Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

La mort i la paraula obra poètica (1988-2018), Carles Camps Mundó / Poesia completa, Josep M. Llompart

La mort i la paraula obra poètica (1988-2018), Carles Camps Mundó / Poesia completa, Josep M. Llompart

(Re)llegir poesia

A poc a poc, segurament més del que no convindria, algunes editorials de poesia estan començant a prendre consciència d’oferir volums que recullin l’obra poètica de grans autors de les nostres lletres, ja siguin completes o en forma d’antologia. Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, Pagès Editors, 2019, n’és un exemple recent, però, per fortuna, no és l’únic.

Llibres del Segle, en la seva cada dia més prestigiosa col·lecció Culip, va fer arribar a les llibreries a finals de l’any passat La mort i la paraula Obra poètica (1988-2018), de Carles Camps Mundó, un d’aquells autors que —per raons que, tal com assenyala en Sam Abrams  al seu pròleg, tenen (molt) més a veure amb “el llegat enverinat de la postmodernitat” que no pas amb criteris literaris, que serien els que caldria tenir, exclusivament, en compte— no ha rebut, els darrers anys, l’atenció que es mereixeria.

Tenir la possibilitat, de llegir (millor, encara, de rellegir, atès que la majoria dels seus llibres de poemes ja hauran passat per les nostres mans) la integritat dels seus poemaris, des de L’absent, publicat en un (no tan) llunyà 1989, fins a Elegia de l’origen, del molt més proper 2017, ens permet gaudir no tan sols d’una obra d’una gran bellesa i solidesa, amb una veu pròpia, que ens parla des del més endins de l’endins —“Tinc un tros de mort viva a dintre meu,/ un tros de mort que, per fer-me morir,/ viu de la vida que li dono, com si l’estigués gestant”—, sinó adonar-nos que, com tots els artistes artistes, la seva escriptura evoluciona per mantenir-se fidel a ella mateixa, i, sobretot, al seu autor.

Per la seva banda, El Gall Editor, en una altra col·lecció que també convindria seguir amb atenció, Trucs i baldufes, recollia, igualment a finals de l’any passat, en un volum editat per Cèlia Riba, la Poesia completa d’un altre autor que, sens dubte, va fer un camí llarg i profitós, Josep M. Llompart. Un poeta per a qui, segons assenyala molt escaientment Joan Mas Vives a les seves Notes, “la paraula poètica […] va ser essencial, com ho és per a qualsevol escriptor autèntic”.

Recórrer, amb la calma i l’atenció que requereix una obra d’aquesta mena, la seva creació poètica des de l’any 1961 (Poemes de Mondragó) fins el 1993 (Joc de la mort i de les estacions) ens permet constatar que si el seu dir és molt més plural —fins i tot en podíem dir camaleònic: adaptat en cada cas al seu moment)—, que si, almenys d’entrada, costa trobar-hi algun element identificatiu, el que hi és sempre, present, és la seva evident voluntat d’expressar, de comunicar-se, de necessitar dir: “Voldries explicar aquesta seda que se’t desfà en els dits, saber de cor l’arrel quadrada de tres amb catorze  decimals”.

 dimecres, 6 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “La mort i la paraula Obra poètica (1988-2018), de Carles Camps Mundó i Poesia Completa, de Josep M. Llompart” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

L’art, després del primer estupor, necessita un temps per ser mirat, pensat, viscut i sentit.
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 49)
El que dóna sentit a l’art és […] el fet que mostrant-se pugui fer que revisquem o experimentem alguna cosa de nosaltres mateixos..
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 59)
Avançar, de vegades pot ser retrocedir.
 Antoni Clapés, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 77)
La finalitat de la poesia [és] […] conèixer reconeixent-se.
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 78)
L’art és pensament irreductible al raonament.
 Alícia Casadesús, MicrogramesLlibres del Segle, 2018,  pàg. 94)
 

Categories
Notes de lectura

Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

Microgrames, Alícia Casadesús i Antoni Clapés

Són els peus qui fan el camí

Massa sovint, immersos en aquesta societat nostra on el que sembla que importi és l’acumulació, no ja de diners o de propietats, sinó de vivències o d’experiències —que, en realitat, per la seva fugacitat, i per la nostra inatenció, per com ens limitem a passar-hi pel costat, no pas assaborint-los, fent-los nostres, sinó com aquells qui col·leccionen obsessivament instants, com si fos un àlbum de cromos que calgués acabar al més aviat possible, són infravivències o infraexperiències— convertim l’art no en un gaudi sinó en una mena de competició. En una competició absurda, on guanya qui n’ha vist més, qui ha visitat més museus, com sembla que sigui millor viatger qui ha visitat més països i no qui els ha viscut.

Per adonar-se d’aquesta perversió general en la manera d’atansar-nos i d’acollir l’art, n’hi ha prou amb anar al Louvre i comprovar com s’amuntega tothom com anyells davant de La Gioconda, obrint-se pas a cops de colzes per poder-la fotografiar, mentre al seu costat una obra de categoria similar no l’està mirant ningú, o com, al Passeig de Gràcia barceloní, els submisos militants de les obres d’art que no et pots perdre sota cap concepte, fotografien mil vegades la Casa Batlló tot deixant de banda les dues meravelles que li fan costat.

No gaudim l’art, el consumim. I, com gairebé tot, l’oblidem  tan de pressa com el consumim; no ens deixa cap petja, no ens provoca cap emoció, si més no, cap més que la que ens havien promès, la que ens havien dit que havíem de sentir: un «Oh!» o un «Quina meravella!», automàtics i induïts que no van més enllà, que seríem incapaços de concretar o d’individualitzar si ens ho demanéssim. La nostra relació amb l’art és la de simples espectadors; espectadors no ja disciplinats, obedients sinó, el que és molt i molt pitjor, passius, receptors.

Segurament és per això que experiències col·laboratives com les d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés en Microgrames, que Llibres del Segle ha tingut la brillant idea de recollir en un llibre, acostumen a passar tan desapercebudes, perquè no tan sols se situen al marge sinó perquè requereixen a l’espectador no ja la seva participació, sinó la seva implicació; perquè reformulen, en un sentit molt més ampli, molt més ric i enriquidor, la funció i el sentit de l’espectador: l’espectador esdevé creador —més exactament, co-reador (o re-creador) de la mateixa manera que l’autor (els autors, en aquest cas) esdevenen espectadors —en el sentit etimològic de la paraula: ells també esperen, esperen a veure com reaccionen els visitants davant de les seves obres, com les transformen i les fan evolucionar amb les seves intervencions.

Una intervenció que el primer que necessita per a ésser profitosa —profitosa, no cal dir-ho, des del punt de vista artístic, emocional o espiritual— és l’incondicionament, la netedat i virginitat de la mirada, com ho expressa amb exactitud Vicenç Altaió: “Sense cap instrucció prèvia hem entrat dins l’art, un art confós amb la natura, sobreinscrivint-la”, perquè només sense instruccions serem capaços de capbussar-nos-hi, de fer nostre l’art. I de fer-lo nostre en el lloc on l’artista ha decidit instal·lar-lo, en el marc que ha considerat més adient perquè motivin la reacció de l’espectador/recreador. Per dir-ho en paraules de Joan Nogué: “Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim, els imbuïm de significat i hi generem sentit de lloc”.

Perquè, si bé és cert que, com bé apunta Anna Palomo, en un inici “Microgrames és —era, diria jo— […] el fruit reeixit de dues voluntats acoblades”, de l’encontre i entesa entre dos artistes que, des de mitjans d’expressió diferents però amb perspectives similars —“Cada treball és una resposta a l’altre, però alhora és també pregunta, motor i llavor per al següent”, anota ella; “I era el teu dir que escoltava en mi. / I era el teu fer que sentia meu”, poetitza ell—, acaba convertint-se en molt més, en una obra col·lectiva, en el producte (combinat, i en permanent evolució) de la llavor de Casadesús i de Clapés, del lloc on es feia visible —fins i tot, del camí que hi duia— i de la reacció del públic.

L’acoblament d’un parell d’artistes, doncs, com a punt de partença, com a proposta de treball, com a incitació, com a taller on el públic interactuí amb l’obra, la transformi i la faci arribar més enllà; a aquest més enllà, diferent per a cada persona, que només és possible assolir quan l’artista o els artistes conviden i els espectadors accepten la invitació i s’hi impliquen, quan esdevenen conscients que, en l’art, els camins únicament existeixen quan els seus peus els van fent a mesura que avancen.

Perquè, com remarca Jordi Pigem, si, per una banda, “l’art genuí requereix que l’artista visqui en primera persona allò que l’art representa”, per un altra, si el que es vol és que l’obra d’art produeixi els seus efectes, que l’espectador la faci (i, sobretot, que la senti) seva, que la faci reviure, “si la vol apreciar plenament”, cal, ineludiblement, que “qui la contempl[i]”  s’endinsi “en el món del qual l’obra emana”.

Per dir-ho en mots de l’artista plàstica: “És a partir de l’altre que ens reconeixem […] [i] és d’aquesta manera […] que l’art pren una dimensió social; és un deixar i agafar constants en un moviment continu. Entre tots, creadors i espectadors, teixim alguna cosa”. I que ho faci en les condicions més òptimes, aquelles que afavoreixin la seva (del tot imprescindible) funció creadora o co-cradora: “a poc a poc, / sense perquè”, “Avances cap a tu mateix. / La fascinació pel detall, pel gest mínim. / Pel canvi imperceptible”, ens mormola el poeta.

Òbviament, el gruix de l’obra es troba en el llibre —en la correspondència creuada entre tots dos, en les fotografies de les creacions artístiques de Casadesús, en el lloc on s’exposaven, a Sant Miquel de Serarols i del camí que hi duia  (lloc i camí gairebé tan importants com l’obra mateixa) i en la (silenciosa) paraula poètica de Clapés—, però he preferit acabar aquesta meva anàlisi just en entrar al pòrtic.

Mal prescriptor fóra, si no ho fes, car entenc que del que es tracta, també per part meva, és de convidar els lectors —alliberats de qualsevol indicació:“No cercar res, no ambicionar res, voler ser no-ningú. / Només des de l’anonimat es pot ser lliure. / Només des de la invisibilitat s’és”—, a endinsar-se en aquesta fantàstica experiència de dos artistes que, en harmonia però conservant les seves veus pròpies, van temptar l’impossible: “Dibuixar com el vent, / dibuixar amb el vent, / dibuixar el vent”

onze dies després del Primer d’octubre del mmxviii

 


Aquesta anàlisi literària de “Microgrames”, d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons