Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (2)

* La ciència és una partida d’escacs amb el caos.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 43)
* No existeix res més hegemònic que els instints materns.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 47)
* La cultura no és res o és un explosiu.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 53)
* La veritat supera el nostre nivell de comprensió.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 84)
* A vegades la maledicència destrossa més vides que l’espasa.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 85)
* La neu és pluja que balla.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 93)
 

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (1)

* Els viatges són balcons, jocs de mans.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 7)
* El món es mou a base d’embolics i de subtítols.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 9)
* No hi ha res més efectiu que la ira
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 16)
* Estar a dieta és com viure a l’exili o en un camp de concentració.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 16)
* Un home sense una bona desi de desfici és com una bassa sense granotes.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 17)
* La poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 23)
* La realitat es mou a diferents ritmes
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 39)

 
 

Categories
Notes de lectura

Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout

De mare en tenim una sola

Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran diversitat —pràcticament, oposició— de caràcters entre les seves dues protagonistes, Olive tan ferma i segura d’ella mateixa, Lucy, tan inestable i carregada de dubtes, però a mesura que vagin avançant les pàgines, el més probable és que s’adonin d’un tret que les posa en contacte: la necessitat que tenen totes dues d’expressar-se, de comunicar-se per entendre’s millor i per entendre els que les envolten, per (tractar de) posar ordre en les seves vides.

A Lucy se li presentarà aquesta oportunitat quan es veu obligada, a “mitjan [de la] dècada dels anys vuitanta” (pàg. 15), a “estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes” (pàg. 9), per l’extirpació de l’apèndix que es complica, i un vespre, al cap de tres setmanes, rep la visita, del tot inesperada, de la seva mare, a la qual “feia anys que no havia vist” (pàg. 13). Una visita que no tan sols l’alliberarà de la sensació de solitud que cada vegada l’aclaparava més —“Sempre que venia una infermera a prendre’m la temperatura, intentava que es quedés un momentet amb mi” (pàg. 12)—, sinó que li permetrà recobrar el seu passat i veure’l amb nous ulls.

(Vols llegir l’article complet? Pots fer-ho a Llavor Cultural)

diumenge, 27 de novembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal

El (segon) millor amic de l’home

Les àvies, quan encara explicaven contes a la vora del foc, deien que “Qui no estima els animals mai es no podrà estimar les persones” i aquesta és una realitat obvia, que ben segur compartiran gairebé tots els que han tingut a casa seva algun animal de companyia, que no només s’acostuma a convertir en un membre més de la família, sinó que a vegades semblen ésser més humans que alguns humans.

Segurament és aquesta una de les raons que va dur Bohumil Hrabal a escriure un relat tan aclaparador com El meu gat Autíčko, publicat per Galaxia Gutenberg i traduït amb la seva traça habitual per Monika Zgustova, en el qual els gats són, almenys, tan protagonistes com les persones.

Per poc que es conegui la magnífica literatura de l’autor txec, que ens ha deixat obres de primeríssima categoria, com Una solitud massa sorollosa o Jo he servit al rei d’Anglaterra”, no pot deixar de sorprendre la primera imatge, gairebé idíl·lica que ens ofereix: la d’un escriptor —que més endavant sabrem que és, o fa veure que és, ell mateix— que passa uns dies a la setmana en una casa plena de gats: “Quan cinc gatets venien a ficar-se a les nostres lliteres amb nosaltres, representaven la nostra felicitat familiar” (pàg. 8). I no podem evitar pensar que la història no pot seguir, i, encara menys, acabar, d’aquella manera.

Un pressentiment que sembla confirmar una de les frases inicial del llibre, frase que, no pas per casualitat, s’anirà repetint, com una melodia, o, més aviat, com una mena d’admonició, al llarg de la narració: “Què en farem, de tants gats?” (pàg. 7). Una frase essencial, ja que serà precisament aquest el desencadenant de la trama de l’obra: què succeeix quan allò que sembla ideal —disposar d’una casa lluny de la ciutat per escriure i sentir-se tan estimat per uns animalons tan càlids—, no tan sols deixa d’ésser-ho, sinó que —quan els gats no només li exigeixen massa atenció, sinó que van tenint més i més cadells— esdevé una font de dificultats?

Com reaccionarà, l’escriptor, quan es vegi obligat a abandonar la vida contemplativa, la calmada i solitària existència rural que li havia de permetre crear la seva obra en les condicions més adients, per convertir-se un home d’acció, en algú que es veu forçat a decidir, a implicar-se?

No cometré, per descomptat, la indelicadesa d’avançar res abans d’hora, però sí que indicaré que, tal com era de preveure tractant-se d’un escriptor tan intens com Hrabal, i seguint la tradició de les lletres eslaves, en les quals el component espiritual i moral hi té tanta presència, ni l’argument ni el tema no podien ésser ni simples ni únics.

Ja he dit que els gats són tan protagonistes com les persones, però que, alhora, semblen més humans que alguns humans. I si això és així és, sobretot, perquè, en aquest relat que té molt de faula, són, en veritat, gats i, no obstant, podrien ésser persones: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com són els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí…

I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual, que en unes altres mans menys destres podria resultat fútil, i convertint-la en universal, en una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

 dimecres 14 de desembre del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cala foc als ossos, Jaume C. Pons Alorda

Poesia seminal

El títol d’aquesta meva anàlisi o visió —personal, intransferible, que es debat en un combat incert entre el seny i la rauxa— sobre Cala foc als ossos, el darrer poemari de Jaume C. Pons Alorda —embellit i il·luminat per un pròleg de Màrius Sampere i un epíleg de Lluís Calvo—, publicat per la granollerina Edicions Terrícola, no només podria haver estat, sinó que —diguem-ho tot ben alt i ben clar—, potser hauria d’haver estat “poesia visceral” o bé “poesia sulfúrica”. Dos títols que, possiblement, li escaurien (un xic) millor i li farien (una mica) més (de) justícia.

Si m’he decidit pel que encapçala l’article no ha estat pas per exhibicionisme, per cridar l’atenció al lector ni, encara menys, per provocació —la provocació intencionada demostra poca confiança en un mateix i fa més llàstima que cap altra cosa—, sinó per deixar les coses clares des de l’inici i, sobretot, per satisfer aquells —que no són pocs, molt em temo— que ja hauran jutjat (i sentenciat: com a escandalosa i com a excessiva quan no, com a subversiva o, fins i tot, per què no?, com a clavagueral) el nou llibre de poemes del mallorquí abans de dignar-se a llegir-se’l.

Afirmava Antonio Machado, en “A orillas del Duero”, un dels seus versos magistrals, «Castilla, miserable, ayer dominadora, / desprecia cuanto ignora», i, seguint el seu infal·lible guiatge moral, crec que tothom té dret a menysprear allò que consideri menyspreable…, sempre que ho conegui, que no ho ignori. I, si escric “seminal” al títol, ho faig per estalviar feina la feina a aquests profetes: en veure’l, ja no els caldrà ni llegir el poemari, ni tan sols aquesta anàlisi meva, per poder afirmar, alleujats: «Ho veus, com ha ho deia, jo!».

Perquè sí, la poesia de Pons Alorda és —més exactament, és també (ja que és moltes altres coses: d’altra manera no l’estaríem parlant, ara mateix)— seminal, orgiàstica (obscena, si es vol), però quedar-se únicament amb això és quedar-se a l’escapça, ja que ho és, sobretot, com a metàfora, com a sinècdoque; perquè descriu una pars pro toto; perquè la poesia —la seva i qualsevol altra que em mereixi la qualificació— és, per damunt de tot, metafòrica: no es refereix —o, tornem-hi, no es refereix només— a l’objecte que (d)escriu, sinó a la imatge que representa; la imatge, la figura és una part (poètica) del tot.

I, per a l’autor de Tots els sepulcres, no hi ha res més potent, més enèrgic, més esclatant, més devastador —i, alhora, més alliberador— que el sexe, que la relació sexual quan assoleix el seu zenit, el seu clímax, la seva exaltació —i explosió— darrera; quan, mitjançant el plaer, el cos esdevé supernova. I si les seves referències al sexe són més habituals —i, no diguem, (molt) més explícites— del que alguns voldrien és perquè, en parlar del sexe, parla, també, de la vida: de la vida quan esclata en —o, més aviat, elevada a— la seva màxima potència. El sexe, doncs, com a (efectiva) metàfora de la passió existencial, del convit a treure el màxim partit possible a la vida. Per a ell, la vida és “passió” i “pulsió”.

Com molt bé assenyala el títol del poemari, per a ell, la vida és imperativa. I, per tant, atès que, en la seva condició de poeta poeta, vida i poesia són una i la mateixa cosa, també la poesia és imperativa: Cala foc als ossos! I, per tant, com feia Henry Miller amb les seves incommensurables i deslliurades novel·les, ens convida, amb la seva escriptura seminal, visceral, sulfúrica (“El seu cant és ambició / i escòria, plètora i grotesc”; el furor expansiu que mai no deixa de propagar-se”), a convertir la nostra vida en un Big Bang existencial: “aquest poema és un ésser viu, / […] i batega // fent-te fremir / amb frenesí”; “Vibren / i et fan vibrar / a tu també”; “t’irromp i / t’envigoreix // salvatge”; “tot el que tocarem tornarà / càntic, aparició, onades”.

És per això que podem, sí, escandalitzar-nos, si bé en vaga; però escandalitzar-nos d’escandalitzar-nos massa —o, potser, de no escandalitzar-nos gens—, tant és: escandalitzem-nos si amb això reaccionem, si esclatem (arrenca’t el rostre, tremola fins a / petar”), si calem foc als nostres ossos (“estima[…] la incandescència”), si rebentem (“Ja era hora que rebentés”); si escandalitzant-nos vivim, amb una intensitat d’aurora, la “bella i èbria” vida de veritat: prefereixo / un nanosegon del seu contagi / a una eternitat d’avorriment”.

Escandalitzem-nos per transformar la nostra existència en un incendi, en una “indòmita exaltació”, llancem-nos als abismes del risc, fem que “tots els [nostres] ossos / tinguin el somni de volar”, demanem-nos-ho tot, a nosaltres mateixos, tot i encara més, assolim “la velocitat superior / a la velocitat límit”, esdevinguem “constel·laci[ons] pertorbador[es]”.

I qui millor que ell, “[l’]infame cosmonauta de l’eufòria”, [l’]hecatombe que palpita”, l’home tothora amb “un somriure brau i decidit” als llavis, l’etern “insaciable” que sempre (en) vol “més i més”, el que glateix per conquerir “aquest país anomenat Afany”, ornat amb “apogeus / i clímaxs”, el que —per necessitat congènita, per l’empenta indeturable del seu ADN dionisíac nietzschià: «Qui un dia ensenyi als homes a volar, aquest haurà trastocat totes les fites; per a ell, aquestes fites volaran per l’aire i batejarà de nou la terra», afirmava Zaratrusta— ha après “a viure en el deliri”, per instigar-nos, imperativament, “provocant bacanals d’imatges i visions”, a viure, cada dia, com si no hi hagués demà: a “badar-nos / a l’imprevist, / a l’immanent”.

I com ho ha de fer, com ens ha d’instigar, aquesta persona que per la seva pròpia naturalesa (“Sóc un espasme”; “insaciable de mi”; “al meu volcà”; “precipici incandescent”), és incontenible — tot i que, per més que pugui no semblar-ho, no pas incontingut: empra la forja de la poesia com a vacuna contra la incontinència—, sinó amb un llenguatge igualment alliberat, en una “veu / [que] destrossa tots els molls de tots els ossos en projectar-se”, en “un idioma que invent[a] / a través d’aquests versos”, que li cal bastir de bell i de nou (“Vull gastar totes les paraules. / Recargolar-les. / Degollar-les de significat”) per —tractar d’— expressar-se.

Un llenguatge que ens sacseja, que d’entrada —per la seva pròpia, inavesada autenticitat— potser fins i tot ens incomoda o ens desconcentra però que, nolens, volens, ens obliga a mirar-nos (ben) al fons del(s) nostre(s) miralls, ben endins de nosaltres mateixos; a escandallar-nos pregonament, per decidir què volem fer amb la vida, si preferim, de veritat, viure-la, o limitar-nos a permetre, dòcilment, que sigui la vida qui ens visqui a nosaltres; si volem que el vitalisme sigui un concepte, una simple paraula, o una realitat.

Perquè ell, el poeta incandescent, sap —o, si més no, intueix, en la seva inquisició lírica— que només calant foc als ossos de la nostra existència vint-i-quatre —vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set o les que facin falta— al dia, podrem gaudir d’una nova, eterna, rejovenida vida: “Siguem sempre caòtics […] // recomencem / de bell nou tot”; “tot és infinit / i no té final / quan tot acaba / tot torna a començar”.

diumenge, 20 de novembre del mmxvi

Publicat a Nació Digital, el 21 de novembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El meridià de París, Lluís Calvo

Alçant el vol

El de l’assaig és un gènere que, potser per la seva condició d’ésser una mica una mena de calaix de sastre, on hi cap o hi pot cabre (quasi) tot, té poca predicació, a casa nostra; malgrat això, compta amb una colla, minoritària però colla, de fidels lectors. Sobretot, quan l’assaig té pretensió de profunditat, d’anar més enllà, de dir alguna cosa que no s’ha dit —o, si més no, no d’aquella manera—, encara.

Perquè, segons el meu parer, el gran problema d’aquest gènere és que, massa sovint, dóna la raó a Rainer Maria Rilke, quan a Els quaderns de Malte, es demanava: “¿És possible que, malgrat els descobriments i avenços, i malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat a la superfície de les coses?”.

Per això és molt d’agrair que en Lluís Calvo, que com a poeta ja ha demostrat a bastament que s’envola molt per damunt de d’epidermis de les coses, hagi tornat a l’assaig amb El meridià de París, Edicions Poncianes, 2016, una obra, venturosament, inclassificable: és, per descomptat, un assaig, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i és, sobretot —i aquest constitueix, segons el meu modest parer, el seu major valor— tot això, alhora; i, també, per separat.

És un llibre que, com ens adverteix l’autor, “cartografia[…] algunes de les idees, moviments, batecs, històries i rerefons artístics que s’esdevenen a través d’un eix determinat”, que es va fent a ell mateix a mesura que avança, a mesura que “una idea porta a una altra […] [i] una concepte actual s’alia, de manera coherent, amb un altre formulat fa centenar d’anys”, atès que, emfatitza —i no hi podia estar més d’acord—, “trobar i dibuixar aquests nexes hauria de ser una de les fites de l’escriptor bregat”.

En conseqüència no és tant un viatge geogràfic resseguint el meridià que fixà l’any 1667 Francesc Aragó, tot i que també ho és, sinó un viatge humanístic i intel·lectual a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees; d’idees, antigues i noves, que, com miralls encarats els uns amb els altres, es reflecteixen i il·luminen mútuament. Un viatge d’algú —més que d’algú, d’un digne hereu dels filòsofs antics; un peripatètic del segle XXI— que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades.

Un llibre, doncs, ben poc habitual a casa nostra, que tracta els lectors com a gent intel·ligent i amb vel·leïtats culturals, que defuig, amb convicció, coratge i embranzida “[els] comodi[ns] de la vacuïtat al servei dels discursos del poder”; d’aquesta vacuïtat acomodatícia (i interessada, per no dir poruga) a que estem avesats, que no assoleix més que un efímer i absurd vol gallinaci, que, xipollejant en la bassa enllotada de la mediocritat, de l’anyellisme gregari i burocratitzat (temorós, sempre, d’incomodar qui mana), aporta tant poc  com interessa.

Si no volem, doncs, quedar-nos en “la superfície de les coses”, si voleu que d’altres segueixin les seves passes, el millor que podeu fer és llegir aquest llibre que s’interroga, amb valentia, personalitat i obertura de mires, sobre “algunes de les claus de la cultura Europea”.

dimarts, 21 de juny del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de juny del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La guerra de les salamandres, Karel Čapek

Avançant enrere

De vegades, quan algú defensa que som un país normal, i que no ens cal per res anar més enllà, atès que tenim una sobirania amplíssima, que no desenvolupem prou, potser podríem demanar-li: si és així, i centrant-nos en l’àmbit literari, per quina raó encara no disposem d’obres universals cabdals traduïdes al català que ja fa temps que van ésser traduïdes al castellà? Per quina raó ens cal renunciar a la nostra llengua per llegir alguns llibres que qualsevol cultura mínimament digna no pot negligir?

O el que és el mateix, per què ens ha calgut esperar tant que una editorial amb criteri, valenta i amb empenta com Males Hebres i una bona traductora com Núria Mirabet ens permetin accedir a La guerra de les salamandres (Válka s mloky) de Karel Čapek? Per quina raó, com succeïa fins fa ben poc al el Nosaltres de Zamiatin, ens estava vedada una obra tan irònicament intel·ligent, tan càustica i tan actual —tan clàssica, si preferim dir-ne així— com aquesta? Per quina raó, sinó com a efecte de la diglòssia que provoca la colonització colonial (espanyola), ens n’havíem vist privats?

És ben probable que, en un principi, si no n’ha sentit mai a parlar, el seu títol tan estrany pugui resultar poc atractiu per a una bona part dels lectors, però si reïxen a alliberar-se d’aquest prejudici, si s’hi capbussen, es trobaran amb un d’aquells llibres que no tan sols els faran passar una molt bona estona, fent-los riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que el fa pensar i no el poden oblidar en molt de temps.

És per això que, al contrari del que advertia Dante a la porta de l’entrada de l’infern —«Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate»— el primer que cal fer en començar-lo és deixar de banda qualsevol mena de perjudici («Quin interès se suposa que pot tenir, per a mi, una guerra de salamandres?»; «Les novel·les de ciència-ficció i similars no m’han dit mai res, a mi!»; «De la literatura txeca, amb Kafka en tinc més que suficient…») i deixar-nos seduir. Imitant, doncs, l’Ingenu de Voltaire, que «no havent après res en la seva infància […] veia les coses com són, en comptes de [com] [ens les fan veure] les idees que hom ens dóna*».

I el que veurem, si actuem així, és un llibre que ens sobtarà quasi des el primer paràgraf, tant pel que ens diu com per com ens ho diu —“si al món hi ha alguna cosa maleïda, aquesta és la maleïda vida a la maleïda illa de Tanahmasa” (pàg. 23)—, que potser ens agafarà amb la guàrdia baixa, fent-nos creure que és el que no és (o, més exactament, el que no és únicament, ja que també ho és): una extravagant història d’aventures. Però bon punt arribem al tercer capítol, no tan sols ens apassionarà, sinó que entendrem per quin motiu podem situar-la, amb tot mereixement, a l’alçada de les obres majors de George Orwell, H.G.Wells i Aldous Huxley.

Una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones —“Només algun cop cal servir-se una mica de la força i lligar-les. […] La mortalitat durant el viatge no arriba al deu per cent” (pàg. 204), informa una de les societats que comercien amb les salamandres—, en la qual se satiritza (i, alhora, es ret homenatge) “l’estil [antic, exòtic, colonial, gairebé heroic] de Jack London, Joseph Conrad, etc.” (pàg. 167) per parlar del present i del futur.

Perquè, ja des del primer terç del segle XX, l’autor txec tenia clar que una època s’havia acabat, que avançàvem indeturablement vers un temps on els principis i els codis morals fan nosa, un temps on tot es sotmet al nou déu de la modernitat, el pragmatisme: “Rebutjaven amb fermesa les classes de literatura i d’història i s’aconsellava dedicar la major part del temps a assignatures pràctiques i modernes” (pàg. 223); “No tenen ni música ni literatura, però poden prescindir-ne sense problemes” (pàg. 257).

Un temps nou on l’únic que compta és el que es pretén, la fi, i no pas els mitjans: “no tenim dret a continuar amb aquesta èpica aventurera i juvenil” (pàg. 167); “És hora de posar fi a aquest conte de perles i coral. Senyors, Simbad ha mort” (pàg. 167); “Substituirem el conte d’aventures i perles per l’himne del treball” (pàg. 173).

I és per això, precisament, que la seva novel·la és més, molt més, que un conte d’aventures: és una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia i del món que vindria després: “Una de les activitats de l’esperit humà és imaginar-se com seran el món i la humanitat en un futur llunya” (pàg. 176). I aquest món és, per damunt de tot, una mescla explosiva entre desconeixement i estultícia, que, paradoxalment, com més avança la tècnica, més i més despietat i inhumà es va convertint: “Mentrestant, al centre i al centre-oest dels Estats Units […] alguns negres van ser cremats i d’altres, penjats” (pàg. 123).

Per tant, si es vol ésser incisiu, només resta el recurs de la ironia —“les misses irlandeses són millors. […] Hi ha unes sotanes endimoniades que justament són capaces d’embruixar. Exactament com els faquirs o els pagans” (pàg. 86); “persones […] expertes van afirmar […] que aquell tipus de salamandra no era científicament conegut i que, per tant, no existia” (pàg. 121)—, de l’esclat d’enginy i intel·ligència que, dient el contrari del que no es pot dir, fa entendre, a aquells que no es queden a la superfície de les coses, el que es vol fer entendre.

Com bé indica Ramon Mas a la seva introducció, “la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana” (pàg. 11), atès que “sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure” (pàg. 12).

Si voleu, doncs, gaudir d’un llibre enginyós i molt divertit, que ens fa riure i alhora pensar, si voleu constatar que el futur només pot ésser distòpic, no dubteu en llegir aquesta novel·la, que retrata, com ben poques, el “tipus de mediocritat civilitzada, imbècil i autosuficient” (pàg. 316), que caracteritza la humanitat des d’inicis de segle XX ençà.

divendres 3 de juny del mmxvi

 

* «n’ayant rien appris dans son enfance […] il voyait les choses comme elles sont, au lieu [comme] [nous les font voir] les idées qu’on nous donne».

Publicat a Naciódigital, el 13 de juny del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Acte de violència, Manuel de Pedrolo

No hi ha murs infranquejables

El primer que hauríem de fer quan una editorial —i, més encara, si és valenciana— decideix publicar un llibre de Manuel de Pedrolo és congratular-nos-en: per raons que seria llarg de relatar (i que ben poc tenen a veure amb criteris literaris, sinó més aviat mercadotècnics), l’any passat es va deixar passar miserablement el 25è aniversari de la mort d’un dels més grans escriptors en llengua catalana del segle XX, talment com si no li deguéssim molt, com si ens poguéssim permetre el luxe de prescindir-ne.

Mentre alguns seguim reclamant amb insistència un Any Manuel de Pedrolo —el 2018, quan es complirà el centenari del seu naixement, no podria ésser més adient—, amb la sensació que ni se’ns escolta ni se’ns vol escoltar —potser l’autor de l’Aranyó, sempre tan revolucionari, segueix essent (gairebé) tan inconvenient per a les nostres autoritats com ho va ésser en vida?—, Sembra Llibres ens ve a donar un fantàstic cop de mà editant de nou Acte de violència, sens dubte, un dels llibres pedrolians cabdals.

Segurament no tant per la seva perfecció, atès que —com veurem— en alguns moments el missatge s’imposa a la literatura, però sí com a símbol de la voluntat de l’escriptor de convertir l’art, també, en una eina de combat contra la barbàrie i la imposició.

La mateixa història de la novel·la, amb els seus continus canvis de títol i el seu enginyós estira i arronsa amb la censura és quasi tan apassionant com l’obra —els que estiguin interessats, poden llegir l’article de Lidwina M. van den Hout— però no tindria sentit aturar-s’hi.

Com molt bé descrivia el seu títol original —Esberlem els murs de vidre—, la raó, l’objectiu i la finalitat del llibre era més política que no pas literària: era un crit, gens dissimulat, a dur a terme “un acte comunitari de desobediència civil” (pàg. 82), basat en “una actitud de resistència passiva” (pàg. 212), que digués «Prou!» a un poder dictatorial que, a canvi de l’ordre i l’estabilitat —“Gràcies al Jutge tenim ordre i podem treballar sense cap daltabaix” (pàg. 30)—, sotmetia, des de fa 15 anys, la Ciutat (el país) amb mà de ferro.

A partir d’una consigna o “mot d’ordre” (pàg. 55) que no se sap ben bé d’on ha sorgit, simple però clara i efectiva —“És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”—, els ciutadans començaran una partida d’escacs contra el poder que fins llavors ha comptat amb un poder omnímode i incontestable sobre —i, en realitat, contra— la població.

Una partida arriscada, que comença amb un evident desavantatge, ja que el poder té el seu millor aliat en el temor que ha anat llaurant, amb violència, al llarg de tres lustres, però que quan es seguida per la pràctica unanimitat de la població, de manera pacífica, es va afermant i consolidant més i més durant les tres jornades que narra la novel·la, fins a situar l’Autoritat entre l’espasa i la paret.

Un punt de partida, doncs, que no pot ésser més actual ni més vigent, en aquesta primera quinzena del segle XXI, on les xarxes socials han permès que la veu de la societat, de tots i de cadascun dels individus particulars que la composen, però també, i el que és més important, de la suma de tots ells, s’expressi i es faci sentir. Tant el procés sobiranista català, les revoltes àrabs, com els moviments del 15 de maig podrien haver estat l’objecte (o la conseqüència) d’aquesta crida literària pedroliana a la desobediència, a la revolta.

Llàstima que, com he avançat, en algun moment aquest component de crida a la mobilització i a la insubmissió sigui massa evident, que el seu desig de promoure una actitud revolucionària que permeti foragitar l’opressor no desitjat es faci massa present; sobretot en alguns diàlegs, que sembla que tenen més l’objectiu de convèncer al lector que no pas complir la seva funció literària; amb la qual cosa, en ocasions, la versemblança se’n ressent.

En canvi, quan Pedrolo s’allibera d’aquest desig proselitista, el resultat és magnífic, ja que, servint-se majoritàriament dels diàlegs, aconsegueix un molt exacte encaix entre fons i forma: difícilment hauria assolit el mateix resultat sense recórrer a aquesta successió d’escenes, de marcat aire teatral, que composen el fresc final de l’obra. Com, sinó mitjanant una contínua presentació de personatges de diversa índole, que parlen ells amb ells, exposant els seus diversos (i, sovint, oposats) punts de vista, es podria haver narrat millor una obra coral com aquesta?, una obra on el bé de la comunitat se situa per damunt de l’individu.

Llegint la novel·la ens adonem que, feta la precisió esmentada, aquells que asseguren —amb aquell aire categòric propi dels que necessiten amagar la seva inseguretat— que l’autor la magistral sèrie Temps Obert escrivia massa i massa de pressa com per fer-ho amb qualitat, o bé no l’han llegit prou o bé no ho han fet amb l’atenció que requeriria. Si ho tornen a fer, sense prejudicis ni partits presos, ben segur que se’ns afegiran a la nostra reclamació de l’Any Pedrolo.

dimecres, 11 de maig del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Mare nit, Kurt Vonnegut

Es fa difícil, quan t’ho demanen, com si tu fossis el posseïdor d’alguna mena de pedra filosofal, respondre que és la literatura —o, més exactament, que la separa de l’escriptura convencional. Potser una de les aproximacions més vàlida és dir que és una manera de veure i de viure el món transformada —i transcendida— en una conseqüent forma d’escriure i de descriure’l. Per això, cada escriptor és —i ha d’ésser— diferent dels altres: perquè veu i viu (i, per tant, escriu i descriu) el món d’una manera pròpia i intransferible. Quan ho és de debò, s’entén, quan xopa la ploma ben endins seu i mostra la seva veu única, no pas impostada o imitada.

Tanmateix, en comptes de cercar una definició del que és o pot ésser la literatura, probablement sigui millor constatar-ho directament, per exemple llegint Kurt Vonnegut: la seva obra, inasible, inclassificable, pot agradar més o menys, pot provocar major o menor empatia —en gran part, depenent de la capacitat de cada lector d’alliberar-se de prejudicis i de la maledicció dels cànons o estereotips literaris—, però evidencia, en cada nova obra seva, que és un autor (un creador, millor) en majúscules. I, si es prefereix, de veritat: d’aquells que es deixen estrips de l’ànima en cada pàgina, en cada línia que escriuen; d’aquells que escriu el que viu i viu el que escriu.

Tal i com ens adverteix ell mateix en la introducció, Mare nit (Mother Nigth), Editorial Males Herbes, amb traducció de Martí Sales, és un llibre que parteix del principi que “som el que fem veure que som” (pàg. 11). O, més aviat, del que, mitjançant els nostres actes, hem convençuts als altres que som: “De tot el món, només tres persones sabien qui era jo…” (pàg. 176). I, per tant, que aprofundeix en els sempre evanescents conceptes —omnipresents al llarg de la novel·la— de la veritat i la mentida: “És un d’aquests moments que algú diu la veritat, un d’aquests moments insòlits. La gent no diu la veritat, normalment” (pàg. 113).

Un concepte encara més fràgil i inestable per algú que, com el protagonista, jugava dos rols completament oposats en una època tan poc propícia a les dualitats o a les indecisions com fou Segona Guerra Mundial, fent propaganda per l’Eix i, al mateix temps, d’espia per als aliats: “La part de mi que volia dir la veritat la van convertir en un mentider professional” (pàg. 189).

Però aquesta obra crua, dura, agra, amarga, que ens duu de la mà pel costat més salvatge de l’existència —pel wild side de Lou Reed—, a les antípodes de la consolació o del simple entreteniment, difícil de pair —com la vida mateixa—, però, per això mateix, enormement atractiva, rica i efectiva, duradora, tracta, també, i d’ací la seva complexitat —que és la seva grandesa— molt temes més. Però és, per damunt de tot, una interrogació sobre el bé i el mal; més exactament, sobre la consciència —i, no menys important,  la inconsciència— del bé i del mal. Sobre el Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem, definí com la banalitat del mal. I, sobretot, sobre la manera, si és que existeix, d’identificar-la.

Podem saber, de veritat, què és el mal —la mare nit fàustica— i on es troba? Probablement no, però Vonnegut, amb la seva destresa, autenticitat i coratge habitual, ens obliga no tan sols a demanar-nos-ho, sinó a enfrontar-nos amb la nostra pròpia, intransferible, resposta

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014: L’herba de les nits,

Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.

Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.