18, com diu, també incorrectament, el tuit) amb els aldarulls d’aquests darrers dies.

Davant l’enrenou creat, el programa s’ha vist forçat a eliminar el tuit erroni i fer-ne un d’aclariment, assenyalant: “Aquest tuit és incomplert. Us deixem l’extracte d’àudio íntegre: rac1.cat/a-la-carta/detPer més que l’exemple em segueixi semblant fora de lloc, i que tendeixi, de nou, a desviar l’atenció del problema real, a afegir-se a aquells que culpen indiscriminadament els que van causar aldarulls, sense tenir en compte que, en la majoria dels casos, no van fer més que defensar-se de les agressions policials, l’àudio sencer és ben diferent.

Com dic, no el comparteixo gens, ni en les formes ni en el fons —què fàcil que és, sempre, culpar els altres; que fàcil és veure la palla en els ulls dels altres i no la biga en els seus; que poc costa d’acusar de radicals i de violents als altres!—crec que cal donar-lo a conèixer les seves paraules tal i com les va dir.

Les transcric, literalment, a continuació:

«—Jo penso el mateix que pensa molta gent. I jo dic: “A mi no m’agraden els excessos de la policia”. I no m’agraden, sobretot, quan són contra gent que no té cap actitud violenta. A mi tampoc m’agrada. No m’han agradat mai. Ara, torno a dir, de la mateixa manera que dic que això poden ser conductes individuals a dins dels Mossos però no col·lectives, però no del conjunt dels Mossos, també els hi dic que, atenció, també és missió dels Mossos mantenir l’ordre públic al nostre país. Això ens interessa a tots.
»— Vostè ha dit […] que els Mossos no són monjos.
»—Clar, això vaig voler fer pedagogia sobre què és una policia. De vegades ens pensem que una policia és una cosa diferent del que és. És a dir, li posaré un exemple. Oi que ningú no va criticar que l’agost de l’any 17 el Mossos utilitzessin la violència extrema, diguem-ho entre cometes, que vol dir arribar a matar gent, que havien atemptat contra altra gent, pacífica? Oi que ningú ho va criticar, això? I això és la violència portada al límit, matar alguna altra persona, no? I en canvi ho vam arribar a entendre, no?
»—Però no sé si és equiparable, el que està passant…
»—No és equiparable, per això li dic. Poso aquest exemple per intentar fer pedagogia. El que vull fer entendre és que, en condicions límits, en condicions extremes, un cos de policia ha d’arribar, fins i tot, en aquest extrem. Que es poder matar algú, imagini’s del que estem parlant…, perquè algú ha matat a altra gent. Literalment ha matat a altra gent. De manera absolutament indiscriminada.
»—Terroristes, no, en aquest cas?
»—Terroristes en aquest cas, eh! Bé, ara separem-nos d’això que és, simplement, un exemple de pedagogia. Ara, evidentment, estem molt lluny de tot això. Aquí això no té res a veure. Però, dit això, home!, quan hem vist també imatges de gent radicalment violenta, que no són els independentistes pacifistes, eh!, no són això, eh!, gent radicalment violenta que el que vol es rebentar-ho tot, l’obligació del cos dels Mossos d’Esquadra, com a policia que és, com a policia que és, és mantenir l’ordre públic i protegir les llibertats de tothom. Per això m’ha agradat molt una imatge d’aquests darrers dies. Que és gent que també es manifestava fent entendre a gent que volia passar-se una mica de ratlla en els actes, doncs, de contestació, fent-los entendre: “Escolteu, aquest no és el nostre camí”.»

Segons el meu, modest, parer, el més lamentable no és l’exemple, que, per més que es facin els advertiments que es facin, no deixa de comparar, o, almenys, posar de costat, dues situacions que no tenen res a veure, que són incomparables, sinó els seus excessos, l’absència total de matisos.

De veritat creu que els aldarulls els ha causat “gent radicalment violenta que el que vol es rebentar-ho tot”? O sigui que, en primer lloc, van ésser “radicalment” violents? I, en segon, que l’únic que volien era “rebentar-ho tot”?, que van recórrer a la violència només per la violència?

Si una anàlisi tan generalitzada i poc acurada com aquesta, incapaç de separar el gra de la palla, la duu a terme un expresident de la Generalitat, com podem exigir a la població espanyola que ho intenti?

dimecres, 23 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Articles anteriors de la sèrie:

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

On som i com hi hem arribat (III)

On som i com hi hem arribat (III)

Desviar l’atenció

Quan saps que no només no has fet el que et corresponia, sinó que has fet, exactament, el contrari del que et corresponia, el millor que pots fer és provar de desviar l’atenció, d’enfocar-la cap a una altra banda. Si te’n surt, ja tens molt i molt de guanyat: no es fixaran en tu i podràs seguir tranquil·lament negant-te a fer allò que, si no haguessis apuntat el focus de la visió pública cap a una altra banda, t’exigirien.

Aquesta tàctica, si no la van inventar el govern i l’estat espanyol —des de fa segles, convertits en un infal·libles experts en recórrer a l’amenaça de l’enemic exterior cada vegada que les seves errades ho requerien—  ben poc n’hi ha faltat.

Des que el moviment autodeterminista català es va posar en marxa, l’han aplicada amb una precisió quirúrgica: el problema no era que ells neguessin a la societat catalana un exercici tan legítim i democràtic —és que n’hi pot haver algun de més directament democràtic?— com el d’un referèndum, sinó que els catalans volien dur a terme un cop d’estat.

A partir d’aquest moment, un cop l’opinió pública convençuda (i, el que és més important, centrada) en aquesta falsedat, ja no els va caldre preocupar-se de res més: la culpa era dels altres, no pas seva, i eren els altres els que s’havien de defensar.

I, és clar, si els únics culpables eren els catalans sobiranistes, si no tan sols atemptaven contra la sacrosanta unidad de España, sinó que pretenien ensorrar tot l’ordre legal i constitucional espanyol, res més natural que empresonar-los, que jutjar-los i condemnar-los amb salvatge severitat. I si algú volia votar, que podia ésser més lógico y razonable que enviar-hi la policia per impedir-los-ho, violentament, i fer-los entrar en raó. Al capdavall, que no s’ho havien buscat ells mateixos? Què no estaven advertits, que no es tractava d’un referèndum, sinó d’un cop d’estat? Doncs, de què es queixaven?

Durant més de dos anys, els que es presentaven com a partits independentistes, JuntsPerCatalunya i ERC, van queixar-se amargament d’aquesta tàctica, tan perversa com injusta, que els col·locava a l’ull de l’huracà i els equiparava, si no als terroristes, almenys als violents.

Sembla, però, que n’han après. Des de dilluns passat, quan es va donar a conèixer la sentència del judici del procés, l’han aplicada ells. Sent conscients que (la majoria d)els seus electors els exigien alguna reacció o resposta seriosa i rotunda  —ja en vam parlar: o aixecament de la suspensió de la proclamació de la república catalana o, almenys, crida a arriar les banderes espanyoles dels organismes públics catalans— i que es trobaven en un destret, en una situació més que delicada, van girar l’atenció pública contra els violents que causaven aldarulls als carrers.

(Uns violents, cal recordar-ho una i mil vegades, que, al començament, no van fer més que defensar-se,que reaccionar davant les agressions injustificades dels cossos policials;  de la Policia Nacional i dels Mossos, que no dubtaven en atacar la mateixa gent que el seu President havia cridat a manifestar-se.)

A partir d’aquest moment, convertida Tv3 en la corretja transmissora d’aquesta falsedat intencionada, ja van poder començar a respirar tranquils: de la mateixa manera que a Espanya no hi havia un problema de solidesa democràtica, sinó de quatre exaltats que volien dur a terme un Cop d’Estat, a Catalunya no hi havia un problema d’irresponsabilitat i d’incoherència absoluta d’un Govern i d’una majoria parlamentària que es definia com a independentista i que, mesellament autonomista, no era capaç de mostrar-se a l’alçada de les circumstàncies, sinó de violència, d’odre públic.

Algú dubta, a hores d’ara, que la tàctica els va sortir bé? Només cal veure quantes hores hem dedicat, els uns i els altres, a debatre sobre la violència dels manifestants —sobre la policial, no gaire; tot just l’imprescindible; no fos cas que se’ls veiés el llautó — i quantes sobre la imperdonable i inadmissible claudicació del Govern i el Parlament.

Si, fins fa quatre dies, com aquell qui diu, afirmàvem, amb veu alta i clara, que una de les bases de l’enquistament del conflicte entre (una part de) Catalunya i (gairebé tota) Espanya, era que “els pobres espanyols només tenien accés a una visió del que passava”, com és possible que, nosaltres, catalans i catalanes, que tan i tan espavilats i intel·ligent som, ens hàgim deixat enganyar com ells?

Com és possible que no tan sols ens hàgim conformat amb la visió enganyosa i reduccionista —“Mentre tinguem violència als carrers no arribarem enlloc”— que ens han imposat, intencionadament, teleològicament, els mitjans públics d’informació catalans?

Potser per un dels efectes perversos d’aquesta tàctica tan nefasta: perquè, de la mateixa manera que, al Regne d’Espanya, no ja justificar, sinó tot just entendre el dret que tenim els catalans i catalanes a dur a terme un referèndum suposava esdevenir, automàticament, còmplices dels partidaris del cop d’estat, justificar o entendre les respostes violentes d’alguns manifestants suposa esdevenir còmplices dels violents —i, per tant, de la violència.

Caldria demanar-nos per quina raó el que vèiem tan i tan clar quan ho feien els govern espanyols, no hem estat capaços de veure-ho —de fet, ni tan sols d’entreveure-ho— quan ho ha fet el nostre Govern.

dimarts, 22 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres articles de la sèrie:

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

On som i com hi hem arribat (I)

La resposta

Durant un temps, els partidaris de la independència de Catalunya i els nostres representants polítics hem avançat de la mà. Gairebé del tot fins al Primer d’Octubre. Després, quan el President Carles Puigdemont va decidir declarar tan sols testimonialment la República catalana i deixar-la en suspens al cap de set segons, ja no estava tan clar: molts dels que esperaven fora del Parlament, no van entendre per què ho havia fet. I van començar a desconfiar en els que havien de representar-nos.

Provar de resumir el que ha passat des de llavors és pràcticament impossible, però, per culpa dels uns i dels altres, els que han anat perdent la confiança en els partits polítics (teòricament) independentistes han augmentat. Ni la vergonyosa realitat dels presos polítics no servia perquè JuntsPerCatalunya i ERC avancessin plegats. A la inversa, cada dia que passava s’allunyaven més i més. Pensaven en els seus interessos de partit i poc més. Els uns pels altres, deixaven morir el major baluard que tenien: la unitat de l’independentisme.

Durant mesos i mesos ens ha calgut armar-nos de paciència perquè els dos partits ens comminaven a esperar la sentència del Procés. Fins que no es produís la (més que probable) condemna dels encausats, havíem d’esperar. D’esperar i d’esperar. Qualsevol altra cosa hauria pogut resultar perjudicial per als empresonats.

Alguns no vam combregar mai amb aquesta idea, ja que era fer el joc al govern espanyol, però vam mostrar-nos prudents i fidels. Tot i que ens costava (força) creure’ns-ho, volíem seguir confiant que, malgrat que semblava més aviat al contrari, no tan sols sabien el què feien sinó que, quan arribés el moment definitiu, deixarien de banda els seus interessos partidistes i, sobretot, sabrien reaccionar, unitàriament, com l’ocasió requeria.

Ens dèiem que haurien d’haver aprés la lliçó del 3 d’octubre i dels tots els dies que van seguir. Que els nostres representants polítics tindrien (ben) present les conseqüències que va suposar acceptar mesellament les imposicions de l’estat espanyol, quan va aplicar l’article 155, va enderrocar el Govern, va dissoldre el Parlament i va convocar les eleccions del 29 de desembre. Com a premi a l’obediència, mig Govern fou empresonat i l’altra meitat s’hagué d’exliar.

Pensàvem —més aviat, preferíem (o ens obligàvem a) pensar— que, amb uns tan funestos i tan recents precedents, el Govern i els partits independentistes del Parlament no es deixarien enganyar de nou. Que, aquesta vegada sí, estarien preparats. Preparats de veritat. Que, en els dos anys que havien tingut per preparar-la amb seriositat i solidesa, la resposta que oferirien a la més que previsible condemna dels presos polítics seria tan contundent com definitiva.

Sobretot, que seria una resposta pròpia d’un estat independent, que vol que se’l consideri com a tal i que se’l respecti com a tal. Una resposta que deixés clar, meridianament clar, que l’estat espanyol havia perdut la darrera oportunitat de seguir tenint alguna veu i algun paper a Catalunya.

La resposta, tot i contundent i definitiva, irreversible, podia ésser (preferentment) legal o (almenys) testimonial. Legal: Quim Torra i (la majoria independentista d)el Parlament proclamaven, solemnement, l’establiment de la República catalana com a estat independent de ple dret. Testimonial: el Govern ordenava arriar totes les banderes espanyoles de tots els organismes i institucions públiques catalanes.

Per desgràcia, la resposta va ésser la que alguns —titllats, durant aquests dos anys llargs, de derrotistes quan no de traïdors a la causa o, per què no?, a Catalunya— prevèiem, autonomista: el President del Parlament, Roger Torrent, fent una simple declaració de condemna, i, el que encara és més greu, el President català, Quim Torra, demanant, com un fidel súbdit, ésser rebut pel President i per rei espanyol!

D’això se’n diu, simplement, ni creure’s el que prediquen ni estar a l’alçada de les circumstàncies.

diumenge, 20 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres articles de la sèrie:

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (III)

No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (III)

Comentava, ahir, que la no aplicació del mandat del Primer d’octubre va ésser el pecat original dels nostres (teòrics) representants polítics. En comptes de pecat, en podríem dir errada o, més exactament, renuncia, submissió, agenollament. Original perquè, després, ha anat venint tots els altres, els uns darrere dels altres: un cop amb els genolls a terra, com cadells que ofereixen els seu coll al seu amo i senyor perquè en faci el que vulgui, la senda de la humiliació és infinita.

La primera mostra o confirmació la vam tenir el 27 d’octubre, quan els partits independentistes van declarar la República Catalana al Parlament. Si més no, en teoria, ja que no es va fer efectiva ni tan sols simbòlicament: la bandera espanyola va seguir onejant al Palau de la Generalitat i a la resta dels edificis públics. La mostra següent —i primera de les moltes que havien de venir— d’humiliació, de submissió la vam tenir en la resposta que va donar el Govern, amb Carles Puigdemont al capdavant, a l’aplicació abusiva de l’article 155 de la constitució.

La reacció inicial, instintiva va ésser la que esperàvem els més de 2 milions que havíem votat a favor de la instauració de la República catalana: no acceptar-ho de cap manera. L’única resposta lògica si es creien  de debò la declaració que havien fet, si es creien el que ens havien promès i el que ens havien garantit: que Catalunya seria —era, ja, des d’aquell matí— un estat independent, i que, com a tal, no acceptava, no podia acceptar, cap ingerència d’un estat exterior.

El Govern afirmà que únicament el President podia cessar els Consellers, que únicament el Parlament podia convocar noves eleccions, que no acceptarien les eleccions del 29 de desembre que havia imposat el govern espanyol.

Amb aquesta confiança, molts ens en vam anar a dormir tranquils. I vam fer un somriure per sota el nas, l’endemà pel matí, quan vam llegir un titular de La Vanguardia —sempre a l’avantguarda del conservadorisme i la immobilitat (espanyola)— que assegurava que ERC acceptaria les eleccions del 29D. «Impossible! Del tot impossible! No cauran en el parany! Obeir les ordres de l’estat colonitzador seria trair-se i trair-nos.», ens vam dir.

Llavors es produí el que bé podríem anomenar “El cap de setmana negre”. Negre pel resultat i per com es produí: durant més de 48 hores, els nostres (teòrics) representants polítics independentistes van desaparèixer i no van fer ni una sola declaració. Un silenci ominós, malauradament premonitori, ho dominava tot. Ells es reunien, secretament, per decidir, no sabíem ben bé què —tot i que ens ho temíem; nosaltres, ja no comptàvem, no tan sols per estar informats: tot per al poble però… sense el poble.

En acabar el cap de setmana, la renúncia, la submissió convertida en estratègia: calia presentar-se a les eleccions del 29D a fi de “recobrar l’autogovern i impedir els danys que el 155 podia fer a Catalunya”. O el que és el mateix, els primers que havien de creure en el que tant havien predicat, en Catalunya com un estat sobirà, hi deixaven de creure. I enviaven un missatge no ja clar, sinó claríssim, diàfan, a la resta dels estats del món: qui mana és l’estat espanyol, nosaltres només ho hem fet veure.

Arribats al moment de la veritat, al moment en què ens ho jugàvem tot, quan calia demostrar si es creien totes les seves declaracions, si els fets es corresponien amb les paraules, l’esperit de govern colonitzat s’imposà i el nostre (teòric) Govern s’agenollà davant de l’espanyol, com si fos un gos vençut, que posa el seu coll a disposició del vencedor. Com si la història no ens hagués demostrat, a bastament, que l’estat (imperialista) espanyol no és dels que es perdona o mostra clemència, davant dels que s’agenollen, sinó dels que esclafa els agenollats.

De nou, la submissió. De nou, el nostre (teòric) Govern que decidia sense nosaltres. De nou, incomplint les seves promeses. De nou, donant-nos gat (mort) per llebre. I, el que és mil (un milió de vegades) més greu: tractant-nos a nosaltres, els electors, com si fóssim nens petits, que no mereixen cap mena d’explicació. «Sí, en 48 hores hem fet un gir de 180 blanc, i allí on dèiem negre, ara diem blanc, però, per quina raó us ho hauríem d’explicar?»

I, malgrat tot, encara que fos amb el cor petit, van decidir seguir fent-los confiança. I vam anar a votar el 29D, per més que tant la raó com l’esperit ens advertissin que no ens podíem errar més, que mai no hauríem d’haver acceptat les imposicions dels que ens van enviar la policia armada fins les dents per impedir que votéssim en el referèndum, per més que veiéssim que aquell camí de genuflexió era el començament del final.

Vam anar a votar…, i els vam votar! A ells, als que no tan sols havien fet el contrari del que ens havien promès —del que s’havien compromès a fer— sinó que no ens havien considerat dignes de cap explicació. Als que, ens temíem, si s’havien agenollat una vegada, ja mai no deixarien d’agenollar-se.

La gran, definitiva pregunta era: se sabrien fer mereixedors de la nostra (darrera) confiança?, en sabrien fer un bon ús?

 (Continuarà)

diumenge, 24 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima


Aquesta anàlisi literària de “No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (III)” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Parlem-ne

No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (II)

No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (II)

 

Per deixar (ben) clares les raons que ens duen a desconfiar dels nostres representants polítics, les raons que ens impedeixen de seguir donant-los el suport incondicional i acrític que ens exigeixen, res millor que fer una mirada enrere i recordar quan es va començar a girar tot, quan fou la primera vegada que ens donaren gat per llebre.

El que en podríem dir el pecat original tingué lloc el 10 d’octubre de 2017, quan el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va proclamar, solemnement, que, en presentar els resultats del referèndum del Primer d’octubre, assumia “el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”, per proposar, tot just uns segons després “amb la mateixa solemnitat” que “el Parlament suspengui els efectes de la Declaració d’independència per tal que les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”.

En dic pecat original no tant perquè fos un error —tot i que van ésser molts els que ho vam entendre que ho era— sinó pel que significava: el Govern incomplia no només les seves promeses, sinó les seves obligacions, que eren dur a la pràctica efectiva el resultat del referèndum. Començava, doncs, a establir una separació entre ells (els nostres representants) i nosaltres (els qui els havíem votat). Ells decidien, en nom nostre, i sense haver-nos-ho consultat, en nom nostre; nosaltres, majoritàriament, els havíem conferit el mandat de declarar la independència i proclamar la República; ells suspenien, unilateralment, la declaració.

Amb tot i ésser greu, el més greu no fou la seva decisió, no fou aquesta primera vegada que ens donaven gat per llebre —i ens volien fer creure que el que ens servien seguia essent llebre— sinó que ens van començar a tractar com ens tractava l’estat espanyol: com si els votants o electors fóssim menors d’edat.

El problema essencial no va ésser que decidissin per nosaltres (i enlloc de nosaltres), sinó que no ens expliquessin per què ho havien fet. Més exactament, que no creguessin necessari­ donar-nos cap explicació. Aquest és el pecat original —del qual han derivat tots els altres.

Si realment Puigdemont i la resta del Govern creia que calia suspendre la declaració d’independència, per què no ens va explicar les raons que l’havien dut a creure-ho? El que és pitjor: per què no ens ho ha explicat, encara, a dia d’avui?

Com se suposa que hem de saber si va ésser —com pensàvem— un error, un error majúscul, o si, a la inversa, l’encertà, si no li quedava altre remei o si, donades les circumstàncies, era la menys dolenta de les opcions, si no s’ha dignat mai a oferir-nos cap explicació del que va fer?

D’explicacions oficioses, de rumors sense confirmar, en tenim una pila —des d’una promesa del govern espanyol de dialogar, passant pel compromís de la Unió Europea de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya, i acabant amb l’amenaça que hi hauria morts; d’oficials, cap ni una. Cap!

Que no se’ns expliqués res d’entrada, mentre se suposava —se suposava, ja que no en sabem res— que s’estava negociant, es pot entendre, es pot entendre molt bé, però, amb el que ha passat des de llavors, una vegada ho hem perdut tot, i si no tot, quasi tot, una vegada es va aplicar l’article 155, es va dissoldre el Govern, el President i alguns Consellers van haver d’exiliar-se i els altres van ésser empresonats (junt amb en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez), quin sentit té que encara no ens hagin explicat res?

Ho podem acceptar, sense queixar-nos? Ho podem admetre? Ho hem d’admetre? Se’ns pot seguir demanant —gairebé exigint, sota l’amenaça de considerar-nos si no traïdors a la causa independentista, almenys quintacolumnistes— que ens mantinguem callats?, que continuem beneint, unànimement, acríticament, totes i cadascuna de les incomprensibles, contradictòries i, sobretot, tan contraproduents decisions dels líders del PdCat i d’ERC quan ens han tractat a l’espanyola?, quan no tan sols han decidit sense consultar-nos, sinó que no han tingui ni tan sols la dignitat d’explicar-nos les raons de les seves decisions?

Que ens vulguin donar gat per llebre és greu; que ens pretenguin fer creure que encara és llebre, gravíssim; que no ens expliquin —que, fins el dia d’avui, no hagin explicat— per quina raó ens han canviat el gat per la llebre, (del tot) inacceptable!

(Continuarà)

dissabte, 23 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima


Aquesta anàlisi literària de “No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (II)” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Parlem-ne

No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (I)

No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (I)

 

Jo sóc, pràcticament un no-ningú. Un poeta (gairebé desconegut, invisible als mitjans) que pensa. Un pensador (a qui només quatre gats tenen interès en escoltar) que escriu. Va ésser per això que, ja fa uns anys, vaig deixar de fer públiques les meves opinions sobre política i societat. Quan, al teòric oasi català, combines ironia i sentit crític —i, encara més, quan no tan sols defuges qualsevol partidisme sinó que els que poses en qüestió són (els actes d)els de la teva corda— les possibilitats que puguis fer sentir la teva veu són molt i molt limitades; si és que existeixen.

Tanmateix, havent arribat on hem arribat, quan el que seguim anomenant “El Procés” comença a fer aigües per totes bandes, i no pas pel fustigament o els atacs de les forces contràries, sinó per les pròpies, crec que ha és el moment de dir-hi la meva. No pas perquè hagi descobert, tot d’una la pedra filosofal, perquè vegi més clar o més enllà que la majoria —no podria fer-ho, perquè jo sóc (i visc immers en) la majoria—, sinó, precisament, pel contrari: perquè crec que la meva opinió coincideix amb la una gran part dels que van votar “Sí” el Primer d’Octubre.

Aquesta gran part que, des que el Govern de Carles Puigdemont va acceptar —encara no ens ha explicat per què— les eleccions imposades per l’article 155 del govern Rajoy, se sent no ja desconcertada, sinó òrfena. Òrfena no tan sols perquè no és capaç d’entendre quina és la (teòrica) estratègia dels nostres (teòrics) representants polítics processistes, sinó, sobretot, perquè quan a algú se li acut de demanar explicacions o posar en dubte les seves (més que discutibles) darreres decisions, és poc més que titllat de quintacolumnista.

Talment com si, volent-ho o no, els polítics catalans (teòricament) partidaris de la independència i de la República s’haguessin contagiat d‘algunes de les més aberrants tàctiques dels nacionalistes espanyols. Tàctiques que empren, com a única alternativa, els que saben que no tenen raó; els que només se’n poden sortir ofegant qualsevol —sempre legítima, necessària— discrepància.

Una tàctica, aquesta del “si no estàs amb mi, estàs contra mi”, que, a banda de posar en evidència un tics antidemocràtics que no podrien ésser més preocupants, ha acabat per donar la raó a aquells que, des del principi, han vingut afirmant que els catalans i les catalanes partidaris de la independència som una mena de menors d’edat —d’estúpids, en realitat— que ens hem deixat manipular pels quatre manaires de sempre; que ens hem deixat enganyar pels que, volent mantenir la seva posició de privilegi, ens han volgut fer creure que ens durien a la República quan l’únic que pretenien és mantenir el seu seient al Parlament.

No és l’hora, potser, de (provar) de dir les coses pel seu nom? De fer sentir totes les veus? De fer sentir, sobretot, les que, per no estar condicionades per cap sigla política, poden representar d’una manera més lliure (una part important d)els més de dos milions de persones que van votar que “Sí” a la independència de Catalunya? A tots aquells i aquelles que no entenen —que no poden entendre— que aquells a qui  van votar (únicament) per (re)proclamar la independència no l’hagin proclamada encara.

Crec que l’hora és arribada de dir, ben alt i clar: “No ens agrada gens que ens pretenguin prendre el pèl!” I, per damunt de tot, d’explicar les raons que ens duen a pensar que els nostres (teòrics) representants polítics (ja fa massa temps) que, si no ens l’estan prenent, almenys ens donen gat per llebre.

Això és el que aquest no-ningú que sóc jo —i precisament perquè ho sóc; perquè puc representar una certa majoria que no té veu— em proposo, amb tota la modèstia del món, de fer en els articles que seguiran a aquesta introducció/presentació.

divendres, 22 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima


Aquesta anàlisi literària de “No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

El cas Dreyfus espanyol: carta als intel·lectuals demòcrates

El cas Dreyfus espanyol: carta als intel·lectuals demòcrates

Dedicat a Bea Talegón i a Ramon Cotarelo

Sovint, submergits en l’actualitat oblidem que la història és un tren que no s’atura mai, que segueix avançant i que tan sols deixa estacions al seu darrera al cap de molt de temps; estacions que són la cristal·lització de les actualitats de l’ahir passades pel tamís clarificador i estabilitzador dels anys.

Fa la impressió que tant els intel·lectuals espanyols com els intel·lectuals catalans unionistes no s’adonin que els fets que hem convingut a denominar com “El Procés” s’han anat convertint en el cas Dreyfus català. Només cal recordar que Alfred Dreyfus va passar més de sis anys a la presó i que Zola fou hagué d’exiliar-se a Anglaterra per haver-lo defensat.

Si en aquell moment l’antisemitisme va cegar una gran part dels pensadors francesos, ara és el nacionalisme espanyol el que cega els pensadors espanyols. Els ceguen fins a un tal punt que segueixen fent costat al govern de Mariano Rajoy fins i tot quan és més que evident que la qüestió ja no té a veure amb la independència de Catalunya sinó amb el respecte a la democràcia i a la llibertat.

Des de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però sobretot des de l’agressiva i injustificada actuació policial del Primer d’Octubre, el debat ja no s’estableix entre partidaris de la independència i els que s’hi oposen, sinó entre els que creuen que la democràcia i els drets humans s’han de situar sempre per davant de tot i els que creuen que no; els que creuen que la unitat d’Espanya és un bé superior que cal protegir per damunt de qualsevol altre.

I, així com mentre el debat era sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles la dualitat de posicions era tan lògica com natural (tan acceptable és manifestar-s’hi favorable com contrari), des del moment que el que està en risc, com en el cas Dreyfus, és la democràcia i el respecte dels drets humans, és —o, més aviat hauria d’ésser— obvi que situar-se en un costat o altre de la barrera ja no és acceptable; ja no és una qüestió de punt de vista polític, d’ideologia, sinó moral; ja no és una qüestió d’opinió, sinó de principis, d’honestedat personal.

On és l’Émile Zola espanyol?

Tot i que alguns ho esperàvem, malauradament a Espanya no ha aparegut cap Émile Zola, cap intel·lectual espanyol de primera línia ha publicat a “El País” un “J’acusse…!” adreçat al President del Govern espanyol queixant-se per les seves pràctiques totalitàries i advertint-lo de la “taca de fang sobre el seu nom —anava a dir sobre el seu regne— que és aquest abominable cas [d’El Procés]”. (En l’original, adreçat a Félix Faure, President de la República Francesa: “Mais quelle tache de boue sur votre nom – j’allais dire sur votre règne – que cette abominable affaire Dreyfus !”).

Cap no ha dit, com ho va fer l’autor de Germinal que el primer deure de qualsevol persona i encara més de qualsevol artista és defensar “la veritat i la justícia allí on es trobin”. Ni han dit, com ell —ho podem llegir a la seva magnífica Correspondance— que al final, no pot ser de cap altra manera, totes les mentides quedaran al descobert i la veritat lluirà.

Ningú no s’ha atrevit a acusar l’estat espanyol de convertir la justícia en un nou tribunal de la inquisició ad hoc per combatre idees polítiques. Ningú ha alçat la veu per denunciar l’injust empresonament dels presidents d’Òmnium, de l’ANC, d’Oriol Junqueras, de Joaquim Forn, de Dolors Bassa, de Raül Romeva, de Jordi Turull, de Josep Rull i de Carme Forcadell.

Al contrari, s’ha aplaudit amb fervor quan el “J’acusse…!” s’ha escrit contra ells, quan s’ha defensat l’indefensable, com en el cas de l’article de Javier Cercas a “Libération”, on acusava el Parlament d’haver fet un “cop d’estat” pel simple fet d’haver aprovat lleis que permetien fer el referèndum del Primer d’Octubre.

(Un article, cal dir-ho, on no tan sols justificava —més aviat, atiava— els empresonaments, sinó que definia els partidaris de la independència com a “supremacistes”. I, el que és més greu, no dedicava ni una sola línia a explicar les raons —començant per la brutal retallada de l’Estatut del 2010— que han dut a tants catalans i catalanes a voler una República catalana independent).

I l’han seguit aplaudint, com segueixen aplaudint l’aplicació injustificada i desmesurada de l’article 155, fins i tot quan la justícia europea ha deixat en evidència, una vegada rere l’altre, que, en absència de violència, no existeix cap raó que permeti acusar de rebel·lió o de sedició els empresonats —i, per tant, que justifiqui que la justícia espanyola els mantingui en presó incondicional.

No són conscients els intel·lectuals espanyols demòcrates que, tal com succeí amb el cèlebre “Vencerán pero no convencerán” de Manuel de Unamuno, el tren de la història acabarà restablint el seny, la justícia i la raó i deixant-los en evidència?

No són conscients que demanar l’alliberament dels presos polítics i la fi de la persecució judicial de l’independentisme català no significa, de cap manera, donar suport a l’autodeterminació catalana sinó als principis democràtics més fonamentals?

No són conscients que la història —la universal, no pas l’espanyola, que té tendència a ésser més espanyola que no pas història— els recordarà amb la mateixa vergonya que recorda els antidreyfusistes?, com recorda els que no van ésser capaços de posar-se al costat de la justícia, la democràcia i els drets humans?

Encara hi sou a temps: reaccioneu!

Amb tot el que ha passat, amb els senyals indiscutibles que us envia Europa, no sou encara conscients, companys intel·lectuals espanyols, que no tan sols la història sinó els propers anys absoldran els que ara acuseu?

Reflexioneu-hi, si us plau, amb calma i tranquil·litat, traieu-vos la bena del nacionalisme espanyol dels ulls, mireu la llum que lluu al més fons dels vostres cors. Encara sou a temps d’acusar els que mereixen ésser acusats, de defensar els que mereixen ésser defensats; de deslliurar-vos de la vostra taca de fang; de posar-vos al costat de la veritat, de la justícia i de la democràcia.

Encara sou a temps de reconciliar-vos amb la vostra honestedat i amb la història.

dijous 17 de maig del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 17 de maig del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Ens volen esclaus: alliberem-nos!

Ens volen esclaus: alliberem-nos!

Els darrers dies hem assistit a un dels espectacles més lamentables possibles: a la humiliació publica de quasi tothom. Quan tenim la llibertat tan a tocar, sembla que fins i tot el que eren ho tenien molt clar i els que sempre havien fet costat a la República catalana han preferit blegar-se i defensar, amb més o menys bones paraules, una rendició incondicional. S’han deixat dominar, doncs, per la consciència de l’esclau que, potser sense ésser-ne conscients, duien a dins i han acabat fent el joc als que ens volien de genolls des del primer dia.

El problema, per descomptat, no és que els tremolin les cames ni que siguin covards —al capdavall, tots tenim (almenys una certa) por encara que diguem que no en tenim: la valentia mai no ha estat absència de por, ans voluntat de superar-la— sinó que vulguin aprofitar, capciosament, els naturals dubtes d’alguns per convèncer-nos que tornem a la cleda. Ens diuen: «Posem-hi seny! Encara som a temps!». I, per a ells, seny és submissió; acceptació mesella de l’esclavatge.

I a Carles Puigdemont no li diuen, sinó que li exigeixen, per terra mar i aire, que no declari la independència sinó que convoqui eleccions autonòmiques. I, al damunt, ens pretenen vendre aquest seu xantatge covard com si el proposessin pel nostre interès, per l’interès general de Catalunya; com si fos no ja la millor opció, sinó l’única que ens resta. Talment —i si això no és tenir molta, però molta pocavergonya ja em direu què ho pot ésser!— no fossin ells els qui, fent costat al PP i al PSOE des del primer dia, ens haguessin situat al caire de l’abisme. Com si no haguessin estat ells els qui ens han col·locat en aquesta situació de la què fan veure ara que ens en volen salvar.  El conegut cas del llop que vol que deixem les ovelles al seu càrrec. 

I és per això que no podem caure en el seu parany. Hem de tenir clar que ja no tenim opció. I, sobretot, que si no la tenim és, exclusivament, per culpa del gobierno espanyol i dels seus col·laboradors necessaris. Perquè han estat ells els qui, traient-se les totes les màscares, ens han expulsat del seu estat. Perquè potser podíem (mal)viure sense respecte nacional però sense democràcia no podem (mal)viure.

Algú pensa, de veritat, que convocar eleccions a casa nostra solucionaria res? Es pot creure, amb sinceritat, que una vegada l’estat espanyol ha mostrat el seu veritable rostre totalitari i antidemocràtic ens tindran la més mínima consideració? Que no abusarà de la seva força quan ens lliurem indefensos als seus peus? O el que és el mateix: acceptarem viure esclavitzats ara que el (que es creu el) nostre Amo i Senyor ha mostrat les seves urpes?

Què no tenim memòria? Podem viure en un estat que prohibeix sessions del Parlament?, que intervé els comptes de la Generalitat sense ordre judicial?, que deté i emmanilla alts càrrecs de la Generalitat?, que envia la policia a atonyinar pacífics votants?, que no tan sols demana perdó per haver apallissat els seus ciutadans sinó que se n’enorgulleix?, que empresona dos homes justos, pacífics i plens de raó només perquè han gosat plantar-los cara i deixar-los en ridícul?, que menteix al seus socis comunitaris i els imposa declaracions?, que amenaça amb llargues condemnes de presó al nostre President i als nostres Consellers?, que pretén fer-se càrrec, manu militari, de la Generalitat i de totes les seves institucions?, que anul·larà el resultat d’unes eleccions legals i intervendrà il·legalment el parlament, desposseint-nos de facto del nostre dret a escollir directament els nostres representants polítics?, que intervindrà i manipularà els nostres mitjans públics de comunicació?, que espanyolitzarà les nostres escoles?, que, en definitiva, no respecta cap dels principis democràtics ni dels Drets Humans fonamentals?

Sí, «Posem-hi seny!», però posem-lo de veritat: ja no es tracta d’escollir entre dependència o independència, entre autonomia o estat, sinó entre llibertat o esclavatge, entre totalitarisme o democràcia, entre dignitat i submissió.

Endavant, President, demostrem que «quan convé —i ara convé més que mai— seguem cadenes!». Per la llibertat, per la justícia, per la dignitat, per la democràcia.

dijous, 26 de setembre del mmxvii

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Respectem els Mossos d'Esquadra

Un dels efectes més nocius, Catalunya endins, de l’atac del govern espanyol a la legalitat i a les institucions catalanes, que han traspassat totes les línies vermelles, ha estat que part dels manifestants que protestaven contra el seu totalitarisme han increpat els Mossos d’Esquadra, amb crits com “No us mereixeu la senyera que porteu!”.

Potser caldria que hi penséssim un xic. A banda de manipular la justícia per atacar els símbols i les institucions de Catalunya, amb la voluntat expressa d’exasperar-nos i de dur-nos a fer algun acte mínimament violent, cal que tinguem en compte que els fets d’aquests dies tenien un altre objectiu fonamental igualment important: situar els Mossos entre l’espasa i la paret, forçar-los a fer el que (almenys alguns, molts?) no volen fer, convertir-los en el centre de la ira d’una part de la ciutadania, confrontar-los amb la població, a fi que els agents que encara estiguin indecisos (pocs?, bastants?), quan arribi el moment, optin per fer costat a la legalitat espanyola.

Quan arribi el moment, sens dubte, serà l’1 d’octubre i, sobretot, el 2 d’octubre. L’1, perquè, desenganyem-nos, si els Mossos no fan costat a la legalitat catalana, el referèndum no serà possible (si més, no, en les condicions habituals: en col·legis electorals). No tant perquè comminin a tancar els col·legis, sinó, simplement, perquè, si no garanteixen l’ordre i la seguretat de la votació, com han fet amb qualsevol altra contesa electoral, no es podrà dur a terme.

El 2 d’octubre, perquè, si el “Sí” guanya —i guanyarà, perquè el govern de Rajoy i la resta de partits unionistes que li donen suport són els nostres millors (i infal·libles) aliats—, l’endemà el Govern declararà la independència de Catalunya. (Si algun partidari del “No” creu que no ho farà perquè una part de la població el boicotejarà no anat-hi a votar, convençut que la baixa participació deslegitmarà el referèndum, que s’ho tregui del cap: mai cap referèndum d’autodeterminació ha estat alterat pels que no han volgut anar a votar!)

Serà en aquest moment que necessitarem els Mossos, més que mai. Quan no tinguin altre remei d’obeir la legislació catalana com ara per ara no tenen més remei d’obeir l’espanyola (avui en dia, són policia catalana per concessió de l’estat espanyol), podran actuar com realment volen i si alguns (pocs?, bastants?) no ho fan, llavors, i  no pas ara, sí que els podrem exigir que compleixin la llei de la nova república, contra la Guardia Civil, si cal.

I serà llavors, i només llavors que, si algun Mosso no compleix les seves obligacions, li podrem recriminar que no es mereix lluir cap senyera. Abans, no fem el joc al govern espanyol i no caiguem en la seva provocació. Com el dia de l’atemptat de Les Rambles, fem confiança als Mossos: no ens fallaran.  

dijous, 20 de setembre del mmxvii

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons