Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (1)

* Els viatges són balcons, jocs de mans.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 7)
* El món es mou a base d’embolics i de subtítols.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 9)
* No hi ha res més efectiu que la ira
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 16)
* Estar a dieta és com viure a l’exili o en un camp de concentració.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 16)
* Un home sense una bona desi de desfici és com una bassa sense granotes.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 17)
* La poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle.
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 23)
* La realitat es mou a diferents ritmes
 Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú, Editorial Meteora, 2016, pàg. 39)

 
 

Categories
Notes de lectura

Breus notes sobre literatura-Bloom, Gonçalo M. Tavares

L’art d’enlairar-se

Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla  incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de com n’arriba a ésser d’irremissiblement heraclitiana la realitat del món: la lluita de contraris, o, més aviat, la coexistència permanent i gairebé ubiqua de contraris, com a base de l’existència. Perquè, en el fons, tant la frase inicial com la seva continuació són certes, i ho són no pas sucessivament, sinó al mateix temps, en un mateix moment.

Si pretenem, en debades, de fer cinc cèntims —encara que sigui amb una simple voluntat introductòria— d’un llibre tan fora de mida en tots els sentits com Breus notes sobre literatura-Bloom, de Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi, segurament haurem de fusionar les dues frases: en aquest assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem, amb el verí, que provoca la intoxicació i la mort.

Un verí que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme i el dimoni de la facilitat, del camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.

Perquè si bé l’autor d’Un viatge a l’Índia ens ofereix, en forma de breviari o diccionari de butxaca, els seus particulars i intransferibles consells per a joves (i no tan joves) escriptors, a la manera de Rainer Maria Rilke, però sense necessitat que cap Franz Xaver actual li ho hagi demanat, amb una prosa metafòrica i poètica que enlluerna però deixa pòsit, alhora ens convida, tot fent-ho, a trobar el nostre camí, el nostre jo literari, la nostra, sempre imprescindible, veu pròpia.

I ho fa des de bon principi, advertint-nos, en la «Nota inicial» que “Hi ha infinites maneres (definitives) de fer literatura” (pàg. 19), i la seva és la literatura Bloom, aquella que es proposa surar “molt per damunt de terra” (pàg. 31), aquella constituïda per “frases-llop o frases-tigre”, on cal que “el lector provi de ficar-hi el cap” (pàg. 37), frases davant les quals “l’escriptor no ha de dubtar, però [el lector] sí” (pàg. 48). Una literatura, doncs, que s’arrisca i obre camí, que crea i recrea, que converteix en lector en un còmplice necessari, no en un ésser passiu, sinó en un motor —o co-motor— de l’obra; que ha d’entendre el llibre com una lluita (compartida) en la qual tant ell com l’autor poden acabar vencent o essent vençuts: “La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents” (pàg. 68).

Una literatura exigent i esforçada —“Un mapa eficaç en literatura no és el que ens fa caminar menys fins al destí, sinó precisament al contrari: el que ens fa caminar més” (pàg. 89)— que demana que hi posem molt de la nostra part, que ens fa gruar, però que, com a torna, ens dóna més encara, ens transforma, ens fa veure el món —si més no, una part del món— d’una altra manera; una literatura que queda, que deixa petja. I si algun escriptor té la pretensió d’assolir-la, d’acostar-s’hi, almenys, d’aventurar-se per la literatura costeruda que no admet dreceres, aquest llibre és, sens dubte, un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació.

dimecres 2 de novembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cala foc als ossos, Jaume C. Pons Alorda

Poesia seminal

El títol d’aquesta meva anàlisi o visió —personal, intransferible, que es debat en un combat incert entre el seny i la rauxa— sobre Cala foc als ossos, el darrer poemari de Jaume C. Pons Alorda —embellit i il·luminat per un pròleg de Màrius Sampere i un epíleg de Lluís Calvo—, publicat per la granollerina Edicions Terrícola, no només podria haver estat, sinó que —diguem-ho tot ben alt i ben clar—, potser hauria d’haver estat “poesia visceral” o bé “poesia sulfúrica”. Dos títols que, possiblement, li escaurien (un xic) millor i li farien (una mica) més (de) justícia.

Si m’he decidit pel que encapçala l’article no ha estat pas per exhibicionisme, per cridar l’atenció al lector ni, encara menys, per provocació —la provocació intencionada demostra poca confiança en un mateix i fa més llàstima que cap altra cosa—, sinó per deixar les coses clares des de l’inici i, sobretot, per satisfer aquells —que no són pocs, molt em temo— que ja hauran jutjat (i sentenciat: com a escandalosa i com a excessiva quan no, com a subversiva o, fins i tot, per què no?, com a clavagueral) el nou llibre de poemes del mallorquí abans de dignar-se a llegir-se’l.

Afirmava Antonio Machado, en “A orillas del Duero”, un dels seus versos magistrals, «Castilla, miserable, ayer dominadora, / desprecia cuanto ignora», i, seguint el seu infal·lible guiatge moral, crec que tothom té dret a menysprear allò que consideri menyspreable…, sempre que ho conegui, que no ho ignori. I, si escric “seminal” al títol, ho faig per estalviar feina la feina a aquests profetes: en veure’l, ja no els caldrà ni llegir el poemari, ni tan sols aquesta anàlisi meva, per poder afirmar, alleujats: «Ho veus, com ha ho deia, jo!».

Perquè sí, la poesia de Pons Alorda és —més exactament, és també (ja que és moltes altres coses: d’altra manera no l’estaríem parlant, ara mateix)— seminal, orgiàstica (obscena, si es vol), però quedar-se únicament amb això és quedar-se a l’escapça, ja que ho és, sobretot, com a metàfora, com a sinècdoque; perquè descriu una pars pro toto; perquè la poesia —la seva i qualsevol altra que em mereixi la qualificació— és, per damunt de tot, metafòrica: no es refereix —o, tornem-hi, no es refereix només— a l’objecte que (d)escriu, sinó a la imatge que representa; la imatge, la figura és una part (poètica) del tot.

I, per a l’autor de Tots els sepulcres, no hi ha res més potent, més enèrgic, més esclatant, més devastador —i, alhora, més alliberador— que el sexe, que la relació sexual quan assoleix el seu zenit, el seu clímax, la seva exaltació —i explosió— darrera; quan, mitjançant el plaer, el cos esdevé supernova. I si les seves referències al sexe són més habituals —i, no diguem, (molt) més explícites— del que alguns voldrien és perquè, en parlar del sexe, parla, també, de la vida: de la vida quan esclata en —o, més aviat, elevada a— la seva màxima potència. El sexe, doncs, com a (efectiva) metàfora de la passió existencial, del convit a treure el màxim partit possible a la vida. Per a ell, la vida és “passió” i “pulsió”.

Com molt bé assenyala el títol del poemari, per a ell, la vida és imperativa. I, per tant, atès que, en la seva condició de poeta poeta, vida i poesia són una i la mateixa cosa, també la poesia és imperativa: Cala foc als ossos! I, per tant, com feia Henry Miller amb les seves incommensurables i deslliurades novel·les, ens convida, amb la seva escriptura seminal, visceral, sulfúrica (“El seu cant és ambició / i escòria, plètora i grotesc”; el furor expansiu que mai no deixa de propagar-se”), a convertir la nostra vida en un Big Bang existencial: “aquest poema és un ésser viu, / […] i batega // fent-te fremir / amb frenesí”; “Vibren / i et fan vibrar / a tu també”; “t’irromp i / t’envigoreix // salvatge”; “tot el que tocarem tornarà / càntic, aparició, onades”.

És per això que podem, sí, escandalitzar-nos, si bé en vaga; però escandalitzar-nos d’escandalitzar-nos massa —o, potser, de no escandalitzar-nos gens—, tant és: escandalitzem-nos si amb això reaccionem, si esclatem (arrenca’t el rostre, tremola fins a / petar”), si calem foc als nostres ossos (“estima[…] la incandescència”), si rebentem (“Ja era hora que rebentés”); si escandalitzant-nos vivim, amb una intensitat d’aurora, la “bella i èbria” vida de veritat: prefereixo / un nanosegon del seu contagi / a una eternitat d’avorriment”.

Escandalitzem-nos per transformar la nostra existència en un incendi, en una “indòmita exaltació”, llancem-nos als abismes del risc, fem que “tots els [nostres] ossos / tinguin el somni de volar”, demanem-nos-ho tot, a nosaltres mateixos, tot i encara més, assolim “la velocitat superior / a la velocitat límit”, esdevinguem “constel·laci[ons] pertorbador[es]”.

I qui millor que ell, “[l’]infame cosmonauta de l’eufòria”, [l’]hecatombe que palpita”, l’home tothora amb “un somriure brau i decidit” als llavis, l’etern “insaciable” que sempre (en) vol “més i més”, el que glateix per conquerir “aquest país anomenat Afany”, ornat amb “apogeus / i clímaxs”, el que —per necessitat congènita, per l’empenta indeturable del seu ADN dionisíac nietzschià: «Qui un dia ensenyi als homes a volar, aquest haurà trastocat totes les fites; per a ell, aquestes fites volaran per l’aire i batejarà de nou la terra», afirmava Zaratrusta— ha après “a viure en el deliri”, per instigar-nos, imperativament, “provocant bacanals d’imatges i visions”, a viure, cada dia, com si no hi hagués demà: a “badar-nos / a l’imprevist, / a l’immanent”.

I com ho ha de fer, com ens ha d’instigar, aquesta persona que per la seva pròpia naturalesa (“Sóc un espasme”; “insaciable de mi”; “al meu volcà”; “precipici incandescent”), és incontenible — tot i que, per més que pugui no semblar-ho, no pas incontingut: empra la forja de la poesia com a vacuna contra la incontinència—, sinó amb un llenguatge igualment alliberat, en una “veu / [que] destrossa tots els molls de tots els ossos en projectar-se”, en “un idioma que invent[a] / a través d’aquests versos”, que li cal bastir de bell i de nou (“Vull gastar totes les paraules. / Recargolar-les. / Degollar-les de significat”) per —tractar d’— expressar-se.

Un llenguatge que ens sacseja, que d’entrada —per la seva pròpia, inavesada autenticitat— potser fins i tot ens incomoda o ens desconcentra però que, nolens, volens, ens obliga a mirar-nos (ben) al fons del(s) nostre(s) miralls, ben endins de nosaltres mateixos; a escandallar-nos pregonament, per decidir què volem fer amb la vida, si preferim, de veritat, viure-la, o limitar-nos a permetre, dòcilment, que sigui la vida qui ens visqui a nosaltres; si volem que el vitalisme sigui un concepte, una simple paraula, o una realitat.

Perquè ell, el poeta incandescent, sap —o, si més no, intueix, en la seva inquisició lírica— que només calant foc als ossos de la nostra existència vint-i-quatre —vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set o les que facin falta— al dia, podrem gaudir d’una nova, eterna, rejovenida vida: “Siguem sempre caòtics […] // recomencem / de bell nou tot”; “tot és infinit / i no té final / quan tot acaba / tot torna a començar”.

diumenge, 20 de novembre del mmxvi

Publicat a Nació Digital, el 21 de novembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

F de falcó, Helen Macdonald

Omplir la pèrdua

Si bé és cert que existeixen receptes més o menys conegudes per escriure un best seller —en les quals una ben calculada cocció d’intriga, aventura, amor i sexe asseguren l’atenció del lector que cerca en els llibres sobretot entreteniment—, a vegades hi ha obres que, tot i apartar-se d’aquests criteris, assoleixen un lloc destacat a les (tan contraproduents per a la literatura) llistes dels més venuts. I ho aconsegueixen, i això és fonamental, no escrivint el llibre que el mercat exigeix sinó el que el seu cor (el seu esperit, si ho preferiu) els dicta.

Qui podria pensar-se que un volum com F de falcó (H is for Hawk), Àtic dels llibres, març del 2016, traduït per Ricard Vela, redactat per una jove autora anglesa quasi desconeguda, Helen Macdonald, com a reacció catàrtica a la mort del seu pare, on es barregen les seves memòries i pensaments amb una guia d’ensinistrament d’aus rapinyaires i una biografia de l’escriptor T.H. White —temes que, en un principi, casen tan poc com els elements que Salvador Dalí combinava aleatòriament a les seves pintures— pogués hissar-se al capdamunt de les llistes d’èxits literaris i rebre dos premis tan prestigiosos com el Samuel Johnson al millor llibre de No Ficció i el Costa al millor llibre de l’any?

Perquè, per a aquells que creuen, erròniament, segons el meu parer, que la literatura és, per damunt de tot, argument, cal advertir que en aquesta obra l’argument que en podríem dir primordial, la cria i educació del falcó per part de la protagonista, es podria resumir en ben poques ratlles. N’hi hauria prou —tot i que no se m’acudirà pas fer-ho, per descomptat— indicant si la protagonista se n’acabarà sortint o no, amb el seu desig —més aviat necessitat: “la meva ment s’esforçava a construir sobre el buit, per poder crear un món nou i habitable” (pàg. 29)— d’esdevenir falconera.

Però, com vas adonant-te a mesura que llegeixes, això té una importància ben relativa, el que és rellevant és el pòsit que et va deixant, el que et remou a dins, la seva capacitat per emocionar-te, per ajudar-te a veure coses que no havies vist, per canviar-te. Per posar noms a realitats que ni tan sols sabies que existien, perquè, acompanyant l’autora en el seu pregon i sincer “exorcisme psicològic” (pàg. 175), compartirem —i com-patirem, si se’m permet el neologisme (absolutament necessari, en aquest cas)— les seves descobertes: “Vaig sentir emocions per a les quals llavors encara no tenia cap nom” (pàg. 35); “no era capaç de plasmar la meva intuïció en paraules que tinguessin sentit, ni tan sols per a mi” (pàg. 44).

Entre d’altres motius, perquè quan tot s’enfonsa i et sembla que ja no queda res on puguis agafar-te —“Jo em trobava en ruïnes” (pàg. 117); “tots ens aferràvem a un món que havia desaparegut” (pàg. 25)—, quan “has perdut la confiança en el món i el teu cor s’ha convertit en pols” (pàg. 209), quan allò que fins llavors havia estat la teva vida s’ha transformat, t0t d’una, en “una cosa feta de forats […], de coses que hi van ser i ja no hi són” (pàg. 225), el que has de fer és buscar una raó que t’impedeixi llançar la tovallola, que et permeti tornar a alçar el cap.

I aquesta noia que no tan sols ha perdut per sempre el seu pare, sinó, com si això no fos prou — com si, per ella mateixa, aquesta ferida oberta que ja mai “no cicatritzaria [ni] es curaria” (pàg. 26) no fos prou lacerant i insofrible—, alhora, el seu “amic i un còmplice” (pàg. 27), i, per tant, ha quedat doblement o triplement òrfena, la raó de no deixar-se vèncer pel desesper la troba (o, més aviat, li cal trobar-la) en una dedicació obsessiva que li permeti omplir al màxim el seu temps i oblidar-ho tot, en el falcó: “Estava ensinistrant l’astor perquè tot desaparegués” (pàg. 159); “L’astor era un foc que em consumia les penes. I no hi cabien ni el dol ni el penediment. Ni el passat ni el futur. Només vivia al present, i aquell era el meu refugi. Jo fugia de la mort damunt les seves ales ratllades i batents” (pàg. 211); “amb l’astor no em feia falta una llar” (pàg. 244).

Atès que ben aviat va entendre, encara que fos de manera inconscient, intuïtiva, que, tal i com li succeí a T.H. White “no es podia escapar d’ell[a] mateix[a]” (pàg. 111), i que, per tant no li restava altre remei que buscar mitjans que li permetessin refer la seva vida —“Una part pregona de mi mateixa intentava reconstruir-se” (pàg. 117)—, i fer-ho damunt de bases noves, diferents i, sobretot, allunyades del que havia estat fins llavors la seva vida anterior, que el seu pare s’havia endut amb ell, que mai no podria recobrar, però que si algun dia revifava, tan sols podria comportar-li més dolor i sofriment.

En la seva situació, d’altres obtenen el seu consol i el seu refugi en els que l’envolten, en els que s’estima i l’estimen, però com que ella “no tenia parella, no tenia fills” (pàg. 29), no podia sinó provar, infructuosament, de “construir sobre el buit” (Íd.), i per omplir aquest buit sense fons, cerca un altre ésser que substitueixi la família que li manca; algú que la necessiti; i aquest ésser no és una persona, sinó un animal, el falcó: “el meu astor m’havia salvat un altre cop” (pàg. 360)

Un ocell que, com en el cas del Moby Dick d’Herman Melville —«Amb el secret foll de la seva fúria  sense treva tancat amb pany i clau, Ahab havia embarcat en aquest viatge amb l’objectiu únic i absorbent de caçar la Balena Blanca.»— o del peix d’El vell i la mar d’Ernest Hemingway—«El peix és també el meu amic […] Mai no havia vist ni sentit a parlar d’un peix com aquest.»—, és molt més que un ocell o un animal, és el punt de suport que reclamava Arquimides per moure el món, per sostenir-lo, per recobrar-lo (o, més aviat, crear-lo o re-crear-lo de nou): “amb el falcó al puny jo sabia qui era” (pàg. 190).

Per tot plegat, per més que el títol pugui confondre’ns, F d falcó no és ni un llibre d’animals ni un llibre sobre animals, ni, tampoc, un llibre que narri un enfrontament entre un home i un animal, com els dos que tot just acabo d’esmentar, sinó un llibre —i per això mateix ha tingut tant d’èxit i ha estat tan llegit— que, per damunt de qualsevol altra consideració, explora pregonament l’essència de l’animal menys (i alhora, paradoxalment, més,) animal de tots els animals, l’ésser humà: “et sents més humana un cop has conegut, encara que sigui de manera imaginària, el que és no ser-ho” (pàg. 355).

dijous 12 i divendres 13 de maig del mmxvi

Publicat a Naciódigital, el 23 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Mare nit, Kurt Vonnegut

Es fa difícil, quan t’ho demanen, com si tu fossis el posseïdor d’alguna mena de pedra filosofal, respondre que és la literatura —o, més exactament, que la separa de l’escriptura convencional. Potser una de les aproximacions més vàlida és dir que és una manera de veure i de viure el món transformada —i transcendida— en una conseqüent forma d’escriure i de descriure’l. Per això, cada escriptor és —i ha d’ésser— diferent dels altres: perquè veu i viu (i, per tant, escriu i descriu) el món d’una manera pròpia i intransferible. Quan ho és de debò, s’entén, quan xopa la ploma ben endins seu i mostra la seva veu única, no pas impostada o imitada.

Tanmateix, en comptes de cercar una definició del que és o pot ésser la literatura, probablement sigui millor constatar-ho directament, per exemple llegint Kurt Vonnegut: la seva obra, inasible, inclassificable, pot agradar més o menys, pot provocar major o menor empatia —en gran part, depenent de la capacitat de cada lector d’alliberar-se de prejudicis i de la maledicció dels cànons o estereotips literaris—, però evidencia, en cada nova obra seva, que és un autor (un creador, millor) en majúscules. I, si es prefereix, de veritat: d’aquells que es deixen estrips de l’ànima en cada pàgina, en cada línia que escriuen; d’aquells que escriu el que viu i viu el que escriu.

Tal i com ens adverteix ell mateix en la introducció, Mare nit (Mother Nigth), Editorial Males Herbes, amb traducció de Martí Sales, és un llibre que parteix del principi que “som el que fem veure que som” (pàg. 11). O, més aviat, del que, mitjançant els nostres actes, hem convençuts als altres que som: “De tot el món, només tres persones sabien qui era jo…” (pàg. 176). I, per tant, que aprofundeix en els sempre evanescents conceptes —omnipresents al llarg de la novel·la— de la veritat i la mentida: “És un d’aquests moments que algú diu la veritat, un d’aquests moments insòlits. La gent no diu la veritat, normalment” (pàg. 113).

Un concepte encara més fràgil i inestable per algú que, com el protagonista, jugava dos rols completament oposats en una època tan poc propícia a les dualitats o a les indecisions com fou Segona Guerra Mundial, fent propaganda per l’Eix i, al mateix temps, d’espia per als aliats: “La part de mi que volia dir la veritat la van convertir en un mentider professional” (pàg. 189).

Però aquesta obra crua, dura, agra, amarga, que ens duu de la mà pel costat més salvatge de l’existència —pel wild side de Lou Reed—, a les antípodes de la consolació o del simple entreteniment, difícil de pair —com la vida mateixa—, però, per això mateix, enormement atractiva, rica i efectiva, duradora, tracta, també, i d’ací la seva complexitat —que és la seva grandesa— molt temes més. Però és, per damunt de tot, una interrogació sobre el bé i el mal; més exactament, sobre la consciència —i, no menys important,  la inconsciència— del bé i del mal. Sobre el Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem, definí com la banalitat del mal. I, sobretot, sobre la manera, si és que existeix, d’identificar-la.

Podem saber, de veritat, què és el mal —la mare nit fàustica— i on es troba? Probablement no, però Vonnegut, amb la seva destresa, autenticitat i coratge habitual, ens obliga no tan sols a demanar-nos-ho, sinó a enfrontar-nos amb la nostra pròpia, intransferible, resposta

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014: L’herba de les nits,

Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.

Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Joan Sales, Cartes a Màrius Torres

Hi ha llibres i autors sense l’existència dels quals es fa difícil d’entendre la literatura d’un temps i d’un país, llibres que són imprescindibles per a fer-se una idea del seu recorregut i la seva evolució; de la mateixa manera, sense l’existència d’alguns estudiosos i historiadors resultaria força complicat conèixer el nostre passat. Però només en els grans autors, en els excepcionals, és possible que es reuneixin en una sola les dues condicions. A casa nostra, entre els comptats escriptors que assoleixen una tal valuossísima dualitat podem esmentar Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Gaziel —del qual se n’ha reeditat, fa ben poc, el magnífic Tots els camins duen a Roma.

Les Cartes a Màrius Torres (Club Editor, juliol del 2014), posen de nou de manifest que a aquesta llista selecta cal afegir-hi el seu autor, Joan Sales, atès que la seva obra no és que en sigui un exemple, sinó gairebé un model. Per un costat, la seva correspondència és literatura, i de primera qualitat. Ho és, per començar, per la seva destresa narrativa, per la seva intensitat prosística i poètica. Tant que únicament raons no literàries poden explicar que fins fa tot just quatre dies —coincidint amb el centenari del seu naixement— no se li reconegués el lloc que, per mèrits propis, ocupa en el panteó de les nostres lletres.

No és gens d’estranyar, atès que en el capellístic univers literari català, on les coneixences i els padrins valen mil vegades més que el nivell i l’interès de les obres, la seva independència de criteri i la seva absoluta franquesa, el seu invencible hàbit de dir sempre i arreu allò que pensava, sense alinear-se ni amb els uns ni amb els altres, sinó retraient-los a tots allò que creia que els havia de retreure, no devien ajudar-lo gaire, precisament: “unes hordes de bandits s’han llençat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. !Quins tres mesos de vergonya!” (pàg. 54); “en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància” (pàg. 165); “sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos, amb les nostres inèpcies […] [i amb] les carallades ideològiques amb què les vestim” (pàg. 351).

Però, al costat del seu indiscutible mestratge literari, les cartes d’aquest “soldat de Catalunya”, (168), atenyen un significat i una vàlua històrica de primera magnitud: el retrat de primera mà que ens brinda de la guerra civil espanyola, dels seus esgarrifosos i cruels efectes i defectes —“Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya  crucificada entre dos lladres” (pàg. 388)— resulta fonamental per fer-se una idea del terrabastall i el cataclisme que suposaren per a la nostra terra l’alçament militar feixista, el consegüent enfrontament bèl·lic i el posterior exili: “Ja som molt a prop del «finis cataloniae». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure” (pàg. 465).

Si hi afegim que aquesta correspondència no només resulta absolutament essencial per a conèixer l’arrel i el fonament d’Incerta glòria —podríem afirmar que les cartes esdevenen el seu primer esborrany, la seva aproximació primigènia— sinó, i encara més, del tot imprescindible per entendre la gestació i l’eclosió de la genial poesia de Màrius Torres —fins a un tal extrem que podríem demanar-nos: l’hauríem mai coneguda si ell (a través de la seva amiga Mercè, que compartia estada amb el lleidatà al sanatori de Puig d’Olena) no l’hagués descobert?—, potser no caldria dir res més.

Entre d’altres motius perquè, per més que pugui dir, sempre em quedaré, per força, a l’inici del camí: el que ens ofereix aquesta obra és tan colossal, tan complet, tan omnicomprensiu, que cap anàlisi literària convencional, d’una mida més o menys ortodoxa, pot fer-li justícia. I no tan sols en general, com a totalitat, sinó, tampoc, en concret: totes i cadascunes de les qüestions o temàtiques que tracta —poesia, guerra, exili, país, religió, política…— requeririen, per elles soles, una anàlisi molt més extensa, un molt més detallat estudi particular.

Per enllestir, esmentaré que, com molt bé destaca Montserrat Casals a l’apèndix d’aquesta nova edició, “per damunt de l[a seva] aparença” no es tracta tant d’un estricte recull de cartes en el seu estat original, sinó d’un “llibre de memòries”, que transforma “en vives unes paraules que eren mortes, unes cartes escrites quan era molt jove en escrits de plena maduresa” (pàg. 593). En un editor tan decididament intervencionista com ho fou Sales —només cal llegir les esplèndides Cartes Completes (1960-1983), creuades amb Mercè Rodoreda o bé l’assaig Joan Sales, la ploma contra el silenci, de Marta Pasqual, per adonar-se’n— no és imaginable que les cartes fossin publicades sense haver estat abans curosament re-escrites i re-elaborades.

En síntesi, no puc més que recomanar amb èmfasi la lectura d’un llibre com aquest, que retrata d’una manera tan i tan fidedigna —i, al mateix temps, tan heterodoxa, tan poc políticament correcta (virtut que, tips com estem de visions unívoques o maniquees, tot i que ens pugui sobtar d’entrada, anirem apreciant i agraït més i més a mesura que avancem)— un moment crucial de la nostra història.

Llegint-lo no només ens oblidarem de tot, sinó que viurem (i reviurem) amb ell tot el que llegim: “Ara he començat el Guerra i pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petersburg l’any 1812 que no pas a Barcelona el 1937” (pàg. 211).

dilluns, 22 de setembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els escarxofats, Michele Serra

Amb els pas dels anys, i a força de llegir una mica de tot, t’imagines que entens una mica que és i com funciona un best seller. Tan aviat com en tens un entre les mans, reconeixes alguns trets en comú (ritme ràpid, nivell d’exigència discret, mescla sàviament dosificada entre acció, amor, sexe i humor, i, d’un temps ençà, una o altra referència —més o menys— històrica que li atorga un toc cultural) i pronostiques que ben aviat encapçalarà les (contraproduents) llistes de més venuts. Aquelles llistes que converteixen els llibres exactament en allò que mai no haurien d’ésser: meres mercaderies.

En iniciar Els escarxofats, Michele Serra, Edicions La Campana, maig del 2014, traducció d’Anna Casassas, i llegir les seves dues primeres frases (oportunament destacades a la coberta) —“On coi ets? T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai.”—, et fa la sensació que ja has clissat l’autor i que tot el que t’espera a continuació no podria ésser més previsible: una acumulació de greuges que un pare d’avui en dia li retreu al seu fill adolescent, despreocupat, desconsiderat i tantsemenfot, que converteix l’existència del seu progenitor en un constant suplici. O sigui, l’enèsim exemple de xoc intergeneracional, que posa de manifest que si els homes són de Mart i les dones de Venus, els pares som d’aquesta galàxia i els fills d’una de ben llunyana i incomprensible, encara per descobrir.

Vas avançant i t’adones que l’autor italià té molt clara aquesta idea, atès que la imatge que ens ofereix del seu fill és tan prototípica, tan tòpica —“L’única certesa és que has passat per casa. Els rastres de la teva presència són inequívocs”, (pàg. 10); “el sofà [és] el teu hàbitat predilecte. Vius escarxofat”, (pàg. 12); “Dorms. Com sempre: al sofà, en calçotets, davant de la tele encesa”, (pàg. 19)—, i, per tan, tan acrítica, tan maniquea, que ben segur que assoleix el seu objectiu primordial (conscient o inconscient, chi lo sa!): obtenir la solidària conformitat de tots aquells pares que, com ell, s’han vist superats pels seus fills adolescents.

De tots aquells que se senten representats per la seva “definició mitjana dels pares”: “Algú que entretant intenta continuar vivint”, (pàg. 20). I  no tan sols representats, o profundament identificats, sinó, sobretot, alliberats de culpa o responsabilitat: no és que els pares i mares actuals, producte del baby bomm, no tinguem prou capacitat o encert per criar els nostres fills, i encara menys que aquesta incapacitat tingui res a veure amb la lassitud amb què fórem (mal)educats, ni amb la nostra (conseqüent) tendència a basar-nos sempre en la teoria (i en la pràctica) del mínim esforç possible, sinó que la culpa és, exclusivament, dels adolescents, que són intractables o ingovernables. Més que un llibre, doncs, la panacea universal, una dosi de Prozac de butxaca.

Per una altra banda, que el relat a partir de les primeres trenta pàgines no hi hagi per on agafar-lo, que perdi del tot el nord, que l’autor hi inclogui, amb calçador, el text d’una tan inversemblant com innecessària novel·la futurista on els ancians i els joves combaten a mort per la supervivència, que un motorista tatuat es converteix en un deus ex machina que permet un (absolutament increïble i del tot incongruent) happy end  encara més consolador, que faci la impressió que la seva idea inicial —el seu high concept, per dir-ho en termes cinematogràfics hollywodians— no donava més que per a una narració curta, allargassada per evidents exigències editorials, ben poc importa.

El que és rellevant és que, una vegada l’hem llegit —o, potser, tot just comprat: per què hauríem de llegir-lo, si el que ens interessa és la seva capacitat curativa i desresponsabilitzadora?—, els pares i mares esforçats del primer quart de segle XXI ja podem dormir tranquils: si no ens en sortim amb els nostres fills adolescents no és, en cap cas, culpa nostra, sinó d’ells, del “seu aire arrogant de qui deixa que tot li rellisqui”, (pàg. 125).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 19 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

La literatura que no se'n va: Un home que se’n va, Vicenç Villatoro

Segurament convindríem que la feina de l’analista o crític literari consisteix —o, més aviat, consistiria: hi ha de tot, en la vinya del senyor, des del glossador a l’encicolpedista, passant pel hagiògraf i pel esgarria-agruments— en garbellar el gra de la palla; en oferir una certa funció de guia per a navegants literaris; en provar determinar, amb la màxima objectivitat possible —objectivitat dins la nostra pròpia subjectivitat, assumida i inevitable— quines, d’entre les moltes obres que ens arriben a les mans, destaquen qualitativament damunt les altres. Un esport (cultural) de risc, el jutge final del qual serà tan sols el temps.

És per això que ens cal ésser molt prudents a l’hora d’indicar que un llibre (ens sembla que) quedarà, que no només serà un dels millors de l’any o de la temporada sinó que serà recordat —i el que és més important, llegit— d’ací a cent anys. I fa molt de temps que no havia tingut una sensació de certesa tan ferma que una obra escrita a casa nostra quedaria com llegint Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, Proa Edicions, setembre del 2014.

Tant que, havent-lo agafat acabat de rebre només per fer-ne un tast, no el vaig poder deixar, ni per un instant, fins 150 pàgines després. Capbussant-m’hi, cada vegada més admirat i fascinat, vaig entrar en aquest món màgic de la bona literatura on l’espai i el temps es perden de vista; o, més exactament, on assoleixen un altre significat, una altra densitat, un valor diferent —de coneixement i reconeixement.

Captivat, ni tan sols em vaig plantejar de quin tipus d’obra es tractava: d’una novel·la?, d’un llibre de memòries?, d’un assaig d’interpretació històrica?, d’una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? Per més que sigui tot això —tot això, alhora i bastant més: “he decidit d’escriure aquesta història a la manera de les novel·les; no del tot, una mica.) ” (pàg. 121)—, proposar-se de definir-lo, qualificar-ho o, encara menys, classificar-ho, fora tan absurd, infructuós com inútil. Entre d’altres raons, per una de principal, perquè determinar és reduir, perquè no es pot limitar allò que el mateix autor no ha volgut limitar.

El mateix succeeix si —preferint els camins fresats; més fàcils i agraïts, però menys justos i imprecisos, més falsament orientadors—, en el nostre afany entomològic de dissecció i de control, cerquem referents propers, establerts i segurs, per a situar-lo (que si La recherche —No hi ha res que faci de magdalena sucada a la til·la” (pàg. 80)—, que si les Pensées de Pascal —“Un revolucionari amb fills comença a entendre els conservadors i els prudents” (pàg. 63)—, que si Les confessions de Rousseau —“vull saber tota la veritat, malaltissament. Tanta veritat com pugui. Tantes veritats com pugui” (pàg. 278)—, que si els Essais de Montaigne —“No els coneixem, els avis. No conec Vicente Villatoro Porcel, l’home que se’n va” (pàg. 536)—, que si…): potser ens oferiran un xic de claror, però em temo que més que aclarir-nos, ens enlluernaran.

Si sou d’aquells als quals, malgrat tots els malgrats, us cal un punt de referència, que us ofereixi estabilitat seguretat o certesa allí on no n’hi ha ni n’hi pot haver, em limitaré a dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.

Les seves, que acabaran essent, també i alhora, les nostres (i, almenys una mica, les de tots). Perquè, tal com s’esdevenia amb el magnífic La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal, aquest viatge existencial que, d’entrada, sembla que ha d’ésser per força personal i intransferible (i, per tant, d’un interès discutible), precisament per la seva pregona individualitat, per endinsar-se amb tant de detall en una vida familiar en concret, esdevé general o universal, es converteix en paradigma d’una i totes les vides.

De la mateixa manera que la millor manera d’atènyer la universalitat és apostar pel localisme, parlar d’un jo és parlar de tots els jo, perquè no hi ha existències intranscendents o irrisòries: “No hi ha històries majors i menors. […] La història d’un home qualsevol és la història de tots (pàg. 665).

Una immersió en la història familiar, una necessitat —“la febre del saber” (pàg. 276)— espiritual (que té molt de catàrtica, de purga personal) d’entendre i d’entendre’s —“Cuinar la memòria. […] Per saber qui sóc? […] Per entendre’m. Per inventar-me” (pàg. 59); “explicar-se la vida i reconstruir les genealogies” (pàg. 498)—, que és completa, absoluta, il·limitada, amb vocació de totalitat, amarada d’una certa aroma tolstoiana —“un gest gairebé evangèlic” (pàg. 578)—, sincera i coratjosa, fins i tot arriscada, que vol saber per damunt de tot, per més que això pugui suposar descobrir allò que fóra millor no descobrir: “saber. Encara que faci mal” (pàg. 276).

Redactada, majoritàriament, amb frases breus, fermes, conclusives, contundents, però alhora, tot i que pugui semblar paradoxal, gens assertives o categòriques, sinó propositives, hipotètiques, dialogals, obertes a d’altres versions o possibilitats: “La seva possible història” (pàg. 106); “De tot, com sempre, dues narracions heroiques. Contradictòries. incompatibles” (pàg. 155); “Tu i jo[, avi], som dels que creiem que, fins i tot en un judici on les dues parts diuen exactament el contrari, pot ser que tots dos tinguin raó. O com a mínim raons” (pàg. 147).

Un estil on fons i forma, voluntat i necessitat encaixen perfectament: el que explica és massa dolorós —“Escrius per tancar les ferides” (pàg. 61)— com per embellir-ho literàriament. En primer lloc, perquè, tot i que la realitat narrativa recuperada de la memòria i els documents —“podem reconstruir el passat precisament pels papers i les fotografies” (pàg. 175)—, no és ni pot ésser “mai del tot certa, mai del tot falsa” (pàg. 244) —“La memòria no és la memòria de les coses, sinó de la percepció de les coses” (pàg. 347)—, provar d’embellir-la suposa trair-la, i el compromís bàsic de Villatoro és amb la màxima exactitud possible: “Voldria que tot fos recordat amb precisió, és a dir amb justícia” (pàg. 634).

És per això que només en certs, excepcionals moments —segurament imprescindibles per trencar la tensió—, davant d’un paisatge, es deixa dur i sorgeix l’amo de les paraules, el poeta que el dolor i el patiment (històric, familiar però també —i sobretot— personal) ha silenciat. La resta del temps, un estil sobri, reflexiu, testimonial, de caire notarial, per deixar constància, per registrar la història (les històries, en realitat) més que no pas explicar-la —i, menys encara, el déu de les veritats ens en guard!, construir-la o reconstruir-la d’acord amb al nostre gust o conveniència.

La pregunta fonamental, allò que motiva i inicia el llibre és “Avi, per què un dia vas decidir marxar per sempre més del poble?” (pàg. 8), i, sobretot, perquè ho va fer quan “ja tenia més de seixanta anys” i “no semblava un home capaç de tornar a començar” (pàg. 7). A poc a poc, l’autor anirà trobant no ja una resposta —“Només van ser un parell de mesos, però va ser el centre de la teva vida. La clau de tot.” (pàg. 206)—, sinó respostes. No seré, és clar, tan il·lús d’avançar-les. Només diré que la història de la família Villatoro Carpio és, al mateix la del país i la del món al llarg dels darrers vuitanta anys.

O, més que la història, les històries. Perquè, al costat de la del que se’n va, hi aflora, gairebé amb la mateixa intensitat, la dels que es van quedar —Tu y yo hemos hecho en la vida exactamente el camino contrario” (pàg. 651). I, al costat de la història (i el que és més important,de la visió i dels sentiments) dels que van perdre la guerra civil espanyola —com a metàfora de totes i cadascuna de les guerres: “El més terrible podia passar per normal. El més normal era impossible” (pàg. 113)— s’entremescla la aquells que la van guanyar; la dels de dalt, amb la dels de baix; la de les esquerres, amb la de les de dretes; la dels creients amb els anticreients; brindant-nos un mosaic complet (i entenedor) de la realitat d’aquells temps tan foscos —l’ombra del qual encara arrosseguem.

Al llarg d’aquest pelegrinatge de set anys —que, malgrat l’aparença inicial, té tant (si no més) d’interior com d’exterior— l’autor d’Evangeli gris prendrà consciència que només serà possible aproximar-se o provar d’entendre les raons (i per tant la història i la intrahistòria) de l’home (i dels homes i dones) que se’n va si investiga, ensems, les raons (i la història) de l’altra cara de la moneda, del seu vessant simètric, la de l’home (i dels homes i dones) que es va quedar. Perquè la dels uns —deixem-ho en plural, atès que, per més que el seu teòric interès primigeni sigui individual, com més va, més esdevé coral, plural—, no hauria estat factible sense la dels altres.

Perquè fer un viatge amb els ulls i l’ànima oberta permet constatar que, malgrat que un dels dos defensava la legalitat i l’altra s’alçà en armes contra ella, tampoc no hi ha bàndols intrínsicament bons i dolents; o, almenys, pel que a les persones en concret —i la història, per més que l’exemplifiquem en fets i personalitats destacats, al capdavall es basteix i constitueix per un al·luvió de persones: per la xarxa de les persones, les famílies i els territoris— no es pot establir una frontera indiscutible, maniquea, entre els uns i els altres. Per desgràcia, el mal no és patrimoni exclusiu de ningú.

En el fons, perquè no hi havia —ni hi ha hagut mai— els uns i els altres, sinó dues realitats oposades, dues manera de veure, d’entendre i de viure el món. Dues realitats que, si es van enfrontar —i de la batalla cap dels dos costat no en sortí indemne— fou perquè no van ésser capaces d’entendre (com li segueix succeint ara a l’estat espanyol amb el procés sobiranista català) que “l’altre […] no és ben bé altre, […] és una mica tu” (pàg. 648).

Com li esdevé a qualsevol persona amb criteri i flexibilitat mental, Villatoro, en aquesta seva “tornada als orígens” (pàg. 647) no ha acabat trobant ni la resposta exacta (i menys, unívoca, incontrovertible) a la seva pregunta primigènia, ni totes les respostes, sinó noves preguntes —“[pensava] que […] hi trobaria […] totes les respostes. N’he trobat algunes. He trobat encara més preguntes” (pàg. 445)—, però ens ha llegat una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

dimecres, 17 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

En la pell de l’altre, Maria Barbal

Després d’aquest estiu tan especial, on hem vist que el maniqueu conflicte palestino-israelià sembla destinat a no solucionar-se mai, i hem pogut comprovar que un miler i mig de víctimes civils, la majoria dels quals criatures i dones, només esdevenen un acte criminal quan els duu a terme una organització terrorista, potser res més adient que rememorar l’ombra allargada de les conseqüències de la guerra civil espanyola.

Si, al damunt, ho fem acompanyats de la mà —o, més aviat, de la ploma— destra de Maria Barbal, que enceta la temporada amb En la pell de l’altre, Columna Edicions, setembre del 2014, amb una història de dues joves que proven d’obrir-se camí a les palpentes al soterrani fosc i asfixiant de la postguerra, les ganes de llegir —i de reflexionar en acabat de fer-ho— les tenim assegurades.

I remarco “reflexionar” per un parell de raons. En primer lloc, perquè el de la memòria històrica sobre els represaliats —executats, exiliats, empresonats o convertits en una trista desferra, simples morts en vida— del franquisme és un tema sobre el qual mai no s’hi haurà reflexionat prou. Per més que puguem fer, mai no els rescabalarem del que van patir —ni, com a societat, del que vam perdre (de fet, ens van robar).

En segon, perquè si per algun detall destaca la novel·la és, precisament, per una certa manca d’empenta, d’emoció, de passió, de vivacitat i de vitalitat. Per més que sigui probable que un tal efecte hagi estat cercat de manera expressa per l’autora, per evitar potser que una visió massa arrauxada o subjectiva perjudiqués l’argument, entenc que aquesta decisió no l’afavoreix gaire, sobretot tenint en compte que al caràcter de la Ramona, una de les dues protagonistes, poderosa, indeturable —“manaire, enèrgica” (pàg. 157); “decidida i franca” (pàg. 162); “plena d’empenta i sense empatx per fer el que calgués” (pàg. 188); “ella tenia el seu objectiu i en la resta no hi pensava” (pàg. 266)— possiblement li convindria més una escriptura apassionada, fins i tot més visceral, en alguns moments, que no pas una de tan equilibrada, tan perfectament cerebral.

El millor de l’obra, sens dubte, és la pregona immersió que ha fet l’autora en els caràcters dels personatges que la poblen, no només dels dos centrals, sinó de tots els que els envolten, de tots aquells que, d’una manera o altra, més o menys —més que menys, normalment: que venim d’on venim i que cada pas de la nostra vida ens va conformant a poc a poc és un dels missatges més diàfans de la novel·la— ens van condicionant i modificant. L’esforç, en aquest sentit, és tan palès com agraït: res no es produeix per atzar, res no es forçat, tot flueix agradablement i raonable.

Tal i com s’ho proposa Barbal, per poc que hi posi un xic de la seva part, que accepti de participar en el diàleg sempre obert que és qualsevol obra artística, el lector o lectora farà honor al títol i, quasi sense adonar-se’n, es trobarà també immers en la pell de l’altre; de qualsevol dels personatges. Tan ben treballats i aprofundits que no tan sols veurà des del punt de vista dels diversos protagonistes —entendrà el perquè i el com dels seus actes i decisions—, sinó que sentirà com ells; viurà amb ells —i des de dins— les seves experiències i la seva història.

Aquesta història, que imagino que té el seu punt de partença en la impostura de Enric Marco, el en el seu moment famós president de l’Amical de Mauthausen —i no dic més perquè “el silenci sovint té més efecte que les paraules” (pàg. 185)—, ens parla de la veritat i de les veritats —“Ara seré jo quiu expliqui la meva veritat” (pàg. 323)—, del que som i el que voldríem ser, de les màscares pròpies que ens anem construint dia a dia, que anem representant fins que, a força de dur-les posades acabem per creure’ns més reals que la realitat mateixa: “com es para, el vent” (pàg. 262).

Una metàfora, doncs, de la literatura, que basteix una sòlida realitat ficcional —o potser la més real de les ficcions?— que sembla confirmar el vell adagi que afirma que tothom vol el que no té. Els protagonistes prominents de l’obra (tots ells femenins; els masculins es limiten a complir una funció secundària, quan no directament funcional) estan disconformes amb el que són i voldrien ésser una altra persona, començant pels dos eixos centrals, la Ramona i la Mireia —“aquell desig inconscient o gandul de ser un altre” (pàg. 9); “Espantada o no, jo ho hauria donat tot per assemblar-me a tu” (pàg. 70); “Va comptar el Joan quan de temps la Ramona es va comportar com una altra persona?” (pàg. 185)— i seguint per totes les altres: “fins i tot tenien una néta sense que ella tingués cap fill” (pàg. 199).

I volen ésser-ho, entre d’altres motius, per un de fonamental: perquè dels altres només en coneixem una part minúscula, la que ens mostren ells mateixos i, per tant, ignorant la vessant obscura que tots tenim, en una mesura o altra, acostuma a resultar fàcil pensar que al seu lloc seríem més feliços. Quan, en realitat, si fóssim capaços de posar-nos en la pell de(ls) altre(s) hauríem de carregar-nos, com a torna, amb tot el seu inconegut bagatge interior.

Perquè l’autora de Càmfora ha entès d’allò més bé que posar-se en la pell d’un altre comporta, ineluctablement, convertir-se —a tots els efectes, no només als bons o esperats— en un altre.

diumenge, 31 d’agost del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons