Categories
Notes de lectura

Anys llum, James Salter

Anys llum, James Salter

El risc de viure; el goig de llegir

És probable, i fins i tot possible, que el començament d’Anys llum (Ligth Years) de James Salter, traduïda per Albert Torrescana, i publicada per L’Altra Editorial l’octubre del 2017, se’ns faci costa amunt, que no sapiguem ben bé com emprendre-la o com afrontar-la: els seus quatre primers paràgrafs, d’una intensa força poètica, que semblen dir tan poc, ens agafen desprevinguts i ens desconcerten. Ens fa la impressió que, més que ajudar a entrar en l’obra, ens n’allunyen: “Solquem rabents el riu negre, amb els bancs llisos com la pedra, cap vaixell, cap bot, cap crit blanc. L’aigua està trencada, esquerdada pel vent”.

Ens desconcerta tant que potser ens plantegem deixar-la, creient que no hi podrem accedir. Convé, tanmateix, resistir-nos a aquesta temptació, atès que, si tenim una mica de paciència —i, sobretot, si tenim ben present que la literatura és, per damunt de tot, un estat d’ànim, un món propi en el qual hem d’entrar, de vegades a les palpentes i de puntetes, en unes condicions d’atenció, de percepció i d’ànim òptimes—, no trigarem en adonar-nos del tresor que, com una llebre d’or darrera d’uns matolls, s’oculta darrera d’aquest inici.

I, si tenim encara un xic més de paciència —si no en tenim, disposem d’innombrables llibres que es conformen amb entretenir-nos amb les seves històries vertiginoses—, constatarem, amb agraïment, que res en aquesta novel·la és gratuït o forçat, i, encara menys efectista. I, menys que res, aquest inici que (tant) ens ha sobtat. Descobrirem que, com caldria que succeís en qualsevol literatura (i art) que mereixi ésser qualificada com a tal, en la qual fons i forma constitueixen una unitat indissociable, la novel·la havia de començar, necessàriament, així; que qualsevol altre inici l’hauria falsejada —o, almenys, empobrida.

Perquè aquest principi, que, com tota l’obra, sembla dir tan poc i diu tant, ens situa en un ambient determinat —a la riba d’un riu on “hi ha cases de pedra antiquades i cases de fusta esbalandrares i escarides”—, on el temps sembla haver-se aturat —“Solquem rabents el riu ample, un somni del passat” (el plural tampoc no és casual, ens inclou com a lectors)—, on tot és discret i anodí —“El cel és incolor”—, tranquil i relaxat —“La serp dorm; el llangardaix dorm”—, silenciós i suau —“El riu és un reflex. Només conté silenci”. I ens situa, sobretot, en l’espai essencial on ens ha de situar: en “una gran mansió victoriana […] amb una tanca que limita el jardí i un hivernacle tronat”, en “una casa vora el riu, massa baixa per al sol de la tarda” on “els caminals de grava es desfan”.

En aquest espai, concret i intransferible on, com anirem veient a mesura que llegim, tot comença i tot acaba. En aquest espai que és, com el temps, com els anys que van passant sense que en tinguem consciència fins que és massa tard, un dels grans protagonistes del llibre. Un espai que, mentre hi viuen els protagonistes, els sembla no-res o ben poc, però que a mesura que el van abandonant, va creixent i creixent en importància; va esdevenint aquell espai del passat (mític) on voldrien poder tornar —o, més aviat, refugiar-se de les inclemències de la vida.

I per això és no ja important, sinó del tot transcendental fixar, sòlidament, el punt d’ancoratge, el lloc  de l’ahir, d’aquest ahir que encara recordem més bell perquè el pas del temps n’ha esborrat les ombres. Perquè aquest llibre és una reflexió sobre el matrimoni, sobre la família i les relacions de parella, sobre la dificultat que pot suposar conviure fins que la mort ens separi amb algú que va canviant, que no és, ni pot ésser, el mateix que vam conèixer, però és, primordialment, una reflexió sobre el temps, sobre el temps i la pèrdua —o les pèrdues.

Sobres les pèrdues que pot suposar el major exercici que pot dur a terme una persona, el que atorga a la vida tota la seva profunditat i la seva validesa, però, alhora, com a torna, la seva inestabilitat, el de la llibertat; el que converteix la vida en un “viatge que pocs homes gosaven emprendre, perquè exigia arriscar-ho tot”.

En definitiva, una obra magnífica, que agrairan, apreciaran i assaboriran amb deler tots aquells que creguin en la literatura com una immersió d’exploració en la condició humana, els que no pretenguin tant entendre —“Entendre-ho tot és no estimar res”— sinó sentir: “Tot el que veus ja ho tens a dins”; “El silenci és misteriós, però les històries ens omplen com el sol”.

Una novel·la que et dóna més i més a cada lectura, que podríem llegir (i rellegir) dues, deu, cent i mil vegades, i que sempre ens brindaria alguna nova descoberta. Una novel·la que ens fa no tan sols estimar (encara més) la literatura, sinó que ens fa exclamar, incontenibles: «Volem llegir més James Salter! Volem llegir tot James Salter!».

divendres 2 i dissabte 3 de març del mmxviii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de març del 2018

Altres anàlisis literàries de James Salter

L’art de la ficció.
Això és tot.
L’última nit.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

Memòria personal, Joseph Conrad

Avui parlo de mi

No és massa habitual, per desgràcia, que es publiquin llibres on els autors parlin de la seva obra i, encara menys, de com l’escriuen, però en poc temps han coincidit a les llibreries alguns volums: De què parlo quan parlo d’escriure, de Hauruki Murakami, El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, de Francisco Candel, L’art de la ficció, de James Salter (amb un esplèndid pròleg d’Eduard Márquez, com a mínim tan interessant com el text que precedeix, on explica com entén ell l’escriptura i com escriu) i Memòria personal, d’un dels grans clàssics moderns indiscutibles, Josep Conrad.

Si hi ha algun lector que encara tingui dubtes en l’interès d’aquest tipus d’obres, i que, en conseqüència, no hagi prestat l’atenció que, sens dubte, mereixien totes quatre (cinc, si comptem el de Salter / Márquez com a doble), el convido a endinsar-se en el darrer, traduït per Josep M. Muñoz Lloret i publicat per l’Avenç. En tindrà ben bé prou amb els primers paràgrafs de la “Nota de l’autor” per adonar-se del molt que aporten aquesta mena de llibres, on els seus autors se’ns ofereixen sense màscares ni disfresses, sense els mitjancers que són els seus personatges; on parlen de les seves obres però, al mateix temps, d’ells mateixos, amb una llibertat desacostumada; i, gràcies a això, descobrim no tan sols la seva personalitat, sinó, alhora, la seva humanitat.

Una humanitat que, sovint, resta amagada —o, si més no, desdibuixada— darrera les seves creacions. En aquest sentit Conrad no podria ésser més explícit: “Un novel·lista viu en la seva obra. […] Escrivint sobre [gent imaginària], escriu només sobre ell mateix. Però […] l’escriptor roman […] una figura rere el vel; una presència intuïda més que no pas vista. […] En aquestes notes personals no hi ha aquest vel” (pàg. 17).

És ben cert que, tal i com advertia Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve, per assaborir com cal qualsevol obra literària no és necessari conèixer la vida i les idees del seu autor, atès que les creacions han de valdre’s per elles mateixes, però ben segur que conèixer-les ens ajudarà, i molt, a saber com han escrit alguns dels grans autors de tots el temps i, sobretot —i aquest segon aprenentatge té un valor incalculable—, a distingir dos tipus d’autors diametralment (i espiritualment) diferenciats: els artistes i els artesans.

dimarts, 4 de juliol del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 de juliol del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Joseph Conrad

Amb la corda al coll, Joseph Conrad.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’art de la ficció, James Salter

Amb el cor a la mà

Que James Salter, un dels autors amb una obra narrativa més ferma i consolidada dels darrers temps, als seus vuitanta-nou anys, poc abans de morir redactes tres conferències “sobre llegir i escriure” i que L’Altra Editorial hagi tingut la bona pensada de donar-les a traduir a Albert Torrescasana i aplegar-les en un volum titulat L’art de la ficció és, indiscutiblement, una de les millors notícies literàries de l’any; un goig com se’n donen ben pocs.

Amb major raó, encara quan el pròleg d’Eduard Márquez, un altre autor amb majúscules, és, almenys, tan interessant com el llibre que precedeix. Tant és així que, en realitat, L’Altra ens ofereix dos llibres en un: el del nord-americà i el del català. Ambdós, igualment fantàstics. Per raons d’espai, no podré parlar aquí del del creador d’El silenci dels arbres, però bé que s’ho mereixeria. Ho hauré de deixar per una altra ocasió.

Salter inicia les seves conferències posant esment en un factor primordial, que sovint no es té prou en compte, quan es parla de l’escriptura: com n’arriba a ésser, d’important, que un llibre tingui força o intensitat, que et sacsegi, que et faci viure (i veure) la ficció literària com a verídica, com una realitat absoluta; que mentre la llegeixis, no tan sols te la creguis, sinó que et resulti impossible pensar que la realitat pugui ésser d’una altra manera: “Els relats d’Isaak Bàbel esbalaeixen i commouen al lector. Han estat polits fins aconseguir una intensitat impressionant” (pàg. 61); “L’amant, de Marguerite Duras […] és una confessió inventada, però jo me la vaig creure” (pàg. 53).

Per a l’autor de L’última nit resulta evident que per assolir aquesta realitat literària l’eina millor i més autèntica, la que constitueix el fonament i l’essència del seu art, que disposa qualsevol escriptor és el llenguatge, l’estil. I, pel que fa a l’estil, ja fa més de cent anys que un gran mestre marcà un camí a seguir, i alhora una fita:  “Flaubert buscava l’objectivitat i l’estil, l’elecció precisa de la paraula adequada” (pàg. 69). Una paraula que no sempre existeix —“No totes les paraules poden ser perfectes, per descomptat. De la mateixa manera que tampoc totes les habitacions donen al riu” (pàg. 70)—, però cal buscar-la i buscar-la fins que la trobis.

I per damunt de tot, el que cal buscar —o, més aviat trobar, ja que el que de veritat hom du dins seu només ho pot acabar trobant si no ho busca, si no es capfica en trobar-ho, si no es força a trobar-ho— és l’estil, l’estil propi. Que és, també, i ineludiblement, la manera pròpia de veure i de viure el món; d’entendre’l i, per tant d’explicar-lo (per començar, d’explicar-se’l a un mateix). Un estil que únicament acabarà essent estil, de veritat, si és d’un mateix i només d’un mateix, si sorgeix de la pròpia necessitat interior, personal i intransferible, inimitable.

No ho podria expressar d’una manera més diàfana: “L’estil és l’escriptor en el seu conjunt. Et poden dir que tens un estil propi quan un lector, després d’haver llegit unes quantes línies o una part d’una pàgina, n’identifica l’autor” (pàg. 70, el subratllat és meu). I encara fila més prim quan assenyala que més que “la paraula estil” s’estima més “la paraula veu. No són ben bé el mateix. L’estil és una preferència, la veu és quasi genètica, un tret absolutament distintiu” (pàg. 71).

Una afirmació que faríem bé de tenir en compte, en aquesta època nostra, on sembla que la via més ràpida i segura per publicar o guanyar premis consisteixi en fer servir les receptes —o, més exactament, la recepta; en seguir-les fil per randa; en escriure un llibre prefecte, un obra clònica més. On no s’escolta tant —per no dir, gairebé gens— la veu interior, pròpia, sinó la dels que revisen, proposen o aconsellen; les dels corregeixen; les dels que adapten i readapten; i corregint i adaptant, homogeneïtzen; on no compta tant l’art, sinó l’artesania; on no compta tant el do, sinó l’ofici.

Talment com si els llibres, els bons llibres, com les fonts d’aigua clara, no haguessin de sorgir per necessitat sinó per voluntat. No pas perquè els hagi creat cap corrent interior, després d’haver fermentat llarg temps dins de l’autor, sinó perquè l’autor els vol escriure; perquè l’autor vol veure el seu llibre publicat i si espera a trobar la seva veu interior, li caldrà esperar molt de temps, massa temps —potser, per sempre més—, i s’estima més seguir les normes dels altres, externes, que no les seves, pròpies, (con)naturals.

Oblidant un parell de principis elementals. El primer, que no tothom pot ésser escriptor;  que potser no es pot ben bé dir que hom neixi escriptor, com no és neix músic o escultor, per exemple, però sí que cal dir que si hom no hi ha nascut, almenys una mica, si no hi té una predisposició, diguem-ne genètica o ingènita, interior, rarament n’esdevindrà; n’esdevindrà de veritat, amb veu pròpia.

El segon, que les obres artístiques no es fan, sinó que sorgeixen; que els llibres s’escriuen perquè s’han d’escriure, perquè un impuls interior així ho dicta. I, sobretot, que s’escriuen com s’escriuen perquè és així, i només així, com s’han d’escriure; que és la mateixa obra, en íntima comunió amb la veu interior de l’autor, la que escull, més aviat, determina, l’estil, i no pas elecció externa, pragmàtica, utilitària, efectiva només a (molt) curt termini: “Per norma general, els llibres que han esdevingut importants, no van ser escrits per ser-ho. Quan dic importants, vull dir […] referencials. […] El vigilant en el camp de sègol senzillament era un llibre escrit amb el cor a la mà” (pàg. 92).

Perquè, de la mateixa manera que la divisa crucial de la filosofia és coneix-te a tu mateix, la de la literatura (i de l’art, en general) hauria d’ésser sigues tu mateix.

En definitiva, aquesta és una d’aquelles obres que farien molt bé de llegir totes aquelles persones que vulguin dedicar la seva vida a la literatura. O, més exactament, que vulguin convertir la seva vida i el seu jo, únic, incomparable, intransferible, en literatura. Llegir-lo i rellegir-lo, i tenir-lo tothora present, al cap i, encara més, al cor, que és la deu originària d’on flueix —d’on hauria de fluir— qualsevol obra literària o artística.

dimarts, 9 de maig del mmxvii

Publicat a Nació Digital, el 10 de maig del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 L’última nit.
 Això és tot.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

Les parelles dels altres, Gonzalo Torné

D’un temps ençà, tant a casa nostra (damià bardera, Adrià PujolYannick Garcia…) com a fora (Ferdinand von SchirachDavid BezmozgisAlice MunroGeorge SaundersJames Salter…), hi ha tot un conjunt d’autors que semblen haver-se proposat demostrar que potser el del conte pugui ésser definit com a gènere menor per la seva extensió però no pas per la seva qualitat. Es tracta d’escriptors que se senten no ja còmodes, sinó comodíssims en la llargària dels relats; tant que els han convertit en el seu camp de joc literari —i, en no poques ocasions, en unes més que intenses novel·les en miniatura que ben poc tenen a envejar a les seves germanes majors.

El cas de Gonzalo Torné és un xic diferent, ja que, com ell mateix reconeix —“mis novelas […] suponen mi principal empeño como escritor”, (pàg. 134)—, els contes no són el nucli de la seva producció literària, sinó una possibilitat d’ampliar la seva obra, d’afegir-li un contorn suplementari. Raó per la qual els personatges de Les parelles dels altres (Las parejas de los demás), Labreu Edicions, novembre del 2013, amb traducció de Joan Todó, s’han pres unes petites vacances sabàtiques de les novel·les que els veieren néixer per deixar les seves petges en aquests relats.

La qual cosa no significa, per fortuna, que calgui haver llegit Hilos de sangre o Divorcio en el aire per entendre les narracions que aplega aquest llibre: per més que l’autor hagi establert una mena de vasos comunicants literaris entre els contes i les seves novel·les anteriors, aquests es poden llegir com a entitats narratives del tot independents. I no tan sols es poden llegir així, sinó que sigui aquesta, segurament, la millor manera de fer-ho: com a obres que se sostenen i justifiquen per —i en— elles mateixes. Malament aniríem sinó…

En abocar-nos-hi, és ben probable que la primera pregunta que ens fem sigui, gairebé ineluctablement: «Era necessari, traduir-les del castellà al català? Calia, quan pràcticament tots els que les llegeixin podrien fer-ho en la seva versió original?». La resposta a una tal qüestió no és ni fàcil ni senzilla, en general. I tampoc és aquest el lloc (ni el moment) més adient per tractar-la. Ara bé, pel que respecta a aquests quatre contes en concret, goso afirmar que ha estat una bona pensada.

Per més que no s’hi faci un especial esment —excepció feta de “Les parelles dels altres”: “Esclar que a Barcelona tampoc vaig trobar una llar acollidora”, (pàg. 23)— l’escenari de les composicions de Torner és indiscutiblement català. Un escenari (i un paisatge) tan immediatament recognoscible i familiar que potser no exigeix, però ben cert que sí agraeix ( per obtenir la major intensitat literària i emocional —la seva màxima efectivitat i afectivitat, si se’m permet el joc de paraules), que l’idioma sigui, també, immediatament recognoscible i familiar, al lector; que l’acosti tant com sigui factible a la seva sensibilitat. I a això hi ajuda d’allò més —hi diguin el que hi diguin els (falsos) universalistes lingüístics— la proximitat de llenguatge.

Perquè Torné, per damunt de tot, el que fa és atansar-nos als seus personatges; i ho aconsegueix servint-se d’uns narradors que no tan sols se’ns adrecen directament, en primera persona, sinó que ho fan parlant-nos a cau d’orella, en un to confidencial —fins i tot gosaria asseverar que confessional—, amb absoluta sinceritat, obrint-se de bat a bat i permetent-nos accedir a la part més pregona i desconeguda o secreta del seu interior. Talment com si els calgués, si no justificar-se o excusar-se, almenys explicar-se. En realitat, explicar-se (i entendre’s) a ells mateixos tot explicant-se als altres.

Si d’alguna cosa tenen plena consciència els personatges de l’escriptor barceloní és que, sigui el que sigui allò en què el seu viatge existencial els ha convertit, ho són, principalment, per —i en— els altres. Si el que ens ofereix aquest recull són les conclusions o reflexions —o, més aviat, els reflexos— de l’aprenentatge vital dels seus personatges, ho són, per damunt de tot, en tant que conjunt de gent, en tant que comunitat, en tant que generació.

Una generació lúdica, despreocupada i desresponsabilitzada, que sempre havia somniat desperta, que (a imatge de Peter Pan) havia convertit l’adolescència en eterna —“es dedicaven a exhibir trossos momificats de joventut”, (pàg. 46)— i que, tot d’una, arribats a la quarantena, prenen consciència que els anys han passat molt més de presa que no imaginaven: “envellir s’assembla massa a endinsar-se en l’espai que hem anat excavant de fa tants anys, des que vam començar a davallar per les pretensions del passat”, (pàg. 115).

Una generació desencantada, que de sobte ha hagut de tocar de peus a terra, d’afrontar la necessària col·lisió entre els somnis i la realitat, que els ha sobrepassats: “La realitat és allò que no podem solucionar […], allò que segueix allà quan tanques els ulls i ho penses d’una altra manera”, (pàg. 53).

Una generació que han arribat quasi sense adonar-se’n al bell mig de la seva vida havent fet ben poc més que acumular projecte rere projecte, sense plantar cap arbre, tenir cap fill ni escriure cap llibre: “Vaig anar decebent-me en comprovar que les metes dels meus amics just retrobats estaven a l’altura de l’època: pagar factures, organitzar les compres, recolzar uns pares que començaven a descompondre’s, empènyer els dies, procurar-se oci, estalviar energia, les sofisticacions i el tedi civilitzat de cap de setmana”, (pàg. 27).

dilluns, 14 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Tot és no-res; no-res és tot

En acarar-te amb les múltiples, il·limitades possibilitats d’enfocar una anàlisi literària —o artística, en general— el primer dubte que se’t (si més no, se’m) planteja és si és humanament factible definir l’indefinible, maldar per copsar amb paraules i catalogacions allò que es nega a ésser dit, explicat o catalogat. Analitzar, opinar és, per damunt de tot decidir, escollir; per tant, com succeeix amb les traduccions, trair —en major o menor mesura, però trair, al capdavall. O, almenys, si el mot trair ens provoca basarda, reduir.

Traïció o reducció que serà més acusada, més greu i flagrant com més complexa, completa i rica que sigui la creació artística que tinguem el propòsit —la gosadia o l’arrogància, potser— d’analitzar.

Davant de les obres grans, doncs, la modèstia interpretativa, el caràcter d’aportació de caire sempre provisional, pendent tothora d’una falsabilitat posterior, no és ja convenient o necessària, ans del tot imprescindible. com al traductor, l’analista haurà de reconèixer la prevalença de l’autor i, posant-se al seu servei, provar de treure el millor d’ell mateix.

Valgui aquest llarg exordi com a assaig d’introducció a l’anàlisi d’una novel·la tan genialment inclassificable i irreductible com Això és tot (All That Is), de James Salter, Editorial Empúries, març del 2014, traduïda amb una perícia encomiable per Ferran Ràfols Gesa. Tal i com s’esdevingué amb L’última nit, el seu recent recull de contes, la seva escriptura (precisa i preciosa) ens deixa, literalment, sense alè; ens atrapa amb una força poderosíssima, enlluernadora, irresistible.

Un llibre sorprenent, inesperat, que d’entrada t’intriga, ja que no ets capaç de saber ben bé on et porta, però que tot d’una, sense saber per quina raó —“no ho podia explicar”, (pàg. 371)—, se t’emporta i et transporta —“t’ho empasses tot”, (pàg. 64)—, sense que siguis capaç de deixar-lo estar, com si la màgia de la seva narració t’hagués hipnotitzat o privat de la teva llibertat.

El llegeixes, el llegeixes i el segueixes llegint, sense adonar-te que les hores —i les pàgines— han anat passant; que el temps i la realitat quotidiana han quedat enrere; en un altre nivell, aturats des del moment que l’obra —o, més exactament, l’embruix de l’escriptor— s’ha apoderat de tu. La realitat, ficcional, del llibre t’ha sobrepassat, i t’ha fet oblidar, la realitat de cada dia.

Un llibre en constant expansió, com una bola de neu minúscula que comença a caure des de dalt de tot d’un cim i que a mesura que va davallant va prenent més volum i contingut, fins a convertir-se en una allau immensa, indeturable. On tot, i sobretot, tothom, és protagonista.

Cada nou personatge que fa la seva aparició, fins i tot els més aparentment insignificants i efímers, testimonials, pren un gruix impensat, convertint-se en una peça imprescindible; ja sigui gran o reduïda, totes elles ocupen el seu lloc i deixen el rastre del seu pas —de llum o de foscor, segons el cas— tant en la novel·la com en la vida del protagonista.

Sense ells, el jo final de Philip Bowman, que s’ha anat construint i conformant per acumulació, seria diferent; seria un altre jo. Perquè en la seva vida —com en qualsevol altra— res és fútil; tot deixa petja i fa gruix: “Recordava clarament aquells dies, tot i que ara només eren una ombra en la seva vida”, (pàg. 46).

En el fons, aquesta novel·la d’època, argument ritme i llenguatge tan modern, tan irrenunciablement actual ens retorna als llavis i al pensament l’aroma dels clàssics antics, narrant-nos la inacabable odissea que esdevé qualsevol existència: el gran viatge, eriçat de perills, paranys i contradiccions que és la vida: “Ell era al mig del camí de la vida, i tot just començava”, (pàg. 246); “Tota la seva vida havia estat una preparació”, (pàg. 247).

Aquest viatge d’aprenentatge i coneixement que, per més que el fem en companyia, hem d’afrontar tots sols; aquest viatge incert i inconegut que, encara que sovint dubtem de si ens està duent enlloc, sempre ens duu a nosaltres mateixos.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 d’abril del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Això és tot, James Salter

No he cregut mai aquella màxima que assegura que un autor escriu una i altra vegada la mateixa obra. I, menys encara, quan es tracta d’un autor de primera categoria. Això sí, el que acostumen a tenir els escriptors és una manera d’escriure específica, uns mons propis i recognoscibles i unes temàtiques preferides, que permeten que, amb una mica de pràctica i coneixement, els puguem identificar sense gaires dificultats fins i tot sense conèixer la paternitat —o maternitat— de les seves obres.

Segurament aquells que hagin tingut el bon senderi de llegir els relats de L’última nit —sens dubte, una de les més agradables sorpreses de la temporada— i s’aventurin en Això és tot (All That Is), Editorial Empúries, març del 2014, al primer tast sentiran el ressò d’una melodia que els resulta propera, familiar, coneguda, però no l’identificaran immediatament amb James Salter, el seu autor. I no ho faran, per damunt de tot, perquè el ritme ha canviat, ha esdevingut més calmat, més acord amb la narració de llarg recorregut, amb la literatura conformada per al·luvió o acumulació.

Ara bé, tan aviat com hagin avançat unes pàgines —encara un xic desconcertats per un inici que fa pensar que la novel·la se centrarà en la batalla del Pacífic de la Segona Guerra Mundial i en la relació dels tres primers personatges que hi apareixen— comprovaran que, si bé el tempo de l’escriptura ha canviat (necessàriament i afortunada), l’estil concís, precís, directe, pulcre, net i clar de l’escriptor de Nova York s’ha mantingut; que la màgia d’aquest autor fascinant que és capaç de redactar un conte en una sola frase i una novel·la en un paràgraf ha romàs venturosament intacta.

Tant és així que bé podria dir (sense temor que se’m pugui acusar d’un excés d’hipèrbole) que Això és tot és una novel·la, però, també, més d’una —un conjunt, de fet, en una de sola; és una i mil novel·les alhora. Encara més, és una i totes les novel·les que Salter podria escriure. Sense que això impliqui, i ací rau el seu major mèrit, que deixi d’ésser una novel·la, aquella que volia escriure. Una novel·la coral i pregona, ampla i omnicomprensiva, que explora fins al darrer detall tant l’ànima i el pensament de Philip Bowman, el seu inoblidable protagonista, com del seu món (que és, malgrat les distàncies geogràfiques, també el nostre) i de la interminable successió de persones —dones, sobretot— que el comparteixen amb ell.

Si al conjunt de narracions esmentades ens oferia tot un seguit de retaules d’allò que podíem definir com la infelicitat conjugal (de les desventures i calvaris que suposen per als dos membres de la parella els matrimonis precipitats i malavinguts —malavinguts per precipitats, en realitat—, de les oportunitats perdudes), en aquesta ocasió sembla haver volgut oferir-los una nova oportunitat, acompanyant els seus malaurats personatges un xic més enllà dels seus primigenis assaigs d’aparellament, per comprovar si existeix la possibilitat de redempció; si el matrimoni és congènitament i inevitable una institució malalta, destinada al dolor i a la destrucció, o bé si aquest fat negatiu és tan sols producte de la improvisació i les males eleccions.

No cometré, per descomptat, la inconvenient gosadia d’avançar una resposta que únicament podreu obtenir —o potser no…— una vegada hagueu enllestit aquest llibre, tan curosament traduït per Ferran Ràfols Gesa, que traspua simplicitat, naturalitat, frescor —tres dels termes recurrent al llarg de l’obra — i autenticitat.

I ho fareu tot d’una, quasi sense adonar-vos-en. Perquè aquesta obra extensa, de gairebé quatre-centes pàgines, (com tot els llibres bons de debò) se us farà curt, benvolguts lectors o lectores. L’agafareu, com aquell qui no vol la cosa, començareu, distretament, sense saber què ni per què el llegiu, sense entendre massa on us vol portar, i us immergireu com si ho féssiu en una simfonia màgica, encisadora, que et captiva i et fa perdre el món i el temps de vista; que se t’endú, amb una força poderosament (i misteriosa) addictiva, irresistible a un més enllà indefinible, a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible, on tot allò que no sigui la lectura romandrà en suspens.

Us asseureu en un sofà, emprendreu la lectura i, sense ni adonar-vos, haureu superat cinquanta, setanta-cinc o cent pàgines sense aturar-vos, embadalits i meravellats —o, més aviat, submergits en una hipnosi enlluernadora, que us allunya d’allí on acostumeu a ésser i us duu a un lloc nou. De tan abstrets, el més probable és que ni tan sols hagueu tingut consciència d’haver estat llegint, atès que Salter, com només ho saben fer els grans grans autors, més que d’una estona de lectura, us haurà fet compartir el goig irreemplaçable de la literatura (i la vida) en el seu estat pur, natural i fresc —autèntic.

Per això, en acabar sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens han brindat els millors i majors dels guanys: el d’haver-nos atorgat el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Publicat al Núvol, 12 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 L’última nit.
 L’art de la ficció.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’última nit, James Salter

Tal i com ja he comentat en alguna ocasió, pocs plaers hi ha comparables per a un lector o lectora que submergir-se en el llibre d’un autor que no coneix i quedar-ne captivat fins a l’extrem de cuitar a consultar per Internet la seva bibliografia, a fi de tractar de recobrar (una part) del temps perdut. Quan et succeeix una cosa així, quan el ressò d’un dels principis socràtics —“Només sé que no sé res”— et demostra, una vegada més, que la modèstia no és una virtut, ans una necessitat, no pots evitar demanar-te: «Com és possible que no hagués sentit a parlar abans d’un narrador tan magistral?».

Després de llegir L’última nit (Last Nigth), de James Salter, traduït per Alba Dedeu, em costa d’imaginar com podria haver començat millor el seu periple literari L’altra editorial, el nou projecte d’Eugènia Broggi: a la (meva) llista dels grans narradors d’aquest inici de segle XXI —en la qual, per limitar-me a la llengua anglesa i a autors traduïts al català darrerament, com a mínim hi hauríem d’incloure Alice Munro, David Bezmozgis i George Saunders— (em) caldrà afegir-hi, a partir d’ara, l’escriptor de Nova York.

Si no fos per la fantàstica i intensa força narrativa del conte que dóna nom al volum —destinat, juntament amb “El meu Senyor, tu”, a formar part de qualsevol antologia del gènere breu que pretengui atorgar-se alguna representativitat de qualitat literària—, que justifica amb escreix que fos l’escollida pel títol del volum, segurament el que més li escauria seria o bé un d’ascendència tolstoiana —La infelicitat conjugal— o bé un de caire existencialista: L’oportunitat perduda.

Perquè els contes de Salter ens parlen de la família, de les relacions matrimonials (i extra matrimonials), però, per damunt de tot, de les ocasions perdudes, d’aquells temps balafiat que no es pot recuperar: “fins i tot la seva roba amagava la persona que havia estat”, (pàg. 107); “el passat, com una onada abrupta, l’havia envestit”, (pàg. 117)

Els matrimonis que ens presenta són, tots ells, desgraciats, decadents, amb molt més passat que no pas futur; formats per parelles que ja fa temps que han deixat enrere “la cambra central de la seva vida”, (pàg. 108), i que, sense tenir-ne consciència, han permès que la seva darrera oportunitat d’ésser més o menys feliços —“desbordava felicitat, però aquella felicitat que coneix els seus propis límits”, (pàg. 97)—se’ls escapolís entre les mans: “La Noreen li estava donant una última oportunitat. L’Arthur sabia que havia d’aprofitar-la”, (pàg. 104).

Incapaços de fer un bon ús de la seva llibertat, privats del coratge suficient per afrontar la condemna a ésser lliures que definí Jean-Paul Sartre, no acabaran mai de decidir-se a fer allò que de veritat volen fer i “no havien fet mai”, (pàg. 49), de trencar amb la mentida i decantar-se per la veriutat i la sinceritat —tres dels conceptes omnipresents, amb diversos sinònims, al recull—, es veuran forçats a reconèixer, l’un rere l’altre, que “la meva vida no ha tingut cap sentit”, (pàg. 51).

Fins i tot quan, la felicitat sembla garantida, quan la parella de casats s’entén tan bé que “Era fàcil trobar coses que li agradessin. Teníem els mateixos gustos, els havíem tingut des del principi”, (pàg. 71), com succeeix amb “Donació”, hi ha algun engranatge secret que no gira com cal, que els aboca a la incomprensió, al fracàs, a la decepció i a la solitud. Entre d’altres raons, perquè “tothom menteix sobre la pròpia vida”, (pàg. 69) i, per tant, “et penses que coneixes algú, et penses que perquè sopes amb una persona […] la coneixes, però en realitat no és així. Sempre és una sorpresa. No saps res de res”, (pàg. 17).

Salter és un gran, immens coneixedor de l’ànima humana, que ens ofereix un esplèndid retrat de la societat d’aquest inici de segle i, sobretot, de les persones desorientades, desencisades i desencantades que hi viuen —o, més aviat, que assagen infructuosament de (sobre)viure— “la seva vida de veritat”, (pàg. 68), defugint la “vida superficial”, (pàg. 101), en la què les “mans d’un destí”, (pàg. 106), els ha immers; que tenen molt clar què farien “si es tractés d’escollir […] entre la vida i una mena de vida fingida”, (pàg. 115), però que es limiten a passar-hi “sense pensar i aleshores un matí s’acabava”, (pàg. 129).

Un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor —“senzill com una mort”, (pàg. 105)—, d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa i ensems bellíssima —“les coses són en plural”, (pàg. 78); “irradiava felicitat com si fos calor”, (pàg. 100); “els seus pensaments s’agitaven amb fúria, com trossos de paper al vent”, (pàg. 104)—, sense cap voluntat d’épater, trencar ni innovar res i que, tanmateix, et deixa a l’esperit aquella petja indeleble que només els més grans artistes i creadors són capaços de deixar-te: la sensació que, en acabar de llegir-lo, alguna cosa ha canviat en tu.

dimecres, 12 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 Això és tot.
 L’art de la ficció.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons