Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

Tot és no-res; no-res és tot

En acarar-te amb les múltiples, il·limitades possibilitats d’enfocar una anàlisi literària —o artística, en general— el primer dubte que se’t (si més no, se’m) planteja és si és humanament factible definir l’indefinible, maldar per copsar amb paraules i catalogacions allò que es nega a ésser dit, explicat o catalogat. Analitzar, opinar és, per damunt de tot decidir, escollir; per tant, com succeeix amb les traduccions, trair —en major o menor mesura, però trair, al capdavall. O, almenys, si el mot trair ens provoca basarda, reduir.

Traïció o reducció que serà més acusada, més greu i flagrant com més complexa, completa i rica que sigui la creació artística que tinguem el propòsit —la gosadia o l’arrogància, potser— d’analitzar.

Davant de les obres grans, doncs, la modèstia interpretativa, el caràcter d’aportació de caire sempre provisional, pendent tothora d’una falsabilitat posterior, no és ja convenient o necessària, ans del tot imprescindible. com al traductor, l’analista haurà de reconèixer la prevalença de l’autor i, posant-se al seu servei, provar de treure el millor d’ell mateix.

Valgui aquest llarg exordi com a assaig d’introducció a l’anàlisi d’una novel·la tan genialment inclassificable i irreductible com Això és tot (All That Is), de James Salter, Editorial Empúries, març del 2014, traduïda amb una perícia encomiable per Ferran Ràfols Gesa. Tal i com s’esdevingué amb L’última nit, el seu recent recull de contes, la seva escriptura (precisa i preciosa) ens deixa, literalment, sense alè; ens atrapa amb una força poderosíssima, enlluernadora, irresistible.

Un llibre sorprenent, inesperat, que d’entrada t’intriga, ja que no ets capaç de saber ben bé on et porta, però que tot d’una, sense saber per quina raó —“no ho podia explicar”, (pàg. 371)—, se t’emporta i et transporta —“t’ho empasses tot”, (pàg. 64)—, sense que siguis capaç de deixar-lo estar, com si la màgia de la seva narració t’hagués hipnotitzat o privat de la teva llibertat.

El llegeixes, el llegeixes i el segueixes llegint, sense adonar-te que les hores —i les pàgines— han anat passant; que el temps i la realitat quotidiana han quedat enrere; en un altre nivell, aturats des del moment que l’obra —o, més exactament, l’embruix de l’escriptor— s’ha apoderat de tu. La realitat, ficcional, del llibre t’ha sobrepassat, i t’ha fet oblidar, la realitat de cada dia.

Un llibre en constant expansió, com una bola de neu minúscula que comença a caure des de dalt de tot d’un cim i que a mesura que va davallant va prenent més volum i contingut, fins a convertir-se en una allau immensa, indeturable. On tot, i sobretot, tothom, és protagonista.

Cada nou personatge que fa la seva aparició, fins i tot els més aparentment insignificants i efímers, testimonials, pren un gruix impensat, convertint-se en una peça imprescindible; ja sigui gran o reduïda, totes elles ocupen el seu lloc i deixen el rastre del seu pas —de llum o de foscor, segons el cas— tant en la novel·la com en la vida del protagonista.

Sense ells, el jo final de Philip Bowman, que s’ha anat construint i conformant per acumulació, seria diferent; seria un altre jo. Perquè en la seva vida —com en qualsevol altra— res és fútil; tot deixa petja i fa gruix: “Recordava clarament aquells dies, tot i que ara només eren una ombra en la seva vida”, (pàg. 46).

En el fons, aquesta novel·la d’època, argument ritme i llenguatge tan modern, tan irrenunciablement actual ens retorna als llavis i al pensament l’aroma dels clàssics antics, narrant-nos la inacabable odissea que esdevé qualsevol existència: el gran viatge, eriçat de perills, paranys i contradiccions que és la vida: “Ell era al mig del camí de la vida, i tot just començava”, (pàg. 246); “Tota la seva vida havia estat una preparació”, (pàg. 247).

Aquest viatge d’aprenentatge i coneixement que, per més que el fem en companyia, hem d’afrontar tots sols; aquest viatge incert i inconegut que, encara que sovint dubtem de si ens està duent enlloc, sempre ens duu a nosaltres mateixos.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 d’abril del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Això és tot, James Salter

No he cregut mai aquella màxima que assegura que un autor escriu una i altra vegada la mateixa obra. I, menys encara, quan es tracta d’un autor de primera categoria. Això sí, el que acostumen a tenir els escriptors és una manera d’escriure específica, uns mons propis i recognoscibles i unes temàtiques preferides, que permeten que, amb una mica de pràctica i coneixement, els puguem identificar sense gaires dificultats fins i tot sense conèixer la paternitat —o maternitat— de les seves obres.

Segurament aquells que hagin tingut el bon senderi de llegir els relats de L’última nit —sens dubte, una de les més agradables sorpreses de la temporada— i s’aventurin en Això és tot (All That Is), Editorial Empúries, març del 2014, al primer tast sentiran el ressò d’una melodia que els resulta propera, familiar, coneguda, però no l’identificaran immediatament amb James Salter, el seu autor. I no ho faran, per damunt de tot, perquè el ritme ha canviat, ha esdevingut més calmat, més acord amb la narració de llarg recorregut, amb la literatura conformada per al·luvió o acumulació.

Ara bé, tan aviat com hagin avançat unes pàgines —encara un xic desconcertats per un inici que fa pensar que la novel·la se centrarà en la batalla del Pacífic de la Segona Guerra Mundial i en la relació dels tres primers personatges que hi apareixen— comprovaran que, si bé el tempo de l’escriptura ha canviat (necessàriament i afortunada), l’estil concís, precís, directe, pulcre, net i clar de l’escriptor de Nova York s’ha mantingut; que la màgia d’aquest autor fascinant que és capaç de redactar un conte en una sola frase i una novel·la en un paràgraf ha romàs venturosament intacta.

Tant és així que bé podria dir (sense temor que se’m pugui acusar d’un excés d’hipèrbole) que Això és tot és una novel·la, però, també, més d’una —un conjunt, de fet, en una de sola; és una i mil novel·les alhora. Encara més, és una i totes les novel·les que Salter podria escriure. Sense que això impliqui, i ací rau el seu major mèrit, que deixi d’ésser una novel·la, aquella que volia escriure. Una novel·la coral i pregona, ampla i omnicomprensiva, que explora fins al darrer detall tant l’ànima i el pensament de Philip Bowman, el seu inoblidable protagonista, com del seu món (que és, malgrat les distàncies geogràfiques, també el nostre) i de la interminable successió de persones —dones, sobretot— que el comparteixen amb ell.

Si al conjunt de narracions esmentades ens oferia tot un seguit de retaules d’allò que podíem definir com la infelicitat conjugal (de les desventures i calvaris que suposen per als dos membres de la parella els matrimonis precipitats i malavinguts —malavinguts per precipitats, en realitat—, de les oportunitats perdudes), en aquesta ocasió sembla haver volgut oferir-los una nova oportunitat, acompanyant els seus malaurats personatges un xic més enllà dels seus primigenis assaigs d’aparellament, per comprovar si existeix la possibilitat de redempció; si el matrimoni és congènitament i inevitable una institució malalta, destinada al dolor i a la destrucció, o bé si aquest fat negatiu és tan sols producte de la improvisació i les males eleccions.

No cometré, per descomptat, la inconvenient gosadia d’avançar una resposta que únicament podreu obtenir —o potser no…— una vegada hagueu enllestit aquest llibre, tan curosament traduït per Ferran Ràfols Gesa, que traspua simplicitat, naturalitat, frescor —tres dels termes recurrent al llarg de l’obra — i autenticitat.

I ho fareu tot d’una, quasi sense adonar-vos-en. Perquè aquesta obra extensa, de gairebé quatre-centes pàgines, (com tot els llibres bons de debò) se us farà curt, benvolguts lectors o lectores. L’agafareu, com aquell qui no vol la cosa, començareu, distretament, sense saber què ni per què el llegiu, sense entendre massa on us vol portar, i us immergireu com si ho féssiu en una simfonia màgica, encisadora, que et captiva i et fa perdre el món i el temps de vista; que se t’endú, amb una força poderosament (i misteriosa) addictiva, irresistible a un més enllà indefinible, a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible, on tot allò que no sigui la lectura romandrà en suspens.

Us asseureu en un sofà, emprendreu la lectura i, sense ni adonar-vos, haureu superat cinquanta, setanta-cinc o cent pàgines sense aturar-vos, embadalits i meravellats —o, més aviat, submergits en una hipnosi enlluernadora, que us allunya d’allí on acostumeu a ésser i us duu a un lloc nou. De tan abstrets, el més probable és que ni tan sols hagueu tingut consciència d’haver estat llegint, atès que Salter, com només ho saben fer els grans grans autors, més que d’una estona de lectura, us haurà fet compartir el goig irreemplaçable de la literatura (i la vida) en el seu estat pur, natural i fresc —autèntic.

Per això, en acabar sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens han brindat els millors i majors dels guanys: el d’haver-nos atorgat el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Publicat al Núvol, 12 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 L’última nit.
 L’art de la ficció.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’última nit, James Salter

Tal i com ja he comentat en alguna ocasió, pocs plaers hi ha comparables per a un lector o lectora que submergir-se en el llibre d’un autor que no coneix i quedar-ne captivat fins a l’extrem de cuitar a consultar per Internet la seva bibliografia, a fi de tractar de recobrar (una part) del temps perdut. Quan et succeeix una cosa així, quan el ressò d’un dels principis socràtics —“Només sé que no sé res”— et demostra, una vegada més, que la modèstia no és una virtut, ans una necessitat, no pots evitar demanar-te: «Com és possible que no hagués sentit a parlar abans d’un narrador tan magistral?».

Després de llegir L’última nit (Last Nigth), de James Salter, traduït per Alba Dedeu, em costa d’imaginar com podria haver començat millor el seu periple literari L’altra editorial, el nou projecte d’Eugènia Broggi: a la (meva) llista dels grans narradors d’aquest inici de segle XXI —en la qual, per limitar-me a la llengua anglesa i a autors traduïts al català darrerament, com a mínim hi hauríem d’incloure Alice Munro, David Bezmozgis i George Saunders— (em) caldrà afegir-hi, a partir d’ara, l’escriptor de Nova York.

Si no fos per la fantàstica i intensa força narrativa del conte que dóna nom al volum —destinat, juntament amb “El meu Senyor, tu”, a formar part de qualsevol antologia del gènere breu que pretengui atorgar-se alguna representativitat de qualitat literària—, que justifica amb escreix que fos l’escollida pel títol del volum, segurament el que més li escauria seria o bé un d’ascendència tolstoiana —La infelicitat conjugal— o bé un de caire existencialista: L’oportunitat perduda.

Perquè els contes de Salter ens parlen de la família, de les relacions matrimonials (i extra matrimonials), però, per damunt de tot, de les ocasions perdudes, d’aquells temps balafiat que no es pot recuperar: “fins i tot la seva roba amagava la persona que havia estat”, (pàg. 107); “el passat, com una onada abrupta, l’havia envestit”, (pàg. 117)

Els matrimonis que ens presenta són, tots ells, desgraciats, decadents, amb molt més passat que no pas futur; formats per parelles que ja fa temps que han deixat enrere “la cambra central de la seva vida”, (pàg. 108), i que, sense tenir-ne consciència, han permès que la seva darrera oportunitat d’ésser més o menys feliços —“desbordava felicitat, però aquella felicitat que coneix els seus propis límits”, (pàg. 97)—se’ls escapolís entre les mans: “La Noreen li estava donant una última oportunitat. L’Arthur sabia que havia d’aprofitar-la”, (pàg. 104).

Incapaços de fer un bon ús de la seva llibertat, privats del coratge suficient per afrontar la condemna a ésser lliures que definí Jean-Paul Sartre, no acabaran mai de decidir-se a fer allò que de veritat volen fer i “no havien fet mai”, (pàg. 49), de trencar amb la mentida i decantar-se per la veriutat i la sinceritat —tres dels conceptes omnipresents, amb diversos sinònims, al recull—, es veuran forçats a reconèixer, l’un rere l’altre, que “la meva vida no ha tingut cap sentit”, (pàg. 51).

Fins i tot quan, la felicitat sembla garantida, quan la parella de casats s’entén tan bé que “Era fàcil trobar coses que li agradessin. Teníem els mateixos gustos, els havíem tingut des del principi”, (pàg. 71), com succeeix amb “Donació”, hi ha algun engranatge secret que no gira com cal, que els aboca a la incomprensió, al fracàs, a la decepció i a la solitud. Entre d’altres raons, perquè “tothom menteix sobre la pròpia vida”, (pàg. 69) i, per tant, “et penses que coneixes algú, et penses que perquè sopes amb una persona […] la coneixes, però en realitat no és així. Sempre és una sorpresa. No saps res de res”, (pàg. 17).

Salter és un gran, immens coneixedor de l’ànima humana, que ens ofereix un esplèndid retrat de la societat d’aquest inici de segle i, sobretot, de les persones desorientades, desencisades i desencantades que hi viuen —o, més aviat, que assagen infructuosament de (sobre)viure— “la seva vida de veritat”, (pàg. 68), defugint la “vida superficial”, (pàg. 101), en la què les “mans d’un destí”, (pàg. 106), els ha immers; que tenen molt clar què farien “si es tractés d’escollir […] entre la vida i una mena de vida fingida”, (pàg. 115), però que es limiten a passar-hi “sense pensar i aleshores un matí s’acabava”, (pàg. 129).

Un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor —“senzill com una mort”, (pàg. 105)—, d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa i ensems bellíssima —“les coses són en plural”, (pàg. 78); “irradiava felicitat com si fos calor”, (pàg. 100); “els seus pensaments s’agitaven amb fúria, com trossos de paper al vent”, (pàg. 104)—, sense cap voluntat d’épater, trencar ni innovar res i que, tanmateix, et deixa a l’esperit aquella petja indeleble que només els més grans artistes i creadors són capaços de deixar-te: la sensació que, en acabar de llegir-lo, alguna cosa ha canviat en tu.

dimecres, 12 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de James Salter:

 Això és tot.
 L’art de la ficció.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons