Categories
Notes de lectura

De què parlo quan parlo d’escriure, Haruki Murakami

El que em surt de dins

Si saber com escriuen i, sobretot, com entenen l’escriptura els grans autors sempre és interessant, molt més ho és quan qui s’ho proposa és Haruki Murakami, un dels escriptors més reconeguts actualment arreu del món; un dels que ha mantingut un criteri literari més homogeni, més immediatament identificable; algú per a qui, com per a la immensa majoria, quasi la totalititat, dels artistes, l’escriptura ha estat —i segueix essent—l’eix de la seva vida.

És per aquest motiu que, quan ja compta amb una llarga carrera al darrera, ha decidit compartir amb els seus lectors els seus pensaments literaris, que ha volgut fer-los saber comper què escriu. Ho explicita a l’epíleg d’aquest molt interessant De què parlo quan parlo d’escriure, traduït per Jordi Mas López, Empuriés, abril del 2017: “Voldria que [aquests textos] es veiessin com una mena de compilació de les opinions que tinc —a hores d’ara—sobre el fet d’escriure novel·les”.

I encara és més important, per no dir essencial, en aquesta època nostra, en la qual sembla que tothom sigui capaç d’escriure, on la imitació i la repetició, la recepta literària han esdevingut pauta de conducta, on la immensa majoria dels llibres que es publiquen —escrits seguint patrons, tan eficaços com efímers, tan perfectes com insubstancials, tan evidents com poc personals— s’assemblen tant que gairebé podrien ésser el mateix; on l’artesà ha substituït l’artista.

Perquè l’autor japonès l’encerta del tot en assenyalar que la clau fonamental de l’escriptura és la veu pròpia o necessitat espiritual; el que ell denomina “[l’]impuls interior” (pàg. 103). Allò que, en veritat, determina que un artista sigui artista; i no només un artista, sinó aquell artista; que faci el que li dicta l’ànima: “havia d’escriure [les] novel·les que només jo pogués fer” (pàg. 243).

Situant, doncs, l’originalitat —jo, filant més prim, i per evitar confusions, en diria personalitat— al capdamunt de l’escala de valors de la creació artística: “Dir-me que sóc un escriptor original, que tinc un estil propi, és el màxim elogi que podria rebre” (pàg. 279); “perquè un creador determinat es pugui considerar original ha de complir aquestes tres condicions bàsiques: […] Ha de tenir un estil personal […]; cal que sigui capaç d’anar millorant, ell tot sol, aquest estil […]; amb el temps, aquest estil personal s’ha de convertir en referent” (pàg. 92).

Perquè l’artista s’ha de reflectir en l’obra d’art; i, l’obra d’art, en l’artista. Perquè vida i art, persona i creació són (han d’ésser) el mateix. Perquè la seva obra és la plasmació material —en el cas de la literatura, escrita— de la seva vida, de la seva manera, única, personal i intransferible, de veure, de viure i d’entendre el món. Murakami ho té clar: l’escriptor no escriu perquè vulgui escriure, sinó “perquè s’hi sent arrossega[t] per un intens desig personal, [per] un fort impuls interior” (pàg. 165).

Raó per la qual, si es vol crear una obra que satisfaci al jutge dels jutges, al que acabarà decidint que roman o no, al Temps —“no es pot fer cap judici segur sense recórrer a la prova del temps” (pàg. 93); “les empreses que s’assoleixen gràcies al temps, el temps les jutjar” (pàg. 156)—, l’opció més vàlida, per no dir l’única, consisteix en “confiar, sobretot, en el que sentim nosaltres mateixos” (pàg. 159), en “deix[ar-nos] portar i permet[re] que les coses segueixin el seu curs” (pàg. 133).

Perquè, per més que pugui semblar una heretgia, afirmar-ho, avui en dia, “la forma i l’estil no es poden fabricar artificialment” (pàg. 103). I, per tant, si creiem, com l’autor de Kafka a la platja, que per a qualsevol creador és cabdal “aconseguir […] explicar una història fent servir una veu [s]eva, natural” (pàg. 51), “un estil que [li surti] de dins” (pàg. 53), res millor, si hom vol ésser artista, que tenir tothora present el principi que va descobrir de ben jove, quan va decidir dedicar la seva vida a la literatura: “el que havia de fer era deixar de banda les idees preconcebudes sobre què era una novel·la i què era la literatura i limitar-me a escriure lliurement, al meu aire, el que em vingués al cap i el que sentís” (pàg. 48).

dimarts, 2 de maig del mmxvii

Publicat al 1er número de la Revista Núvol, juny del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Haruki Murakami

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge.
 Homes sense dones.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Homes sense dones, Haruki Murakami

* Vol dir que podem entendre mai ningú del tot?
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 42)

* És impossible saber del cert el que pensa una dona.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 43)

 * La llengua que parlem defineix la persona que som.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 58)

 * Potser s’ha de passar per l’experiència d’estar sol quan ets jove. Com una part del procés de fer-se gran.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 74)

 * És inevitable que amb el temps els records es vagin reconstituint.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 90)

 * Recordar durant molt temps algú que s’ha mort no és tan fàcil com la gent es pensa.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 130)

 * El records són poder, de vegades.
Haruki Murakami, Homes sense dones, Editorial Empúries, 2015, pàg. 183)
Traducció Albert Nolla i Jordi Mas López

Categories
Notes de lectura

Homes sense dones, Haruki Murakami

Desvetllant l’ànima dels homes (i les dones)

Quan duus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t’hagi commogut de veritat, no t’hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és la de servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d’identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb major alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Amb Homes sense dones (Onna no inai otokotachi), Editorial Empúries, març del 2015, traduït a quatre mans per Albert Nolla i Jordi Mas López, el nou recull de contes d’Haruki Murakami, m’ha succeït exactament això: des de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària —aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica); que et facilita l’entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat— m’ha seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines; com li ocorre al protagonista de “Xharazad”, la quarta narració del recull, em calia saber què m’havia d’explicar l’autor japonès.

Saber què els passava, que havien d’explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi” (pàg. 264). O el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen un xic al marge d’allò que, encara que sigui per estricta aplicació de l’estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor —tan aviat com hi anem convivint literàriament (si se’m permet l’expressió)—, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d’una manera o altra, tots ho som, de no normals, d’especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l’art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans, grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que, en principi, és quotidià o poc destacat no ja en interessant, sinó en atractiu —per no dir, en excepcional.

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s’hi expliqui (quasi) res, ni s’hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni d’explicar-s’hi, ni de dir-s’hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s’hi explica i s’hi diu… tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè: “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?” (pàg. 42). I una tal pregonesa, una tal totalitat l’autor d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l’assoleix prescindint tant d’artificiositats formals, de discursos proselitistes, com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil; el de la senzillesa i naturalitat: “Feia servir paraules corrents però en cap cas suades. Al contrari, eren ben reals” (pàg. 115); raó per la qual “Jo l’escoltava en silenci” (Íd.).

I això només és possible, potser —“potser faig servir massa la paraula potser” (pàg. 264)— posseint un profund, connatural, coneixement de l’ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim; a anar dibuixant, volens, nolens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de març del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons