Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, Miquel Àngel Vidal Una veu que convé (molt) escoltar Res no és —o, més exactament, hauria d’ésser més
Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Crítica, anàlisi i orientació literària
Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, Miquel Àngel Vidal Una veu que convé (molt) escoltar Res no és —o, més exactament, hauria d’ésser més
L’engolida dels engolits, Réjean Ducharme Només puc (i vull) ésser qui sóc De vegades, poques, per desgràcia —i més en aquests temps líquids, on el
Boscana, Laia Llobera Bastim el món, fem-lo (ben) nostre Segurament, una de les manera de distingir els poemaris dels simples reculls de poesia —que de
De la mateixa manera que ho ha fet en Tuli Márquez amb els discos de l’any, a Núvol —malgrat que sóc més aviat poc amic
Dins de l’univers de les lletres, el de les obres pòstumes —o, més escaientment, de les obres publicades pòstumament— constitueix tot un món. Un altre
A l’inici d’Em dic Aram, de William Saroyan, el protagonista defineix la infantesa com “els bons vells temps en què jo tenia nou anys i