Categories
Notes de lectura

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, 2020

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal

L’imprescindible altra veu

Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.

Això establert, goso afirmar que Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2020 —que ve a complementar Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980)— si no és un llibre necessari, ben poc li falta. Necessari —quasi necessari o molt oportú, si ho preferiu així— per a qualsevol persona que tingui interès em conèixer, de primera, primeríssima mà, la visió que tenia del món i de la vida una autora tan essencial de les nostres lletres.

Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.

Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.

I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).

La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …

Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.

Així, ens diu que, per a Colette: “la paraula [és] espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona” (p. 63). I afegeix que aquest aspecte és del tot essencial, car aquesta és una tasca que, per més que agraeixi l’ajut dels homes compromesos, només poden dur a termes les dones. Les dones que lluiten “amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ell[es] no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení” (p. 64).

Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.

Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).

Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.

Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.

Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.

Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.

Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.

Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.

En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).

Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).

Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.

Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).

 En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.

Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).

dilluns 2 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Contra la inèrcia, Maria-Mercè Marçal

Contra la inèrcia, Maria-Mercè Marçal

Elogi de la divergència

Zygmunt Bauman definia, amb encert, l’època actual com a temps líquids, on els canvis se succeeixin tan de pressa que resulta quasi impossible anar-los assimilant a mesura que es produeixen. Això, que és cert en general, sembla que no es produeixi —almenys, no de la mateixa manera, ni, menys encara, al mateix ritme— a casa nostra. Si alguna cosa caracteritza Catalunya, tot i que pugui semblar el contrari, és que els temps estan solidificats: que tot canvia per seguir exactament igual.

I, quan sic “tot” em refereixo, principalment, a la societat i a la política. A aquesta política que, una vegada vam optar, després de la transició, a deixar en mans dels partits polítics, esdevingué partidisme; i, el que és més greu, partidisme acomodatici. Llegint Contra la inèrcia Textos polítics (1979-1980), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2019, traducció de Pere Comellas —un llibre que et crema als dits un cop el tens a les mans; que et diu, amb una veu tan suggeridora com convençuda: «Llegeix-me!»— t’adones que, en aquesta terra nostra, malgrat totes les aparences, no tan sols no hi ha res de nou sota el sol, sinó que el sol sempre escalfa els mateixos —i de la mateixa manera.

És per això, que el títol escollit per aquest volum que recull textos polítics inèdits de la colossal poetessa —títol que probablement devem a Helena González, la seva editora— no pot ésser més adient: Contra la inèrcia. Una inèrcia que l’autora relacions, essencialment, amb la situació (llegiu-hi subordinació o marginació) de la dona (pàg. 165, 166 i 209) però que caldria fer extensiva a tots els àmbits, sobretot al polític, on no ja la inèrcia, sinó l’immobilisme —exemplaritzat per la frase: «Compte, que qui es mou no surt a la fotografia!»— ho determinen tot.

Si, des de fa una bona pila d’anys, teníem claríssim que trobàvem a faltar, enormement, la bella, intensa, poderosa i irreemplaçable veu poètica de la Maria-Mercè, la publicació d’aquest volum tan oportú posa en evidència que també trobem, i hem trobat a faltar, durant molt de temps, la seva veu política. Com hem trobat a faltar, i de quina manera!, la de la seva quasi germana, Montserrat Roig, totes dues apagades massa aviat, en el seu moment de maduresa, quan més les necessitàvem.

Les necessitàvem, llavors, i les seguim necessitant, potser encara més i tot, ara. En aquests temps nostres de veus domesticades, al servei dels interessos dels partits, on tot —o gairebé tot— el que sentim o llegim ja ho hem sentit (repetir) una i mil vegades; temps de veus que segueixen totes el mateix corrent, veus indiferenciades, on al màxim que podem aspirar és a lleus, levíssims matisos —com podem admetre que en els mitjan públics o privats de comunicació no s’hi hagi sentit cap veu advocant per l’abstenció, en les eleccions del 10N?—, el seu clam contra la inèrcia no és que sigui necessari, és que és (del tot) imprescindible.

Veus diferents, independents, que no dubtin a dir el que pensen, que no parlin o no escriguin al dictat, que no se sotmetin, com anyells, a les directius habituals. Que, com la de Marçal, siguin capaces de discrepar dels seus. De fer, doncs, el que se suposa que correspon als intel·lectuals que estan més o menys lligats a un partit o a una ideologia; no pas fer el que és fàcil, criticar els altres, sinó el que no ho és gens: criticar el teu partit, provar de netejar casa teva abans de sortir per la porta. O el que és el mateix, assegurar-te que els teus fan el que prediquen i no es limiten a fer-ho veure: “mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que si va assumint en la teoria” (pàg. 165).

Un cop has picat la cresta als de casa —i només si ho has fet— estàs legitimat per picar la dels altres. Picades de cresta que, tot i haver estat escrites els anys 1979 i el 198o, i per a una revista “política i en gallec” (pàg. 25), Nosa Terra, són, quasi mig segle després, tan o més actuals que llavors. Per expressar-ho en paraules de David Fernàndez, responsable del pròleg: “Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada?” (pàg. 9).

Quan ens parla, al primer article —publicat, tinguem-ho present, el 20 de setembre del 1979— de “la repressió dels actes independentistes” (pàg. 41), ens explica que “el Govern Civil i la policia […] [van] actuar amb el màxim de rigor per aïllar l’esquerra d’alliberament nacional i frenar-ne l’avenç” (Íd.), hi afegeix “I això amb el consentiment dissimulat, o si més no amb l’actuació ambigua, de les forces de l’esquerra parlamentària” (Íd.), i acaba dient que “Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons” (pàg. 47), com no hem de pensar que s’està referint al que ha succeït a Catalunya des del 14 d’octubre ençà?

O quan diu, en el següent article, que “han canviat molt poques coses en la política de Madrid, i que tot el que hagi de canviar caldrà arrancar-li a còpia de mobilitzacions populars” (pàg. 49), que no podem creure —segurament, afegint-hi, allí on escriu “en la política de Madrid”, per deixar-ho tot més clar: “i del Govern i del Parlament”—, que fa costat a tanta i tanta gent, amb l’esperançadora joventut al capdavant, que ha sortit al carrer per protestar contra la totalitària i indignant sentència del procés?

I, quan indica que Nacionalistes d’Esquerra sorgeix de la necessitat “de construir un moviment «que lluiti contra la doble opressió que pateixen els treballadors i les classes populars de Catalunya dins del marc dels Països Catalans»” (pàg. 41), no ens fa la impressió que està dient a En Comú Podem que, en moments de fustigament estatal i d’enderrocament dels pilars democràtics, pretendre practicar l’equidistància, voler separar alliberament social i nacional és fer el joc a l’opressor?

O, per acabar, quan diagnostica que “Esquerra Republicana […] és un element important per canalitzar els vots d’«esquerres» i evitar així la consolidació d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional” (pàg. 107), si substituïm “d’«esquerres»” per “independentistes”, i “d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional”, per “la República catalana”, no podem creure que ens està advertint que la política actual d’ERC —ampliar la base i donar suport a Pedro Sánchez— no és més que una (nova) demostració que, entre país i partit, escullen partit; que entre el seu objectiu de sempre (superar l’antiga Convergència) i el de la majoria de la població independentista (convertir Catalunya en un estat independent), opten pel primer?

En definitiva, si creieu que tan al món sencer com, sobretot, a Catalunya, la lluita contra la inèrcia, contra el conformisme i contra les veus uniformes i uniformadores és més imprescindibles que mai, que les veus crítiques i divergents són, ara per ara, absolutament essencials, si esteu tips i ben tips de sentir sempre el mateix i de la mateixa, idèntica, manera, correu a la vostra Llibreria de Guàrdia i demaneu que us reservin un exemplar de Contra la inèrcia.

Quan el llegiu, començareu a veure-ho tot amb uns altres ulls. I, el que és (molt) més important: amb els vostres propis ulls. Prendreu consciència que un país només pot ésser veritablement lliure sí, i només sí, (totes) les veus no tan sols són lliures sinó plurals i, per damunt de tot, si es deixen sentir —en realitat, si ens les deixen sentir.

dissabte, 9 de novembre del mmxix

Publicat a La Llança, el 13 de novembre del 2019

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La filla estrangera, Najat El Hachmi

De vegades fa la impressió que no tinguem gaire clar el que significa tenir prejudicis. I oblidem, sobretot, que els prejudicis (“Judicis o opinions preconcebuts [no raonats]”, segons el Diccionari català-valencià-balear) poden ésser negatius (sentir rebuig per alguns cosa) però també positius (sentir predilecció per alguna cosa). És, si fa no fa, el mateix que succeeix amb el terme “crítica”, que té com a objectiu fer una anàlisi o judici “sobre les qualitats i els defectes” sobre una obra, i no pas únicament de les, sempre  discutibles, fallades de la mateixa, com sembla creure la majoria.

En el cas de l’obra de Najat El Hachmi el prejudici prové d’una ben estranya mescla de les dues vessants: no són pocs el que diuen, o més aviat mormolen, a cau d’orella, no fos cas que els acusin de políticament incorrectes, que el seu èxit prové més de raons o criteris extraliteraris que no pas dels literari. El comentari, més o menys, vindria a dir: «És clar, li donen el premi per haver nascut al Marroc, com a símbol de multiculturalitat i d’integració! Si hagués nascut aquí…!».

Si resta algú que —sense haver llegit els seus llibres anteriors, és clar— segueixi mantenint aquest prejudici infonamentat no ho pot tenir més fàcil: només ha de fer-se amb un exemplar de la seva darrera novel·la, La filla estrangera, Edicions 62, setembre del 2015, i començar a llegir-la. A la tercera pàgina, si no a la primera, ja els haurà superats tots, els possibles prejudicis.

Constatarà, embadalit, que l’autora no tan sols sap, i molt bé, què vol dir o explicar-nos, sinó també, i això, per desgràcia no és tan habitual com convindria, en la nostres lletres, com ho vol explicar. I aquesta comunió del què i el com és, sens cap mena de dubte, el que defineix la literatura; la bona literatura; la literatura, en definitiva. Per a ella, la literatura no n’és gens, d’estrangera, ans al contrari, la duu a les venes, com la sang.

És per això que si hi ha algú que vulgui saber com viu, al nostre país, una persona que la majoria tracta de manera diferent —en alguns casos, pitjor que no correspondria, en d’altres, millor ( i no gosaria dir que és més greu, més incòmode…)— tan sols per la seva procedència o per la seva aparença física, ja sap que pot fer. Submergint-se en aquest llibre ho viurà de primera mà. Aquesta narració en primera persona li permetrà no ja saber, sinó sentir en pròpia pell el que suposa sentir-se estranya o estrangera —“tu ets la intrusa” (pàg. 19)— a casa teva, al teu nou país, allí on tu pertanys (entre d’altres raons, per una de principal: perquè hi vols pertànyer).

La protagonista, que es contraposa tothora a la seva mare, que és la imatge dels que viuen físicament en un país però mentalment en un altre, se sent estrangera a tot arreu. Per als d’aquí, és d’allí —ja sigui, per bé (en teoria), “si jo hagués estat ben normal, d’aquí de tota la vida, no s’hi hauria fixat ningú [en mi]” (pàg. 60) o per mal, “Si des d’un primer moment em detecten com a estrangera, de seguida s’afanyen a dir-me que hi ha una altra persona interessada” (pàg. 84)—; per als d’allí, d’aquí. O el que és el mateix, d’enlloc: “Avui tornaré a ser a casa […] A casa?” (pàg. 54); “em sentia sobtadament forastera, incapaç de pertànyer al mateix grup de la mare encara que ho intentés i mirés d’aprendre’n. […], desarrelada” (pàg. 107).

És per això que ens diu que si Maria Mercè Marçal se sentia tres voltes rebel A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel—, ella “cal suposar que en sigui quatre” (pàg. 95), perquè hi ha d’afegir el d’estrangera.

I l’única manera que té de no sentir-se’n, de provar de ser qui és, de “viure una vida més meva” (pàg. 101), de trobar-se i saber qui és de veritat —“em sóc estranya a mi mateixa” (pàg. 179), és distanciar-se de la seva mare i de tot el que l’envolta: “cada pel que m’arrencava d’arrel era una passa que feia per allunyar-me de la meva mare” (pàg. 55); “m’agafaven ganes de marxar ben lluny. Ben lluny on ningú em conegui i així no ser mai més per cap de vosaltres, ser només per mi” (pàg. 131).  

Llàstima, des del meu punt de vista, que El Hachmi no aconsegueixi, si més no, del tot, mantenir el magnífic ritme literari del començament, que a poc a poc vagi davallant, sobretot al darrer terç de la novel·la, des que la protagonista es casa. A partir d’aquest moment (em) fa la sensació de déjà vu, d’assistir a una història que ja ha estat narrada moltes, vegades; de trepitjar un terreny —el de la desaparició de la dona quan es converteix en una possessió del seu espòs— massa fresat, que, en conseqüència, aporta ben poc.

Sobretot perquè a la figura del seu “cosí marit” (pàg. 136) li manca entitat i pregonesa, és un personatge que té molt de tòpic, més prim psicològicament que no seria desitjable; un simple contrapunt, que —com una mena de deus ex machina— serveix d’allò més bé a les necessitats narratives de l’autora, però no resisteix en absolut la comparació amb les tan ben esculpides figures de la noia i de la seva mare.

Mancança que no impedeix que sigui una obra de lectura molt recomanable, tan literàriament com sociològica, per entendre l’alteritat dels immigrants a casa nostra. Perquè, l’autora escriu, també, per explicar-se: “voldria explicar-me tota per tal que aquesta dona entengués el que faig i deixo de fer […], voldria que em veiés a mi tota, tot el meu recorregut, la meva història, que em veiés per dins i per fora i així pogués entendre la meva decisió” (pàg. 81), però com que això “és impossible, no puc explicar tot el que sóc en una paraula o en una frase” (Íd.), li cal tota una novel·la.

dimecres, 30 de setembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal

* Les perspectives de felicitat ja són felicitat.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 23)

* El conflicte ha estat, per a mi, sovint, sinònim de vida.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 42)

 * La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 43)

 * Aprendre d’aquelles situacions que no pots evitar potser és una manera d’esquivar la sensació d’absurd total.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 44)

 *Mai no controlem res però —vanament— fem com si .
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 50)

 * Només allò que és efímer necessita ser recordat, recuperat i restaurat.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 58)

 * Escriure, expressar, també és fer la vida.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 61)

 * Escriure com el fil que unifica allò que és espontàniament caòtic.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 61)

 * Sempre es perd alguna cosa quan es guanya.
Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, Edicions Empúries 2014, pàg. 85)