Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

El Dolor, Marguerite Duras

El Dolor, Marguerite Duras

La sang, amb lletra, surt

És prou coneguda la frase que afirma que la primera víctima d’una guerra és la veritat. Una víctima, a més que no acostuma a ésser rehabilitada, ja que la història l’escriuen els vencedors. És per això que resulta molt difícil llegir relats que ens ofereixin una visió real, autèntica, del que significa viure-les, les guerres. I, encara menys, amb valor, i validesa, literària; amb la força del que transcendeix el que és particular per convertir-ho en general; el que és propi per convertir-ho en universal.

El dolor (La douleur), de Marguerite Duras, publicat per LaBreu Edicions, el passat mes de maig, en traducció conjunta d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal és, sens dubte, un d’aquests volums, que ens demostra, de manera fefaent, que l’art no tan sols pot parlar de tot, sinó que, quan ho fa, deixa petja —una pregona, indeleble petja: després de llegir els relats que inclou, ni serem els mateixos ni veurem l’autora amb els mateixos ulls.

Si en El crepuscle dels ídols Nietzsche filosofava a cops de martell, en aquest llibre —sobretot en el text que dóna títol a l’obra i en l’escruixidor, en algun moment, insofrible, Albert del Capitales— l’autora francesa escriu, també, a cops de martell; i, en llegir-la, els seus cops els sentim al més endins del nostre endins. En el primer cas, perquè sentim el seu dolor com a nostre; en el segon —i no tinc la intenció de desvetllar més que no convindria— perquè no entenem com no és capaç de sentir com a propi el dolors dels altres.

Poques, molt poques vegades, que tingui present, ara mateix, tan sols en l’igualment esgarrifós tríptic La nit, L’alba, El dia d’Elie Wiesel, s’ha retratat amb una tan autèntica vivacitat els efectes que provoquen en l’ànima d’una persona els sofriments de la guerra; o, més exactament, com les monstruositats de la guerra converteixen en monstres tot el que toquen; com, a mesura que passa el temps i ens sofriments s’acreixen, les distàncies entre víctimes i botxins es van acostant, fins a esdevenir inexistents; fins que les víctimes es converteixen, a la seva vegada en botxins, en botxins que es deixen arrossegar pels més baixos instints, per la bèstia venjativa que el patiment sofert els ha fet aflorar.

En una afirmació que més tard matisà, Adorno deia que “Després d’Auschwitz, escriure un poema és barbàric”. Amb els dos relats esmentats —escrits en el darrer any de la Segona Guerra Mundial, quan encara no es coneixia “[l’]inconcebible dolor que ressona dels Camps de Concentració Alemanys” (pàg. 123); rescrits posteriorment—  Duras posa de manifest que el que seria realment barbàric, el que seria del tot injustificable, el que no es pot admetre de cap de les maneres, ja que suposaria tornar a sacrificar els sacrificats, i, el que és més important, no extreure’n cap lliçó, no fer tot el possible per evitar que la història es repeteixi, seria no parlar-ne; no conservar-ne el record com a advertiment.

Com molt bé ens indica l’autora —“El dolor és una de les coses més importants de la meva vida.” (pàg. 15)— provar de definir o d’encaixar en algun gènere en concret (diari, records, memòria, documents, catarsi…) aquests texts que ni ella mateixa no gosa anomenar escrits —“ La paraula «escrit» no li convé” (Íd.)— resulta pràcticament impossible.

Tanmateix, potser sigui millor, molt millor així. No tan sols en general, que és, al capdavall, definir sinó reduir?, sinó en particular: llegir-los ens permet arribar, més que mai —i això, en una escriptora com la Duras, no és que sigui dir molt, sinó moltíssim— al més endins de l’endins de la seva ànima: se’ns hi presenta encara més autèntica i natural (en alguns instants, ja ho he esmentat, gairebé indigerible, si no fem una pausa per recobrar l’alè) que mai.

Si les obres dels artistes són —haurien, ai las!, d’ésser— els seus fills, la sang de la seva sang, aquesta ho és tant que, més que llegir-la, ens fa la sensació que toquem la carn de la seva carn, que palpem —amb els dits, però, sobretot, amb l’esperit— les ferides que li obrí la guerra i que mai més se li clourien.

Hi ha qui escriu per evadir-se —i per ajudar a evadir-se als altres—, l’autora de L’amant, si escrivia era, justament, com ho fan la immensa majoria dels artistes i creadors (que no cal confondre amb els artesans) perquè era conscient que, per més que intentem fugir, mai no ens podem evadir-nos de nosaltres mateixos —ni, molt menys, defugir l’ombra (feixuga, delatora i sempre massa allargada) de) la nostra consciència.

dijous, 9 de maig del mmxix

Publicat a La Llança, el 13 de maig  del 2019

 

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima


Aquesta anàlisi literària de “El dolor, de Marguerite Duras” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Era, Jaume C. Pons Alorda

Era, Jaume C. Pons Alorda

El meu temps acaba (de començar)

He comentat en alguna altra ocasió, però no m’importa repetir-ho ara, que quan es tracta de poesia les anàlisis literàries esdevenen més aviat visions; visions perquè tot i que qualsevol art i anàlisi siguin incompatibles —com es pot valorar amb el cap el que sorgeix (o hauria de sorgir) del cor?—, en la poesia ho és encara més. Cal deixar, doncs, la raó, l’anàlisi pròpiament dita, i provar de reflectir els efectes o la visió que la lectura del poemari han produït en tu.

Aquesta manera d’entendre la lectura (i la interpretació) poètica pot comportar el rebuig d’alguns. Sobretot el d’aquells que cerquen en una crítica o anàlisi literària una font de certesa, un pilar on subjectar-se, un xic de llum enmig de la tenebra; aquells que tenen la (utòpica) pretensió que l’analista (el prologuista o l’epiloguista) els expliquin, encara que sigui una mica, el poemari. Utòpica perquè, en primer lloc, en poesia no hi ha res a explicar; en segon, perquè si hi hagués res, ho explicaria el mateix poemari.

No li he demanat a en Jaume C. Pons Alorda què volia explicar, quan va escriure Era, que va publicar aquest mes de febrer laBreu Edicions, però si ho hagués fet estic convençut que, com a artista que és, el que hauria respost és, mot amunt mot avall: «Llegeix-lo i el mateix poemari et donarà la resposta». O, més exactament, et donarà la teva resposta. Perquè, un cop l’hagis llegit, el poemari ja no serà tan sols seu, sinó que serà teu. I, per tant, seràs tu qui l’expliqui, qui se l’expliqui.

Com la guineu o la rosa del Petit Príncep, només se t’obrirà si el fas teu, si ets capaç d’anostrar-te’l —al llibre d’Antoine de Saint-Exupéry parla de domesticar, però cap poesia (i la del caimarí menys que cap altra) mai no pot ésser domesticada. Per fer-ho, és clar, l’hauràs de llegir i rellegir, tantes i tantes vegades com (et) faci falta, fins que gairebé et sàpigues tots els versos de memòria, fins que no et calgui obrir el llibre per llegir-los; fins que et ressonin dins teu, com una d’aquelles músiques que no et pots treure del cap, que no pots deixar de taral·lejar, allà on siguis.

Encara que la taral·legis a la teva manera, barrejant versos o trossos de versos, com si fossin un trencaclosques. Dins teu, pots llegir, per exemple “totes les coses tenen/ pous que no veus. / Mai no he dit/ el que tu dius/ que he dit./ Assumir-ho/ em// calma”. Perquè un poemari, un de veritat, no pas un simple recull de poemes més o menys dispersos, és més que un conjunt de poemes. És, en realitat, un llarg, únic poema escrit a peces. Una simfonia de paraules, de versos, dividida en moviments.

Una simfonia que, dins nostre, no tan sols es transforma —es re-crea— sinó que s’ha de transformar i re-crear. Al final, essent com és cada poema essencial —una baula imprescindible en l’arquitectura del llibre de poemes—, és el conjunt el que compta, el que deixa, tot ell, petja en nosaltres; el que se’ns adreça. El que, sense dir-nos-ho, dient-nos-ho sense dir-ho —perquè “sols el buit / sap fer de mare”—, ens ho diu tot; el que ens diu els que ens ha de dir.

És possible que —en el ben poc provable cas que algú m’hagi seguit fins aquí— penseu que, tot i havent dit molt (massa, potser?), he dit ben poc, o no he dit res. Si és així —i segurament teniu raó—, feliciteu-vos i deixeu de llegir aquesta meva anàlisi o visió literària del poemari. I dirigiu-vos directament —i sense passar per la casella del pròleg i de l’epíleg (no pas perquè no siguin bons, que ho són molt, ni perquè no expliquin prou el llibre, sinó precisament pel contrari, perquè diuen tant que convé llegir-los després del poemari) al primer vers. I aneu avançant. Després, quan hagueu llegit i rellegit tot el llibre, quan (us) l’hagueu avostrat, torneu, si molt s’escau, a aquesta meva anàlisi.

Per endinsar-vos el primer que convindria que féssiu és el mateix que ha fet Pons Alorda: despullar-vos del tot, deixar-vos anar. Llanceu per la finestra —o millor, a les escombraries de la història (de la literatura)— tots els vostres a prioris, totes les vostres prevencions, prejudicis i idees preconcebudes. Llegiu-lo com si acabéssiu de néixer —més exactament, de ressuscitar— i tot fos nou per a vosaltres, com si encara fóssiu al Paradís (o a l’Infern, que és la seva altra cara) Perdut.

Com ell, esguardeu-vos ben endins i proveu de recobrar l’infant que viu sempre al fons més fons de cadascun de nosaltres. La criatura meravellada que cada dia descobreix i re-descobreix el món. I que, en fer-ho, vol explicar-ho, exultant, als seus pares. Així que els veu, s’afanya a córrer vers ells i, a cops de cor, amb la veu de la sang —i de l’instint— als llavis, més que dir, canta; més que explicar, esclata en paraules.

La criatura que és, alhora, la nostra versió primigènia, inadulterada, incivilitzada —bestial o salvatge en el sentit original, net, positiu, del terme. La que, per bé o per mal, encara no ha estat afaiçonada o adulterada per les convencions ni les regles, irreprimible i irreprimible. Que, èbria de vida i d’exaltació, diu el que el cor li dicta. Que, per fortuna, encara no ha après que anar-se fent adult significa acostumar-se a la màscara, al personatge que els anys ens van bastint.

Aquest infant que ha crescut però que —amb la follia assenyada dels bojos, que potser fan bitlles però mai deixen de jugar amb elles, que saben que vivim per jugar, per acarar totes i cadascuna de les partides possibles, per més que la majoria les perdem; perquè cada pèrdua és, també, un guany, un guany d’experiència— no vol créixer, que viu tant (i amb tanta intensitat) cada dia que ha viscut mil vides en una mateixa, que necessita morir (una vegada rere l’altre) per viure més —“Em suïcidaré tantes vegades/ que viuré sempre”—, que crema els seus ossos per renéixer de les seves cendres, que sap que la vida i la mort és u, que la vida ho és tot però alhora és no-res —“una cosa viu tan poca estona / i foradada”—, que té tant per donar, i per dir, que, si no ho dóna —i és dóna, tot donant-ho— explota; que, com bé assenyala la cita d’Antònia Vicenç, “si no escrius les paraules t’esclaten/ a la boca”.

I, quan li esclaten, les escriu; les deixa anar, les allibera per alliberar-se, per evitar que l’esclat sigui interior, que li faci més mal —o encara més mal. Perquè la vida és un tot, un tot indissociable, indissoluble, on el bé i el mal, el goig i el dolor, fan la seva partida d’escacs. On vida i mort són germanes. On la vida és paraula i la paraula, vida. On no es viu i s’escriu sinó que es viu i s’escriu; s’escriu per viure i es viu per escriure. L’escriptura ens viu, vivim l’escriptura.

I l’escriure-viure —o el viure-escriure, que no són més que dues maneres de dir el mateix— no admet i barreres ni fronteres. La poesia —i, per tant, la vida— no és com la matemàtica, on dos i dos sempre fan quatre. En poesia, i en tot art, dos i dos mai no fan quatre; de vegades fan dos; de vegades, tres; de vegades, zero; infinit, altres vegades. Si l’art s’afirma, s’afirma negant, negant les matemàtiques, negant el 2 + 2 = 4, negant la univocitat i l’autoritat dels entesos —que no acostumen a entendre (quasi) res.

La poesia esclata com la vida. I quan esclata, quan s’il·lumina dins nostre amb una resplendor que ho cega (i ho nega) tot, hem d’extreure-la, hem de convertir-la en paraula, en poema, en dir indecible. I extreure-la tal com és, sense canvis ni adulteracions, amb l’autenticitat de la sang que travessa, impetuosa, indeturable, els rius torrencials de les nostres venes.

Si la nafra fa mal, si la ferida supura, l’hem de mostrar tal com és, sense desfigurar-la ni —el déu de les mil i una veritats ens en guardi!— embellir-la. Si la poesia és la música i la sang del cor, si (ens atrevim) a agafar una navalla ben afilada i a fer-nos un tall ben profund als canells, no podem esperar que la sang que broti sigui neta i clara, bella i delicada. No, serà cabalosa, tumultuosa, irredempta i arrossegarà amb ella el pòsit dels anys viscuts, de la vida viscuda —valgui la redundància.

Per això, hi haurà qui afirmi —i ho faci categòricament, amb l’arrogància dels que oculten els seus dubtes i la seva incapacitat de veure darrera la cortina de fum d’un suposat convenciment— que la poesia de l’autor de Cala foc als ossos no és poètica; fins i tot, que no és poesia. Que li manca aquell to i aquell toc de bellesa, de música de les paraules, que caracteritza la poesia; que la seva obra és més catàrtica que poètica.

No se m’acudirà pas dur la contrària a aquestes eminències —que han llegir tants i tants llibres sobre poesia que semblen haver oblidat llegir poesia; que han oblidat que la poesia (i l’art en general) entén tan poc de normes com l’estat espanyol de democràcia. Tan sols diré dues coses. La primera, que si aneu a alguna de les seves presentacions i l’escolteu recitar els seus poemes sentireu com és la música de les paraules. La segona, que si la poesia és (o és, només) bellesa, vida i poesia no són el mateix i avancen per camins diferents. I que sí l’art és el mirall del cor i de l’ànima de l’artista, i si la poesia és una de les sublimacions de l’art, Pons Alorda és poeta i sobretot poeta, que escriu amb la sang de les seves venes.

I a les seves venes no hi navega tant la bellesa —la bellesa entesa com a sublimació, com a hagiografia— sinó la vida, aquesta vida que ens enamora i ens fa mal alhora. Aquesta vida on les paraules també esclaten, i es retraten. On la bellesa, si existeix, rau (molt) més en l’autenticitat —en allò que en podríem dir, pam amunt, pam avall, la (seva) veritat— que no pas en la seva aparença o significat.

Per dir-ho en un mot seu, rau en la seva “genuificació” o genuïtat. I per això el “tobogan” és “quilomètric”; la “bellesa”, “tumefacta”; l’“excrement”, “il·luminat”; “el concepte de l’altre / és una enganyifa de merda,/ […] una pijada”. Perquè, per a ell, “els que escrivim/ […] com a alquimistes lamentables, transformem la tifa / del mot en el guinyol hieràtic / del significat”.

Tot i amb això, qui pensi que el poeta escriu així per provocar, per cercar l’ofensa, forçant voluntàriament les tintes, seguint —com fan no pas pocs— la vella divisa daliniana «Què parlin de mi encara que sigui bé!» s’equivoca de totes totes.

És cert —em sembla cert— que la poesia, a més a més de per viure i per dir (i fer re-viure el viure)— li serveix, també, per escopir a la closca pelada dels cretins (i dels no cretins) —“No hi ha res més democràtic que la mediocritat”—, per escopir fora, ben lluny, el que d’altra manera se li podriria dins, però ho és igualment que no tan sols acceptarà, sinó que agrairà que els no cretins (i els cretins) escupin damunt la seva closca no pelada. Perquè sap (sempre ho ha sabut, però ara que ha arribat a l’edat de la mort de crist encara ho sap millor) que la majoria seguirà preferint salvar Barrabàs i no Jesús, al que roba i no pas al que es rebel·la i convida els altres a rebel·lar-se.

S’erren del tot —“existir té un nom/ i aquest s’assembla massa/ a Equivocar-se”, “Sabrem superar/ la nostra condició/ de Bíblia d’errades?”— el que creueu que el seu propòsit és épater le bourgeois. En primer lloc, perquè això és el que voldria el burgés. En segon, perquè ell el que fa és xopar la ploma en la seva sang. En tercer, perquè per més que pugui semblar el contrari, per més que pugui fer la impressió d’incontenible i d’incontingut, no tan sols es conté, sinó que es conté molt —no és per això, potser, que ha escollit el color rosa per al seu volum?. Posa el fre de mà i elimina o poda les paraules o expressions que considera excessives, que poden desvirtuar el vers.

No cerca l’escàndol, l’evita. Perquè, com qualsevol artista de veritat, no vol que es parli d’ell, ni tan sols de la seva obra —i, encara menys, per raons no literàries— sinó ésser llegit (i arribar ben endins). Que la poesia —la seva i la de tots els altres— entri a les cases (i al cors i les ànimes dels qui hi viuen) i no en torni a sortir mai més. Vol, per damunt de tot, que allò que el (seu) cor ha escrit, els cors i les ànimes ho llegeixin —altres cors i altres ànimes; tots els cors i totes les ànimes.

divendres 25 i dissabte 26 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

L’instint. Obra poètica 1962-1993, Josep-Ramon Bach.
Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando.
Filtracions, Àlex Susanna.

Arbre que s’allunyà, Antoni Clapés.
La condició lítia, Carles M. Sanuy.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Arbre que s'allunyà, Antoni Clapés

Fruir el fruit de la vida

De vegades et demanen què diferencia un bon llibre de poesia d’un molt bon llibre de poesia. És obvi que no existeix una única resposta, entre altres raons, perquè els grans poemaris poden ésser —han d’ésser, en realitat— molt diferents, però possiblement ha de complir dues condicions: la primera, que et sacsegi pregonament, que en llegir-lo deixi impacte en el teu interior, que trasbalsi les teves emocions; la segona, que, d’una manera o altra, sentis que aquell volum no tan sols ha estat escrit per a tu, sinó que ja l’havies llegit, dins teu —que ja existia dins teu però que ha calgut que el poeta / torsimany (te) l’hagi escrit / traduït per a tu.

Aquesta doble impressió, tan rara com meravellosa, es produeix immediatament així que et capbusses, en Arbre que s’allunyà, la darrera obra d’Antoni Clapés, publicada per LaBreu Edicions: t’emociona i et com-mociona tant, el sents tan teu, et diu —de fet, més que dir-te-les, te les mormola, en silenci, a cau d’orella— tantes coses que t’hi aferres com si la teva vida en depengués, com si continuar-lo llegint no fos una opció, per a tu, sinó una necessitat; com si et calgués per entendre’t —per entendre’t i entendre el món que t’envolta; com si fos el llibre que, sense saber-ho, esperaves; i, alhora, com si ell, al seu torn, t’esperés a tu.

A tu i —això és el que el fa colossal— a tots els que el llegeixin. A tots, és clar, els que estiguin preparats per llegir-lo, a tots els que tenen l’ànima a punt, a tots aquells —que són molts més dels que diuen i volen— pels qui la poesia i la filosofia no és que siguin ànimes bessones sinó que són una i una mateixa cosa; a tots aquells pels qui, en siguin o no conscients, el plaer estètic i el guany ètic o existencial vagin indissolublement units; a aquells pels qui “la bellesa perdurable” ha de “colpir el fons de les coses”.

La poesia de Clapés és bella, bellíssima, d’una pulcritud i d’una escaiença impressionant, sempre a la (quasi impossible) “percaça del mot precís” que digui, sense dir-ho, per mitjà de silencis, d’espais en blanc, de pauses, de “la remor sorda” que ens permet “ser el silenci / de rere el silenci”, el que ha de dir. Però posseeix, encara, una bellesa major, no (tant) estètica sinó vivencial o cultivadora: el llenguatge és, per damunt de tot, el mirall de l’ànima, de l’ànima profusament llaurada pel solc de la vida; del temps, dels records, de les lectures, de les caminades, de les converses, de les reflexions, autoreflexions i contrareflexions; de l’arbre de la vida —de la vida en el sentit més ampli, ple i (nodridorament) contradictori— que ha anat madurant lentament i pregona dins seu fins a fructificar en aquest magistral poemari.

D’aquest poemari que, més que haver-lo escrit ell, l’ha escrit (i descrit) a ell. A ell i, per fortuna, a tots els que el sapiguem llegir —i, sobretot, re-llegir (i re-crear) ben endins nostre. Llegiu-lo i us llegireu (també) a vosaltres mateixos.

dimecres, 4 d’octubre del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 15 d’octubre del 2017

Altres anàlisis literàries de poesia:

Afollada, Laia Martínez.
Certesa de la llum, Laia Llobera.
Cala foc als ossos, Jaume C. Pons Alorda.

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Recomanacions literàries per aquest estiu

Hi ha llibres que, atrafegats com anem al llarg de l’any —més aviat, del curs: a efectes pràctics als anys, en realitat comencen al setembre, no al gener— els anem deixant a la lleixes per llegir-los a l’estiu. En arribar les vacances, com que la primera, ineludible, necessitat és la de descansar, sovint els posposem, de nou, per al Nadal —i, llavors, les tornem a ajornar per a l’estiu. Per provar d’ajudar-vos a reduir una tal possibilitat, des de Llavor Cultural us oferim (ordenats per gènere i ordre cronològic) una, personal i intransferible, recomanació de llibres per aquest estiu.

Novel·la

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnirud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016), . Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Afollada, Laia Martinez i Lopez (Labreu Edicions, març 2016). Poesia que vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble” —, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir. Dir, però, encara més, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.
Llegint-lo, no obtindrem ni certeses ni respostes, però constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable.

Dietaris, memòries, biografies…

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

Diaris (1962-1967), Ricard Salvat (Publicacions de la Universitat de Barcelona, desembre 2015). Una obra que va molt i molt més enllà de les notes o impressions sobre qüestions teatrals d’un dels millors directors d’escena catalans del segle XX. Una mirada —polièdrica i plena, que es desborda per totes bandes, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu—que ens llega, mercès als seus dots indiscutibles com a escriptor, i amb una claredat i una sinceritat que s’agraeixen d’allò més, la seva visió sobre “l’espectacle de la vida” dels que hagueren de patir la llarga nit del franquisme quan eren joves.
Un document (gairebé) imprescindible per conèixer i entendre la segona meitat del segle XX a Catalunya. Un tresor a conservar ben a mà a la nostra llibreria.

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Miscel·lània

Cartes des de la terra, Marc Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

Assaig i filosofia

Ètica nicomaquea, Aristòtil, traducció i edició de Josep Batalla (Obrador Edèndum, novembre 2015). Una fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques (i ètico-polítiques) més rellevants de tots els temps, d’una pregonesa i (el que encara és més important) d’actualitat increïble, escrita en una prosa neta i definida, polida, accessible i (prou) entenedora, que ens permet acompanyar el filòsof en la seva recerca del “bé summe”: “el […]bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví”.
Una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada.

El meridià de París, Lluís Calvo (Edicions Poncianes, abril 2016). Una obra, venturosament, inclassificable: un assaig, per descomptat, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i, sobretot, tot això, alhora; i, també, per separat. Un viatge humanístic i intel·lectual —d’un digne hereu dels filòsofs antics, d’un peripatètic del segle XXI, que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades— a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees.
Un llibre per a tots els que no vulguin (ni acceptin) quedar-se en “la superfície de les coses”.

Per acabar, una darrera recomanació: en la mesura que pugueu, i al ritme que pugueu —com la poesia, la insuperable i suggerent prosa de Marcel Proust cal assaborir-la i degustar-la a poc a poc, deixant-se seduir, a petits tasts, sense pretendre entendre, ans deixant-se guiar per les emocions i sentiments que desvetlla, fruint-la a pler— aprofiteu l’estiu per (començar a) llegir (o rellegir, si ja ho heu fet) A la recerca del temps perdut, en francès, si us hi veieu capaços, o en alguna de les dues esplèndides traduccions al català que segueixen avançant, la de Josep M. Pinto (Viena Edicions) o la de Valèria Gaillard (La Butxaca). 

divendres, 22 de juliol del mmxvi

Publicat a Llavor Cultural, el 29 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Afollada, Laia Martinez i Lopez

Infecundable desig

Afollada, el títol del darrer llibre de poemes de Laia Martinez i Lopez, publicat per Labreu Edicions aquest febrer, pot provocar, per ell mateix, tant adhesions indefallents com rebuigs viscerals. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests prejudicis es deuran a la desconeixença del significat del mot, que tan poc té a veure amb la primera reacció immediata que —per proximitat a una altra paraula molt més usual, que descriu barroerament l’acte sexual— provoca, en un o altre sentit. Reacció, això no obstant, que fa difícil pensar que sigui casual; que no s’hagi previst en escollir el títol.

Per fortuna, el poemari —que, per a aquells que tingueu mandra de cercar el terme al diccionari, es podria haver titulat A-fillada— defuig de ple aquest possible voluntat provocativa (que, com s’ha demostrat en un malaurat cas recent ben poc té a veure amb la creació artística) i va molt més enllà. La poetessa de Berga vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble”—, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir.

Dir, però, sobretot, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.

I mitjançant els seus versos, que ploren sang però, alhora, són punyents com ganivetades —“El meu cor vol ser el carnisser que ha d’escorxar-me”—, es diu i es des-diu; es fa i es des-fa; i en des-fer-se (en pugnar per alliberar-se d’un dolor que res ni ningú no pot amansir ni compensar; que únicament els que l’han viscut en la seva pròpia carn poden compartir i com-patir), assaja de re-fer-se.

De tornar a ésser la que era abans de sofrir el cataclisme que li ha esbotzat el cos i l’ànima; que ha convertit el cos (deu de goig, receptacle de plaer que extrema els sentits, els sublima i ens atansa a la divinitat) en font de dolor, en productor i producte de dolor, en sembra de desesperació; en un pou que a l’hivern prometia aigua dolça i clara i que la primavera ha assecat, deixant tan sols rastres de sang i de dany: “el ventre no em tornà font, sinó tartera” (pàg. 53).

Dany i desesper —afollada follia— que crema i fa sagnar, que l’acosta i l’agermana amb la mare; amb la seva mare, perquè ella si va ésser (mare) i ella (encara) no: “la mare esdevingué en màrtir, / i el seu idil·li trabucà en mi”; que recorda, enyora, estima i entén com mai: “He tibat el fil d’aquell mocador tacat que vaig robar-te / mentre dormies a l’espera que jo m’adormís”.

Amb la qual dialoga com si, tot d’una, la catàstrofe que l’ha buidada del tot, que l’ha capgirada com un mitjó impossible d’apedaçar —“la que torna / essent una altra -natura morta”—, hagués restablert, com a (insuficient però imprescindible) compensació de tant de patiment, el cordó umbilical que l’unia amb  ella; que, sense saber-ho, mai no s’havia romput del tot. Amb la seva mare i amb totes les mares. I, alhora, amb totes les dones.

Perquè les dones saben, des de temps immemorial, que són filles del pecat, que damunt d’elles, i només damunt d’elles —l’home (per més que es cregui el rei de la creació) és, sempre, un infant irresponsable—, caigué la culpa de trencar l’únic manament, la prohibició darrera (o, més aviat, primigènia) —“collir la poma -girar la mola”, però no saben, fins que s’hi troben, que a voltes la satisfacció del plaer —“la cova entre les cuixes / on hi guardo els pecats”— comporta, com a torna, exposar-se al dolor que no te remei: “La sensació / de ser la serp al teu jardí i menjar la fruita / -és tremenda”.

Si a Ausiàs March «sobresdolor [l]’ha tolt l’imaginar», a Laia Martinez el zenit del dolor li ha tallat les ales —“se t’ha afollat el ver desig / […] en allargar el braç per tombar el niu”— que la duien a volar, a somniar el fruit beneït de la comunió exaltada dels cossos —“L’escalada del desig fins al cim d’ebullició”—, de l’amor consumat que pren, dóna i fa, que genera i altifica.

Però, dissort de les dissorts, la barca de l’amor s’ha acabat estavellant contra (un d)els somnis  quotidians de les dones: “sóc el sòl infecundable, / […] i a dins del ventre només m’hi arrela / un no-res infinit”. I un tal sobresdolor no se’l pot guardar a dins, ja que explotaria i la faria explotar, i li cal cridar-lo als quatre vents —“Crido esgarips a cor obert”—, esventar-lo, perquè no hi ha ni hi pot haver consol, però si que cal alliberar-se’n mitjançant una purga catàrtica; perquè només aquesta mena d’alliberament permet albirar una unça, encara que sigui boirosa i llunyana, d’esperança: “ets tots els mots / que no m’invento / però que em fan ser-me / quan te’ls escric”.

Llegint Afollada no obtindrem ni certeses ni respostes —com no podem esperar trobar-ne en cap ver poemari, on el poeta posi (i exposi) el seu cor i el seu esperit al nu— però si constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable, de comunicar l’incomunicable, de dir l’indicible. I allí on ella diu, sense dir-ho, el que no es pot dir, a nosaltres ens cal callar —i llegir-la.

diumenge, 22 de maig del mmxvi

Publicat a Sonograma Maganize, el 29 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria per Sant Jordi

 Un altre Sant Jordi és possible (i imprescindible)

Fa no pas gaire, Ricard Ruiz Garzón es demanava a El Periódico si “un altre Sant Jordi és possible”, i oferia les seves alternatives al Sant Jordi dels darrers temps, on, per desgràcia, sembla que compta més el qui que no pas el què: si el llibre l’ha escrit una persona coneguda (no diguem, ja mediàtica) que no pas si és un llibre literàriament valuós.
Cada any, per Sant Jordi, fa la sensació que  hi hagi pocs llibres per triar, atès que la majoria dels mitjans es limiten a parlar d’una desena de llibres i a pronosticar que algun d’ells serà el més venut. I, és clar, com que els altres no se’n parla, s’acaba convertint en una profecia autocomplerta.
És per això, perquè estem convençuts que un altre Sant Jordi no només és possible, sinó del tot imprescindible, que, des de Núvol, faig la meva pròpia (i, per tant, intransferible) selecció se llibres que he pogut llegir des del passat Sant Jordi fins ara i que considero que posseeixen una qualitat literària destacable.
Dins de cada gènere, els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.
Gaudiu-los! (Ens farà molt contents si feu servir l’apartat de “comentaris” per fer-hi les vostres aportacions).

Novel·la


L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol 2015). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

El nedador del mar secret, William Kotzwinkle, traducció Yannick Garcia (Navona Editorial, octubre 2015). Una breu, intensa, colpidora, poètica novel·la, que t’impacta com ho fan ben pocs llibres. La seva tan reeixida mescla entre bellesa, plasmació de sentiments i dolor el converteix en un imant, se’t fa tan proper, tan teu, el sents tan agusadament propi que no el pots deixar. I et preguntes, inevitablement: «Com és possible que no hagués sentit parlar mai abans d’aquesta novel·la tan pregonament humana i emotiva?».
Una petita i meravellosa miniatura en prosa.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre 2015). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

 

La filial, Serguei Dovlàtov, traducció de Miquel Cabal Guarro (LaBreu Edicions, gener 2016). Una diàfana mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària. Hi retrobem algunes de les característiques definitòries del magnífic escriptor rus —l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou, o, si més no renovat: el de l’amor.
Una veu narrativa personal i intransferible que no ens podem permetre el luxe de negligir.

La confessió de la lleona, Mia Couto, traducció Pere Comellas Casanova(Edicions del Periscopi, febrer 2016). Una novel·la fascinant, inquietant, seductora, immediatament atractiva, que ens convida a un inoblidable viatge al més enllà que no és —ni molt menys— només geogràfic, sinó, sobretot espiritual. Un viatge que és fàcil emparentar amb el realisme màgic sud-americà però que, segons el meu parer, té molt més de real —de tocar tan peus a terra, d’escoltar de tan a prop la Natura, que és la terra i la Natura qui parla— que no pas de màgic. D’una realitat primigènia, no adulterada, on l’home viu en, per i per a la Natura. On l’home és per la Natura.
Una faula que converteix el llenguatge (gairebé) en protagonista.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Dietaris, memòries, epistolaris

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 
Els burgesos són sempre els altres, Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— obra, que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Poesia

Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot (Cafè Central / Eumo Editorial, febrer 2016). Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït tots els jos, que els ha mesellat o anyellat que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser.
Si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren del risc a la renuncia a ésser i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?

Assaig

La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx, traducció de Marta Rebón  (Raig Verd, març 2016). La plasmació que, tot i que potser només sigui de vegades, el Premi Nobel de literatura l’encerta de ple. L’escriptora nascuda a Stanisławów no tan sols sap escriure, i fer-ho molt bé, sinó que té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si volem arribar al fons del fons, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.
Si creieu, encara, que l’assaig no està fet per a vosaltres, llegiu Aleksiévitx.

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

dimarts, 19 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La filial, Serguei Dovlàtov

* Quan a algú li demanen una idiotesa, sempre el tracten de professional.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 22)

* És una ximpleria tenir més d’un Rembrandt en un mateix lloc.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 28)

* Tota situació ha de tenir una petita dosi d’absurd.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 31)

* Llibertat més joventut acos­tuma a ser el que es diu amor.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 42)

* Vet aquí la genialitat de Walt Disney. Va ser el primer de detectar les semblances entre homes i animals.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 48)

* Perquè tots plegats som només el que sentim que som.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 51)

* A les dones no els agraden els que demanen. Humilien els que pregunten.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 51)

* En general, és més fàcil callar en un tren en marxa.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 55)

* Jo callava perquè vinc de família pobra.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 60)

* Un home sincer no pot escoltar la seva veu.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 68)

* Tots sabem el dolor que provoquen les paraules que no es diuen.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 79)

* El calendari de l’any passat enguany no val.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 80)

* L’elegància és una forma de bellesa de carrer per a les masses.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 92)

* La ironia constant és l’arma preferida dels indefensos i, sobretot, l’única que tenen.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 92)

* Una persona que fa preguntes constantment, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 98)

* Amagar l’amor és encara més difícil que simular-lo.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 105)

* El silenci és garantia de vida. I el crit, per tant, mata la darrera esperança.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 109)

* El geni no es contraposa a la multitud. El geni es contrapo­sa als artistes sense talent.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 122)

* Si beus el que toca, després encara estàs més trist.
Serguei Dovlàtov, La filial, traducció de Miquel Cabal Guarro, LaBreu Edicions, 2016, pàg. 131)

Categories
Notes de lectura

La filial, Serguei Dovlàtov

Oh folla amor

Hi ha escriptors que , per la raó que sigui, són considerats de culte i, en base a aquesta consideració, són tractats d’una manera diferent, en general, com si el seu destí fos el de restar reduïts exclusivament a les minories, als iniciats, als que tenen un paladar més selecte o delicat. Potser en un primer moment una tal etiqueta resulta beneficiosa per a l’autor, però crec que, al llarg termini, acaba per perjudicar-lo, convertint-se en dissuasiva, allunyant una bona part dels lectors que podrien assaborir la seva obra.

És per això que cal destacar la fortuna que suposa que LaBreu Edicions no hagi caigut en aquesta temptació a l’hora de fer arribar a casa nostra, en l’esplèndida i acurada traducció de Miquel Cabal Guarro, la literatura de Serguei Dovlàtov. I, a més, que ho hagi fet amb tant de convenciment: quatre dels setze volums de la seva col·lecció “la intrusa” publicats fins el dia d’avui van ésser escrits per aquest tan atraient autor rus.

El darrer, que arribà a inicis de febrer a les llibreries, La filial (Filial), és diàfana una mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària que desconeixíem o coneixíem poc. Perquè hi reconeixem algunes de les característiques definitòries de l’escriptor —entre elles, per fer-ho ras i curt, l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou: el de l’amor.

Per més que Rússia, tant la que visqué mentre hi era com la que ha emigrat amb ell —“El nostre tema és Rússia i el seu futur. Del passat ja està tot ben clar. Del pre­sent, encara més: vivim a l’era dels dinosaures. Pel que fa al futur […] n’hi ha molts que fins i tot consideren que […] com el dels crancs, és anar enrere”  (pàg. 10)— segueix essent l’eix central de les seves preocupacions, en aquest llibre és la sobtada aparició de Tàssia, un antic amor de joventut, el que esdevindrà la força motriu de les seves vivències i records.

Perquè, igual com Dostoievski no podia creure en Déu però hi voldria creure, Dovlàtov (en aquesta ocasió, —mal— camuflat sota el cognom de Dalmàtov), voldria no sentir res per ella —“No desitjo vo­ler-te. O, més aviat, no vull desitjar-te. Recorda que em vas destrossar la vida” (pàg. 66); “de cop i volta, havia aparegut aquella dona desequili­brada, […].. Havia introduït una desmesurada dosi d’absurd a la meva vida. Havia remogut un passat que feia temps que estava oblidat. I tot plegat em feia patir… (pàg. 129)—, però no pot evitar-ho: “La Tàssia semblava que s’hagués enfilat a la meva vida i n’hagués il·luminat els racons” (pàg. 92).

En primer lloc, per l’innegable atractiu i carisma de la vella companya. En segon, perquè (re)trobar-la li permet rememorar els temps que ja han passat; aquells temps que han quedat enrere per sempre més —“Saps què és el més important, a la vida? El més impor­tant és que de vida només n’hi ha una. Quan passa l’instant, ja s’ha acabat. Ja no tornarà” (pàg. 118)— i que tan sols la literatura (la creació artística, en general) pot maldar per recuperar (i fer reviure).

Però, per damunt de tot, perquè llavors es trobava tan i tan lluny de la seva terra, gairebé gosaria dir que convertit no ja en un estrany sinó en un emigrat d’ell mateix —“Ja fa vint anys que em desperto amb una ganyota de fàstic en una cara descuidada” (pàg. 9)— i se sentia tan desorientat i dessituat —“Què vol dir, tot plegat? Qui sóc, d’on vinc? Què m’ha dut fins aquí?” (pàg. 30); “De vegades em preguntava: «I després, què?». I no tenia resposta. Intentava no pensar en el futur” (pàg. 111)— que tenia la sensació d’haver-ho perdut tot. O quasi tot: “La llengua russa és l’única riquesa que tenim” (pàg. 54).

I a qui ho ha perdut tot li cal, ineludiblement, algun lloc, per més fràgil, inestable o perillós que sigui,  on aferrar-se: “Estimar aquella dona era tot el que em quedava” (pàg. 127).

Perquè, com molt i molt bé sabia Ausiàs March —«Oh folla amor, malament se arrisca/ qui per virtuts vol amar nulla dona:/ sa qualitat i el lloc la fan ser bona,/ car, en raó, ¿qual sera la que hi visca?»— quan el món ha esdevingut una casa de bojos sense prou cel·les per tancar-los a tots, exigir raó és follia: “En la lluita contra l’absurd cal actuar així. La reacció ha de ser igual d’absurda” ( pàg. 82).

I segurament és per això, també, que la millor solució és recórrer a l’humor: “la ironia constant és l’arma preferida dels indefensos i, sobretot, l’única que tenen” (pàg. 92). I en quant a això, els diàlegs i les descripcions dovlatovianes, amarades d’una certa aroma del més exquisit marxisme (el de Groucho), no poden ésser més exquisides i hilarants: “La cosa que més odio després dels comunistes són els anticomunistes…” (pàg. 122); “L’any 1946 va escriure la novel·la Victòria. No s’hi mencionava el nom de Stalin. El Generalíssim va quedar tan sorprès que va condecorar-lo. (pàg. 25).

En definitiva, un llibre que farà ben contents als fidels seguidors de l’autor de La maleta però que, alhora, permetrà que alguns dels lectors que no el coneixien s’hi aficionin i s’afanyin a demanar més obres d’aquest sempre inclassificable i benvingut escriptor rus.

dimecres, 10 de febrer del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons