Etiqueta: Josep Maria Pinto

Categories
Notes de lectura

Albertine desapareguda I, Marcel Proust (Viena Edicions, 2020)

Albertine desapareguda I, Marcel Proust

Viatge ànima endins

Una de les característiques més destacades de les grans obres d’art (probablement, la característica que les du a ser-ho) és que són (o es fan) noves cada vegada que t’hi acostes. Que cada vegada que hi entres en contacte t’aporten emocions, sentiments o reflexions noves; et fan veure el que encara no hi havies vist; el que contenien però encara no se t’havia fet present, no se t’havia revelat. Que són, per dir-ho ras i curt, una deu inexhaurible de descobertes —més exactament, de goig i de descobertes.

Havent pogut gaudir, ja, del deu primers volums d’«A la recerca del temps perdut», en l’esplèndida traducció de Josep Maria Pinto —deu volums que, recordem-ho corresponen als 5 primers de l’edició original, atès que cada volum original es publica dividit en dues parts— potser podríem pensar que el que darrer que ha publicat Viena Edicions, Albertine desapareguda I (Albertine disparue) ja no ens podrà sorprendre, ja no ens podrà aportar res de nou; o, almenys, de remarcablement nou. Principalment, perquè ens costarà molt i molt de creure que Marcel Proust, havent arribat tan i tan amunt com ha fet, pugui superar el que ja havia escrit en els volums anteriors.

Per fortuna, ens errem. Ens errem del tot. Aquest volum és, després dels dos de La presonera (La presonera I i La presonera II), aquell en el que el genial escriptor francès demostra més palesament que és possible el miracle d’agermanar la bellesa literària més fina o sublim amb el coneixement més pregon dels abismes de l’ànima humana. Amb la seva prosa, assoleix, doncs, una fita que, abans d’ell, tan sols un altre gegant, William Shakespeare, havia assolit abans que ell: unir a un domini incomparable de la llengua —la francesa, que, fa la impressió que existeixi tan sols perquè ell i Rimbaud la converteixin en música— un coneixement i una exploració de la condició humana incomparables.

Ho podem constatar des de la primera frase, brillant, com sempre —“«La senyoreta Albertine se n’ha anat!» De quina manera, el patiment va més lluny en psicologia que la mateixa psicologia![1]” (p. 7)— i en tot el primer paràgraf, on el narrador, un cop Françoise li ha comunicat la marxa de la seva estimada, es mostra més nu que mai, prenent consciència de la distància infranquejable que hi ha entre el que podem imaginar, entre el que preveiem i el que acabarà passant, entre el que creiem que volem i el que hauríem d’haver volgut.

O el que és el mateix, de com la realitat és nega a adaptar-se a les nostres previsions, de fins a quin punt som esclaus no tan sols de les nostres passions sinó, en major mesura, encara, de les nostres decisions; de les decisions que la nostra visió de la realitat ens duu a prendre: “havia pensat que aquesta separació […] era justament el que desitjava, […] havia conclòs que ja no la volia veure, que ja no l’estimava. Però aquelles paraules: «La senyoreta Albertine se n’ha anat», acabaven de produir en el meu cor un sofriment tal que vaig sentir que no podria resistir-hi gaire més temps. Així, doncs, el que havia cregut que no era res per a mi, era, senzillament, tota la meva vida[2]” (Íd.).

En certa manera, la darrera frase ho resumeix tot, atès que, no pas per casualitat, passem —més exactament: fem un (gran) salt— del no-res (“no era res per a mi”) al tot (“era […] tota la meva vida”). Un canvi fonamental, que s’anirà fent més i més fonamental i més evident a partir d’aquest moment, tant en el present volum com en el que vindrà després (El Temps retrobat): la figura —més aviat, l’ombra— d’Albertine anirà essent més i més important. Com vam poder veure a La presonera, ja gairebé ho era, ja anava esdevenint el nucli de les ocupacions i preocupacions del narrador, però, a partir d’aquest, ho anirà sent més i més.

Fins a un punt tal que amenaçarà amb desplaçar, o, almenys, amb equiparar-se, amb la gran figura femenina que havia dominat i centrat la seva vida fins llavors, figura que semblava que mai no podria perdre la seva condició de punt cardinal de la seva existència —i, per tant, del seu jo: la seva mare, sense la qual no seria possible entendre ni el narrador ni “La Recerca”. Figura del tot essencials que té present tot just després de la frase que hem transcrit: “Havia d’aturar immediatament el patiment; tendre amb mi mateix com la meva mare amb la meva àvia moribunda[3]” (Íd.).

La dona que ha fugit —la primera idea de l’autor de Contre Sainte-Beuve era que aquest sisè volum de la Recherche portés el títol de La fugitiva, però l’aparició, en francès d’un llibre de Tagore va fer-lo canviar d’opinió—, que, com ho havia fet abans la seva mare, passarà a ocupar pràcticament tota la seva vida.

Ho podem veure de bon començament, en la comparació que, en un joc de miralls ben proustià, fa entre les dues dones:

Durant aquells dies vaig ser tan incapaç de representar-me l’Albertine que gairebé hauria pogut creure que no l’estimava, de la mateixa manera que la meva mare, en els moments de desesperança en què va ser incapaç de representar-se la meva àvia […] hauria pogut acusar-se i s’acusava en efecte de no trobar a faltar mai sa mare a qui la mort matava, però els trets de la qual es furtaven al seu record.[4]” (p. 64).

En sigui, doncs, més o menys conscient, en un primer moment, Albertine és la dona, que ha anat substituint la mare:

Qui m’hauria dit a Combray, quan esperava el petó de bona nit de la meva mare amb tanta tristesa, que aquelles ansietats es guaririen, i després renaixerien un dia no per la mare, sinó per una noia que, d’entrada, en l’horitzó del mar, no seria sinó una flor que els meus ulls cada dia haurien volgut mirar, però una flor pensant i en l’esperit de la qual jo, de manera tan pueril, desitjava ocupar un lloc ben gran […]? Sí, la bona nit, el petó d’una tal estranya pel qual, al cap d’uns anys, jo havia de patir tant com quan era un infant i la meva mare no em vindria a veure.[5] (p. 106).

Una descoberta, provocada per la fugida d’aquella que mai no havia imaginat que es pogués estimar tant, que arribés a ocupar un lloc tan nuclear en el seu cor i en el seu pensament —“aquella Albertine tan necessària, l’amor de la qual ara componia, quasi únicament la meva ànima[6]” (Íd.)—, que és, alhora, una evolució imprescindible en la vida, en el pas de la infantesa a la maduresa, la substitució, freudiana, de la mare per la dona o l’amant.

Descoberta que en comporta una altra. Una altra d’essencial. Tan i tan essencial que potser és la que empenyerà el narrador a escriure el que acabarà essent “A la recerca del temps perdut”: la necessitat no ja de comprendre, sinó de comprendre’s ell mateix. Una necessitat que, impossible d’acomplir a través del raonament, —“la intel·ligència no [és] l’instrument més subtil, més potent, més apropiat per copsar la veritat[7]” (p. 12)— tan sols és possible de temptar d’accedir-hi mitjançant (la metàfora existencial) l’art, la creació artística: “Que malament que ens coneixem![8]” (p. 7).

Només és a partir d’aquesta descoberta o reconeixement socràtic —«Què poc que sabem!». «Quant ens queda per conèixer!»— que podem assajar d’esforçar-nos a conèixer i a conèixer-nos nosaltres mateixos; en la mesura (humana, i, per tant, limitada) en que això sigui possible. Una temptativa que —com succeí amb Proust i amb el seu narrador— generalment ens du a mirar cap enrere, cap al(s) temps passat(s). I, particularment, envers la infància. Envers aquell(s) temps que en(s) va(n) fer com som. Envers el(s) temp(s) perdut(s) que maldem per recobrar.

Una idea, aquesta del poc que coneixem (i, encara més, del que ens coneixem) que és tan essencial com omnipresent en Albertine desapareguda: “no sabem mai que s’amaga en la nostra ànima[9]” (p. 38); “L’home és l’ésser que no pot sortir de si mateix, que no coneix els altres sinó en ell mateix i, quan diu el contrari, menteix[10]” (p. 45); “el desig els nostres actes baixa cap a ells, però no remunta cap a si mateix, […] es precipita en l’acció i desdenya el coneixement […][11]” (p. 64); “[En Swann] s’ho havia pensat, aquell home tan fi i que es pensava que es coneixia tan bé. Que poc que sabem el què tenim dins del cor![12]” (p. 75).

És tant per aquest motiu —per acompanyar un dels mes grans escriptors de tots els temps en la seva recerca d’unes raons que el cor entén però no el cervell, per endinsar-vos amb ell en els viaranys més ocults i pregons de l’ànimahumana—, pel goig que sempre produeix llegir-lo, i per tants i tants d’altres motius que són impossibles de resumir en una anàlisi literària, que us convé acostar-vos a la llibreria (de guàrdia) que tingueu més a prop de casa vostra i fer-vos amb un exemplar d’aquest volum que, de nou, ens deixa amb més ganes de Proust.

divendres 30 i dissabte 31 d’octubre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

***

[1] « Mademoiselle Albertine est partie ! » Comme la souffrance va plus loin en psychologie que la psychologie ! » (Albertine disparue, Folio Classique, Gallimard, 2013, p. 3).
[2] « j’avais cru que cette séparation […] était justement ce que je désirais, […] j’avais conclu que je ne voulais plus la voir, que je ne l’aimais plus. Mais ces mots : « Mademoiselle Albertine est partie » venaient de produire dans mon cœur une souffrance telle que je ne pourrais pas y résister plus longtemps. Ainsi ce que j’avais cru n’être rien pour moi, c’était tout simplement toute ma vie. » (Idem).
[3] « Il fallait faire cesser immédiatement ma souffrance. Tendre pour moi-même comme ma mère pour ma grand’mère mourante » (Idem).
[4] « Je fus pendant ces jours-là si incapable de me représenter Albertine que j’aurais presque pu croire que je ne l’aimais pas, comme ma mère, dans les moments de désespoir où elle fut incapable de se représenter jamais ma grand’mère […], aurait pu s’accuser et s’accusait en effet de ne pas regretter sa mère, dont la mort la tuait mais dont les traits se dérobaient à son souvenir. » (p. 49)
[5] « Qui m’eût dit à Combray, quand j’attendais le bonsoir de ma mère avec tant de tristesse, que ces anxiétés guériraient, puis renaîtraient un jour, non pour ma mère, mais pour une jeune fille qui ne serait d’abord, sur l’horizon de la mer, qu’une fleur que mes yeux seraient chaque jour sollicités de venir regarder, mais une fleur pensante et dans l’esprit de qui je souhaitais si puérilement de tenir une grande place […] ? Oui, c’est le bonsoir, le baiser d’une telle étrangère pour lequel je devais, au bout de quelques années, souffrir autant qu’enfant quand ma mère ne devait pas venir me voir. » (p. 83).
[6] « cette Albertine si nécessaire, de l’amour de qui mon âme était maintenant presque uniquement composée » (Idem).
[7] « l’intelligence n’est pas le instrument le plus subtil, les plus puisant, le plus approprié pour saisir le vrai » (p. 7).
[8] « Comme on s’ignore ! » (p. 3).
[9] « on ne sait jamais ce qui se cache dans notre âme » (p. 28).
[10] « L’homme est l’être qui ne peut sortir de soi, qui ne connaît les autres qu’en soi, et, en disant le contraire, ment. » (p. 34).
[11] « le désir qui dirige nos actes descend vers eux, mais ne remonte pas à soi, […] il se précipite dans l’action et dédaigne la connaissance […]. » (p. 48)
[12] « [Swann] il l’avait cru, cet homme si fin et qui croyait se bien connaître. Comme on sait peu ce qu’on a dans le cœur. » (p. 58).

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
 Un amor d’en Swann
 A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
 El cantó de Guermantes I
 El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I
 Sodoma i Gomorra II
 La presonera I
 La presonera II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

La Presonera II, Marcel Proust

Dedicat als CDR il·legalment i dictatorialment empresonats ahir:
com més ens collin, més ganes tindrem d’alliberar-nos!

La Presonera II, Marcel Proust

Goig i esperit

Per a la immensa majoria de la gent, el setembre és el dilluns dels mesos: és quan, després de les sempre tan agraïdes vacances, cal incorporar-se de nou a la feina. Probablement, doncs, no és el més estimat dels mesos, ans al contrari. Des de fa uns anys, però, tenim, almenys, una (molt) bona raó per desitjar que arribi: just quan setembre fa la seva entrada, l’esplèndida complicitat de Viena Edicions i de Josep Maria Pinto ens el fan més desitjable duent-nos, acabat de sortir del forn, el corresponent volum d’A la recerca del temps perdut. I si, als amants de la bona literatura, això no ens compensa de quasi tot, què ens en compensarà?

Enguany li ha arribat el torn a La Presonera II (La Prisonnière II), que ens permet enllestir la captivadora aventura que començà amb el volum anterior i, per tant, d’assistir al descabdellament d’una situació amorosa assetjada per un dels més perillosos i destructius vicis imaginables: el de la gelosia. Una gelosia que impregna, des de la primera a la darrera pàgina, tota la novel·la, que es converteix en el fil conductor d’una història que no cometrem pas la inconveniència de desvetllar, però que es veu condicionada i determinada per l’obsessiva gelosia del protagonista, que no viu però, encara menys, deixa viure Albertine, la seva estimada.

I hi assistirem —i aquest és, sens dubte, un dels majors encerts de la magna i magistral obra proustiana— en primera persona, atès que el narrador se’ns adreça a nosaltres; és a través de l’escriptura, que ens parla a nosaltres, als seus lectors i lectores; que, mercès a la màgia de la literatura, ens converteix en els seus confidents. En confidents privilegiats, ja que el que (ens) explica tot narrant no ho explica a ningú més.

En realitat, en sigui o no conscient, s’ho explica a ell mateix, i, en fer-ho, ens ho explica a nosaltres. S’ho explica per mirar d’entendre’s —que no és, potser, aquesta, la raó essencial de l’art (i de la literatura)?— i, en fer-ho, ens ajuda a entendre’l. A entendre’l i, el que és (molt i molt) més important, a entendre’ns.

I és per això, segurament, que el narrador es fa molt present, que esdevé transparent: “Aquí només esmentarem, per recordar-ho, el desig de semblar natural i agosarat[1]” (pàg. 33); “En efecte, diguem (per avançar-nos unes setmanes en el relat que reprendrem immediatament després d’aquest parèntesi que obrim mentre el senyor de Charlus, en Brichot i jo ens dirigim cap a la casa de la senyora Verdurin)[2]” (pàg. 34); “Si la impressió del lector és força feble és perquè, com que sóc narrador li exposo els meus sentiments al mateix temps que li repeteixo les meves paraules[3]” (pàg. 192).

Tan transparent que, si ens hi fixem bé des de bon començament —i si no tenim l’interès en fixar-nos-hi bé, en deixar-ho tot, en abstreure’ns a fi de capbussar-nos en l’obra com si, mentre la llegíssim, no pogués existir res més al món, millor que escollim un altre tipus de lectura (menys exigent i menys enriquidora)—, ens adonarem que l’escriptor francès ens ofereix un (molt) incitador tast de tot el que hi trobarem. Així que encetem aquesta segona part ens presenta obertament i diàfana les bases essencials sobre les que desenvoluparà el seu relat i en les què s’esplaiarà.

Sobretot, dos —el tercer, el de l’homosexualitat, anirà reclamant el seu lloc més endavant— dels tres temes crucials de la novel·la: l’amor i la mentida. Amor i mentida que, pel que al narrador i protagonista es refereix, es fonen i confonen en un de sol: la gelosia. És perquè se sent gelós, obsessivament, arravatadament, invenciblement, gelós que recorre a la mentida. Que hi recorre i que està convençut que Albertine el menteix a ell, que el menteix per alliberar-se del seu control excessiu, malaltís —per aquest control desmesurat que la converteix en una presonera.

Ja el primer paràgraf és més que explícit: “Havent sopat, vaig dir a l’Albertine que tenia ganes d’aprofitar que m’havia llevat per anar a veure uns amics[…]. Només vaig callar el nom d’aquells a casa dels quals havia pensat anar, els Verdurin[4]” (pàg. 7). I ho rebla al paràgraf següent: “Vaig dir a l’Albertine […] que no sabia ben bé on aniria, i me’n vaig anar a casa dels Verdurin[5]” (pàg. 8).

Així mateix, deixa ben patent la situació de reclusió a la què ha sotmès a la seva amant: “Només patia pel fet que el pentinat que jo li havia demanat que adoptés pogués semblar a Albertine un enclaustrament més[6]” (Íd.). I, per si no fos prou, en un simple parell de frases, resumeix el tema del volum: “[l]’amor frustrat, [l]’amor gelós[7]” (Íd.).

Si hem llegit els volums anteriors, sobretot, l’anterior, i si tenim ben presents aquestes guies de navegació que —no pas per casualitat— ens facilita l’autor estarem, sens dubte, en una condició òptima per acompanyar-lo en el fantàstic viatge de descoberta i de redescoberta a què ens convida. Un viatge que demostra, una vegada més, que Marcel Proust no és tan sols un dels més grans prosistes que hagin existit mai —segons el meu modest parer, el més magistral poeta en prosa que mai hagi llegit— sinó un majúscul, incomparable, analista de la psicologia o de la condició humana.

Raó per la qual llegir À la recherche du temps perdu suposa no tan sols un dels majors plaers literaris imaginables —per delectar-se amb la seva prosa n’hi ha prou amb obrir qualsevol del seus volums, a l’atzar, escollir una pàgina i un paràgraf a l’atzar i llegir-lo (si és possible, en veu alta, declamant-lo)— sinó una inesgotable deu de coneixement, hipotètica, sempre dubitativa i provisional, i, per tant, més enriquidora, sobre el que som o podem ésser, sobre allò que, amb major o menor encert, anomenem ànima (o condició) humana.

Si penseu que exagero —segurament, jo també ho pensaria, si fos vosaltres—, no ho podeu tenir més fàcil, feu la prova: llegiu-lo i ja m’ho sabreu dir.

dilluns 23 i dimarts 24 de setembre del mmxix

[1] “Ne mentionnons ici que pour mémoire, le désir de paraître naturel et hardi” (Folio Classique, page. 203).
[2] “En effet, disons (en interrompant pendant quelques instants ce récit, que nous reprendrons aussitôt après cette parenthèse que nous ouvrons au moment où M. de Charlus, Brichot et moi nous nous dirigeons vers la demeure de Mme Verdurin)” (page. 204).
[3] “Si le lecteur n’en a que l’impression assez faible, c’est qu’étant narrateur je lui expose mes sentiments en même temps que je lui répète mes paroles” (page. 334).
[4] “Après le dîner, je dis à Albertine que j’avais envie de profiter de ce que j’étais levé pour aller voir des amis […] Je tus seulement le nom de ceux chez qui je comptais aller, les Verdurin” (page. 181).
[5]” Je dis à Albertine […] que je ne savais trop où j’irais, et partis chez les Verdurin” (page. 182).
[6] “Je souffrais seulement que la coiffure que je lui avais demandé d’adopter pût paraître à Albertine une claustration de plus” (Íd.).
[7] “[l]’amour déçu, [l]’amour jaloux” (Íd.).

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Anàlisis dels altres volums d’À la recherche du temps perdu

Combray Un amor
d’en Swann		 A l’ombra de les
noies en flor I		 A l’ombra de les
noies en flor II		 El cantó
de Guermantes I		 El cantó
de Guermantes II		 Sodoma i
Gomorra I		 Sodoma i
Gomorra II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Aniversari de Marcel Proust

El 10 de juliol del 1871 naixia Marcel Proust a Paris.
Per celebrar-ho, res millor que llegir-lo.
En francès o en català: en la versió de Josep Maria Pinto (Viena Edicions) o en la de Valèria Gaillard (La Butxaca)

La presonera I, Marcel Proust

Condició humana  a besllum

Sovint, quan convides a la lectura de La Recherche —i quan t’hi has submergit i l’has gaudida tant et fa la impressió que fer-ho és, gairebé, una mena d’obligació moralo-literària— i proposes que, per començar, agafis qualsevol dels seu set —que seran 14 en la versió d’Edicions Viena— volums, l’obris a l’atzar i llegeixis la pàgina que tens al teu davant com si fos poesia, pel simple (i per això, tan meravellós) plaer de llegir, deixant-te captivar per la bellesa de la seva prosa incomparable, els amants de les concrecions et demanen: «Així i tot, si haguessis d’escollir un llibre o un paràgraf, quin seria?». Fins ara, deia que pràcticament qualsevol, però que el primer paràgraf del primer volum o aquell en que el narrador entra en contacte per primera vegada amb les noies en flor són perfectes per a aquesta aproximació inicial —i iniciàtica—a la magna obra proustiana.

Tanmateix, a partir d’ara em caldrà afegir-hi el, magistral, captivador, inici de La presonera I (La prisonnière), Marcel Proust, Edicions Viena, setembre del 2018, traducció de Josep Maria Pinto: “De bon matí, amb el cap encara girat cap a la paret i abans d’haver vist, per sobre de les grans cortines de la finestra, quin matís tenia la ratlla del dia, ja sabia quin dia faria1”. Un inici que demostra de nou que la literatura, la literatura literatura, la que sorgeix com un doll indeturable del cor i de l’ànima de l’autor, és un viatge que et du molt lluny i molt al fons; que, fent-te fruir, et canvia, et forma i et con-forma.

No és, en absolut, pas casual que aquest nou volum s’enceti amb un matí. No tan sols perquè els matins són un element clau en l’estructura narrativa de la Recherche —només cal recordar la primera frase d’El cantó de Guermantes I: “La piuladissa matinal dels ocells semblava insípida a la Françoise2”— sinó, sobretot, perquè fons i forma són una i la mateixa cosa: amb els matins comença el dia, però també la vida, i per al narrador també comença una nova vida, quan es troba a París i té al seu costat Albertine. Una nova vida, la de l’amor i la del seu assoliment, que havia somniat des de feia temps i que, això no obstant, esdevindrà més un malson que un goig, un infern que no pas un paradís: “El sofriment en l’amor cessa uns instants , però per tornar a començar de manera diferent3”; “Aquí anomeno amor a una tortura recíproca”.

Un malson condicionat pel pitjor enemic, pel més indesitjable de l’amor, aquell element que, al contrari de la pedra filosofal, converteix l’or en pedra: la gelosia. Perquè aquest cinquè volum d’À la recherche du temps perdu, i sobretot aquesta primera part, posa de manifesta que Proust a banda d’ésser el creador d’una de les proses més belles i suggeridores de la literatura universal —n’hi ha ben prou amb llegir (gairebé) qualsevol de les seves pàgines per constatar-ho— és, alhora (i això el situa a una alçada artística pràcticament inabastable), no tan sols un pregon coneixedor de l‘ànima humana, sinó un dels artistes que millor i d’una manera més exacta l’ha sabuda expressar artísticament. És un extraordinari pintor o retratista dels contradictoris abismes de la condició humana.

I aquesta doble condició, bellesa i profunditat, coneixement i art, és tan clarament palesa en aquest llibre que fa esgarrifar. Començant pel fet que fa la impressió que no hi passa res, on l’acció, si és que en podem dir així, es redueix poc més que a alguna escena casolana, a algun reflex, de l’exterior i a les, molt comptades i sempre controlades, sortides d’Albertine. I tant els reflexos exteriors com les sortides no només són sempre indirectes, a besllum, com si el narrador ens mantingués closos a la caverna de Plató, seguint l’exemple premonitori del paràgraf que, com hem vist, obre el volum.

Tant és així que, s’acaba produint l’efecte curiós —efecte, no cal dir-ho, llaurat per l’autor de Contre Sainte-Beuve— que en aquesta novel·la magistral té com a protagonista (com a co-protagonista, atès que el narrador es manté al centre del relat) Albertine,  mai no sabrem què ha fet o deixat de fer, on ha estat o on ha deixat d’estar; no sabrem, de veritat, si la desmesurada gelosia que sent per ell el narrador tenia o no raó d’ésser. Si haguéssim de resumir la succinta trama —i no cometrem, per descomptat, una tal inconveniència— ens seria impossible, en comptes d’explicar el que ha passat, ens veuríem obligats a explicar el que el narrador creu, sovint malaltissament, que ha passat.

I si això és així és perquè, altra vegada forjant fons i forma en un sol bloc, inseparable, és la mateixa gelosia la que no tan sols impedeix que pugui haver-hi gaire acció —la que lliga amb una cadena de ferro Albertine i no li permet gaudir de les llums, diürnes i nocturnes, de París, però també la que el lliga o l’empresona a ell, incapaç de fer res més que imaginar que ella l’enganya tan aviat com surt per la porta de casa; el celler és, alhora, presoner— sinó que la que impedeix, també, que es pugui acabar sabent res, en realitat.

Una manera, artísticament fantàstica, de retratar la gelosia: com a lectors, no tan sols la vivim, sinó que la sofrim; als protagonistes, la gelosia els priva del goig de gaudir de l’amor; a nosaltres, com a lectors, del dret a saber, a saber de veritat: “l’oblit anihilava tant en mi com en l’Albertine una gran part de les coses que m’havia afirmat. […] Tot el que ignorem referit a la vida real de la persona que estimem, no hi prestem  cap atenció, oblidem immediatament el que ens ha dit respecte de tal fet o de tals persones que no coneixem, així com el to que tenia quan ens ho deia. […] La nostra gelosia, que furga en el passat per extreure’n indicacions, no hi troba res; sempre retrospectiva, és com un historiador que hagués de fer una història per a la qual no té cap document ; […] La gelosia es debat en el buit, incerta […]5”.

dijous, 20 de setembre del mmxviii

1 « Dès le matin, la tête encore tournée contre le mur, et avant d’avoir vu, au-dessus des grands rideaux de la fenêtre, de quelle nuance était la raie du jour, je savais déjà le temps qu’il faisait. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

2 « Le pépiement matinal des oiseaux semblait insipide à Françoise. » (Le Côté de Guermantes, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

3 « La souffrance dans l’amour cesse par instants, mais pour reprendre d’une façon différente. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 101)

4  « J’appelle ici amour une torture réciproque. » (Íd., page 94)

5  « l’oubli anéantissait aussi bien chez moi que chez Albertine une grande part des choses qu’elle m’avait affirmées. […] Tout ce que nous ignorons se rapporter à la vie réelle de la personne que nous aimons, nous n’y faisons aucune attention, nous oublions aussitôt ce qu’elle nous a dit à propos de tel fait ou de telles gens que nous ne connaissons pas, et l’air qu’elle avait en nous le disant. […] notre jalousie, fouillant le passé pour en tirer des indications, n’y trouve rien ; toujours rétrospective, elle est comme un historien qui aurait à faire une histoire pour laquelle il n’est aucun document ; […] La jalousie se débat dans le vide, incertaine […].» (Íd., page 137)

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
A la recerca del temps perdut

Anàlisis dels altres volums d’À la recherche du temps perdu

Combray Un amor
d’en Swann		 A l’ombra de les
noies en flor I		 A l’ombra de les
noies en flor II		 El cantó
de Guermantes I		 El cantó
de Guermantes II		 Sodoma i
Gomorra I		 Sodoma i
Gomorra II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust

Goig (lector) addictiu

Durant molt de temps, els proustians a Catalunya érem pocs —pocs i, per dur la contrària al refrany, ben avinguts. I si no érem considerats uns esnobs, ben poc n’hi faltava. I tot perquè La Recherche mantenia una, immerescuda i infomanentada, imatge d’inaccessible, d’obra cabdal, que s’ha de conèixer, però que és una temeritat llegir. Una imatge que, sens dubte, té una part de veritat, atès que la majoria de les creacions artístiques de vàlua s’adrecen a una minoria, però que calia aclarir: no a una minoria dins la minoria dels lectors, sinó a la minoria dels lectors.

Per fortuna, la traducció d’A la recerca del temps perdut que està fent Josep Maria Pinto per a Viena Edicions —com, també, la de Valèria Gaillard per a La Butxaca, aquesta, ai las!, més endarrerida— ha anat posant, volum a volum, les coses al seu lloc, fins a tal punt que potser els (nous) lectors de Proust no fan cua tota la nit per poder llegir els primers el nou llibre, però si que l’esperen amb moltes ganes. Tant que no dubten a demanar a Viena quan apareixerà.

Des del mes passat ja podem tenir a les mans Sodoma i Gomorra II i podem, per tant, submergir-nos en el plaer de la seva lectura. Remarco el plaer perquè, per damunt de qualsevol altra consideració, el que ens ofereix, a gavadals, com una pluja beneïda en el (semi) desert de la literatura lírica, l’autor francès són tot un seguit de moment de goig, de delectació lectora, de prosa convertida en poesia pura.

És per aquesta raó que, exactament com succeeix amb la poesia, el més recomanable, quan es llegeix qualsevol llibre de Proust és oblidar-se —si més no, en una primera lectura; perquè, és clar, com succeeix també amb la poesia strictu sensu, la possibilitat de no rellegir-lo, una vegada l’has enllestit, ni es planteja— del què ens explica i assaborir, amb els cinc sentits, extasiats, com ens ho explica; com la seva prosa fluvial, curulla de meandres i més meandres, que gira i gira, que transforma les paraules i les frases en simfonia musical, ens captiva, ens trasllada al País de les Meravelles del gaudi artístic.

És per això que entenc que no té gaire sentit provar de resumir l’argument d’aquest o de cap altre volum de La Recherche, o tractar d’il·luminar-los fent referència a la vida del seu autor, cercant, com si fóssim arqueòlegs —o, més exactament, entomòlegs— les raons autobiogràfiques dels seus textos. En el cas present, de la homosexualitat o, per dir-ho en mots de Proust, de la inversió sexual.

En primer lloc, perquè aquest sistema pot contribuir al lluïment del prologuista o del glossador,  evidenciant els seus coneixements i la seva perspicàcia, però això —a banda que li fa perdre de vista quina és la seva funció i, encara més, en seu lloc en el llibre que comenta— li aporta ben poc, per no dir gens. En segon, perquè, en realitat, més que il·luminar el llibre, l’enfosqueix —o, almenys, condiciona al lector més que no convindria.

Però, en tercer i fonamental lloc, perquè aquest intervencionisme excessiu, aquest furgar en la vida de l’autor, si ja és (molt) discutible en la majoria dels cassos, en el de Proust és, directament, un atemptat contra la seva concepció autònoma de la novel·la. Una concepció que deixa no ja clara, sinó claríssima en el seu Contre Sainte-Beuve: “[un] abisme […] separa l’escriptor de l’home de món, […] el jo de l’escriptor no es mostra més que  en els seus llibres”*.

És per això que, si voleu tenir el privilegi d’entrar en contacte immediat, pell a pell, ànima a ànima, no amb la vida del seu autor —que, així que emprèn l’obra s’esvaeix; es transforma en la dels seus personatges— sinó amb la dels seus fills literaris (el narrador, Albertine, Charlus, Morel, el Senyor i la Senyora Vautrin…), infinitament més interessants, autèntics i pertorbadors, oblideu-vos de qualsevol altra consideració —començant per aquesta modesta anàlisi literària— i llanceu-vos de cap a llegir Sodoma i Gomorra II.

Gaudiu-lo, sense presses, donant-vos tot el temps que us calgui per llegir i rellegir, per gustar i degustar. Si ho feu així no només faríeu feliç a Proust, sinó, el que és essencial, us fareu feliços a vosaltres mateixos —i, sense ni adonar-vos-en, us afegireu a la cada vegada més nombrosa (dins la lògica minoria lectora) comunitat de proustians catalans.

dilluns, 9 d’octubre del mmxvii

* « [un] abîme […] sépare l’écrivain de l’homme du monde, […] le moi de l’écrivain ne se montre que dans ses livres »

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
 Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
 El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I


 
 

Categories
Notes de lectura

Recomanacions literàries per aquest estiu

Hi ha llibres que, atrafegats com anem al llarg de l’any —més aviat, del curs: a efectes pràctics als anys, en realitat comencen al setembre, no al gener— els anem deixant a la lleixes per llegir-los a l’estiu. En arribar les vacances, com que la primera, ineludible, necessitat és la de descansar, sovint els posposem, de nou, per al Nadal —i, llavors, les tornem a ajornar per a l’estiu. Per provar d’ajudar-vos a reduir una tal possibilitat, des de Llavor Cultural us oferim (ordenats per gènere i ordre cronològic) una, personal i intransferible, recomanació de llibres per aquest estiu.

Novel·la

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

Sí, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnirud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016), . Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Afollada, Laia Martinez i Lopez (Labreu Edicions, març 2016). Poesia que vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble” —, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir. Dir, però, encara més, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.
Llegint-lo, no obtindrem ni certeses ni respostes, però constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable.

Dietaris, memòries, biografies…

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

Diaris (1962-1967), Ricard Salvat (Publicacions de la Universitat de Barcelona, desembre 2015). Una obra que va molt i molt més enllà de les notes o impressions sobre qüestions teatrals d’un dels millors directors d’escena catalans del segle XX. Una mirada —polièdrica i plena, que es desborda per totes bandes, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu—que ens llega, mercès als seus dots indiscutibles com a escriptor, i amb una claredat i una sinceritat que s’agraeixen d’allò més, la seva visió sobre “l’espectacle de la vida” dels que hagueren de patir la llarga nit del franquisme quan eren joves.
Un document (gairebé) imprescindible per conèixer i entendre la segona meitat del segle XX a Catalunya. Un tresor a conservar ben a mà a la nostra llibreria.

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Miscel·lània

Cartes des de la terra, Marc Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

Assaig i filosofia

Ètica nicomaquea, Aristòtil, traducció i edició de Josep Batalla (Obrador Edèndum, novembre 2015). Una fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques (i ètico-polítiques) més rellevants de tots els temps, d’una pregonesa i (el que encara és més important) d’actualitat increïble, escrita en una prosa neta i definida, polida, accessible i (prou) entenedora, que ens permet acompanyar el filòsof en la seva recerca del “bé summe”: “el […]bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví”.
Una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada.

El meridià de París, Lluís Calvo (Edicions Poncianes, abril 2016). Una obra, venturosament, inclassificable: un assaig, per descomptat, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i, sobretot, tot això, alhora; i, també, per separat. Un viatge humanístic i intel·lectual —d’un digne hereu dels filòsofs antics, d’un peripatètic del segle XXI, que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades— a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees.
Un llibre per a tots els que no vulguin (ni acceptin) quedar-se en “la superfície de les coses”.

Per acabar, una darrera recomanació: en la mesura que pugueu, i al ritme que pugueu —com la poesia, la insuperable i suggerent prosa de Marcel Proust cal assaborir-la i degustar-la a poc a poc, deixant-se seduir, a petits tasts, sense pretendre entendre, ans deixant-se guiar per les emocions i sentiments que desvetlla, fruint-la a pler— aprofiteu l’estiu per (començar a) llegir (o rellegir, si ja ho heu fet) A la recerca del temps perdut, en francès, si us hi veieu capaços, o en alguna de les dues esplèndides traduccions al català que segueixen avançant, la de Josep M. Pinto (Viena Edicions) o la de Valèria Gaillard (La Butxaca). 

divendres, 22 de juliol del mmxvi

Publicat a Llavor Cultural, el 29 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Sodoma i Gomorra I, Marcel Proust

Plaer lector

Sens dubte una de les millors notícies dels darrers temps per a la literatura en català ha estat la voluntat de traduir de cap i de nou La Recherche de Marcel Proust, amb la peculiaritat que han coincidit a les llibreries dues versions: la de la companya d’El Punt Avui Valèria Gaillard i la de Josep Maria Pinto. Amb Sodoma i Gomorra I, Viena Edicions s’avança a La Butxaca i arriba a l’equador de la magna obra. Amb un volum que és central no només per això, sinó, per damunt de tot, per la irrupció d’una qüestió fonamental, que contribueix, en gran part a permetre que el narrador deixi enrere la infantesa i entri, de cop, a la maduresa: la descoberta de la homosexualitat.

Una realitat més o menys latent en volums anteriors, però que esdevindrà únicament (omni)present en la ment i la vivència del narrador quan veu, “en aquell moment, en que es pensava que no el mirava ningú” (pàg. 10),  el senyor de Charlus esguardant “amb una atenció extraordinària l’antic sastre [Jupien]” (pàg. 11) i li fa “pensar tot d’una, de tant com en tenia passatgerament els trets, [que] era en una dona” (Íd.).

Descoberta que serà encara més important quan, per culpa d’una conversa amb un dels seus coneguts, Cottard, comença a dubtar si Albertine —un altre dels eixos de l’obra— també n’estarà afectada i potser li agradin les dones:  “El mal que m’havien fet les seves paraules referides a l’Albertine i a l’Andrée era profund, però els pitjors sofriments no els vaig sentir immediatament” (pàg. 245).

Com sempre, tanmateix, el més essencial —i magnífic, el que converteix la seva lectura i relectura en un goig (poètic) irreemplaçable— no és tant el què explica, sinó com ho explica: la seva prosa —“com aqueles frases interrogatives de Beethoven, repetides indefinidament, a intervals iguals, i destinades […] a portar un nou motiu, un canvi de to, una «tornada»” (pàg. 12)— et captiva, t’hipnotitza i, talment com un Flautista d’Hamelín literari, se t’endu amb ell, no pas al riu per ofegar-te, sinó a un oceà de sensacions, emocions i sentiments que et transformen i et fan prendre consciència que la (bona) literatura pot convertir-se en una de les més generosos, autèntiques i immarcescibles fonts de plaer de la nostra existència.

I que en —(gairebé) totes, parlin del que parlin— les pàgines de La recerca aquesta font màgica és tan infal·lible com insadollable.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, dimumenge, 17 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

 Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
 Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
 El cantó de Guermantes II

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El cantó de Guermantes II, Marcel Proust

Com més avanço en la lectura d’“A la recerca del temps perdut” més m’afermo en la meva convicció que l’obra mestra de Marcel Proust té molt més de desconeguda que no pas de difícil —per no dir, d’inaccessible; que només cal decidir-se a submergir-s’hi, amb els ulls i la resta dels sentits ben oberts (és sens dubte, una de les escriptures més directament sensuals de la literatura de tots els temps) per assaborir-la.

Això sí, en les condicions òptimes que requereix qualsevol obra artística de valor, dedicant-li l’atenció i el temps que es mereix: sense presses i amb (una bona) estona per endavant.

Una lectura, doncs, ideal per als propers dies de festa que ens esperen. Faci sol o estigui ennuvolat —perquè, malgrat que, des d’un anys enrere, els escarmentats meteoròlegs sempre pronostiquin un sol enlluernador per als dies de setmana santa, acostumen a ésser més aviat rúfols…—, cerqueu un lloc tranquil, obriu El cantó de Guermantes II (Le Côté de Guermantes) —i no cal que ho feu per la primera pàgina, si no ho voleu; la seva prosa captivadora us acollirà igual de bé ho feu per la que ho feu: la seva obra és un tot sense principi ni final, un etern recomençar— i gaudiu-lo, en la tan magnífica com llegidora versió que ens ofereix Josep Maria Pinto (Viena Edicions, febrer del 2015).

I feu-ho sense cap mena de prevenció, al vostre albir, deixant-vos dur —i endur— per la vostra llibertat lectora, oblidant-vos de tot i de tots i, sobretot, de qualsevol parti pris que hàgiu sentit i llegit sobre la incommensurable obra proustiana que, en general, us farà més mal que bé; llegiu-la com si us hagués caigut a les mans i no sabéssiu qui l’ha escrita; com si fóssiu incontaminats pelegrins d’una aventura literària encara per descobrir.

Deixeu de banda —si més no, en una primera lectura: potser només hi ha un gaudi literari superior a llegir “La Recherche”, rellegir-la!— el neguit de voler esbrinar què (us sembla que) explica o deixa d’explicar l’autor francès; prescindiu, també, del dubte de si l’heu entès o no prou bé, de si no us n’esteu perdent alguna detall essencial: “Un artista no necessita expressar directament el seu pensament en la seva obra perquè aquesta en reflecteixi la qualitat” (pàg. 129). No intenteu, tampoc, tractar de situar el present volum en el corpus total de l’obra (no hi guanyareu gaire, i us distraureu més que no convé).

Per restar-ne envescats, no us cal per a res saber, per exemple, que, dins el bloc homogeni de l’obra magna, es pot considerar la novel·la frontissa en uns quants sentits; frontissa entre la infantesa i la maduresa, amb tot el que això comporta, entre els somni i la realitat —“La meva experiència més gran sobre la vida (sobre la vida menys uniforme, menys senzilla que no m’havia pensat d’entrada) desembocava provisionalment en l’agnosticisme” (pàg. 66), entre els desigs i la seva consecució: “No hi ha res com el desig per impedir que diem tinguin cap semblança amb el que tenim al pensament” (pàg. 57).

Com ho és entre la il·lusió de la immortalitat —metàfora, al mateix temps, de la permanència, de la impossibilitat del canvi— i la mort. Sens dubte, no és pas casual que aquesta segona part del Guermantes s’iniciï amb la defunció de l’àvia; aquesta desaparició, crucial per al narrador, suposa un diàfan abans i un després en la seva vida, un canvi no ja quantitatiu, sinó qualitatiu: “Encara no estava morta, però jo ja estava sol” (pàg. 7); “el sofriment és una mena de necessitat de l’organisme de prendre consciència d’un estat nou que l’inquieta, de fer que la sensibilitat s’adeqüi a aquest estat” (pàg. 18).

I, last but not least, tampoc no cal saber —tot i que aquest és un element que pot ajudar-vos a començar a llegir Proust— que és el llibre on l’escriptor desplega amb major acuitat la seva ironia càustica, precisament per deixar en evidència la suposada preeminència i superioritat de l’aristocràcia que el jove narrador tant aspirava a tractar: “L’emperador és d’una intel·ligència inaudita […]; estima apassionadament les arts, té un gust d’alguna manera infal·lible sobre les obres d’art, no s’equivoca mai; si una cosa és bella, la reconeix de seguida, i comença a odiar-la; si detesta alguna cosa, no hi ha dubte a aquest respecte, és que és excel·lent” (pàg. 261).

Fruïu-la i prou; llegiu-la com qui escolta una simfonia, permetent que siguin les emocions i les sensacions —“el vent, com un jardiner curós, sacsejava els arbres, feia caure els fruits, escombrava les fulles mortes” (pàg. 97)— les que us guiïn, les que us transportin, amb ferma delicadesa, al món màgic de les paraules i els sentits, de la literatura, als “llocs on vivia la meva imaginació” (pàg. 95).

Deixeu-vos seduir per la seva prosa fantàstica, que copsa, aprehèn i recupera el teixit del temps tot deturant-lo —“havia sabut aturar immortalment el moviment de les hores en aquell instant lluminós” (pàg. 136)—, per fer-nos veure allò que, d’altra manera mai no hauríem vist, per fer-nos pensar sobre allò que mai no hauríem pensat, per fer-nos anar més enllà; molt i molt més enllà: “amb tu veien coses que no es veurien si no hi fossis, de qui mai no els havia parlat ningú, […] li havies ensenyat coses inaudites, i fins i tot en les coses conegudes, […] va poder comprendre detalls davant dels quals, sense tu, hauria passat vint vegades per davant sense remarcar-les mai” (pàg. 342).

dimarts, 31 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
 Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I

I dels següents:

 Sodoma i Gomorra l


Versió original de les transcripcions textuals:

Edicions Viena, pàg. 129; Folio Classique, pag. 296: “Un artiste n’a pas besoin d’exprimer directement sa pensée dans son ouvrage pour que celui-ci en reflète la qualité”

Edicions Viena, pàg. 66; Folio Classique, pag. 351: “Mon surplus de science sur la vie (sur la vie moins unie, moins simple que je ne l’avais cru d’abord) aboutissait provisoirement à l’agnosticisme.”

Edicions Viena, pàg. 57; Folio Classique, pag. 343: “Il n’y a rien comme le désir pour empêcher les choses qu’on dit d’avoir aucune ressemblance avec ce qu’on a dans la pensée.”

Edicions Viena, pàg. 7; Folio Classique, pag. 303: “Elle n’était pas morte encore. J’étais déjà seul.”

Edicions Viena, pàg. 18; Folio Classique, pag. 312: “la souffrance est une sorte de besoin de l’organisme de prendre conscience d’un état nouveau qui l’inquiète, de rendre la sensibilité adéquate à cet état.”

Edicions Viena, pàg. 261; Folio Classique, pag. 510: “L’empereur est d’une intelligence inouïe […], il aime passionnément les arts ; il a sur les œuvres d’art un goût en quelque sorte infaillible, il ne se trompe jamais ; si quelque chose est beau, il le reconnaît tout de suite, il le prend en haine. S’il déteste quelque chose, il n’y a aucun doute à avoir, c’est que c’est excellent.”

Edicions Viena, pàg. 97; Folio Classique, pag. 376: “le vent, comme un jardinier soigneux, secouait les arbres, faisait tomber les fruits, balayait les feuilles mortes”

Edicions Viena, pàg. 95; Folio Classique, pag. 374: “pays dans lesquels mon imagination vivait”

Edicions Viena, pàg. 136; Folio Classique, pag. 408: “avait su immortellement arrêter le mouvement des heures à cet instant lumineux”

Edicions Viena, pàg. 342; Folio Classique, pag. 575: “avec vous on voyait des choses qu’on ne verrait jamais sans ça, dont personne n’a jamais parlé, que vous lui avez montré des choses inouïes, et même, dans les choses connues, qu’elle a pu comprendre des détails devant qui, sans vous, elle aurait passé vingt fois sans jamais les remarquer.”

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Combray, Marcel Proust

Quan ens disposem a acarar una obra literària de gran envergadura, amb major raó encara quan conté un embalum de pàgines considerable, ens acostumem a sentir —com dèiem— intimidats. Tanmateix, en termes generals, el que ens intimida i predisposa a posposar (sovint ad infinitum) la seva lectura no és tant l’obra mateixa com la idea preconcebuda que ens n’hem fet. O, més concretament, que d’altres ens n’han fet tenir.

Sentim una prevenció, moltes voltes injustificada, que prové més del que n’han dit d’altres que no pas del mateix llibre, d’aquell llibre que en tantes ocasions hem tingut entre les mans i no hem gosat ni començar a llegir. I, el que és més greu encara, la nostra predisposició en contra, aquesta força invencible que ens inhibeix i ens impedeix de deixar-nos guiar pels nostres impulsos, sovint té el seu origen en comentaris de persones que tampoc no l’han llegit, sinó que es limiten a repetir el que senten o llegeixen.

Una situació que acostuma a produir-se amb À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. L’inqüestionable prestigi que la precedeix, així com la pràctica unanimitat amb la que l’ha rebuda la crítica, que la considera com una de les obres imprescindibles de tots els temps, l’han perjudicat més que no pas beneficiada. El fet de convertir-la en clàssica —i el que és més decisiu, en acadèmica— en comptes d’ajudar-la, l’ha perjudicada.

Per desgràcia, per aquesta societat nostra tan dual i maniqueista que no reconeix termes mitjos el classicisme ha esdevingut sinònim de feixuguesa, d’ensopiment, d’encarcarament. Tant és així que definir qualsevol llibre com a Obra Mestra suposa assumir el risc de condemnar-la a l’abandonament, a l’ostracisme. A convertir-la en una peça de museu, digne de veneració —d’ésser mantinguda entre vitralls— però no pas de lectura.

Malauradament la traducció de La Recherche al nostre país no tan sols patí aquesta estigmatització, sinó que sofrí la decisiva acumulació de dues circumstàncies afegides, que es combinaren per atorgar-li una aura de poc recomanada, quasi de maleïda. La primera, el poc encert de la seva presentació: l’any 1990 Columna Edicions decidí aplegar les primeres dues parts de l’obra —Du côté de chez Swann i À l’ombre des jeunes filles en fleurs— en un sol i gruixut volum, de gairebé 650 atapeïdes pàgines de lletra menuda.

La segona que Jaume Vidal Alcover escollí un registre de llengua massa clàssic i arcaïtzant, que no només resultava poc atraient o engrescador per al seu públic potencial, sinó que tampoc concordava amb la prosa proustiana. L’inconvenient que presentava la seva traducció no fou tant l’ús de mallorquinismes —que malgrat el que diguessin alguns, no suposaven més que una font d’enriquiment per la nostra llengua— sinó l’ús d’un llenguatge desfasat i poc habitual, dissuasori i injustificat, car no es corresponia ni amb la fluïdesa ni amb la modernitat de l’original.

En realitat, ens permetem plantejar la hipòtesi que per tal d’aconseguir una acceptació i una recepció més favorable n’hi hauria hagut prou amb dur a terme un petit canvi, que no comportava el sacrifici de renunciar a la bellíssima i imprescindible varietat mallorquina. Solament hauria calgut que hagués ofert una traducció més escaient de la cabdal frase inicial de l’obra: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”.

Segurament n’hi hauria hagut prou amb el fet que hagués decidit mantenir la seva primera versió— que publicà a Llibres del Mall l’any 1986 —“Durant molt de temps, me n’he anat a jeure d’hora (canviant, això sí el temps verbal: “me’n vaig anar” o “me n’havia anat”, i no pas “me n’he anat”)— i no l’hagués substituïda per la definitiva de Columna: “Durant molt de temps, em vaig colgar dejorn”. Una frase que feia témer, injustificadament, que l’imposant volum contingués un llenguatge abstrús i inintel·ligible.

És precisament aquest bagatge històric sembrat de connotacions negatives el que ens duu a considerar com un gran encert la notícia de l’aparició d’una nova traducció integral de La Recherche de Marcel Proust. Una coratjosa aposta literària —i editorial—que s’inicià l’any passat amb la publicació Combray per part de Viena Editorial, en un volum d’una llargària gens intimidadora, que permet acostar-s’hi sense cap temença. Amb una edició pulcra i acurada, servida amb una mida de lletra prou generosa, que convida a obrir-la, a fullejar-la i, tot fent-ne un tast, almenys a llegir-ne algun fragment a l’atzar.

Una vegada caigut en la temptació de la lectura i superat el llindar d’aquest primer pas imprescindible, només cal disposar d’una sensibilitat literària elemental per a decidir submergir-s’hi de ple. començant per la primera —i tan conflictiva, pel que a l’adaptació a la nostra llengua es refereix— frase i deixant-se endur pel bressoleig de la ploma alliberada i alliberadora del mestre francès. Un cop amarats i empesos per la prosa impetuosa i incessant de Proust tan sols hem de cedir el timó de la nostra venturosa navegació literària a la nostra sensibilitat. Permetent que l’harmonia de la seva prosa ens acaroni les oïdes. Una volta hi siguem endinsats, a mesura que anem avançant, les possibilitats de penedir-nos de la nostra tria s’aniran fent més i més remotes.

Si a això hi afegim l’excel·lent —i sobretot, natural— traducció de Josep Maria Pinto, ben poc més li podríem demanar a l’obra. Una treballada i esmerada traducció que aconsegueix que el riu cabalós i fecund de la narració de Proust flueixi quasi amb la mateixa suavitat en català que en el seu idioma. Malgrat ésser evident que cap adaptació no podrà mai equiparar-se del tot amb l’original —llegir Combray en francès és un luxe deliciós que no es pot negar ningú que s’ho pugui permetre— la de Pinto s’hi acosta tant com seria possible exigir-li. No és Proust; però, si no és el nostre Proust, s’hi ha quedat ben a frec. Gairebé gosaríem afirmar que amb la seva adaptació l’autor de La Recherche hi perd ben poc o quasi res; a canvi, els lectors catalans que no puguin llegir el francès, hi guanyen força.

Amb tot, segur que algun lector seguirà convençut que À la recherche du temps perdu no és pas per a ell, que la seva prosa desbordada, torrencial i aparentment desagençada, amb tendència a la infinitud, curulla de subordinades que s’enllacen les unes amb les altres, perseguint-se i reproduint-se, només pot anar destinada a quatre lletraferits escollits. Que la de Proust no és una obra per a tothom, sinó per a minories. Apta tan sols per a paladars selectes. O, el que encara és pitjor, per a paladars vulgars que es volen donar l’aire de selectes. En definitiva, per a algun d’aquells snobs recalcitrants que La Recherche retrata tan i tan bé.

Certament, ni Combray, ni el conjunt de l’obra són ni seran mai aptes per a majories. És possible que ni tan sols per a minories majoritàries. Per descomptat que no. Però és que potser existeix algun tipus de literatura que ho sigui? Fins i tot els grans èxits de vendes de cada any no arriben més que a una minoria. A la minoria —ni selecta ni definida per cap característica especial de qualitat, desenganyem-nos-en— dels que llegim. Partint d’aquest principi, per quina raó no ens hauríem de donar l’oportunitat de deixar-nos seduir per la suggeridora prosa d’un dels autors més justament ben considerats —i menys llegits— de la literatura universal?

Des de la seva ja llunyana aparició, molts han al·legat, com a justificació per defugir-la, que l’obra prosutiana és difícil, que requereix un esforç. No se’ns acudirà pas negar-ho… Tanmateix, quina és, entre les qüestions realment valuoses de la nostra vida, la que no exigeix un esforç?

Com a apreciació final —amb un caràcter purista que la farà innecessària o sobrera per a la major part dels lectors— no podem deixar de fer constar la sensació que un volum com aquest agrairia l’afegit d’un annex de notes un xic més ampli, que permeti aclarir alguna de les referències que l’autor donava per suposades i que poden comportar una certa confusió. En alguns casos, es tracta de precisions de caire històric o cultural que hom pot pensar que són més o menys prescindibles —al cap i a la fi la ficció ha de gaudir d’una total independència— però en d’altres no ho són tant. Sobretot quan Proust ofereix un petit esbós, quasi una pinzellada, d’un assumpte que desenvoluparà en algun dels posteriors volums.

En aquests casos, entenem que hauria convingut facilitar al lector del que algun dia serà —si més no ho esperem— la traducció completa de La Recherche un apartat de notes més complet, que li permetés orientar-se en el magma complex i en contínua evolució d’aquesta tan monumental obra. Sobretot quan tingui la bona pensada d’emprendre una nova i complementària relectura. Segona —tercera, quarta o cinquena— lectura, on una major abundància de notes, annexes i altres documents seria, aquesta vegada sens dubte, del tot imprescindible.

No estem pensant, en cap cas, en la profusió i en el caràcter exhaustiu d’edicions canòniques, com la de La Bibliothèque de la Pléiade, però si la de la majoria de les edicions de butxaca franceses, ja sigui de la mateixa Gallimard (Folio Classique) o d’altres editorials (Flammarion, Hachette…). Imaginem que aquesta no és tant una decisió del traductor, sinó més aviat de l’editorial, així que gosem proposar, modestament, als responsables de Viena que ho tinguin en compte, si més no, quan hagin completat el set volums de La Recherche. Constatada l’admiració i l’estima que sent per l’obra, fins i tot ens atrevim a aventurar que Josep Maria Pinto estaria encantat de fer-se càrrec de l’edició crítica o acadèmica, si li ho proposessin.

Ens permetem —tot i la ja excessiva llargària d’aquest article— transcriure un deliciós paràgraf, ben representatiu de l’escriptura de Proust, en la versió original i en la de Josep Maria Pinto. Hauríem preferit afegir-hi també la de Jaume Vidal Alcover però no n’hem pogut disposar. (Si algun amable lector o lectora té la delicadesa de fer-nos-la arribar, li ho agrairem de tot cor i procurarem incloure-la immediatament).

«[…] je m’étais étendu sur mon lit, un livre à la main, dans ma chambre qui protégeait en tremblant sa fraîcheur transparente et fragile contre le soleil de l’après-midi derrière ses volets presque clos où un reflet de jour avait pourtant trouvé moyen de faire passer ses ailes jaunes, et restait immobile entre le bois et le vitrage, dans un coin, comme un papillon posé. Il faisait à peine assez clair pour lire, et la sensation de la splendeur de la lumière ne m’était donnée que par les coups frappés dans la rue de la Cure par Camus (averti par Françoise que ma tante ne «reposait pas» et qu’on pouvait faire du bruit) contre des caisses poussiéreuses, mais qui, retentissant dans l’atmosphère sonore, spéciale aux temps chauds, semblaient faire voler au loin des astres écarlates; et aussi par les mouches qui exécutaient devant moi, dans leur petit concert, comme la musique de chambre de l’été: elle ne l’évoque pas à la façon d’un air de musique humaine, qui, entendu par hasard à la belle saison, vous la rappelle ensuite; elle est unie à l’été par un lien plus nécessaire: née des beaux jours, ne renaissant qu’avec eux, contenant un peu de leur essence, elle n’en réveille pas seulement l’image dans notre mémoire, elle en certifie le retour, la présence effective, ambiante, immédiatement accessible.

Cette obscure fraîcheur de ma chambre était au plein soleil de la rue, ce que l’ombre est au rayon, c’est-à-dire aussi lumineuse que lui, et offrait à mon imagination le spectacle total de l’été dont mes sens si j’avais été en promenade, n’auraient pu jouir que par morceaux; et ainsi elle s’accordait bien à mon repos qui (grâce aux aventures racontées par mes livres et qui venaient l’émouvoir) supportait pareil au repos d’une main immobile au milieu d’une eau courante, le choc et l’animation d’un torrent d’activité.»

Du côté de chez Swann, Éditions Gallimard, pàg. 82

«[…] jo m’estirava sobre el llit, amb un llibre a la mà, a la habitació que protegia tot tremolant la seva frescor transparent i fràgil contra el sol de la tarda darrera els porticons quasi tancats, on un reflex del dia havia trobat tanmateix la manera de fer passar les seves ales grogues i es quedava immòbil, entre la fusta i els vidres, en un racó, com una papallona en repòs. A penes hi havia prou claror per llegir, i la sensació d’esplendor de la llum només m’arribava amb els cops que etzibava, al carrer de la Rectoria , en Camus (a qui Françoise havia avisat que la tieta “no descansava” i que podia fer soroll) contra caixes plenes de pols, però que, tot ressonant en l’atmosfera sonora, especial dels temps calorosos, semblaven fer volar ben lluny uns astres escarlates; i també amb les mosques que executaven davant meu, en el seu petit concert, una cosa com la música de cambra de l’estiu, que no l’evoca a la manera d’una melodia de música humana que, sentida per atzar en aquesta estació, tot seguit us la recorda, sinó que està unida a l’estiu per un lligam més necessari; nascuda en els dies de bon temps, i en renéixer només amb ells, en contenir una mica de la seva essència, no solament en desvetlla la imatge en la nostra memòria, sinó que en certifica el retorn, la presència efectiva, ambient, immediatament accessible.

Aquesta obscura frescor de la meva cambra era al sol ple del carrer, el que l’ombra és al raig, és a dir, tan lluminosa com ell, i oferia a la meva imaginació l’espectacle total de l’estiu, del qual els meus sentits només haurien pogut gaudir per bocins, si hagués estat passejant; i així, s’acomodava bé al meu repòs que (gràcies a les aventures contades pels meus llibres, que venien a emocionar-lo) suportava, talment com el repòs d’una mà immòbil enmig d’una aigua corrent, el xoc i l’animació d’un torrent d’activitat.»

Combray, traducció de Josep M Pinto,Viena Editorial, pàg. 108-109

13 i 14 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 Anàlisis literàries dels posteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

 Un amor d’en Swann
 A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
 El cantó de Guermantes I
 El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I
 Sodoma i Gomorra II
 La presonera I
 La presonera II

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons