Categories
Notes de lectura

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, Blackie Books, 2020

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida

Petit(s) gran(s) tresor(s)

Molt em temo que encara hi ha qui es pensa —si és que de no pensar en podem dir pensar, és clar— que els llibres infantils (i juvenils) són de segona categoria. Que són llibres que, tan sols per estar adreçats (primordialment) a un públic diferent, no cal que els exigim el que acostumem a exigir als altres llibres, als llibres per a grans, als llibres seriosos.

Oblidant, en primer lloc, que el que fa —o deixa de fer— un llibre gran és el llibre mateix, no pas el seu contingut o el seu teòric gènere. I, el que és molt i molt més greu, oblidant que no hi ha, ni hi pot haver, en aquesta vida nostra res més seriós que el riure.

Que l’humor i la ironia, que donar voltes a les coses i enfocar-les amb un somriure és l’arma constructiva més sublim que existeix. L’única que ens ajuda a saltar tots els abismes, l’única que ens permet superar totes les barreres i totes les fronteres, l’única que fa —o, almenys, pot fer— possible l’impossible.

Si en teniu el més mínim dubte, no ho podeu tenir més fàcil, des de fa uns dies: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia —allunyant-vos del (nostre) Gran Enemic Gegant amazònic que les posa totes elles entre l’espasa i la paret (de la bancarrota)— i feu-vos amb El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, publicat per Blackie Books, traduït per Yannick Garcia i acompanyat d’unes oportuníssimes il·lustracions de Marta Altés.

Dic acompanyat quan, en realitat, hauria de dir agermanat, atès que text i il·lustracions fan tot un: els dibuixos de l’artista catalana ressalten i donen vida als textos de Rodari; els textos de Rodari, els acullen com si haguessin nascut amb —per i en— ells. No és un llibre (infantil) il·lustrat, és la il·lustració convertida en llibre (infantil).

© Marta Altés, 2020

Tant és així que, d’alguns dels seus dibuixos —com el que em permeto embellir aquesta meva anàlisi—, si els hagués signat en Joan Brossa, en diríem, ben segur “poesia visual”. Donen, per descomptat vida als textos —més exactament: li donen (molta) més vida—, però, alhora, són autònoms, tenen vida pròpia.

Si teniu, doncs, fills o filles petits, que no el poden llegir per ells mateixos i heu de llegir-los els contes o els versos, abans de fer-ho, deixeu que mirin —més aviat, se submergeixin— en les il·lustracions que els acompanyen / acullen / agermanen. Estaran en les condicions més òptimes (im)possibles per rebre els contes o versos (com cal).

Pel que fa als textos, ben poca cosa puc dir-hi: per fortuna, Rodari s’aconsella tot sol, com persona, com a mestre i com a escriptor. I (pretendre) descobrir-lo, a hores d’ara, seria tan absurd com (intentar) pintar l’arc de Sant Marí amb una escala de grisos. N’hi haurà ben be prou advertint que, si comenceu a llegir-los, ja no els podreu deixar.

Tanmateix, crec que em cal esmentar un parell de petits detalls que no em semblen del tot satisfactoris.

En primer lloc que, en alguns casos, l’autor italià es deixa endur massa, i massa explícitament, pel missatge, per la moralitat que vol transmetre mitjançant el text. Amb major raó que, en acabar un conte, sent la necessitat, tan poc literària, d’explicar-la: “Ja no hi havia cap reixa, ni cap castell, ni cap senyora bonica. Perquè hi ha tresors que només existeixen per al que obre camí per primer cop, i allà el primer havia estat el Martí Caparrut[1]”, ens diu, per exemple, al final del conte “El camí que no duia enlloc”.

En segon, que en alguns versos, la constricció de les rimes els juga un flac favor. La rima, l’esforç de la rima, es fa massa present, es veu massa. Es veu tant que acaba per veure’s més que els mateixos poemes. La qual cosa, és clar, els pren bona part de la força, els desvirtua.

Així, per exemple, al poema “La tardor”: “El gat, sense xivarri,/ empaita la fullaraca./ Se la disputa (la troba maca),/ a l’escombriaire del barri.// Les fulles de la capçada,/ grogues, roges, bufones,/ semblen totes papallones/ que cauen en cascada.

Quan, a l’original italià, “Autunno” —“Il gatto rincorre le foglie/ secche sul marciapiede./ Le contende (vive le crede)/ alla scopa che le raccoglie.// Quelle che da rami alti/ cendono rosse e gialle/ sono certo farfalle/ che sfidano i suoi salti.”— la rima és gairebé invisible.

Com dic, mercès a la destresa del traductor aquest desajust es produeix poques vegades, però, tot i que és obvi que el que mana, el que cal respectar i al que cal ajustar-se tan com és possible sigui la forma original, entenc que —precisament per prestigiar la literatura infantil— en els casos en que, com aquest, no resulta (prou) factible, hauria estat preferible sacrificar la rima a la fluïdesa, a la naturalitat i a la fidelitat.

Petits detalls que estic obligat a esmentar però que, en no fan ni la més mínima ombra —en tot cas, l’ombra d’una semiombra— a una obra tan agraïda i aconsellable per a tothom. Una obra perquè els grans la llegim als més petits i petites. Una obra perquè, en llegir-los-la, els grans esdevinguem el que mai no hauríem d’haver deixat d’ésser: criatures atrapades en un cos d’adult —que sempre ens vindrà (massa) gran.

Conclouré amb un poema magnífic que podria servir per (auto)definir la vida i l’obra de Gianni Rodari. Titulat, en italià, “Alla formica”:

Chiedo scusa alla favola antica
se non mi piace l’avara formica.
Io sto dalla parte della cicala
che il più bel canto non vende, regala.

Que, en català, amb el títol de “Per a la formiga” conserva, com la majoria dels versos del volum, la fluïdesa, naturalitat i fidelitat que cal reclamar a qualsevol traducció (poètica):

Demano perdó a la faula antiga:
no em cau bé la gasiva formiga.
Jo em poso al costat de la cigala,
que no ven el seu cant, el regala.

diumenge, 29 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

***
[1]Non c’era più nè cancello, nè castello, nè bella signora perchè certi tesori esistono soltanto per chi batte per primo una strada nuova e il primo era stato Martino Testadura.

Categories
Notes de lectura

Un ós anomenat Paddington, Michael Bond

Entre les persones interessades en aquest tipus d’escriptura, s’ha debatut sovint sobre el que és —i no és— la literatura infantil i com s’hauria de definir la mateixa. Un aspecte sobre el qual la doctrina —la limitada que s’hi dedica— no s’ha acabat mai de posar d’acord. És aquella que s’escriu per a les criatures o aquella que llegeixen? La defineix el receptor o el seu enfocament? És un gènere, un subgènere, una especialització o una mescla híbrida de tot plegat? És un món hermètic, aïllat de l’univers general de les lletres?

Com acostuma a succeir, resulta difícil, quasi impossible arribar a un punt de trobada: les teories i perspectives són tantes que fins i tot provar de sintetitzar-les fóra trair-les. Tant és així que s’ha arribat a dubtar que la literatura infantil (i juvenil) existeixi com a tal, al·legant, entre d’altres raons, que una gran part de les més incontestables obres preferides per les criatures no havien estat creades ni elaborades pensant en elles. Fou l’interès que desvetllaren en la seva sensibilitat el que comportà que s’apropiessin de volums tan cabdals com Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Cent mil llegües de viatge submarí, El llibre de la Selva o Ullal blanc, per esmentar-ne tan sols alguns.

Una constatació que ens permet exposar —sense cap voluntat de pontificar ni de donar per closa una qüestió que ens supera amb escreix— el nostre recolzament a aquelles teories que situen el debat en un nivell més qualitatiu que no pas genèric. Al costat de Christine Nöstlinger, per exemple, que incidia en el que, segons el seu criteri, hauria d’ésser el tret definitori d’aquest art: “La literatura infantil no és una píndola pedagògica embolicada en paper de lletres sinó literatura, és a dir, món transformat en llenguatge”. El que ha —o hauria— de definir la literatura infantil no és tant el seu objecte o el seu destinatari, sinó la seva essència (i ambició): el seu component literari.

Malauradament, des d’un temps ençà, els llibres adreçats al públic infantil no tan sols s’han considerat un subgènere, sinó, sobretot, un subgènere menor, una mena de distracció descafeïnada i poc —o gens— exigent i aprofundida. Un pur artefacte per a passar l’estona. O, més exactament, per a que els adults puguin passar-la, mentre els seus fills estan ocupats no importa gaire en què i no els destorben…

Fa la impressió, doncs, que immersos en el món de la facilitat, de la cultura del res no costa res —del “Ho vols? Ho tens!”, d’allò que en alguna ocasió hem descrit com a MOP (Mínim Esforç Possible)— haguem passat, sense solució de continuïtat, de la píndola pedagògica dels nostres pares i avis, a la píndola exclusivament lúdico-festivo-distractiva de l’entrainment hollywodià. D’aquest entrainment cloroformitzador que ha convertit els grans parcs de lleure en els temples de culte modern.

El pioner en transformar els llibres infantils en uns dibuixos animats damunt de paper, amb poca lletra i excés de dibuixos, el creà un ratolí amb nom de cap indi i cognom de formatge: Geronimo Stilton. Ja que a la generació del canal Super-3 —avesada des que van deixar el biberó a fer veure que esmorzen i berenen davant el televisor— no li agrada llegir, convertim els seus llibres en una barreja entre els còmics, els vídeojocs i el cinema d’animació.

La divisa no pot ésser més clara, ni menys acomodatícia: «Si no volen llegir, dem-los llibres amb un poc de lletra i un molt d’i il·lustracions!» Llibres on la lectura sigui mínima —mínima i quasi prescindible. Donat que el món de la imatge ens ha vençut, fem com el cap gal Vercingetòrix: oferim-li la nostra rendició incondicional, postrem-nos als seus peus i llancem-li les armes de la literatura als seus peus… Quin sentit té lluitar contra el corrent de la història? Si els nens i nenes no llegeixen, almenys fingirem que ho fan…

Tanmateix, és cert que tota la península de les lletres infantils i juvenils està ocupada? Tota? Realment tota? Per fortuna no és així: al bell mig d’aquest vast oceà de rendició i d’adotzenament devastador, no un sol, sinó uns quants poblets d’editors indomables segueixen rebutjant, una vegada i una altra, ferotgement —ara i sempre— a les hores invasores romanes (perdó, hollywoodianes). Són tots aquells editors que, malgrat tots els malgrats, segueixen creient immancablement en el llibre infantil com a literatura. En que els millors llibres infantils són aquells que posseeixen una poció màgica que els converteix en invencibles (i immortals): la de la imaginació!

Entre aquests n’hi ha un —Viena Editorial— que ha decidit darrerament afegir-s’hi, amb una nova col·lecció: El jardí secret, de gran modèstia quantitativa, però no pas qualitativa. Fins el dia d’avui han publicat quatre llibres, el tercer dels quals és Un ós anomenat Paddington (A bear called Paddington), Michael Bond, 2010. Una d’aquelles petites obres entranyables que et fan recobrar el gust per la lectura i confiar que l’anihiladora i perillosa tempesta que confon distracció i il·lustració amb literatura infantil passarà riu avall com passaren tantes modes conjunturals sense base sòlida. Una d’aquelles peces que et fan pensar que la fantasia i la versemblança —si més no, una certa versemblança— encara poden anar de la mà.

Avesats com estem als móns impossibles i als regnes més exageradament fantàstics, la primera impressió que ens enduem d’aquest ós anomenat Paddington és la d’un xic d’estranyesa, fins i tot d’incomoditat, d’una mena de retorn a un temps pretèrit que semblava que mai no havia de tornar. Per més que el protagonista de la història es faci present ja a la primera línia del text, tant el ritme, el to, com el llenguatge són tranquils, calmats: l’autor es pren tot el temps que creu necessari per a anar-nos posant en situació, conscient que, com la bona cuina —i, segurament, també la vida—, la literatura cal paladejar-la i no pas deglutir-la, assaborir-la amb delectació, sense presses.

A mesura que avances en la lectura i acompanyes Paddington i la seva família d’acollida en les seves experiències londinenques prens consciència que aquest ritme pausat, gairebé morós, que d’entrada t’havia engavanyat, no es casual ni una mostra de la voluntat de fer-se veure de l’autor. Si l’ha escollit no és pas de manera improvisada ni per un fet arbitrari: no és tan sols els que millor li escau a la història sinó, probablement, l’únic possible. Amb ell Bond aconsegueix conferir al llibre —i el que és més important, amarar-nos a nosaltres, els lectors amb ella— una sensació de normalitat, de quotidianitat que és la que exigia l’obra.

El ritme relaxat, combinat amb un llenguatge mesurat, gens efectista, aconsegueix el miracle que considerem no tan sols versemblant, sinó fins i tot normal, tant la mateixa acceptació de l’ós com un membre més de la família Brown com les extravagants vicissituds que, en conseqüència,  li aniran succeint una rere l’altra. Amb un altra cadència i un ús més emfàtic, menys discret de la llengua, difícilment ens hauria estat possible acceptar la convenció —tan insòlita com absolutament imprescindible per al bon desenvolupament de l’argument i del descabdellament humorístic al qual aquest aboca— que no hi ha res d’estrany ni d’inusual en el fet de tractar un ós com un convidat qualsevol.

Amb habilitat, amb una enorme subtilesa, sense que pràcticament ens adonem del seu artifici literari, Bond aconsegueix que no resulti gens forçat allò que, de bell antuvi, ho hauria d’ésser: posar un ós en unes situacions que correspondrien als homes. D’aquí a convertir les seves experiències en una contínua i hilarant successió de topades amb el món de les persones només hi ha una passa. Una passa que l’autor sap franquejar amb elegància, imperceptiblement, com aquell qui res: la impressió és que a Paddington li esdevé just allò que li ha de esdevenir. Més encara, allò que forçosament li havia d’esdevenir.

Tot plegat amanit amb aquella dolça, delicada i inimitable fragància de l’humor anglès de la vella escola: educat, exquisit, mesurat en la seva aparent desmesura, elegant i intel·ligent. I, sobretot, gens ofensiu ni forçat. Aquell humor fi i subtil, quasi inapreciable en un inici, que primer ens fa alçar una cella, després somriure, més tard riure i per fi, una volta ens ha xopat fins l’arrel i s’ha ensenyorit de nosaltres, es converteix en una deu de rialles —que no pas riallades. En rialles de complicitat afectuoses, que ens fan, com més va més va, sentir-nos més i més propers a l’entranyable osset que comprova en pròpia pell com pot arribar a ésser difícil adaptar-se a una societat tan rígida i severament estereotipada com la britànica.

Potser resulta sobrer afegir que, en aquestes condicions, havent sentit un tan acusat grau d’afinitat amb en Paddington i la família Brown, el llibre se’ns acaba fent curt: ens sap tant i tant greu, haver-lo de cloure i abandonar-los a la seva sort… No podem evitar demanar-nos: «Què en serà, d’ell, sense nosaltres? Com s’ho farà, a partir d’ara, per a poder sortir sense danys d’aquests continus i inevitables embolics a que semblen condemnar-lo les seves permanents pensades?»

Transcriurem, per acabar, una mostra de la tan discreta, elegant i precisa manera d’escriure de Michael Bond:

«En Paddington (…) se sentia com en un somni. Com que era molt baixet, no podia mirar amb facilitat per sobre de la barana, però quan ho va fer, els ulls gairebé li van sortir de les òrbites per l’emoció. Hi havia gent per tot arreu. Mai no n’havia vist tanta. En un costat hi havia gent que baixava ràpidament. Semblava que tothom tenia moltíssima pressa. Quan va sortir de les escales mecàniques, es va trobar atrapat entre un home amb paraigua i una dona amb una grossa bossa d’anar a comprar. Quan va aconseguir obrir-se pas, la senyora Brown i la Judy ja havien desaparegut completament.»

Un ós anomenat Paddington, traducció de Maria Rossich, pàg. 54

divendres, 24 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11


Categories
Notes de lectura

101 cuentos clásicos de la China

En aquests temps on el Harrys Potters i la seva llarga corrua d’imitadors han pres la literatura infantil i juvenil a l’abordatge – per a fer servir un terme de la literatura d’aventures – em vaga referir-me a un títol que no hi té res a veure.

Un títol que defuig l’aventura només per l’aventura i la fantasia que ofereix poc més que evasió. A la inversa, que es refugia en l’aventura, en una certa fantasia, per a aproximar-se i donar a conèixer la realitat. La realitat de cada dia. Una realitat de cada dia que no por estar més allunyada dels mags voladors, dels dracs, dels hipnotitzadorsi altres extravagants companys

Em refereixo a aquella literatura que podríem anomenar de tota la vida. Als contes populars o clàssics, que s’assedeguen als abeuradors dels segles. Contes que ens parlen també, del bé i del mal però sense recórrer al maniqueisme elemental o a una violència massa sovint innecessària. Que no pretenen pas fer cap tour de force ni incrementar la tensió per a no perdre l’interès dels lectors.

Es tracta de 101 cuentos clásicos de la China, Editorial Edaf, 1996. Uns relats on es posa de manifest la saviesa que s’han anat acumulant amb els segles, que ha anat depositant el seu pòsit al gresol de la humanitat.

Tots coneixem, almenys de paraula, a Confuci i les seves dites i sentències. La majoria d’elles, tot cal dir-ho, mal enteses, falsejades o directament inventades. En aquest llibre – o qualsevol altre de similar que ens refereixi contes o faules de la Xina – podem entendre que aquell magistral geni de l’orient no va pas aparèixer per casualitat, sinó que la seva llavora ja feia anys i panys que estava plantada.

Podria tractat de recomanar només alguns dels 101 contes que s’hi recullen – La adquisición de la generosidad, El hombre rico y el hombre pobre, Buscando razones, Los dos monjes, La diferencia… – però prefereixo ni tan sols intentar-ho.

En primer lloc, perquè trairia la funció mateixa del recull, que és oferir un retaule magnífic i preciós, curull de sapiència i d’aprenentatge, tot espedaçant-lo. I, en segon lloc, perquè entenc que, com en qualsevol obra d’art, sigui cada lector qui s’hi submergeixi faci la seva pròpia tria. Segurament millor que no pas la meva.

I, en tercer, però no menys important, perquè no sóc gens partidari dels cànons ni d’establir criteris fixes sobre el que és o no millor. Cal que cadascú faci el seu camí i esculli en companyia de qui…

Ben segur que no us en penedireu, si decidiu endinsar-vos-hi. Si no ha estat així, no dubteu en fer-m’ho saber…

dimecres, 11 de juny del 2008

Categories
Notes de lectura

Contes russos II

A voltes em demano si algunes editorials es prenen prou seriosament la literatura infantil i juvenil. Comprovant el poc interès que hi demostren, en general, i el baix nivell que exigeixen per a la publicació d’una bona pila de llibres, caldria preguntar-se per quin motiu ho fan. Alguns cauen, literalment, de les mans. O són massa simples o estan mal escrits. No hi ha per on agafar-los.

Com que no és pas la meva intenció començar els meus comentaris literaris menystenint cap editorial, i encara menys cap autor, faré cinc cèntims d’una obra que hauria de merèixer una molt bona qualificació, per la presència d’alguns autors de primera magnitud, però que una traducció desencertada l’espatlla del tot. I, el que és més greu, pot contribuir a allunyar els lectors juvenils més que no pas a fer-los sentir atrets per la literatura.

Es tracta de Contes russos, II, publicat dins de la col·lecció “Els flautats” d’Abadia de Montserrat. En la contraportada, lloant-ne la tasca del traductor – el nom del qual m’estalvio, per motius obvis – ens asseguren que <<La notable versió catalana de XXX mostra el domini de la llengua, que es reflecteix en les versions acurades, vives i llegidores, que ha fet de les diverses narracions>>. (El subratllat, no cal dir-ho, és meu).

Comprovem aquesta versió tan llegidora amb alguns exemples:

<<[…] [El jardiner], trico-trico, ja preparava el jardí amb la intenció que ella i les altres mosques s’hi regalessin. Si anem a mirar, el capteniment del jardiner era tant més d’agrair que ell mateix no en gaudia pas gaire, del jardí, per tal com no sabia volar i, fins i tot, caminava dificultosament pels caminals amb una cama mig a rossegons. (sic) […].

Sens dubte, el pobre home ho deia cosit d’enveja (…); però, pel que fa a volar, havia d’espinyar-se-les. La mosqueta, per tal de fer-lo gruar […].

[…] i els granets de sucre que l’Heleneta els deixava a dreticent damunt la taula […].

[…] D’ençà que la tia Olga va observar que el sucre i la confitura donaven encantàries a les mosques, va posar-se a fer-ne tan sovint, de confitura, que les mosques, a la fi, van capissar que les preparava fonamentalment per a elles (…). L’Heleneta també se l’hauria menjada a cremadent, la confitura , però la tia Olga només li’n donava una o dues cullerades a fi de no deixar les mosques massa al baix de llur aliment favorit. Les mosques no podien pas engorjar-se tota la confitura en un sol àpat […].

[…] Jo, he de confessar-ho, no li faig pas vores, a la cervesa… […]

L’he extret del conte Rondalla de les aventures i les desaventures de la darrera mosca, d’un dels escriptors que millor i amb més estimació ha sabut descriure la natra i la vida animal, el genial Mamin, conegut com a Sibiriak.

Tot i que no puc comparar-lo amb l’original, dubto més que molt que fes servir aquest nivell de complexitat. No només no és llegidor, és que és abstrús, quasi inintel·ligible. I si ho és per un adult, com ha d’ajudar als infants o joves a acostar-se a la lectura…

Per tal de no fer-me pesat, en transcric tan sols una mostra curta més, que deixa clar el tipus de registre que fa servir el traductor :

<<[…] (El gos) va prendre l’avés d’un sopar excel·lent cada dia al vespre […]>>

Si la idea és avesar els infants i joves al costum i plaer de la lectura, potser seria millor defugir el virtuosisme innecessari… I més tractant-se d’una traducció…! És clar que, en aquest cas, fan bé d’advertir-nos, parlant-nos d’una versió…! Encara que potser agrairíem que haguessin estat més exactes, indicant-nos que es tractava d’una… perversió!

És una llàstima, una vertadera llàstima, ja que els contes russos per a infants i joves són una font sublim de bona literatura, de goig i de meravella. I més quan hi intervenen els grans – immensos – escriptors d’aquell extens país. Les faules de Tolstoi o els contes de Txèkhov són mostres magnífiques de la literatura en majúscules. Immolar-les d’aquesta manera és un vil sacrifici que no es mereixen. I menys encara els joves que podrien assaborir-les – que se’n podrien delectar, per a dir-ho en termes llegidors

diumenge, 20 d’abril del 2008

Categories
Notes de lectura

Llibres

A veure si enceto l’hàbit de parlar, de tard en tard, de llibres. No crec pas que em pugui considerar un bon analista ni un entès en la matèria. Ni tan sols tinc la formació necessària per a poder-ho fer amb solvència i amb criteris acadèmics o professionals. Tanmateix, essent-ne com en sóc un amic – i, en ocasions, amant – fervent i fidel des de fa una bona pila d’anys, puc tractar de fer-ne un tast i de donar-ne la meva opinió.

Una opinió no qualificada, però si entusiasta i honesta, transparent i clara. Amb total independència de criteri, sense prejudicis, tabús ni punts de partida pre-establerts. Amb llibertat total.

Procuraré fer-ho amb obres de tota mena, sense limitar-me a cap tipus de gènere o categoria. Simplement, comentaré, d’entre les que llegeixo, les obres que em resultin més interessant o que – em – mereixin una atenció especial, sigui pel motiu que sigui. Deixant-me dur més pels sentiments, per les emocions, pel que haurà desvetllat el llibre en mi, que no pas pel seu – suposat –prestigi o qualitat.

No cal dir que – com en tot el que escric – la meva és una opinió del tot personal i intransferible, fruit de la meva manera de veure – i de viure – el món. No té cap altra mena de pretensió que la de transcriure – si més no de procurar-ho dins de les meves possibilitats – allò que m’ha fet sentir, pensar o imaginar l’obra que hagi llegit. Menys encara, doncs, la de establir càtedra o fixar un cànon literari.

No crec que res ni ningú, per més formació i coneixements que posseeixi, es pugui atribuir el dret o el privilegi diví de decidir el que és millor o pitjor, el que és sublim i el que és mediocre. I menys amb caràcter general o irrefutable. La pretensió d’infal·libilitat no és que una mostra de feblesa…

A tot estirar, i si la sort i l’encert ens acompanyen, el màxim a que podem aspirar és a que d’altres comparteixin el nostre parer – personal i humil – sobre aquelles obres que ens sembla que mereixen ésser llegides. Aquelles obres que ens semblen millors perquè, en llegir-les, ens han ofert el goig de compartir tan bones estones.

Si us plau, doncs, endinsar-vos amb mi en el plaer insuperable de la lectura, sigueu tots benvinguts !

dissabte, 19 d’abril del 2008