Categories
Notes de lectura

Meditacions en el desert (1946-1953), Gaziel

Meditacions en el desert (1946-1953), Gaziel

Abans no sigui massa tard

De la mateixa manera que, malgrat el que alguns personatges amb ànima messiànica ens ho vulguin fer creure, no hi ha (ni hi pot haver) polítics imprescindibles, tampoc no hi ha (ni tampoc no hi pot haver) llibres imprescindibles, llibres que calgui llegir, el que sí que hi ha (almenys, hi pot haver) és tant polítics com llibres convenients, fins i tot, molt convenients; llibres que, hagin estat escrits quan hagin estat escrits, tot d’una sorgeixen amb força, com si demanessin el seu dret a ésser llegits, a fer sentir la seva veu tan oportuna i escaient.

En aquest temps que vivim —més aviat, sobrevivim (si no sestegem)— a Catalunya, on ens trobem al bell mig d’un impàs que no tan sols fa la impressió que tots (o quasi tots) hi han entrat amb el peu canviat, on no saben si han de ballar o tocar ells la música, on sembla que tots han optat —atès que decidir no seria el terme adient— per seguir l’exemple rajoyista d’anar deixant passar el temps com si el temps per ell sol ho acabés posant tot al seu lloc, quan ens mantenim en un mar de dubtes, quan els nostres representants polítics, tant els d’un costat com de l’altre, ens tracten com si fóssim criatures, sense respondre cap de les nostres preguntes (per què es va suspendre la república?, per què es va acceptar la dissolució del govern i les eleccions del 21 de desembre?, per què seguim jugant al gat i a la rata si el gat ja fa gairebé un any que va caçar —i empresonar— la rata?), submergir-se en Meditacions en el desert (1946-1953), l’altra editorial, setembre del 2018, és tan i tan adient que pràcticament t’agafen ganes de dir que hi ha excepcions, que hi ha obres imprescindibles.

Adient, molt i molt, adient, a més a més —i crec que aquest és el seu major, imperible, valor—, per als dos costat de la balança, tant pels que pensem que la nostra terra tan sols pot sobreviure deslligada d’Espanya com pels que creuen que cal seguir-hi units; i tant pels que hi vivim, pels que, amb totes les limitacions que calgui reconèixer —si en fa, de temps, que la informació és opinió (quan no, directament manipulació)— experimentem de primera mà el que passa a Catalunya, com pels espanyols —si ho preferiu, per a la resta dels espanyols—, per als que ho veuen de lluny i a través dels ulls dels altres.

Fins a tal punt és —o em sembla que és— així que tant de bo alguna editorial coratjosa tingués la bona pensada d’editar-lo en castellà, perquè no tan sols permetria veure, també als d’allà, el que no volen veure sinó que, el que és més important, encetaria un debat, aquest sí, imprescindible. I l’iniciaria des del punt de vista d’un català del segle XX que volia que Catalunya i Espanya seguissin avançant plegades, però que veia —més aviat, preveia— que si l’esperit espanyol (o sigui l’esperit de Castella, que havia acabat per monopolitzar l’esperit d’Espanya) no canviava, no s’europeïtzava, i ho feia radicalment, l’entesa sí no era impossible era, almenys, impracticable. Perquè Catalunya i Espanya / la resta d’Espanya no tan sols eren dissemblants sinó contradictòries, per no dir oposades.

Perquè, per damunt de tot, molt per damunt de tot, el que ens ofereix Gaziel en aquesta magna obra seva és una visió que, tot i essent personal, molt personal —si l’obra d’un autor, de qualsevol autor, però encara més quan es tracta d’un pensador, d’un analista, no és personal, no és la seva obra, potser millor que la conservi en un calaix— és no tan sols objectiva (si més no, tan objectiva com ho pot ésser qualsevol mirada) sinó, sobretot, lúcida.

Ens ho adverteix Jordi Amat al seu pròleg, fent esment de bon començament del pensament “lúcid i original” (pàg. 11) de l’autor de Sant Feliu de Guíxols, però la seva lucidesa —i la seva exigència de lucidesa per als altres és no tan sols omnipresent al llarg de l’obra —“Si […] mireu [les coses] de prop i amb lucidesa” (pàg. 85); “el més astut i clarivident dels britànics” (pàg. 118)— sinó que, en certa manera és la seva ànima motora: només ens en podrem sortir (sigui quina sigui la sortida que acabem assolint) si som, tots plegats, lúcids i clarividents, si mirem la realitat de cara, amb els ulls, els cors i els esperits ben esbatanats.

I esmento els esperits perquè el que més destaca de Meditacions en el desert és la seva profunda, detallada, incisiva, exploració o dissecció de l’esperit espanyol; en realitat, de l’esperit castellà que, per empenta seva i per inèrcia o passivitat dels altres, ha acabat fagocitant el de la resta de les nacions o sub-nacions espanyoles. A través d’aquesta obra, que per raons que no requereixen explicació es va publicar mutilat en la seva primera edició, Gaziel ens llega, mercès a la seva lucidesa excepcional, no tant les seves meditacions sinó un diagnòstic, dolorós i adolorit, de l’Espanya (i de la Catalunya) del seu temps.

Una Espanya del seu temps que, malgrat de l’avantatge que ha suposat la substitució de la dictadura per la democràcia, és, exactament la d’avui. Perquè si Catalunya, o, si més no una part important d’ella, ha anat —per bé o per mal, això ja depèn del punt de vista— evolucionant, ha anat veient que no pot seguir com està, a (la resta d’)Espanya tot segueix, si fa no fa, igual. Tan igual que, llegits avui, els seus apunts (més o menys) diarístics fan esfereir.

Fan esfereir perquè el que ell hauria volgut és que la seva veu lúcida i previsora hagués estat no tan sols escoltada —com ja reclamava Joan Maragall l’any 1898— sinó, sobretot, tinguda en compte, que el seu crit d’auxili, el seu SOS desesperat no fos inútil, no caigués en el buit, com, per desgràcia, ha acabat succeint.

Per fortuna, encara som a temps d’escoltar-lo, d’escoltar-lo i de reflexionar. Principalment tots aquells que, tant aquí com allí, haurien de demostrar que mereixen la denominació d’intel·lectuals, d’aquells que se suposa que han de veure-hi (molt) més clar que nosaltres, i a qui, per tant, hauríem d’exigir que posessin la seva (teòrica) superioritat i alta perspicàcia no a una cega i submisa disposició d’algun dels dos bàndols en conflicte, com a adotzenats i infructífers proveïdors de munició propagandística, sinó que, situats au-dessus de la mêlée i amb la màxima objectivitat possible, convertits en fars lúcids, clarividents i il·luminadors, complissin la seva tan essencial (com ara mateix teòrica) funció orientadora.

Senyors i senyores (presumptament) intel·lectuals d’aquí i d’allí, només en les guerres hi ha trinxeres, en els debats de pensament, possibilitats (i, el que és més important, oportunitats) d’encontre i d’entesa: “Políticament parlant, un país on les més fines intel·ligències personals traeixen la consciència col·lectiva és un país mort. / […] Passant temps, […] el fenomen d’aquesta incomprensible traïció dels intel·lectual serà el més inexplicable: tan massís, tan general, tan aclaparador” (pàg. 167).

Eviteu, vosaltres que podeu —que podríeu si volguéssiu (si us hi atrevíssiu)— que l’immens Gaziel, tan amant de la cultura grega i romana antiga, torni a esdevenir, de bell nou, seixanta-cinc anys després, una nova Cassandra: “Les tres dotzenes escasses d’espanyols que ho vèiem clar som ben de plànyer. Embarcats sempre per força, en una nau portada per algun timoner boig, sentim el perill, però res no podem fer per evitar-lo. Prou que ens escarrassem predient-lo, cridant el mal a temps: ningú no ens fa cas —al contrari, els altres passatgeres ens miren de mala manera” (pàg. 83).

dilluns, primer d’octubre del mmxviii


Aquesta anàlisi literària de “Meditacions en el desert (1946-1953)”, Gaziel de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Anys llum, James Salter

Anys llum, James Salter

El risc de viure; el goig de llegir

És probable, i fins i tot possible, que el començament d’Anys llum (Ligth Years) de James Salter, traduïda per Albert Torrescana, i publicada per L’Altra Editorial l’octubre del 2017, se’ns faci costa amunt, que no sapiguem ben bé com emprendre-la o com afrontar-la: els seus quatre primers paràgrafs, d’una intensa força poètica, que semblen dir tan poc, ens agafen desprevinguts i ens desconcerten. Ens fa la impressió que, més que ajudar a entrar en l’obra, ens n’allunyen: “Solquem rabents el riu negre, amb els bancs llisos com la pedra, cap vaixell, cap bot, cap crit blanc. L’aigua està trencada, esquerdada pel vent”.

Ens desconcerta tant que potser ens plantegem deixar-la, creient que no hi podrem accedir. Convé, tanmateix, resistir-nos a aquesta temptació, atès que, si tenim una mica de paciència —i, sobretot, si tenim ben present que la literatura és, per damunt de tot, un estat d’ànim, un món propi en el qual hem d’entrar, de vegades a les palpentes i de puntetes, en unes condicions d’atenció, de percepció i d’ànim òptimes—, no trigarem en adonar-nos del tresor que, com una llebre d’or darrera d’uns matolls, s’oculta darrera d’aquest inici.

I, si tenim encara un xic més de paciència —si no en tenim, disposem d’innombrables llibres que es conformen amb entretenir-nos amb les seves històries vertiginoses—, constatarem, amb agraïment, que res en aquesta novel·la és gratuït o forçat, i, encara menys efectista. I, menys que res, aquest inici que (tant) ens ha sobtat. Descobrirem que, com caldria que succeís en qualsevol literatura (i art) que mereixi ésser qualificada com a tal, en la qual fons i forma constitueixen una unitat indissociable, la novel·la havia de començar, necessàriament, així; que qualsevol altre inici l’hauria falsejada —o, almenys, empobrida.

Perquè aquest principi, que, com tota l’obra, sembla dir tan poc i diu tant, ens situa en un ambient determinat —a la riba d’un riu on “hi ha cases de pedra antiquades i cases de fusta esbalandrares i escarides”—, on el temps sembla haver-se aturat —“Solquem rabents el riu ample, un somni del passat” (el plural tampoc no és casual, ens inclou com a lectors)—, on tot és discret i anodí —“El cel és incolor”—, tranquil i relaxat —“La serp dorm; el llangardaix dorm”—, silenciós i suau —“El riu és un reflex. Només conté silenci”. I ens situa, sobretot, en l’espai essencial on ens ha de situar: en “una gran mansió victoriana […] amb una tanca que limita el jardí i un hivernacle tronat”, en “una casa vora el riu, massa baixa per al sol de la tarda” on “els caminals de grava es desfan”.

En aquest espai, concret i intransferible on, com anirem veient a mesura que llegim, tot comença i tot acaba. En aquest espai que és, com el temps, com els anys que van passant sense que en tinguem consciència fins que és massa tard, un dels grans protagonistes del llibre. Un espai que, mentre hi viuen els protagonistes, els sembla no-res o ben poc, però que a mesura que el van abandonant, va creixent i creixent en importància; va esdevenint aquell espai del passat (mític) on voldrien poder tornar —o, més aviat, refugiar-se de les inclemències de la vida.

I per això és no ja important, sinó del tot transcendental fixar, sòlidament, el punt d’ancoratge, el lloc  de l’ahir, d’aquest ahir que encara recordem més bell perquè el pas del temps n’ha esborrat les ombres. Perquè aquest llibre és una reflexió sobre el matrimoni, sobre la família i les relacions de parella, sobre la dificultat que pot suposar conviure fins que la mort ens separi amb algú que va canviant, que no és, ni pot ésser, el mateix que vam conèixer, però és, primordialment, una reflexió sobre el temps, sobre el temps i la pèrdua —o les pèrdues.

Sobres les pèrdues que pot suposar el major exercici que pot dur a terme una persona, el que atorga a la vida tota la seva profunditat i la seva validesa, però, alhora, com a torna, la seva inestabilitat, el de la llibertat; el que converteix la vida en un “viatge que pocs homes gosaven emprendre, perquè exigia arriscar-ho tot”.

En definitiva, una obra magnífica, que agrairan, apreciaran i assaboriran amb deler tots aquells que creguin en la literatura com una immersió d’exploració en la condició humana, els que no pretenguin tant entendre —“Entendre-ho tot és no estimar res”— sinó sentir: “Tot el que veus ja ho tens a dins”; “El silenci és misteriós, però les històries ens omplen com el sol”.

Una novel·la que et dóna més i més a cada lectura, que podríem llegir (i rellegir) dues, deu, cent i mil vegades, i que sempre ens brindaria alguna nova descoberta. Una novel·la que ens fa no tan sols estimar (encara més) la literatura, sinó que ens fa exclamar, incontenibles: «Volem llegir més James Salter! Volem llegir tot James Salter!».

divendres 2 i dissabte 3 de març del mmxviii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de març del 2018

Altres anàlisis literàries de James Salter

L’art de la ficció.
Això és tot.
L’última nit.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

L’art de la ficció, James Salter

Amb el cor a la mà

Que James Salter, un dels autors amb una obra narrativa més ferma i consolidada dels darrers temps, als seus vuitanta-nou anys, poc abans de morir redactes tres conferències “sobre llegir i escriure” i que L’Altra Editorial hagi tingut la bona pensada de donar-les a traduir a Albert Torrescasana i aplegar-les en un volum titulat L’art de la ficció és, indiscutiblement, una de les millors notícies literàries de l’any; un goig com se’n donen ben pocs.

Amb major raó, encara quan el pròleg d’Eduard Márquez, un altre autor amb majúscules, és, almenys, tan interessant com el llibre que precedeix. Tant és així que, en realitat, L’Altra ens ofereix dos llibres en un: el del nord-americà i el del català. Ambdós, igualment fantàstics. Per raons d’espai, no podré parlar aquí del del creador d’El silenci dels arbres, però bé que s’ho mereixeria. Ho hauré de deixar per una altra ocasió.

Salter inicia les seves conferències posant esment en un factor primordial, que sovint no es té prou en compte, quan es parla de l’escriptura: com n’arriba a ésser, d’important, que un llibre tingui força o intensitat, que et sacsegi, que et faci viure (i veure) la ficció literària com a verídica, com una realitat absoluta; que mentre la llegeixis, no tan sols te la creguis, sinó que et resulti impossible pensar que la realitat pugui ésser d’una altra manera: “Els relats d’Isaak Bàbel esbalaeixen i commouen al lector. Han estat polits fins aconseguir una intensitat impressionant” (pàg. 61); “L’amant, de Marguerite Duras […] és una confessió inventada, però jo me la vaig creure” (pàg. 53).

Per a l’autor de L’última nit resulta evident que per assolir aquesta realitat literària l’eina millor i més autèntica, la que constitueix el fonament i l’essència del seu art, que disposa qualsevol escriptor és el llenguatge, l’estil. I, pel que fa a l’estil, ja fa més de cent anys que un gran mestre marcà un camí a seguir, i alhora una fita:  “Flaubert buscava l’objectivitat i l’estil, l’elecció precisa de la paraula adequada” (pàg. 69). Una paraula que no sempre existeix —“No totes les paraules poden ser perfectes, per descomptat. De la mateixa manera que tampoc totes les habitacions donen al riu” (pàg. 70)—, però cal buscar-la i buscar-la fins que la trobis.

I per damunt de tot, el que cal buscar —o, més aviat trobar, ja que el que de veritat hom du dins seu només ho pot acabar trobant si no ho busca, si no es capfica en trobar-ho, si no es força a trobar-ho— és l’estil, l’estil propi. Que és, també, i ineludiblement, la manera pròpia de veure i de viure el món; d’entendre’l i, per tant d’explicar-lo (per començar, d’explicar-se’l a un mateix). Un estil que únicament acabarà essent estil, de veritat, si és d’un mateix i només d’un mateix, si sorgeix de la pròpia necessitat interior, personal i intransferible, inimitable.

No ho podria expressar d’una manera més diàfana: “L’estil és l’escriptor en el seu conjunt. Et poden dir que tens un estil propi quan un lector, després d’haver llegit unes quantes línies o una part d’una pàgina, n’identifica l’autor” (pàg. 70, el subratllat és meu). I encara fila més prim quan assenyala que més que “la paraula estil” s’estima més “la paraula veu. No són ben bé el mateix. L’estil és una preferència, la veu és quasi genètica, un tret absolutament distintiu” (pàg. 71).

Una afirmació que faríem bé de tenir en compte, en aquesta època nostra, on sembla que la via més ràpida i segura per publicar o guanyar premis consisteixi en fer servir les receptes —o, més exactament, la recepta; en seguir-les fil per randa; en escriure un llibre prefecte, un obra clònica més. On no s’escolta tant —per no dir, gairebé gens— la veu interior, pròpia, sinó la dels que revisen, proposen o aconsellen; les dels corregeixen; les dels que adapten i readapten; i corregint i adaptant, homogeneïtzen; on no compta tant l’art, sinó l’artesania; on no compta tant el do, sinó l’ofici.

Talment com si els llibres, els bons llibres, com les fonts d’aigua clara, no haguessin de sorgir per necessitat sinó per voluntat. No pas perquè els hagi creat cap corrent interior, després d’haver fermentat llarg temps dins de l’autor, sinó perquè l’autor els vol escriure; perquè l’autor vol veure el seu llibre publicat i si espera a trobar la seva veu interior, li caldrà esperar molt de temps, massa temps —potser, per sempre més—, i s’estima més seguir les normes dels altres, externes, que no les seves, pròpies, (con)naturals.

Oblidant un parell de principis elementals. El primer, que no tothom pot ésser escriptor;  que potser no es pot ben bé dir que hom neixi escriptor, com no és neix músic o escultor, per exemple, però sí que cal dir que si hom no hi ha nascut, almenys una mica, si no hi té una predisposició, diguem-ne genètica o ingènita, interior, rarament n’esdevindrà; n’esdevindrà de veritat, amb veu pròpia.

El segon, que les obres artístiques no es fan, sinó que sorgeixen; que els llibres s’escriuen perquè s’han d’escriure, perquè un impuls interior així ho dicta. I, sobretot, que s’escriuen com s’escriuen perquè és així, i només així, com s’han d’escriure; que és la mateixa obra, en íntima comunió amb la veu interior de l’autor, la que escull, més aviat, determina, l’estil, i no pas elecció externa, pragmàtica, utilitària, efectiva només a (molt) curt termini: “Per norma general, els llibres que han esdevingut importants, no van ser escrits per ser-ho. Quan dic importants, vull dir […] referencials. […] El vigilant en el camp de sègol senzillament era un llibre escrit amb el cor a la mà” (pàg. 92).

Perquè, de la mateixa manera que la divisa crucial de la filosofia és coneix-te a tu mateix, la de la literatura (i de l’art, en general) hauria d’ésser sigues tu mateix.

En definitiva, aquesta és una d’aquelles obres que farien molt bé de llegir totes aquelles persones que vulguin dedicar la seva vida a la literatura. O, més exactament, que vulguin convertir la seva vida i el seu jo, únic, incomparable, intransferible, en literatura. Llegir-lo i rellegir-lo, i tenir-lo tothora present, al cap i, encara més, al cor, que és la deu originària d’on flueix —d’on hauria de fluir— qualsevol obra literària o artística.

dimarts, 9 de maig del mmxvii

Publicat a Nació Digital, el 10 de maig del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 L’última nit.
 Això és tot.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Dracs de tinta a Catalunya Ràdio

Que a un plegat d’escriptors i escriptores —animals solitaris i entotsolats, reclosos sempre a les nostres esquifides cambres pròpies woolfianes sense altra companyia que els llibres i les hores que avancen sense avançar— en convidin a una reunió amb el Director de Catalunya Ràdio ens resulta tan estrany com tenir un plat calent a taula; ens intimida: als uns, és clar, més que no als altres.

És per això que només observant, amb mirada d’entomòleg —que no som, potser, els autors els insectes més incatalogables de tots els éssers vius?—, com pugem les escales cap a la sala de reunions on ens adrecen (l’un, trepitjant fort, com si cada graó fos terra conquerida; l’altre, amb indecisió, com demanant permís a cada passa; l’altra, esguardant-ho tot, meravellada, incapaç encara de creure que sigui allí…) podríem fer-nos una idea bastant precisa de les seguretats i inseguretats de cadascú.

(El més insegur, sens dubte, aquest cronista, tot i que procura ocultar-ho amb la seva dosi de causticitat habitual).

Un cop asseguts, Fèlix Riera ens dóna la més cordial benvinguda, explica que són els Dracs de Sant Jordi, escollits conjuntament pels professionals culturals de l’emissora i per Núvol: una voluntat de donar a conèixer autors i autores que hagin publicat no fa pas gaire una obra literària de qualitat i que, per no aparèixer als mitjans de comunicació, corren el risc de passar malauradament desapercebuts per al gran públic. Amb aquesta finalitat, cadascun dels escriptors serà convidat, al llarg de la setmana de Sant Jordi, a algun dels programes més representatius de Catalunya Ràdio per parlar-hi del que han escrit.

Tot seguit en Bernat Puigtobella, editor de Núvol rebla el clau afirmant que el propòsit de la iniciativa és equilibrar, en la mesura del possible, la desproporció entre vàlua literària i coneixement públic dels escriptors del país. Comenta que l’elecció ha estat difícil —“Potser algun altre autor s’hauria merescut, també, haver-hi estat inclòs”— però la creu tan proporcionada —“Hem procurat representar escriptors dels diversos territoris de parla catalana, amb paritat de gènere”— com justa: “Tots 10, els set que són presents aquí més en Joan Benesiu, la Teresa Colom i l’Esteve Plantada, que no ens han pogut acompanyar, s’han guanyat ben guanyada la seva selecció”.

Per acabar, a fi que cada programa de l’emissora pugui escollir amb major base l’autor o autora que més li interessa ens demana que ens presentem i fem una breu síntesi de les nostres obres.

Mercè Cuartiella, explica que amb Gent que tu coneixes (Edicions Proa), el recull de contes amb el que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2014, ha volgut retratar tot un grup de personatges extrets de la quotidianitat, que viuen unes vides gens excepcionals i, tanmateix, plenes d’interès en una ciutat de mida mitjana o petita.

Andrea Rodés indica que amb El germà difícil (La Magrana) ha volgut explicar —i alhora, explicar-se— les raons i desraons que poden dur a la depressió una persona de trenta anys. Per fer-ho, situarà els seus personatges en una situació extrema, una excursió al pic de Mulleres que es va complicant més i més, per veure com se’n surten.

Per la seva banda, Antoni Gual comenta que Locus (La Campana Editorial) és una obra difícil de classificar que, des d’un punt de vista humorístic sovint elevat, i amb una estructura del tot heterodoxa, li ha permès exposar la seva peculiar i intransferible, per tant, pregonament personal, de veure i entendre el món que ens envolta.

L’autora valenciana Anna Moner, presenta El retorn de l’hongarès (Edicions Bromera) com una thriller que té la seva arrencada en l’entrada a l’Institut Medicolegal, al final del segle XIX, de París d’un taüt de gran dimensions que, amb les tècniques d’aquell temps, no pogué ser investigat com calia. No serà fins més de cent anys després quan, amb els mitjans del segle XX, el misteri es podrà tractar de resoldre.

Jordi Nopca, després d’una molt escaient ironia —“Aquesta trobada d’escriptors em fa pensar en una reunió d’Alcohòlics Anònims, on cadascú explica com vam contreure el vici d’escriure”— comenta que Puja a casa (L’Altra Editorial), Premi Documenta 2014, és un recull de contes, escrits al llarg de cinc anys, que descriuen parelles joves de la Barcelona actual que proven de sobreviure als estralls d’una crisis que sembla no tenir fi ni compte.

Ferran Escoda, explica que la idea d’Els meus millors pròlegs (La Temerària Editorial), un llibre o meta llibre que aplega tot un seguit de pròlegs de llibres imaginaris escrits per autors igualment ficticis, prové del seu costum, que creu extensible a la majoria dels lectors, de saltar-se els pròlegs dels llibres que llegeix: “Amb el meu, això no serà possible”.

Finalment Xavier Serrahima —disculpeu-me l’autocitacio…— exposo la gran paradoxa que suposa el fet que, tenint com tinc dues novel·les encara inèdites, sigui precisament Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal), on reflecteixo les quasi insuperables dificultats que té qualsevol artista per obrir-se camí en el món de la cultura, la primera que un editor mostri interès en publicar-la.

Per desgràcia, aquells que no han pogut venir però sentim espiritualment al nostre costat, Joan Benesiu (Gegants de Gel, Edicions del Periscopi), Teresa Colom (La senyoreta Keaton i altres bèsties, Editorial Empúries) i Esteve Plantada (Fosca límit, AdiA Edicions), no poden fer-nos cinc cèntims de les seves obres.

(Els convido, des d’aquí, de tot cor, a fer-nos-els arribar. Els afegirem, en apèndix, tan aviat com ho facin: “Tots per a un i un per a tots (deu)!”)

En acabat les nostres respectives al·locucions, ja més tranquils —tractar d’explicar (i encara més, de manera  breu) allò que hem explicat escrivint l’obra, a banda d’una tautologia, no suposa una perillosíssima aventura de risc?—, donant-nos recolzament mut amb els esguarda, ens atansem a la taula on l’emissora ha preparat un petit refrigeri.

Potser, més que la reunió, aquesta hauria d’ésser la noticia literària del dia: set autors en llengua catalana que, encara que sigui per un sol dia, poden menjar gràcies al que escriuen!

Annex: síntesis, que ens han fet arribar ells mateixos, de les 0bres dels tres absents.

Joan BenesiuGegants de Gel (Edicions del Periscopi): Ushuaia, Argentina. Els personatges de Gegants de gel busquen recer després de diferents tempestes personals. El bar Katowice els acull. A fora, enmig de caramells de glaç, els espera l’oblit, a dintre, però, la confluència d’unes vides de frontera significarà l’esperança d’una redempció construïda a base de narratives, suc final de l’existència.

Joan Plantada: Fosca límit (AdiA Edicions): La poesia és un ring on juguem a esbatussar-nos, on mirem de fit a fit els estímuls que volem conquerir. Escriure és una obstinació, una manera de cavar immensitats que desconeixem, l’esclat de la força centrífuga d’uns mots ebris i en allau permanent.

 Teresa Colom: La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries) t’endinsa dins un món de personatges extraordinaris on hi neixen nens i nenes amb rareses. Les reaccions dels protagonistes són molt humanes, de manera que els fets més impossibles esdevenen versemblants. Unes històries que repassen l’existència des de l’inici fins a la mort i creen un univers complet, de vegades cruel, però ple de tendresa i humor.

dijous, 16 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

Germà gran, Lionel Shriver

Potser un dels grans dubtes que planteja la literatura és si ha d’acostar-nos a la realitat o defugir-la, si ha d’ésser evasió del món que ens envolta o immersió (i, en conseqüència, anàlisi) en ell. La ratlla que delimita ambdues possibilitats no és gens clara, tanmateix, atès que sovint un dels mitjans més eficaços d’afrontar la realitat que ens cal viure dia a dia és, o bé a través de l’humor o bé a través de transfiguracions o translacions, temporals o geogràfiques: Lev Tolstoi, a Guerra i Pau, no parlava d’una guerra, en concret —la russo-francesa dels temps de Napoleó—, sinó d’una i totes les guerres.

Lionel Shriver acostuma a tractar temes seriosos i durs, gens agradables —la infidelitat, les malalties terminals, els adolescents violents…—, que exigeixen al lector una gran serenitat i un caràcter resistent, poc aptes per a ànimes sensibles, però ho fa amb una gran força ficcional, donant a les tragèdies que narra (amb severitat i sense subterfugis ni mitges paraules), malgrat tot, un cert aire de contalla —de “conte de fades”, (pàg. 287)—, d’abstracció literària, que evita que la seva cruesa esdevingui excessiva.

Germà gran (Big Brother), L’Altra Editorial, maig del 2014, amb traducció a quatre mans de Carles Miró i Núria Parés, fa tota la impressió de recrear, amb no gaires canvis, un fet viscut per la pròpia autora: la irrupció, al bell mig del domicili familiar, del passat de la dona —d’aquest passat que “preferia oblidar”, (pàg. 29), per més que “signifiqués el que signifiqués, [era] l’únic que tenia”, (pàg. 57)—, sota la figura del seu germà, monstruosament gras (talment sortit d’un “quadre de Fernando Botero”, (pàg. 157), que posarà en perill el precari equilibri tot just aconseguit en la relació amb el seu marit i els dos fills adolescents d’aquest, producte del seu primer matrimoni.

El relat d’aquest acarament definitiu amb ells mateixos —“Ens despullem […] l’ànima”, (pàg. 267)—, d’aquesta experiència decisiva i traumàtica —“Està clar que ara sóc una persona non grata a casa vostra. […] Pel que sembla, estic «destrossant la vostra vida familiar»”, (pàg. 143)—, és converteix en una interrogació sobre la mateixa condició humana.

En primer lloc, sobre la importància del físic —del que semblem, més que no pas del que som: “ens agradi o no, per als altres som un què”, (pàg. 155)— en la societat nord-americana (i, per tant, per extensió, en tot el mon occidental); en segon, sobre els (límits) dels deures familiars, sobre on comencen (i encara més, on acaben) les nostres responsabilitats en relació amb els nostres parents més propers. I, en tercer lloc, sobre la culpa i el penediment; més concretament, sobre com n’arriba a resultar, de difícil —en ocasions, d’impossible—, d’alliberar-nos de la sensació de no haver fet el que hauríem d’haver fet; d’haver fallat algú quan (més) ens necessitava.

Des que Friedrich Nietzsche consignà que déu havia mort, sabem, mercès al tan encertat diagnòstic del existencialistes, que el fet de viure ha esdevingut una càrrega molt més feixuga, per a nosaltres: tot d’una vam perdre la xarxa de seguretat divina i vam esdevenir responsables únics dels nostres actes i les nostres decisions.

I, per a l’escriptora de Carolina del Nord, encara no ens hem deslliurat del temor a errar-nos que comporta, ineluctablement, decidir. Amb major motiu quan els efectes de les equivocacions no ens impliquen només a nosaltres mateixos, sinó, com acostuma a succeir, als que tenim més a prop. Què ocorre quan en resulten afectats, directament i greu, aquells que més ens estimem?

És clar que, per a preguntes d’una tal mena, no tan sols no hi acostuma a haver una resposta fàcil, sinó una sola resposta; que, per dir-ho en mots de Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les respostes. O, per expressar-ho d’una manera més categòrica, que les respostes —unívoques, infal·libles, garants d’alliberar-nos del dubte o penediment— no existeixen.

Llàstima que Shriver no hagi estat capaç de posar un xic de mesura en la novel·la, d’escurçar-la amb una certa generositat, de deslliurar-la d’algunes pàgines que, des del meu punt de vista, aporten ben poc a l’argument i al contingut, però que, en canvi l’afeixuguen més que no convindria. En ocasions és tan i tan detallista, es fixa —i el que és més greu, s’atura— tan minuciosament en incisos no imprescindibles, que la lectura se’n ressent.

En particular, en tot allò que té referència a la figura de Travis, el pare de la protagonista, i a la comèdia televisiva que havia protagonitzat, Custòdia compartida. Certament, aquest fet tingué una gran importància en la configuració dels caràcters dels dos germans —primordialment, perquè “a en Travis els fills de la sèrie de ficció sempre li havien semblat més reals que no pas els seus fills de debò”, (pàg. 82)—, però entenc que aquest fet podria destacar-se sense haver d’ocupar un lloc central o tan preponderant (tant pel que fa a situació com a percentatge). Amb tres o quatre pinzellades, clares i incisives, n’hi hauria hagut ben bé prou.

Més a més si tenim en compte que els dos grans personatges de l’obra —els noms dels quals no poden ésser més il·lustratius: Pandora, aquella que pot obrir la caixa dels trons de tots els mals (que posaran en perill la feble inestabilitat de la família); Edison: el geni acostumat de ben jove a les lloances i als llums dels escenaris, que no ha estat capaç d’habituar-se a la progressiva extinció de la seva estrella— no tan sols estan molt ben bastits, amb profunditat i versemblança, sinó que esdevenen tan recognoscibles, tan propers, tan entranyables, que, malgrat la seva fragilitat —o, potser, precisament per ella— ens sap molt greu haver-nos-en de separar, en cloure la novel·la.

Entre d’altre raons, perquè ens recorden allò que sovint acostumem a oblidar: que —per bé o per mal— no hi ha cap esport d’aventura més arriscat (apassionant, inesperat i imprevisible) que la nostra vida (familiar) de cada dia.

diumenge, 15 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

La nostra vida vertical, Yannick Garcia

A casa nostra —em refereixo a aquell territori extens que definia amb tanta exactitud en Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”— sembla que el gènere del conte estigui condemnat a progressar fent salts, en comptes de fer-ho de manera gradual i paulatina.

Des de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es racó, les Rodalles Valencianes d’Enric Valor es passà, en un primer salt, lògic, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres; més tard, després de la petja indeleble d’un estel refulgent com Joaquim Ruyra, arribà el mestratge de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo, que només fou substituït per Quim Monzó, la llarga ombra literària del qual es projectà, indiscutible i dominadora, fins ben entrat el segle actual, on ningú feia la impressió de gosar protagonitzar el proper salt qualitatiu evolutiu fins que Francesc Serés i Pere Guixà s’hi atreviren.

Amb La nostra vida vertical, L’Altra Editorial, març del 2014, en Yannick Garcia s’afegeix amb decisió, convicció i embranzida a aquesta voluntat de progressió, d’anar experimentant sense temor els límits sempre oberts de la narració, d’explorar les seves possibilitats encara verges i inconegudes.

I ho fa —i aquest és el seu major mèrit, des del meu modest punt de vista— tenint molt present que per evolucionar, en primer lloc, cal conèixer i assimilar d’allò més bé la tradició i, en segon, que evolucionar només per evolucionar, que épater per épater, no tan sols no té cap sentit, sinó que és un perillós i incontrolable parany que, les més de les vegades, acaba enxampant i devorant el propi autor: “Com més gran és la necessitat de deixar petja per a la història […] més ens consumeix la podridura”, (pàg. 72).

És en aquest sentit que entenc que cal agrair-li que hagi estat capaç de cavalcar al fil de la navalla, d’abocar-se amb coratge als abismes, de maldar per anar més enllà, però essent capaç de vèncer la temptació — gairebé irresistible, que segurament devia sentir, almenys, en alguna que altra ocasió— de franquejar-los, de llançar-se al buit; de no anar ja més enllà, sinó molt més enllà: allí on, sota la falsa aparença de la modernitat i la innovació —del virtuosisme, tan inútil com absurd, que perverteix allò que tracta de sublimar—, tan sols hi regna el no-res. Aquest (pur) no-res que és poc més que un foc d’artifici, que esclata, enlluernador, en un inici, que passa de pressa i, el que és més greu, que no deixa cap rastre: “Calia renovar l’aire. […]. Però de debò, no només com un propòsit buit”, (pàg. 105).

L’autor d’Amposta —la Catalunya nova, per fortuna, cada dia navega més a pleret en l’oceà de la nostra literatura— sap molt bé no només on vol arribar sinó, el que és fonamental, on pot arribar. I, sense dubtar-ho, ho fa: arriba més lluny que la majoria dels autors de casa nostra, però mai (o gairebé) més lluny que no convindria —ni li convindria. I dic “gairebé” perquè, segons el meu parer, “Interludi: Ull partit té un problema”, la narració més acusadament experimental (composta en exclusiva per frases interrogatives), és l’única que no manté el nivell d’alta qualitat del recull. Malgrat la seva perícia, no reïx a avançar com caldria. L’estil s’ha imposat a l’argument, llastant-lo, desequilibrant-lo, reduint-lo.

Sense que aquesta davallada puntual signifiqui —i aquest extrem cal remarcar-lo amb rotunditat— cap menyscapte per la resta del volum, ans al contrari: per contrast, encara confereix més llum i valor a la resta de les narracions, veritablement destacables, en les quals la conformitat entre forma i fons (que se serveixen, es justifiquen i complementen l’una a l’altra) és d’admirar.

Entre d’altres raons, crec jo, perquè Garcia no es considera a ell mateix un geni literari —l’única via que permet arribar a esdevenir-ne, algun dia— ni un superdotat, sinó algú que sap escriure (i molt bé, per cert) però que té consciència que en l’escriptura, com en la invenció, un 1 % és inspiració i un 99 %, transpiració. I cada narració, un cop creada, l’ha anat treballant i treballant, escrivint i reescrivint, esculpint i reesculpint, amb el cisell a la mà, amb paciència i dedicació —quasi gosaria dir amb disciplina, si aquest terme no estigués contaminat de connotacions negatives—, fins aconseguir la (seva) peça perfecta; la (seva) conformació ideal entre l’escultura i l’arquitectura de tots i de cadascun dels relats.

D’aquest conjunt de relats tan diferents però tan similars alhora. Perquè, com succeeix amb els grans autors Txèkhov, Borges, Calders, Monzó… —i no tinc en absolut la intenció de cometre la (perillosa i contraproduent) irresponsabilitat d’equiparar-lo amb ells, atès que això suposaria carregar-lo amb un feixuguíssim llast que li dificultaria prosseguir amb llibertat el seu camí—, el seu estil és únic i inconfusible. Tant que les seves narracions serien immediatament identificables allí on les trobessis.

Els seus contes comencen in media res, al bell mig d’una situació, d’un espai i un temps del qual no en sabem res, d’una acció (o, més aviat, inacció o necessitat de decisió) que ha començat força temps abans i que viu un moment crucial, extraordinari, que suposarà un punt d’inflexió en la vida del o dels personatges. Un moment extraordinari que —llevat d’algunes excepcions, de caràcter més fantàstic— alhora, paradoxalment, és ordinari, car ens podria haver esdevingut a qualsevol de nosaltres.

Garcia ens situa enmig de la foscor més absoluta, en un escenari desconegut i inidentificable —“Jo no tenia ni idea d’on paràvem (com s’orientaven, amb tanta blancor, aquella gent)” (pàg. 112)—, talment com si ens haguéssim llevat un matí i sofríssim un atac sobtat d’amnèsia i fóssim incapaços de recordar res ni reconèixer ningú. I a poc a poc, el que ens envolta va prenent relleu, va aflorant el seu cos i volum; vas sabent on tens la teva dreta i la teva esquerra i, més tard, on són el nord, el sud, l’est i l’oest; amb habilitat, va dosificant-te la informació, facilitant-te, xicra a xicra, la brúixola de cada conte (particular i irrepetible), que et permet anar-te creant tu mateix la carta de navegació que et faculta per avançar.

Les seves narracions són precisos trencaclosques, formats per acumulació de peces sàviament separades, que, a mesura que les anem encaixant al seu lloc, que anem omplint els seus buits, van dibuixant de manera gradual una imatge, cada volta més i més es diàfana: “S’havia passat molt anys intentant encaixar-hi, agafar la forma de la peça que necessitava aquell trencaclosques”, (pàg. 102).

Són com aquells llibres de l’Ull Màgic que es van fer tan cèlebres als anys 90, en els quals no veies més que un conjunt de colors damunt una pàgina, que només prenien forma i relleu, en unes tres dimensions espectaculars, sí eres capaç de concentrar-te i fixar la vista.

O, més exactament, com aquells passatemps infantils on cal unir amb una línia contínua tot un seguit de punts numerats: en un principi, damunt del full només hi ha un conjunt de punts presumptament deixats caure a l’atzar, sense sentit ni significat, però a mesura que vas resseguint-los amb el llapis, va prenent més i més contorn la figura, fins aparèixer la imatge oculta; que ja hi era, però que tan sols podria prendre nova vida amb la nostra col·laboració.

En definitiva, tots aquells i aquelles que no tan sols no sentin al·lèrgia a la literatura com a activitat exigent i participativa, com a constant (ineludible) diàleg obert entre autor i lector, sinó que l’agraeixin i la desitgin, faran bé en contribuir a fer aflorar les tan interessants com inesperades —i, ensems, familiars— imatges del darrer Premi Documenta.

dissabte, 29 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Cròniques literàries

Presentació de La nostra vida vertical, de Yannick Garcia

Que la presentació d’un llibre es dugui a terme en un restaurant anomenat Silenus no saps ben bé si és una premonició de disbauxa o de saviesa, d’ordre o de liberalitat, de modernitat o d’antigor. Potser t’ajuda a fer-t’hi arribar més disposat a les preguntes que no pas a les respostes, a obrir els ulls per veure-hi més que no pas a ajustar-los per enfocar o fixar una imatge —una sola imatge que n’exclogui d’altres.

L’ambient és amable, acollidor, familiar; amb una taula que ens fa propers els uns als altres, que ens situa tots al mateix nivell i dóna peu a conversar en veu baixa, a convertir el comentari en confidència; el neguit en una nosa que es desfà tan de pressa com el sucre en un cafè.

Pren la paraula Eugènia Broggi, assenyalant que el d’avui és un dia molt especial per dues raons. En primer lloc perquè fa deu anys que en Josep Cots i ella presenten el Premi Documenta; en segon, perquè és el primer Documenta que publica L’Altra Editorial, la qual cosa la fa molt feliç. Assegura que, a l’igual com succeïa amb Albert Forns, que el guanyà l’any passat, també el guardonat d’enguany té “molta fusta”, ha escrit “una obra que destacava molt per damunt de la resta de les presentades” i té “un futur prometedor”.

Afirma que “En Yannick té un estil molt personal, que sembla una mica desordenat, però que en realitat és precís en extrem; escriu amb frases que sorprenen però sempre acaben tancant-se, la qual cosa fa que sigui un plaer llegir-lo; a més, ens ofereix una cosa bastant nova, poc habitual en la literatura catalana”.

Cedeix el torn a en Josep Cots, que remarca que pot afegir ben poc al que ha dit l’editora, ja que coincideix del tot amb el que ha expressat, però sí que vol comentar que, una vegada ha rellegit el llibre, ha pres encara més consciència que el premiat és un escriptor “amb molt de cap”. Els presents no podem evitar donar un cop d’ull, mig de biaix, a l’al·ludit, per comprovar el seu perímetre cranial, sense trobar-hi res d’extraordinari. L’amo de la llibreria Documenta se n’adona i matisa, entre rialles: “vull dir que és un llibre molt pensat, ja que aquest noi és tan xulo que ha posat a cada conte un estil diferent i… al final se n’ha sortit!”

Acaba indicant que li creu que fa molta il·lusió que, després de trenta-cinc anys, el premi mantingui el seu sentit, que no és altre que descobrir autors joves i oferir-los la possibilitat de donar a conèixer les seves creacions.

A continuació Marina Espasa avança que a ella li ha correspost el rol de fer “una mica de crítica” de recull. “Crítica bona, s’entén…”, matisa entre somriures. Com a membre del jurat, tan aviat com prengué entre les mans La nostra vida vertical, que es presentava amb el pseudònim de Vassili Bonurpa, s’adonà que allò era alguna cosa diferent. “Vaig dir-me: «Uf, contes!»; sóc una mala lectora de contes, ja que trobo que t’hi has de concentrat molt; vaig començar-los a llegir, un dia, un, l’altre, dos més…; i en arribar a “L’interludi: Ull partit té un dilema”, que és un exercici d’estil, vaig pensar: això és un escriptor! I en llegir “Caurem cap amunt” encara em va agradar més, i segueix sent el meu preferit”.

Explica que es tracta de contes diversos, que tenen lloc en espais geogràfics diferents, molt exigents, no pas fàcils de llegir, però que al final sempre tenen recompensa: “És com entrar en un embut, però al revés. Entres per la part petita, et costa molt d’entrar, i al final s’amplifica, s’obre tot un món.”

Li arriba el moment a Yannick Garcia, el protagonista del matí. Avesat com està a quedar en segon terme, en la seva condició de traductor, o a restar a l’ombra (a esdevenir pràcticament invisible) quan exerceix d’intèrpret, fa la sensació que preferiria estar en qualsevol lloc menys el que ara ocupa. Ho confirmen les seves primeres paraules: “Vaig començar a escriure poesia, però no m’ho passava gens bé a l’hora de socialitzar el que escrivia. M’ho passava bé llegint, m’ho passava bé escrivint, no m’ho passava bé recitant, no m’ho passava bé parlant del que escrivia… i vaig pensar que no tornaria a escriure”.

Però passat un temps s’ho repensà i decidí provar d’escriure narracions. Entre d’altres raons, comenta, perquè, a diferència de la Marina, els relats és el que li entra més per l’ull, i s’hi troba molt còmode: “crec que et dóna l’oportunitat de crear un univers sense desenvolupar-lo, que et marca el recorregut però no estàs obligat a fer tota la cursa”. Li permeten crear un món que sigui creïble.

A mesura que va explicant-se, pren més i més seguretat, s’aferma i, tot abstraient-se d’estar fent allò que no li plau, socialitzar la seva obra, tal i com succeeix amb la seva escriptura, amplia més i més el seu coneixement i definició:

“Amb La nostra vida vertical em vaig fer un joc amb mi mateix: cada relat que escriguis ha de complir un seguit de regles —que després el jurat ha anat desxifrant perfectament a mesura que els han llegit, la qual cosa vol dir que ha funcionat—, cada relat havia de passar a un país diferent, en una època diferent…; sobretot el protagonista havia de trobar-se en una situació d’immobilitat, que li impedís d’avançar. I, un cop immòbils, anar explicant la seva situació, sempre en un moment en què han de prendre una decisió difícil, des de diferents punts de vista.”

Remarca que el que l’interessava era centrar-se en “moments extraordinaris en vides molt ordinàries, que surten poc sovint en la literatura catalana, però que són molt habituals en el nostre dia a dia: decisions difícils, la mort d’algú…”.

Després d’alguns aclariments més, l’escriptor dedica una bona estona a respondre les preguntes dels presents. I, sorprenentment —prenent-se abans cada vegada el temps necessari per pensar-s’ho bé, com si, condicionat inconscientment per las seva tasca professional, li calgués també interpretar el seu pensament i traduir-lo en paraules—, ho fa amb una extensió, una claredat, una precisió i, per damunt de tot, una desinhibició tan gran com, segurament, mai no hauria imaginat que podria fer-ho.

En acabat, mentre seguim sentint com dringuen els coberts, les tasses i els plats a la cuina —la melodia incessant (quotidiana i immediatament recognoscible) que ens ha acompanyat al llarg de la presentació— tots plegats tenim la imprecisa, indefinible sensació d’haver viscut un d’aquells moments (exquisidament) ordinaris que poden convertir les nostres vides en extraordinàries.

Res pot palesar millor el poder de seducció de les paraules del Yannick i els seus companys que donar un cop d’ull a la taula que tenim al davant: quasi tots els abellidors croissants que se’ns havien ofert com a petit esmorzar—aquelles pobres animetes que suaven i tremolaven esporuguides només de veure’ns arribar, en imaginar tan propera la fi de la seva efímera existència— segueixen damunt dels seus plats. Retenint l’alè, incrèduls, es demanen: és possible que ni s’hi hagin fixat, en nosaltres?

Publicat al Núvol, 18 de març del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de L’última nit, James Salter

* Es tracta d’amor quan perds la facultat de parlar, quan no pots ni respirar.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial, pàg. 16)

* Hi ha dones que pensen com policies. […] Això està bé, això està malament.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial,
 pàg. 18)

* No tenim mai la companyia humana que voldríem. Sempre ens hem de quedar amb una altra cosa.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial, pàg. 32)

* Fins a quin punt els homes podien estar a tocar del desastre per molt segurs que semblessin.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial, pàg. 52)

* No semblava que li importés res, però segurament les coses li importaven molt, en el fons.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial,
 pàg. 63)

* Desbordava felicitat, però aquella felicitat que coneix els seus propis límits.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial
pàg. 97)

* L’aspecte de la gent no és el que tu recordes.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial,
pàg. 110)

* La resta era una llarga novel·la que s’assemblava molt a la teva vida: hi passaves sense pensar i aleshores un matí s’acabava.
(© James Salter, L’última nitL’altra editorial, pàg. 129)

Traducció d’Alba Dedeu

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.