Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

L’alè de les cendres, Maite Salord

L’estiu que glaçà tantes vides

En aquest món nostre on sembla que no hi hagi un pam de net i tot s’enfonsi resulta d’allò més encoratjador que una nova petita editorial, situada en un lloc tan magnífic com habitualment negligit culturalment com és Menorca, es decideixi a publicar una novel·la que no tan sols deixa una pregona petja, sinó que —sempre i quan siguis un lector capaç d’intercanviar un bon esforç per una millor recompensa— et retorna el gust de la bona literatura.

Després de set anys de silenci, Maite Salord ens ofereix amb L’alè de les cendres, Editorial Arrela, 2014, una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus massa temps silenciades, a la dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. D’aquesta guerra bàrbara i inhumana, devastadora que transformà, per sempre més, la fesomia humana i ideològica de Ses Illes —i, encara més, de Mallorca.

La guerra que produí el gran trencament, la gran divisió, entre els uns (els que havien guanyat i que, per tant, no només podien seguir fent sentir la seva veu, sinó que la imposaven) i els altres (els derrotats, els que havien de servar silenci, si no volien passar a engrossir les ja prou inflades llistes dels desapareguts i ajusticiats).

Aquest món deshumanitzat i sense ànima que, pel que es refereix a la Península, tan bé relata una altra obra recent, Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, i que el primer que retratà, amb una contundència esgarrifosa, fou Georges Bernanos, a Les grands cimetières sous la lune, definint-lo com el règim dels Suspectes: “on el poder jutja lícit i normal no només agreujar el caràcter de certs delictes, a fi de fer recaure sobre els delinqüents la llei marcial […], sinó, més encara, d’exterminar preventivament els individus [sospitosos d’esdevenir] perillosos*.

Com ja he advertit, una obra exigent, fins i tot en podria dir difícil —tot i que, en cap cas, inabordable, i, encara menys, volgudament o forçada— que converteix qui la llegeix en col·laborador necessari del seu correcte desenvolupament, del seu assaboriment i comprensió, d’extreure’n tota la riquesa que atresora.

Perquè, cal advertir-ho, aquells capítols que, segons el meu modest parer, li confereixen la seva major distinció, valor i volum (etiquetats com a “Vibració”) no són, d’entrada, gaire accessibles —àdhuc, i que se’m permeti el joc de paraules, en un primer contacte resulten gairebé críptics. Hi avances a les palpentes i no saps ben bé on aferrar-te, fins que t’adones que aquell doll de paraules per fi alliberades són “peces” d’una “història esmicolada” (pàg. 155), d’un ombrívol i feixuc trencaclosques que has d’anar reconstruint, en un inici del tot a les fosques; a mesura que avança la novel·la, amb majors clarícies.

Sense aquestes inesperades “Vibracions”, tan directes, dures, angoixants, difícils de pair per la seva imposant, aclaparadora veridicitat, la imatge d’aquells “anys terribles”, poblats de “llargs silencis” i habitats per simples espectres, per “ésser[s] tancat[s] i hermètic[s]” (pàg. 73)— no posseiria la força que posseeix, no ens arribaria tan endins, ni ens causaria un impacte tan (inoblidablement) colpidor.

Amb una enorme destresa narrativa, Salord va fent i desfent, cosint i descosint —“Teixim l’existència amb una infinitat de fils que combinam amb convenciment” (pàg. 339)— la història densa i completa d’una “família derrotada” (pàg. 129), convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra i per la insadollable set de la venjança dels vencedors en “ombres”, en “només el reflex del que havíem estat algun dia” (pàg. 216), sense deixar-los cap altra opció que la de “plorar junts”, amb “les paraules […] travades al coll. Com una corda gruixuda que, a voltes, et tallava l’alè” (pàg. 129).

Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que —com ha entès molt bé l’autora menorquina— tan sols es podia explicar amb gran sensibilitat, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren” (pàg. 256) i dosificant amb saviesa la cruesa de la situació amb un del tot indispensable toc de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie” (pàg. 270).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 21 de novembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

* Le régime des Suspects: Un régime où le pouvoir juge licite et normal non seulement d’aggraver démesurément le caractère de certains délits, dans le but de faire tomber les délinquants sous le coup de la loi martiale […], mais encore d’exterminer préventivement les individus [suspects de devenir] dangereux.” (Le Livre de Poche, Paris, 1962)

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons