Categories
Cròniques literàries

Cinc anys de Males Herbes, Periscopi i Raig Verd

Celebrant cinc anys de complicitat

Si cinc anys enrere algú ens hagués dit que ens hauríem reunit més de cent persones de l’àmbit de la literatura per celebrar l’aniversari de tres editorials sorgides del no-res que apostarien per publicar allò que els agradés, allò que voldrien llegir, segurament ens haurien pres per bojos o fet la corresponent prova d’alcoholèmia. I encara més si haguéssim aventurat que d’aquest cinquè aniversari no només se’n parlarien en el cercle dels iniciats, sinó a TV3 i als diaris de més difusió… directament ens haurien posat una camisa de força!

I, segurament, haurien fet bé, ja que, per més que ara, a posteriori, una vegada ja s’ha recorregut una part del camí, resulta fàcil apuntar-se al cavall guanyador, només cal girar un xic el cap endarrere (i fer un cop d’ull a les hemeroteques, que no menteixen) per comprovar qui en va parlar, de Males Herbes, de Raig Verd i d’Edicions del Periscopi, no ja fa cinc anys, sinó en fa quatre i tres i mig… Els mateixos que ara en parlen com si els haguessin descobert, ben segur que no.

I és per això, precisament, que encara cal celebrar amb major entusiasme aquest cinquè aniversari, perquè, malgrat que ho tenien tot en contra, se n’han sortit; perquè ho han fet, sobretot, amb les seves pròpies forces, amb els seus mitjans propis (i, per què no dir-ho?, amb el seu capital propi); perquè ho han fet quan tothom els deia que era, no ja una temeritat, una bogeria; quan els deien que era impossible. O el que és el mateix, perquè no sabien —més aviat, no volien saber— que era impossible, i per això ho van fer.

Ho van explicar d’allò més bé, ahir al vespre, els convidats especials a la festa que es va dur a terme a BeGood, presentats per la insubstituïble Anna Guitart, començant pel que ell mateix es va qualificar, per raons d’edat, com el patriarca de la colla, en Màrius Serra, qui, en un parlament carregat d’humor, d’enginy i d’emotivitat, convidà les tres editorials a no perdre mai de vista que les editorials han d’ésser com l’edifici mutant del carrer de Cartellà (on feien les pràctiques els futurs manobres i la façana era cada dia diferent): noves cada matí; convidant-los a mantenir la necessitat de plantejar-se cada nou dia com si fos el primer, mantenint els seus orígens, els seus principis i la seva personalitat.

A continuació, Marina Espasa, en una molt encertada, honesta i valenta intervenció —que, d’haver estat un conte es podria haver titulat, sense cap problema, “He anat a veure la Senyora Administració i m’ha dit que estava massa ocupada (amb les seves coses)”— posà de manifest que el millor que pot per el món polític per la cultura i la literatura és no fer (res). O, més exactament, no fer (allò que s’entesten en anomenar) política cultural. Perquè si les maragallades eren un colossal perill, en l’àmbit polític, les collboniades, ho són encara més, en el literari o cultural.

Borja Bagunyà, en el seu comentari tan perspicaç com ajustat, celebrà que les tres editorials, com ja havien fet abans que elles d’altres de pioneres com Cafè Central o LaBreu, haguessin demostrat que, quan un vol, pot; que per més que ens repeteixin que hi ha coses que no es poden fer, ho hem d’intentar; que el moviment es demostra movent-se; que l’única manera de saber si una muntanya (o allò que ens diuen que ho és) no es pot moure és empenyent-la. I, en literatura en català, les muntanyes inamovibles eren els llibres que ningú no voldria llegir.

Núria Iceta, amb una sornegueria molt d’agrair, s’encarregà d’acabar amb un tòpic tan injust com reiterat: el que afirma que Males Herbes, Raig Verd i Periscopi són —i, sobretot, s’obsedeixen en presentar-se com a— editorials independents, quan no ho són ni ho volen ésser, ja que el que són és, per damunt de tot, dependents: depenen de les seves consciències i criteris, del seu bon gust, dels seus diners, dels seus autors, dels seus traductors, dels seus equips editorials i dels seus lectors.

Jordi Nopca, amb aquell toc d’humor displicent i d’alta volada que el caracteritza, llegí un “poema beat” que havia escrit en honor de les tres editorials, confegit amb les paraules que li venien automàticament al cap quan pensava en elles. Un poema en el qual Moo Pak es dóna la mà amb els personatges de Max Basora, on els guies de riu es troben amb la terra dels caimans, on el Valero Sanmartín pren una copa amb la noia que va seduir el marit de la seva germana, on allà dalt s’hi està tranquil quan Kurt Vonnegut surt a fer un tomb, on les premis Nobel moren i ressusciten.

Montse Ayats, en un to entre gremialístic i desenfadat, agraí l’arribada i la persistència de tres editorials que han estat capaces de fer allò en el que creien, de demostrar que els marges de l’edició literària, tant feta en català com traduïda, són molt més amplis del que durant molt anys ens havien volgut fer creure. Celebrà que hagin publicat algunes de les obres més inesperades i destacades dels darrers anys i els comminà a seguir fent una feina tan ben feta com fins ara.

Anna Arranz, amb una espontaneïtat que captiva i il·lustra alhora, mostrà la seva satisfacció per la feina feta per tres editorials que permeten a llibreries com la seva seguir endavant amb esperança, que els fa sentir acompanyades, que els ajuden a teixir xarxes, cada vegada més amples i fermes, entre prescriptors, lectors, editorials i lectors; xarxes, intercomunicades, entre les necessitats creatives dels que escriuen i els que volen llegir (i recomanar) obres que deixin petja; que s’adrecin a les necessitats espirituals dels lectors.

Ferran Ràfols, sense poder-se desfer del tot de la sorpresa d’haver estat convidat a parlar, explicà les casualitat que el van convertir cinc anys enrere, en el primer dels traductors que treballà per a Raig Verd, Periscopi i Males Herbes. En molts pocs dies de diferència rebé dues propostes que no esperava: en Aniol Rafel li demanà: «Em faries la traducció de la primer obra d’un autor Nord-americà, David Foster Wallace?» , i Andreu Mas, «Em traduiries el primer llibre de Jonathan Lethem» Per acomplir el trio d’asos, només li va caldre preguntar-li a la Laura Huerga, si s’atreviria a publicar una novel·la de Gabriel Josipovici, que havia traduït pel gust de fer-ho, convençut que mai no veuria la llum.

Miquel Adam, amb aquella simpàtica ironia que el converteix entranyable, explicà la part de la responsabilitat —i, per tant, del mèrit— que va tenir en la creació de dues de les tres editorials. De Periscopi, quan l’Aniol li preguntà si creia que podia començar una nova editorial com la que es proposava i ell li respongué, amb contundència, «No ho facis!». De Males Herbes, quan va dir al Ricard i al Ramon que havien de pagar, com a drets d’autor, «el 50 % del preu del llibre», Entenimentats consells sense els quals està convençut que mai no haurien tirat endavant.

Anna Casassas, amb una calma i un seny impropis d’aquelles hores de la nit, assenyalà que el que més agraeix de les tres editorials és el tracte familiar, amical, com de trobar-te a casa, de feina compartida, i no pas aïllada, individual i freda, anonimitzada, que han recuperat; aquella sensació que no tan sols et valoren com a traductora, sinó com a part imprescindible del procés editorial; que el traductor no és un mitjà o una eina, sinó una part essencial de la família editorial.

Al final del parlaments, l’Anna demanà als quatre editors —una celebració, dos locals, tres editorials, quatre editors, cinc anys— que pugessin a l’escenari per dir uns paraules. Malgrat la seva reticència inicial, la Laura Huerga, l’Aniol Rafel, l’Andreu Mas i el Ricard Planas ho van fer, per agrair, per damunt de tot, la característica que, sens dubte, millor defineix no tan sols el tan emotiu acte d’ahir, sinó la raó d’ésser crucial de la fundació, fonamentació i persistència de les tres editorials: la complicitat entre editors, autors, traductors, correctors, dissenyadors i altres membres imprescindibles de procés editorial; i, per damunt de tot, complicitat amb —i entre— els lectors i els llibreters i llibreteres.

Una complicitat magnífica, que es respirava palesament en un ambient on tots els presents vivien la celebració com a alguna cosa pròpia, com un felicitar-se, també, ells mateixos pels cinc anys de les tres editorials (i d’altres que han vingut al seu darrere). Una complicitat que convertí el que havia d’ésser una (tan merescuda com molt benvinguda) festa literària en una festa —o, més aviat, comunió— espiritual.

divendres, 19 de maig del mmvxii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

* Un nen sense pare és pitjor que si estigués mort.
Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidència, Angle Editorial, 2014, pàg. 67)

 * Als quinze anys les noies eren dones i els nois, nois.
 Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidènciaAngle Editorial, 2014, pàg. 144)

* Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven.
 Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidènciaAngle Editorial, 2014, pàg. 228)

 * Sempre és recorda el que és continu i el que és anòmal.
 Jonathan Lethem, Els jardins de la dissidènciaAngle Editorial, 2014, pàg. 412)

Traducció de per Ferran Ràfols Gesa

Categories
Notes de lectura

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

El mes de setembre de l’any passat, concloïa la meva anàlisi de Pistola, amb música de fons demanant-me quant temps ens caldria esperar la propera novel·la de Jonathan Lethem. Per fortuna, l’espera ha estat breu, i ja podem submergir-nos en la que és —tant des del punt de vista quantitatiu com, el que és més rellevant, qualitatiu— una de les seves obres grans: Els jardins de la dissidència (Dissident Gardens), Angle Editorial, maig del 2014.

Un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat (o de la immoridora Camins de Sirga, d’en Moncada, si preferiu una referència més nostrada), oferint-nos, en constants salts cronològics, la història de tres generacions d’una família dissident de la societat dels Estats Units.

Una família completament incapaç de trobar el seu lloc (ni el seu moment) en la terra (i en l’espai de temps) que li ha correspost de (mal)viure; condemnada a lluitar per sempre més i sense remissió per “evitar el centre mediocre on transcorre massa part de la vida”, (pàg. 190).

Això sí, malgrat la seva contemporaneïtat i el seu abast general, cal assenyalar que està tan profundament arrelada a nord-amèrica que, si no es coneix amb prou detall la història d’aquell país al llarg dels darrers cinquanta anys, potser no es pot entendre (i assaborir) del tot, atès que les referències, sobreenteses, són constants.

Així, per exemple, només podrem comprendre prou bé les seves consideracions (essencials) sobre les mentides i les veritats, sobre la manca de certeses i l’ensorrament definitiu de les taules de salvació de les creences —i, en conseqüència, la relativitat absoluta de tot— si sabem el trasbals majúscul que suposà, per als membres del Partit Comunista americà, la publicació al New York Times del discurs de Khrusxov reconeixent “les veritats innegables i escruixidores”, (pàg. 144), de la barbàrie totalitària i genocida de Stalin.

Igualment, com a llacuna dins del gran encert de la novel·la, em sembla que haig de fer esment a una certa tendència a abusar de la grandiloqüència, de voler deixar per a la posteritat una frase o adagi magistral més sovint que no convindria —per dir-ho en termes escènics, a sobreactuar—, la qual cosa acaba per comportar un efecte contraproduent de saturació; si se’m permet el mot, d’innecessarietat: “la preponderància de les habitacions buides estrenyia els vincles entre els supervivents, com en una illa deserta”, (pàg. 427).

Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, que no renuncia ni a les paraules gruixudes ni a les referències sexualment explícites, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, ple de matisos —els matisos i, encara més, els incisos, són essencials en la seva manera d’escriure—, molt ben traduït de nou per Ferran Ràfols Gesa, ens presenta, al mateix temps, una part de la història del seu país, però, primordialment, la intrahistòria unamuniana dels seus protagonistes. Això sí, convertida en contrahistòria; en la cara B de la Història del país més poderós del món.

De fet, potser fins i tot la cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. Però no pas d’un Bob Dylan triomfador, sinó una nemesi seva, oblidada i negligida, superada, incapaç d’adaptar-se al jet plane —“Time is a jet plane, it moves too fast”— del times are changing. Els personatges de Lethem si són desclassats, inadaptats i desencantats no és tant per la seva condició social, sinó per la seva adscripció ideològica i política: comunistes —procomunistes, protocomunistes, excomunistes, postcomunistes…— al bell mig del país anticomunista per antonomàsia; els darrers entre els darrers.

Doblement, doncs, víctimes de naufragi: d’una societat que els rebutja i els satanitza amb el pitjor dels insults possibles (antiamericans) i del somni —esdevingut malson: “en la lava de la seva decepció els ideals del comunisme americà morien eternament”, (pàg. 65)— comunista. Una novel·la amb una certa aroma de Charles Dickens, però a la inversa: en comptes d’anar de la misèria a la riquesa, si més no, a la normalitat, a la salvació, descriu el declivi —sobretot, moral— de la família, des de la seva plenitud (ideològica) al seu complet ensorrament o decrepitud.

Indeturable i suprema decrepitud, insuperable i irrecuperable, simbolitzada en la figura emblemàtica de Rose Zimmer, que acabarà arrossegant les romanalles del seu caràcter indomable i abassegador abandonada i ignorada en una residència: “Que esquifida s’havia fet, la Rose! […] La més petita ràfega d’aquell vent brut se la podia endur de la vorera”, (pàg. 485).

Un llibre doncs, al qual li escauria, com anell al dit, una de les més celebres divises marxistes, però no pas de Karl, sinó del (molt més genial i imprescindible) Groucho: “Vam partir del no-res, i solament amb el nostre esforç vam assolir les més altes fites de la misèria”.

Perquè aquest retrat coral —a banda d’una apassionant reflexió sobre les relacions inter-generacionals i, encara més, sobre el domini il·limitat i dèspota dels fills sobre els pares i mares: “La Miriam tenia el poder de passar-ho tot per la cara de la seva mare i alhora no explicar-li gens en que consistia tot plegat”, (pàg. 221)— és, sobretot, una anàlisi, o, més exactament, una certesa autòpsia o diagnosi forense, en primer lloc, del declivi del jardins de la dissidència comunista, però, per damunt d’això, del voler i el poder, del xoc (inevitable) entre el somni i la realitat: “Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven”, (pàg. 228).

dissabte, 5 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.