Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Les llunes i els calàpets, d'Antoni Vidal Ferrando

Citacions literàries de Les llunes i els calàpets, d’Antoni Vidal Ferrando

Qualsevol pacte amb la nostàlgia conté un certificat d’extinció.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 35)
Els records […] sovint no s’autocensuren ni s’avenen a compartir el present, i menys el futur.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 114)
Els únic paisatges vertaders són a dins de nosaltres.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 117)
En anar de negocis prohibits, el secret de l’èxit rau a saber callar i complir ordres.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 122)
No són els llocs sinó els camins de la vida, els que ens destrueixen o ens encimbellen.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 126)
La condició humana [està] presidida […] sovint per les antinòmies i la inescrutabiltat.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 162)
La nostàlgia és un risc enorme, un luxe excessiu quan te la jugues a cada moment.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 167)
La veritat és més un assumpte de comportament que de xerrameca.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 177)
Un humà mai no ultrapassa la línia de la història que fa u amb el destí.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 205)
Les experiències primeres deixen un pòsit difícil de substituir.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 209)
Els homes ens autodestruïm perquè tenim por.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 218)
La soledat no és una conseqüència de la incomunicació, sinó la causa.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 235)
La natura [és] l’únic llenguatge no convencional.
 Antoni Vidal Ferrando, Les llunes i els calàpets, El Gall Editor, 2015, pàg. 246)

Categories
Notes de lectura

Cuadernos negros II (1938-1939), Martin Heidegger

Cuadernos negros II (1938-1939), Martin Heidegger

Atreveix-te a alçar el vol

En aquests temps on tan sols dissentir ja és perillós, on l’educació cada vegada la converteixen en més tècnica, en més pràctica —com si tant en el món laboral com en la vida no existís res més important que el que és pràctic— sembla que la filosofia vagi desapareixent més i més de l’espai públic, com si ja no ens fos necessària quan, sense cap mena de dubte, és més necessària que mai. Davant de tanta uniformitat, unicitat, unanimitat i univocitat, aprendre a pensar (per un mateix) és, avui en dia, del tot imprescindible.

I res més que fer-ho de la mà dels grans mestres, d’aquells que, amb tantes limitacions personals com es vulgui, van volar tant i tant alt que no tan sols ens costa de seguir-los, sinó que tenim por d’acostar-nos-hi. Por de que acarar-nos-hi suposi posar en evidència la colossal magnitud de la nostra desconeixença. Una por, una sacralitat i una (teòrica) inaccessibilitat imposada pels que ens volen fer creure, interessadament, que llegir filosofia és tan perillós com entrar a l’Infern de La Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi che entrate qui”. Quan, de fet és a la inversa: és sense pensament que no hi ha esperança.

Endinsar-se en el segon volum dels Schwarze Hefte de Martin Heidegger, Cuadernos negros II (1938-1939), traduït, com el primer, per Alberto Ciria, (Editorial Trotta, 2017), és, sens dubte, una oportunitat de recobrar l’esperança, de (re)descobrir que és, precisament, el pensament, el que ens determina i distingeix com a persones —el que ens dóna el ser— el que ens permet arribar més enllà.

Per arribar-hi, o per atansar-nos-hi, el primer que ens cal, en aquest temps nostre, tan similar al que va crear el niu de la serp feixista, és alliberar-nos de metes falses i traïdores com l’èxit i el profit: “Hoy nada resulta más fácil que un «éxito», pero tampoco más insustancial”; “El miedo a lo esencialmente digno de ser cuestionado nunca fue tan grande como en la época del hombre ávido de éxitos”. Perquè “en la medida en que todo se oriente al beneficio y al rendimiento, se pasará por alto el pensamiento”, i, per tant, “el autentico peligro [del pensar] no consiste en que se vea ahogado por lo superfluo y que tenga que cesar, sino en que se deje desplazar al camino errado, […] que cuente con satisfacer las exigencias del provecho, del efecto inmediato”.

El filòsof de Messkirch no tan sols ens convida —més encara, ens incita— a pensar, sinó a fer-ho amb ambició, a fer-ho fins el fons, a jugar-nos-la, a arriscar-nos-hi, a convertir-ho en una croada personal irrenunciable: “¿De qué sirve el pensar si no se convierte en un arriesgarse a aquella existencia excesiva que la diferencia del ser siempre plantea?”. Una croada personal, que exigeix sacrificis, que exigeix dedicació, que exigeix tenir clar que, la majoria de vegades, l’únic premi que rebrem és el de la incomprensió, quan no el de la burla.

Atès que el pensar, per ell mateix és revolucionari, trencador, és un abisme que ens situa cara a cara amb els nostres límits —“La filosofía no nos traslada a nuevas montañas y cumbres, sino que explora abismos, que son los únicos desde los cuales se hace visible lo descollante, convirtiendo en una necesidad el recorrerlos del todo y el sobrepasarlos”— i cal una gran convicció i molt de coratge per aventurar-se en la terra ignota i incògnita del pensament: “tampoco el hombre tiene ya la vocación de instalarse en lo abisal como si fuera su hogar”.

Sobretot quan no tan sols serem bandejats sinó que el més normal és que ni nosaltres mateixos en veiem els fruits, quan el més natural és que no fem més que adonar-nos de l’abast de les nostres limitacions, del munt de rutes perdedores que hem d’iniciar abans de trobar-ne alguna d’encertada: “El calado de una filosofía se mide […] en función de su fuerza para errar”; “Lo más esencial y al mismo tiempo lo más escaso que se necesita [es] tener el valor de cometer errores. […] los desencaminamientos son fructíferamente solitarios porqué —recorriendo los espacios— llegan hasta los abismos”.

Una ruta a la qual només podem accedir mitjançant el dubte, mitjançant la interrogació de tot, qüestionant i reqüestionant-ho tot, una vegada rere l’altra, tenint-ho tot present, però sense aferrar-se mai a res, com si cada dia tot comencés de nou, com si cada pregunta fos la primera: “Juventud son quienes buscan, viendo al mismo tiempo que lo esencial es puesto en cuestión y queriendo que se los ponga a prueba con eso, en lugar de refugiarse en lo incuestionado. Una juventud es fuerte si no confía simplemente en lo dado, pero tampoco se quebranta con la meditación ni con la pasión por lo oscuro, y no se vuelve ni «estética» ni indiferente”; en este preguntar tiene que ser igual de grande la veneración de los pensadores esenciales y la renuncia a todo tipo de imitación”.

Atrevir-se, arriscar-se, defugir el refugi segur del que és inqüestionat és, segons Heidegger, la base i el fonament de qualsevol pensar, de qualsevol pensar de veritat, lliure i alliberat; de l’únic que ens pot fer avançar, de l’únic que ens pot oferir (algunes) respostes. Respostes que, per descomptat, no seran més que provisionals. Respostes que comporten noves preguntes; que comporten encara més preguntes; que ens situen, una i una altra vegada, davant de nous abismes insondables, d’abismes cada vegada més i més pregons i paorosos.

I com més pregons i paorosos, més valor i convenciment es requereix; com major és l’exigència i menor és la recompensa —“Únicamente el preguntar esencial […] no está al servicio de nada, sino que es un temple fundamental soberano”— menys són els cridats i, encara menys, els escollits: “Solo unos pocos sapientes intuyen que la pregunta por la verdad de la diferencia de ser es la preocupación occidental por antonomasia y el modo como Occidente presta asistencia”.

El que fan, per damunt de tot, aquests Cuadernos negros, aquestes Reflexiones, és reptar-nos a abandonar les sendes fàcils, a desdenyar, com un d’aquells llasts nefastos que tan bé diagnosticava Nietzsche, la comoditat, el gregarisme i la imitació —“La mayoría requieren de las «convenciones», de la confirmación de un obstinado perservar en una incuestionabilidad arrogada”— i convidar-nos a seguir el nostre camí, a esbatanar ben esbatanats els ulls i a alçar el vol (de l’esperit); a convertir-nos en alguns dels pocs que, en gosar esguardar la vida i el món de cara, veuen més, veuen (molt) més enllà: “Los pocos moran, en lugar de la llanura del opinar, en las montañas de lo digno de ser cuestionado”.

diumenge 8 i dimarts 10 d’abril del mmxviii

Altres anàlisis literàries d’Editorial Trotta:

 Literatura, estética y nihilismo, Hans Blumenberg.
 Migajas filosóficas, El concepto de la angustia, Prólogos, Søren Kierkegaard.
 Cuadernos negros (1931-1938), Martin Heidegger.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Citacions literàries de Cartes a Mahalta

*  El dolor és en certa manera la selecció natural de les ànimes.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 30)
*  Déu ha de tenir una feblesa pels heretges.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 31)
*  La majoria de la gent és incapaç d’estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 44)
*  Estar trist és una manera tàcita, sense paraules, de queixar-se.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 134)
*  Si sabéssim callar la meitat de les nostres paraules, tot rutllaria millor.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 140)
*  Una noia sempre jutja la nostra actitud amb més clarividència que nosaltres mateixos.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 146)
*  Un bon súbdit d’un estat totalitari no ha de tenir vida interior; és una condició inexhorable.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 226)
*  Molts vegades els homes no són tan estúpids com algunes de les seves idees.
 Màrius Torres, Cartes a Mahalta, Club Editor, 2017, pàg. 227)

 

Categories
Notes de lectura

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski

Necessitat interior

Que Catalunya és un país culturalment deficient —o, almenys, amb greus llacunes— ho demostra el fet que fins el novembre de l’any passat no s’hagués traduït al català una obra tan absolutament essencial per provar d’entendre l’art contemporani (i el no contemporani, de fet) com és De l’espiritual en l’art (Über das Geistige in der Kunst), de Vassili Kandinski, traduït amb la seva traça habitual per Clàudia Casanova, Àtic dels Llibres, novembre del 2016.

Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. Perquè, tot i que parla, majoritàriament, de pintura —art en el qual ben pocs gosaran negar-li un colossal mestratge al creador rus—, les seves consideracions són perfectament (per no dir, necessàriament) aplicables a la resta de les arts.

Començant, no cal dir-ho, per la literatura; per aquella literatura que en mereix (o que, per dir-ho amb major precisió, en mereixeria) el nom: per la que sorgeix, indeturable, de l’ànima interior de l’artista; aquella en la què el creador es dóna a ell mateix. Aquella, en definitiva, que no s’escriu per voluntat, amb el desig de voler explicar alguna cosa —i, encara menys, d’il·luminar-nos amb un missatge (teòricament) salvador—, sinó de la necessitat interior.

La literatura i l’art que s’han anat coent, a foc lent però intens, i madurant fins que, una vegada a punt, esclata, exigeix o reclama, impetuosa, amb una força i una empenta incontenible: fer-se sentir, el seu dret inalienable a sortir a l’exterior, a ocupar el lloc que, a dreta llei, li pertoca. El fruit madur del jo més íntim i pregon de l’artista, que posa de manifest allò que hauríem de saber però —ai, las! — massa sovint oblidem: les obres artístiques no es poden forçar ni improvisar, que només es baden quan han assolit el seu moment de saó.

Una creació que forma part, indissociable, de la vida espiritual de qui la duu a terme, d’aquella vida que ens situa, de veritat, per damunt de la resta dels animals: “La vida espiritual a la qual també pertany l’art, i de la qual l’art n’és un dels seus agents més poderosos, és un moviment complex però determinat, traduïble en termes senzills, que condueix cap endavant i cap amunt. És el moviment del coneixement. Pot adoptar diverses formes, però en el fons conserva sempre el mateix sentit interior, la mateixa finalitat” (pàg. 23).

En un llenguatge amb un gran component metafòric —“oriental, ple d’analogies, i que ressol els escull de la llengua mitjançant associacions incomptables” (pàg. 13)— Kandinski ens fa veure (i, més que no pas veure, intuir, aprehendre) l’art no tant com un producte material (tot i que, no cal dir-ho, ha de tenir, per força, una plasmació material) sinó anímica o espiritual; l’art, la creació artística, sigui la que sigui (pintura, escultura, arquitectura, escriptura, música, dansa…) no és —o, diguem-ho menys categòricament, no és només— la finalitat, sinó el mitjà; el mitjà que empra (també, necessàriament) l’artista per fer arribar al públic la seva veu interior, el sediment de la seva ànima.

Per dir-ho d’una altra manera, l’artista és el mèdium o torsimany que permet que la part més profunda (i més fermentada]) de l’artista entri en contacte amb d’altres artistes i d’altres persones: “L’artista és la mà que, tocant aquella o aquella altra tecla, fa vibrar adequadament l’ànima humana. / L’harmonia dels colors s’ha de basar únicament en el principi del contacte adequat amb l’ànima humana. / D’aquesta base, en direm el principi de la necessitat interior” (pàg. 62).

En definitiva, De l’espiritual en l’art és una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.
Una obra majúscula que, un cop llegida, aniria bé (man)tenir ben a prop.

dimarts 21 de febrer del mmxvii

Publicat a Sonograma Magazine, el 28 de febrer del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando

Ja no som el que era

Sovint, en clubs de lectura, tallers literaris, tertúlies i actes similars et demanen com es diferencia la literatura —la literatura literatura, si volem dir-ho així— del que no ho és; les creacions literàries de les que no ho són —que no arriben a ésser-ho. La meva resposta acostuma a ésser: pel fet que sorgeixen del cor, perquè estan escrites amb la veu única, intransferible de l’autor i, sobretot, perquè —com a resultat de la confluència (harmònica, acabada) dels dos criteris anteriors— són creacions artístiques, perquè es fonamenten en l’art de la paraula; no tant (o, almenys, una mica més) en el què sinó en el com.

Si m’ho demanessin ara mateix, ho tindria més fàcil: si voleu saber que és —si més no, que pot ésser— la literatura fareu bé llegint La ciutat de ningú, d’Antoni Vidal Ferrando, publicat per Editorial Meteora. Podria, per descomptat, centrar-me en l’argument —que, des del meu punt de vista, la contracoberta desvetlla més que no convindria— i explicar qui és el protagonista, què és i on viu, però, per sort, això diria, al mateix temps massa (correspon al lector anar-ho descobrint d’acord amb el desig de l’autor) i massa poc (només amb un bon argument no es basteix una bona novel·la).

Entenc que n’hi haurà prou amb dir que és una persona gran que, per les raons que anirem coneixent, ja no se sent a casa—“Jo, aquí, no em trob bé enlloc” (pàg. 7)—, que desconfia de tot i de tothom —“Als arbres, s’hi oculten serps malèvoles” (Íd.)—, que ha arribat a una edat (i a un estat) en la qual callar o suavitzar el que pensa no té sentit ni raó —“No estic en condicions de ser negligent ni magnànim” (Íd.)—, sobretot perquè sent que tot allò pel que havia lluitat s’ha ensorrat: “Guanyes una guerra i no et serveix de res” (pàg. 8).

Una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada—“què hi faig, en aquesta ciutat on la gent […] no m’agomboia” (pàg. 34), una persona arrelada en un passat que mai més no tornarà, que s’adona que el seu temps va ésser un altre;  condemnat, per tot plegat, a viure sol i aïllat —“La soledat és com un pou amb l’aigua negra” (pàg. 19); que tan sols obté (cert) consol i refugi en el(s) temps superats, quan tot era (o, si més no, li semblava) com havia d’ésser, quan regnava l’ordre —¿Què en feim, d’aquest desordre, un curs de flauta?” (pàg. 8)— i les coses encara eren com sempre havien estat; com cal que siguin.

Algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall, més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; perquè en ells, per més que ho vulgui, tampoc és l’odre qui mana, sinó la seva llei pròpia, el fluir inconscient que ningú ni res no pot determinar ni, encara menys, controlar: “Cada record té la seva guixa i té els seus silencies, que s’expandeixen com ombres caòtiques” (pàg. 15).

Records convertits en presents, i alhora en una maledicció, per unes misterioses fotografies del seu pare, que conformen un dels punts crucials de l’argument, que són la seva darrera gran preocupació, el neguit que més l’incomoda. Entre d’altres raons, perquè, com li succeeix al príncep de Dinamarca shakesperià, l’ombra del pare, i la necessitat de retre-li honors, de mostrar-se mereixedor del seu heretatge és omnipresent, és una de les últimes (i de les úniques) raons que el mantenen dempeus: “He de tornar a llegir Hamlet. El príncep Hamlet també parlava amb el seu pare difunt” (pàg. 66); “Mon pare m’ho explica des del més enllà. […] Per a aquests diàlegs no cal ser […] rei de Dinamarca” (pàg. 71).

Perquè, a l’igual que a aquest darrer l’assassinat del seu pare i la traïció de la seva mare l’ha col·locat en una situació no ja difícil, sinó quasi impossible, i es debat en el dubte sobre si és més convenient venjar-se, com li reclama l’espectre del seu pare, o no fer-ho, per no causar dany a la seva mare, al protagonista de La ciutat de ningú l’assassinat del seu temps l’ha convertit en una ombra del que era, i es debat entre seguir o abandonar, en el dubte de si és preferible destruir les fotografies que el podrien perjudicar, que poden tacar la imatge i la reputació del seu pare, o bé si ha de conservar-les per preservar el record que en té: “No m’he de perdre per falta d’acció. Ni me de fer un embull o equivocar” (pàg. 27).

I per provar, en debades, no cal dir-ho, de sortir de dubtes, de treure l’aigua clara de la seva situació, serà el mateix protagonista —en una decisió encertadíssima de Vidal Ferrando, la que converteix fons i forma en un tot indissoluble, en creació artística— qui ens explicarà què i, sobretot, com se sent; i ho farà directament, en una narració on s’interroga a ell mateix (raó per la qual els signes d’interrogació són tan presents), no per escrit, tot i que en té el propòsit —“Just tinc idea de contar-ho tot per escrit” (pàg. 45)— però sí com si ho fos, accedint al seu pensament, al lliure fluir de la (seva) consciència.

Un fluir que, tant per la seva incapacitat de situar-se en el nou món, per la seva edat, com per l’estat delicat de salut en que es troba, ho és tot menys ordenat —similar, doncs, al món on no pot encaixar—, on es perd: “Ni sé perquè ho venia a dir. La veritat és que m’he perdut, i el més increïble és que ho tenia a la punta de la llengua” (pàg. 32); “¿No han d’existir paraules, per ordenar el meu discurs? Passa que, en intentar-ho, em faig un embolic” (pàg. 46).

Es perd per desesperació seva, però —cal dir-ho ben alt, ben fort i ben clar— per guany i fortuna (literària) del lector, ja que així, assistim a la narració de la seva vida; i ho fem, a través d’una successió de paràgrafs de llargària similar, que tan aviat avancen com retrocedeixen, per explicar-nos el seu ahir (que recorda amb tant d’orgull, el que fou el seu temps), el seu avui (on tot s’ha capgirat i no hi troba el seu lloc) i el seu demà (que no és ni tan sols capaç d’imaginar); una narració que, en realitat, és una catarsi.

Una catarsi alliberadora, tot i que a ell, més que alliberar-lo, potser el duu a confirmar el que ja endevinava: viu (més aviat, sobreviu) en la ciutat de ningú, perquè és a ell a qui els nous temps han convertit en ningú; han esborrat, com si es tractés d’una fotografia antiga desgastada, on la imatge ja no és recognoscible: “tota la vida hem de pagar delmes i arreus? ” (pàg. 85).

En definitiva, un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima i ens transporta —encara que sigui per una estona, però quina magnífica, inoblidable, beneïda estona!)— més enllà de nosaltres mateixos.

dissabte, 18 de febrer del mmvii

 

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El primer amor, Ivan Turguénev

Aprendre a volar (no és fàcil)

Parlar de la literatura russa del segle XIX és més que complicat, atès que, juntament amb la Grècia dels grans dramaturgs grecs —Èsquil, Sòfocles i Eurípides— és, segurament, el moment de la història de les lletres en que confluïren en un mateix lloc una tal quantitat de genis immensos, incomparables (Puixkin, Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Turguénev, Txékhòv…) que gairebé bastarien per complir del tot les més elevades expectatives de la major part del lectors. Per això escollir un únic autor rus, i, encara més, una sola obra de l’autor, comporta, sempre, quedar-se al començament del camí.

Això no obstant, per caminar, el primer que s’ha de fer és sortir de casa, fer la primera passa. I, entre el munt de llibres que podríem escollir per fer-la, entenc que El primer amor (Первая любовь), d’Ivan Turguénev és una bona opció. No és, potser, la seva millor creació —Relats d’un caçador, Niuada de gentilhomes, Diari d’un home sobrer, Terres verges, Pares i fills i Fum són, almenys, més conegudes— però això es deu a que les altres són esplèndides i, al seu costat, empal·lideix i, com totes elles, posa molt bé de manifest l’abast psicològic de la literatura de l’autor rus: no és tan important la història d’aquest primer amor sinó, sobretot, la tan acurada descripció que fa dels sentiments que provoca en el seu protagonista, així com l’aprenentatge vital que l’experiència li suposarà: “en tota la meva vida no oblidaré mai aquelles primeres setmanes passades a la masia” (pàg. 9).

El contacte —més aviat, encontre— amb la bella Sinaïda canviarà, per sempre més, el jove Vladímir i el farà deixar enrere, de cop, el món de la infància per entrar, sense estar-ne gens preparat, al món de la maduresa, al món on en

s veiem obligats a deixar enrere els somnis i ens hem d’acarar amb la realitat; al món on res no és el que sembla, on cadascú va a la seva i on cal saber administrar amb molta cautela la confiança; al món on, tot d’una, i sense esperar-nos-ho, comencem a viure de veritat, sense xarxa protectora: “Mai no me n’havia anat a dormir sense donar la bona nit a la meva mare i demanar-li la benedicció. Però aquell dia no havia estat possible” (pàg. 36), ens dirà el noi, en una frase que ens duu, immediatament, a la memòria el jove protagonista d’A la Recerca del temps perdut de Marcel Proust.

El jove de setze anys que “recitava a tota veu versos i més versos que sabia de cor”, a qui “la sang bullia dintre” seu, a qui “el cor se [li] desfeia en un esllanguiment que […] trobava dolç, però […] també ridícul”, a qui “tot [li] embadalia i sempre [es] trobava disposat per les coses més inversemblants” (pàg. 9), que coneixem al començament viurà una experiència amorosa, i, sobretot, vital —que no cometrem l’errada de desvetllar abans d’hora— que el transformà del tot, que l’expulsa del paradís perdut de la infantesa.

I dic infantesa expressament, ja que, com ens confessa ell mateix, tot i els setze anys, fins aquell moment seguia essent una criatura: “Començà el meu deliri per la Sinaïda. […] Havia deixat d’ésser, senzillament, un infant […]. Aquell dia començà la meva passió  i […] començaren també els meus sofriments” (pàg. 43). Una criatura que encara no havia volat del niu, que ni tan sols havia gosat mai allunyar-se del jardí de casa seva —i, per això, el jardí serà, al llarg de tota la novel·la un punt cardinal, l’espai metafòric, fonamental— i que, com a conseqüència, és impossible que surti indemne del xoc que sofrirà, ineludiblement, amb la complexitat i, per damunt de tot, amb l’adversitat, del món adult.

Com un Adam que ha cregut trobar la seva Eva, el contacte amb la realitat adulta li suposa ésser foragitat, per sempre més, d’un jardí on, com ha descobert brutalment, les més belles roses s’agermanen amb les espines més doloroses: “Tot allò que vaig sofrir era massa per a les meves forces… Tot havia finit. Totes les flors de la meva ànima havien estat segades d’un cop i jeien, entorn meu, trepitjades i disperses” (pàg. 90).

I per explicar aquesta història, per fer-ho en les millors condicions, de fet, en l’única possible, Turguénev va tenir clar que calia recórrer a la primera persona, que tan sols amb aquesta forma —en la forma exacta que requeria o, més aviat, exigia el tema— podria aprofundir molt més, podria oferir una visió molt més directa, molt més immediata, molt més emotiva i, sobretot, molt més íntima, de la situació, dels trasbalsos que sacsejaven la fins aleshores tranquil·la existència del jove amb ànima d’infant.

Perquè, com amb molt d’encert destacà Henry James en un dels escrits que li dedicà, a l’autor de Rudin el que de veritat li importava era «l’atmosfera de realitat*», ja que «s’alineava junt als novel·listes que duen a cap un acurat estudi de la vida**» i, per tant, la versemblança, la sensació de realitat, de fets viscuts —de pàgines viscudes, per dir-ho en la tan encertada definició de Folch i Torres— resulta del tot imprescindible. El resultat d’una tal decisió és que no tan sols llegim el que li succeeix al personatge, sinó que ho vivim i, el que és més important, ho compartim amb ell; esdevenim, mentre llegim, el personatge.

Acabaré fent un esment a la traducció, d’Àngel Estivill —segons el llibre, Angels [sic] Estivill, revisada per el sempre eficient Manuel de Seabra, que fa la sensació de no estar a l’alçada de les circumstàncies. En no pocs moments grinyola, s’encalla i impedeix que aquesta proximitat que cercava l’escriptor no es produeixi; el seu caràcter un xic artificiós, forçat, ens allunya de la narració, i això, en qualsevol obra, però encara més en aquesta, suposa un handicap importantíssim. (Imagino que la traducció no la devia fer de l’original rus, sinó, probablement, d’alguna edició francesa).

A banda d’alguna badada, sempre disculpable —un canvi de nosaltres per ells que no permet entendre la frase ni la situació: “Començaren tot seguit els preparatius per al trasllat a l’Arbat, on posseïen una casa” (pàg. 91), quan hauria d’ésser “començàrem” i “posseíem”— alguna decisió en la traducció és, com a mínim, desafortunada. Per exemple, parlar de “masia” i no pas de “datxa”: podem convenir, pam amunt, pam avall, que la masia catalana pot complir una funció similar a la de la datxa russa, però creure que són termes intercanviables és una temeritat que fa que la novel·la perdi la seva, irreemplaçable, caracterització russa.

Tant de bo, doncs, algun dels grans traductors del rus que tenim ara mateix a casa nostra —Arnau Barios, Miquel Cabal o Marta Rebón, per esmentar-ne només tres— ens poguessin oferir una nova versió d’aquesta obra tan breu com deliciosa.

dimarts, 14 de febrer del mmvii

* «He cared, more than anything else, for the air of reality»
*«it was on the side of the careful study of life as the best line of the novelist that, as may easily be supposed, he ranged himself.»

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Vida de consum, Zygmunt Bauman

Consumeixo, ergo sóc

Si a Temps líquids Zygmunt Bauman plantejava on ens està duent la globalització i els (d)efectes generals que provoca per a la societat, tan diferent de totes les anteriors que s’han anat succeint, a un ritme lent, al llarg de la història, a Vida de consum (Consum Life), traduïda, també, per Raül Garrigasait i publicat per Viena Edicions l’any 2008, ens exposa una realitat que no acostumem a tenir en compte —entre d’altres raons, perquè es tracta, precisament, d’això: que ens adaptem als que els qui manen (i decideixen) volen, sense adonar-nos-en, no fos cas que reaccionéssim—  que ens determina més que no pensem: haver passat de consumidors a productes de consum: “[les] persones […] són temptades, incitades o forçades a promocionar un producte de consum atractiu i desitjable, […] i l’article que els inciten a posar al mercat són ells mateixos” (pàg. 15).

Tant les infatigables campanyes de publicitat com la imatge social ideal que se’n deriva, aquella imatge que hem de complir tan escrupolosament com puguem, si no volem ésser bandejats, han aconseguit un efecte pervers: “En la societat de consumidors, ningú no pot  esdevenir un subjecte sense convertir-se abans en una mercaderia” (pàg. 24). Una mercaderia, sotmesa a la tirania de tot allò que es considera com a modern, avançat i, el que és més important, imprescindible, on ens venem a nosaltres mateixos davant els altres; i ens venem no pas pel què som ni, encara menys, pel que pensem —pensar suposa un gran risc per al manteniment de l’statu quo de la societat de consum— sinó pel que consumim; per la nostra major o menor integració a les pautes que d’altres han decidit.

Per tant, doncs, consumir ja no és —o no és, només— un sistema social, una de les opcions possibles d’establir l’economia d’un o de diversos estats, sinó, també, un mitjà; un mitjà d’habilitació i d’acceptació social: “el «consumisme» és un tipus d’organització social que resulta de convertir necessitats, desitjos i anhels humans trivials, permanents i, per dir-ho així, «neutres pel que fa al règim» en la força operativa i propulsora principal de la societat” (pàg. 45).

I tots aquells que no s’hi resignen, que no estan disposats a adaptar-se, nolens volens, a les normes predominants —de fet, pràcticament les úniques visibles (i viables)— són exclosos, són considerats no aptes i rebutjats: “[els consumidors] són bombardejats per totes bandes amb missatges que els inciten a equiparar-se amb aquest o amb aquell producte […] si volen adquirir i mantenir l’estatus social que desitgen, […] [i] se sentiran inadequats, deficients i inferiors al nivell normal tret que responguin de seguida a les crides que els fan” (pàg. 81).

Per tant, la vida del consumidor —convertit ell mateix, recordem-ho, en producte— esdevé una lluita permanent, indeturable per mantenir-se al capdamunt, per no perdre la condició de normalitat que permet ésser acceptat; una condició que canvia un dia rere l’altre, ja que no n’hi ha prou amb comprar aquell o aquell altre producte, que ens identificarà com a membres vàlids de la comunitat (consumista) sinó que és essencial anar-lo substituint, una vegada i una altra, quan n’apareix una nova versió, per més que el producte sigui encara del tot funcionalment operatiu o útil; l’important, per a una correcta validació social, no és tant que sigui útil, sinó que  demostris estar en disposició econòmica, sobretot, de fer-te amb el darrer model, l’únic, en veritat, que et permet estar à la page.

D’una manera demencial, embogidora, que tendeix obligatòriament a anar deixant més i més candidats pel camí, sacrificats a l’altar indiscutible de l’economia de mercat, la societat consumista ha adaptat a la seves conveniències els ritus de pas de les tribus primitives, que exigien als joves, un cop havien deixat enrere la infantesa, superar unes proves de maduresa ancestral, que determinaven si estaven o no en condicions d’entrar a formar part de la societat adulta, de la comunitat amb plenitud de drets.

De manera manicomial, perquè les proves, exigents, en general molt dures, s’havien de passar una sola vegada en la vida, en un moment determinat, i quan eren superades, incloïen la persona en la comunitat per sempre més. Mentre que avui en dia aquestes proves cal passar-les una vegada rere l’altra, si es pretén que la comunitat de consum et segueixi considerant com un dels seus; o, el que és el mateix, com un membre vàlid i acceptable de la comunitat.

El problema no és, ja, que no siguem o no bons consumidors —i la nostra bondat no la determinem nosaltres, sinó els que creen el producte i ens convencen que la seva possessió és el nostre màxim objectiu, la nostra raó d’ésser, el nostre símbol indiscutible d’identitat—, sinó que ho siguem permanentment, que depenguem, constantment i única, de la substitució del producte antic pel nou, amb la qual cosa mai o podem estar ni satisfets ni segurs: sempre ens caldrà anar més enllà i més lluny en la inextingible cursa consumista.

Bauman, doncs, posa de nou damunt la taula una realitat que desconeixíem, la nostra és una vida de consum perquè només som en la mesura —i en la qualitat amb què— consumim; perquè només som —o, si més no, ens reconeixem (i ens reconeixen) per i en el consum.

dilluns, 30 de gener del mmvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Temps líquids, Zygmunt Bauman

Seguretat o llibertat?

Per desgràcia hi ha pensadors contemporanis als quals, pel simple fet de no seguir el corrent dels temps, per navegar a contravent, per resultar incòmodes als poder establerts, els fem menys cas del que convindria. Succeeix amb Noam Chomsky, un dels grans intel·lectuals del segle XX, sempre disposat a posar en dubte, amb les dades en una mà i la raó en l’altra, però també succeïa, tot i que per fortuna en menor mesura, amb Zygmunt Bauman, que ens deixà fa ben poc.

Per més que no sigui gens partidari de les reivindicacions a cop d’obituari, no hi ha dubte que potser la seva mort ens pot servir com a al·licient per llegir —o, millor encara, rellegir— la seva obra, per adonar-nos que algunes de les veus que menys sentim, que menys volen que escoltem, en realitat, són, si no les més importants —criteri, aquest, sempre discutible—, si més no, les que ens aniria d’allò més bé tenir presents, si volem, de veritat, estar informats del que passa al món, de com funciona el món on vivim i, sobretot, del que ens depara el futur, si no som capaços de veure-hi clar i de reaccionar.

L’advertència que ens ha fet des de fa un temps Svetlana Aleksiévitx pel que fa a Rússia i els seus satèl·lits, que la majoria hem començat a escoltar des que li concediren el Nobel, faríem bé d’escoltar-la, també, del filòsof polonès, atès que ha estat un dels pensadors contemporanis que més i millor ha estat capaç de fer un diagnòstic de la societat on vivim. Una societat caracteritzada pel canvi continu, per la inestabilitat i la incertesa. O el que és el mateix, segons la seva encertada definició, per la seva liquiditat.

Ho podem constatar en un llibre gairebé imprescindible per a tots aquells que tinguin interès en apartar la mirada una estona de l’omnipresent i quasi sempre unívoca pantalla de la televisió i obrir els ulls, ja no a una altra realitat, sinó a la realitat (en general, oculta o invisibilitzada): Temps líquids (Liquid times), traduït per Raül Garrigasait i publicat per Viena Edicions l’any 2007.

Obra que, des de la primera frase de la introducció —“Almenys a la part «desenvolupada» del planeta, […] es produeixen […] uns canvis d’orientació carregats de conseqüències […] que creen un marc nou i sense precedents per a les opcions vitals dels individus i que plantegen un seguit de reptes amb què no ens havíem trobat abans” (pàg. 7)— ens adverteix que el temps de l’estabilitat, de la perdurabiltat ha quedat enrere i ha estat substituït pel de la fragilitat i la mutació constant, que] el món de la societat de producció ha quedat enrere i ha estat substituïda, sense que en tinguem consciència, per una societat caracteritzada per la constant permutabilitat, i, en conseqüència, per la incertesa.

I la incertesa, el fet de no saber a què avenir-nos i, encara més, no saber el què ens espera, ens produeix inseguretat. I de la inseguretat a la por tan sols hi ha una petita passa; una passa que esdevé, no ja petita, sinó nul·la quan l’enfortiment de la sensació de por i el seu manteniment permeten, per una banda, tenir la població controlada i, per una altra, produeixen rèdits electorals: “En una època en que totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d’un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder” (pàg. 26).

I, per si això no fos poc, l’amenaça de la por —degudament utilitzada i augmentada: “tot i que cinc-centes persones van estar detingudes fins a les primeries de febrer del 2004 sota les noves lleis antiterroristes, només en van ser condemnades dues” (pàg. 34)— ha servit de justificació (d’excusa, en realitat) per dur a terme una limitació de les llibertats individuals com mai no s’havia vist abans. El contracte social que, segons Jean-Jacques Rousseau havíem establert amb l’estat ja no serveix, ja que no serveix, ja que els perills devastadors i imminents que ens amenacen són tan greus, ens diuen i tornen a dir, ens repeteixen i tornen a repetir, que ens cal escollir entre llibertat o seguretat.

I, és clar, davant d’aquesta (falsa) disjuntiva, escollim seguretat. I, de la mateixa manera que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la primera de la seguretat és l’alteritat, la consciència i, per damunt de tot, l’interès per l’altre. Si volem seguretat, el primer que hem de fer és oblidar-nos de l’altre, del que no és nosaltres, ni és com nosaltres.

No pas perquè l’altre sigui el problema, ni perquè realment suposi un risc per a la nostra seguretat —només cal recordar que tant la invasió de l’Irak com la de l’Afganistan tenien com a objectiu convertir el món en un lloc més segur…—  sinó perquè a millor manera d’unir a tots aquells ciutadans d’un estat que ho han perdut gairebé tot i que ja no tenen esperances de recuperar-ho —i evitar així que es puguin revoltar i enfrontar contra els veritables culpables—és convèncer-los que els que tenen la culpa de la seva situació desesperada són els altres, els nouvinguts, (o, millor dir, els que volen venir: els immigrants i els refugiats); o sigui, crear, com a nexe d’unió un enemic comú.

Un enemic comú, “extremament perillós”, no cal dir-ho, que ens odia —sense cap raó, per descomptat— amb tota la seva ànima i que no té altre propòsit que “acabar amb la societat occidental” que ja s’havia fet servir històricament com a boc expiatori des de l’albada dels segles i que, en la seva (teòrica, induïda) condició de bàrbar sense sentiments, no cal considerar —ni, encara menys— tractar com una persona, com un subjecte de drets, sinó com un objecte de condemnes; com algú que convé tenir tan allunyat de nosaltres com sigui possible.

I aquest enemic, com demostra molt bé Bauman al llarg del llibre, no és només exterior —els refugiats (i el que és pitjor, tots els refugiats, fins i tot les víctimes directes del terrorisme que en teoria assegurem combatre) com més a distància els tinguem, millor que millor—, sinó també interior: els rics, els afavorits per la fortuna, s’aïllen en zones de les ciutats fora de l’abast dels indesitjables, darrera alts murs i protegits per sofisticats sistemes de seguretat: “La tanca separa el «gueto voluntari» dels privilegiats dels nombrosos guetos forcats dels desfavorits. Per als que viuen dins del gueto voluntari, els altres guetos són espais on «no anirem». Per als que viuen dins els guetos involuntaris, l’àrea a la qual estan confinats (perquè són exclosos dels altres llocs) és l’espai «d’on no ens és permès sortir»” (pàg. 101).

En definitiva, una obra que ens obre els ulls, que ens fa adonar que, massa sovint, la visió que tenim del món no correspon tant a la realitat, sinó a la imatge de la realitat que els que manen volen que tinguem, a fi d’assegurar-se que podran seguir manant i, sobretot, mantenint la seva posició de privilegi.

dissabte, 28 de gener del mmvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

En aquesta part del món, Guillem Simó

Apunts d’una vida

A les terres de parla catalana tenim, per desgràcia, menys costum que a d’altres latituds de llegir diaris, dietaris i, en general, obres memorialístiques. Per això, quan se n’edita (o se’n reedita, com en aquest cas) un, el més normal és que acabi passant desapercebut, que transcorri un temps al taulell de novetats de les llibreries, esperant la seva oportunitat i que n’acabi desapareixent.

Seria una llàstima que fos el que li succeís a la nova edició, integral, aquesta vegada, a càrrec de Carme Vidal i de D. Sam Abrams, del diari de Guillem Simó: En aquesta part de món. Dietaris, 1974-2004, que ha publicat Acontravent. Una d’aquelles obres que mereixen, almenys, ésser llegides —si no rellegides. Un volum de pes, de quasi 750 pàgines —si hi comptem el text “Pedagogia”, que s’inclou al final—, que pot intimidar a una bona part dels lectors, convençuts que està fora dels seus interessos i possibilitats.

Si ho creuen així, crec que el millor que poden fer és començar-lo, i s’adonaran que si el seu autor va dur un diari al llarg d’una important part de la seva vida era, sobretot, perquè tenia moltes coses a dir —a dir i, encara més, a dir-se. Perquè, i aquesta és una realitat a la que per desgràcia cada vegada estem menys habituats, practicava el noble art del pensament i de la reflexió; perquè creia que per provar d’entendre (la major part de les ocasions, infructuosament) la vida, no hi ha altre remei que donar-hi voltes a tot, que pensar molt. I, el que és més, important, fer-ho per tu mateix.

És possible que les primeres pàgines —les que arriben, pam amunt, pam avall, fins l’any 1977— no ens facin aquesta impressió, que ens semblin fluixes i, potser, fins i tot, molt fluixes; tant que ens podem plantejar deixar-ho estar, imaginant que la tota la resta pugui ésser més o menys igual. Si és així, convé tenir una mica de paciència (i de confiança) en l’autor: a partir del 1978 i, més encara, del 1979, el dietari agafa volada i els apunts de Simó van fent-se més i més interessants.

A poc a poc, anirem veient com l’escriptor es va interrogant més i més ell mateix, com comparteix amb el seu dietari —convertit segurament, sinó en l’amic, si més no en el confident més fidel i segur de la seva vida— els seus pensaments i, sobretot, els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves incerteses. I com ho fa amb una autenticitat impressionant, ben poc comuna en llibres d’aquesta mena, on sovint sembla que qui els escriu està pensant més en qui el llegirà que no pas en ell mateix.

Per contra, l’autor mallorquí, que si dubta de tot (o de quasi tot), del primer que dubta és d’ell mateix, no és que pensi que algú el pot llegir, és que està convençut que mai no podrà fer res de bo —“en la meva vida no he fet altra cosa que obrir parèntesis. Res de concret, res de definitiu” (pàg. 62)— i, per tant, el que pugui o no escriure en el seu diari no ho voldrà llegir mai ningú. Segurament és per això que, malgrat que ell mateix s’encarregà abans de morir de destruir els originals dels seus quaderns que no volia conservar, es mostri tan contundent, tan alliberat en els seus apunts.

Una autenticitat i una contundència, gairebé en podríem dir una severitat extrema, que és possible que resulti incòmoda o desagradable per a tots aquells a qui al·ludeix, que no són pocs, però que ben segur que nosaltres, com a lectors, hem d’agrair, i força.

Perquè potser no és la més acurada obra memorialística que podem llegir, entre d’altres raons, per una certa tendència, quasi compulsiva, a la reiteració, de la qual n’era plenament conscient —“Llegesc el que vaig escriure els dos darrers anys per aquesta època. Si fa no fa, el mateix deliri repetitiu” (pàg. 484)—, però sí una de les més directes i sinceres; una en la qual podem veure aquell qui escriu no pas com voldria que el recordessin, sinó com era, en tota la seva imponent, contradictòria, meravellosa autenticitat, autèntica humanitat.

dilluns 31 d’octubre i dimarts 1 de novembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 22 de gener del 2017

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout

De mare en tenim una sola

Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran diversitat —pràcticament, oposició— de caràcters entre les seves dues protagonistes, Olive tan ferma i segura d’ella mateixa, Lucy, tan inestable i carregada de dubtes, però a mesura que vagin avançant les pàgines, el més probable és que s’adonin d’un tret que les posa en contacte: la necessitat que tenen totes dues d’expressar-se, de comunicar-se per entendre’s millor i per entendre els que les envolten, per (tractar de) posar ordre en les seves vides.

A Lucy se li presentarà aquesta oportunitat quan es veu obligada, a “mitjan [de la] dècada dels anys vuitanta” (pàg. 15), a “estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes” (pàg. 9), per l’extirpació de l’apèndix que es complica, i un vespre, al cap de tres setmanes, rep la visita, del tot inesperada, de la seva mare, a la qual “feia anys que no havia vist” (pàg. 13). Una visita que no tan sols l’alliberarà de la sensació de solitud que cada vegada l’aclaparava més —“Sempre que venia una infermera a prendre’m la temperatura, intentava que es quedés un momentet amb mi” (pàg. 12)—, sinó que li permetrà recobrar el seu passat i veure’l amb nous ulls.

(Vols llegir l’article complet? Pots fer-ho a Llavor Cultural)

diumenge, 27 de novembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons