Categories
Notes de lectura

Temps líquids, Zygmunt Bauman

Seguretat o llibertat?

Per desgràcia hi ha pensadors contemporanis als quals, pel simple fet de no seguir el corrent dels temps, per navegar a contravent, per resultar incòmodes als poder establerts, els fem menys cas del que convindria. Succeeix amb Noam Chomsky, un dels grans intel·lectuals del segle XX, sempre disposat a posar en dubte, amb les dades en una mà i la raó en l’altra, però també succeïa, tot i que per fortuna en menor mesura, amb Zygmunt Bauman, que ens deixà fa ben poc.

Per més que no sigui gens partidari de les reivindicacions a cop d’obituari, no hi ha dubte que potser la seva mort ens pot servir com a al·licient per llegir —o, millor encara, rellegir— la seva obra, per adonar-nos que algunes de les veus que menys sentim, que menys volen que escoltem, en realitat, són, si no les més importants —criteri, aquest, sempre discutible—, si més no, les que ens aniria d’allò més bé tenir presents, si volem, de veritat, estar informats del que passa al món, de com funciona el món on vivim i, sobretot, del que ens depara el futur, si no som capaços de veure-hi clar i de reaccionar.

L’advertència que ens ha fet des de fa un temps Svetlana Aleksiévitx pel que fa a Rússia i els seus satèl·lits, que la majoria hem començat a escoltar des que li concediren el Nobel, faríem bé d’escoltar-la, també, del filòsof polonès, atès que ha estat un dels pensadors contemporanis que més i millor ha estat capaç de fer un diagnòstic de la societat on vivim. Una societat caracteritzada pel canvi continu, per la inestabilitat i la incertesa. O el que és el mateix, segons la seva encertada definició, per la seva liquiditat.

Ho podem constatar en un llibre gairebé imprescindible per a tots aquells que tinguin interès en apartar la mirada una estona de l’omnipresent i quasi sempre unívoca pantalla de la televisió i obrir els ulls, ja no a una altra realitat, sinó a la realitat (en general, oculta o invisibilitzada): Temps líquids (Liquid times), traduït per Raül Garrigasait i publicat per Viena Edicions l’any 2007.

Obra que, des de la primera frase de la introducció —“Almenys a la part «desenvolupada» del planeta, […] es produeixen […] uns canvis d’orientació carregats de conseqüències […] que creen un marc nou i sense precedents per a les opcions vitals dels individus i que plantegen un seguit de reptes amb què no ens havíem trobat abans” (pàg. 7)— ens adverteix que el temps de l’estabilitat, de la perdurabiltat ha quedat enrere i ha estat substituït pel de la fragilitat i la mutació constant, que] el món de la societat de producció ha quedat enrere i ha estat substituïda, sense que en tinguem consciència, per una societat caracteritzada per la constant permutabilitat, i, en conseqüència, per la incertesa.

I la incertesa, el fet de no saber a què avenir-nos i, encara més, no saber el què ens espera, ens produeix inseguretat. I de la inseguretat a la por tan sols hi ha una petita passa; una passa que esdevé, no ja petita, sinó nul·la quan l’enfortiment de la sensació de por i el seu manteniment permeten, per una banda, tenir la població controlada i, per una altra, produeixen rèdits electorals: “En una època en que totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d’un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder” (pàg. 26).

I, per si això no fos poc, l’amenaça de la por —degudament utilitzada i augmentada: “tot i que cinc-centes persones van estar detingudes fins a les primeries de febrer del 2004 sota les noves lleis antiterroristes, només en van ser condemnades dues” (pàg. 34)— ha servit de justificació (d’excusa, en realitat) per dur a terme una limitació de les llibertats individuals com mai no s’havia vist abans. El contracte social que, segons Jean-Jacques Rousseau havíem establert amb l’estat ja no serveix, ja que no serveix, ja que els perills devastadors i imminents que ens amenacen són tan greus, ens diuen i tornen a dir, ens repeteixen i tornen a repetir, que ens cal escollir entre llibertat o seguretat.

I, és clar, davant d’aquesta (falsa) disjuntiva, escollim seguretat. I, de la mateixa manera que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la primera de la seguretat és l’alteritat, la consciència i, per damunt de tot, l’interès per l’altre. Si volem seguretat, el primer que hem de fer és oblidar-nos de l’altre, del que no és nosaltres, ni és com nosaltres.

No pas perquè l’altre sigui el problema, ni perquè realment suposi un risc per a la nostra seguretat —només cal recordar que tant la invasió de l’Irak com la de l’Afganistan tenien com a objectiu convertir el món en un lloc més segur…—  sinó perquè a millor manera d’unir a tots aquells ciutadans d’un estat que ho han perdut gairebé tot i que ja no tenen esperances de recuperar-ho —i evitar així que es puguin revoltar i enfrontar contra els veritables culpables—és convèncer-los que els que tenen la culpa de la seva situació desesperada són els altres, els nouvinguts, (o, millor dir, els que volen venir: els immigrants i els refugiats); o sigui, crear, com a nexe d’unió un enemic comú.

Un enemic comú, “extremament perillós”, no cal dir-ho, que ens odia —sense cap raó, per descomptat— amb tota la seva ànima i que no té altre propòsit que “acabar amb la societat occidental” que ja s’havia fet servir històricament com a boc expiatori des de l’albada dels segles i que, en la seva (teòrica, induïda) condició de bàrbar sense sentiments, no cal considerar —ni, encara menys— tractar com una persona, com un subjecte de drets, sinó com un objecte de condemnes; com algú que convé tenir tan allunyat de nosaltres com sigui possible.

I aquest enemic, com demostra molt bé Bauman al llarg del llibre, no és només exterior —els refugiats (i el que és pitjor, tots els refugiats, fins i tot les víctimes directes del terrorisme que en teoria assegurem combatre) com més a distància els tinguem, millor que millor—, sinó també interior: els rics, els afavorits per la fortuna, s’aïllen en zones de les ciutats fora de l’abast dels indesitjables, darrera alts murs i protegits per sofisticats sistemes de seguretat: “La tanca separa el «gueto voluntari» dels privilegiats dels nombrosos guetos forcats dels desfavorits. Per als que viuen dins del gueto voluntari, els altres guetos són espais on «no anirem». Per als que viuen dins els guetos involuntaris, l’àrea a la qual estan confinats (perquè són exclosos dels altres llocs) és l’espai «d’on no ens és permès sortir»” (pàg. 101).

En definitiva, una obra que ens obre els ulls, que ens fa adonar que, massa sovint, la visió que tenim del món no correspon tant a la realitat, sinó a la imatge de la realitat que els que manen volen que tinguem, a fi d’assegurar-se que podran seguir manant i, sobretot, mantenint la seva posició de privilegi.

dissabte, 28 de gener del mmvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Breus notes sobre literatura-Bloom, Gonçalo M. Tavares

L’art d’enlairar-se

Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla  incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de com n’arriba a ésser d’irremissiblement heraclitiana la realitat del món: la lluita de contraris, o, més aviat, la coexistència permanent i gairebé ubiqua de contraris, com a base de l’existència. Perquè, en el fons, tant la frase inicial com la seva continuació són certes, i ho són no pas sucessivament, sinó al mateix temps, en un mateix moment.

Si pretenem, en debades, de fer cinc cèntims —encara que sigui amb una simple voluntat introductòria— d’un llibre tan fora de mida en tots els sentits com Breus notes sobre literatura-Bloom, de Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi, segurament haurem de fusionar les dues frases: en aquest assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem, amb el verí, que provoca la intoxicació i la mort.

Un verí que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme i el dimoni de la facilitat, del camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.

Perquè si bé l’autor d’Un viatge a l’Índia ens ofereix, en forma de breviari o diccionari de butxaca, els seus particulars i intransferibles consells per a joves (i no tan joves) escriptors, a la manera de Rainer Maria Rilke, però sense necessitat que cap Franz Xaver actual li ho hagi demanat, amb una prosa metafòrica i poètica que enlluerna però deixa pòsit, alhora ens convida, tot fent-ho, a trobar el nostre camí, el nostre jo literari, la nostra, sempre imprescindible, veu pròpia.

I ho fa des de bon principi, advertint-nos, en la «Nota inicial» que “Hi ha infinites maneres (definitives) de fer literatura” (pàg. 19), i la seva és la literatura Bloom, aquella que es proposa surar “molt per damunt de terra” (pàg. 31), aquella constituïda per “frases-llop o frases-tigre”, on cal que “el lector provi de ficar-hi el cap” (pàg. 37), frases davant les quals “l’escriptor no ha de dubtar, però [el lector] sí” (pàg. 48). Una literatura, doncs, que s’arrisca i obre camí, que crea i recrea, que converteix en lector en un còmplice necessari, no en un ésser passiu, sinó en un motor —o co-motor— de l’obra; que ha d’entendre el llibre com una lluita (compartida) en la qual tant ell com l’autor poden acabar vencent o essent vençuts: “La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents” (pàg. 68).

Una literatura exigent i esforçada —“Un mapa eficaç en literatura no és el que ens fa caminar menys fins al destí, sinó precisament al contrari: el que ens fa caminar més” (pàg. 89)— que demana que hi posem molt de la nostra part, que ens fa gruar, però que, com a torna, ens dóna més encara, ens transforma, ens fa veure el món —si més no, una part del món— d’una altra manera; una literatura que queda, que deixa petja. I si algun escriptor té la pretensió d’assolir-la, d’acostar-s’hi, almenys, d’aventurar-se per la literatura costeruda que no admet dreceres, aquest llibre és, sens dubte, un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació.

dimecres 2 de novembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El temps de les cireres, Montserrat Roig

Els fruits malmenats

Els aniversaris, encara que siguin tan tristos com el d’aquest cas, ja que commemorem els 25 anys de la mort d’una autora fonamental de les lletres catalanes del segle passat, serveixen per recobrar obres de qualitat que la maregassa permanent de les novetats literàries que assalten, setmana sí, setmana també, les llibreries no permeten que tinguin una oportunitat que, segurament, d’altra manera, no tindrien.

I El temps de les cireres, de la grandíssima Montserrat Roig —que mai no enyorarem prou ni ens planyerem prou pels llibres que la seva marxa massa abans d’hora ens impedí de llegir—, no és que mereixi una nova oportunitat, és que en mereix unes quantes més. És una d’aquelles obres dels anys setanta amb les quals el pas del temps no tan sols s’ha mostrat clement, sinó que ha beneficiat, que ha enriquit. Mentre d’altres, segons el meu parer, excessivament influïdes per la voluntat d’experimentalisme formal i lèxic, han quedat, en el millor dels casos, com a mostres conjunturals, de l’època, amb un simple valor acadèmic o arqueològic, aquesta manté, en gran mesura, la seva vigència.

La de la Natàlia, la protagonista de la novel·la és la d’una “dona de gairebé quaranta anys” (pàg. 48) que torna; que torna a Barcelona i a Catalunya, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres” (pàg. 52), quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich” (pàg. 49), i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà —“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies” (pàg. 57); “És que tu ja ets d’una altra època” (pàg. 146)—, però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència. Són molts anys i nosaltres ens fem vells. no ha canviat res” (pàg. 147).

Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al que ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit de flash backs que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvetllarà fins ben avançada— mentre ella era fora; flash backs que ens permetran assabentar-nos no tan què motiva que Natàlia marxés a l’estranger, sinó, també, la història prèvia de la seva família; els antecedents que varen fer que la família fos com cos i, per damunt de tot, les raons que expliquen perquè, quan ella era jove, el seu pare no va poder acceptar-la tal com era.

És per això que, per més que el llibre, en principi, i si tan sols tenim en compte l’estricte criteri cronològic, només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974—del nostre segle XX. Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat; una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda d’arrel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva: “Va venir la guerra, aquella guerra tan bruta […] que regirà els cervells i regirà els esperits” (pàg. 220).

Una guerra que substituí els somriures i les esperances per la por —“Tenia por, ja t’ho he dit” (pàg. 246)—, per aquesta por ominosa i invencible que ho embastardia, ho malmetia i ho podria tot, que convertí 40 anys de la nostra història en un infinit pou de negror i d’immundícia, en una època, molt ben retratada per Montserrat Roig, on, més que no pas viure, el màxim que es podia es tractar de sobreviure: “La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil… ” (Íd.)

dilluns 22 d’octubre del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’octubre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

Els millors relats de Roald Dahl

Inesperada quotidianitat

Segurament per causa de la incapacitat d’acceptar la validesa artística en més d’una disciplina, que defineix cada vegada més el nostre món, i probablement també per la tendència a la infantilització de la societat actual, des de fa un temps Roald Dahl és conegut sobretot com a escriptor infantil. Ho és amb raó, ja que n’hi hauria prou amb la genial Matilda per tenir-li reservat un honor de privilegi en qualsevol mena de llista literària.

Tanmateix, fou un dels més destacats i inspirats conreadors de la narrativa en llengua anglesa de la segona meitat del segle XX i per demostrar-ho, Sembra llibres ha tingut la fantàstica pensada de publicar el recull Els millors relats de Roald Dahl, traduïts per Ferran Ràfols Gesa amb la seva acostumada traça. Són un total de 13 narracions que escrigué entre els anys 1945 i el 1980, que es caracteritzen per la seva diversitat, pel seu enginy i, per damunt de tot, per la traça que té de mantenir l’enjòlit, per anar preparant, amb una minuciositat pròpia de qui teixeix una teranyina, la sorpresa final que ens espera a la darrera línia; una darrera línia que, en la majoria de les ocasions, ens deixarà amb la boca oberta.

Així com en les seves obres infantils tendeixen a l’extravagància, a situar-se molt i molt a prop del llindar de la impossibilitat, els seus relats per a adults (millor, dit, per a tots els públics) acostumen a tocar molt més de peus a terra, si més no al començament: els seus personatges són gent de carn i ossos; persones més o menys com nosaltres mateixos; que ens podríem trobar, si fa no fa, pel carrer.

Per més que algun d’ells, com l’Adolf Knipe, el protagonista de “La gran gramatitzadora automàtica”, sigui capaç d’inventar el que (creiem que) ningú no podria inventar, o que puguin tenir les idees més peregrines, són profundament humans, se’ns fan propers. Així, per exemple, a “La senyora Bixby i l’abric del coronel”, Dahl ens ofereix una pinzellada que podria molt bé servir per definir els avantatges dels amistançament enfront del matrimoni:  “Es veien poc —dotze cops l’any no és gaire, ben mirat—i així era molt difícil que mai s’arribessin a avorrir l’un de l’altre” (pàg. 47).

Aquest és, entenc, un dels majors encerts de l’autor gal·lès a l’hora d’encarar els seus relats, que no pas per casualitat, titulà com a inesperats (Unexpected): que partint de la més absoluta normalitat, acaben desembocant en les més sorprenents situacions. En el màgic món de Dahl, tant quan s’adreça als infants com als infants que ja s’han fet grans, tot és normal… fins que deixa d’ésser-ho; a partir del moment que l’ortodòxia entra en escena, la normalitat segueix present com a teló de fons, però ja tot és possible. I quan dic “tot” no ho faig amb cap voluntat hiperbòlica o metafòrica: tot és, simplement, tot!

I per a que aquest tot sigui possible, res millor que crear el clima que més convingui, un clima (i un ambient) de caire realista, del més quotidià i habitual, habitat per dones d’aparença cordial i afable, “Semblava molt agradable. Era la imatge mateixa de la mare del teu millor amic de l’escola quan et rebia perquè passessis les vacances de Nadal a casa seva” (pàg. 70) (“La dispesera”), o per homes com Basil Turton (“El coll), “un home de caràcter senzill i pacífic, que fins aleshores no havia mostrat cap interès per res que no fos la seva col·lecció de pintura i escultura modernes” (pàg. 219).

Frase, aquesta darrera, molt representativa, ja que no tan sols posa èmfasi en l’abans i el després —“fins aleshores”—, i, per tant, ens adverteix, discretament, que ens esperem l’inesperat, sinó que, alhora, ens fa adonar la importància que tenen, en les bones narracions, els petits indicis. Per llegir un relat de qualitat en òptimes condicions, ens cal estar molt atents, car els incisos, a vegades breus, brevíssims, són fonamentals: si volem entendre’ls, i gaudir-los, de veritat, convé que no ens perdem cap matís, ni el més insignificant.

I llegir Roald Dahl és, sens dubte, una de les millors maneres de passar una molt bona estona, i, ensems, d’adonar-se que, sens llibres, les nostres vides serien (més) ensopides i limitades.

dilluns, 29 d’agost del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 d’octubre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt

La vida en(tre) lletres

Així que apareix una autora o autor nou—sobretot a casa nostra, on a la majoria de les editorials acostumen a sentir una al·lèrgia (més comercial que no pas literària) gairebé congènita per la publicació d’òperes primes diferenciades— sembla que primer que haguem de fer els analistes literaris sigui buscar-hi referents, comparar-los, amb major o menor encert, amb d’altres autors precedents, com més cèlebres millors; talment com si el lector li calgués aquesta seguretat de la referència per acostar-se —diguem-ho clar, per donar-li una oportunitat— a l’escriptor acabat d’arribar.

En el cas present, tractant-se com es tracta Silvana Vogt d’una dona vinguda de l’Argentina, que ha escollit la llengua catalana per fer la seva (molt prometedora) incursió al món de les lletres, segurament el que caldria és destacar aquesta realitat singular, posant l’èmfasi en la capacitat inclusiva dels catalans i en les virtuts del multiculturalisme; també caldria, ben cert, parlar de la més que evident vessant autobiogràfica de la seva primera novel·la, que s’escau com anell al dit a l’autoficció, gairebé omnipresent des de fa un temps, així com oferir un xic de llum, posant els noms i cognoms reals als personatges del llibre, començant per la protagonista, Vera —que si es digués Silvana no ens sorprendria gens—, seguint per l’Eliseu —Isidor, pels que el coneixien— i acabant pel Nil; crec, però, que això aportaria ben poc.

Ben poc, per no dir pràcticament res, atès que ens quedaríem a la superfície de l’obra, perquè confondríem accident amb substància: per avaluar —i, el que és molt més important, per fruir, per assaborir—La mecànica de l’aigua, Edicions 1984, setembre del 2016, totes aquestes circumstàncies són del tot secundàries, per no dir irrellevants; el que, segons el meu parer, és fonamental o essencial és el llibre mateix, el fet que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer; o, més exactament, com li diu el seu instint interior, la seva força artística, pròpia i intransferible, que ho ha de fer; que ho ha de fer si vol ésser ella mateixa; si vol deixar la seva petja. I aquesta és, sens dubte, la singularitat que ens interessa.

Perquè això —crear la seva obra pròpia, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora— suposa no només un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús, procurant no sortir-se gens ni mica dels marges que ha fixat vés a saber qui, o bé estripar-ho tot, convertir la ruptura per la ruptura, l’anar més enllà en la base de l’escriptura; o sigui, defugir l’originalitat a tot preu o imposar-la (tot imposant-se-la).

Oblidant —les forces del mercat manen, decideixen i determinen— que la literatura (i l’art en general) només acostuma a assolir els seus més alts nivells quan els creadors i creadores s’alliberen de les regnes establertes des de fora i deixen fluir, en la seva escriptura, la seva manera de viure i de veure el món, la seva veu pròpia, aquella veu, personal i intransferible, condicionada i aclimatada únicament a les particularitat individual de cadascú, que, en combinació amb les altres, igualment sorgides del més interior de cada esperit creador, conformaran l’indispensable diversitat ecològica literària; la que permeti, per selecció natural, la supervivència o resplendor de les veus més dotades.

S’ha dit sovint que si no llegeixes, vius la teva vida i prou, però, si llegeixes, en vius tantes com (bons) llibres passen per les teves mans, i Vogt ens ofereix un tast magnífic d’una vida —d’unes vides, en realitat, perquè, malgrat que a la protagonista les relacions personals li hagin resultat més aviat doloroses, cap persona no és una illa— de veritat, d’una vida autèntica, que respira i batega; que, com un riu o les ones de la mar, flueix com un doll indeturable, que s’estavella una vegada i una altra contra els múltiples esculls de l’existència, que embat amb força contra tot el que troba al seu camí, que a cada nou xoc regolfa, encara amb major vigor, anant prenent més i més cabal, fins no pas desembocar a la mar, sinó convertir-se, com cada vida (molt) viscuda, en un oceà.

Vides fetes de records, de memòries, de buits —i, sobretot, de morts: “Acaben de menjar en silenci. Cadascú amb les seves absències”(pàg. 47)— que ho omplen tot, que ho determinen tot; de nafres del passat permanentment obertes—“La carn sagna. / La memòria, també” (pàg. 29)— que llasten el present i gairebé anihilen el futur, que tan sols sembla factible suportar-les, car superar-les es veu com una tasca impossible, submergint-les en la foscor de la desmemòria: “Es pot viure d’esquena al passat si el passat fa tant de mal” (pàg. 49).

Una opció que potser protegeix, o, més aviat, que pot semblar que (ens) protegeix, que esmorteeix el dolor, però que, com les fugides —i quan fuges, en realitat t’enduus amb tu les raons de la fugida—, no fa més que (mig) anestesiar-nos i diferir la curació de la malaltia, que perllongar in eternis el sofriment: “Saps perquè no tenim els ulls enganxats al clatell? Perquè la vida va cap endavant, caparrut” (pàg. 52).

I l’autora, esdevinguda narradora, protegint-se, també, o si més no intentant-ho, en “la distància entre la primera i la tercera persona a l’hora d’escriure aquesta història” (pàg. 185), ens explica una vida tan plena, tan completa, tan viscuda —si se’m permet el terme (i no viscuda per més o menys autobiogràfica o autoficional, sinó per recreada literàriament)— que en deixar el llibre la duem encara amb nosaltres.

I ho fa —i aquest element, per a mi del tot essencial, és el que diferencia l’artista de l’artesà, el creador de l’escrividor— amb la seva veu pròpia, amb un llenguatge personal —bell, succint, entretallat, reiteratiu, poètic (tant per la intensitat com per la forma, amb encavalcaments que emfatitzen quan cal: “Un llampec parteix el cel en dos. / Nord i sud. / Est i oest. / Dalt i baix. / Aquí i allí”, pàg. 113), al·lusiu però també elusiu, que sap dir però també deixar de dir, quan cal— que, tot i ésser deutor i hereu de tants altres que han escrit abans que ella, la individualitza, la converteix en immediatament identificable, en creïble, en autèntica.

En una artista que ha brostat tot d’una, no se sap ben bé com, d’on ni per què, que ens brinda una primera flor exquisida (delicada i poderosa alhora), una primera obra ben destacada, però que —si poleix algun petit detall, alguna badada perdonable, algun que altre excés; i, sobretot, si s’aferma i no perd la seva benvinguda peculiaritat, la seva ànima interior, que esclata i (es) defineix (en) el seu llenguatge; si evita els cants de sirena de l’ortodòxia— ens promet tot un jardí de gran bellesa, intensitat, creativitat i integritat.

dilluns, 12 de setembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Mare nit, Kurt Vonnegut

Es fa difícil, quan t’ho demanen, com si tu fossis el posseïdor d’alguna mena de pedra filosofal, respondre que és la literatura —o, més exactament, que la separa de l’escriptura convencional. Potser una de les aproximacions més vàlida és dir que és una manera de veure i de viure el món transformada —i transcendida— en una conseqüent forma d’escriure i de descriure’l. Per això, cada escriptor és —i ha d’ésser— diferent dels altres: perquè veu i viu (i, per tant, escriu i descriu) el món d’una manera pròpia i intransferible. Quan ho és de debò, s’entén, quan xopa la ploma ben endins seu i mostra la seva veu única, no pas impostada o imitada.

Tanmateix, en comptes de cercar una definició del que és o pot ésser la literatura, probablement sigui millor constatar-ho directament, per exemple llegint Kurt Vonnegut: la seva obra, inasible, inclassificable, pot agradar més o menys, pot provocar major o menor empatia —en gran part, depenent de la capacitat de cada lector d’alliberar-se de prejudicis i de la maledicció dels cànons o estereotips literaris—, però evidencia, en cada nova obra seva, que és un autor (un creador, millor) en majúscules. I, si es prefereix, de veritat: d’aquells que es deixen estrips de l’ànima en cada pàgina, en cada línia que escriuen; d’aquells que escriu el que viu i viu el que escriu.

Tal i com ens adverteix ell mateix en la introducció, Mare nit (Mother Nigth), Editorial Males Herbes, amb traducció de Martí Sales, és un llibre que parteix del principi que “som el que fem veure que som” (pàg. 11). O, més aviat, del que, mitjançant els nostres actes, hem convençuts als altres que som: “De tot el món, només tres persones sabien qui era jo…” (pàg. 176). I, per tant, que aprofundeix en els sempre evanescents conceptes —omnipresents al llarg de la novel·la— de la veritat i la mentida: “És un d’aquests moments que algú diu la veritat, un d’aquests moments insòlits. La gent no diu la veritat, normalment” (pàg. 113).

Un concepte encara més fràgil i inestable per algú que, com el protagonista, jugava dos rols completament oposats en una època tan poc propícia a les dualitats o a les indecisions com fou Segona Guerra Mundial, fent propaganda per l’Eix i, al mateix temps, d’espia per als aliats: “La part de mi que volia dir la veritat la van convertir en un mentider professional” (pàg. 189).

Però aquesta obra crua, dura, agra, amarga, que ens duu de la mà pel costat més salvatge de l’existència —pel wild side de Lou Reed—, a les antípodes de la consolació o del simple entreteniment, difícil de pair —com la vida mateixa—, però, per això mateix, enormement atractiva, rica i efectiva, duradora, tracta, també, i d’ací la seva complexitat —que és la seva grandesa— molt temes més. Però és, per damunt de tot, una interrogació sobre el bé i el mal; més exactament, sobre la consciència —i, no menys important,  la inconsciència— del bé i del mal. Sobre el Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem, definí com la banalitat del mal. I, sobretot, sobre la manera, si és que existeix, d’identificar-la.

Podem saber, de veritat, què és el mal —la mare nit fàustica— i on es troba? Probablement no, però Vonnegut, amb la seva destresa, autenticitat i coratge habitual, ens obliga no tan sols a demanar-nos-ho, sinó a enfrontar-nos amb la nostra pròpia, intransferible, resposta

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014: L’herba de les nits,

Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.

Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Joan Sales, Cartes a Màrius Torres

Hi ha llibres i autors sense l’existència dels quals es fa difícil d’entendre la literatura d’un temps i d’un país, llibres que són imprescindibles per a fer-se una idea del seu recorregut i la seva evolució; de la mateixa manera, sense l’existència d’alguns estudiosos i historiadors resultaria força complicat conèixer el nostre passat. Però només en els grans autors, en els excepcionals, és possible que es reuneixin en una sola les dues condicions. A casa nostra, entre els comptats escriptors que assoleixen una tal valuossísima dualitat podem esmentar Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Gaziel —del qual se n’ha reeditat, fa ben poc, el magnífic Tots els camins duen a Roma.

Les Cartes a Màrius Torres (Club Editor, juliol del 2014), posen de nou de manifest que a aquesta llista selecta cal afegir-hi el seu autor, Joan Sales, atès que la seva obra no és que en sigui un exemple, sinó gairebé un model. Per un costat, la seva correspondència és literatura, i de primera qualitat. Ho és, per començar, per la seva destresa narrativa, per la seva intensitat prosística i poètica. Tant que únicament raons no literàries poden explicar que fins fa tot just quatre dies —coincidint amb el centenari del seu naixement— no se li reconegués el lloc que, per mèrits propis, ocupa en el panteó de les nostres lletres.

No és gens d’estranyar, atès que en el capellístic univers literari català, on les coneixences i els padrins valen mil vegades més que el nivell i l’interès de les obres, la seva independència de criteri i la seva absoluta franquesa, el seu invencible hàbit de dir sempre i arreu allò que pensava, sense alinear-se ni amb els uns ni amb els altres, sinó retraient-los a tots allò que creia que els havia de retreure, no devien ajudar-lo gaire, precisament: “unes hordes de bandits s’han llençat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. !Quins tres mesos de vergonya!” (pàg. 54); “en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància” (pàg. 165); “sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos, amb les nostres inèpcies […] [i amb] les carallades ideològiques amb què les vestim” (pàg. 351).

Però, al costat del seu indiscutible mestratge literari, les cartes d’aquest “soldat de Catalunya”, (168), atenyen un significat i una vàlua històrica de primera magnitud: el retrat de primera mà que ens brinda de la guerra civil espanyola, dels seus esgarrifosos i cruels efectes i defectes —“Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya  crucificada entre dos lladres” (pàg. 388)— resulta fonamental per fer-se una idea del terrabastall i el cataclisme que suposaren per a la nostra terra l’alçament militar feixista, el consegüent enfrontament bèl·lic i el posterior exili: “Ja som molt a prop del «finis cataloniae». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure” (pàg. 465).

Si hi afegim que aquesta correspondència no només resulta absolutament essencial per a conèixer l’arrel i el fonament d’Incerta glòria —podríem afirmar que les cartes esdevenen el seu primer esborrany, la seva aproximació primigènia— sinó, i encara més, del tot imprescindible per entendre la gestació i l’eclosió de la genial poesia de Màrius Torres —fins a un tal extrem que podríem demanar-nos: l’hauríem mai coneguda si ell (a través de la seva amiga Mercè, que compartia estada amb el lleidatà al sanatori de Puig d’Olena) no l’hagués descobert?—, potser no caldria dir res més.

Entre d’altres motius perquè, per més que pugui dir, sempre em quedaré, per força, a l’inici del camí: el que ens ofereix aquesta obra és tan colossal, tan complet, tan omnicomprensiu, que cap anàlisi literària convencional, d’una mida més o menys ortodoxa, pot fer-li justícia. I no tan sols en general, com a totalitat, sinó, tampoc, en concret: totes i cadascunes de les qüestions o temàtiques que tracta —poesia, guerra, exili, país, religió, política…— requeririen, per elles soles, una anàlisi molt més extensa, un molt més detallat estudi particular.

Per enllestir, esmentaré que, com molt bé destaca Montserrat Casals a l’apèndix d’aquesta nova edició, “per damunt de l[a seva] aparença” no es tracta tant d’un estricte recull de cartes en el seu estat original, sinó d’un “llibre de memòries”, que transforma “en vives unes paraules que eren mortes, unes cartes escrites quan era molt jove en escrits de plena maduresa” (pàg. 593). En un editor tan decididament intervencionista com ho fou Sales —només cal llegir les esplèndides Cartes Completes (1960-1983), creuades amb Mercè Rodoreda o bé l’assaig Joan Sales, la ploma contra el silenci, de Marta Pasqual, per adonar-se’n— no és imaginable que les cartes fossin publicades sense haver estat abans curosament re-escrites i re-elaborades.

En síntesi, no puc més que recomanar amb èmfasi la lectura d’un llibre com aquest, que retrata d’una manera tan i tan fidedigna —i, al mateix temps, tan heterodoxa, tan poc políticament correcta (virtut que, tips com estem de visions unívoques o maniquees, tot i que ens pugui sobtar d’entrada, anirem apreciant i agraït més i més a mesura que avancem)— un moment crucial de la nostra història.

Llegint-lo no només ens oblidarem de tot, sinó que viurem (i reviurem) amb ell tot el que llegim: “Ara he començat el Guerra i pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petersburg l’any 1812 que no pas a Barcelona el 1937” (pàg. 211).

dilluns, 22 de setembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els escarxofats, Michele Serra

Amb els pas dels anys, i a força de llegir una mica de tot, t’imagines que entens una mica que és i com funciona un best seller. Tan aviat com en tens un entre les mans, reconeixes alguns trets en comú (ritme ràpid, nivell d’exigència discret, mescla sàviament dosificada entre acció, amor, sexe i humor, i, d’un temps ençà, una o altra referència —més o menys— històrica que li atorga un toc cultural) i pronostiques que ben aviat encapçalarà les (contraproduents) llistes de més venuts. Aquelles llistes que converteixen els llibres exactament en allò que mai no haurien d’ésser: meres mercaderies.

En iniciar Els escarxofats, Michele Serra, Edicions La Campana, maig del 2014, traducció d’Anna Casassas, i llegir les seves dues primeres frases (oportunament destacades a la coberta) —“On coi ets? T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai.”—, et fa la sensació que ja has clissat l’autor i que tot el que t’espera a continuació no podria ésser més previsible: una acumulació de greuges que un pare d’avui en dia li retreu al seu fill adolescent, despreocupat, desconsiderat i tantsemenfot, que converteix l’existència del seu progenitor en un constant suplici. O sigui, l’enèsim exemple de xoc intergeneracional, que posa de manifest que si els homes són de Mart i les dones de Venus, els pares som d’aquesta galàxia i els fills d’una de ben llunyana i incomprensible, encara per descobrir.

Vas avançant i t’adones que l’autor italià té molt clara aquesta idea, atès que la imatge que ens ofereix del seu fill és tan prototípica, tan tòpica —“L’única certesa és que has passat per casa. Els rastres de la teva presència són inequívocs”, (pàg. 10); “el sofà [és] el teu hàbitat predilecte. Vius escarxofat”, (pàg. 12); “Dorms. Com sempre: al sofà, en calçotets, davant de la tele encesa”, (pàg. 19)—, i, per tan, tan acrítica, tan maniquea, que ben segur que assoleix el seu objectiu primordial (conscient o inconscient, chi lo sa!): obtenir la solidària conformitat de tots aquells pares que, com ell, s’han vist superats pels seus fills adolescents.

De tots aquells que se senten representats per la seva “definició mitjana dels pares”: “Algú que entretant intenta continuar vivint”, (pàg. 20). I  no tan sols representats, o profundament identificats, sinó, sobretot, alliberats de culpa o responsabilitat: no és que els pares i mares actuals, producte del baby bomm, no tinguem prou capacitat o encert per criar els nostres fills, i encara menys que aquesta incapacitat tingui res a veure amb la lassitud amb què fórem (mal)educats, ni amb la nostra (conseqüent) tendència a basar-nos sempre en la teoria (i en la pràctica) del mínim esforç possible, sinó que la culpa és, exclusivament, dels adolescents, que són intractables o ingovernables. Més que un llibre, doncs, la panacea universal, una dosi de Prozac de butxaca.

Per una altra banda, que el relat a partir de les primeres trenta pàgines no hi hagi per on agafar-lo, que perdi del tot el nord, que l’autor hi inclogui, amb calçador, el text d’una tan inversemblant com innecessària novel·la futurista on els ancians i els joves combaten a mort per la supervivència, que un motorista tatuat es converteix en un deus ex machina que permet un (absolutament increïble i del tot incongruent) happy end  encara més consolador, que faci la impressió que la seva idea inicial —el seu high concept, per dir-ho en termes cinematogràfics hollywodians— no donava més que per a una narració curta, allargassada per evidents exigències editorials, ben poc importa.

El que és rellevant és que, una vegada l’hem llegit —o, potser, tot just comprat: per què hauríem de llegir-lo, si el que ens interessa és la seva capacitat curativa i desresponsabilitzadora?—, els pares i mares esforçats del primer quart de segle XXI ja podem dormir tranquils: si no ens en sortim amb els nostres fills adolescents no és, en cap cas, culpa nostra, sinó d’ells, del “seu aire arrogant de qui deixa que tot li rellisqui”, (pàg. 125).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 19 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

La literatura que no se'n va: Un home que se’n va, Vicenç Villatoro

Segurament convindríem que la feina de l’analista o crític literari consisteix —o, més aviat, consistiria: hi ha de tot, en la vinya del senyor, des del glossador a l’encicolpedista, passant pel hagiògraf i pel esgarria-agruments— en garbellar el gra de la palla; en oferir una certa funció de guia per a navegants literaris; en provar determinar, amb la màxima objectivitat possible —objectivitat dins la nostra pròpia subjectivitat, assumida i inevitable— quines, d’entre les moltes obres que ens arriben a les mans, destaquen qualitativament damunt les altres. Un esport (cultural) de risc, el jutge final del qual serà tan sols el temps.

És per això que ens cal ésser molt prudents a l’hora d’indicar que un llibre (ens sembla que) quedarà, que no només serà un dels millors de l’any o de la temporada sinó que serà recordat —i el que és més important, llegit— d’ací a cent anys. I fa molt de temps que no havia tingut una sensació de certesa tan ferma que una obra escrita a casa nostra quedaria com llegint Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, Proa Edicions, setembre del 2014.

Tant que, havent-lo agafat acabat de rebre només per fer-ne un tast, no el vaig poder deixar, ni per un instant, fins 150 pàgines després. Capbussant-m’hi, cada vegada més admirat i fascinat, vaig entrar en aquest món màgic de la bona literatura on l’espai i el temps es perden de vista; o, més exactament, on assoleixen un altre significat, una altra densitat, un valor diferent —de coneixement i reconeixement.

Captivat, ni tan sols em vaig plantejar de quin tipus d’obra es tractava: d’una novel·la?, d’un llibre de memòries?, d’un assaig d’interpretació històrica?, d’una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? Per més que sigui tot això —tot això, alhora i bastant més: “he decidit d’escriure aquesta història a la manera de les novel·les; no del tot, una mica.) ” (pàg. 121)—, proposar-se de definir-lo, qualificar-ho o, encara menys, classificar-ho, fora tan absurd, infructuós com inútil. Entre d’altres raons, per una de principal, perquè determinar és reduir, perquè no es pot limitar allò que el mateix autor no ha volgut limitar.

El mateix succeeix si —preferint els camins fresats; més fàcils i agraïts, però menys justos i imprecisos, més falsament orientadors—, en el nostre afany entomològic de dissecció i de control, cerquem referents propers, establerts i segurs, per a situar-lo (que si La recherche —No hi ha res que faci de magdalena sucada a la til·la” (pàg. 80)—, que si les Pensées de Pascal —“Un revolucionari amb fills comença a entendre els conservadors i els prudents” (pàg. 63)—, que si Les confessions de Rousseau —“vull saber tota la veritat, malaltissament. Tanta veritat com pugui. Tantes veritats com pugui” (pàg. 278)—, que si els Essais de Montaigne —“No els coneixem, els avis. No conec Vicente Villatoro Porcel, l’home que se’n va” (pàg. 536)—, que si…): potser ens oferiran un xic de claror, però em temo que més que aclarir-nos, ens enlluernaran.

Si sou d’aquells als quals, malgrat tots els malgrats, us cal un punt de referència, que us ofereixi estabilitat seguretat o certesa allí on no n’hi ha ni n’hi pot haver, em limitaré a dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.

Les seves, que acabaran essent, també i alhora, les nostres (i, almenys una mica, les de tots). Perquè, tal com s’esdevenia amb el magnífic La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal, aquest viatge existencial que, d’entrada, sembla que ha d’ésser per força personal i intransferible (i, per tant, d’un interès discutible), precisament per la seva pregona individualitat, per endinsar-se amb tant de detall en una vida familiar en concret, esdevé general o universal, es converteix en paradigma d’una i totes les vides.

De la mateixa manera que la millor manera d’atènyer la universalitat és apostar pel localisme, parlar d’un jo és parlar de tots els jo, perquè no hi ha existències intranscendents o irrisòries: “No hi ha històries majors i menors. […] La història d’un home qualsevol és la història de tots (pàg. 665).

Una immersió en la història familiar, una necessitat —“la febre del saber” (pàg. 276)— espiritual (que té molt de catàrtica, de purga personal) d’entendre i d’entendre’s —“Cuinar la memòria. […] Per saber qui sóc? […] Per entendre’m. Per inventar-me” (pàg. 59); “explicar-se la vida i reconstruir les genealogies” (pàg. 498)—, que és completa, absoluta, il·limitada, amb vocació de totalitat, amarada d’una certa aroma tolstoiana —“un gest gairebé evangèlic” (pàg. 578)—, sincera i coratjosa, fins i tot arriscada, que vol saber per damunt de tot, per més que això pugui suposar descobrir allò que fóra millor no descobrir: “saber. Encara que faci mal” (pàg. 276).

Redactada, majoritàriament, amb frases breus, fermes, conclusives, contundents, però alhora, tot i que pugui semblar paradoxal, gens assertives o categòriques, sinó propositives, hipotètiques, dialogals, obertes a d’altres versions o possibilitats: “La seva possible història” (pàg. 106); “De tot, com sempre, dues narracions heroiques. Contradictòries. incompatibles” (pàg. 155); “Tu i jo[, avi], som dels que creiem que, fins i tot en un judici on les dues parts diuen exactament el contrari, pot ser que tots dos tinguin raó. O com a mínim raons” (pàg. 147).

Un estil on fons i forma, voluntat i necessitat encaixen perfectament: el que explica és massa dolorós —“Escrius per tancar les ferides” (pàg. 61)— com per embellir-ho literàriament. En primer lloc, perquè, tot i que la realitat narrativa recuperada de la memòria i els documents —“podem reconstruir el passat precisament pels papers i les fotografies” (pàg. 175)—, no és ni pot ésser “mai del tot certa, mai del tot falsa” (pàg. 244) —“La memòria no és la memòria de les coses, sinó de la percepció de les coses” (pàg. 347)—, provar d’embellir-la suposa trair-la, i el compromís bàsic de Villatoro és amb la màxima exactitud possible: “Voldria que tot fos recordat amb precisió, és a dir amb justícia” (pàg. 634).

És per això que només en certs, excepcionals moments —segurament imprescindibles per trencar la tensió—, davant d’un paisatge, es deixa dur i sorgeix l’amo de les paraules, el poeta que el dolor i el patiment (històric, familiar però també —i sobretot— personal) ha silenciat. La resta del temps, un estil sobri, reflexiu, testimonial, de caire notarial, per deixar constància, per registrar la història (les històries, en realitat) més que no pas explicar-la —i, menys encara, el déu de les veritats ens en guard!, construir-la o reconstruir-la d’acord amb al nostre gust o conveniència.

La pregunta fonamental, allò que motiva i inicia el llibre és “Avi, per què un dia vas decidir marxar per sempre més del poble?” (pàg. 8), i, sobretot, perquè ho va fer quan “ja tenia més de seixanta anys” i “no semblava un home capaç de tornar a començar” (pàg. 7). A poc a poc, l’autor anirà trobant no ja una resposta —“Només van ser un parell de mesos, però va ser el centre de la teva vida. La clau de tot.” (pàg. 206)—, sinó respostes. No seré, és clar, tan il·lús d’avançar-les. Només diré que la història de la família Villatoro Carpio és, al mateix la del país i la del món al llarg dels darrers vuitanta anys.

O, més que la història, les històries. Perquè, al costat de la del que se’n va, hi aflora, gairebé amb la mateixa intensitat, la dels que es van quedar —Tu y yo hemos hecho en la vida exactamente el camino contrario” (pàg. 651). I, al costat de la història (i el que és més important,de la visió i dels sentiments) dels que van perdre la guerra civil espanyola —com a metàfora de totes i cadascuna de les guerres: “El més terrible podia passar per normal. El més normal era impossible” (pàg. 113)— s’entremescla la aquells que la van guanyar; la dels de dalt, amb la dels de baix; la de les esquerres, amb la de les de dretes; la dels creients amb els anticreients; brindant-nos un mosaic complet (i entenedor) de la realitat d’aquells temps tan foscos —l’ombra del qual encara arrosseguem.

Al llarg d’aquest pelegrinatge de set anys —que, malgrat l’aparença inicial, té tant (si no més) d’interior com d’exterior— l’autor d’Evangeli gris prendrà consciència que només serà possible aproximar-se o provar d’entendre les raons (i per tant la història i la intrahistòria) de l’home (i dels homes i dones) que se’n va si investiga, ensems, les raons (i la història) de l’altra cara de la moneda, del seu vessant simètric, la de l’home (i dels homes i dones) que es va quedar. Perquè la dels uns —deixem-ho en plural, atès que, per més que el seu teòric interès primigeni sigui individual, com més va, més esdevé coral, plural—, no hauria estat factible sense la dels altres.

Perquè fer un viatge amb els ulls i l’ànima oberta permet constatar que, malgrat que un dels dos defensava la legalitat i l’altra s’alçà en armes contra ella, tampoc no hi ha bàndols intrínsicament bons i dolents; o, almenys, pel que a les persones en concret —i la història, per més que l’exemplifiquem en fets i personalitats destacats, al capdavall es basteix i constitueix per un al·luvió de persones: per la xarxa de les persones, les famílies i els territoris— no es pot establir una frontera indiscutible, maniquea, entre els uns i els altres. Per desgràcia, el mal no és patrimoni exclusiu de ningú.

En el fons, perquè no hi havia —ni hi ha hagut mai— els uns i els altres, sinó dues realitats oposades, dues manera de veure, d’entendre i de viure el món. Dues realitats que, si es van enfrontar —i de la batalla cap dels dos costat no en sortí indemne— fou perquè no van ésser capaces d’entendre (com li segueix succeint ara a l’estat espanyol amb el procés sobiranista català) que “l’altre […] no és ben bé altre, […] és una mica tu” (pàg. 648).

Com li esdevé a qualsevol persona amb criteri i flexibilitat mental, Villatoro, en aquesta seva “tornada als orígens” (pàg. 647) no ha acabat trobant ni la resposta exacta (i menys, unívoca, incontrovertible) a la seva pregunta primigènia, ni totes les respostes, sinó noves preguntes —“[pensava] que […] hi trobaria […] totes les respostes. N’he trobat algunes. He trobat encara més preguntes” (pàg. 445)—, però ens ha llegat una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

dimecres, 17 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat