Categories
Notes de lectura

Boscana, Laia Llobera

Boscana, Laia Llobera

Bastim el món, fem-lo (ben) nostre

Segurament, una de les manera de distingir els poemaris dels simples reculls de poesia —que de tot hi ha, en la generosa vinya del senyor de la poesia catalana, des de raïm de primera qualitat fins a raïm premsat i repremsat, i no sempre disposem dels enòlegs que ens calen per diferenciar-los— sigui fixar-se atentament en el primer poema del llibre: si aquest és no tan sols un molt bon (i bell) poema, situat al llindar per aquesta raó, sinó que és, també un pòrtic que, al mateix temps, precedeix, obre i sintetitza l’obra, una clau d’entrada que ens ofereix clarícies, que ens permet accedir al poemari amb un bon peu, podem pensar que és un poemari, un tot conjunt, inseparable.

Si obrim Boscana, de Laia Llobera, Lleonard Muntaner Editor, octubre del 2018, que obtingué no fa pas gaire el premi de poesia mediterrània Pare Colom, i llegim el primer poema —“abans que la font perdés l’aigua / teixíem tots els salms / cantàvem com els avis / pledejàvem a les valls/ […]— és possible que d’entrada no hi sapiguem veure el què; que, fins i tot si el llegim, a poc a poc, paladejant-lo, paraula per paraula, recitant-nos-el, tres, quatre o cinc vegades (com cal fer amb qualsevol vers, per fer-lo nostre, per fer-lo entrar ben endins, per encarnar-nos-hi) no se’ns desvetlli —almenys, que no se’ns desvetlli gaire; que creguem, erròniament, que no ens ha arribat.

Sobretot si hem tingut la bona pensada de deixar per al final tant el pròleg de Lluís Calvo com l’epíleg de David Fernàndez i ens hi hem capbussat amb la mirada neta i incondicionada que, tota la literatura, però que encara més la poesia, requereix —per no dir, exigeix. Si hi hem entrat com si fóssim nadons que volem gaudir del plaer incomparable de descobrir el món una i una altra vegada. Si hem decidit que siguin únicament les nostres sensacions, impressions i sentiments els que ens guiïn en aquesta màgica aventura de la lectura (poètica), reservant els textos tan il·luminadors que acompanyen el llibre per a més endavant.

Si anem llegint, llegint, rellegint i tornant a llegir la resta de poemes i, en acabat, recobrem de nou el primer, ens semblarà impossible que en la lectura inicial no hi hàgim vist el que ara veiem; que veiem no!: que lluu, brillant com el sol del migdia quan el vent ha esbarriat tots els núvols; en retornar-hi, comprovarem, meravellats que ens parlava directament a nosaltres, se’ns adreçava amb una veu pura, neta i clara, però el que succeïa és que encara no el sentíem, que havíem llegit la lletra però no la música que acompanyava (i justificava) cada paraula, que l’autora de Certesa de la llum ens convidava a un ball però encara no ens havia ensenyat les passes de la seva dansa. Perquè, en poesia, de la mateixa manera que no existeixen els sinònims, cada paraula és (en el seu dir i en el seu sentir) insubstituïble.

Sabrem (més aviat, se’ns farà avinent o present) el perquè —que, per descomptat, no avançaré; en primer lloc, perquè crec que és preferible no fer-ho; en segon, perquè Calvo i Fernàndez aporten molta més llum de la que podria aportar jo— de cada mot: abans, font, aigua, salms, avis, llengua, arbres,mans, cimalls, terra, dits… Com se’ns farà avinent, amb aquella certesa incerta que (ens) brolla del més endins de l’endins i que tot ho endevina quan descobrim el doll que s’ocultava entre les herbes, perquè aquest primer vers i només aquest primer vers calia escriure’l en un temps verbal passat: teixíem, cantàvem, pledejàvem, parlàvem, escrutàvem, moríem…

Perquè, i aquí si que goso aportar alguna clarícia que inciti el lector, és des d’aquest temps pretèrit, des d’aquest “abans” que cal partir, precisament perquè, com ens indica el segon vers, “res no és abans”, perquè som en l’ara; en un ara, en un “avui”, que necessita tenir present l’abans —“caldrà […] / preguntar què hi havia / com era tot/ antany—, perquè som, i és bo que siguem, els fills del nostre passat, però que també necessita oblidar-lo; conèixer-lo tan sols —“el silenci de les pedres / origen i final”— per poder-lo superar, per poder bastir el nostre present, la vida nova que hem de forjar-nos per (i en) nosaltres; en una vida que hem de fer nostra des del començament, des de l’arrel —des de l’arrel de l’arrel, fins i tot, diria.

En una vida boscana, natural, terrenal, aferrada i fonamentada en la natura: “en tu flueix el bosc”; “i el cos es torna tronc / la túnica, branquell, i el vol de la paraula / es bada                  ocell”; “tot brolla i mor / dins del bosc”; “boscana / la llum que s’arrela a la terra”. Un retorn (som natura, som arbre, som terra, som branques, som fulles, som corriol, som roques…) a allí d’on venim per recordar qui som, per retornar al que érem, a l’essència primigènia, al que mai hauríem d’haver deixat d’ésser. A la vida que neix, creix, es fon i es con-fon —“nuats a la terra”; “la llum […] s’arrela a la terra / s’infiltra a la roca”; “un pensament de fulles”— amb la natura.

Amb la terra (la font, les valls, els núvols, els cimalls, la fusta, les pedres, les rels, el(s) roure(s), l’aljub…) que és la nostra mare i el nostre pare alhora. Que és un mestre, un model de senzillesa i d’essencialitat —“aprendre del llenguatge / de la brisa / la ruta dels ocells”— però, també (i alhora) de rebel·lió, de transgressió —“després de transgredir”—, d’autofonament, d’autocreació, d’afirmació personal, de la vida i del món que hem de construir (i re-construir) al nostre gust i antull —“després de fer-se anhel”—, per a tothom però sobretot per a nosaltres: “som trenta-mil i una veu / una sola veu”.

Perquè tot acaba i tot (re)comença, perquè tot torna i retorna (“ahir les llunes d’aigua / t’eren abeurall”) però és a nosaltres —a tots i a cadascun de nosaltres, perquè si no ho fem nosaltres ningú no ho farà, perquè tan sols en avançar fem aparèixer (i créixer) els camins sota els nostres peus— que ens cal bastir i re-bastir la vida i el món: “ara / que la terra ja creix lliure / cal anomenar-la / ajaçar-s’hi de nou”.

divendres, 2 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries d’obres de poesia

 
 


Aquesta anàlisi literària de “Boscana”, de Laia Llobera” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Laia Llobera als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

Per a qualsevol Club de Lectura, comptar amb l’autor per poder comentar la seva obra amb ell és un privilegi fantàstic, un enorme enriquiment de l’experiència lectora. I, potser, encara més quan es tracta d’un poemari que —quan té la vàlua que ha(uria) de tenir—, acostuma a donar lloc a majors possibilitats d’interpretació i qualsevol cop de mà de la mare de la criatura és molt benvingut.

Fotografia: Ester F. Matalí, 2015

Ahir al vespre, als Amics del les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, Laia Llobera, amb la seva amabilitat, el seu caràcter obert i transparent i la seva generosa predisposició, va fer patent que els grans escriptors són, també, grans grans persones: «Així com se coneix els petits per lo que mosseguen els grans, se coneix als grans per la generositat amb què tracten els petits», escrivia Narcís Oller a Caterina Albert en una carta de l’any 1903, segons podem llegir a les Memòries de l’escriptor de Pilar Prim. I són, per damunt de tot —i això no pot ésser més d’agrair— modestes, properes i accessibles.

Des de la lectura del primer vers de Certesa de la llum —que copio a continuació— mostrà a tots els assistents no tan sols la raó, el sentit i la funció del seu esplèndid i tan ambiciós poemari —que prova d’abastar amb les sempre limitades crosses de les paraules allò que és conscient que mai no podrem abastar (una explicació del cosmos que ens permeti saber d’on venim i, per tant, de qui som)—, sinó, alhora, la cabdal importància que concedeix a poder-lo compartir amb els lectors, d’una manera tan àmplia i esbatanada com sigui possible.

Perquè, tenint ella ja clar d’entrada —com ho palesa l’ús del temps verbal escollit, “voldries”, del primer mot del poema (i del poemari)— que el propòsit que pretén és únicament a l’abast dels déus i no pas dels homes, i sabent que els humans per entendre’ns ens cal l’ajuda de les ales de les paraules —i aquestes, com les d’Ícar, se’t desfan entre els dits així que goses atansar-te al fulgor de la divinitat o l’eternitat— i no ens podem comunicar o entendre mitjançant els pensaments, com segurament ho farien els déus si existissin, obrir els poemes a una pluralitat d’interpretacions i significacions és, no ja convenient, sinó necessari —per no dir imprescindible.

Fou per això, pel seu interès per descobrir o indagar plegats, per avançar en el coneixement del que no (ens) és possible conèixer, per obtenir el besllum del que percacem —en debades, però, alhora (i paradoxalment) donant sentit a la nostra existència—, que agraïa amb tanta afectuositat com interès les lectures individuals dels diversos assistents, que amb les seves aportacions, per al·luvio, donaven major gruix i volum als seus versos; que, per dir-ho en paraules entenedores, els completaven.

I els engruixien —o els completaven, en la (menuda) mesura  en que això sigui humanament possible— en entendre o explicar-se l’emoció, sensació o reacció que cadascun dels presents sentí en llegir (i re-llegir; i en fer-ho, pensar i re-pensar) els versos del seu llibre de poemes. Començant per l’inicial que, com s’esdevé en els poemaris que en mereixen la qualificació —massa sovint no són més que un aplec casual (que no causal, que és com haguera d’ésser) de versos— és la clau de volta de la resta de llibre.

Primer vers que és, com confirmà l’autora, el senyal d’advertència que col·loca, al frontispici de la seva obra, dient, sense dir-ho: «Viatger poètic, això és el que trobaràs si vols aventurar-te a compartir amb mi la meva experiència literària; malgrat tot, m’hi vols acompanyar?».

I els que van assistir a la vetllada d’anit als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, no tan sols ho volgueren, sinó que, mercès a la màgica combinació de la seva traça lírica i a la seva afabilitat, en varen tornar no només culturalment i poètica més rics, sinó, molt contents de tan grata companyia.

Tant que, sens dubte, quan publiqui un nou poemari, se sentiran més que joiosos de tornar a emprendre un nou viatge amb ella.

dijous, 14 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

Certesa de la llum, Laia Llobera

Si provéssim de definir un gènere tan mal·leable i evanescent com el de la poesia, potser podríem indicar que és l’art de (provar de) dir en paraules el que no es pot dir (en paraules); l’art d’aprehendre l’inaprehensible. L’art, màgica, de lluitar contra l’impossible.

Amb Certesa de la llum, Labreu Edicions, març del 2014, Laia Llobera posa de manifest que el simple fet de proposar-s’ho, de posar al servei del que es vol una encertada combinació de capacitat, traça, esforç i perseverança, si no permet superar tots els límits i saltar totes les barreres, almenys sí que ofereix l’oportunitat d’acostar-s’hi tant com sigui possible; que el primer pas per arribar allí on vulguis anar consisteix en convertir una de les més cèlebres divises del Maig del 68 en el teu far: “Soyez réaliste, demandez l’impossible”.

La seva és, sens dubte, una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. És una autora que mira cap enfora des de dins —“la vida et viu”, (pàg. 31)— i cap a dins des d’enfora: “has fet un freu de tu”, (Íd.); que assaja de conèixer el món tot coneixent-se. Que es proposa “indagar”, (pàg. 67), anar més enllà —“furgo en l’aire”, (Íd.), que no es conforma amb el que es veu, amb les aparences, sinó que vol arribar al fons de tot; no en té prou amb la contingència, amb el que és efímer o accidental, canviant, sinó que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, (pàg. 45), la substància o l’essència.

No allò que sembla, sinó el que és: “Buscaves la llavor de les essències”, (pàg. 62); “Voldries abastar/ […] l’esclat infinit/[…] fragments/ de l’essència”, (pàg. 13). Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible. El màxim a què podem aspirar, doncs, “per les comes de la incertesa caminant, abraçats al laberint”, (pàg. 25), és a atansar-nos-hi, a obtenir alguna imatge, un reflex, una besllum de clarícia: “res      no posseeixes”, (pàg. 33). I fer-ho, sempre, en moviment: “tan sols en el curs avancem/ tan sols fent camí/ collim flors”, (pàg. 75).

Llobera, perquè sap molt bé que en poesia el mitjà és el missatge, però que precisament per aquesta raó el mitjà mai no es pot imposar al missatge, treballa amb molta cura el llenguatge, se submergeix de cap “al llac de les paraules”, (pàg. 19), poleix fins als seus límits “la matèria narrativa”, (pàg. 26), la sotmet a un constant i successiu procés de depuració —“a poc a poc necessites/ dir molt menys/ a poc a poc el      silenci/ et vivifica”, (pàg. 76)—, amb l’objectiu de menar-la a la seva arrel més pura i despullada —a la mateixa essència textual que cerca en el contingut—, prescindint de tot allò que li és sobrer: signes de puntuació, articles, conjuncions…

La seva meta sembla ésser, doncs, assolir una síntesi absoluta, tant en l’aspecte formal com temàtic, cercant de dibuixar —o, més aviat, esbossar— sobre el llenç del paper allò que resta quan s’ha anat eliminant tot el que era superflu, tot allò que no era del tot imprescindible; anant al fons de tot: a la cosa mateixa, per expressar-ho en termes platònics.

I dic, “dibuixar” perquè com bé remarca Antoni Clapés al seu oportuníssim pròleg sintètic, per “la particular disposició tipogràfica d’alguns versos […] [el lector] no es podrà estar de mirar el volum, inicialment, com si fos una pintura o una partitura de mots”, (pàg. 5).

Una distribució que, segons el meu parer no tan sols té una funció estètica o visual, sinó —també i tan important com aquesta— poètica; ofereix la possibilitat d’una doble o triple lectura: el vers en un primer moment fa la impressió de dir una cosa (una sola cosa), però en enllaçar-la amb la paraula que s’ha separat tipogràficament o amb el vers posterior, ens en diu una altra. I totes dues —i heus ací gran part de la seva força, i del mèrit de la poetessa— són vàlides; vàlides i complementàries, enriquidores.

En definitiva, aquest tan recomanable poemari —que crec que traspua una poderosa aroma del gran Salvat Papasseit, tant des del punt de vista formal com textual: “la sínia, la grua     l’estel”, (pàg. 17)— constitueix la constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

dimarts, 13 de maig del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons