Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Deixa dir al cos

Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.

El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.

La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est  comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari  ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.

El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.

Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.

Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es  facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.

Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i els XX del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.

Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).

Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.

dissabte, 30 de maig del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Era, Jaume C. Pons Alorda

Era, Jaume C. Pons Alorda

El meu temps acaba (de començar)

He comentat en alguna altra ocasió, però no m’importa repetir-ho ara, que quan es tracta de poesia les anàlisis literàries esdevenen més aviat visions; visions perquè tot i que qualsevol art i anàlisi siguin incompatibles —com es pot valorar amb el cap el que sorgeix (o hauria de sorgir) del cor?—, en la poesia ho és encara més. Cal deixar, doncs, la raó, l’anàlisi pròpiament dita, i provar de reflectir els efectes o la visió que la lectura del poemari han produït en tu.

Aquesta manera d’entendre la lectura (i la interpretació) poètica pot comportar el rebuig d’alguns. Sobretot el d’aquells que cerquen en una crítica o anàlisi literària una font de certesa, un pilar on subjectar-se, un xic de llum enmig de la tenebra; aquells que tenen la (utòpica) pretensió que l’analista (el prologuista o l’epiloguista) els expliquin, encara que sigui una mica, el poemari. Utòpica perquè, en primer lloc, en poesia no hi ha res a explicar; en segon, perquè si hi hagués res, ho explicaria el mateix poemari.

No li he demanat a en Jaume C. Pons Alorda què volia explicar, quan va escriure Era, que va publicar aquest mes de febrer laBreu Edicions, però si ho hagués fet estic convençut que, com a artista que és, el que hauria respost és, mot amunt mot avall: «Llegeix-lo i el mateix poemari et donarà la resposta». O, més exactament, et donarà la teva resposta. Perquè, un cop l’hagis llegit, el poemari ja no serà tan sols seu, sinó que serà teu. I, per tant, seràs tu qui l’expliqui, qui se l’expliqui.

Com la guineu o la rosa del Petit Príncep, només se t’obrirà si el fas teu, si ets capaç d’anostrar-te’l —al llibre d’Antoine de Saint-Exupéry parla de domesticar, però cap poesia (i la del caimarí menys que cap altra) mai no pot ésser domesticada. Per fer-ho, és clar, l’hauràs de llegir i rellegir, tantes i tantes vegades com (et) faci falta, fins que gairebé et sàpigues tots els versos de memòria, fins que no et calgui obrir el llibre per llegir-los; fins que et ressonin dins teu, com una d’aquelles músiques que no et pots treure del cap, que no pots deixar de taral·lejar, allà on siguis.

Encara que la taral·legis a la teva manera, barrejant versos o trossos de versos, com si fossin un trencaclosques. Dins teu, pots llegir, per exemple “totes les coses tenen/ pous que no veus. / Mai no he dit/ el que tu dius/ que he dit./ Assumir-ho/ em// calma”. Perquè un poemari, un de veritat, no pas un simple recull de poemes més o menys dispersos, és més que un conjunt de poemes. És, en realitat, un llarg, únic poema escrit a peces. Una simfonia de paraules, de versos, dividida en moviments.

Una simfonia que, dins nostre, no tan sols es transforma —es re-crea— sinó que s’ha de transformar i re-crear. Al final, essent com és cada poema essencial —una baula imprescindible en l’arquitectura del llibre de poemes—, és el conjunt el que compta, el que deixa, tot ell, petja en nosaltres; el que se’ns adreça. El que, sense dir-nos-ho, dient-nos-ho sense dir-ho —perquè “sols el buit / sap fer de mare”—, ens ho diu tot; el que ens diu els que ens ha de dir.

És possible que —en el ben poc provable cas que algú m’hagi seguit fins aquí— penseu que, tot i havent dit molt (massa, potser?), he dit ben poc, o no he dit res. Si és així —i segurament teniu raó—, feliciteu-vos i deixeu de llegir aquesta meva anàlisi o visió literària del poemari. I dirigiu-vos directament —i sense passar per la casella del pròleg i de l’epíleg (no pas perquè no siguin bons, que ho són molt, ni perquè no expliquin prou el llibre, sinó precisament pel contrari, perquè diuen tant que convé llegir-los després del poemari) al primer vers. I aneu avançant. Després, quan hagueu llegit i rellegit tot el llibre, quan (us) l’hagueu avostrat, torneu, si molt s’escau, a aquesta meva anàlisi.

Per endinsar-vos el primer que convindria que féssiu és el mateix que ha fet Pons Alorda: despullar-vos del tot, deixar-vos anar. Llanceu per la finestra —o millor, a les escombraries de la història (de la literatura)— tots els vostres a prioris, totes les vostres prevencions, prejudicis i idees preconcebudes. Llegiu-lo com si acabéssiu de néixer —més exactament, de ressuscitar— i tot fos nou per a vosaltres, com si encara fóssiu al Paradís (o a l’Infern, que és la seva altra cara) Perdut.

Com ell, esguardeu-vos ben endins i proveu de recobrar l’infant que viu sempre al fons més fons de cadascun de nosaltres. La criatura meravellada que cada dia descobreix i re-descobreix el món. I que, en fer-ho, vol explicar-ho, exultant, als seus pares. Així que els veu, s’afanya a córrer vers ells i, a cops de cor, amb la veu de la sang —i de l’instint— als llavis, més que dir, canta; més que explicar, esclata en paraules.

La criatura que és, alhora, la nostra versió primigènia, inadulterada, incivilitzada —bestial o salvatge en el sentit original, net, positiu, del terme. La que, per bé o per mal, encara no ha estat afaiçonada o adulterada per les convencions ni les regles, irreprimible i irreprimible. Que, èbria de vida i d’exaltació, diu el que el cor li dicta. Que, per fortuna, encara no ha après que anar-se fent adult significa acostumar-se a la màscara, al personatge que els anys ens van bastint.

Aquest infant que ha crescut però que —amb la follia assenyada dels bojos, que potser fan bitlles però mai deixen de jugar amb elles, que saben que vivim per jugar, per acarar totes i cadascuna de les partides possibles, per més que la majoria les perdem; perquè cada pèrdua és, també, un guany, un guany d’experiència— no vol créixer, que viu tant (i amb tanta intensitat) cada dia que ha viscut mil vides en una mateixa, que necessita morir (una vegada rere l’altre) per viure més —“Em suïcidaré tantes vegades/ que viuré sempre”—, que crema els seus ossos per renéixer de les seves cendres, que sap que la vida i la mort és u, que la vida ho és tot però alhora és no-res —“una cosa viu tan poca estona / i foradada”—, que té tant per donar, i per dir, que, si no ho dóna —i és dóna, tot donant-ho— explota; que, com bé assenyala la cita d’Antònia Vicenç, “si no escrius les paraules t’esclaten/ a la boca”.

I, quan li esclaten, les escriu; les deixa anar, les allibera per alliberar-se, per evitar que l’esclat sigui interior, que li faci més mal —o encara més mal. Perquè la vida és un tot, un tot indissociable, indissoluble, on el bé i el mal, el goig i el dolor, fan la seva partida d’escacs. On vida i mort són germanes. On la vida és paraula i la paraula, vida. On no es viu i s’escriu sinó que es viu i s’escriu; s’escriu per viure i es viu per escriure. L’escriptura ens viu, vivim l’escriptura.

I l’escriure-viure —o el viure-escriure, que no són més que dues maneres de dir el mateix— no admet i barreres ni fronteres. La poesia —i, per tant, la vida— no és com la matemàtica, on dos i dos sempre fan quatre. En poesia, i en tot art, dos i dos mai no fan quatre; de vegades fan dos; de vegades, tres; de vegades, zero; infinit, altres vegades. Si l’art s’afirma, s’afirma negant, negant les matemàtiques, negant el 2 + 2 = 4, negant la univocitat i l’autoritat dels entesos —que no acostumen a entendre (quasi) res.

La poesia esclata com la vida. I quan esclata, quan s’il·lumina dins nostre amb una resplendor que ho cega (i ho nega) tot, hem d’extreure-la, hem de convertir-la en paraula, en poema, en dir indecible. I extreure-la tal com és, sense canvis ni adulteracions, amb l’autenticitat de la sang que travessa, impetuosa, indeturable, els rius torrencials de les nostres venes.

Si la nafra fa mal, si la ferida supura, l’hem de mostrar tal com és, sense desfigurar-la ni —el déu de les mil i una veritats ens en guardi!— embellir-la. Si la poesia és la música i la sang del cor, si (ens atrevim) a agafar una navalla ben afilada i a fer-nos un tall ben profund als canells, no podem esperar que la sang que broti sigui neta i clara, bella i delicada. No, serà cabalosa, tumultuosa, irredempta i arrossegarà amb ella el pòsit dels anys viscuts, de la vida viscuda —valgui la redundància.

Per això, hi haurà qui afirmi —i ho faci categòricament, amb l’arrogància dels que oculten els seus dubtes i la seva incapacitat de veure darrera la cortina de fum d’un suposat convenciment— que la poesia de l’autor de Cala foc als ossos no és poètica; fins i tot, que no és poesia. Que li manca aquell to i aquell toc de bellesa, de música de les paraules, que caracteritza la poesia; que la seva obra és més catàrtica que poètica.

No se m’acudirà pas dur la contrària a aquestes eminències —que han llegir tants i tants llibres sobre poesia que semblen haver oblidat llegir poesia; que han oblidat que la poesia (i l’art en general) entén tan poc de normes com l’estat espanyol de democràcia. Tan sols diré dues coses. La primera, que si aneu a alguna de les seves presentacions i l’escolteu recitar els seus poemes sentireu com és la música de les paraules. La segona, que si la poesia és (o és, només) bellesa, vida i poesia no són el mateix i avancen per camins diferents. I que sí l’art és el mirall del cor i de l’ànima de l’artista, i si la poesia és una de les sublimacions de l’art, Pons Alorda és poeta i sobretot poeta, que escriu amb la sang de les seves venes.

I a les seves venes no hi navega tant la bellesa —la bellesa entesa com a sublimació, com a hagiografia— sinó la vida, aquesta vida que ens enamora i ens fa mal alhora. Aquesta vida on les paraules també esclaten, i es retraten. On la bellesa, si existeix, rau (molt) més en l’autenticitat —en allò que en podríem dir, pam amunt, pam avall, la (seva) veritat— que no pas en la seva aparença o significat.

Per dir-ho en un mot seu, rau en la seva “genuificació” o genuïtat. I per això el “tobogan” és “quilomètric”; la “bellesa”, “tumefacta”; l’“excrement”, “il·luminat”; “el concepte de l’altre / és una enganyifa de merda,/ […] una pijada”. Perquè, per a ell, “els que escrivim/ […] com a alquimistes lamentables, transformem la tifa / del mot en el guinyol hieràtic / del significat”.

Tot i amb això, qui pensi que el poeta escriu així per provocar, per cercar l’ofensa, forçant voluntàriament les tintes, seguint —com fan no pas pocs— la vella divisa daliniana «Què parlin de mi encara que sigui bé!» s’equivoca de totes totes.

És cert —em sembla cert— que la poesia, a més a més de per viure i per dir (i fer re-viure el viure)— li serveix, també, per escopir a la closca pelada dels cretins (i dels no cretins) —“No hi ha res més democràtic que la mediocritat”—, per escopir fora, ben lluny, el que d’altra manera se li podriria dins, però ho és igualment que no tan sols acceptarà, sinó que agrairà que els no cretins (i els cretins) escupin damunt la seva closca no pelada. Perquè sap (sempre ho ha sabut, però ara que ha arribat a l’edat de la mort de crist encara ho sap millor) que la majoria seguirà preferint salvar Barrabàs i no Jesús, al que roba i no pas al que es rebel·la i convida els altres a rebel·lar-se.

S’erren del tot —“existir té un nom/ i aquest s’assembla massa/ a Equivocar-se”, “Sabrem superar/ la nostra condició/ de Bíblia d’errades?”— el que creueu que el seu propòsit és épater le bourgeois. En primer lloc, perquè això és el que voldria el burgés. En segon, perquè ell el que fa és xopar la ploma en la seva sang. En tercer, perquè per més que pugui semblar el contrari, per més que pugui fer la impressió d’incontenible i d’incontingut, no tan sols es conté, sinó que es conté molt —no és per això, potser, que ha escollit el color rosa per al seu volum?. Posa el fre de mà i elimina o poda les paraules o expressions que considera excessives, que poden desvirtuar el vers.

No cerca l’escàndol, l’evita. Perquè, com qualsevol artista de veritat, no vol que es parli d’ell, ni tan sols de la seva obra —i, encara menys, per raons no literàries— sinó ésser llegit (i arribar ben endins). Que la poesia —la seva i la de tots els altres— entri a les cases (i al cors i les ànimes dels qui hi viuen) i no en torni a sortir mai més. Vol, per damunt de tot, que allò que el (seu) cor ha escrit, els cors i les ànimes ho llegeixin —altres cors i altres ànimes; tots els cors i totes les ànimes.

divendres 25 i dissabte 26 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

L’instint. Obra poètica 1962-1993, Josep-Ramon Bach.
Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando.
Filtracions, Àlex Susanna.

Arbre que s’allunyà, Antoni Clapés.
La condició lítia, Carles M. Sanuy.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons